«Pare, per què surt l’arc de Sant Martí?»
Aquesta pregunta pot haver posat la cosa difícil a més d’un pare o avi. Ja se sap, les nenes i els nens fan moltes preguntes. Sobre allò que sembla obvi o que els adults donem per suposat: el funcionament de les coses, els fenòmens de la natura, la vida i la mort... Les preguntes dels nens, excepte si en sabem la resposta amb exactitud, són com punyalades que fereixen el nostre orgull i el nostre coneixement, sempre limitat.
«Doncs és un arc de set colors que surt quan plou i fa sol»
Les respostes dels adults, però, gairebé sempre són incompletes. Són respostes ràpides i per sortir del pas. Però les nenes i els nens, se les creuen només a mitges.
«I per què té set colors?»
Cada pregunta posa a joc la nostra integritat d’adults. Perquè ens fan dubtar. I, lamentablement, ens han ensenyat que no s’ha de dubtar de quasi res. Hi ha molts adults que van per la vida amb moltes creences ben arrelades que, poc a poc, van convertint-se en certituds. No els agrada dubtar. Creuen que pel simple fet de ser persones grans ja ho tenen tot resolt. I, és clar, no suporten les preguntes ingènues dels infants.
«Doncs perquè la llum blanca es descompon en set colors, ja ho hauries de saber, això: vermell, groc, blau, verd...»
La veu de l’adult, però, comença a tremolar. I els nens ho noten. Se n’adonen, amb un punt de sadisme, que no ho sabem tot. Que el nostre coneixement és imperfecte. En part se senten decebuts, potser perquè a certes edats els nens pensen que els pares ho saben tot. Però poc a poc van adonant-se que, lluny de ser robots perfectes, els pares cometen errors. Molts errors.
«Sí, sí, ja sé quins són els colors. Però, perquè surt un arc i no una altra figura?»
Probablement, més enllà de barbotejar qualsevol cosa sobre la curvatura de la terra, la mare i el pare hauran arribat a la fi dels seus coneixements sobre la formació dels arcs de Sant Martí. I la seva resposta a les preguntes que ja no poden respondre serà alguna cosa així com
«Nen, perquè no jugues una estoneta amb la teva germana i em deixes tranquil? No veus que estic fent el sopar?»
I el nen, efectivament, anirà a jugar amb la germaneta. Però se’haurà adonat que els adults no tenim totes les respostes. I a l’endemà tornarà a preguntar coses que l’amoïnen o el meravellen.
«Mare, per què tenim cinc dits i no sis o set?»
«Per què crema el foc?»
«Per què mengem els postres al final del dinar?»
«Per què no podem volar, les persones?»
«Per què el mar és blau?»
Els nens necessiten trobar respostes a les seves preguntes, que sorgeixen de la seva insaciable curiositat. Llàstima que els adults, en bona mesura, la perdem mica a mica a mesura que ens anem fent grans. Segurament per aquest motiu els nens són molt més imaginatius que no els adults. Si no troben respostes concretes als seus interrogants, les imaginen.
Per què es perd aquesta capacitat? Per quin motiu els adults ens tornem més seriosos, racionals i circumspectes? Sembla ser que, d’una banda, cap als 10 anys es produeixen una sèrie de canvis a l’escorça cerebral que fan que, lentament, anem deixant de banda la imaginació constructiva i ens abracem més al raonament deductiu. Però també és cert, d’altra banda, que determinades institucions socials, en especial l’educació, acceleren aquest procés. Els sistemes educatius excessivament centrats el l’avaluació quantitativa, els exàmens tancats (d’una sola resposta), la memorització, etc. fan que els adolescents, en comptes de conservar gairebé intacta la seva capacitat imaginativa, entrin de forma massa sobtada al reialme del pensament conscient, seqüencial i lògic. Probablement ens aniria millor si, precisament en aquest moment de canvi, procuréssim equilibrar imaginació i coneixement.
Seria interessant, a nivell científic, examinar amb precisió per quin motiu, a determinada edat, deixem de fer-nos preguntes amb la mateixa freqüència i passió que en els anys anteriors. I de quina manera aquest fenomen incideix en la creativitat humana. Perquè, com veurem més endavant, ser creatiu comença quasi sempre amb una pregunta, una bona pregunta.
En qualsevol cas, a mesura que els humans ens desenvolupem, anem descobrint que la pregunta és molt útil. Com es diu popularment, preguntant arribem a Roma. Necessitem preguntar a algú si ens hem perdut, necessitem preguntar sobre tot allò que no entenem i, potser el més important, hem de donar respostes als grans interrogants de la vida. Qui sóc? Per què sóc aquí? Cap on vaig? Què em depara el futur? Té sentit viure? Què hi ha després de la mort?
La filosofia, aquesta manera meravellosa de veure la realitat que està en crisi (segurament gràcies a l’empeny dels sistemes educatius impulsats per polítics maldestres), ens ha dit tradicionalment que formular-se preguntes és una de les bases de la nostra existència. I les preguntes poden tenir respostes, o no. En tot cas un filòsof és algú que intenta trobar respostes però que, sobretot, està entusiasmat formulant preguntes misterioses. Potser aquí rau la diferència entre un filòsof i un científic. Aquest darrer malda per descobrir la resposta al preu que sigui. Per a un científic la pregunta sense resposta no té massa sentit. I això està molt bé, però hi ha un petit problema: no totes les preguntes han de portar-nos inexorablement a una resposta unívoca i clara.
«Què és la salut, exactament, i què vol dir curar algú?»
«Existeixen realment, els colors?»
«Què és la consciència humana? Com es forma?»
«Més enllà de la matèria, hi ha realitat?»
«Quina és la mesura exacta de l’univers?»
Potser filosofar és fer-se preguntes i ser conscient que tanmateix no tindrem mai respostes. La ciència, en canvi, està segura que, tard o d’hora, aconseguirà el que persegueix. Són ambdues perspectives compatibles? Segurament, però cadascuna té sentit en unes circumstàncies específiques. Potser algun dia sabrem exactament què és i quina extensió té l’univers. Però ara per ara encara estem lluny d’aconseguir aquest objectiu.
També observem, en un altre ordre de coses, que hi ha persones que no paren de fer-se preguntes i d’altres, en canvi, que viuen pendents de les respostes que ja controlen. Les primeres no paren mai d’aprendre i de ser curioses, mentre que les segones pensen, d’alguna manera, que ja ho saben tot. Segur que en coneixeu dels dos tipus. Hi ha persones, per exemple, que fan un curs per obtenir-ne el diploma i fer contactes entre els companys. No esperen aprendre gaire cosa dels professors perquè entenen que ja han arribat a un nivell de coneixements prou important. D’altres, en canvi, senten que mai podran sadollar del tot la seva curiositat. Veuen que, quan exploren un terreny, cada vegada troben més coses noves per descobrir i meravellar-se. Segur que també hi ha persones que fan les dues coses alhora! Aprendre i ser curiosos però simultàniament interessar-se pels diplomes i els contactes personals... Com diem popularment, hi ha gent per tot.
Què és una pregunta? Doncs probablement és un intent, a vegades tranquil i a voltes desesperat per tal de resoldre un problema o un enigma o sortir de dubtes sobre algun tema. Tots fem preguntes i ens fem preguntes. Fer i fer-nos preguntes hauria de ser una bona cosa, tot i que hi ha gent que prefereix, com ja s’ha dit, edificar la seva vida sobre unes quantes veritats consolidades. Normalment, les persones que arriben lluny són les que es fan bones preguntes. Preguntes que permeten, més que resoldre problemes, comprendre els innombrables misteris que ens planteja la vida.
Aquesta és potser una de les frases més importants de la meva vida. Tot i que té un origen budista, me la va transmetre un bon amic, l’Oriol Pujol Borotau, que efectivament havia après filosofia i pensament budista durant els seus més de 40 anys de vida a l’Índia. La primera vegada que la vaig escoltar no va causar-me un impacte massa gran. «Interessant», vaig pensar, sense copsar de debò l’efecte enorme que després causaria la frase en mi.
És una frase que es pot transformar en pregunta: la vida, és més un problema a viure o un misteri a resoldre? És evident que convivim diàriament amb molts problemes: una aixeta que no raja, una ferida que fa mal o un llibre que no ens agrada i ens costa d’acabar. Problemes grans, problemes petits. I és interessant que mirem de resoldre aquests problemes amb enginy i creativitat. Però els grans interrogants de la vida no poden ser plantejats com a problemes sinó que han de ser viscuts com a misteris a descobrir, lentament.
Què és l’amor? Sabem realment estimar?
Els animals, tenen consciència de si mateixos?
En què consisteix la felicitat?
Què és aquesta cosa anomenada meditació?
Com fer front a la violència?
És fàcil adonar-nos que si problematitzem en excés les qüestions anteriors no arribarem molt lluny... No hi ha una ciència de l’amor ni de la felicitat. En tot cas aproximacions. I si volem desentrellar els enigmes de la meditació el que hem de fer és viure-la profundament dia rere dia, viure-la com un misteri que s’encarna, poc a poc, en nosaltres. No hi ha píndoles per aprendre a meditar ni per estimar més els altres.
Quan parlem de creativitat i d’innovació, la frase de l’amic Oriol Pujol pren més sentit que mai. Com les neurociències han posat de manifest recentment, les grans idees no surten tant del nostre cervell conscient i lògic (l’escorça prefrontal esquerra, concretament) sinó d’un entramat de connexions que s’estableix a diferents parts del cervell anomenat «xarxa per defecte». Les persones creatives es caracteritzen per poder i saber silenciar el cervell lògic i seqüencial i activar aquesta xarxa paral·lela que les connecta amb el seu inconscient. És un fenomen extraordinàriament curiós que rep el nom de «desinhibició cognitiva». Si volem augmentar la nostra creativitat, per tant, hem de confiar més en el misteri que no en la nostra capacitat per a resoldre problemes de forma lineal i estructurada. S’ha d’estar una mica boig per ser creatiu, per tant? Doncs sembla que si. I més si tenim en compte que prestigiosos autors han confirmat, recentment, que un percentatge important d’individus altament creatius (empresaris, científics, escriptors, artistes, cuiners) tenen una certa tendència a patir malalties mentals (de forma més lleu o més greu) com els transtorns bipolars, les esquizofrènies o les neurosis.
Volem controlar les idees, volem controlar la nostra creativitat, volem controlar-ho tot. Però sabem de ben cert que les coses no funcionen així. Si ens obrim al misteri tenim moltes més probabilitats de trobar coses que no si les acotem massa i les convertim en un problema de laboratori. És per aquesta raó que, a moltes empreses i organitzacions, quan es vol forçar la creativitat («anem a fer una pluja d’idees en trenta minuts») no surt res de res. Tot té el seu ritme... i el seu misteri.
La creativitat, moltes vegades, està més relacionada amb la rauxa que no amb el seny. Sobretot si volem trobar idees realment diferents i trencadores. Al final del procés, que ningú no es preocupi, necessitarem el seny de nou, perquè les idees boges i «fora de la caixa» necessiten ser aterrades en el món real. Per això és tan important que la gent que vol estimular la seva creativitat adquireixi aquests tres hàbits:
• Somiar desperts («daydreaming»): els cervells de les persones altament creatives es queden fàcilment en un estat passiu-reflexiu, caracteritzat per les ones alfa, que permet veure les coses des de perspectives inusitades, fer connexions remotes entre conceptes i, simplement, meravellar-se amb una situació determinada. Aquest estat cerebral, conegut com a «absorció» pot aconseguir-se meditant, cultivant la imaginació, fent preguntes agosarades... Es tracta de «deixar de pensar» i de fer, com si fóssim nens de 8 anys, viatges amb la imaginació i la fantasia. A l’exbeatle Paul McCartney els seus professors li deien que estava tot el dia «amb els peus als núvols». Segurament començava a sentir i experimentar amb melodies i músiques...
• Connectar amb les nostres emocions: no serem mai creatius si no ens emocionem profundament. Moltes persones són creatives a través de l’eufòria, l’alegria o la felicitat momentània. Però d’altres ho fan a través d’emocions més destructives com la malenconia, l’enuig o la frustració. Dominar les emocions pròpies, que vol dir conèixer-les i acceptar-les, pot ser un primer pas que ens porti a nivells més alts de creativitat. Quines emocions ens inspiren i ens fan tenir ganes de cridar de joia i fer coses diferents? Quins estats emocionals ens faciliten més l’originalitat i el pensament heterodox? Tot un món de coses per analitzar, viure i treballar...
• Aprendre a expressar-nos amb llibertat: moltes persones no dibuixen, no fan servir colors, no saben moure el seu cos amb gràcia, no saben parlar i divertir-se... Tenen greus problemes d’expressivitat. Ser creatiu és, en bona mesura, fer que les coses passin sense bloquejar-les o amagar-les per por al ridícul. Cal treballar en equip sovint, fer mapes mentals, dibuixar idees o conceptes sense por de fer-ho malament, riure i divertir-se, treballar amb el cos i desfer els nusos d’inexpressivitat que tots tenim, dialogar sense barallar-nos, desfer-nos del nostre ego (un dels pitjors enemics de la creativitat) i, sobretot, jugar i jugar. Ser creatiu és fer bones preguntes i jugar a veure què passa...
La creativitat s’acostuma a definir com l’habilitat per a combinar elements d’informació ja existents (musicals, lògico-matemàtics, lingüístics, cinestèsico-corporals, etc.) de maneres diferents a les habituals de forma que produeixin idees, teories, obres d’art, productes o serveis originals i pràctics. De tota la definició anterior, per tant, la paraula més important és segurament combinar. Efectivament, molt sovint les realitzacions creatives considerades més originals ho són perquè els seus autors van aconseguir fer propostes resultants de combinacions poc usuals o inusitades. En art, per exemple, el cubisme innova perquè ofereix perspectives simultànies sobre la mateixa realitat. Picasso, mentre investigava i cocreava el cubisme, s’escrivia amb Albert Einstein i parlaven sobre la relativitat del temps i de l’espai. En el terreny científic s’innova quan, de sobte, es descobreixen relacions diferents entre fenòmens ja coneguts, de forma que permeten plantejar noves alternatives. Molt sovint l’atzar hi juga un paper molt important (la famosa serendipitat): coneguts són casos com el descobriment de la molècula del benzè per part del eminent químic alemany August Kekulé. Mentre es trencava el cap buscant l’estructura química del benzè va tenir un somni que el va inspirar, el d’una serp mossegant-se la cua. A partir d’aquesta forma retorçada, Kekulé va concloure que l’estructura del benzè havia de ser similar, és a dir, circular. Un cas de serendipitat científica també molt conegut és el descobriment de la Viagra. Les proves que s’estaven fen amb el sildenafil eren per a trobar un medicament hipertensiu. Però es va comprovar que en administrar aquest compost a les persones durant els estudis clínics, aquesta substància provocava ereccions.
D’exemples d’atzar o de serendipitat en el món dels negocis i les empreses també n’hi ha un munt. El més famós és el dels famosos Post-it, ideats a partir d’un error. En efecte, un enginyer de 3M estava intentant fer un adhesiu més potent de l’habitual però els resultats van ser decebedors: l’adhesiu enganxava menys. Algú de l’empresa va saber veure la utilitat d’un adhesiu poc adherent, i així van néixer les famoses notes adhesives d’aquesta prestigiosa empresa, que tots hem utilitzat moltes vegades. Un cas menys conegut va tenir lloc fa poc temps a l’empresa IBM. Una treballadora estava preparant una fórmula que requeria mesclar tres components i escalfar-los al forn, però se’n va oblidar un. Quan va examinar el resultat de la mescla, va trobar-se amb un inesperat plàstic blanc. D’aquest error involuntari va sorgir una nova família de polímers, caracteritzats per la seva duresa i lleugeresa. Els resultats d’aquesta experiència de serendipitat van ser publicats per la revista Science.
Però saber combinar de manera intel·ligent va més enllà del simple atzar i la serendipitat. Hi ha moltes tècniques creatives, com l’SCAMPER, que ajuden a persones i equips a forçar connexions per a descobrir noves possibilitats. L’SCAMPER utilitza preguntes per reflexionar sobre un repte creatiu específic. Un dels articles que trobareu a continuació detalla una mica el funcionament d’aquesta metodologia, una de les més utilitzades en creativitat.
Les preguntes creatives són les que busquen trobar coses més enllà dels esquemes coneguts. Un creatiu és algú que no té por d’arribar fins a les fronteres i traspassar-les. Anar fins als suposats límits de les coses i veure què hi ha més enllà. Sempre es planteja de quina manera les coses haurien pogut ser diferents. Com a conseqüència de tot això, les persones creatives no tenen por dels riscs. Els corren si són necessaris i si no, potser també.
Com es fan les preguntes? Quines podrien ser les característiques d’una bona pregunta? Com a mínim, quatre:
• Emocionalitat. Una bona pregunta sempre ha de remoure el nostre sistema emocional. Ens fa vibrar. Ens fascina. Ens meravella. Ens fa sentir el misteri de la vida. Ens fa obrir els ulls de forma especial, amb ganes de veure coses que no hem vist mai. Potser, fins i tot, ens fa plorar.
• Provocació. Una bona pregunta ha de ser una mica boja. O molt. Són les famoses preguntes «Què passaria si...» o, en anglès, «What if questions». Ha de plantejar situacions gairebé impossibles i provocatives però potser desitjables. Què passaria si els animals parlessin? I si fóssim immortals? I si els paraigües deixessin passar la pluja? I si tots els llibres estiguessin escrits en xinès?
• Amplitud. Una bona pregunta ha d’obrir espais, no tancar-ne. Ha de suggerir possibilitats, ha d’estimular, ha d’animar a buscar respostes àmplies i profundes. Les respostes a una bona pregunta no haurien de ser duals, si o no. Al contrari, una bona pregunta s’hauria de poder respondre de mil formes, hauria d’oferir moltes possibilitats.
• Capacitat de repte. Una bona pregunta ha de suposar un repte. Els reptes difícils però potencialment assolibles fan moure els nostres mecanismes d’acció. Sense reptes ens avorrim, ens convertim en vegetals previsibles i sense moviment intel·lectual ni emocional. Innovar necessita de reptes constants, de gent desperta i activa, capaç de desafiar convencionalismes i pensar de forma provocativa.
Si aconseguim formular preguntes que, d’alguna manera, tinguin les característiques anteriors, tot ens anirà molt millor. Convocar una reunió, per exemple, sota una pregunta realment poderosa, pot fer que la creativitat dels convocats es multipliqui per deu.
Com podria ser un telèfon mòbil amb una pantalla de forma diferent de l’habitual? Podríem fer pantalles rodones, el·líptiques? D’alguna altra forma?
Com construir una empresa divertida? Emocionant? Estimulant? Quines coses haurien de canviar?
Seria possible fer una ampolla d’aigua que, en servir-la, estigués en posició horitzontal?
De quina manera podríem fer un aula de formació en la que tant professors com alumnes poguessin escriure a qualsevol lloc, com si tot fos pissarra?
Som capaços de fer un hotel sense recepció? On els hostes poguessin anar directament a la seva habitació sense fer ni checkin ni check-out?
Fer bones preguntes pot ser un art, potser una ciència. En tot cas segur que és divertit, útil i estimulant. És realment difícil voler ser creatius (individualment o en equip) sense tenir aquesta habilitat. La majoria d’innovacions tenen el seu origen, indiscutiblement, en una excel·lent pregunta.
Si preguntéssim quin és l’origen de moltes innovacions famoses, segur que en molts casos ens trobaríem una pregunta. No és que la simple pregunta ja impliqui una innovació, evidentment. Això seria massa fàcil. Però sí que, a partir de la pregunta inicial, en molts casos s’ha pogut avançar i acabar portant a terme una innovació. Aquesta és la diferència entre ser creatiu i innovar. Com ja s’ha dit, la creativitat dóna com a resultat una idea original i potencialment exitosa. Però innovar implica ser capaç de passar de les idees als fets i, a més, tenir èxit. Per tant podem definir innovar com la capacitat de transformar idees o propostes creatives en productes (en el sentit general del terme) exitosos.
Sense èxit no és, doncs, possible parlar d’innovació? En principi no. Perquè la innovació de debò implica fer alguna cosa una mica, bastant o molt millor del que es feia abans. I si no podem demostrar amb arguments aquesta millora no podem parlar d’innovació d’una manera una mica estricta. Potser podrem parlar d’una idea creativa prometedora que no ha acabat triomfant per una sèrie de motius o causes.
Imaginem que algú vol fer un dentifrici picant. La idea, segurament, és original perquè (que l’autor sàpiga) no hi ha dentifricis picants al mercat (al menys al nostre). Dentifricis amb pebre, o amb xili picant... La idea pot semblar atractiva (o no) però la prova de foc de la innovació haurà de passar per quatre estadis de validació:
1. Fer un prototip o Producte Mínim Viable (PMV), per al qual necessitarem evidentment fer una determinada inversió.
2. Testar el producte en uns mercats apropiats i rebre feedback per tal de valorar si la idea segueix endavant o l’hem de modificar o eliminar.
3. Llançar el producte al mercat de la forma més intel·ligent possible, tenint en compte que també s’innova en els canals de distribució, la manera de vendre, la comunicació publicitària, etc. i esperar els resultats.
4. Esperar que les vendes del producte siguin superiors a la inversió feta (ROI).
Què passa si la innovació no té ànim de lucre? És a dir, si es tracta, per exemple, d’una innovació social? Doncs que caldrà substituir el criteri de ROI (Return Over Investment) per alguna altra cosa. Però al final caldrà fer el mateix: demostrar d’alguna manera que la suposada innovació millora clarament el que hi havia abans o, també, comprovar que els potencials usuaris de la innovació la fan servir i se’n senten satisfets d’una manera que puguem mesurar i estandarditzar.
Tornem però a les preguntes, l’origen de les propostes creatives i, al final, dels projectes i èxits innovadors. Hi ha milers i milers d’exemples, a continuació en trobareu uns quants de molt interessants. Potser ja en coneixereu uns quants, o potser no...
I si poguéssim assecar un embotit en trenta hores en comptes de trenta dies?
Aquesta va ser la pregunta que un equip de persones de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) i l’empresa gironina Metalquimia es van plantejar fa ja uns quants anys. Tradicionalment els embotits necessiten un període llarg per assecar-se (de trenta a quaranta dies). Quina va ser la idea? Doncs assecar l’embotit un cop tallat, un excel·lent exemple de pensament lateral o de «pensar fora de la caixa». Amb els anys, Metalquimia va acabar desenvolupant el seu famós Quick Dry Slice (QDS), un sofisticat mètode d’assecat que permet, en trenta hores, servir ja els embotits a les grans superfícies, llestos per a la venda i el consum. Metalquimia, dirigida per Josep Lagares, fomenta molt la creativitat i la innovació (l’anomenen «creativació») entre els seus empleats i directius. Generen constantment idees noves, les avaluen en detall i, les que superen les proves, es llancen al mercat.
Com seria una empresa sense control jeràrquic? Què passaria?
Doncs actualment hi ha moltes empreses que estan fent experiments amb els seus sistemes organitzatius, intentant passar dels organigrames i les jerarquies a estructures més halocràtiques i col·laboratives. No és fàcil, però els exemples d’èxit ens diuen que val la pena provar-ho. WL Gore, coneguda pels productes marca Gore-tex, va instaurar gairebé des dels seus inicis una estructura anomenada «Flat Lattice» (reixa o xarxa plana) amb la idea de crear potents equips col·laboratius amb molta autonomia capaços de desenvolupar projectes integrals per a clients i de desenvolupar nous productes. Igualment, els supermercats ecològics Whole Foods es caracteritzen per la pràctica absència d’estructura jeràrquica. A les seves botigues el poder l’ostenten els equips (carn, peix, verdures, etc.): els seus integrants estan empoderats per a prendre decisions de tot tipus, des de contractar col·laboradors a apujar i abaixar preus en funció de la demanda.
M’agradaria poder parlar i contactar amb gent que tingui la mateixa malaltia que tinc jo. Com fer-ho?
Aquesta és la pregunta que es van fer els creadors de «Patients Like Me» (www.patientslikeme.com), una web especialitzada en posar en contacte a persones que pateixen una determinada malaltia i que volen compartir experiències, anècdotes, teràpies, etc. amb d’altres persones amb la mateixa patologia. Més enllà de la informació, el que compta realment és poder expressar emocions, parlar, escoltar, explicar històries... Una innovació amb efectes socials que permet a molta gent no sentir-se sola i aïllada ja que, apart del contacte humà, la web ofereix de franc eines de diagnosi que permeten entendre amb més profunditat la malaltia i allunyar, en molts casos, la por provinent d’una classe mèdica que no es caracteritza sempre per la seva capacitat empàtica i comunicativa amb els pacients.
Es pot fer un programa d’èxit en una televisió pública i mantenirlo molts anys a la graella? I si el programa va d’animalets?
Imaginem-nos que una televisió pública organitza una pluja d’idees per generar nous programes de televisió. Després d’una bona estona de propostes, algú diu que «podríem fer un programa de veterinària on sortirien animals amb problemes de salut o de comportament». D’entrada, sobretot si el programa s’hagués d’emetre en horari de màxima audiència, segur que aquesta idea no despertaria massa entusiasme. És el cas de «Veterinaris», una docusèrie de l’equip de Nous Formats de Televisió de Catalunya que va ja pel vuitè any d’emissió i que ha competit amb programes de televisió-espectacle de les cadenes competidores. «Veterinaris» és, segurament, una de les proves més evidents que es pot fer televisió de qualitat amb èxit. Qualsevol repte es pot convertir en una realitat prometedora si es fan les coses ben fetes i amb creativitat.
Puc ajudar a que el món vagi una mica millor amb un euro al mes?
Jil van Eyle, el fundador de Teaming (www.jilvaneyle.info), va tenir una filla amb problemes d’hidrocefàlia. En haver-se d’enfrontar a aquesta realitat va pensar que podria fer alguna cosa per ajudar a altres persones a tenir més recursos davant de malalties minoritàries o poc estudiades. Així va néixer Teaming, un projecte de persones a través d’organitzacions que recull cada mes al voltant de dos-cents mil euros a tot el món. Els empleats d’una empresa, voluntàriament, donen un euro del seu salari al mes per a un projecte concret (normalment associat a la infància). L’empresa, que no participa més que facilitant la tasca del Teaming, pot arrodonir o doblar la quantitat de diners si així ho desitja (com passa en molts casos). D’aquesta manera, amb un esforç mínim per persona es poden aconseguir fites importants. Cal dir que, per tal de fer realitat el seu projecte, Jil van Eyle va tenir la sort de poder comptar amb el suport mediàtic de personatges tan importants com l’exentrenador del FC Barcelona, Frank Rijkaard o la cantant colombiana Shakira. L’amiga fortuna (que cal, però, anar-la a buscar) acostuma a ajudar si el projecte val la pena...
Podríem vendre les llaminadures com si fossin medicines?
És curiós que hi hagi una empresa que gosi vendre gominoles i caramels com si fossin píndoles curatives de malalties emocionals i anímiques. Però és cert: Happy Pills ven els seus productes per a procurar «mini dosis de felicitat». És sabut que la dolçor apaivaga les penes, i Happy Pills se n’aprofita (en el bon sentit de l’expressió) per vendre felicitat i benestar emocional. El disseny dels seus productes (petits flascons de píndoles i farmacioles) ajuda a establir aquest paral·lelisme de ficció. Núvols de sucre que semblen benes, pastilletes de colors diversos que recorden a una col·lecció de medicaments per a diferents malalties... Però el més interessant és que, si comprem qualsevol producte online, podem escollir l’acció terapèutica dels comprimits: «Per a veure la vida en rosa», «Solució anticrisi» o «Per a que qualsevol nit pugui sortir el sol», per exemple. Happy Pills ha sabut convertir un producte «commodity» en quelcom molt innovador. I la innovació és, aquest cop, tan subtil, que ens meravella. Podem, en efecte, portar l’efecte placebo tan lluny que nosaltres mateixos ens creguem que si ens prenem un caramelet ens sentirem més feliços i veurem la vida en rosa? El poder de la ment...
I si féssim un circ sense animals? Què diria la gent?
Un dels fundadors del Cirque du Soleil, Guy Laliberté, explica sovint que eren un grup d’amics amb molts pocs calers quan van decidir presentar-se a un festival de circ a Los Angeles. Van invertir els seus estalvis en una carpa per poder fer les seves actuacions. Tenien idees transgressores però encara estaven lluny de «reinventar el circ». Van tenir molt d’èxit i, a partir d’aquell moment, van aconseguir convertir els seus somnis en realitat. Van escollir el nom de «Cirque du Soleil» perquè el sol, deien, és símbol d’alegria i d’energia. Un dels factors diferenciadors d’aquesta nova manera d’entendre el circ va ser prescindir dels animals. Per tant, van capgirar una de les assumpcions bàsiques i clàssiques del món del circ: els números amb lleons, óssos, elefants, cavalls, etc. Els resultats van ser els que coneixem: el circ més innovador i exitós de la història d’aquest art. A partir d’aquest moment, el Cirque du Soleil ha continuat innovant i transgredint el llenguatge habitual circense: músiques molt elaborades, vestits preciosistes, espectacles temàtics i un llarg etcètera. Una demostració palpable que es pot innovar de forma radical, carregant-nos (intel·ligentment, això si) allò que sembla insubstituïble. Podríem fer futbol sense pilota? I teatre sense actors? D’entrada sembla impossible, però sabem que en creativitat aquest terme no hauria d’existir.
I si poguéssim posar centenars o milers de cançons en un petit aparell de la mida d’una mà?
Tony Fadell, un enginyer de Philips, va tenir la idea de crear un aparell que superés de forma important les prestacions dels primers reproductors d’MP3. Però Philips, l’empresa on treballava, no va considerar que les seves idees tinguessin massa valor i les va rebutjar. Fadell, potser enfadat i frustrat, va aconseguir parlar amb el màxim responsable d’Apple, Steve Jobs. Jobs va percebre ràpidament el potencial innovador i de negoci de la idea de Fadell i va organitzar una operació de joint-venture amb diverses empreses de components electrònics (Apple per sí mateixa no podia assumir el repte) i, en sis mesos, es produïa el llançament del primer iPod al mercat. Com sabem, aquest giny va canviar de manera radical la forma de sentir musica i, sobretot, d’emmagatzemar-la. Un cop més, una idea aparentment impossible acaba trobant una sortida. La tecnologia ha fet possible que en un aparell molt petit hi càpiga una quantitat ingent de música. Curiosament, els discs de vinil semblen gaudir cada cop més d’una segona oportunitat... Paradoxes del progrés i la innovació.
M’agradaria poder trobar aparcament a la ciutat sense haver de donar voltes i voltes. Com podem fer-ho possible?
Qui no ha estat un temps considerable buscant aparcament? Potser mitja hora o més i de forma desesperada? Fixem-nos que al darrere d’aquest fet (buscar aparcament al carrer) hi ha una assumpció: cal trobar un lloc buit. Però l’empresa Urbiotica (www.urbiotica.com), a través de tecnologia d’avantguarda, ha aconseguit superar aquesta assumpció i invertir-la. No cal buscar aparcament sinó que simplement ens hem de dirigir a un lloc que sapiguem que està lliure i aparcar tranquil·lament. La tecnologia U-spot ho facilita. Es tracta d’un sensor d’aparcament sense fils que detecta l’ocupació i la rotació d’una plaça de pàrquing en temps real, així com la seva ocupació per part d’un vehicle. Per tant, en comptes de donar voltes i voltes simplement cal que localitzem una plaça buida i res més.
Com fer una cadira que permeti que les aules de formació siguin llocs versàtils i col·laboratius en comptes d’espais rígids i poc flexibles?
Qui això escriu ha donat classes durant 30 anys en centenars i centenars d’aules d’escoles de negocis, universitats i centres d’ensenyament diversos. I les aules, en general, no estan preparades per a un ensenyament de qualitat. Són massa rígides (seient i taules fixats al terra), amb pissarres molt petites (o a vegades inexistents), amb estructures poc participatives (fileres de cadires unes al darrere de les altres), etc. Molt poques vegades ens trobem amb espais diàfans, versàtils, canviables i còmodes. Una col·laboració entre l’empresa Steelcase i una de les firmes d’innovació més importants del món, la californiana IDEO, ha donat recentment un producte que permet resoldre molts dels problemes anteriorment apuntats. Es tracta de les cadires «Node» (veure imatge). Es tracta de cadires amb rodes, força sofisticades tecnològicament (sistemes de gir, etc.) que permeten que els alumnes es moguin al seu gust (o a través de les indicacions del professor) per l’espai de l’aula i puguin treballar en equips, formar un semicercle o posar-se els uns al darrere dels altres, si s’escau. També permet arraconar-les al voltant de l’aula i deixar un espai buit per, potser, fer activitats de relaxació, meditació o expressió corporal. El concepte Node trenca amb la poca versatilitat de la majoria d’espais docents i permet molta més flexibilitat pedagògica.
Com ja s’ha dit, potser les preguntes més importants de la nostra vida, però, són les que ens fem a nosaltres mateixos i tenen a veure amb la nostra intimitat, els nostres plans, les nostres il·lusions... Són preguntes que ens fem quan ens fiquem al llit o quan ens despertem mig endormiscats. Caminant, dutxant-nos o contemplant el mar en un capvespre d’estiu. Són preguntes fonamentals, que intenten donar sentit a la vida, respondre inquietuds bàsiques o trobar noves orientacions en moments de desconcert.
Personalment, m’encanta caminar. Quan ho faig, per camins mig amagats de l’Empordà o d’Eivissa, deixo que la meva ment navegui sense rumb fix. Simplement les coses surten, sense forçar-les. Moltes vegades trobo respostes a preguntes que no m’he plantejat. Simplement apareixen a la meva ment i les accepto. Quan ens obsessionem en trobar respostes, malament. Estem forçant en excés el nostre cervell racional i no deixem que la part intuïtiva (la «xarxa per defecte») treballi de forma espontània.
Caminar, caminar i caminar. A vegades només mitja horeta però d’altres més d’una hora. El cervell s’oxigena i es relaxa alhora. M’encanta, sobretot, caminar quan tinc problemes que m’angoixen. Els meus dimonis van sortint, poc a poc, i al final de la passejada em sento molt més tranquil i assossegat. És una espècie de meditació en moviment.
Meditar, però, també va molt bé. A mi m’agrada fer-ho mentre practico ioga, a casa. Em concentro en els diferents exercicis i postures i, aleshores, noto com la meva ment es va aquietant. I enmig d’aquesta calma, a vegades brollen idees o imatges suggeridores. La creativitat no prové tant de la confusió i el soroll sinó de la relaxació i la tranquil·litat d’esperit. Almenys aquesta és la meva experiència. El control de la respiració (els exercicis iòguics de pranaiama) ajuden molt: no podem asserenar-nos si no respirem lentament.
Tinc amics que passen per moments complicats i que no saben viatjar al seu món interior i buscar, plàcidament, respostes als seus problemes. És una llàstima, perquè aleshores la ment cau en una mena de bucle del que és quasi impossible escapar-se’n. Primer cal trobar calma i després iniciar aquest període de cerca sense esperar trobar gran cosa: les respostes, insisteixo, apareixen quan hom menys s’ho pensa. Però amb la ment pertorbada i nerviosa les respostes acostumen a fer-se sempre fonedisses.
Recents recerques afirmen que quan passegem per entorns de gran bellesa la nostra creativitat tendeix a augmentar. És molt possible. Recordo moments personals de gran inspiració creativa i calma d’esperit als camps de lava del Teide a Tenerife o passejant per camins de la Serra de Tramuntana, a Mallorca, per posar dos exemples. El silenci i la bellesa ens acompanyen en el nostre desig de ser creatius i feliços.
L’Ideart és una tècnica creativa que vaig exposar en el meu primer llibre, «La empresa creativa». Funciona de manera molt simple: davant d’un repte creatiu, els participants generen idees inspirant-se en una o més obres d’art conegudes. La selecció de les obres d’art es pot fer a l’atzar o de manera premeditada. La teoria subjacent és que les pintures i el seu contingut simbòlic desperten l’inconscient creatiu dels participants i, alhora, forcen la seva capacitat analògica.
L’Ideart no deixa de ser una tècnica avançada. No és fàcil fer-la servir amb grups poc desinhibits creativament, a no ser que el conductor tingui una especial habilitat coordinadora i animadora.
Una sessió amb Ideart pot durar entre una hora i, si s’utilitzen tres o quatre làmines, tot un matí o una tarda. Normalment, imatge a imatge, els participants i el coordinador passen per quatre fases ben definides:
• Descripció del quadre o la imatge: què veiem? Què està passant? Quin significats ocults som capaços de percebre? Quins detalls ens criden l’atenció? Quines històries podem explicar? Quina és la relació entre els personatges que apareixen? Lògicament, la descripció del quadre serà molt diferent en funció de si es tracta d’una pintura figurativa (Las meninas de Velázquez, per exemple) o més abstracta (Staircase 19 de Fernand Léger).
• Definició del focus o repte creatiu sobre el que estem treballant. Imaginem, per exemple, que volem generar idees innovadores sobre l’interior d’un vehicle (un autobús, posem per cas).
• Generació d’analogies: què tenen a veure les idees descriptives del quadre o quadres analitzats amb el repte creatiu? De quina manera s’assembla una cosa a l’altra? Quines connexions entre ambdues realitats poden ser «forçades»? Com establim isomorfismes o analogies entre quadres i repte creatiu?
• Propostes finals: cal fer un esforç per, a partir del llistat d’analogies, concretar al màxim una sèrie d’idees que resolguin o tinguin significat actiu respecte al problema que teníem plantejat, és a dir, la millora innovadora de l’interior d’un autobús.
Treballem ara un cas pràctic. Pensem ara que volem canviar radicalment l’aspecte d’una oficina bancària. Per tal de treballar amb l’IDEART, escollim una pintura:
Cementiri d’un monestir sota la neu, del pintor romàntic Caspar David Friedrich.
Si procedim de la manera anteriorment detallada (sense ànim de ser exhaustius), ens trobem:
• Definició del quadre o la imatge: un bosc majestuós, amb arbres molt alts i gruixuts. Paisatge nevat. Cementiri un pèl desordenat, amb làpides que sobresurten de la neu. Al mig de tot això destaquen de manera especial les runes d’un monestir. Podem veure l’absis i la porta d’entrada. Al fons de la imatge veiem com el bosc es torna verd, quasi com si estigués entrant allí la primavera. La sensació, de tota manera, és de soledat i desolació. Tot i així, es veuen diferents parelles de persones que es dirigeixen, sembla, cap al monestir o el que en queda dempeus. Sensació de fred, de lloc remot mig perdut en un bosc llunyà. Potser es tracta d’un enterrament? O d’una cerimònia?
• Definició del focus o repte creatiu: volem idees innovadores per a millorar de forma radical l’interior d’una oficina bancària (decoració, atenció als usuaris, disposició dels mobles i sales, etc.)
• Generació d’analogies: les oficines bancàries sovint són fredes i causen una sensació massa burocràtica als usuaris o clients. La neu pot ser la fredor amb què els empleats atenen, moltes vegades, la gent. Les runes del monestir podrien representar les jerarquies de les institucions bancàries, allunyades de les persones i dels seus problemes. Potser el bosc del fons representa un raig d’esperança de canvi en aquest sentit. Podem reconstruir la confiança de la gent en una entitat financera? Podem «escalfar» la relació entre banca i clients? Podem passar de l’enterrament al naixement d’un nou ésser?
• Propostes: oficines bancàries amb una decoració creativa, basada en colors harmònics, que alegrin la vida i la vista dels clients. Molta llum natural. Mobles còmodes si la gent s’ha d’esperar una estona. Formes rodones en comptes d’angles rectes. Taules per prendre un cafè (servit de franc pel banc) o per treballar uns moments amb l’ordinador portàtil, l’iPod o el telèfon mòbil. Música de relaxació molt suau, de fons. Empleats del banc que coneixen el nom dels clients més importants de l’oficina. Comunicació directa entre clients i empleats, sense vidres que dificulten la comunicació. Potser una joint-venture entre un banc i una empresa de cafè i te? Pantalles gegants de televisió amb imatges de concerts de música clàssica o de jazz?
Només a títol d’exemple, aquesta podria ser la seqüència d’una sessió d’IDEART. Evidentment, caldria treballar amb dues o tres pintures més i generar encara moltes més idees. Al final del procés de generació caldria valorar cada idea segons uns criteris prèviament establerts (Originalitat, Aportació de Valor i Simplicitat, per exemple) i acabar fent una selecció de les idees més apreciades. Posteriorment vindria la fase d’estudi profund d’aquestes idees, prototipatge interactiu, tests amb clients potencials i implementació definitiva de les idees.
El questionstorming és una interessant metodologia creativa que, encara amb més èmfasi que l’Ideart, fa servir la pregunta com a base per a la generació final d’idees innovadores al voltant d’un repte creatiu específic.
Quan, individualment o en equip, fem front a un repte creatiu, tenim tendència a anar directament a la solució. És el famós pensament convergent. Però aquest tipus de pensament és només vàlid quan estem buscant respostes o idees molt concretes respecte a un problema tancat i ben acotat. Quan, en canvi, estem davant d’un problema obert i difícil de definir, el pensament divergent és molt més eficaç. Imaginem-nos que volem reinventar un coixí. No hi ha, d’entrada «solucions» directes i clares. Ens cal obrir la ment i explorar, fabricant el número més gran possible d’alternatives al que coneixem. En això consisteix la divergència. Pensar fora dels esquemes habituals, fer associacions remotes i procurar tenir idees molt diferents a les que ja existeixen, en aquest cas, sobre un coixí.
Però el questionstroming no comença amb idees sinó amb preguntes. I aquesta és una diferència important. Hem de procurar reprimir la nostra tendència habitual de buscar ja una solució més o menys escaient i limitar-nos a formular preguntes misterioses, estimulants, obertes, divertides...
Una bona cosa és, tant si treballem individualment com en equip, proposar-se d’escriure cinquanta preguntes sobre un coixí, com per exemple aquestes:
• Pot fer olor, un coixí?
• Podria parlar, un coixí?
• Com puc emportar-me’l de viatge sense que ocupi molt espai?
• Pot ser completament pla?
• Podem fer coixins personalitzats?
• Podem fer coixins de materials no habituals? De fusta?
• Per què necessitem dormir amb coixí?
• Pot anar canviant de tamany mentre dormim?
• Podem fer coixins amb música relaxant?
• Podem posar-nos coixins a d’altres parts del cos mentre dormim?
• Puc tenir un coixí fred per a l’estiu? I calentet a l’hivern?
• Pot un coixí ser terapèutic?
Un cop llistat el número de preguntes que ens haguem proposat, cal iniciar un període de selecció de les preguntes més intrigants, misterioses o suggerents. Per exemple, imaginem que del llistat anterior finalment ens haguéssim quedat amb la pregunta:
• Podem fer coixins amb música relaxant?
A partir d’aquí hauríem de començar a omplir de contingut la pregunta, i això vol dir començar a buscar respostes interessants i idees derivades:
• Podrien ser útils per a persones amb problemes de conciliació de son
• O per a persones amb problemes d’acúfens (xiulets)
• Hi ha sons naturals que relaxen molt (el mar, el vent entre els arbres, els ocells...)
• El coixí tindria un petit aparell d’MP3 incorporat, amb comandament.
• Hi hauria un sistema que distribuís el so per tota la superfície del coixí, per a una audició més integral
• Podria fer que moltes persones amb problemes de son no haguessin de prendre tants fàrmacs
• Evitaria sentir sorolls externs (carrer, veïns que molesten, un gos que borda...
• Podria ajudar a generar ones alfa (associades amb estats de relaxació, meditació, creativitat...)
Com el lector ja deu imaginar, ja existeix un coixí que tingui un reproductor d’MP3 incorporat. De fet, ho vaig comprovar a Internet després de fer aquest exercici per aquest llibre. Es diu «Sound Pillow» i es tracta d’un coixí terapèutic indicat per a persones amb ansietat, dificultats per a dormir i altres problemes de salut. Incorpora diferents músiques (soroll de mar, de bosc, de aigua de riu, etc.). Més que un simple coixí musical es tracta d’un sistema integral de son, molt adequat i interessant per a persones que no dormen d’una manera natural. Tot hauria pogut venir d’una simple pregunta...
Us animeu a fer servir l’Ideart i el Questionstroming a les vostres sessions de creativitat?
En un dels capítols d’aquest llibre ja us en parlo una mica. El Design Thinking (DT) és un procés que combina habilitats analítiques i creatives amb la finalitat de transformar qualsevol realitat en una altra de nova: un microones, un logotip, un iogurt o un diari d’informació esportiva.
Els experts en DT analitzen a fons un problema, empatitzen amb els usuaris observant les seves conductes i, un cop han reunit informació de tot plegat, es fan una pregunta:
• Com podríem (How might we) fer que això sigui millor del que ara és?
Imagineu que ens proposem innovar els aplicadors de desodorant. Busquem una manera de posar-nos el desodorant a la pell de les aixelles que vagi més enllà del que es coneix (cremes, rollon i sprays). El DT actuaria, més o menys, d’aquesta manera:
• En una primera fase, caldria analitzar i observar moltes persones posant-se desodorant durant els seus procediments d’higiene habituals. Hauríem d’empatitzar amb elles i fer preguntes sobre l’ús del desodorant que les convidessin a parlar i a explicar coses. Per exemple: li agrada posar-se desodorant? Expliqui’m per què o per què no...
• D’aquestes converses i observacions aniran apareixent pautes generals, que haurem de saber acotar i analitzar. Per exemple, potser moltes persones pensaran que és una pèrdua de temps posar-se desodorant cada dia.
• A partir d’aquí, cal respondre la pregunta fonamental. Com podríem evitar que la gent s’hagi de posar desodorant cada dia? És un dels moments més importants del DT perquè ens obliga a generar moltes opcions creatives, sense considerar d’entrada si són factibles o no. Omplim doncs les parets de post-it de colors o fem servir qualsevol altre mètode de generació d’idees. Amb un parell de hores com a màxim hauríem de ser capaços de trobar solucions al problema plantejat.
• Ara cal seleccionar les més prometedores i començar-les a prototipar. Potser algú haurà pensat en una petita tira adhesiva que s’enganxa a l’aixella sense causar molèsties i la protegeix durant una setmana. Seria això possible des del punt de vista tecnològic i sanitari? Podríem realment aconseguir que fos còmode? Ho podríem parlar amb professionals de la dermatologia i començar a dissenyar les primeres solucions?
El DT, doncs, és una de les metodologies d’innovació més eficaces que inclou com a element central l’ús sistemàtic de preguntes.