Capítol I. Les fonts historiogràfiques: fonts escrites i restes arqueològiques

L’estudi del període en què les terres que conformen la Catalunya actual estigueren en mans islàmiques no està mancat de dificultats. En primer lloc la mateixa tradició historiogràfica catalana ha optat per mostrar-nos una visió de la presència islàmica sempre des del costat cristià. Aquest fet distorsiona la realitat en la mesura que titlla els habitants de la zona islàmica d’aliens, estranys i, en el pitjor dels casos, enemics. D’aquesta manera s’infravalora el pes de les tradicions islàmiques en la construcció del país, en considerar-les pròpies d’una cultura invasora que s’havia d’eliminar.

En segon lloc la dificultat que representa la lectura de les fonts escrites en àrab i la seva mateixa naturalesa, molt distant de les fonts disponibles per als comtats catalans. Les fonts escrites disponibles per a l’estudi d’al-Andalus estan formades per un seguit de cròniques, genealogies i descripcions geogràfiques que segueixen la tradició islàmica oriental. En general no són gaire precises i la seva lectura s’agreuja per la dificultat que en comporta la traducció i interpretació realitzada per arabistes amb criteris diferents.

Segle XIII. Biblioteca Vaticana (Roma)

La manca de documents jurídics i socioeconòmics no queda compensada per les nombroses cròniques que relaten principalment gestes militars i situacions polítiques. Sovint, aquestes cròniques foren escrites molts anys després dels esdeveniments que relaten per a alabar les gestes pròpies i menysprear les alienes. La majoria d’elles ens han arribat de forma fragmentada i en versions posteriors, i és habitual trobar certes repeticions entre uns autors i altres, així com algunes contradiccions. Com sol passar amb aquest tipus de fonts, les més fiables són aquelles que més s’apropen, cronològicament i territorial, al fet que intenten explicar. Sempre, però, ens queda la incertesa de fins a quin punt l’autor no serveix als interessos d’un determinat personatge o grup de poder presentant una interpretació tergiversada dels fets. Malgrat tot, ens veiem obligats a emprar aquests tipus de fonts escrites, ja que no disposem de documents pròpiament dits, i cada vegada són més els arabistes que aprofundeixen en l’estudi d’aquests textos oferint-nos una visió més aproximada del món andalusí.

Com a exemple podem llegir un fragment de l’obra al-Muqtabis d’Ibn Hayyan (987-1076):

Les descripcions dels geògrafs tampoc no ens informen sobre les formes de vida de la gent si bé ens ofereixen una visió de caire territorial; els rius, les muntanyes, les ciutats i les distàncies que les separen, els grups humans que habiten els diferents territoris, etc. En general no són gaire precises i es pot observar una certa tendència a copiar-se les unes de les altres. En podem veure una mostra en els fragments següents:

• al- Idrisi (1100-1166): Nuzhat al-mustaq

• al Bakri (m.1094): al-Masalik wa l-mamalik

Si volem aproximar-nos a les fonts islàmiques i concretament a les que fan referència al territori català, disposem del treball realitzat per Dolors Bramon, publicat sota el títol: De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010. ⁽³⁾ Aquesta obra vol donar continuïtat a la que va fer Josep M. Millàs Vallicrosa a la primeria del segle XX i que restà inèdita fins a la seva publicació revisada per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1987. ⁽⁴⁾ Dolors Bramon fa un recull exhaustiu i un estudi crític de diferents autors i els compara amb les aportacions d’altres arabistes. En les primeres pàgines cita tots els autors estudiats amb una breu nota sobre cada un d’ells. Amb aquests dos estudis, disposem de la totalitat de les fonts escrites, avui conegudes, que afecten el territori que ens ocupa fins a l’any 1010.

Els textos recollits per aquests arabistes solen ser fragments d’obres de caràcter més general sobre al-Andalus en què es troba informació sobre la resta de la península. Resulta interessant llegir aquestes obres, ja que ens donen pistes sobre aspectes diversos de la societat islàmica, ens mostren formes de vida i ens permeten valorar el nivell cultural que va assolir la societat andalusina en general. Així doncs, pot ser recomanable la lectura de les memòries de l’emir ‘Abd Allah, el darrer rei de família zírida de Granada que va governar a la darreria del segle XI, o la història universal de l’historiador del segle XIV Ibn Haldun, per citar dues obres d’èpoques i temàtiques diferents.

També les fonts cristianes posteriors a la conquesta ens aporten informació sobre el passat islàmic. Cartes de poblament, nous estatuts de les poblacions musulmanes de les ciutats conquerides, llibres de repartiment, etc. En aquestes fonts podem trobar referències sobre l’agricultura, l’artesanat o el comerç, sobre l’organització de la comunitat en la seva etapa islàmica o sobre la fesomia de les ciutats i els seus entorns. L’ús d’aquests textos requereix un gran domini de les fonts escrites, ja que les dades solen ser indirectes i cal interpretar-les correctament.

Les fonts arqueològiques no sempre aporten llum a les incògnites plantejades, però, malgrat tot, actualment trobem nombrosos esforços encaminats a conèixer qui eren i com vivien aquells que ocuparen les terres catalanes sota domini islàmic. La cultura material i les intervencions arqueològiques ens faciliten una informació diferent de la que obtenim a partir de les fonts escrites. Les ceràmiques d’època califal decorades amb la tècnica de la corda seca, les arquetes i pots d’ivori, les llànties de diferents materials o els magnífics escacs d’Àger tallats amb cristall de roca, entre molts altres objectes amb decoracions riques, ens mostren el refinament de la societat andalusina que contrasta amb la rudesa del territoris cristians.

Museu Municipal de Tortosa

La recerca arqueològica s’ha centrat especialment en la intervenció en ciutats amb un ric passat andalusí; Lleida, Tortosa i Balaguer en són una bona mostra. Investigadors com A. Loriente, A. Curto, J.E. García o J. Giralt, entre altres, han investigat amb aquestes fonts i alguns dels seus treballs es poden trobar resumits en els diferents volums de la Catalunya Romànica. ⁽⁵⁾ D’aquestes intervencions es desprèn l’urbanisme de les ciutats, els elements defensius, la planta de les cases i els materials amb què foren construïdes, i se’n poden deduir les formes de vida i els rituals d’enterrament que caracteritzaren aquella societat. En els treballs fets en zones més ruralitzades, sovint es fa difícil identificar aquells estrats que podrien estar relacionats amb l’etapa islàmica, especialment quan s’investiga en territoris fronterers en què el contacte entre ambdues cultures dilueix les diferències.

La utilitat de les fonts arqueològiques està condicionada pel nombre d’intervencions i la seva continuïtat. Cal disposar d’un bon nombre de jaciments excavats per a poder extreure’n conclusions globals. El cost de les intervencions, la migradesa de recursos que s’hi destinen i la lentitud amb què es realitzen limiten l’obtenció de resultats més complets. Jaciments com el de pla d’Almatà, a Balaguer, contenen una valuosa informació que espera ser rescatada. Així mateix, haurem d’esperar que es puguin planificar veritables projectes d’investigació arqueològica, dirigits a la recerca dels millors jaciments islàmics que s’hagin pogut conservar en territori català. Aquests projectes haurien d’incloure assentaments urbans i rurals, centres de producció, necròpolis i llocs de defensa, amb la finalitat de completar les dades sobre el nostre passat islàmic.

Per altra banda, no podem oblidar els avenços fets en el camp de la toponímia i l’antroponímia combinats amb estudis de territori en què les fonts escrites i la prospecció sobre el terreny poden aportar dades força interessants, especialment si es poden comparar amb dades arqueològiques. Autors com P. Balañá, P. Scales o J.E. Garcia han investigat amb aquestes fonts i els seus treballs ens aporten dades molt interessants sobre l’estructuració del territori o sobre el grau d’islamització i arabització de les diferents zones del territori català.

Respecte de les fonts, podem concloure que encara resta molta feina a fer, especialment pel que fa a les fonts arqueològiques amb intervencions sistemàtiques i ben planificades. Així mateix, cal avançar en la recerca interdisciplinària en què fonts documentals, arqueològiques i altres dades procedents de la toponímia, s’utilitzin simultàniament amb un objectiu comú, establint comparacions entre les diverses fonts i cercant respostes a les nombroses qüestions plantejades sobre el nostre passat islàmic. No podem acabar aquest apartat sense fer esment d’aquells investigadors que han dedicat bona part del seu treball a l’estudi de l’etapa islàmica de Catalunya. A més dels ja citats, hi podem afegir M. Barceló, A. Benet, J. Vallvé, M. Epalza, X. Ballestín, P. Guichard i P. Sénac, entre els més destacats.