Procés de la resposta d’estrès
Capítol I
Quan utilitzem les expressions quin estrès! o estic estressat ens referim a tres qüestions ben diferents:
Quan diem quin estrès!, doncs, estem dient: tinc malestar (problemes, excés de tensió) perquè he afrontat de manera inadequada el context particular que m’ha tensat (Riart i Martorell, 2011).
El punt segon, la reacció personal, més que no pas una reacció a l’estrès (que situa l’estrès fora, com quelcom que ens ataca) és una resposta d’estrès (que situa l’estrès dins d’un mateix i s’identifica amb la resposta de tensió elevada o permanent que es dóna davant de circumstàncies).
Doncs bé, la resposta d’estrès sol ser una reacció intensa davant el context que fa demandes importants (excessives o no) i que mobilitza els recursos fisiològics i psicològics. La resposta d’estrès equival a resposta d’energia: si les demandes són adequades, donem una resposta adequada, afrontem bé les situacions i aquestes es converteixen en un repte estimulant, ens situem en la zona de l’estrès bo.
Aquesta és una reacció biopsicològica d’adaptació que els humans, com a espècie, posseïm i que, en definitiva, ens permet sobreviure.
L’estrès es converteix en quelcom negatiu quan donem respostes d’estrès...
... perquè aleshores duem a terme una despesa alta dels recursos que tenim i, en conseqüència, apareix el punt tercer, els problemes o malestars que solen denominar-se trastorns vinculats a l’estrès.
A l’estrès, com a nivell de tensió alta, convé donar-li sortida, saber donar-li una resposta adequada. En cas contrari entrarem en el circuit dels trastorns que solen actuar en espiral progressiva. Aquí cal situar tots els tractaments terapèutics de l’estrès.
Què és l’estrès, en realitat?
Podríem definir l’estrès com una conducta generada per la tensió entre les demandes de l’entorn (agressions, felicitacions, marginacions...) i la capacitat de resposta o d’afrontament de les demandes del subjecte afectat.
Així mateix, podríem desglossar aquesta definició per a explicar els trets característics de l’estrès:
Per tant, l’estrès no és ni bo ni dolent, és energia i tensió.
És una qüestió d’elasticitat, de fluctuació, en definitiva, d’adaptació (Riart 2002:18).
a) Quan l’energia, l’estrès o la tensió són mínims, hi ha passivitat, esterilitat mental, apatia, depressió per defecte energètic. No hi ha activitat ni reptes. És una zona de manca d’estrès, dolenta per a la persona.
b) Quan l’energia, tensió o estrès se situa en un equilibri correcte entre les demandes i la capacitat de resposta, es dóna una situació productiva, creativa, estimulant i satisfactòria. Els experts la denominen zona de l’estrès bo o eutrès. Hauria de ser la zona de vida normal.
c) Quan les peticions de l’entorn són excessives per a la nostra capacitat de resposta aleshores ens situem en una zona de tensió excessiva (zona típica a la qual denominem estrès) i generem efectes negatius en la conducta relacional, mental i fisiològica. Estem en una situació d’energia mal gestionada. Aquesta zona es denomina zona de l’estrès dolent o distrès per facilitar la comprensió del nivell.
El nivell de distrès pot ser més o menys intens, més o menys intermitent i de llarga o curta durada (Riart 2010).
L’estrès, concebut com aquesta línia d’energia fluctuant d’augment de tensió general davant d’un perill, de disminució i posterior calma, de nova alerta davant d’un nou perill, seguida de resolució i nova calma, ens permet preguntar-nos si realment existeix un estrès bo i un de dolent.
Possiblement aquesta distinció té el seu origen en el llibre de l’investigador canadenc Hans Selye (1974), que parlava d’un estrès negatiu portador de tensió i que denominava distress i d’un estrès positiu portador de benestar que denominava eustress, al qual ara qualifiquem de tensió productiva i creativa.
Alguns autors consideren inadequada aquesta distinció entre eutrès i distrès: l’estrès és o no és, n’hi ha o no. No pot ser bo i dolent. L’estrès és una resposta biològica i adaptativa als perills de l’entorn, reals o imaginaris. La resposta adaptativa sí que pot ser adequada o inadequada si la deixem perdurar, però, de tensió, n’hi ha o no n’hi ha, sense qualificatius de bondat.
Ara bé, des del punt de vista descrit de la línia d’energia, la línia de resposta a les circumstàncies i a l’entorn, sí que podem distribuir aquesta resposta o tensió en nivells bons i adequats o en nivells dolents o tòxics. Per tant, si la línia de tensió admet una bona capacitat de resposta, ens situem en zona estimulant, productiva i resolutiva de l’eutrès, i quan la tensió és excessiva o permanent i no sabem o no podem donar resposta adequada, ens situem en la zona de distrès. La zona de distrès tot sovint indica que hi ha una manca de recursos per resoldre la situació o calmar la tensió per retornar a l’estat d’equilibri, que sempre serà fluctuant, i també pot indicar que hi ha situació aclaparadora objectivament parlant.
Per tant, l’amenaça de perill pot ser alta o baixa, normal o excessiva, estimulant o aclaparadora. Així mateix, la resposta pot ser proporcionada i creativa o inadequada, amb la qual cosa el subjecte se submergeix en situació permanent o aguda d’estrès dolent.
Els autors clínics recents solen distingir tres tipologies progressives de distrès. L’estrès agut, l’agut episòdic i el crònic.
Com es nota? L’estrès agut s’acostuma a descriure a partir d’aquests punts descriptius:
Insatisfacció emocional.
Manifestacions d’ira, irritabilitat i ansietat.
Problemes de tensió músculoesquelètica: mal de cap, d’esquena, de mandíbula, torticoli, rampes...
Problemes del tracte digestiu: digestions pesades, gasos, restrenyiment, diarrees, còlon irritable.
Hiperactivació temporal (no es tracta d’hiperactivitat, tot i que el comportament pot semblar hiperactiu), és a dir, augment de la pressió, taquicàrdies, palpitacions, marejos, arítmies respiratòries, mal al pit, mans fredes, suor freda...
Aquest conjunt acostuma a aparèixer sempre que es dóna una situació d’estrès alt. Ara bé, no apareixen sempre la totalitat d’aquests símptomes, poden haver persones que solament presentin algun d’aquests símptomes. Per exemple, una persona, en situacions periòdiques de majors demandes (balanços trimestrals, exàmens...) pot mostrar irritabilitat, mals de cap recurrents o digestions pesades amb taquicàrdies.
En aquesta tipologia d’estrès, una vegada acabada la situació de tensió elevada, els símptomes remeten i l’organisme es normalitza. Tenim una situació de tensió aguda amb bona resolució final, però és estrès dolent i no bo perquè hi ha excessives repercussions psicoorgàniques que van deixant un pòsit de predisposició en la persona afectada i que indiquen manca de resposta adequada a la situació de perill.
El qüestionari sobre simptomatologia que presentem en aquest llibre (annex 2) vol ser una ajuda per registrar el nivell de distrès i actuar en conseqüència per no haver de caure en els següents nivells que passem a descriure.
Percepció subjectiva de tenir una vida erràtica i caòtica, desordenada i amb crisis constants, tensa. Insatisfacció personal, tristesa.
Viure sempre «accelerat», amb errors constants de manca de puntualitat, de fer les coses de pressa.
Sensació de tenir massa feina a fer i massa urgències a atendre. Massa ansietat.
La irritabilitat pot derivar, en determinades persones, en hostilitat i en problemes en les relacions socials, cosa que fàcilment pot comportar depressió.
Accentuació de trastorns físics del punt 3 i 4. Migranyes persistents, problemes a la pell (per exemple, èczemes), lumbàlgies recurrents...
Canvis en l’estil de vida: augment del consum d’alcohol, de begudes tonificants, de tranquil·litzants. Més cansament, mal dormir, insatisfacció vital.
Incapacitat per relaxar-se i per dedicar temps a l’oci creatiu.
No es veu cap camí de sortida de la situació d’estrès, que es percep com a vida miserable. De vegades hi ha acomodació degradadora a aquest tipus de sensació (inhibició).
En determinats casos poden aparèixer intents de suïcidi.
Poden donar-se comportaments violents.
Físicament, el cos es deteriora: atacs de cor, infarts, infeccions recurrents... És possible que aquesta situació faciliti malalties greus com el càncer o altres malalties de mal pronòstic.
Amb aquest planteig està clar que el que hem de fer és augmentar la nostra capacitat de resposta per mantenir-nos en el nivell d’eutrès.
Per tant, podem dir que el distrès o estrès dolent, l’excessiu o permanent, és com una piràmide de quatre cares.
En el quadre següent, presentem el procés biopsíquic de la resposta d’estrès amb les possibles variants. Els circuits més habituals són l’A i el B, però cal contemplar especialment el D perquè està relacionat amb l’estrès social: situacions de crisi, bombardeig dels mitjans de comunicació, manipulació política, deteriorament ambiental i social de l’empresa...
Procés de la resposta d’estrès
Les demandes de l’entorn (perills) generen:
La formació per a la prevenció de l’estrès es fa evident.
A l’entorn de l’estrès hi ha altres conceptes interessants que el llenguatge habitual utilitza amb connotacions diverses. Observem-los:
Burnout: en la literatura psicopedagògica es parla indiferentment de burnout, de síndrome de burnout o, més col·loquialment, de cremar-se, de desgast professional, de depressió i de malestar docent (Arís, 2009; Esteve, 1994, 2001 i 2003; Manassero i col., 1999). Contrastem tots aquests termes:
La proximitat amb la qual s’utilitzen els termes estrès i burnout, especialment en l’àmbit docent, condueixen a l’error de considerar-los com a sinònims, o tractar-los com si fossin conceptes intercanviables. En principi, estrès i burnout són fenòmens diferents, encara que en la pràctica resulta difícil distingir-los atès que tenen en comú un mateix efecte de debilitament personal i professional sobre l’individu, amb símptomes i causes similars i fins i tot compartides. Possiblement molts professors hagin sofert estrès en l’acompliment de les seves tasques, i també pot ocórrer que experiències repetides d’episodis estressants acabin, en molts casos, en un estadi final de burnout.
La gran diferència es troba en el fet que l’estrès, tal com hem vist, cal entendre’l com un procés que pot tenir efectes positius i negatius per a la vida del subjecte, mentre que la síndrome de burnout solament comporta efectes negatius, seria la zona del distrès, mantinguda en un nivell elevat i per molt temps, és a dir, correspondria a l’estrès agut episòdic.
En aquest sentit volem insistir que cal diferenciar bé tots els termes: eutrès, l’estrès absolutament necessari en la realització de les diverses accions ja que en un grau apropiat aporta la capacitat d’adaptació i l’energia per a la superació; distrès, nivell que supera la capacitat de resposta, i burnout, tant d’estrès que un ja està «cremat». En terminologia clínica, passaríem de l’estrès agut a l’estrès agut episòdic.
Hi ha un cert acord entre autors (Gil-Monte i Peiró, 1997; Maslach, 1982; Travers i Cooper, 1997) en considerar la síndrome de burnout com una resposta d’estrès laboral en forma de tensió perllongada i intensa. Des del punt de vista clínic, seria l’estrès agut episòdic i el crònic, però potser limitat al món laboral. Dit d’altra manera, el burnout o estar cremat és un distrès propi de l’àmbit laboral. Més exactament, la paraula la podem reservar per assenyalar el desgast físic i psíquic que pateixen les persones la feina de les quals implica (en bona proporció) estar en contacte directe amb persones (Pérez Muñoz, 2006), i potser seria millor reservar la denominació clínica d’estrès agut, crònic i episòdic quan l’estrès envaeix tots els àmbits de la vida, no només el laboral sinó també el familiar, el social...
Resumint, el burnout és distrès perllongat i intens, centrat en el món laboral i propi de professions o activitats majoritàriament de relació humana.
Síndrome de Desgast Professional (SDP): Un altre terme sorgit a partir de la interpretació o de la possible traducció del terme burnout, és el de síndrome de desgast professional o SDP. Alguns autors (Mingote, 1998), tendeixen a considerar que l’expressió de síndrome de burnout o síndrome del cremat, encara que popular i expressiva del sofriment o desgast emocional, és massa ambigua i inespecífica. En conseqüència, comencen a utilitzar l’expressió síndrome de desgast professional per referir-se al concepte de burnout de Maslach. Descriuen l’SDP com un tipus específic de trastorn adaptatiu crònic associat a les demandes psicosocials del treball directe amb persones que comporta una interdependència mútua. Es caracteritza per constituir una resposta adaptativa, que es produeix, com passa amb l’estrès, com a conseqüència d’un desequilibri perllongat entre les demandes i els recursos d’afrontament d’aquestes demandes i que pot ser conseqüència tant d’un nivell d’exigència inadequat, com de la relativa insuficiència de recursos adaptatius, com d’una complexa combinació de tots dos elements.
Malestar docent: Un altre terme proper és el concepte de malestar docent, que adquireix una dimensió més genèrica i alhora contextualitzada en el món educatiu. Ha estat encunyat i àmpliament desenvolupat per J. M. Esteve (1987, 1997 i 2003) amb la finalitat de descriure la situació actual del professorat. Parlar de malestar és referir-se a una sensació indefinida de trobar-se malament físicament o psicològicament. Amb això, aquest autor, vol expressar el desconcert dels professors davant un conjunt de problemes difícils d’identificar per la seva complexitat i per l’acció del canvi social, que es produeix en intervals de temps cada vegada més breus. És a dir, es refereix més a la situació general de l’ensenyament, com si la majoria dels docents, en les actuals circumstàncies, experimentessin un cert nivell de malestar. L’autor també situa en les fonts d’aquest malestar aspectes vinculats a la professionalitat docent, com la necessitat d’una veritable vocació i proposa una selecció psicològica entre els aspirants a docents (Esteve, 1994: 223-233). Així doncs, la denominació malestar docent fa referència a trastorns o patologies (malestar) relacionades amb la docència, que eventualment podrien identificar-se amb burnout o estrès i, en posar-los l’adjectiu «docent», es destaca el caràcter específic de la professió docent.
I l’ansietat? Què hem d’entendre per ansietat? L’ansietat és una inquietud que s’anticipa a la situació en que succeeix quelcom dolent o perillós. És la por que tenim quan creiem que el nostre benestar se sent amenaçat. Per entendre bé aquest pensament que anticipa l’amenaça cal comparar-lo amb la resposta a l’amenaça real (es pot consultar el quadre anterior). Un perill real provoca una por que genera un estat d’alerta general, fisiològic i psicològic, que es resol en dues potents sortides: la lluita/enfrontament o la fugida. En tots dos casos hi ha una descàrrega de tensió. El pensament que s’anticipa a l’amenaça també provoca por i genera un estat d’alerta general, però en aquesta situació no hi ha sortida perquè no hi ha perill real, la qual cosa provoca que s’acumuli la tensió (un augment del flux de neurotransmissors que no descarreguen).
És aquest excés el que es denomina ansietat, que, per descomptat, admet nivells molt diversos. La resposta del cos suposa una reducció de l’activitat que no es vincula amb l’alerta (per exemple, el sistema digestiu es para) i una alta activació de tot el que es vinculi amb les dues possibles sortides teòriques: lluita o fugida, per exemple, els sentits s’aguditzen, els músculs es tensen, l’adrenalina augmenta, s’accelera tot el sistema nerviós simpàtic (pols, pressió sanguínia, pulmons, cor...) i s’aboquen grans quantitats de cortisol, l’hormona de l’energia la tensió i l’estrès, en el torrent sanguini. Com que el sistema és molt global, aquí es connecta l’ansietat amb l’estrès perquè el procés neurofisiològic de tots dos processos és molt semblant.
La tensió per demandes excessives de l’entorn produeix estrès; la tensió excessiva per por no resolta, amb freqüència irracional, produeix ansietat. Evidentment, una demanda excessiva del context pot ser la por.
Així les coses, el nivell d’ansietat generat no pot romandre durant gaire temps sense algun tipus de descàrrega, més o menys alta o més o menys lenta. La sortida són els coneguts trastorns de l’ansietat, que aquí solament enumerarem:
En aquest llibre tampoc explicarem el procés neurològic de l’ansietat, els papers del tàlem o de l’amígdala del sistema límbic com a desencadenants. Sobre aquest procés es pot consultar Riart (2007: 49ss).
I la depressió, on la situem? Breument, la depressió és un trastorn clínic que inclou símptomes afectius (tristesa, irritabilitat), cognitius (idees de culpa, etc.), alteracions fisiològiques (disminució del son, de l’interès sexual, etc.) i canvis en el comportament. Afecta de manera global a totes les dimensions de la persona i, conseqüentment, influeix més enllà de l’entorn laboral, territori reservat al burnout que se circumscriu a la dimensió professional de la persona i només en la seva fase més avançada comporta implicacions en la resta de les dimensions del subjecte.
La depressió, amb els seus decaïment, tristesa elevada i malenconia durant períodes perllongats, va acompanyada per una reducció d’activitats i plaers, un augment de pensaments negatius, una visió negativa sobre el món i sobre un mateix, repressió dels sentiments, confusió, alteració del somni, autocrítica i conflictes inconscients i secreció elevada de cortisol, hormona de l’estrès. El quadre general d’aquest trastorn clínic pot tenir diverses causes: les pèrdues, les desil·lusions fortes, la incapacitat per resoldre problemes importants, un desequilibri bioquímic en el cervell o el distrès continu. I aquí connectem amb l’estrès.
La depressió, que sol barrejar aspectes psicològics i bioquímics, provoca un augment de cortisol i, al seu torn, una perllongada exposició a un excés de demandes de l’entorn (un estrès continu) provoca un augment de cortisol i, com per simpatia, una accentuació dels altres paràmetres de la depressió. Resultat: l’estrès continu i la depressió tenen forts llaços d’implicació. La depressió requereix tractament amb psicoteràpia i antidepressius simultàniament.
Al marge d’aquestes aproximacions conceptuals, l’estrès té una forta dificultat de diagnòstic. Es fa difícil d’establir amb claredat un diagnòstic precís del nivell i del grau objectiu de l’estrès, essencialment a causa de:
(Riart, 2009, cap.3)
Dues persones en el mateix context i amb estils personals molt iguals i fins i tot amb característiques biofisiològiques molt semblants, poden generar nivells de tensió o resposta d’estrès molt diferents. És relaciona amb la capacitat i entrenament personal per saber afrontar l’augment de demandes d’un context tot sovint no massa positiu.
Aquesta individualització del nivell d’estrès té molt a veure amb les següents variables que es constitueixen en els paràmetres generadors de la subjectivitat:
a) Una certa predisposició psicobiològica. Les xarxes neurològiques també poden heretar-se.
b) Els patronatges apresos durant la vida, per imitació o per aprenentatge directe i integració en el moment biològic adequat, sobre resolució de problemes o afrontament d’alternatives o presa de decisions. Tots aquests models tenen molta força a l’hora d’afrontar situacions de tensió elevada.
c) El tipus de personalitat, caràcter i estil de relació personal que es va construint al llarg de la vida pot arribar a predisposar a ser sobrepassat fàcilment per situacions estressants i derivar en malalties. En aquest punt no és aliè el tipus de treball, que també contribueix a construint maneres de fer; per exemple, càrrecs determinats poden generar personalitats controladores i supervisores de les tasques dels altres, la qual cosa pot generar ansietat, ganes de quedar bé o ganes de «castigar» els subordinats. I, justament, el món educatiu és un d’aquests àmbits.
d) Els hàbits diaris saludables, és a dir, una alimentació equilibrada, un nivell adequat de repòs i son, exercici físic, i els hàbits nocius, és a dir, el nivell de consum d’estimulants o inhibidors, una alimentació centrada en tipologies d’aliments, el sedentarisme... Aquest conjunt marca de manera important la particularitat de cada persona davant les demandes del context.
e) Nivell de recursos relacionals i socials. Són favorables els camps socials variats: treball, família, diversos tipus d’oci…
f) Les relacions que estableix la persona entre ella mateixa (instruments i competències disponibles) i el context amb demandes elevades. És a dir, el tipus de relacions i els tipus d’estratègies (positives o negatives) que cadascú estableix de manera rutinària.
g) L’aprenentatge específic sobre recursos per combatre l’estrès i l’ansietat (cursos, lectures, informacions practicades...) que, de manera inconscient o programada, cadascú fa al llarg de la vida. El nivell d’estrès depèn força dels recursos d’afrontament, especialment els més importants com són les habilitats socials, les habilitats en la presa de decisions i la resolució de problemes, les habilitats per a la gestió eficaç del temps, les habilitats per a l’autocontrol i l’educació emocional.
h) Variables individuals com l’edat, el gènere, la situació familiar (per exemple, monoparental o no), les circumstàncies econòmiques, possibles discapacitats o sobrecapacitats...
i) Finalment, d’aquest conjunt de particularitats, sorgeix la valoració inconscient i conscient que es fa. La persona focalitza dos tipus de valoracions: d’una banda, es valora si la situació comporta alguna demanda, repte o amenaça que li pugui afectar i, de l’altra, s’avaluen els recursos de què es disposa per fer front a aquesta demanda.
D’aquesta gran quantitat de variables implicades en surt el nivell d’afectació subjectiva i davant d’elles és bo recordar que les propostes preventives també s’han d’ajustar a les particularitats personals com proposa Martorell (2010: 8ss).
Que l’estrès tingui una elevada càrrega de subjectivitat no vol dir que no existeixin circumstàncies i contextos reals capaços d’afrontar o vèncer la persona més capaç. Quines poden ser les condicions ambientals o els elements estressors més facilitadors d’estat d’estrès? S’acostumen a assenyalar, en general, aquests:
(Cf.: Crespo Labrador, 2003)
En l’àmbit de l’ensenyament tenim elaborat un qüestionari (vegeu l’Annex 1) amb els elements estressors laborals que pot utilitzar-se com a autoregistre, i el test dels estressors personals i a quin àmbit pertanyen. (GRELDO, 2008 i 2009).
Els elements estressors poden ser molt diversos i, com hem dit, tot i estar sotmesos a la subjectivitat personal, també estan marcats per l’objectivitat del tipus de feina o situació laboral. L’estrès és un fenomen molt proper al món docent, amb un elevat component subjectiu, propi del subjecte, però, no ens enganyem, ve causat pels elements del context.
En aquests temps de crisi de valors, de crisi social i, evidentment, econòmica, la situació marca nivells elevats de tensió des del punt de vista dels grups socials i dins els col·lectius professionals.
El tecnoestrès: Aquesta tipologia d’estrès emergent va, mica a mica, afectant el món educatiu, però té lloc de manera prominent en determinats grups. El tecnoestrès és l’estrès motivat per la contínua interacció amb les màquines, bàsicament màquines i tasques laborals implicades amb les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) basades en les pantalles. Tal com ens recorda la professora de la Universitat Internacional de Catalunya Susana Tarapiella (2012) en una acurada anàlisi de l’afectació emergent en el món educatiu, aquestes tecnologies es van incorporant de manera massiva en el món docent. L’estrès en aquest camp s’origina per una mala adaptació causada per la falta d’habilitat per tractar amb les tecnologies de l’ordinador. En conseqüència, en deriva una actitud negativa i tensa vers tot el que siguin TIC. El catedràtic de la Universitat de Múrcia Jose M. Martínez Selva (2011) dedica amplis capítols als cinc punts que considerem importants respecte del tecnoestrès i que tendeixen a originar problemes, tensió excessiva i distrès.
L’estrès d’afectació de grups socials: l’afectació en alguns grups pot ser elevada. Per exemple:
Aquest conjunt de situacions sociogrupals, que marquen tendències de tensió i alteració econòmica i laboral, no hi ha dubte que generen en els grups una afectació especial d’estrès i de pors, a causa de les demandes socials implícites i explícites o les preocupacions i inquietuds de la societat. Això afecta a les persones del grup de la mateixa manera que el recolzament social té un gran valor pal·liatiu per a la persona estressada. (Gracia, Herrero i Musitu, 2002).
Aquesta inquietud anticipatòria, aquesta por basada en la imaginació de futurs foscos o imprevisibles, aquesta ansietat especial d’un o altre col·lectiu, genera unes conductes personals i del propi col·lectiu que constitueixen el que denominem estrès social o distrès dels col·lectius, que pot tenir nivells i respostes comuns, mimètiques de grup, molt diverses. Les observarem amb més detall en el capítol 4.3.
Tal com hem comentat anteriorment, la resposta intensa d’estrès que acostuma a tenir lloc afecta i es manifesta en els àmbits fisiològic, cognitiu, emocional i conductual.
La resposta fisiològica provoca una activació de tots els sistemes, especialment del neurològic i el muscular, hi ha una activació de preparació per a fer front a les demandes. Es mobilitzen especialment les glàndules suprarenals amb una major secreció d’adrenalina i noradrenalina, i s’alliberen al torrent sanguini diversos corticoides que provoquen efectes com la pèrdua de la gana i la irritació del tub gàstric. A la vegada també s’alliberen endorfines que disminueixen la percepció del dolor, de manera que es produeix una lleugera sedació. Sapolsky (1995) descriu detalladament tot el procés fisiològic davant l’estrès que s’aparta del nostre objectiu.
La resposta d’estrès psíquic en els àmbits cognitiu i emocional té lloc en una interacció quasi simultània que podríem distribuir en diverses parts: hi ha una valoració constant sobre el sentit i significat del que està passant, les seves repercussions i conseqüències que es du a terme de manera automàtica, inconscient però molt tenyida emocionalment. Es busca la resposta a la pregunta de si la situació esdevé una amenaça o no. Si la situació es perllonga alarmantment, cal plantejar-se si val la pena afrontar la situació amb un tractament de l’estrès, ja sigui mitjançant la voluntat personal (tal com proposem més endavant), altres recursos cognitius com els que proposen Crespo i Labrador (2003) o altres processos terapèutics entre els que hi ha diverses i abundants propostes a Riart i Martorell (coords.) (2009 i 2010). Tot seguit donem a les nostres valoracions un matís més conscient. L’amenaça és una pèrdua, un mal, un desafiament incert o un repte? El següent pas és la contrastació amb els recursos personals per fer front a la situació. El subjecte es pregunta si té estratègies i capacitats i si és competent per afrontar la situació o bé, si val la pena posar-se en mans de persones expertes. A continuació, s’organitza l’actuació: quin pla executo tenint en compte els passos anteriors? El resultat és la selecció d’un camí, la preparació de l’organisme i l’inici de la conducta concreta. McKay, Davis i Fanning (1985), tot i estar centrats en les teràpies, exposen explicacions sobre els processos cognitius en relació a l’estrès.
La resposta d’estrès conductual és la resposta motora, les conductes d’afrontament que tradicionalment s’emmarquen en les conductes pròpies dels mamífers, sempre amb la valoració cognitiva prèvia, solen ser tres:
A Labrador (1992) es poden trobar àmplies explicacions sobre la manera d’entendre totes aquestes respostes d’estrès.
Els trastorns poden ser molts, però sempre apareixen en la part més dèbil de la persona. Depenen molt de la manera de ser de cadascú i dels seus punts febles, ja siguin fisiològics o psicològics.
Tot seguit, anotem per punts les conclusions que ens semblen més interessant pel nostre tema:
Els efectes, per tant, sobre el cervell són molt importants, tot i que no en som massa conscients, possiblement perquè els processos de canvi i deteriorament són relativament lents i avancen per etapes.
En àmbit clínic s’acostuma a assenyalar que hi ha diverses fases en el desenvolupament de l’estrès a escala mental. La primera etapa l’estrès no arriba a afectar mentalment; en la segona fase ja es detecten apatia, fallades en la memòria i estat depressiu; en la tercera, són evidents les manifestacions d’ansietat i irritabilitat constant; en la quarta fase apareix el deteriorament cognitiu (demències), i en els pitjors dels casos episodis maníacs i psicòtics.
El deteriorament cerebral és progressiu i no segueix un ritme constant ni és per a tothom de la mateixa manera. Roberta Lee, en el llibre El síndrome del superestrés (2010), destaca que aquestes etapes tenen un punt de relativitat que depèn de moltes variables, perquè pot passar que la memòria no quedi afectada i, en canvi, quedi afectada la presa de decisions. Una vegada més es confirma que l’estrès es manifesta segons la tipologia o, més aviat, segons la singularitat de cada persona en la seva multitud de variables incidents.
Potser no donem la importància que mereix posar atenció a aquests efectes a nivell neurològic perquè són lents i progressius. Possiblement, si tothom, i sobretot els docents, tingués una àmplia consciència d’aquesta afectació a nivell neurocerebral, els recursos i les propostes es conrearien amb abundància.
El consum excessiu de recursos personals es pot deure a quatre factors:
Cadascuna de les quatre opcions provoca desgast elevat, però potser la segona és la més habitual perquè ens passa més desapercebuda. Generem pensaments negatius amb freqüència sense adonar-nos.