La clau per evitar que en Marcel es deixés arrossegar per l’estrès era mantenir l’aparença de control, i ella havia après a trampejar la situació a còpia d’invertir-hi hores. Va ser en rebre les proves del que havia de ser el seu primer llibre —un recull de contes que calia retornar amb urgència— que es va sentir per primer cop rodolant sota l’onada. Els textos havien canviat respecte a la versió inicial, i de cada nova lectura sorgien modificacions que trobava imprescindibles. Pel seu marit tot era fàcil, pensava ella: ell marxava a la feina i s’oblidava del món per unes hores: del dinar, de les camises brutes, i encara així tornava dient que aquell ritme era insostenible, que estava exhaust i cauria malalt, però tornava passejant tranquil·lament amb els auriculars posats, donant per fet que ella sí que havia pensat en el dinar i en les camises que evidentment ja serien netes i desades, sense veure, sense ni tan sols adonar-se, es deia, que en l’únic que jo puc pensar és en el mal de cap que em té el crani com tenallat, un mal que segur que em passaria si jo també anés tan sobrada com per tornar a casa passejant però no, perquè l’únic que tinc són unes cervicals fetes merda que no es calmen amb estoretes calentes, ni amb ibuprofens, ni amb el puto coixí anatòmic que vaig comprar a preu d’or a l’herbolari new age de la plaça Trilla esperant que es produís un miracle.
La Júlia volia veure en la publicació d’aquells contes el reconeixement d’una tasca ben feta i no el fruit d’atzars diversos derivats del resultat d’un full de càlcul. Havia plantat el camp base al menjador —el portàtil, les notes gargotejades en sobres del banc i en targetes de metro, els esborranys escampats damunt la taula— amb la determinació de no aixecar-se fins a tenir la feina acabada, però les interrupcions desbarataven qualsevol intent de concentració i no la deixaven avançar. Quan sa mare li va recriminar el desordre va haver d’acceptar que tenia raó. No va provar de justificar la seva innocència —davant d’una dona com la Marie-Chantal allò hauria estat una pèrdua de temps—, però tampoc no es va queixar quan va trobar la pica recollida i el munt de roba estesa a punt d’entrar a la calaixera. Si abans l’hauria molestada que sa mare aparegués per casa sense avisar, ara celebrava interiorment cada visita, disposada com estava a pagar el peatge de tenir-la al pis, organitzant, a canvi d’una mica de temps per a ella sola.
En Marcel, de primer, no n’havia dit res. Malgrat jugar fora de casa —o potser, precisament, perquè l’ofensa mai no havia transcendit els límits del dinar setmanal al pis dels sogres—, havia après de feia anys a neutralitzar els comentaris de la Marie-Chantal. Els últims dies, però, ensopegava amb ella tan sovint que es preguntava si no s’havia traslladat a viure amb ells sense que la seva dona l’hagués avisat. Ya sé que estás en tu casa, Marcel, havia dit ella un matí després de sorprendre’l en calçotets, fent-se un cafè, pero ya que tienes a tu suegra aquí ayudando podrías andar un poquitín más tapado. ¿Te parece? Ell hauria volgut contestar que primera notícia, que no havia rebut avís d’aquell acord de cooperació internacional mare-filla ni de les conseqüències que havia de tenir sobre la seva elecció de vestuari, però en lloc de fer-ho va entrar a l’habitació a buscar els texans amb cara de sàpigues que d’aquestes no penso aguantar-ne gaires més, i la Naïma li devia notar la mala bava perquè va decidir que en aquell precís moment tenia gana, que allò entrava dins la categoria d’urgències vitals i que no pararia de bramar fins a estar asseguda a la trona davant d’un plat de farinetes. En Marcel es va vestir a estrebades, remugant per dintre Té collons, i es va endur la Naïma a la cuina per preparar l’esmorzar que potser li hauria d’haver donat la tocapilotes de la sogra. Les farinetes van quedar perfectes, segurament perquè les barrejava amb energia mentre es preguntava què li feia més ràbia, si acceptar les ordres encobertes d’aquella dona o sentir-la pronunciar el seu nom amb tota la grandiloqüència del francès, com si, per dignificar la figura del seu gendre, Madame de Courcy hagués de referir-se al mateix Proust.
Pocs dies després començava a lamentar no haver actuat amb la contundència necessària. Marcar els límits des de bon principi hauria estat el més sensat, però la situació se li havia escapat de les mans i per tot plegat ja resultava massa tard per fer-se enrere. Evidentment que tampoc contemplava, ni de broma, la possibilitat d’enfrontar-se obertament a les demandes d’aquell sargento. Un parell de dies abans, en arribar a casa després d’un claustre interminable, se l’havia trobat amb la Naïma mentre la Júlia treballava. Me parece que a esta niña la dejáis con hambre, havia opinat només de veure’l, i sense escoltar la seva resposta li havia explicat que las madres ven cosas que los pediatras no ven, li havia arrabassat la Naïma dels braços i l’havia enviat cap a la cuina amb un anda, vete a hacer la cena y no la hagas sufrir más, que la tienes que ni sabe lo que quiere, el angelito.
Quan va estar fart de tant Maggsel aquí, Maggsel allà, va decidir buscar el suport de la Júlia en la batalla familiar. Et veig cansada, va dir un vespre recollint la cuina, després de dur la nena al llit. Ho estic, però em sembla que demà, màxim dimecres, podré entregar el text al Clausells. Perfecte, va contestar mentre omplia el rentaplats: necessitaves parar; la Naïma t’ha trobat a faltar i jo també. No ens passem, vida: qualsevol diria que he marxat d’expedició a l’Antàrtida els últims vint anys. Només dic que estarà bé que tornem a estar junts, i a més segur que ta mare agraeix un descans. De fet, li he deixat caure que em va perfecte que m’ajudi: el Vilella m’ha escrit per passar-me traduccions i no crec que sigui moment per rebutjar-les, i a ella tampoc puc dir-li segons què, ja saps com s’ho prendria. No t’entenc, amor, va dir ell entenent-la: cada dia estàs més prima, et queixes que estàs feta pols, vols dir que cal? Jo no m’he queixat de res, només he dit que vaig cansada, però això no treu que tingui ganes de tornar a la feina: tu t’evadeixes unes hores; jo em passo el dia aquí tancada, fent dinars i posant rentadores com si això fos l’hotel La sola cama. No m’evadeixo, Júlia: quan entendràs que no és fàcil ensenyar coses a uns nanos que només es preocupen perquè soni el timbre? No cridis, Marcel: la despertaràs, i jo comptava a treballar encara una estona. No crido, però tu mira de triar amb més cura les paraules. És per ma mare?, va dir ella, desfent els grumolls de cacau en la llet que la Naïma reclamaria a mitjanit. És clar que no, amor, però entén que jo també voldria fer mil coses que no faig. També escrivia, te’n recordes?, però així que va arribar la Naïma no vas trigar ni un minut a baixar amb les taules de la llei per deixar-me ben clar que aquestes coses o van amb un horari o res de res, i jo no sóc una donya perfecta amb la vida quadriculada que pugui treballar de sis a vuit mentre el marit es cuida de la nena, perquè resulta que el marit sóc jo. Escolta, guapo, que la filla també és teva, i pel que sé la tal Perfecta et va estupenda quan arribes a casa i t’ho trobes tot fet. Doncs no facis tant, Júlia: ningú t’ho ha demanat, i abans que pares som persones que tenim necessitats: jo també voldria sortir a fer un volt amb la càmera o tornar a agafar l’anglès, però així que sona el timbre vinc pitant cap a casa sense perdre ni un segon i tot això, pel que es veu, no es valora gaire. Doncs fes-ho, va dir ella; fes el que hagis de fer i no hi donis més voltes, però jo necessito treballar i tornar a sentir que faig alguna cosa útil, estaria bé que miressis d’entendre-ho tu també. Joder, Júlia; tu a la teva, no fos cas: jo, jo i jo; sempre el puto jo, collons, no en perds ni una. No pateixis, carinyo, que no hauràs de fer res: ma mare m’ajudarà, ja has vist que es mira la Naïma i de seguida sap què té. O li ho sembla, va dir ell, i va repetir la frase a poc a poc, com si volgués deixar-ne constància o necessités entendre-la ell mateix: o li ho sembla. Tant és, va dir ella abans de donar la qüestió per tancada: el cas és que se’n surt, i amb això ja en tinc prou.