DIUMENGES AL MATÍ
Els diumenges al matí, el pare deia:
—Me’n vaig a missa.
I la mare:
—Emporta’t el nen.
De manera que sortíem de casa, el pare i jo, agafadets de la mà.
En arribar al carrer, el pare s’aturava en sec, s’ajupia per posar-se a la meva altura i se m’encarava, talment com si jo hagués iniciat alguna mena de protesta.
—Però tu on vols anar? A missa o a fer el vermut?
Suposo que jo parpellejava una miqueta desconcertat, i li deia:
—A fer el vermut.
Ell gesticulava com si la meva resposta el decebés i el contrariés moltíssim:
—Aquesta criatura, és el que no hi ha, mira que no em deixa anar mai a missa!
No sempre em portava a fer el vermut. Sovint anàvem al cinema. A l’Atlántico de la Rambla, o al Publi del passeig de Gràcia. El meu preferit era l’Avenida de la Luz, que era en unes galeries subterrànies del mateix nom del carrer Pelai, on ara hi ha la botiga de Sephora. Allà, a més de cinema, hi havia una parada de Montroy Pedro Masana on dispensaven una mena de vi, però també, i sobretot, una mena de neula (nosaltres en dèiem oblea) que m’encantava. En aquests cinemes passaven sessions infantils amb dibuixos animats, o el que aleshores se’n deia «celuloide rancio». Allà vaig conèixer Chaplin, el conegut Charlot, i Stan Laurel i Oliver Hardy, i Buster Keaton i Harold Lloyd, però el meu favorit era un actor que, segons he pogut comprovar, ha estat molt oblidat. Larry Semon. Se’l coneixia com a Jaimito. Una vegada el vaig citar en una novel·la i el corrector me’l va canviar perquè, per a ell, Jaimito era un nen fastigós de la filmografia italiana. No: Jaimito era Larry Semon, amb la cara pintada de blanc i els ulls pintats de negre, barret fort i pantalons massa grans subjectats amb tirants. Es passava les pel·lícules corrent i fugint dels dolents, i en recordo especialment una en què els dolents eren xinesos i les persecucions passaven per subterranis tenebrosos. Que bo que era Jaimito, recolzat en la veu de Ramos de Castro, que posava els comentaris en apariats: «Y Jaimito, que no es tonto, se sube a la rama de un tronco».
També va ser mítica per a mi Una nit a Casablanca, dels Germans Marx. Em petava de riure amb el gag dels calaixos de l’armari posats del revés. Un altre film d’aleshores que tinc molt present és Abbott y Costello contra los fantasmas, on apareixien Dràcula, Frankenstein i l’Home Llop. Era de riure molt, però jo no en vaig poder gaudir al cent per cent; amb la meva germana al costat, al cinema Avenida del Paral·lel, jo li deia i li repetia: «Aquesta nit no podré dormir, aquesta nit somiaré, ja veuràs com ho somio», i em ficava sota el seient. No recordo, però, si després ho vaig somiar.
Alguna vegada, tornant un matí de diumenge amb el pare, em va portar al bar Boston, que era al carrer Aribau, gairebé cantonada amb Aragó (avui és un tex-mex), i que es mantenia exactament igual que quaranta anys abans. Amb tant d’èmfasi com si m’estigués mostrant un monument de transcendència històrica, em deia:
—En aquella taula d’allà, jugaven a la botifarra els pistolers del Sindicat Lliure. I en aquell penja-robes posaven els barrets i les pistoles.
Més sovint anàvem a fer el vermut —cervesa ell, Mirinda jo— al bar La Principal del carrer Muntaner cantonada amb Sepúlveda, que avui es conserva com era llavors, i ens trobàvem amb els amics del pare, que hi anaven a jugar a cartes, a la manilla o a la botifarra, com els pistolers del Lliure en el Boston. El meu pare el freqüentava tant que en dèiem «el bar del papa». Hi anava a la tarda, quan acabava de treballar i abans de venir a casa, i molts cops hi anava a la nit, havent sopat. Tants cops que, en el meu record, és com si durant molt de temps hi hagués anat cada nit. De vegades sortia de casa clavant un fort cop de porta. Des d’aleshores, odio els cops de porta. No els puc suportar. Encara que sigui jo qui els doni. (Sobretot, si sóc jo qui els dóna.)
No sé quina edat devia tenir jo aquell matí de diumenge en què els amics del pare parlaven i reien molt, drets a la porta del bar que dóna al carrer Sepúlveda. Al centre de la tertúlia hi havia un paio, a qui jo no havia vist mai, que explicava com havien agafat un vell, l’havien lligat a una cadira i l’havien obligat a beure litres i litres d’oli. Volien que confessés —i ho van aconseguir— on amagava mercaderies de contraban o del mercat negre. Reien tots, molt divertits, i el pare estava entre ells. I a mi no em va agradar. Em vaig espantar.
—No li facis cas —em va dir després el pare—. És policia.
Com si això ho disculpés tot.
Eren dies en què es confonien els conceptes de por i de respecte fins a gairebé considerar-les paraules sinònimes. La policia feia por: en presència seva callàvem, no els escopíem pas, i aquelles ments primitives i obtuses es conformaven amb allò, però no els teníem respecte. Franco feia por, però mai li vam tenir respecte.
El pare era molt de la broma, i quan sonava el telèfon o el timbre de la porta a una hora intempestiva, acostumava a dir: «Ja hi som! La policia!». Encara avui utilitzo aquesta expressió amb freqüència, en la seva memòria, però en aquella època espantava més, i també feia riure més.
Si es trobava algú que li deia allò tan tòpic de:
—Tu i jo no ens hem vist en una altra banda?
Ell responia:
—A la presó potser?
I, parlant de presons, una altra de les visites que havíem fet algun matí de diumenge era a la comissaria del tiet Manolo, si li tocava guàrdia. Els germans Prada sempre van tenir molt bona relació entre ells. El tiet Manolo, germà gran del pare, era el comissari en cap de la comissaria de l’Audiència que hi havia al carrer Roger de Llúria, davant del Ritz. El pare treia importància al seu càrrec de policia dient que no era res, que només es dedicava a fer passaports i paperassa de tota mena, per fer-nos creure que era policia però poc o gens perillós, que no era dels que feien por.
La mare m’explicava que, en la postguerra, el tiet Pepín, germà petit del pare i del tiet Manolo, quan encara era solter, havia regentat un bar a la rebotiga del qual, segons sembla, de tant en tant se celebraven timbes clandestines. Una nit de Nadal o de Cap d’Any, al Manolo li va tocar guàrdia a la comissaria i, com que s’avorria, va trucar al seu germà al bar.
—Pepín, per què no véns amb una ampolla de xampany i celebrem la festa plegats?
El Pepín li va dir que era impossible, que tenia muntada una timba on es jugava molta pasta i que entre els jugadors hi havia un paio buscat per la policia, un que es feia passar per policia per estafar la gent, a qui deien el Forneret. El tiet Manolo, però, va suplicar i suplicar que no volia passar tot sol una festa com aquella, de manera que el Pepín i els seus amics van traslladar la timba i aquella nit el Forneret va acabar perdent els quartos (o guanyant, que això no m’ho han explicat) a la comissaria de l’Audiència.
Quan l’anàvem a veure a l’oficina algun diumenge al matí, el tiet Manolo m’agafava de la mà i em deia «Vine», com si m’anés a ensenyar alguna cosa importantíssima, i em portava als calabossos «a veure els presos», com si em portés al zoo, en un exercici que devia considerar didàctic, o preventiu, o alguna cosa per l’estil. (I una mica d’això devia tenir, perquè encara conservo l’experiència gravada a la retina.)
Baixàvem unes escales sinistres fins a una reixa i, més enllà, n’hi havia una altra a l’altra banda de la qual es podien veure uns quants homes cabrejats. M’imagino el que devien pensar en veure que el senyor comissari els exhibia com a animals engabiats davant un nen bocabadat.
—Tanca la boca, nen, que t’hi entraran les mosques.
—No, mamà. Si l’obro és perquè en surtin.
(Acudit de l’època.)
PARENTS POLICIES
Jo tenia tres tiets policies. El tiet Anselmo i el tiet Santiago, casats amb l’Angelita i l’Elisa, germanes del pare, vivien a Madrid, de manera que vaig tenir poca relació amb ells. En dies assenyalats, com ara Nadal o el meu aniversari, el tiet Santiago elaborava per a mi unes postals molt treballades, collages de retalls de revistes i diaris a força d’estisores i cola, que m’encantava rebre. Del tiet Anselmo només se m’acut dir que va tenir un fill a qui considero admirable —era veterinari; es va quedar cec molt jove i, malgrat això, va exercir un càrrec important en una empresa farmacèutica— i una filla maquíssima i simpatiquíssima que em va tenir enamorat durant una tarda inoblidable que em va passejar per Madrid.
El més proper, no obstant això, era el tiet Manolo. El seu càrrec de comissari li permetia convidar-nos, al meu cosí Albert i a mi, al cinema Novedades, local d’estrena que quedava a prop de la seva comissaria. Gràcies a ell vam entrar gratis a veure el Ben-Hur de William Wyler, amb Charlton Heston. En aquella època, la millor filera del cinema, a la platea, sempre es deixava buida, reservada per a les autoritats. Arribàvem amb el tiet, que s’identificava amb placa davant els acomodadors, i els ordenava: «Aquests nois, a la fila d’autoritats». Quan els acomodadors ens hi portaven em semblava que ens miraven malament, però no entenia per què.
FESTES FAMILIARS
El primer de gener, quan sembla que se celebra sant Manuel, el meu tiet Manolo i la seva dona Maria, elegantíssima i aristocràtica, convidaven tota família a casa seva per celebrar l’onomàstica. Eren els únics tiets, juntament amb el tiet Pepín i la tieta Consuelo, que tenien calefacció central. Els altres, que no en teníem, sempre fèiem servir roba gruixuda i d’abric. A dins de casa en portàvem menys perquè teníem estufes, però sempre roba de llana. Em sembla que al tiet Manolo li agradava deixar clar que tenia una bona calefacció central i, perquè no ens quedés cap mena de dubte, aquell dia feia un cop de volta més a la clau de pas dels radiadors, i això provocava que, durant el dinar, les senyores grosses, que abundaven a la família, tard o d’hora bufessin «Fa una mica de calor aquí, no us sembla?» i es donés algun principi de fogot o lipotímia. Una cosa curiosa d’aquella casa en aquelles dates era l’abundància de cistelles de Nadal. En tenien pertot arreu. A la consola del rebedor, als mobles del menjador, a les taules de la cuina, al passadís. I això que érem a primer de gener i ja havien celebrat la Nit de Nadal, el Nadal, Sant Esteve i Cap d’Any, cosa que em fa suposar que alguna cistella ja devia haver caigut. Que jo sàpiga, ningú va preguntar mai d’on sortien tantes cistelles.
L’important d’aquell dia, però, era que, quan arribàvem el meu cosí Albert i jo, el tiet Manolo ens agafava de la mà i ens conduïa en secret al seu dormitori. Allà hi tenia un gran armari de lluna. N’obria la porta, obria un petit calaix inferior i ens mostrava les pistoles.
Una automàtica i un revòlver. Armes de foc de debò, res a veure amb les joguines que teníem a casa. De debò. Ningú les tocava, les armes, ni el meu tiet i encara menys nosaltres. Només les contemplàvem sense esma durant uns segons, fascinats, amb prou feines uns instants en què manteníem els ulls ben oberts, i de cop i volta tancava el calaix, tancava la porta de l’armari i fins l’any que ve.
El dia 19 de març, Sant Josep, el tiet Pepín i la tieta Consuelo ens convidaven a casa seva a menjar una gran paella. Formaven una parella molt divertida. Tenien dues filles molt maques, la Carmen i l’Ángeles, de la meva edat, que resultaven el principal atractiu de la festivitat. A mi m’agradava molt viatjar en taxi amb la tieta Consuelo perquè, cada vegada que ella hi pujava, exclamava amb un dramatisme molt còmic: «¡Lléveme a Infanta Carlota con carretera de Sarriá, pero por el amor de Dios, que tengo dos hijas!».
Ella comentava sovint, tot assenyalant despectivament el tiet Pepín (tots enteníem que era broma): «Si no m’hagués casat amb aquest, jo ara seria la Sara Montiel».
Després de la paella, aquell dia de Sant Josep no podia faltar la crema tradicional, i aleshores la meva mare, la tieta Estela i la tieta Lolita insistien perquè la tieta Consuelo cantés La Maredeueta», un deliciós cuplet de la Concha Piquer. Ella, coqueta, s’hi resistia: «És que avui no tinc jo la veu...». Però hi insistíem i ella cantava la trista història de l’escultor a qui van encarregar una imatge de la Verge i va retratar la seva estimada xiqueta. Un dia, però, la xiqueta el va abandonar i li va destrossar el cor, i ja el tens anant a resar a la Verge, quan passava en processó: «Oh, santa Maredeueta, / no me fasses desgraciat. / Torna’m la meua xiqueta. / La meva xiqueta, / que té la teva careta, / Mare dels Desemparats!». I la mare i la tieta Lolita ploraven a llàgrima viva, i reien, ploraven i reien alhora: «Mira que som ximples, que sempre hàgim de plorar». Èxit clamorós de la tieta Consuelo.
Una altra festa anual a la qual no podíem faltar era el 12 d’octubre, dia del Pilar, per celebrar el sant de la dona del tiet Miquelet, germà de la mare. L’al·licient d’aquelles festes a casa del tiet Miquelet, que vivia a l’Hospitalet, era un projector de cinema immens, jo diria que de cinema professional, que per algun motiu tenia a la galeria del darrere. I aquell dia sempre ens regalava una sessió contínua de pel·lícules d’El Gordo y el Flaco. Sonores, a més. Sempre de Stan Laurel i Oliver Hardy, amb aquelles veus tan curioses d’accent anglès que un dia vaig saber que eren les seves pròpies. M’agradaven molt aquelles pel·lícules, em cargolava de riure, però em sembla que el que més em fascinava d’aquelles festes era el simple fet que hi hagués un projector com aquell en una casa particular, i jo tenia el privilegi de gaudir-ne un cop l’any.
La gran festa de l’any, però, era sense discussió la que se celebrava el 6 de gener a casa del tiet Chinchín, la tieta Estela i el meu cosí Albert. Celebràvem el sant de la tieta Estela, perquè era el dia dels Reis Mags que van seguir l’estel, i resultava un formidable colofó per a les festes nadalenques.
Es donava el cas que, mentre que el tiet Chinchín era cosí del pare (es deia Crescencio Ramos Prada, fill d’una germana de l’Abuela), la tieta Estela era germana de la meva mare, o sigui que les dues famílies estàvem molt vinculades. Decidit a rebre tota la família, que era molt nombrosa tant per una banda com per l’altra, el tiet Chinchín obria les portes del seu pis des de mig matí fins a última hora de la tarda i convidava tothom a passar per allí a l’hora que volgués. A l’hora de menjar, ens assèiem a taula només els que hi cabíem, i els pares, la Inesita i jo sempre érem dels privilegiats. Acostumàvem a menjar macarrons amb moixernons, que la tieta Estela feia de meravella i, a l’hora de les postres, a més del tradicional tortell de Reis (amb tres sorpreses ficades en el pa de pessic: dues figuretes de regal, que miraculosament sempre ens tocaven al meu cosí i a mi, i la fava, que se suposava que obligava a qui la trobava a pagar el pastís), el tiet Chinchín hi afegia el pijama: préssec i pinya en almívar, gelat i flam.
El tiet Chinchín havia estat a l’Argentina de jove, i allà va aprendre a tocar el bandoneó i la guitarra i va fer de la música la seva professió. Ell va inspirar el personatge de Ferran que protagonitza el meu Cabaret Pompeya, novel·la l’última part de la qual es basa en les memòries que el tiet va escriure sobre les aventures que va viure a Atenes i l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial.
Havia tocat a l’orquestra de Mario Visconti, un cantant de tangos que en realitat es deia Mariano Royo i era de Saragossa, però que havia acabat assimilant un accent porteño impecable que exhibia fins i tot fora de l’exercici de la seva professió. Mario Visconti havia estat casat amb una rossa espectacular que a mi em deixava bocabadat, una dona impossible, com una actriu de cinema, una italiana anomenada Liliana que em va ensenyar a jugar a l’Scrabble i que va morir jove, pel que sé. A partir de la mort d’ella, Mario Visconti es va quedar sol (o només amb una germana, no me’n recordo bé) i acostumava a ser a la festa del Dia de Reis a casa del tiet Chinchín. Si era així, quan el tiet treia el bandoneó, ell cantava, naturalment. A petició del meu pare, solia emocionar-nos amb Mano a mano, un dels tangos que més m’agraden.
Quan la Mariel, la meva primera dona, argentina, va sentir el tiet Chinchín, es va meravellar perquè tocava el tango reo, tal com el va aprendre en la seva joventut porteña, digne de Gardel, Edmundo Rivero o Sosa, molt lluny de l’intel·lectualisme que, per un temps, van imposar artistes com Piazzola.
Des de ben petit, doncs, jo coneixia i cantava lletres de tangos, com «sola, fané, descangayada, la vi esta madrugada salir de un cabaré», «esta noche me emborracho bien, me mamo bien mamao pa no pensar», «arrésteme, sargento, y póngame cadenas, si soy un delincuente que me perdone Dios», «me basureó la infiel, las pruebas de la infamia las llevo en la maleta, las trenzas de mi china, y el corazón de él». Que bonic això de «me basureó»!
Així s’anava forjant el futur autor de novel·la negra.
UNDERWOOD
Vivien allà mateix, de manera que quan el doctor Castellà va decidir tancar el bar restaurant Royal del carrer Joaquín Costa, 6, els pares i la meva germana van anar a viure al pis de Gran Via cantonada amb Entença, amb l’avi José i l’Abuela. És allà on vaig néixer jo. Com a feina substitutiva, o premi de consolació, al pare li van donar un càrrec «a la Mútua». No devia estar gaire ben remunerada, perquè d’aquella època recordo que érem pobres. El llum del menjador era un cèrcol de llauna abonyegada que deixava la bombeta a la vista, i totes les cadires que teníem eren diferents, les unes arrodonides, les altres rectilínies; no teníem quarto de bany, em rentaven a la cuina, en un cossi de zinc amb aigua escalfada a la cuina econòmica, i tinc en la meva memòria la sensació d’haver viscut en un habitatge fosc i gens confortable.
En què consistia la feina de la Mútua? M’ho explica avui la meva germana, tants anys després. Més o menys, perquè tampoc n’està gaire segura. El pare era com un encarregat, gerent o substitut sense títol de medicina que atenia les urgències dels treballadors del port relacionats amb el carbó. Sabia fer petites sutures, prescriure les pastilles oportunes per a petites afeccions i, sobretot, posar col·liri per a la conjuntivitis, que era el problema més comú entre els que es movien constantment entre hulles i antracites. La mare també em va explicar que tenia la missió de portar les baixes dels obrers del port a la Clínica del Pilar, molt a prop de la plaça Molina.
Una tarda, la mare em va portar a aquell despatx, situat a la part baixa de la Rambla, al passatge de la Banca, a prop d’on ara hi ha el Museu de Cera. Jo no devia tenir més de quatre anys, perquè la feina de la Mútua no va durar més enllà del 1953. Em va sorprendre molt veure el meu pare amb bata blanca. Em van fer seure en una cadira amb braços davant d’un escriptori, i ell i la mare se’n van anar a parlar a l’habitació del costat.
No recordo com va ser la conversa dels pares, si va ser amable o crispada, però tinc la sensació que en vaig fugir fixant l’atenció obsessivament en el que tenia al davant. Per això se’m va quedar gravat amb tanta nitidesa l’escriptori de tauler, protegit amb un vidre sota el qual hi havia postals i notes. I, sobretot, aquella màquina d’escriure, que ara veig antiga, tal vegada una Underwood. Tecles circulars, amb lletres negres sobre blanc. Si les premies, s’aixecava un braç de ferro per anar a percudir contra el paper, allà dalt, molt amunt; ho torno a reviure com si fos la piràmide de Kheops vista des de la base.