HI HA UNA IDENTITAT COMUNA?

L’existència geogràfica i històrica dels Balcans és evident. Però en intentar definir-ne la identitat particular, ens enfrontem a algunes qüestions subjectives: fins a quin punt coincideix la identificació des de l’exterior i l’autoidentificació dels grups i els individus amb l’etiqueta de balcànics?

Una península, molts noms

La península Balcànica ha canviat el seu nom més vegades que qualsevol altra regió d’Europa. Els noms utilitzats al llarg de la història sovint han fet referència als noms de les civilitzacions establertes en el seu territori o bé als noms dels grans imperis que dominaven en aquestes terres. Altres han estat fruit de la comprensió del relleu de la península a l’època clàssica i en el Renaixement.

Abans del segle XIX, com a reflex de l’interès per la cultura hel·lènica, la península s’anomenava península Hel·lènica o península Grega. Algunes vegades la península es deia Bizantina, Romana o Il·lírica. En la mateixa època, alguns geògrafs occidentals feien servir el nom d’Imperi otomà europeu, Turquia europea, o Imperi del Gran Turc. Des de principis del segle XIX i fins al Congrés de Berlín (1878) el nom polític de Turquia europea va dominar els altres noms.

És aleshores que, sota les idees geogràfiques de Humboldt i Ritter, sorgeix la tendència a substituir la nomenclatura fonamentada en entitats polítiques o històriques per noms referents a unitats naturals i geogràfiques. El problema és que la geografia peninsular s’havia construït sobre idees errònies: des de l’antiguitat clàssica, en els mapes s’havia dibuixat una cadena muntanyosa que s’estenia d’est a oest ininterrompudament, des del mar Negre fins als Alps, que separava el món hel·lènic dels bàrbars del nord. En l’època del Renaixement, aquesta cadena s’anomenava Catena Mundi. Però el geòleg austríac Ami Boué va descobrir, a la primera meitat del segle XIX, que la Catena Mundi no existia, i que la península estava comunicada en la direcció nord-sud per valls, especialment per la vall dels rius Morava i Vardar. Malgrat aquests descobriments, el traç de la Catena Mundi apareix en els mapes fins al 1870.

El terme balkan també resulta d’una noció equivocada del relleu peninsular. És probable que Ami Boué i els altres investigadors sentissin utilitzar aquest terme per parlar del massís d’Hemus (el nom clàssic) als seus acompanyants turcs, perquè ells anomenaven així qualsevol muntanya de la qual no coneixien el nom. És per això que molts viatgers dels segles anteriors al segle XIX van fer servir aquest nom per a referir-se a diferents muntanyes per les quals passaven. Cap dels viatgers, però, no va utilitzar aquesta denominació per a referir-se a tota la península. Va ser August Zeune, el geògraf alemany, qui per primera vegada l’any 1808 va fer servir l’esmentat terme per anomenar tota la península –balkanhalbeiland–, amb la intenció d’introduir un nom anàleg als noms de les penínsules Apenina i Pirenaica, convençut que la cadena de la muntanya Balcan “tancava” la frontera nord de la península.

El terme “Europa sud-oriental”, el va introduir Johan Georg von Han l’any 1863, però aquesta iniciativa no va ser acceptada. Al principi del segle XX, el nom “Balcan”, ja d’ús predominant, va cobrar connotacions polítiques. El terme “Europa sud-oriental” torna a ser proposat pel geògraf Otto Maul (1929) com a concepte neutre, apolític i aideològic i, tot plegat, més adequat. Aquest intent va coincidir amb la terminologia nazi, on Südosteuropa formava part del Grossedeutschland Südost. És per això que el terme “Europa sud-oriental” no serà freqüent després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, en les consideracions occidentals, els dos termes s’utilitzen com a sinònims, malgrat les diferències que pugui haver-hi. El terme “Europa sud-oriental” és més ampli i “Balcan” pot ser-ne sinònim o ser-ne una part. Els països més problemàtics en aquest sentit són Hongria i Romania.

La delimitació geogràfica de la península Balcànica, en ser clarament definits els seus límits est, sud i oest pels mars Negre, Egeu, Jònic i Adriàtic, presenta problemes només al nord, on cal tenir en compte elements històrics, polítics i culturals. Per exemple Jovan Cvijic, geògraf serbi de principis del segle XX, va fer servir criteris geogràfics en fixar els rius Sava i Danubi com a frontera nord de la península Balcànica, excloent d’aquesta manera Romania dels Balcans, però, en canvi, va aplicar criteris antropològics i polítics per poder incloure-hi els croats i els eslovens, que ocupen territoris a les dues bandes del riu Sava.

L’ús del nom de Balcans en les diferents llengües europees, especialment en forma d’adjectiu, pot tenir connotacions negatives o neutres. Les mateixes llengües balcàniques fan diferent ús d’aquest nom. En turc, Balkan es fa servir com a nom i adjectiu i sempre té una connotació neutra. El grec i el romanès tenen només la forma en plural: ta Valkania i Balcani, respectivament, i les formes corresponents d’adjectiu valkanikos i balcanic. L’adjectiu balkanski en serbocroat, igual que en grec i romanès, té principalment una connotació neutra, però sovint es fa servir amb una connotació pejorativa, que caracteritza un comportament rude i vulgar.

En serbocroat s’utilitza sovint com una forma d’autocrítica: “som balcànics”, o “afers balcànics”, però, de vegades, amb un orgull més o menys amagat. En búlgar, l’adjectiu balkanec, balkanci pot tenir una connotació pejorativa, mentre que el seu derivat balkandzija / balkandzijka destaca la personalitat independent, orgullosa, valenta i honrada.

El toc bizantí

Com a element important de l’herència cultural dels Balcans, i segurament com un element identitari, s’imposa la característica bizantina de la cultura contemporània de la península. A primer cop d’ull, no hi ha res de greu en tenir la marca bizantina en el patrimoni balcànic. Però són els prejudicis del passat, incorporats a la interpretació historiogràfica contemporània, que falsifiquen dramàticament el passat bizantí de la península dels Balcans. Milica Bakic-Hayden tracta aquest tema en l’assaig What’s So Bizantine About the Balkans.

La comprensió de Bizanci com a “l’edifici putrefacte de l’Imperi oriental”, “la imatge repugnant de la imbecil·litat i de la passió insensata”, segons Hegel, és la base que va fer que els primers bizantinistes occidentals incorporessin la suposició de la decadència en els estudis de les fites culturals o polítiques dels pobles balcànics. Aquest prejudici prové de l’època de la primera Croada, és a dir, de l’any 1096, quan els primers guerrers occidentals van arribar a Constantinoble. Els cavallers croats menyspreaven la societat bizantina “en la qual tots escriuen i llegeixen, mengen amb forquilles i aprecien més la diplomàcia que la guerra”. En el segle XIX la situació canvia, i el refinament ja no es considera decadent ni putrefacte, però malgrat això, la decadència s’ha quedat com a segell de la civilització bizantina.

L’episodi de la topada dels croats amb les forquilles balcàniques va entrar en els fonaments de la resignació nacionalista sèrbia, expressada en el present en sentències com aquesta: “Només falta que ells (els occidentals) ens instrueixin en el comportament civilitzat; nosaltres menjàvem a l’edat mitjana amb forquilla i ganivet mentre ells esquarteraven el menjar amb les mans!”.

Tanmateix, per entendre el patrimoni bizantí dels pobles balcànics, caldria anar més enllà de la llista de les guerres, de les intrigues i de la diplomàcia “putrefacta”. És necessari evitar la tendència a observar la història de Bizanci a través de la història de l’Imperi romà i del món hel·lènic i concedir-li “l’autenticitat de la civilització que mereix de ser entesa a través de les seves categories pròpies” (Bakic-Hayden).

Aquestes categories es distingeixen per una visió del món particularment bizantina, visió manifestada en la seva estructura dualista de govern –mundà i espiritual– incentivada per les diferents formes d’experiència religiosa, visió realitzada a través de fites rellevants en l’art, l’arquitectura, la música i la literatura. L’art bizantí es dissocia sistemàticament de l’art d’Europa occidental, malgrat que en realitat durant tota l’edat mitjana i el Renaixement van existir complexos lligams entre ambdues cultures. La consideració subjectiva de l’art bizantí com a antic, més que el medieval, en comparació amb l’art occidental, és la qualificació fonamental per a la distinció entre els dos punts cardinals i la categorització de l’“orient Bizantí” com a culturalment retardat.

Quan es parla del llegat bizantí es pensa en primer lloc en l’Església bizantina. L’ortodòxia però no està feta per Bizanci: els desenvolupaments socials i històrics que havien forjat Bizanci van ser influïts per la idea ortodoxa del cristianisme. La relació entre el regne mundà de l’emperador i el regne espiritual de l’església no permetia la influència de l’Estat en els afers eclesiàstics, però sí que permetia que els interessos de l’església s’involucressin en els afers de l’emperador.

La frontera que es dibuixa entre els mons ortodox i catòlic es considera com l’eix de profundes diferències socials, amb una clara valoració del món que es troba a una o una altra banda d’aquesta línia imaginària. Alguns autors consideren fonamentals aquestes diferències per explicar distincions en la cultura política general dels països postcomunistes de l’Europa central i oriental. Es nega a l’església ortodoxa qualsevol contribució al patrimoni cultural i espiritual europeu.

Malgrat que la imatge tòpica de l’Església bizantina està caracteritzada per l’autoritarisme i el cesaropapisme, va ser l’església ortodoxa la que va aixecar la veu contra l’autoritarisme i la reclamació papal, contra les intencions de sotmetre els bisbats orientals a la jurisdicció de Roma. Quatre antics bisbes orientals (d’Antioquia, Alexandria, Jerusalem i Constantinoble) van considerar l’església com una estructura jerarquitzada, però més conciliar i col·legial, en el sentit de la igualtat entre els bisbes i el Patriarca, el qual és només el primus inter pares. Però a Roma, que és l’única seu apostòlica d’Occident, les circumstàncies històriques van estructurar l’església com a monarquia, amb un caràcter fortament centralista. Per això, abans d’acceptar la suposició de la relació directa entre la cultura religiosa i la cultura política, hauríem de tenir en compte que l’Església ortodoxa, descentralitzada i col·legial hauria de tenir més predisposició per la formació de la societat civil i de les idees democràtiques que no pas l’altament centralitzada i jerarquitzada Església catòlica a l’oest.

La pell de lleopard

La comprensió dels Balcans com una identitat particular troba una forta resistència en l’autodeterminació dels pobles balcànics. La generalització de la “cultura balcànica”, amb totes les connotacions de rerefons, no reconeix l’existència de les particularitats identitàries que distingeixen els pobles de la península, fet que incentiva la tendència a distanciar-se de la imatge creada per Occident. La construcció de les nacions en els Balcans va seguir la tradició occidental, en reivindicar l’emancipació, la sobirania política, l’autenticitat cultural, el dret nacional de participar en la història, la “dignitat nacional” i el reconeixement internacional. Però, sent petites i perifèriques, les nacions balcàniques han quedat atrapades en la contradicció entre la teoria sobre allò que hauria de ser una nació, i la pràctica, on la seva existència resulta irrellevant per a les grans potències.

La invisibilitat pública i històrica en l’escena europea ha causat que les nacions balcàniques recorreguessin a l’autorepresentació ideològica, fonamentada en la incomunicació amb les cultures veïnes i l’exclusió respecte del conjunt balcànic. Aquesta exclusió s’observa en el significat i les connotacions del nom Balcan en les llengües de la península, que en la majoria dels casos adopta una etiqueta negativa. El procés de la formació de les nacions en la península Balcànica va començar al principi del segle XIX i va durar fins a principis de la primera guerra balcànica (1912). Durant aquest període, les similituds i les diferències antropològiques van ser remodelades, i es van transformar en folklores nacionals i “autèntics”, oposats entre si fins al punt de ser considerats incompatibles.

Els pobles balcànics van crear historiografies específiques, al voltant de les quals s’ha construït la consciència d’identitat, i en les quals s’ha trobat la justificació de les ambicions polítiques nacionals. El llarg període de l’Imperi otomà en els Balcans representa el fonament de les diverses explicacions posteriors. El resultat incontestable del procés històric a la península Balcànica, i el seu acompanyant al llarg de totes les fases, és el mosaic de pobles, que especialment en la zona de l’antiga Iugoslàvia, s’assembla a una pell de lleopard. Aquesta diversitat d’identitats antigues es manté durant segles –malgrat les tendències d’assimilació per part dels grans imperis (austrohongarès i otomà), les idees “paneslaves” de la monarquia centralitzada (la primera Iugoslàvia) i l’intent d’anacionalització i conversió en iugoslaus de l’Estat ideològic (la segona Iugoslàvia)–, gràcies als seus mites nacionals i a l’esperança que els temps gloriosos “tornarien”.

Què és la identitat ètnica

Hi ha hagut diverses teories sobre la identitat ètnica. Fins a mitjan segle XX, s’equiparava el concepte d’ètnia amb el de raça, cosa que li atorgava una càrrega biològica fonamental. Aquesta càrrega la trobem encara en alguns diccionaris i enciclopèdies no actualitzats o no especialitzats, com l’edició de l’any 1995 del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans on s’afirma que ‘ètnic’ és ‘relatiu o pertanyent a una raça o ètnia’ i que ‘ètnia’ és una ‘agrupació natural d’individus que presenten unes característiques comunes’, sense deixar lloc a les migracions, integracions i reconfiguracions històriques que provoquen canvis identitaris.

Malgrat això, i especialment des del genocidi del poble jueu als camps nazis en nom de la puresa racial, la comunitat científica va començar a utilitzar per consens el terme d’“ètnia”, suposadament més neutral, amb menys càrrega biològica i més càrrega cultural. Ara bé, fins als anys 70 el concepte d’“ètnia” va ser definit pels teòrics primordialistes (Naroll, Francis, Van den Berghe) amb un seguit de trets essencials, la qual cosa va impedir novament l’evolució històrica dels pobles. Aquests autors definien els grups ètnics per mitjà d’un conjunt de trets objectius: llengua, territori, fenotip i algunes formes d’organització social, política, econòmica o religiosa. Aquesta definició aviat va ser contestada per altres autors, ja que no incloïa, com dèiem, els processos d’evolució històrica (si la figura de l’hereu o la barretina hagués format part de la definició de català, ara ningú no en seria, per posar un dels exemples més obvis; i el mateix s’esdevé en el cas de croats, bosnians i serbis).

L’any 1967, Frederik Barth escriu un llibre clàssic traduït al castellà el 1969 amb el títol de Los grupos étnicos y sus fronteras. En la seva introducció, deixa clar el que avui és àmpliament acceptat en ciències socials: els grups ètnics no estan isolats en l’espai ni són estàtics en el temps, com ens feia creure l’atribució de les característiques objectives. El contingut cultural pot canviar, però el que compta és l’establiment de fronteres pel propi grup, que fa que la identificació es faci sovint per oposició amb els grups en contacte, i també l’establiment de fronteres des de l’exterior. D’aquesta manera, un canvi cultural ja no suposa la fi d’una identitat ètnica, tot i que hi ha límits que no es poden franquejar i que implicaran clarament la desaparició d’un grup ètnic o l’anomenada aculturació.

Encara hi ha altres enfocaments, com l’instrumentalista (Bell, Cohen, Cashmore), que considera que els actors (els grups ètnics) prenen decisions des del punt de vista instrumental a l’hora d’optar per una identificació o una altra de cara a obtenir beneficis polítics, econòmics o socials, idea que va quallar en la tradició històrica gràcies, entre d’altres, a la compilació de Hobsbawm i Ranger L’invent de la tradició (1988). Aquesta consideració, però, no té sentit si no hi ha al darrere elements culturals amb una història que en fa possible l’existència.

Així, igual que no s’arriba al consens sobre “què constitueix un grup ètnic”, també és difícil de definir què és l’etnicitat, per què la constitueixen atributs i no una sola característica cultural. La llengua, la religió, el territori i els costums per si mateixos no són suficients per identificar un grup ètnic. Com a factors de continuïtat i supervivència ètnica sovint es consideren l’autonomia i la voluntat política per sobreviure, però no són pocs els grups ètnics que han sobreviscut malgrat la manca d’aquests factors polítics, sense la pròpia “pàtria” i sense la llengua comuna. Això involucra els altres elements que s’haurien de considerar com a elements cohesionadors: memòries, valors, símbols, mites i tradicions comunes. D’altra banda, els atributs culturals han de ser acceptats conscientment com a valors col·lectius per un grup ampli de persones i cal el sentit de pertinença i uns lligams entre els membres del grup. Finalment, i com a herència de l’aportació de Barth, avui s’està d’acord que l’etnicitat és alhora objectiva i subjectiva, construïda en oposició i a partir d’uns trets culturals dinàmics. Seguint aquest enfocament, farem ara un repàs per la construcció de les identitats balcàniques amb referència explícita als pobles de l’antiga Iugoslàvia.

El llarg paper de tres religions

A la península Balcànica del segle XXI, coexisteixen i es confronten tres grans religions: el cristianisme ortodox, el cristianisme catòlic i l’islam. Durant el període d’expansió d’aquestes religions entre els habitants de la península –que abraça diversos segles–, les antigues creences es van transformar i incorporar a les noves religions. Es troben innombrables trets dels ritus i les religions locals antigues, preromanes, precristianes i preislàmiques, sota el rostre del sant protector (personal, familiar, col·lectiu), o sota el rostre d’ofrenes rituals en ocasió de les festes religioses. La religió a la península Balcànica ha estat un fenomen dinàmic que ha acompanyat els moviments de persones i grups que s’han desenvolupat a un ritme més lent i estàtic. La cronologia de l’expansió i la història cristianes tenen dates importants pel que fa a les discussions dogmàtiques o l’organització administrativa de l’església, mentre que en la “base” s’ha seguit un altre procés, el de l’assimilació dels costums de la nova fe i de la identificació personal amb el cristianisme. Aquest procés va començar molt segles abans que a la península Balcànica es reunissin i constituïssin tots els pobles tal i com els coneixem en el segle XXI.

La religió cristiana va arribar als Balcans des de l’est, amb l’exèrcit de Marc Aureli, el segle II. Entre els pobles balcànics romanitzats es mantenien moltes tradicions “paganes” quan l’emperador Constantí va reconèixer el cristianisme l’any 313, per l’edicte de Milà, com a religió oficial de l’Imperi romà. L’església cristiana va ser anihilada quan els huns, en el segle V, van conquerir les províncies balcàniques de l’Imperi romà, aleshores ja amb seu a Constantinoble. Les esglésies van ser derruïdes, els bisbes van desaparèixer i la població es va desbandar. La gran migració dels pobles desencadenada amb els primers atacs dels huns que van empènyer les fronteres bizantines, i per tant les del cristianisme, cap al sud, va portar a la península diversos pobles germànics i mongols.

Els eslaus, en diferents onades, van arribar a la península durant els segles VI i VII, i en aliança amb els àvars, van atacar sovint l’Imperi bizantí. Després del fracàs del setge a Contantinoble del 626, el khanat (regne) dels àvars es va debilitar. Segons l’informe de Constantí Porfirogenit, sobre el qual hi ha diverses opinions, l’emperador Heracli (610-641) va pactar amb les “tribus” de serbis i croats, procedents de la conca nord del Caucas, perquè posessin el punt final a l’amenaça àvara. Els croats derroten definitivament els àvars i ocupen la zona nord-occidental de la península Balcànica i els serbis s’assenten al sud-est dels croats.

A l’època de l’emperador Heracli, a Bizanci comença el procés d’hel·lenització i la ruptura amb la tradició llatina de l’imperi. Amb la coronació de Carlemany l’any 800 a la basílica de Sant Pere de Roma, l’Imperi romà es divideix definitivament en dues parts, occidental i oriental, diferents en els trets polítics, culturals i lingüístics. Aquesta separació ha tingut i encara té profundes conseqüències.

A l’interior de la península Balcànica, en una amalgama de pobles romanitzats que s’han refugiat a les zones muntanyoses de la península davant la pressió de les invasions àvaroeslaves, dels elements supervivents de les grans migracions dels pobles de l’est, i dels eslaus també parcialment cristianitzats ja per l’emperador Heracli, s’estableixen els comtats feudals dels pobles eslaus. Durant el segle IX, els oficials dels eslaus reben la religió cristiana (entre els anys 867 i 874), però gran part de la població s’acollirà a la nova religió durant un període més llarg. Els missioners de Tessalònica, Constantí i Metodi, treballaven en l’esfera d’interès bizantina. Constantí (amb el nom monàstic de Círil) inventa l’escriptura eslava –glagoljica– i estableix les normes gramaticals que faciliten la traducció dels textos litúrgics a la llengua eslava; d’aquesta manera, garanteix que la religió sigui acceptada pel poble.

L’any 1054, més de 200 anys després de la divisió política, l’Església cristiana deixa d’intentar solucionar les diferències dogmàtiques i segueix el destí anticipat per la separació de l’imperi. Els serbis, que van mantenir sempre unes relacions més estretes amb Bizanci, van acceptar l’ortodòxia i els croats, més propers a Roma, es van identificar amb l’Església catòlica. Els albanesos, per la seva banda, exempts de la cohesió feudal, es van dividir entre l’ortodòxia al sud i el catolicisme al nord de la regió de l’Epir.

Els esdeveniments polítics, el debilitament de l’Imperi bizantí i l’establiment del regne llatí en una gran part de l’Imperi oriental l’any 1204, van fer que la posició dels serbis respecte de l’orientació eclesiàstica variés. El gran zupan (títol nobiliari) Stefan Nemanjic, a diferència del seu pare, Simeon Nemanya, mantenia una orientació prooccidental i finalment va rebre la corona reial l’any 1217 de mans de Roma. El seu germà Rastko (amb nom monàstic Sava), que governava la regió d’Hum fins que es va fer monjo a l’any 1191 al mont Athos, l’any 1198 reanima el monestir desert d’Hilandar com a monestir independent. Descontent amb la vinculació del seu germà amb Roma, Sava se’n va a Nicea l’any 1219, on rep de l’emperador Teodor I Làskaris i del patriarca Manel Saranten l’acta de la independència de l’Església sèrbia. Es dirigeix després a Sèrbia per retornar l’església a l’ortodòxia, aquesta vegada sota una església independent –”autocèfala”– sèrbia.

Després de la seva mort, a Sava el proclamen sant. Sant Sava es va convertir en el símbol de la cohesió del poble serbi, des de la seva santificació, fortament identificat amb l’Església ortodoxa, anomenada també l’Església de sant Sava. La seva importància simbòlica per al poble serbi va ser coneguda pels otomans. Per pacificar i castigar els serbis que es van rebel·lar contra els otomans l’any 1594 a Banat, Sinan Pasha (alt dirigent otomà) ordena que les relíquies de sant Sava es traslladin del monestir Milesheva, on romanien des de feia dos segles, a Belgrad, on finalment van ser cremades el 27 d’abril del 1594 al turó de Vracar.

Amb la penetració de l’Imperi otomà al continent europeu als segles XIV-XV, a l’antic antagonisme en l’Església cristiana i a la seva polarització entre l’ortodòxia oriental i el catolicisme occidental, s’afegeix la dominació d’una religió aliena fins aleshores a la comunitat balcànica: l’islam. El rol d’aquesta dominació en les historiografies nacionals s’interpreta i es valora segons la necessitat de reforçar la identitat pròpia que es resisteix a l’assimilació. En descriure breument el principi de la dominació otomana en el llibre The Albanians. A Modern History, Miranda Vickers asenyala que “fins al final del segle XVIII, l’Estat otomà era extraordinàriament tolerant amb les diverses poblacions multiètniques i multilingües. Els otomans van aconseguir una estructura social extremament complexa, però eficaç, combinant les tradicions sociopolítiques musulmanes amb elements turcs i bizantins. Al llarg dels molts anys de dominació otomana, les societats ortodoxes, catòliques i musulmanes van viure una al costat de l’altra en una pau relativa.”

La historiografia sèrbia, de la mateixa manera que la búlgara, interpreta aquest període i en general la dominació de l’islam com a víctima dels otomans, i recorre a judicis de valor per reforçar la distància entre el poble serbi (o el búlgar) i els “altres”. Aquests “altres” són tant els invasors otomans com els pobles (o més aviat els grups o individus) que es van convertir a l’islam. En la descripció de l’origen de l’expansió islàmica, l’historiador Radovan Samardzic escriu:

“L’islam arribà en forma de dues creences, sunnita i xiïta, que s’excloïen mútuament, fins a l’extermini dels partidaris de l’altre bàndol. Els sunnites es consideraven a ells mateixos com els musulmans genuïns, i dominaven a l’Àsia Menor. La terra central i la fortalesa del cisma xiïta era Pèrsia, des de la qual permanentment fluïen els corrents que s’impregnaven entre els de fe genuïna i ens enverinaven amb les seves metzines herètiques. L’expansió de la fe xiïta era liderada pels dervixos, ebris del seu misticisme i calculadors en el seu xarlatanisme, que van destruir la dominació sunnita a l’Àsia Menor.”

D’altra banda, “el cristianisme oriental s’inclinava pels conceptes simplificats i lligava el seu destí als místics i s’enfonsava cada vegada més en la impotència provocada per la dominació absoluta de l’esperit”. I per tant es quedava obert a la influència forastera: “(així) l’església havia de perdre el control i moltes persones, i més totes les ordes, començaren a inclinar-se cap a una ensenyança particular, o s’apropaven herèticament a les altres religions”.

L’arribada dels turcs a Europa es veu a través del prisma d’aquestes qualificacions. Els místics en aquest relat, en el cas del cristianisme oriental, no porten cap adjectiu, però els místics islàmics són valorats sense pietat: “Els turcs apareixen a Europa com a poble musulmà, però van arrossegar amb ells les rieres tèrboles dels dervixos i els seus seguidors, dels místics enganyadors i bojos.”

Les zones on l’islam va penetrar sense grans obstacles eren “oasis del retard i la confusió religiosa (que) existien en els Balcans des de l’època anterior”, així que per a l’expansió otomana ja no existien “els obstacles espirituals”. Davant del desastre de la recessió del cristianisme oriental i de la pressió per la seva assimilació per part dels otomans musulmans “només una part dels serbis es va mostrar resistent en la seva ortodòxia santsaviana”.

Des del punt de vista expressat en l’obra Història del poble serbi, la tolerància otomana davant les religions i grups ètnics descrita per Miranda Vickers té altres causes. La situació de confusió religiosa que regnava en els països balcànics en general, excepte entre els serbis més resistents, convenia als otomans i per tant ells mateixos “incentivaven o simplement suportaven el desordre religiós, perquè en aquestes condicions amb menys esforços podien convertir els habitants indecisos dels països conquerits”.

Aquests judicis de valor diferencien clarament els bons dels dolents i els dèbils, i estableixen una aura protectora per a la identitat sèrbia. Per això el catolicisme i l’islam no són només altres religions, sinó –per al discurs nacionalista– els elements que posen en perill la identitat sèrbia, que troba el fonament més fort en la seva Església ortodoxa santsaviana. Tanmateix, no hi ha cap raó per creure que la política otomana va ser favorable als serbis; ben al contrari, hi ha moltes proves que la seva situació a l’Imperi va ser lamentable.

Una vegada establerts en els territoris conquerits, els otomans canvien la seva política de “tolerància” religiosa per una persecució permanent dels “infidels”, especialment dura per als serbis, macedonis i búlgars que havien resistit durant quasi dos segles la conquesta otomana. Els cristians van ser privats de tots els drets i només la conversió a l’islam va garantir privilegis. Per aquesta raó, molts albanesos, principalment els catòlics del nord, van optar per la conversió, que els va permetre contribuir a l’administració i a l’exèrcit otomà i els va donar l’estatus de persones protegides –dhimmi. En les zones sensibles de l’Imperi otomà, on l’islam tenia a l’Església catòlica per competidora en la influència a la població ortodoxa, com a Bòsnia, el procés d’islamització va ser més intens i tenaç. Sota la pressió que la persecució arribava fins als àmbits més sensibles de la dignitat humana, un gran nombre d’eslaus, serbis i croats també es va convertir a la religió privilegiada.

Els cristians en general pagaven impostos elevats per al manteniment de l’armada musulmana i de l’Estat otomà. Les famílies ortodoxes pagaven un impost especial a la Porta Sublima (Govern otomà a Istambul): la formació militar d’elit –els janichars– es nodria amb soldats gràcies al devershim, l’impost sobre els nens sans. Els nens “raptats” s’educaven en la tradició islàmica a la mateixa Porta Sublima. La memòria de la seva identitat era acuradament esborrada i substituïda per un intens odi i menyspreu pels “infidels”. Els nens es convertien en turcs distingits i arribaven a alts càrrecs de l’Administració, l’exèrcit o fins i tot del sistema del govern. Aquest maltractament específic va destruir moltes famílies de diferent origen social i, definitivament, va anihilar les restes de la noblesa sèrbia.

La persecució dels serbis ortodoxos va ser especialment dura a la regió central del seu “ésser nacional”, a la terra que guardava les relíquies dels seus reis llegendaris en els mausoleus monàstics: a Kosovo. La destrucció dels símbols de l’antic poder i del fonament de la continuïtat del regne va ser important per a la derrota definitiva del poble serbi. Amb el consentiment de la Porta Sublima, els albanesos musulmans van començar d’expandir-se per la planura de Kosovo, on van agafar les terres dels cristians que fugien davant del terror. Fugint cap al nord i nord-oest, els serbis van trobar refugi en les terres dominades per l’Imperi austrohongarès, però només per seguir lluitant contra els turcs. L’Imperi austrohongarès necessitava una zona militar per protegir-se de la penetració de l’exèrcit otomà i els refugiats serbis de Kosovo eren una tripulació ideal. Els refugiats rebien terra i certs privilegis autonòmics a canvi del servei militar. Aquí també van mantenir la seva identitat “santsaviana”, que ara es trobava en oposició i rivalitat amb el catolicisme croat.

Així es va dibuixar aquella “pell de lleopard” que esmentàvem al principi, el patró dissenyat i mantingut pel discurs nacionalista. Tanmateix, la realitat social i ètnica s’ha caracteritzat per molts matisos i variacions que, al seu torn, dificulten l’acceptació de l’essencialisme com a marc interpretatiu de la construcció de les identitats balcàniques. Podem reconèixer en aquest discurs el rol de la religió en la preservació de les identitats ètniques per una banda, i en la formació d’entitats ètniques noves per l’altra.

Pel que fa als albanesos, l’orientació religiosa –catòlica, ortodoxa i musulmana– no va figurar mai com a tret identificatiu de la seva “ètnia”. Optar per una o altra religió va ser una decisió política.

D’altra banda, durant tota la dominació de l’Imperi otomà, els serbis van tenir l’Església ortodoxa com a tret identificatiu i com a element de cohesió ètnica clau, per enfrontar-se a la islamització i a la conversió al catolicisme, així com el somni de tornar a tenir el seu “Estat” lliure. Les memòries històriques dels serbis van lligades a sant Sava, a les activitats intenses dels reis de la dinastia medieval dels Nemanyic dedicades a la construcció dels monestirs i als costums específics que distingeixen l’Església ortodoxa sèrbia de les altres esglésies ortodoxes de la regió.

Els mites creats al voltant de la singularitat i la independència de l’Església sèrbia van reforçar el mite sobre els serbis com a poble just i lluitador per la llibertat, i van augmentar la seva oposició a qualsevol conversió religiosa. Ser serbi vol dir ser ortodox, i, a més, ser ortodox de l’església de sant Sava. Aquesta forta identitat religiosa també va preservar la cohesió ètnica sèrbia a la zona de la comarca militar de Croàcia, en un entorn tradicionalment catòlic.

Els croats però, en el seu discurs nacionalista, veien el catolicisme com només una part de la seva identitat ètnica. En l’entorn de l’Imperi austrohongarès, d’un Imperi catòlic, els croats van mantenir la seva identitat tot preservant la llengua que els distingia dels altres pobles de l’Imperi. Per això, el tret principal del nacionalisme croat és el reforçament de les particularitats de la llengua croata. Tanmateix, el catolicisme va esdevenir el factor important de l’assimilació de la minoria sèrbia, que parlava la mateixa llengua, en el període posterior a la Primera Guerra Mundial. Durant la Segona Guerra Mundial, quan Croàcia va obtenir l’estatus d’Estat independent, patrocinat per l’Alemanya nazi, el govern d’Ante Pavelic va establir mètodes de purificació ètnica a Croàcia, on la conversió al catolicisme feia un paper important. La importància del catolicisme en aquest cas no és la importància identificativa per als croats, sinó un factor de contrastació respecte de la forta identificació sèrbia amb la seva Església.

La situació a Bòsnia és una mica diferent. Després de la desaparició de l’Imperi otomà, aquells pocs turcs originaris que vivien a la zona van marxar a Turquia. S’hi havia quedat una amplia comunitat de musulmans d’origen eslau. La seva distinció respecte dels pobles croat i serbi era només la religió. Desitjosos de preservar la seva identitat particular construïda per l’acceptació de les normes culturals islàmiques, i de no dir-se ni croats ni serbis, els musulmans eslaus van formar una nova identitat ètnica: la musulmana, reconeguda pel règim de Tito l’any 1974. Una nació nova sense un territori històric, però autòctona, dispersa pel territori entre la població croata i sèrbia que no havia acceptat la islamització. La mateixa llengua, el mateix territori, els mateixos avantpassats i en molts casos la memòria del sant que celebrava la família abans de la conversió, van reduir els trets possibles de la identitat col·lectiva i distintiva a l’islam.

El territori, la base del conflicte

Aquestes diferències religioses i lingüístiques però, no són la causa del conflicte a l’antiga Iugoslàvia. La religió és només un factor de suport a les ideologies nacionalistes en els seus esforços per a la formació dels estats nacionals propis, on les diferències ètniques es considerarien com un factor molest. La identificació ètnica amb el territori és el més recent de tots els criteris identificatius. Precisament aquesta relació de la identitat ètnica amb el territori és el fonament del conflicte. Els serbis no s’enfronten amb els albanokosovars perquè siguin musulmans, sinó perquè els fan la vida impossible en el seu “bressol històric”, volen reduir el territori nacional serbi i amputar la mateixa arrel de la nació. La relació pragmàtica dels albanesos amb la religió ha caracteritzat la seva lluita per la independència territorial en un gran Estat nacional, “ètnicament pur”, i no la lluita contra els ortodoxos. Els croats i els serbis no reconeixen la particularitat ètnica dels musulmans de Bòsnia, sinó que consideren que aquells son només serbis o croats que professen una altra religió. Els serbis de Croàcia no es deixen assimilar i per això s’identifiquen en contrast amb els catòlics, i reforcen la seva confessió ortodoxa. Els croats consideren els serbis com a intrusos en el seu territori històric, i per això augmenten la pressió per obtenir la cohesió ètnica. Una expressió d’aquestes pretensions territorials, que s’imbrica en la configuració de les identitats, la veurem més endavant en exposar la tendència generalitzada de l’opció política en clau nacionalista i ètnica que es va fer palesa en les primeres (i últimes) eleccions democràtiques a l’antiga Iugoslàvia.