Quina era la pregunta?

1. Miracles

Els fabricants d’espelmes no van inventar les bombetes elèctriques.

Parlant amb propietat, tampoc no les va inventar Thomas Alva Edison. Com ha passat amb molts d’altres invents i inventors, una cosa és el que expliquen les versions oficials i una altra de ben diferent és la veritat. En el cas de les bombetes, Edison es va «inspirar» en els treballs de Joseph Swan, un electricista i químic britànic que se li va avançar alguns mesos en la patent de la bombeta elèctrica. La d’Edison –atorgada als Estats Units– és una còpia de la que el Regne Unit va atorgar a Swan. Quan l’inventor americà va intentar registrar la seva patent a Londres, va topar amb la de Swan i no li va quedar més remei que associar-se amb el britànic i fundar una empresa conjunta per explotar l’invent. Edison tenia els diners i la visió comercial, però al Regne Unit, Swan tenia la patent. Poc temps després, Edison es va fer amb la part del negoci de Swan i, pel que sembla, amb la història-llegenda que li atorga la paternitat absoluta de l’invent, fins al punt que va arribar a afirmar a un periodista, en un dels atacs de supèrbia que sembla que no li eren gaire aliens, que «Si no he inventat la bombeta elèctrica, mai no he inventat res».¹ Però, el fet és que Swan i Edison són només dos dels integrants de la llista dels esforçats inventors –que es remunten a les primeries del segle XIX– que van treballar en la curolla d’intentar fer uns dispositius que convertissin l’electricitat en llum d’una forma segura i fiable. Edison va treballar de valent per millorar l’invent de Swan i ambdós tenien clar que la viabilitat de les bombetes elèctriques depenia del fet que hi hagués electricitat per ferles funcionar i, per consegüent, varen muntar companyies de subministrament d’electricitat que donassin sentit al seu invent. I és per això que encara avui les bombetes són la principal font de llum artificial i també és per això que la història parla d’ells, sobretot d’Edison, i no dels altres que, d’una manera o de l’altra, van obrir el camí.

El que sí que és segur és que cap d’aquests inventors que van perseguir –amb èxit o sense– la invenció de les bombetes elèctriques no era fabricant d’espelmes. Si hagués estat per ells, pels fabricants, possiblement avui encara ens il·luminaríem amb espelmes que serien respectuoses amb el medi ambient, consumirien poc, serien de coloraines i presentarien tot un seguit d’innovacions considerables. Però continuarien sent espelmes.

Les bombetes, acompanyades del desenvolupament i el desplegament de l’energia elèctrica, varen suposar una ruptura que va convertir les espelmes en simples objectes ornamentals. És per això que de la innovació que van suposar les bombetes elèctriques se’n diu rupturista, per distingir-la de l’altra innovació, l’evolutiva, que seria la de les espelmes o la que ens ha dut de les primeres bombetes a les actuals, de baix consum o basades en díodes leds. La innovació rupturista, en definitiva, trenca i fa desaparèixer objectes o esquemes del passat i, sovint, ho fa d’una forma imprevisible, inesperada.

Possiblement Niels Bohr, premi Nobel de Física el 1922, pensava en la innovació rupturista quan va escriure en una carta a un amic: «Fer prediccions és molt difícil, especialment si són sobre el futur». Per la seva banda, la filòsofa política Hannah Arendt, assegurava que «allò que és nou sempre passa contra les aclaparadores possibilitats de les lleis estadístiques i la seva probabilitat, la qual cosa, per a tots els propòsits pràctics i quotidians, equival a la certesa, i, per tant, apareix sempre sota l’aparença d’un miracle».

Més recentment, aquests miracles han estat descrits com a «cignes negres» per Nassim Nicholas Taleb, en un llibre que porta el mateix títol.² Per a Taleb, un «cigne negre» és un esdeveniment que reuneix tres característiques essencials. En primer lloc, és un esdeveniment atípic, ja que es troba fora de l’àmbit de les expectatives regulars, perquè no hi ha res en el passat que pugui apuntar, de manera convincent, a la seva possibilitat. En segon lloc, té un «impacte» extrem. I, en tercer lloc, malgrat ser atípic, la naturalesa humana fa que ens inventem explicacions de la seva ocurrència després del fet, per tal de convertir-los en explicables i predictibles. I és que els «cignes negres» són amb nosaltres des de bon començament.

Deixant de banda la mateixa aparició dels éssers humans i d’allò que anomenem intel·ligència, l’accés a la tecnologia per part dels humans seria un d’aquests esdeveniments atípics, amb un impacte extrem i pel qual ens hauríem inventat explicacions convenients i plausibles. Així, per exemple, una d’aquestes explicacions ve de la mà d’un tecnòleg a l’hora d’explicar la creació del regne animal segons la mitologia grega: Després de crear tots els animals, i abans de dotar cada una de les espècies amb els dons que els són característics, Zeus, exhaust per la feinada que havia hagut de fer, decideix prendre’s un descans i encarrega als germans Prometeu i Epimeteu la tasca de repartir entre els animals aquests dons que els són reservats. Epimeteu, amb més generositat i precipitació que seny, reparteix de forma eixelebrada aquests dons: urpes, velocitat, ales, banyes, etcètera. És per això que quan arriba el torn del darrer animal de la creació, és a dir, els humans, no li queda cap do, la qual cosa ens converteix en els animals naturalment més indefensos del regne, atès que en el repartiment no ens hauria tocat res. Prometeu, quan veu la malifeta, roba als déus un do que els és reservat en exclusiva com és el foc –el control del foc, la tecnologia– i el dóna als humans. D’aquesta manera, la tecnologia se’ns presenta com un accident provocat pel poc seny d’Epimeteu i com a recurs d’urgència –i, per consegüent, imprevisible– per a la supervivència dels humans.

Quan Zeus desperta de la becaina reparadora i s’adona que els humans gaudeixen d’aquell do exclusiu per als déus, s’enfada amb la malifeta. Encadena Prometeu a una roca i cada dia envia una àguila que li espipella un tros de fetge. A més, casa Epimeteu amb Pandora, els expulsa de l’Olimp i els condemna a viure entre els humans. Per afegitó, i enverinat per la ràbia que li produeix la feta, els envia, com a regal de noces, la caixa de Pandora, plena de mals terribles i infinits. D’aquesta manera queda palès que la tecnologia, qualsevol de les seves formes, té sempre dues cares, una de bona i una de dolenta. O una de dolenta i una de pitjor, que diria un neoluddista, és a dir, un d’aquells militants agressius en contra del progrés tècnic. Podríem acabar aquí, però seria injust fer-ho sense recordar que Zeus, quan se li va passar la volada, finalment en comptes de retirar aquell do als humans, va enviar Hermes amb dos regals únics també per als humans, necessaris per poder fer servir aquesta tecnologia de forma escaient, com ara el sentit de la raó –el seny– i el sentit de la justícia. A més, Hermes tenia l’encàrrec explícit de fer arribar aquests dons a tothom i no només a uns quants escollits, ja que una comunitat difícilment pot sobreviure gràcies només als experts. Tot i que hi ha moltíssimes evidències sobre l’escàs grau de compliment que Hermes va assolir en la segona part de l’encàrrec, cal dir que el balanç final, per als humans, es decanta clarament del costat dels beneficis que la tecnologia ens ha proporcionat.

En definitiva, i si donem per bona la interpretació que la tecnologia ens arriba per accident, no ha de resultar gens sorprenent que molts dels invents avui essencials per a la nostra forma de vida també ens hagin arribat per accident o, dit amb més finesa, de forma «serendípica» i de la mà d’inventors que no tenien res a veure amb el sector on s’aplica l’invent, sovint perquè el mateix invent és el que obre i dóna sentit a aquest sector. Tampoc no ens hauria de sorprendre que la utilització actual d’alguns d’aquests invents no tingui res a veure amb les motivacions i els objectius dels seus creadors.

Ramon Llull i la seva Ars Magna, Charles Babbage i les seves màquines de calcular, Josephine Cochrane i el seu rentavaixelles, Almond Strowger i el commutador que va fer possible l’automatització del sistema telefònic, són alguns dels exemples de «cignes negres» que ens proposem d’explorar en aquest llibre. Tots ells perseguien l’objectiu d’evitar errors humans i, per això, varen idear i construir ginys mecànics destinats a evitar, en la mesura del possible, la intervenció humana. Difícilment podien arribar a imaginar que avui, en el que seria una revenja perversa de la tecnologia, donem per bona la idea que, tot i que equivocar-se és humà, per enredar les coses de debò, el que cal és precisament una màquina.

Paradoxes i revenges a part, el fet és que aquests no serien els únics invents avui quotidians que també són el resultat d’esdeveniments sorgits de la mà de persones atípiques, que han tingut molt d’impacte i que ens han tractat de presentar com si fossin predictibles a partir d’explicacions més o menys peregrines, si és que no han estat completament ignorades per les històries oficials. També formen part d’aquesta categoria els ordinadors personals, creats com un producte contracultural que tenia per objectiu contrarestar el poder que les tecnologies de la informació posaven en mans de governs i grans corporacions, amb la paradoxa que precisament avui l’ús generalitzat d’aquests estris, combinats oportunament amb internet, ha esdevingut la principal eina de control de la ciutadania per part de governs i de grans corporacions. O la mateixa internet, ideada, pensada i construïda per compartir recursos, la qual cosa avui genera reaccions irades de determinades formes del passat que no estan d’acord a consentir que, efectivament, compartim tot el que compatim a través de la xarxa de xarxes. I un últim «cigne negre», aquest de la mà d’una actriu de cine, Hedy Lamarr, que els anys quaranta era considerada la dona més bella del món, qui, amb l’ajut d’un pianista, George Antheil, entestat a fer música amb ginys mecànics, varen idear i patentar un sistema segur per teledirigir torpedes per ràdio, un sistema que, a la fi, és el mateix que, vint anys més tard, va fer possible la telefonia mòbil i que encara avui s’empra en els telèfons domèstics sense fils i en els dispositius Bluetooth, entre d’altres.

En resum, la figura 4 de l’Ars Magna de Llull, les màquines de Babbage, el rentavaixelles, el commutador de Strowger, els ordinadors personals, internet i la tecnologia de base dels telèfons mòbils són els set invents que explora aquest llibre: el què, el qui, el com, el quan i el per què d’aquests autèntics miracles o «cignes negres» que justifiquen amb escreix l’afirmació de Bohr sobre les prediccions i el futur. Són històries curioses, possiblement sorprenents per a molts, però que no són les úniques que posen en evidència que, fins fa ben poc, la història dels invents –com l’altra història– també l’han escrita els guanyadors. Afortunadament, el temps acaba posant les coses al seu lloc i ara ja tenim accés a les versions reals dels fets. És el cas de les bombetes elèctriques, però també ho és d’altres invents, alguns dels quals també formen part del relat del llibre: seria el cas del telèfon, la ràdio, els xips i els ordinadors electrònics. Tots ells varen ser objecte de controvertides patents que varen originar conflictes, alguns dels quals encara no estan completament resolts.

2. El veritable motor de la invenció

Prometeu, amb el seu acte de rebel·lió, ens fa arribar la tecnologia i, amb ella, un dels principals mitjans que ens ha permès viure en comunitat. D’aquí la necessitat del seny i el sentit de la justícia per a tothom i no només per als experts. Fet i fet, les diverses formes de tecnologia poden ser vistes com a mostres de la nostra reacció davant la disconformitat manifesta respecte dels fets tal com són: no ens agrada tenir fred i per això s’inventen els vestits, les cases per protegir-se de les inclemències del temps, l’agricultura per no haver de buscar el menjar… No n’hi havia prou d’arribar als llocs per terra i s’inventen els vaixells, i si es pot anar més enfora, has de poder fer saber als teus que has arribat i, per tant, t’hi has de comunicar… I un llarg, molt llarg, etcètera.

A la feta de Prometeu cal afegir un altre agent de canvi essencial: el que avui anomenem diversitat funcional. Si tots haguéssim estat uns homínids perfectes, tots iguals i sense cap casta de tara o diversitat, aleshores el cercle virtuós de la vida dels humans també hauria estat perfecte: de bon matí, anar a caçar o a pescar i, una vegada aconseguit el menjar, tornar a la cova a descansar fins l’endemà matí. I així un dia rere l’altre. Un cercle que es trenca quan alguns d’aquests homínids resulten ser diferents, no poden seguir el ritme dels altres i es converteixen en una nosa per al grup de caçadors o pescadors: s’han de quedar pels voltants de la cova, sense fer res, i és així quan comencen a fer-se preguntes, i amb les preguntes, de vegades, arriben les respostes. Unes respostes que gairebé sempre són parcials o aproximades, la qual cosa genera, al seu torn, noves preguntes, i així successivament, en el que hem anomenat roda del progrés de la mà de la innovació.

És clar que els invents, en general, serien una de les claus d’aquesta roda i els que s’analitzen en aquest llibre tenen també en comú que la seva concepció no obeeix a una necessitat primària, essencial per a la supervivència, tot i que en alguns casos han tingut i tenen un gran impacte en la nostra forma de vida. Serien, per consegüent, exemples d’allò que defensa Henry Petroski:³ que la necessitat no és el motor de la innovació, sinó que, de fet, un dels grans motors de les invencions és el luxe, ja que si bé és cert que els humans hem de menester aire i aigua per viure, també és ben clar que no és essencialment necessari que aquest aire hagi de ser condicionat, ni que l’aigua hagi de ser freda de la nevera. Ens cal menjar, però no és essencial menjar amb forquilla i ganivet. Això és un desig addicional, creat artificialment. D’altra banda, Petroski argumenta que el principi que governa moltes innovacions és sempre el mateix: com que res no és perfecte, i res no pot ser-ho perquè el nostre concepte de perfecció no és estàtic, sinó que varia amb el temps, tot, absolutament tot, és susceptible de ser canviat per tal de millorar les seves prestacions d’acord amb les noves exigències, malgrat Aristòtil qui assegurava que «és característic d’una ment instruïda descansar satisfeta amb el grau de precisió permès per la naturalesa de cada assumpte, i no cercar l’exactitud allà on només és possible una aproximació a la veritat». I justament el món progressa per això, per la manca de conformitat amb el grau de precisió permès per la naturalesa de cada assumpte, ja que la perfecció és un desig impossible d’abastar.

Petroski afegeix que, sovint, aquestes exigències noves són incompatibles entre elles, de tal manera que el problema que cal resoldre no té solució. I com que no en té, l’únic que queda és una aproximació a la solució, una aproximació que pot ser millorada, això sí, per arribar a una altra solució, també aproximada, la qual cosa genera la roda anomenada progrés. I com a exemple simple posa el de les taules de menjador, a les quals se’ls demana que tinguin una grandària escaient per atendre les necessitats d’una família de tres a cinc membres així com per a l’espai dels habitatges normals avui dia. Però alhora, també se’ls exigeix que serveixin per a les reunions familiars dels grans esdeveniments, moment en el qual han de donar cabuda a vint o més persones. És clar que són requeriments incompatibles i que el problema, de fet, no té una solució perfecta i és per això que podem trobar tota la diversitat de taules de menjador actuals: extensibles, amb ales, plegables … Totes elles només poden ser simples aproximacions al problema real i, per consegüent, susceptibles de ser millorades.

I perquè no sigui dit que no hi ha exemples sense contraexemples, hi ha un objecte quotidià i simple que s’entesta a desdir Petroski, si més no pel que fa la impossibilitat de trobar solucions exactes. Un contraexemple serien les pinces o agulles d’estendre roba tal com són encara avui dia i d’acord amb el que s’explica en un reportatge que publicava la revista American Heritage of Invention and Technology⁴ el 2006: la forma tradicional d’aquests estris va ser objecte d’una patent el 1853 per un inventor de cognom Smith, que millorava la primera patent de pinces per estendre roba, registrada 21 anys abans, el 1832. Tanmateix, sembla que els primers indicis d’ús de pinces de fusta correspon a pescadors que les empraven per estendre a les barques la roba que s’havia mullat mentre treballaven. Fins a l’invent del 1853, les agulles d’estendre roba més sofisticades –i possiblement per això s’anomenen agulles– tenien la forma que es pot veure a la figura 3, de la patent de Smith. Diu la descripció d’aquesta patent de 1853 que «Tot ajuntant amb els dits les dues parts superiors de les potes, les dues parts inferiors s’obren i això permet posar-la fàcilment a l’article o peça de roba que s’ha de penjar del fil. Fet això, afluixant la pressió dels dits a la molla, s’ajunten les parts inferiors i així subjecten la peça de roba».

Smith ho tenia clar, ja que assegura que aquesta subjecció resisteix el vent i no deixa marques a la roba, entre d’altres avantatges del seu invent. Tot i l’encert que mostra la seva persistència en el temps, els anys següents es va produir una autèntica allau de patents de pinces que tractaven de millorar la de Smith. N’hi va haver fins a 146 en els cinquanta anys següents. L’única millora sensible va ser la Solon E. Moore, qui, el 1887, va patentar la pinça tal com encara és avui. Després, la febre es va temperar i els inventors varen adreçar els seus esforços cap a altres invents. Temperar només, perquè sembla que encara no ha acabat i, de fet, una de les darreres patents registrades data de gener de 2005.

La majoria d’aquestes patents tracten de millorar aspectes com la capacitat de subjecció o la força necessària que cal aplicar per facilitar-ne l’ús, per exemple a persones amb problemes d’artritis i fineses consemblants. Destaca entre aquestes patents recents la d’una pinça feta de plàstic d’una sola peça, que tot i no triomfar gaire, ara ocupa un espai al MOMA –el Museu d’Art Modern– de New York per les característiques del disseny. També el 2005 un estudiant d’enginyeria i disseny de Londres va guanyar una certa fama pel disseny d’una pinça que fa servir senyals elèctrics per predir el temps, de tal manera que, en cas d’amenaça de pluja, la pinça en qüestió es bloqueja i fa impossible el seu ús, la qual cosa la converteix en la primera –i possiblement única– agulla d’estendre roba realment «intel·ligent».⁵ Tanmateix, actualment, amb alguna excepció notable, la immensa majoria d’agulles són de plàstic i estan fabricades a la Xina. Algun antic fabricant americà es queixa que una bona part del desús en el qual han caigut les agulles rau –assecadores elèctriques, a part– en l’expansió dels bolquers d’un sol ús, inventats per tal de resoldre els problemes obvis dels primers astronautes. És així que els fabricants d’agulles d’estendre roba esdevenen una de les víctimes col·laterals de la carrera espacial americana, que perseguia el somni de fer arribar un home a la Lluna, i el que era més difícil, fer-lo tornar a la Terra sa i estalvi. Una curolla que ens va dur coses com internet, però que va arrasar amb les pinces per estendre roba.

D’aquesta manera, una cosa tan simple i quotidiana com les pinces per estendre roba esdevé un exemple paradigmàtic de solució perfecta a un problema, tan perfecta que, per més que ho hagi intentat molta de gent, no hi ha hagut forma de millorar-la. I a partir d’aquí, per afegitó, la innovació passa de ser una necessitat a un luxe, com demostren les patents més recents. La qual cosa no vol dir que no s’hagi de seguir intentant millorar-la, encara que sigui infructuosament. No trobar una millora real pot significar dues coses: o que no en sabem prou o, com en el cas de les agulles d’estendre roba, que possiblement sigui la solució definitiva al problema plantejat. Afortunadament, per a la roda del progrés, els casos com el de les de les agulles no són gaire freqüents.

Tanmateix, s’ha d’anar amb esment a l’hora d’identificar la persistència d’una solució amb la seva exactitud, atès que, de vegades, la persistència pot ser deguda a altres raons com, per exemple, la dependència del camí o de la trajectòria (path dependency en anglès). Aquest seria el cas dels teclats qwerty, habituals encara avui arreu del món, amb excepcions notables, com els teclats francesos.

Diu una llegenda –força estesa– que la disposició actual de les tecles respon a la necessitat de frenar la velocitat de tecleig de les primeres màquines d’escriure, a les quals els martells que s’activaven amb cada tecla estaven disposats seguint un arc de circumferència. Si el teclista pitjava amb molta rapidesa dues tecles que tinguessin els martells consecutius, aleshores era freqüent que els dos martells quedassin enganxats, ja que la part final de la seva trajectòria coincidia. La llegenda argumenta que la disposició de les lletres en els teclats respondria a la necessitat de separar els dígrafs –parelles de lletres– més freqüents en la llengua anglesa. Estudis recents apunten que aquesta història no deixa de ser una llegenda i que l’inventor de la màquina d’escriure, C.L. Sholes, abans d’optar pel teclat qwerty havia provat diverses disposicions de lletres, i que va arribar a aquesta col·locació després de seguir els consells de teclistes experts, com els operadors de telègraf. La Remington, una empresa fabricant d’armes, va decidir diversificar el negoci i va començar a explotar la primera patent de Sholes, que data de 1878. Aviat van veure que, amb les màquines d’escriure, també calia vendre cursos de mecanografia per ajudar els compradors a fer un ús més eficient de les màquines. Varen aparèixer altres fabricants i aviat es va arribar a un acord de convertir la disposició del teclat en un estàndard.

El mateix Sholes va mostrar dubtes sobre la conveniència dels teclats qwerty, ja que en una patent de 1896 presenta una màquina amb una altra disposició de teclat. Tampoc no va servir de res que, devers els anys trenta, Dvorak presentés el teclat que porta el seu nom i que està pensat per reduir de forma molt significativa la distància que recorren els dits en un dia normal de tecleig: amb un d’aquests teclats, el recorregut seria d’uns dos kilòmetres, mentre amb un teclat qwerty, la mateixa feina requereix entre quinze i vint-i-cinc quilòmetres. Aquest fet que no ha estat suficient per desplaçar aquests darrers teclats, un desplaçament que faria inútil tota la munió de cursos i d’especialistes en el seu maneig. Tot això sense oblidar els problemes de salut laboral associats amb aquests quilomètrics desplaçaments dels dits sobre el teclat. La dependència de la trajectòria converteix la solució imperfecta en una de molt difícil substitució, tant que sembla que és l’única viable.

3. La història dels ginys tecnològics i els guanyadors

Akio Morita, fundador de Sony i president de la multinacional japonesa fins a 1994, sempre s’havia vantat d’haver estat l’inventor del walkman, ja que era el giny ideal per donar satisfacció simultània a les seves dues aficions principals: escoltar música clàssica i jugar a golf. Segurament per això, Sony va fer passar un autèntic calvari a Andreas Pavel, un inventor que el 1977 havia patentat en diversos indrets d’Europa i als Estats Units l’anomenat «Stereobelt», el cinturó estereofònic, un aparell amb unes funcionalitats essencialment iguals que el walkman, que Sony començaria a fabricar i vendre –amb l’èxit conegut per tothom– dos anys després. Pavel havia intentat infructuosament comercialitzar el seu invent des de 1972, però les grans companyies del sector l’havien rebutjat perquè consideraven que ningú no es voldria mostrar en públic duent uns auriculars.

El cas és que Sony ja havia pagat drets a Pavel per alguns detalls de la seva patent, però no li volia reconèixer la paternitat de tot l’invent, i no va ser fins a 2004, cinc anys després del traspàs de Morita, que va donar el seu braç a tòrcer i va arribar a un acord extrajudicial amb ell. El va indemnitzar amb una quantitat estimada en més de deu milions de dòlars i, sobretot, per la via dels fets, li reconeixia la paternitat de l’invent. Tanmateix, alguns tribunals havien fallat en contra de Pavel a partir de la consideració que la seva patent corresponia a tecnologies que ja existien amb anterioritat. Arguments com aquest i la potència econòmica de Sony van aconseguir ofegar Pavel, el qual estava arruïnat i pràcticament a punt d’amollar el mac. Finalment, la persistència de la seva reivindicació va acabar donant bons resultats i ens va proporcionar un altre exemple documentat i flagrant de com la història dels ginys tecnològics també està escrita, si més no, en primera instància, pels guanyadors. Al llarg d’aquest llibre, apareixen altres parelles –i fins i tot, algun trio– que, com la parella Morita-Pavel, esdevenen exemples clamorosos de qui escriu la història i com cal que passi el temps perquè, de vegades, les fal·làcies associades siguin desemmascarades. Per consegüent, quan hi ha fracassos involucrats, és força probable que el relat dels fets si no ignora coses essencials, estigui deformat i adoptat pels considerats guanyadors.

Aquest llibre pretén ser un relat del context i de les motivacions, certament atípiques, i generalment desconegudes pel gran públic, d’invents que són la base de la nostra forma de vida actual, malgrat que, ben mirat, no deixin de ser històries de fracassos. Així, Ramon Llull no va aconseguir un mètode infal·lible per evitar errors de raonament; Babbage no va aconseguir acabar cap de les seves màquines; els rentavaixelles de Josephine Cochrane varen trigar més de seixanta anys a arribar a les llars; Strowger va haver de vendre els seus commutadors a la Bell; els ordinadors personals no ens han alliberat del control dels governs i les grans corporacions; els ideòlegs i constructors d’internet i les seves motivacions segueixen essent desconeguts i desconegudes; finalment, la patent de Lamarr i Antheil va ser un secret militar fins la dècada dels vuitanta, quan ja havia començat el desplegament de la telefonia mòbil. Possiblement aquesta –la del fracàs– és una de les raons que ajuda a explicar el seu desconeixement. En definitiva, el llibre també tracta de ser una reivindicació d’aquests innovadors: les seves aportacions sovint han estat menystingudes pels estaments oficials dels seus sectors respectius, els quals, a tot estirar, a vegades s’han limitat a relatar de passada la pura anècdota associada, sense parar esment en la seva veritable contribució.

Amb tot, el llibre esta escrit sense gaire més pretensions que les associades a la dita d’Hanna Arendt: «explicar històries és la manera de desvetllar significat sense cometre l’error de definir-lo».

1   Citat a http://americanhistory.si.edu/lighting/bios/edison.htm. Consultat el 19 de desembre de 2013.

2   Taleb, N.N. (2007). The Black Swan. The Impact of Higly Improbable. Nova York: Random House.

3   Petroski, H. (1992) The Evolution of Useful Things: How Everyday Artifacts-From Forks and Pins to Paper Clips and Zippers-Came to be as They are. Nova York: Alfred A. Knopf.

4   Lakey, A. (tardor, 2006). «The Better Clothespin». American Heritage of Invention and Technology, pàg. 38-43. (Disponible a http://203.197.81.56/dev-it/content/better-clothespin-0).

5   http://www.engadget.com/2005/07/19/smart-clothespins-keep-laundry-out-of-the-rain/