SOBRE LA METODOLOGIA

En elaborar fa ja alguns anys una antologia de poesia científica en llengua castellana vaig constatar que una part important dels autors localitzats també pertanyien, per naixement, a l’àrea lingüística catalana. Aquest fet és el que va motivar el meu interès per conèixer la poesia científica d’expressió catalana. La meva primera línia d’investigació s’ha centrat a conèixer millor l’obra d’aquests autors bilingües, indagant si entre ells hi havia productors de poesia científica en la seva llengua vernacla. Aquest plantejament em va semblar inicialment prometedor com a primera aproximació al tema que em proposava investigar, sobretot si tenim present que dels més de vint poetes referenciats en aquella antologia, gairebé una desena pertanyien a l’àrea lingüística catalana.

Estudiat aquest conjunt d’autors em vaig trobar amb tres tipus de situacions diferents. Un grup, el més nombrós, no havia escrit gens en català; eren, doncs, monolingües quant a expressió escrita. Entre ells hi havia Gabriel Ciscar, conegut científic i marí valencià, autor del poema científic espanyol més important del segle XIX, el Poema físico astronómico (1828). Aquesta obra la va escriure durant el seu desterrament a Gibraltar i va ésser la seva única producció de caràcter literari, si exceptuem uns Ensayos poéticos (1825) que havia publicat molt pocs anys abans i que eren la traducció d’alguns fragments de la Rerum natura de Lucreci. Un altre exemple d’aquesta categoria era el barceloní Carles Ferrer Mytaina, que va escriure un extens poema dedicat a l’Universo (1900), però no sabem que de les seves mans sortís res més en aquest gènere literari, ni tampoc en català. Del mateix Jaume Balmes, un altre autor de l’antologia, desconeixem que escrivís poesia en català de manera significativa: en l’edició pòstuma (1849) de les seves poesies només se’n recull una, escrita clarament per circumstàncies personals.

Un segon grup el constituïen els escriptors bilingües d’escriptura, però que no tenien cap poesia científica en expressió catalana. Vicent Wenceslao Querol, autor d’una bella poesia que commemora la inauguració de la línia de ferrocarril d’Almansa a Albacete, no troba en la ciència o en la tècnica inspiració per a les seves poesies en llengua vernacla. Bonaventura Carles Aribau constitueix un cas molt singular. És ben conegut per la seva famosa Oda a la Pàtria (1833), amb la qual dóna inici a la Renaixença, encara que ho és menys per un rar llibre, Ensayos poéticos (1817), constituït per tres llargs poemes científics que havia publicat en la seva joventut seguint les influències del més pur neoclassicisme. No sembla que publiqués més poesia científica, ni en català ni en castellà, no sabem si a conseqüència de l’abandó d’aquest corrent per abraçar el romanticisme o per altres motius. El cas del menorquí Joan Benejam és diferent. Era autor i editor de nombrosos llibres de caràcter didàctic que es venien amb èxit a tota la Península. Entre ells destaca per als nostres interessos Harmonías científicas (1899), un conjunt de poesies d’aquesta temàtica dirigida als escolars, que va gaudir d’un gran èxit en l’època. Però, encara que també va escriure obres molt populars en llengua catalana, totes van ser en prosa i cap va tenir enfocament científic.

Finalment, trobem un tercer grup constituït només per dos autors, que van publicar poesia científica en totes dues llengües, encara que la seva producció catalana resulta menor que la castellana. En aquesta categoria situem Joaquim M. Bartrina, un dels poetes més interessants del segle, que a la seva col·lecció Algo (1874) ens va deixar diversos exemples de poesia científica veritablement deliciosos. La seva producció en llengua catalana és menor i va aparèixer publicada pòstumament. El tema científic amb prou feines hi és testimonial, encara que podem notar la seva presència en la composició Tres faulas, que aquí hem recollit (P. 13).

El cas de Melcior de Palau, l’altre poeta bilingüe d’escriptura, mereix un comentari especial. Enginyer, advocat, professor universitari de geologia i escriptor, era un veritable entusiasta de la poesia científica. Tant era així que la seva obra Verdades poéticas (1881) s’iniciava amb un pròleg-defensa de la poesia científica com a gènere literari propi i continuava amb un conjunt de poesies, totes elles de temàtica científica. En les successives edicions d’aquesta obra (jo en conec quatre) anava incorporant nous poemes, encara que la col·lecció sempre va mantenir el mateix títol genèric. Tots els escrits de Melcior de Palau van ser en llengua castellana, excepte un llibre curiós i tardà, titulat Poesies catalanes (1906), en el qual trobem dues composicions d’àmbit rotundament científic: un Sonet a la ciència i un poema A l’arribada de la primera locomotora, que descriu la impressió que aquest nou mitjà de comunicació provoca en el paisatge i en les gents del centre d’Àfrica. Totes dues composicions apareixen en aquesta antologia (P. 19 i P. 20).

D’aquesta comparació de produccions de poesia científica en una llengua i l’altra en els escriptors de l’àrea lingüística catalana, la producció en llengua pròpia surt clarament desfavorida. Encara que aquest fet es pot valorar de moltes maneres, per a mi el que resulta significatiu és que a l’«Espanya de l’Est», que deia el geògraf francès Pierre Deffontaines, es vivia al segle XIX una preocupació més gran que a la resta de l’Estat pels temes científics, o almenys això és el que es dedueix per la seva major producció relativa en aquesta temàtica poètica. El fet que aquesta preocupació s’expressés més en llengua castellana que en la catalana ja significa entrar en altres consideracions històriques i politicosocials que han de ser analitzades per altres autors més experts que jo en aquesta qüestió.

El meu següent pas en la recerca d’exemples de poesia catalana de temàtica científica va ser rastrejar les recopilacions de conjunt de la poesia catalana del segle XIX a través de tot tipus d’antologies de l’època.

És ben conegut que va ser en el periòdic El Vapor (1833-36) on es van començar a publicar les primeres poesies contemporànies en llengua catalana, com també ho és que el primer llibre modern de poesia escrit en aquesta llengua va aparèixer el 1839 (Llàgrimes de viudesa, de Miguel Anton Martí). Però no va ser fins ben entrada la segona meitat del segle quan pot afirmar-se que les publicacions poètiques en català constitueixen un fet consolidat.

La primera poesia catalogable com a científica escrita en llengua catalana l’hem localitzada en l’antologia Els trovadors nous (1858), que Antoni de Bofarull va escriure quan va considerar que la maduresa de l’ús de la llengua havia arribat a un punt en el qual tenia sentit reunir una recopilació amb les millors produccions poètiques. Assenyalem que va ser publicada justament l’any anterior a la celebració dels primers Jocs Florals. Observem també com a fet significatiu que entre els múltiples criteris que podien utilitzar-se per a presentar una antologia –cronològic, per autors, per temes–, l’autor va triar aquest últim. En el pròleg se’ns informa de les seccions en les quals apareixen classificades les composicions reunides: Pàtria – Sentiment – Amor – Romansos – Tribut – Religió – Passatemps – Llenguatje antich. Precisament a la secció Tribut trobem la que creiem que és la primera poesia científica moderna escrita en llengua catalana i publicada en un llibre. És un sonet dedicat a Franklin de Salvador Estrada i Ribas, que, lògicament, no podia faltar en aquestes pàgines (P. 1).

L’any següent, reunits alguns dels intel·lectuals més destacats del moment (Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Rubió i Ors, Joan Cortada, Miguel V. Amer, Pons i Gallarza i l’esmentat Antoni de Bofarull), decideixen organitzar uns Jocs Florals a Barcelona en clara rememoració dels que se celebraven a l’Edat Mitjana. Aquests jocs giren entorn de tres premis principals: la Flor Natural, l’Englantina i la Viola. El premi a la Flor Natural s’atorgava a la millor poesia de temàtica amorosa i es denominava, també, d’«Honor i Cortesia», atès que, segons el costum, el guanyador donava la flor a una dama de la seva elecció; l’Englantina corresponia a la millor composició de tema patriòtic, fets històrics o tradicionals de Catalunya, i la Viola, a la millor composició religiosa o de tema moral.

Resumint, direm que el model va tenir èxit en l’àmbit lingüístic català, i que el lema Pàtria, fides, amor, que Rubió i Ors va proposar per a la restauració dels Jocs Florals, es va instituir i es va mantenir en les convocatòries successives, marcant d’alguna manera les línies futures que havia de seguir o entre les quals s’hauria de moure la poesia catalana que volgués tenir consideració general. D’aquesta manera, temàtiques com la científica o la social, i fins i tot la popular o la humorística, tan àmpliament conreades en l’època, quedaven relegades a un pla secundari no mereixedor de reconeixement institucional. Durant els més de quaranta anys que es van convocar els Jocs Florals de Barcelona al segle XIX cap poesia de caràcter científic va gaudir el privilegi de veure’s publicada en el llibre anuari corresponent. Els Jocs Florals es van instaurar en altres ciutats del domini lingüístic català, i encara que amb lleugeres matisacions, totes elles van seguir en essència el model barceloní.

Quan entrem en la següent fase de la nostra investigació, que va suposar endinsar-nos en la producció duta a terme per poetes individuals i publicada en forma de llibre d’autor, vam poder constatar que entre les nombroses obres conservades en les biblioteques i arxius, en molt pocs casos s’infringien les orientacions tàcites dels Jocs Florals. I pel que fa a la temàtica científica, aquesta era molt rara, encara que no inexistent. A part dels autors consagrats, ja esmentats, de Joaquim M. Bartrina i Melcior de Palau, pocs poetes trobaven o volien trobar inspiració en la ciència o en la tècnica. Malgrat aquesta tendència general, assenyalarem dos exemples especialment interessants, no només per la figura dels seus autors sinó pel mateix tema de la poesia seleccionada.

El primer cas és el de Frederich Soler («Serafí Pitarra»), autor teatral de provat èxit popular que també va fer poesia ocasionalment, però sense voler participar (almenys inicialment) en el món dels Jocs Florals. En la seva col·lecció Poesies catalanes trobem un curiós poema, Lo telègrafo, en el qual l’invent del títol és posat en qüestió per anticipar amb excessiva urgència l’arribada de les males notícies; la composició es pot interpretar com una crítica velada als suposats avantatges de molts invents moderns i constitueix un bon exemple de poesia científica «hostil» a l’àmbit científic (P. 4).

L’altre exemple que vull portar a aquesta antologia és especialment notable, perquè pretén establir una espècie de pont o lligam entre la poesia de caràcter patriòtic i la científica. Es tracta de la composició del mallorquí Miquel dels Sants Oliver apareguda en la seva col·lecció Poesies, publicada el 1910, però que recull obres escrites en anys anteriors. El seu títol és Francesc Aragó (1808) i fa referència a l’astrònom francès Francesc Aragó. Descriu un succés de la vida d’aquest científic esdevingut el 1808 mentre feia mesuraments geodèsics a l’illa de Mallorca. Pres per un espia napoleònic, va estar a punt de ser detingut per un grup de patriotes, però aconsegueix salvar-se quan els increpa la seva actitud parlant-los en català (P. 21). D’aquesta manera, la llengua materna comuna del científic (Aragó era natural del Rosselló) amb els assaltants li permet escapolir-se d’una situació perillosa i serveix al poeta per a glossar la unió entre els pobles a través de la llengua.

El fet que aquesta poesia s’escrivís a la fi del segle XIX anuncia els canvis que es produiran en el següent, on la poesia catalana experimentarà una veritable eclosió i superarà els límits que la cotilla establerta pels Jocs Florals havia traçat per a les creacions poètiques catalanes.

Altres fonts que he analitzat en la recerca de producció poètica de caràcter científic són les publicacions commemoratives que institucions particulars o oficials van editar en ocasió de la inauguració d’obres privades o públiques relacionades amb el progrés científic o tècnic, com poden ser canals, mines, ports, fars, fàbriques, observatoris, etc. Generalment, aquestes publicacions solen ser un filó per trobar exemples de poesia científica, o almenys això és el que ocorre en altres latituds.

Al nostre país van tenir especial relleu les inauguracions dels trams ferroviaris. Ja hem esmentat la poesia de Querol dedicada al tram Almansa-Albacete, però la comunicació per tren de les diferents poblacions costaneres també va tenir ressò en els seus poetes locals. Un exemple molt destacat el constitueix la publicació feta per la societat Cercle Español de Valls després de la convocatòria d’un certamen literari el 1884 per celebrar la inauguració del tram de la línia de ferrocarril que unia aquesta ciutat amb Calafell. En aquesta obra, que va aparèixer per fascicles i que avui dia és difícil de localitzar a les biblioteques, es recullen diverses poesies que lloen l’important avenç en la xarxa de comunicacions. Per a l’antologia rescatem la composició titulada La locomotora, de Ramon-Enric Bassegoda (P. 14), que en el seu encapçalament reprodueix la metàfora que Melcior de Palau utilitza en una de les seves poesies més conegudes per designar la locomotora, «hipogrifo sin alas», reconeixent, d’aquesta manera, el paper de mestre que aquest autor exercia en el gènere poètic.

Però no pensem que en totes les publicacions catalanes sorgides dels certàmens literaris organitzats per festejar la inauguració d’una obra vinculada amb els avenços cientificotècnics trobarem poesia científica. Entre les publicacions amb aquesta absència trobem un cas veritablement vistós. Es tracta del llibre que reproduïa les composicions presentades al Certamen literari (1884) organitzat pel Centre de Lectura de Reus en ocasió de l’arribada a la ciutat de la línia de ferrocarril que unia la localitat amb Madrid i Barcelona. Ni una sola composició d’entre les moltes que reuneix el gruixut volum, que podem localitzar fàcilment en les principals biblioteques del país, té com a tema concret l’esdeveniment de progrés que se celebra. Aquest fet sorprèn el lector, ja que sembla com si els participants evitessin el tema en les composicions poètiques.

Un altre àmbit on usualment podem trobar mostres de poesia científica és les descripcions literàries creades en ocasió de la visita a alguna exposició universal, que al segle XIX atreien la curiositat per les innovacions tècniques que s’hi presentaven. Encara que aquestes composicions, generalment extenses, no sempre puguin ser qualificades de poemes científics, de vegades s’hi troben fragments d’interès testimonial en aquesta matèria. Aquest és el cas dels dos exemples que aquí recollim.

El conegut escriptor Rossend Arús va escriure una sèrie de Cartes a la dona en les quals descrivia en vers l’Exposició Universal de Filadèlfia de 1876. N’hem seleccionat una (la novena) en la qual fa referència a l’aportació d’un industrial català (P. 8).

El segon exemple correspon a un fragment del llarg poema que Joan Molas i Casas va escriure en to irònic sobre l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i que correspon a la visita que el protagonista féu al Palau de les Ciències (P. 15).

Finalment, encara que això no significa que sigui la línia d’investigació que hagi aportat menys exemples de poesia científica, vaig investigar la ingent producció periòdica vuitcentista en llengua catalana. Les revistes del segle XIX, encara que no fossin de caràcter literari, solien incloure entre les seves pàgines algunes de les poesies que els remetien els seus lectors. Probablement, entre elles no trobarem composicions que uns Jocs Florals haurien premiat, però precisament perquè no aspiraven a cap premi els seus autors es permeten manifestar-se amb més llibertat i tractar temes que els resultaven més propers.

Els lectors d’aquestes revistes formaven part d’un públic molt divers, des de burgesos que celebren els avenços tècnics que permeten millorar la producció de la seva fàbrica i, en conseqüència, els seus guanys, fins a obrers i artesans que potser no veuen amb bons ulls el maquinisme creixent de la societat, però que també reconeixen que gràcies a ell poden mantenir les seves famílies, sense oblidar professionals de tot tipus que, segons les seves creences, veuen en la ciència el progrés i l’alliberament de la humanitat o bé la destrucció de la societat associant-la al laïcisme de la tècnica.

L’exemple més antic de poesia científica que he trobat en una revista correspon a la composició escrita en homenatge A Monturiol (P. 2), per Mariano Fonts, i publicada a la Revista de Catalunya (1862).

A l’Anuari Català de 1875 trobem una poesia que té per tema La locomotora (P. 5), escrita per Isidro Raventós. És curiós observar que es publica abans que la poesia ja esmentada amb el mateix títol de Ramon-Enric Bassegoda (1884) i, fins i tot, que la primera edició del llibre Verdades poéticas (1881), de Melcior de Palau, que va servir de model als conreadors del gènere.

En el Calendari Català, publicació de caràcter anual, solien aparèixer poesies dirigides a un públic popular. N’hem seleccionat tres obres: La cansó del torner (P. 10), d’Antoni Careta (1879); Babel y Eiffel (P. 17), de Jaume Boloix (1898), i El descarrilament (P. 18), de Sebastià Farnés (1900).

La Renaixensa (1871-1898) era possiblement la publicació periòdica més ambiciosa escrita en llengua catalana del segle XIX. D’entre les composicions aparegudes a les seves pàgines he seleccionat per a l’antologia quatre poesies: La fábrica (P. 6), d’Emili Coca (1875); La cansó del forjador (P. 9), de Jascinto Torres (1879); Lo progrés de la industria catalana (P. 11), de Joseph Marti (1881), i A la memoria dels socios fundadors de la Escola de Artesans (P. 16), de Víctor Iranzo (1890).

De la revista cultural de caràcter progressista L’Avens (1882), editada per Jaume Massó i Torrents, he pres la composició que porta el mateix títol que la revista, L’Avens (P. 12), i té com a autor el seu mateix director-editor.

És molt interessant pel seu plantejament obert la revista catalana editada a Nova York amb el significatiu títol La Llumanera de Nova York. Encara que no sempre publicava articles de primera mà, sempre eren d’interès. En el cas de les poesies científiques n’hem recollit tres: La Maquinista (P. 3), d’Anselm Clavé (que originàriament va veure la llum el 1867); el curiós poema Fragment de la historia del llum (P. 7), de Pau Mimó (1875), i les extenses Cartes a la dona, de Rosend Arús, de la qual es va fer edició apart i que ja hem comentat.