Capítol I

Les polítiques d’ocupació

Lluís Franco i Sala

En aquest capítol es presenta la relació entre política econòmica i ocupació, s’introdueixen les polítiques d’ocupació i s’expliquen les principals teories sobre els desequilibris en el mercat de treball.
Pel que fa a la política econòmica es desenvolupen els diversos significats que té aquest terme i les relacions entre la política econòmica i la teoria econòmica, i es presenten com a elements fonamentals les finalitats i els mitjans en política econòmica i les relacions entre les unes i els altres.
També es distingeixen els diferents tipus o classes de polítiques: polítiques d’ordenació, polítiques finalistes i polítiques específiques. Dins de les polítiques específiques es fa referència a la subdivisió en dos grans subgrups: les polítiques instrumentals i les polítiques sectorials.
Posteriorment es farà referència als principals objectius de les polítiques econòmiques. Si bé qualsevol classificació es pot considerar com una més entre les possibles, hi ha cert consens a l’hora de considerar que són els mateixos en l’actualitat. D’aquesta manera, es farà referència a la plena ocupació, a l’estabilitat de preus, a l’equilibri en la balança de pagaments i al desenvolupament econòmic. L’èxit d’un d’aquests objectius, de vegades, pot perjudicar el fet de poder accedir amb intensitat a un altre. En canvi, hi ha supòsits en els quals adoptant mesures per obtenir un objectiu també s’afavoreix conjuntament la consecució d’un altre, com s’apreciarà en les pròximes pàgines.
Entre els objectius es fa una menció especial al de plena ocupació entenent que es produeix quan totes les persones que volen treballar troben una feina d’acord amb els salaris o les remuneracions vigents. Des d’aquesta perspectiva, la desocupació o atur, en una situació de plena ocupació, seria zero. No obstant això, en la pràctica, es considera que hi ha plena ocupació o una situació pròxima a la plena ocupació quan hi ha una taxa d’atur inferior al 5%, donat que hi ha persones que es troben en procés de canvi d’un treball a un altre, persones que acaben d’entrar en el mercat de treball i necessiten un cert temps per buscar la seva primera feina, o persones desocupades que en un moment donat no volen una ocupació concreta ja que no satisfà les seves expectatives laborals o personals.
En tractar el tema de l’atur, es mostrarà que n’hi ha diferents classes, i que cada una de les quals determina diferents mesures que es poden adoptar. Així, al llarg del text es desenvoluparà l’atur natural o friccional, l’atur per insuficiència de demanda, l’atur estacional i l’atur estructural; alhora que s’explicarà l’anomenat “atur encobert”.
Un altre àmbit que s’abordarà en aquest capítol són els efectes socioeconòmics de l’atur: és una qüestió que té una gran transcendència social, ja que afecta directament les persones, però que també ocasiona importants distorsions en determinats àmbits de l’economia que no són estrictament el mercat de treball mateix.
Per a donar resposta a les situacions d’atur, s’apliquen les polítiques d’ocupació. Hi ha un ampli consens a l’hora de seguir la classificació que realitza l’OCDE quan tracta aquestes polítiques i que distingeix entre polítiques actives d’ocupació i polítiques passives d’ocupació. Sens perjudici que tant les unes com les altres tindran capítols propis en els quals seran exposades àmpliament, en aquest capítol introductori també es farà referència al concepte de cada una. Així mateix, s’esmentaran les diferents accions en les quals es configuren quan s’apliquen a la pràctica.
Finalment, s’exposen les principals teories sobre els desequilibris del mercat de treball. No pretén ser un apartat exhaustiu de totes i cada una de les teories existents i de les diferents variants a què han pogut donar lloc, però sí que es recullen aquelles que han tingut més eco dins del pensament econòmic. En concret, s’exposen els seus postulats, les polítiques que se’n deriven i algunes de les crítiques que es fan de les teories neoclàssica, keynesiana, marxista i institucionalista.

1. Política econòmica i ocupació

1.1. La política econòmica

Política econòmica és un terme que té una pluralitat de significats, entre els quals és possible distingir els següents:
  1. L’activitat pràctica politicoeconòmica. Normalment amb aquest terme es fa referència a l’aplicació pràctica de certes mesures per part dels responsables per a aconseguir uns determinats fins econòmics.
  2. L’activitat científica dedicada a l’estudi del contingut dels criteris, objectius, instruments i mesures que configuren l’activitat pràctica politicoeconòmica a la qual es feia referència en el paràgraf anterior. La política econòmica seria, des d’aquesta perspectiva, l’anàlisi científica de les accions dutes a terme pels responsables del govern i altres institucions en l’àmbit al qual ens referim.
  3. L’activitat científica que es dedica a l’estudi del conjunt d’aspectes relatius a la lògica del procés de presa de decisions i d’elecció d’objectius i instruments per part del sector públic. En aquest últim supòsit també es denomina teoria de la política econòmica. S’hi tractarien aspectes com poden ser el paper i les característiques de les institucions, la incorporació dels valors socials en les eleccions públiques, o com es tradueixen en mesures concretes els models causa-efectes derivats de la teoria econòmica.
En la política econòmica, donats uns fets s’intenta influir-hi per transformar-los. Això es manifesta en els objectius que s’intenten aconseguir i en els mitjans que s’utilitzen per a obtenir-los. En canvi, en la teoria econòmica l’objectiu fonamental és formular lleis o relacions funcionals de comportament entre els operadors econòmics i la seva especificació per a sotmetre-les al seu procés de contrastació empírica.
Segons Jan Tinbergen, la principal missió de la política econòmica consisteix en la manipulació deliberada de cert nombre de mitjans per tal d’assolir certes finalitats.
Els elements fonamentals que s’aprecien en tot problema de política econòmica són els següents:
  1. Les finalitats que persegueix la política econòmica.
  2. Els mitjans utilitzats.
  3. Les relacions entre finalitats i mitjans.
Ara bé, les finalitats i els mitjans estan entrelligats.
Així mateix, dins de la política econòmica també es podrien fer classificacions de les polítiques. Una de les més clàssiques i també de les més pedagògiques és la feta pel professor Jané, en la qual s’estableix una distinció segons la naturalesa diferent de les finalitats que es persegueixen. A més, i com s’ha assenyalat, les finalitats i els mitjans estan entrelligats i formen un tot. Des d’aquesta classificació es distingirien tres tipus o classes de polítiques:
  1. Polítiques d’ordenació.
  2. Polítiques finalistes.
  3. Polítiques específiques.
Les polítiques d’ordenació són aquelles polítiques econòmiques encaminades a establir i mantenir l’ordre econòmic; és a dir, les regles de funcionament, la constitució econòmica. En una economia social de mercat, hi hauria, per exemple, la política de distribució de rendes, la política de defensa de la competència o la política d’equilibri regional. D’altra banda, estan relacionades amb les finalitats que presenten més contingut de valors eticopolítics, com són la igualtat, la justícia o la llibertat.

Gràfic 1. 

Les polítiques finalistes són aquelles que persegueixen unes finalitats més purament econòmiques, és a dir:
  1. Mantenir l’estabilitat de preus (amb la qual cosa s’evita el deteriorament del poder adquisitiu).
  2. La plena ocupació (eliminar l’atur i els efectes derivats).
  3. L’equilibri econòmic de la balança de pagaments (evitar els dèficits amb l’exterior).
  4. El desenvolupament econòmic.
Aquests objectius són perseguits per tots els sistemes i règims econòmics.
Les polítiques finalistes, al seu torn, es defineixen segons els objectius perseguits: així, és possible parlar de la política d’estabilitat de preus o de la política de plena ocupació.
Les polítiques específiques són aquelles que tenen com a objectius una sèrie de finalitats intermèdies, que al seu torn són mitjans per a obtenir els objectius de les polítiques finalistes. Així, per exemple, no hi ha pròpiament una política antiinflacionista, sinó un conjunt de polítiques que, “combinades” adequadament, són aptes per a impulsar l’estabilitat de preus. Ara bé, les polítiques finalistes són les que donen raó de ser al conjunt de polítiques específiques.
Les polítiques específiques es poden subdividir en dos grans grups:
  1. Les polítiques instrumentals, que són les que afecten o poden afectar el conjunt de tota l’economia. Estan formades per la política monetària, la política fiscal, la política d’equilibri extern, la política laboral o la política de controls directes. Utilitzen instruments com els tipus d’interès, la quantitat de diners, els impostos, el pressupost, els tipus de canvi, els aranzels, els salaris, el temps de treball, les autoritzacions, etc.
  2. Les polítiques sectorials, que són les que en principi es dissenyen per a incidir en un determinat sector, si bé les interrelacions que hi ha en l’economia fan que els efectes d’una política sectorial puguin incidir en un altre sector econòmic diferent. Estan constituïdes per polítiques com la política agrària, la política industrial, la política de transports, la política turística, la política d’habitatge, etc.
Atès el caràcter bidimensional de les polítiques específiques, es podria establir un quadre de doble entrada en el qual verticalment situaríem les polítiques sectorials i horitzontalment les polítiques instrumentals. D’aquesta manera, les polítiques sectorials es formarien amb parts de les polítiques instrumentals. Així, per exemple, una política industrial es formaria amb instruments crediticis (propis de les polítiques monetàries), desgravacions fiscals (que es deriven de la política fiscal), o la reducció dels aranzels per a la importació de béns (política d’equilibri exterior).
La distinció del professor Jané entre polítiques d’ordenació, polítiques finalistes i polítiques específiques (instrumentals i sectorials) es podria representar mitjançant el gràfic 2, en el qual la variable X23 significa els efectes de la política fiscal per a aconseguir els objectius de la política de transport.

Gràfic 2. 

Per a acabar aquest apartat, cal fer una referència al concepte de mitjà o instrument de política econòmica, que són els elements econòmics que s’utilitzen per a assolir les finalitats o objectius. En sentit ampli, es poden considerar com a instruments tots els elements de la vida econòmica sobre els quals els responsables de l’actuació de les polítiques públiques poden actuar i la utilització de les modificacions que provoquen interessadament amb la pretensió d’assolir les finalitats o objectius pretesos. Com és lògic, hi ha diferents combinacions d’instruments per a assolir la combinació d’objectius perseguits pel responsable de la política econòmica.

1.2. Els objectius de la política econòmica

En aquest apartat es fa referència als principals objectius de les polítiques econòmiques. Si bé qualsevol selecció es pot considerar arbitrària, en les economies modernes s’esmenten sempre els objectius següents:
  1. Plena ocupació. És possiblement el principal objectiu de la política econòmica. Nombrosos autors consideren que una economia està en plena ocupació, o aconsegueix aquest objectiu, quan la taxa d’atur se situa per sota del 5%.
  2. Estabilitat de preus. Significa que es manté el nivell general de preus en un índex apropiat. Si no hi ha estabilitat de preus, es produeix una situació d’inflació o de deflació. La inflació és el creixement generalitzat i continu dels preus dels béns i serveis d’una economia (mentre que la deflació és la baixada). Hi ha diverses causes que poden provocar que hi hagi inflació, com són l’existència d’un excés de demanda que no pot ser cobert per l’oferta, causes estructurals o fins i tot exògenes, com és l’evolució del preu del petroli.
  3. Equilibri de la balança de pagaments. La balança de pagaments està, per definició, en equilibri, ja que el seu saldo agregat és zero. En canvi, els comptes que componen la balança poden tenir un saldo positiu o negatiu. Així, per exemple, si la balança de béns (o comercial) del compte corrent té un saldo positiu (superàvit) vol dir que els ingressos per les exportacions de béns del país superen les despeses per les importacions. Si el saldo és negatiu (dèficit) succeeix el contrari.
    Des d’una altra perspectiva, la balança de pagaments té dèficit quan es redueixen les reserves de divises del banc central d’un país i superàvit quan les incrementa.
  4. Desenvolupament econòmic. Perquè es produeixi desenvolupament econòmic és necessari que hi hagi creixement econòmic. L’objectiu de creixement econòmic es pot definir com un procés sostingut al llarg del temps en què els nivells d’activitat econòmica augmenten de manera contínua, i es mesura habitualment per mitjà del producte nacional brut (PNB) o del producte interior brut (PIB). No obstant això, perquè hi hagi desenvolupament a més de creixement econòmic són necessàries l’equitat social i la protecció i millora del medi ambient. Això és així perquè per desenvolupament econòmic s’ha d’entendre un procés que té com a objectiu satisfer les necessitats humanes, començant per les bàsiques, i augmentar el benestar i la qualitat de vida de les generacions presents sense comprometre les capacitats de les generacions futures.
De vegades diversos objectius estan en conflicte (trade-off) –és a dir, són objectius tals que intentar assolir-ne un fa més difícil aconseguir-ne un altre–: per exemple, per a frenar la inflació i aconseguir l’estabilitat de preus, és possible aplicar una política monetària restrictiva basada en un increment dels tipus d’interès i una reducció de les facilitats del crèdit. Però això pot provocar una reducció de la inversió, la qual produeix una disminució de la producció, cosa que redueix l’ocupació i, per tant, representaria allunyar-se de l’objectiu de la plena ocupació.
En canvi, en altres ocasions els objectius poden ser complementaris, en el sentit que aconseguir-ne un afavoreixi obtenir-ne un altre. Si es pretén el creixement econòmic augmentant la demanda perquè aquesta és insuficient, això impulsarà la inversió i el consum, cosa que es pot traduir no únicament en efectes positius per al creixement econòmic, sinó també per a l’augment de l’ocupació i, amb això, s’aconseguirà la plena ocupació.

1.3. L’objectiu de la plena ocupació

1.3.1. Concepte

Es parla de plena ocupació quan tots els que volen treballar, als salaris o remuneracions vigents, troben feina. En conseqüència, s’exclou d’aquest objectiu l’atur voluntari, que és aquell que es produeix quan el treballador considera que el salari que pot obtenir treballant és més baix que el cost d’oportunitat de no treballar, i es dedica al lleure o a una altra activitat no remunerada. Com es desprèn d’aquesta definició, el concepte de plena ocupació no implica que tothom treballi. No obstant això, en la pràctica generalment es parla d’una situació de plena ocupació o pròxima a la plena ocupació quan la taxa d’atur és inferior al 5%.
La plena ocupació s’ha situat, per la seva transcendència social i econòmica, com un dels objectius bàsics, si no el principal, de la política econòmica. En el subapartat 1.3.3 s’expliquen els efectes econòmics de l’atur.
Així mateix, en el capítol “Mesures de l’ocupació i la desocupació. Problemes d’aquestes mesures” d’aquest llibre, es definiran altres conceptes íntimament relacionats, com són:
  1. Població activa.
  2. Població potencialment activa.
  3. Taxa d’activitat.
  4. Taxa d’ocupació.
  5. Taxa d’atur.

1.3.2. Classes d’atur

Hi ha diferents classes de desocupació que poden condicionar formulacions de política econòmica diferents o complementàries. Així, és possible diferenciar:
1) Desocupació friccional
És la desocupació que està constituïda per les persones que estan canviant de feina i necessiten cert temps per a trobar-ne una de nova. És un atur de reducció molt difícil.
Fins i tot en una situació de plena ocupació hi haurà cert nombre de treballadors que no estiguin ocupats perquè estan passant d’una feina a una altra.
La desocupació friccional és aquella que inclou aquells treballadors que deixen els seus llocs de treball antics per buscar-ne un de millor, aquells que són acomiadats i estan buscant una nova feina, i les persones que s’estan incorporant al mercat de treball mentre busquen la seva primera feina.
Són desocupacions i ocupacions vacants a causa que la mobilitat ocupacional i espacial requereix cert temps i a causa de les dificultats d’obtenir una informació ràpida i eficaç.
Per a reduïr l’atur friccional es proposen polítiques de transparència i informació entre els llocs de treball que s’ofereixen i les demandes existents per ocupar-los (borses de treball, per exemple).
2) Desocupació cíclica o per insuficiència de demanda
Si la demanda agregada és insuficient per al nivell de producció existent, es redueix la producció i incrementa la desocupació. En principi és un atur conjuntural o cíclic relacionat amb la fase recessiva de l’activitat econòmica, que fa impossible ocupar tota la població laboral.
Les mesures que es proposen estan relacionades amb l’expansió i increment de la demanda agregada, amb l’objectiu que això provoqui un augment de la producció i, conseqüentment, afavorir un increment de l’ocupació.
3) Desocupació estacional
La desocupació o atur estacional és el provocat per les fluctuacions periòdiques de l’activitat econòmica: per exemple, el relacionat amb les activitats agràries, el turisme o determinades classes de comerç de temporada. A diferència de l’atur per insuficiència de demanda, que és imprevisible i no se sap quant temps durarà, aquest és molt previsible i aproximadament se sap el que durarà.
Les actuacions que es poden dur a terme per a mitigar aquesta classe d’atur serien, d’una banda, la complementarietat d’activitats, de mobilitat o de transvasament de sectors i indústries –per exemple, combinar l’hostaleria d’estiu amb la d’hivern– i, de l’altra, la formació professional.
4) Desocupació estructural
La desocupació o atur estructural és el que es produeix perquè hi ha:
En aquests supòsits les polítiques que es podrien aplicar serien les següents:
5) Desocupació encoberta
Finalment cal assenyalar que també es podria considerar una classe d’atur, com fa Jané, la desocupació o atur encobert, entenent per aquest el constituït per aquelles persones que no formen part de la població activa però que s’hi incorporarien si rebessin prou estímuls o atractius per a això.
L’atur encobert (amb aquesta accepció del terme) porta a diferenciar entre població activa registrada i població activa estimada. Aquesta última estaria constituïda per totes aquelles persones que estan en edat de treballar (entre setze i seixanta-cinc anys), i que són aptes, però que com a conseqüència del fet que no tenen estímuls i fins i tot de vegades pateixen obstacles, no s’incorporen a la població activa registrada.
Així mateix, comentar que en el llenguatge col·loquial també s’utilitza el terme atur encobert com a sinònim de subocupació; és a dir, persones ocupades per sota de la seva capacitat potencial.
Entre les polítiques que es poden aplicar per a reduir aquesta classe d’atur o desocupació, hi ha la política d’igualtat de salaris (per la mateixa feina, mateixa retribució), la política de guarderies infantils o una bona política d’informació.

1.3.3. Efectes econòmics de la desocupació

La desocupació és una qüestió important per la transcendència social –afecta directament les persones–, però també per altres motius com poden ser els següents:
  1. La importància quantitativa que les taxes d’atur han assolit amb una dimensió més gran o més petita a tot arreu.
  2. En alguns països, a més, s’ha mostrat com un fenomen massiu, on la població activa és molt superior a les oportunitats d’ocupació que es generen.
  3. Amb variacions en el temps, però, es mostra com un fenomen permanent. Això és així tant perquè es mantenen taxes de desocupació al llarg del temps com pel fet que es donin situacions de desocupació de llarga durada (persones que estan a l’atur més de dotze mesos).
  4. Hi ha nombroses economies en les quals s’ha incrementat l’atur, malgrat tots els mecanismes de seguretat i estabilitat en l’ocupació que institucionalment s’han desenvolupat en els mercats de treball durant les dècades anteriors.
  5. Té un caràcter discriminador, ja que té pitjors repercussions en els grups que tenen situacions més sensibles, com són els joves, les dones, els més grans de quaranta-cinc anys, les persones amb reduïda qualificació o les minories ètniques.
Íntimament relacionada amb la transcendència, hi ha els efectes –bàsicament econòmics– de la desocupació, entre els quals és possible esmentar els següents:
  1. Pèrdues de producció. En haver-hi recursos ociosos, la seva producció potencial es perd (en el cas de l’ocupació, a més, les jornades de treball que es deixen de fer difícilment, en molts supòsits, són susceptibles de ser recuperades quan la causa ha estat l’atur). En altres termes, una reducció de l’ocupació significa més recursos econòmics ociosos i una disminució del creixement econòmic.
  2. Si l’atur es perllonga, els bons hàbits laborals i l’especialització i capacitat per a la feina es redueixen; d’altra banda, quan es torna al mercat de treball es poden produir pèrdues de productivitat respecte de la situació anterior.
  3. Davant de situacions de desocupació, l’hisenda pública té un seguit de despeses per a cobrir mitjançant el pagament de les prestacions contributives i assistencials, la qual cosa afavoreix el dèficit públic.
  4. No obstant això, els costos més greus són per a aquelles persones que pateixen l’atur directament. A més del desgast personal, es produeixen uns costos monetaris: hi ha una pèrdua d’ingressos segons la protecció i durada de la desocupació, cosa que reverteix en una disminució de la demanda agregada.
  5. Es produeixen costos no monetaris difícils de quantificar, sobretot en la desocupació de llarga durada: és el supòsit dels costos psicològics i físics que es poden produir en la salut del treballador, desmoralització, pèrdua d’autoestima, aïllament social, etc.
  6. La desocupació també pot provocar un deteriorament en el funcionament de les condicions del mercat de treball (augment de l’ocupació precària, desenvolupament de certa economia submergida, etc.).
  7. En canvi, sí que pot afavorir que freni la inflació, malgrat que no sempre és així, ja que algunes economies han tingut i tenen conjuntament elevades taxes d’atur i d’inflació. L’augment de la desocupació pot implicar un fre o reducció dels salaris, que al seu torn pot repercutir, en segons quines circumstàncies, en un fre o reducció de la taxa d’inflació.

2. Polítiques d’ocupació

Les polítiques d’ocupació les podem dividir en polítiques actives i polítiques passives, que és una distinció que fa l’OCDE i que disposa d’un ampli consens.

2.1. Polítiques actives d’ocupació

Les polítiques actives són les més importants per a aconseguir augmentar els nivells d’ocupació o disminuir les situacions de desocupació. A aquestes s’hi dedica el capítol “Polítiques actives d’ocupació” d’aquest llibre, i tal com s’hi assenyala, es podrien definir de la manera següent:
Es consideren polítiques actives d’ocupació el conjunt de programes i de mesures d’orientació, ocupació i formació que tenen per objecte, d’una banda, millorar les possibilitats d’inserció dels aturats al mercat de treball i, de l’altra, adaptar la formació i la requalificació professional dels treballadors. També tendeixen a considerar-se política actives d’ocupació les mesures destinades a fomentar l’esperit empresarial i l’economia social.
Aquestes polítiques tenen un ampli suport i impuls en el marc europeu, qüestió tractada àmpliament en el capítol “L’estratègia europea per a l’ocupació” d’aquest llibre.
Dins de les polítiques actives d’ocupació apuntades –que seran àmpliament tractades en el capítol “Polítiques actives d’ocupació”–, es poden distingir diferents accions o línies d’intervenció, com són:
  1. Les accions dirigides a persones en situació d’atur (orientació i formació professional).
  2. Les accions dirigides a persones ocupades, que tenen un lloc de treball (aquí destacaria la formació continuada).
  3. Les accions d’intermediació en el mercat de treball.
  4. Les accions dirigides al foment de l’autoocupació, la creació d’activitat i el foment de l’economia social (programes de promoció de l’ocupació autònoma, programes d’autoempresa, programes d’iniciatives locals d’ocupació, programes de desenvolupament local, la implantació d’agents d’ocupació i desenvolupament local o el foment de l’economia social).
  5. Les accions transversals de les polítiques actives d’ocupació, que preveurien les iniciatives comunitàries, els pactes territorials per a l’ocupació i els nous filons d’ocupació.
Com ja s’ha assenyalat, les accions i programes seran objecte de desenvolupament en el capítol 3, que té per títol “Polítiques actives d’ocupació”.

2.2. Polítiques passives d’ocupació

Les polítiques passives d’ocupació agrupen el conjunt de mesures i d’actuacions que tenen per objecte garantir cert nivell d’ingressos per a aquelles persones que estan en situació d’atur, incloses algunes mesures de foment de les jubilacions anticipades. En altres paraules, són aquelles polítiques que tenen per objectiu protegir l’aturat mitjançant rendes econòmiques que garanteixin la cobertura de les seves necessitats.
A aquesta classe de polítiques d’ocupació s’hi dedica el capítol 4 d’aquest text. D’altra banda, a més de tractar-hi la protecció per desocupació, també s’hi analitzen aquells programes que combinen mesures de protecció per desocupació i mesures actives. Serien els casos següents:
  1. La renda activa d’inserció.
  2. La renda mínima d’inserció.
Segons la Llei general de la Seguretat Social, l’acció protectora per desocupació comprèn les prestacions contributives i assistencials.
L’acció protectora comprendrà, a més, accions específiques de formació, perfeccionament, reconversió i inserció professional a favor dels treballadors desocupats.
Les polítiques passives estan íntimament relacionades amb el concepte de model de protecció social i polític que té cada país, i també amb el seu grau de desenvolupament. En l’àmbit de la Unió Europea tenen una àmplia tradició; a més, s’emprenen debats, estudis i reformes estructurals sobre el futur d’aquests sistemes de protecció i l’adopció de mesures que garanteixin la seva adaptació a les noves formes de l’economia i de l’organització social.

3. Teories sobre els desequilibris del mercat de treball

En aquest apartat no es pretén exposar totes les teories sobre els desequilibris en el mercat de treball, però sí aquelles que han donat lloc a un debat més ampli en l’àmbit econòmic. En concret, es desenvoluparan la teoria neoclàssica, la teoria keynesiana, la teoria marxista i la teoria institucionalista.

3.1. La teoria neoclàssica

En la teoria neoclàssica, el mercat de treball es comporta com qualsevol altre mercat de béns i serveis, i són les seves pròpies forces les que determinen la quantitat d’ocupació i el salari d’equilibri. El preu d’equilibri (salari d’equilibri) aconsegueix la plena ocupació, ja que els aturats que hi hagi no ho seran involuntàriament, sinó que segons la teoria no treballaran per aquest salari (consideren salaris superiors o condicions laborals millors) i preferiran destinar el seu temps al lleure o a altres activitats no remunerades.
Segons aquest model, la desocupació involuntària serà únicament aquella que es deriva de l’atur friccional. Com ja hem vist, aquesta classe d’atur es produeix quan una persona és acomiadada o deixa la seva ocupació, o s’incorpora de nou al mercat de treball, i necessita un temps per a trobar aquest lloc de treball.
L’oferta i la demanda de treball són les que determinen l’equilibri en el mercat.
L’oferta de treball la forma el conjunt de treballadors que busquen un lloc de treball i sorgeix de les economies domèstiques que opten entre l’alternativa del treball o del temps lliure. La quantitat de treball ofertat està en funció del salari real: SL = f (W/P) (on SL és el salari real, W el salari nominal i P el nivell de preus), i hi incideix l’efecte substitució i l’efecte renda en el sentit següent:
  1. Un increment del salari fa augmentar la renda obtinguda per una unitat de treball, cosa que afavoreix l’oferiment de més hores de treball (efecte substitució).
  2. Però arriba un nivell de salari a partir del qual el treballador té una renda suficient per a considerar més consum de lleure i menys oferta de treball. A partir d’aquest moment preval l’efecte renda sobre l’efecte substitució i així dels augments salarials i, per tant, de renda es deriva una disminució en l’oferta de treball. En conseqüència, per a obtenir certa renda es necessitaran menys hores de treball, la qual cosa afavoreix un oferiment de menys hores de treball perquè el nivell de renda desitjat ja s’ha aconseguit i es prefereix disposar de més lleure (efecte renda).
El resultat net d’aquests efectes és el que configura el pendent de la corba d’oferta de treball: és un pendent positiu (com més salari real, més quantitat de treball s’ofereix) mentre predomina l’efecte substitució (si bé cada vegada el pendent és més pronunciat) i és negatiu en el moment que predomina l’efecte renda. Això es representa en el gràfic 3.

Gràfic 3. 

Un increment de la població activa (entrada de més treballadors al mercat de treball) desplaçarà la corba d’oferta de treball cap a la dreta, mentre que un decrement de la població activa (sortida de treballadors del mercat de treball) desplaçarà la corba d’oferta de treball cap a l’esquerra, com s’aprecia en el gràfic 4.

Gràfic 4. 

La demanda de treball és determinada pels ocupadors que requereixen i necessiten força de treball, no presenta característiques diferents de la demanda de qualsevol altre factor de producció, i és una funció negativa del salari real (com més salari real, menys quantitat de treball es demana), el qual també depèn de la productivitat del treball. D’altra banda, hi ha una productivitat marginal decreixent que es deriva d’afegir un nombre més gran de treballadors a un estoc de capital donat.
Els ocupadors incrementen la demanda d’ocupació en els casos següents:
  1. El salari real és més reduït.
  2. S’incrementa la productivitat. En aquest supòsit es produeix un desplaçament cap a la dreta de la demanda de treball: per al mateix salari real es demana més ocupació.
La demanda de treball es representa en el gràfic 5:

Gràfic 5. 

La interrelació de les corbes d’oferta i demanda determinen que hi hagi un salari d’equilibri (W*) que iguali la quantitat de treball que es vol vendre i la quantitat de treball que els ocupadors volen ocupar. Aquest és l’equilibri en el mercat de treball, que es representa en el gràfic 6:

Gràfic 6. 

En principi, com ja s’ha assenyalat, segons aquesta teoria no hi ha atur involuntari. L’atur únicament es produiria si el salari real fos excessiu segons les característiques del mercat, cosa que implicaria que el nombre de treballadors que estiguessin disposats a treballar per aquest salari seria superior al nombre de treballadors que els ocupadors voldrien contractar per aquest salari. En aquestes circumstàncies el salari real disminuiria, la qual cosa estimularia la demanda per part dels ocupadors i desencoratjaria l’oferta per part dels treballadors.
La teoria neoclàssica pura exposada parteix de determinats supòsits, com són els següents:
  1. Els preus i salaris són totalment flexibles. El salari real es desplaça ràpidament cap al nivell en el qual coincideixen l’oferta i demanda de treball.
  2. Hi ha homogeneïtat del treball.
  3. No hi ha cost d’informació ni costos de mobilitat.
  4. Tant els ocupadors com els treballadors tenen individualment una nul·la influència sobre els salaris i la quantitat d’ocupació.
  5. Les empreses operen en competència perfecta i el seu comportament és racional.
No obstant això, aquests supòsits han estat objecte de modificacions per autors posteriors de la mateixa escola neoclàssica. Així, per exemple, s’ha variat el supòsit del caràcter homogeni del treball i s’han considerat diferents nivells de qualificació dels treballadors. Tanmateix, entrar en l’anàlisi detallada de les noves visions neoclàssiques supera aquesta obra, ja que no és l’objecte prioritari d’aquest text i, a més, la filosofia essencial del model neoclàssic es manté en les seves diferents variants.
Les mesures de política d’ocupació que es deriven del model neoclàssic cal relacionar-les amb la consideració que si es deixa funcionar lliurement el mercat no hi haurà desequilibris permanents: hi haurà un salari real d’equilibri i una quantitat de treballadors disposada a treballar per aquest salari; per tant, l’únic atur existent serà el friccional. D’altra banda, només hi podria haver una altra classe d’atur, l’involuntari (treballadors que volen treballar pel salari que ofereix el mercat i no poden), si s’imposa des de fora del mercat un salari real superior que el que generen les forces del mercat mateix. En aquest supòsit són les rigideses institucionals les responsables de l’existència de la desocupació, les quals s’haurien de suprimir per a evitar l’atur.
La teoria neoclàssica del mercat de treball ha estat objecte de múltiples crítiques.
Així, per exemple, des de la perspectiva de l’oferta de treball, el treballador no és un individu aïllat que actua segons un mercat de treball que li ve donat, sinó que adopta aliances amb altres treballadors amb la intenció de modificar aquelles condicions de treball que no considera adequades (i el mateix es podria comentar dels comportaments dels ocupadors que en nombroses ocasions procuren actuar col·lectivament). Això porta al fet que els salaris reals a la pràctica siguin determinats nombroses vegades mitjançant la negociació col·lectiva.

3.2. La teoria keynesiana

A diferència de la teoria neoclàssica, en la teoria keynesiana es considera que hi pot haver (i no és una excepció) atur involuntari. Aquest és un concepte que va ser utilitzat per Keynes, però que ja l’havien emprat altres autors com és el cas de Pigou. Segons aquest concepte d’ocupació involuntària, “una persona està a l’atur quan no té un lloc de treball i vol ser ocupada als nivells de salari i condicions laborals existents en el mercat”. Hi haurà plena ocupació quan no hi hagi atur involuntari. Aleshores la desocupació serà únicament la voluntària i la friccional.
Per a la teoria keynesiana l’atur és conseqüència d’una demanda efectiva que resulta insuficient; és a dir, que no n’hi ha prou amb la despesa en inversió i consum existent –tant privat com públic– per a generar la plena ocupació.
El gràfic 7 representa la demanda agregada en l’eix d’ordenades, i els nivells de producció i d’ocupació en els eixos d’abscisses (a cada nivell de producció li correspon un nivell d’ocupació). Si partim del fet que l’economia té una demanda agregada Di, això genera un nivell de producció Yi i un nivell d’ocupació Li. En aquesta situació inicial, l’economia està en equilibri per sota de la plena ocupació L’. Concretament hi ha un atur que prové de la diferència OL’ – OLi del gràfic. La causa és que la demanda agregada (Di) és inferior a la que correspondria (D’) per assolir una producció Y’ que signifiqués una situació de plena ocupació (L’). Cal augmentar la demanda agregada de Di a D’, perquè la producció incrementi de Yi a Y’, i d’aquesta manera el nivell d’ocupació passi de Li a la plena ocupació L’.
Les mesures de política econòmica que s’han d’adoptar són aquelles que impulsen l’augment de la demanda per a passar d’una demanda agregada Di a una demanda agregada D’. Això significaria un augment de la renda o producció d’OYi a OY’ i, en conseqüència, un augment del nivell d’ocupació d’OLi a OL’, cosa que situaria el mercat en la plena ocupació.
Aquesta teoria ha estat criticada per altres autors, com ara els defensors de la teoria neoclàssica que s’ha exposat o de la teoria marxista que s’exposarà en l’apartat següent. Entre les objeccions més remarcables que ha rebut convé destacar que, si bé explica una classe d’atur –que és l’atur per insuficiència de demanda–, no dóna resposta a altres classes que s’han exposat en les pàgines precedents.

Gràfic 7. 

3.3. La teoria marxista

El centre de la teoria marxista és la configuració de la relació laboral com una relació social. En el mercat de treball el que s’intercanvia no és una quantitat de treball, sinó la mateixa força de treball per un determinat període de temps, i en el procés de treball el que es produeix és la conversió de la força de treball en treball. En la teoria marxista el treball no és intercanviat per un salari de mercat, sinó que el que s’intercanvia és la força de treball, i depèn de les relacions que es donin entre els ocupadors i els treballadors en cada organització social.
Valor del treball (L)
Plusvàlua
Salari (W)
En principi, la relació entre l’ocupador capitalista i el treballador és una relació desigual i de conflicte. El valor de la força de treball es correspon amb el salari, però és inferior al valor del treball. Aquesta diferència entre el valor del treball i la força de treball és una plusvàlua de la qual s’apropia l’ocupador capitalista i és un requisit essencial en el procés d’acumulació capitalista.
Segons aquest esquema, és important el control que s’exerceix per a aconseguir la conversió efectiva de la força de treball en treball. Segons la teoria marxista, aquests controls es poden dur a terme des de l’aplicació de l’autoritat de l’empresari fins a controls com el tècnic o el burocràtic.
Aquesta teoria també considera que l’existència d’atur és imprescindible per a la conversió de la força de treball en treball. Dit d’una altra manera, el treballador complirà més les exigències que li imposi l’ocupador, tindrà més productivitat i farà menys reivindicacions salarials, si el nivell d’atur és elevat.
Des d’aquesta concepció, les mesures de política econòmica que s’han d’aplicar requeriran una transformació de les relacions socials de producció i el canvi del sistema capitalista.
Les crítiques a aquesta teoria són múltiples. Per exemple, el fet que no consideri les variacions de la demanda com un element que incideix en la desocupació; o que sembli que el sistema se sostingui a partir d’una apropiació indeguda dels ocupadors, als quals els interessa disposar de determinades taxes d’atur; passant per la manca d’una anàlisi detallada de la incidència que exerceix la tecnologia en l’estat de la qüestió.

3.4. La teoria institucionalista

La teoria institucionalista recull diverses aportacions a l’anàlisi del mercat de treball, entre les quals destaquen: la importància de les institucions per a determinar el mercat de treball i la seva segmentació o dualització.
En la teoria institucionalista no es consideren únicament el salari i la quantitat de treball, sinó que també es tenen en compte altres variables no estrictament econòmiques com poden ser les mateixes condicions laborals, la gran incidència de les normes institucionals, les possibilitats de promoció dels treballadors als seus llocs, l’estabilitat de la relació laboral, la diversitat per coneixements i habilitats de l’oferta de treball, etc. És a dir, a més d’aspectes econòmics, també s’inclouen qüestions socials, polítiques, etc. D’altra banda, per a aquesta teoria no hi ha un únic mercat de treball, sinó múltiples, cada un dels quals té les seves pròpies característiques (les barreres que limiten accedir-hi, per exemple), i en els quals tenen gran importància els aspectes institucionals que incideixen en els mercats de treball (la negociació col·lectiva a l’hora de fixar els salaris i altres aspectes de la relació laboral, per exemple). Des d’aquesta visió, en el mercat laboral destaca la intervenció de l’administració i la importància de les normes laborals, i també d’altres normes –que varien en cada societat– que puguin incidir-hi.
Dins d’aquest corrent destaca M. Piore. Segons aquest autor, el mercat de treball està segmentat en diferents mercats, dels quals és possible diferenciar-ne clarament dos:
  1. el sector primari, que estaria configurat per aquells llocs de treball que tenen elevades retribucions salarials, són estables i en els quals hi ha possibilitats de promoció.
  2. el sector secundari, constituït per llocs de treball amb baixes retribucions salarials, inestabilitat en l’ocupació i poques possibilitats de promoció. El configuren ocupacions habitualment amb una baixa consideració social.
Així mateix, dins el sector primari s’estableix la subdivisió següent:
  1. el sector primari superior, format pels llocs de treball que ocupen professionals molt qualificats i en el qual hi ha una gran mobilitat laboral com a mecanisme de la promoció personal.
  2. el sector primari inferior, constituït pels llocs de treball que ocupen professionals de qualificació mitjana, són estables i en el qual la mobilitat per a la promoció es realitza fonamentalment de manera interna en les empreses. Aquest subsegment acostuma a estar regit per unes normes internes molt estructurades.
Un altre concepte que aporta la teoria institucionalista és el de mercat intern. Els mercats interns es caracteritzen pel fet que el salari, i també la quantitat i les condicions de treball, són fixats per normes administratives. Des d’aquest punt de vista, els llocs de treball tenen un estatus (uns drets), en el sentit que estan protegits de les forces competitives dels mercats externs.
Segons aquesta teoria les polítiques d’ocupació s’han d’aplicar des de les institucions. L’administració ha d’afavorir, mitjançant diversos programes, el pas del sector secundari al sector primari, i també millorar les condicions laborals del sector secundari.
La principal crítica que es fa a la teoria institucionalista és que no té un cos teòric potent amb relació a la resta de teories explicades.

4. Resum

Entre els diferents significats que té el terme política econòmica hi ha el que l’entén com l’aplicació pràctica de certes mesures per part dels responsables de la política econòmica per a aconseguir unes determinades finalitats o objectius econòmics.
Entre els principals objectius econòmics hi ha els següents:
  1. La plena ocupació.
  2. L’estabilitat de preus.
  3. L’equilibri de la balança de pagaments.
  4. El desenvolupament econòmic.
De vegades, la persecució d’un d’aquests objectius està en conflicte amb l’èxit d’un altre. En canvi, altres vegades, els objectius poden ser complementaris; és a dir, que aconseguir-ne un afavoreixi obtenir-ne un altre.
S’entén que s’assoleix l’objectiu plena ocupació quan totes aquelles persones que volen treballar, als salaris i condicions laborals vigents en el mercat de treball, troben feina. A la pràctica, es parla habitualment de situacions pròximes a la plena ocupació quan les taxes d’atur se situen per sota del 5%. D’altra banda, atesa la seva transcendència social i econòmica, la persecució de la plena ocupació és un dels objectius bàsics, si no el principal, de qualsevol política econòmica.
Respecte de l’atur, aquest pot ser degut a motius diferents, la qual cosa porta a considerar-ne diferents classes, cada una de les quals està relacionada amb diferents mesures tendents a disminuir-lo. Així, quan es parla de classes d’atur és possible establir-ne les següents:
  1. L’atur friccional, que està constituït per les persones que estan canviant de feina, o entren al mercat de treball, i necessiten cert temps per a trobar-ne una de nova.
  2. L’atur o desocupació per insuficiència de demanda o cíclic. Si la demanda agregada de béns i serveis és insuficient, es redueix la producció i incrementa la desocupació.
  3. L’atur o desocupació estacional, provocada per les fluctuacions periòdiques de determinades activitats com pot ser el turisme.
  4. L’atur o desocupació estructural, que es produeix quan hi ha una bretxa entre les capacitats de les persones i els coneixements requerits per a ocupar determinats llocs de treball; per l’existència d’activitats econòmiques en regressió; en zones subdesenvolupades o deprimides; o quan es produeix una manca d’adaptació dels llocs de treball a les característiques de les persones, com recomana l’ergonomia.
Així mateix, també cal considerar l’atur o desocupació encoberta, constituïda per aquelles persones que no formen part de la població activa però que s’hi incorporarien si rebessin prou estímuls per fer-ho.
La desocupació és una qüestió que, a més de la seva transcendència social, té importants efectes econòmics, com són:
  1. Pèrdues de producció.
  2. Pèrdues de productivitat, quan hi ha situacions d’atur de llarga durada.
  3. Costos per a l’hisenda pública que afavoreixen el dèficit públic.
  4. Costos personals, reducció dels ingressos de la família i disminució de la demanda agregada.
  5. Costos derivats d’alteracions psicològiques o físiques.
  6. Deteriorament en el funcionament de les condicions del mercat de treball.
  7. Incidència, possiblement favorable, en el fre a l’evolució de la inflació.
Per a fer front a la desocupació, s’apliquen les polítiques actives i passives d’ocupació:
  1. Les polítiques actives d’ocupació estan formades pel conjunt de programes i de mesures d’orientació, ocupació i formació que tenen com a objectiu, d’una banda, millorar les possibilitats d’inserció dels aturats al mercat de treball, i, de l’altra, adaptar la formació i la requalificació professional dels treballadors. També es tendeix a considerar polítiques actives d’ocupació les mesures destinades a fomentar l’esperit empresarial i l’economia social.
  2. Les polítiques passives d’ocupació agrupen el conjunt de mesures i d’actuacions que persegueixen garantir cert nivell d’ingressos per a aquelles persones que estan en situació d’atur.
Finalment, hem d’assenyalar que s’han desenvolupat múltiples teories per a explicar els desequilibris del mercat de treball, entre les quals es poden destacar:
  1. La teoria neoclàssica, segons la qual el mercat de treball es comporta com qualsevol altre mercat de béns i serveis, i són les seves pròpies forces les que determinen la quantitat d’ocupació i el salari d’equilibri.
  2. La teoria keynesiana, segons la qual l’atur és conseqüència d’una demanda efectiva insuficient; és a dir, no n’hi ha prou amb la despesa en inversió i consum –tant privat com públic–per a generar la plena ocupació.
  3. La teoria marxista, segons la qual el que s’intercanvia en el mercat no és una quantitat de treball, sinó la mateixa força de treball durant un cert temps. El valor força de treball es correspon amb el salari, però és inferior al valor del treball. Aquesta diferència entre el valor del treball i la força de treball és una plusvàlua de la qual s’apropia l’ocupador.
  4. La teoria institucionalista, en la qual es destaca la importància de les institucions per a determinar el mercat de treball i la seva segmentació.

5. Bibliografia

Cuadrado Roura, J.R. (coord.) (1995). Introducción a la Política econòmica (3a. ed.). Madrid: McGraw-Hill.
Fernández Díaz, A.; Parejo Gamir, J.A.; Rodríguez Sáiz, L. (1989). Política Económica (4a. ed.). Madrid: Editorial AC.
Fina Sanglas, Ll. (1999). Políticas Activas y Pasivas de Ocupación en la Unió Europea. Los Planes Nacionales de Acción para la Ocupación. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales / INEM.
Greffe, X. (1993). Política Económica. Programas, instrumentos, perspectivas (2a. ed.). Madrid. Ministerio de Economía y Hacienda.
Jané Solá, J. (1980). “Clases de paro y política econòmica”. A: Paro, Inflación y Crecimiento. Madrid: Espasa Calpe.
Mochón, F. (1990). Economía. Teoría y Política (6a. ed.). Madrid. McGraw-Hill.