El catarisme és un moviment religiós que, amb formes diverses però amb uns eixos comuns, es va desplegar durant la baixa edat mitjana (entre els segles X i XIV) per diverses regions d'Europa, de l'Àsia Menor a l'Atlàntic i d'Alemanya a Sicília, molt particularment pels territoris dels Balcans, pel nord d'Itàlia i sobretot pels comtats i vescomtats que més tard serien coneguts amb el nom de Llenguadoc, a Occitània, al sud de la França actual.
En essència, el catarisme era una religió cristiana fonamentada essencialment en la Bíblia i en particular en l'Evangeli segons sant Joan, i es basava en un cos doctrinal dualista, un únic sagrament de salvació –l'anomenat "consolament"– i unes pràctiques religioses estrictes. Estava organitzat en forma d'esglésies locals, que adoptaven el model jeràrquic de l'Església catòlica primitiva (bisbes, diaques, ancians). Els seus membres –anomenats tradicionalment "càtars" o "albigesos", però denominats històricament d'altres formes segons els diferents indrets i les fonts documentals– practicaven unes formes de vida semblants, que incloïen el celibat, l'abstinència de carn, la continència sexual, la pregària, la predicació i el treball manual.
L'Església catòlica va veure en el catarisme l'heretgia per excel·lència, ja que hi retrobava totes les desviacions que, abans del concili de Nicea del segle IV, havien interpretat a la seva manera la revelació i el dualisme. Aquest fet, unit a l'enorme expansió de l'heretgia, especialment per la cristiandat occidental, va induir l'Església de Roma a desplegar diverses iniciatives contra la "depravació herètica", primer de caràcter pacífic i després amb el recurs a la violència. Les més importants foren la croada coneguda amb el nom d'albigesa (1209-1229) i la creació dels tribunals de la Inquisició (1231). L'acció de la Inquisició al llarg de més d'un segle va ser determinant en la desaparició del catarisme, que es pot considerar definitiva a finals del segle XIV en el cas del Llenguadoc i a mitjan segle XV en el cas de Bòsnia.