Els Balcans són europeus

La voluntat d’integració dels països balcànics a la “família europea”, a la qual geogràficament i històricament pertanyen, és cada dia més forta. La inestabilitat política i sobretot la ruïna econòmica en la qual es troba una bona part dels països balcànics marquen una distància difícil de franquejar.

La guerra de l’antiga Iugoslàvia en la darrera dècada del segle XX va posar en marxa molts tòpics i prejudicis per mirar d’entendre com es pot arribar a aquest grau d’incompatibilitat entre pobles que fins feia poc havien conviscut en pau. La brutalitat que va acompanyar la neteja ètnica ha deixat una cicatriu profunda en la societat de l’antiga Iugoslàvia. Tot i que avui una gran part de culpabilitat està identificada (amb noms, cognoms i càrrecs) i que la història dels fets està emergint de la boira, els tòpics es mantenen vigents: la “càrrega històrica” que porten els Balcans i “l’odi històric” que turmenta la seva gent, són dos dels arguments més utilitzats per explicar com la guerra i el conflicte són fenòmens inherents a la cultura balcànica. Així, els Balcans es classifiquen dins del món oriental, aliè a la cultura europea.

Aquest llibre està enfocat a exposar la situació de la part occidental de la regió balcànica, en concret els territoris de l’antiga Iugoslàvia i els seus habitants. D’altra banda, la referència a les guerres iugoslaves com a guerres balcàniques, tot i sent habitual, és equivocada, ja que els conflictes bèl·lics de la darrera dècada del segle XX no s’estengueren a països com ara Romania, Bulgària, Grècia o Albània.

Malgrat que la història és un recurs per entendre els fenòmens del món contemporani, no sempre s’hi recorre amb el desig de millorar la comprensió de la societat en què vivim. Sovint la història s’instrumentalitza en el discurs polític com un factor per a la justificació del present. En els casos dels nacionalismes de ressentiment, la història marca els enemics eterns, enumera injustícies i comptes pendents i es fa servir com l’“escriptura” dels drets territorials, com el factor desmoralitzador de l’esperança que el futur pot ser diferent.

Tot i que la historiografia desenvolupada en períodes de revolta de caire social ha analitzat la societat balcànica des de la perspectiva de la lluita de classes, aquest punt de vista ha quedat bandejat en benefici de l’enfocament que privilegia la perspectiva ètnica. Hi ha dos aspectes que destaquen en tota la interpretació de la història de la península Balcànica: la identitat i el nacionalisme.

La mateixa etiqueta de Balcans és un metònim geogràfic que té també connotacions no geogràfiques. Aquest nom suposa l’existència d’una regió, d’una entitat cultural i política definida, d’un conjunt que es pot reconèixer sota els trets particulars de la identitat balcànica. Quins són aquests trets que suggereixen una cohesió regional, o, potser més important, que defineixen els Balcans com una particularitat al marge del continent europeu? El discurs occidental dels segles XIX i XX és portaveu d’una actitud essencialista, que reforça la divisió clàssica de “nosaltres” i “ells” pel que fa a la divisió entre “el món civilitzat” i el món oriental, on s’inclouen els Balcans. La gran distància que Occident crea i manté amb els Balcans (i amb l’Europa de l’est en general), influeix en l’ús de prismàtics diferents per a l’observació dels processos històrics balcànics i per a l’observació dels processos similars en el mateix món occidental.

A la península Balcànica, la distinció identitària representa el motor que genera i manté les diferències entre els pobles. Aquest esforç per elevar el propi grup per damunt dels altres que l’envolten, per “demostrar” la primacia territorial i per escapar-se de l’etiqueta de balcànic, és característic dels nacionalismes locals.

Aquests dos aspectes –identitat i nacionalisme– seran tractats aquí com a preludi de la interpretació històrica, a la qual acudirem en la segona part del llibre. En tractar els temes principals, no oblidarem el context històric europeu i la influència dels interessos de les grans potències, que van tenir un pes decisiu per al futur i el destí dels pobles en la península Balcànica.