Els revolts d’una carretera secundària estan banyats per la llum de la lluna aquesta nit fresca de primavera. Per ells avança fumejant, lent i sorollós, un cotxe atrotinat. A dintre, un noi jove, en Linus, no aconsegueix trobar la tranquil·litat que normalment li produeix conduir sol i sense rumb. Mira al mòbil, a la carretera, a la guantera, a les seves mans, i un pensament se li repeteix com la sopa d’all: sobreviuré a quatre anys de presó?
La ment és un monstre difícil de distreure.
Mira quina brisa més preciosa que fa dansar les branques dels arbres. Guaita quina lluna. Es poden veure fins i tot les estrelles. L’Óssa Major. L’Óssa… Allò, és el cinturó d’Orió? La gent torna molt canviada de la presó. Ja no tornes a ser el mateix. A més, segur que em destrossen. Aquell armari de tercer em va clavar una pallissa: és l’única vegada que recordo que em pegués amb algú. Hauré d’anar al gimnàs, si vull sobreviure. Jo no vull pegar a ningú. Jo… Respira. Respira. Encara no està dictada la sentència. Quina nit tan maca! L’Ada encara m’odia per l’embolic en què la vaig posar? Espero que no. Quina brisa més preciosa que fa moure els arbres! Té motius per odiar-me. Bé, almenys ella… es va poder escapar. Però, a quin preu. Quina delícia! Quin ventet que s’ha aixecat! Les fulles salten. No crec que pugui sobreviur…
—Merda! —Es trenca el seu pensament: una figura palplantada al mig de la carretera.
Cop de volant.
Els dos peus al fre.
Pitjant tan fort, que els peus podrien acabar tocant l’asfalt.
Una onada de pedretes.
El ulls tancats.
I clava el cotxe a un pam de la barrera de seguretat.
Una gran fumera de pols el rodeja, com una bombolla que el separa de qualsevol temps i espai. Una bomba de fum que es va desfent. Només sent el seu respirar, ràpid i ansiós, com un gos mort de calor. El cor li va a dos mil pulsacions per minut. Respira fondo. Tranquil. No has atropellat ningú.
Mira endarrere: els llums vermells de frenada il·luminen, entre la pols aixecada, una figura femenina decaiguda. Es tracta d’una noia jove, esvelta, de pell morena i una llarga cabellera que no li mostra la cara. Vesteix uns pantalons curts, una sola xancleta, la samarreta té el coll estripat i la màniga una mica més ampla del que sembla normal.
En Linus surt del vehicle, encara amb el cor accelerat; fent hola amb la mà.
—Gairebé t’atropello: no t’he vist, perdona. Què hi fas, al mig d’aquesta carretera?
La noia tremola de cap a peus, intenta aixecar els ulls, per veure qui li parla. Sembla un terratrèmol amb l’epicentre als peus.
—Estàs bé?
Així que nota que en Linus s’està acostant, la noia fa mitja passa enrere. Respira gairebé tan fort com ell: sembla que acabi de fer el rècord en cent metres lliures. I mig descalça, que això encara té més mèrit.
—Vols que et porti a algun lloc?
Una ventada remou els cabells de la seva cara; desvela un rostre fi, amb faccions molt suaus, aspecte llatinoamericà i uns ulls en què en Linus es podria perdre. El rímel li corre galta avall en forma de llàgrimes obscures.
—Estàs bé? ¿Estás bien?
No reacciona de cap manera a les seves paraules. Un banc de boira deu campejar també al voltant de la seva oïda, pensa en Linus. La mirada de la jove no està ni dirigida a ell, fa voltes en la negror de la nit, buscant un lloc segur per tranquil·litzar-se.
En Linus somriu.
—De poco te ha ido, ¡eh!
Ella vacil·la per un moment. Després s’enretira, sense donar-li mai l’esquena, en direcció a un arbre que voreja la carretera.
—¿Qué te ha pasado?
La noia es porta les mans a la cara, sense tapar-se del tot, i arrenca a plorar. Ell sent la necessitat d’acostar-s’hi, de fer-li una abraçada. Però l’única cosa que aconsegueix és que fugi esporuguida cap a uns arbustos de més enllà, just sota el senyal de quilòmetre vint-i-tres.
—¡No se acerque! —crida ella plorant.
En Linus queda sorprès davant la contundència de la noia. Dubta uns instants, amb cara de què hi faig jo, aquí. S’adona que té una petita ferida a la cama, res greu: segurament una rascada de córrer per aquesta pineda.
—¿Te llevo al hospital? —La noia no para de plorar. —No te voy a hacer daño, soy inofensivo, soy un blandengue, ¿no me ves? —forçant indiferència i tranquil·litat. —¿Qué te ha pasado? Te acerco adonde quieras, voy para Barcelona. ¿Has perdido tu playera?
La noia, molt atabalada, no para de fer passes enrere fins que topa amb un altre arbre. S’ajup. De terra agafa una pedra i l’aixeca en to amenaçador. Ell s’atura i diu:
—No me acerco más, tranquila.
El seu cap fa voltes i més voltes mentre veu aquella noia desfer-se sota un pollancre. Com hi ha arribat aquesta noia, aquí? Ha tingut un disgust? L’han atacada? No hi és tota? Fuig d’un marit maltractador? L’han atracada? Què faig?
—¿Quieres que me vaya?
Les llàgrimes deixen de caure, el cap de la noia s’eleva i la por s’apodera de la seva expressió.
No vol que marxi.
—¿Quieres un poco de agua? L’instint el porta a agafar la situació per la tangent.
Fa que sí amb el cap, eixugant-se les llàgrimes amb les seves mans petites d’ungles pintades de blau. Ell somriu i desfà el camí cap a la carretera. Allà, el seu cotxe gris segueix atravessat, amb la porta oberta. Els llums del davant il·luminen el senyal de vuitanta quilòmetres hora.
De la guantera en treu una ampolla d’aigua mig buida. La palpa: és força calenta. Regira amb el braç el sota del seient cercant alguna cosa millor. L’únic tresor que troba és l’embolcall d’una xocolatina de l’any de Maria Antonieta, una ampolla d’un refresc de colors radioactius mig desfeta i una moneda de cinc cèntims.
Quan es gira veu que la noia l’ha seguit i espera ansiosa aquest glop d’aigua.
—Solo he encontrado esta botella, está un poco caliente, lo siento —li comenta tot acostant-li l’ampolla d’aigua de fa setmanes.
La noia desenrosca el tap com qui no ha begut en dies i se l’acaba, tot cremant-se la gola. Tus de valent, deixant caure la pedra a terra. En Linus aprofita el moment per acostar-s’hi.
—¿Mejor?
—Sí, gracias. La noia li torna l’ampolla buida.
—Quieres que te ayude a buscar la chancla o te llevo a algún si… En Linus, perplex, entén que no cal continuar amb la pregunta. La noia recull la seva pedra per si de cas resulta que jo sóc un monstre que li puc fer mal, obre la porta de darrere del cotxe, s’asseu, tanca amb força i abaixa el baldó.
Ara esguarda bosc enllà com a passatgera del seu taxi particular.
En Linus ja no té preocupacions de futurs en què tot anirà malament, ja no pensa en allò d’anar al gimnàs, de vigilar a les dutxes, de si s’haurà de pegar amb aquell o demanar favors a aquell altre. Ara només pensa a on deu haver anat a parar la xancleta d’aquesta noia.