La terminologia. Un mirall del món

Capítol I. Els coneixements especialitzats i la seva expressió

Tan aviat com la paraula està llesta, sentim d’una manera instintiva, amb una mena
de sospir d’alleujament, que també el concepte està llest per a ser manejat.
Mentre no posseïm el símbol, no podrem sentir que tenim a les mans la clau capaç d’obrir
el coneixement o la comprensió immediata del concepte.

Eduard Sapir

Després de Babel, ens diu l’escriptor Joan Francesc Mira, la diversitat era possible, aleshores les cultures i el mite de la llengua única s’havien acabat. La humanitat havia perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Podien, per tant, donar nom a totes les coses i moviments i fenòmens de la natura que anaven descobrint i que, certament, al paradís terrenal no existien i, per tant, no hi havia paraules per a dir-les: a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrèmols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de maneres infinites, impensables abans de ser pensades i, sobretot, abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que les persones tenim de pensar.

El lingüista alemany Wilhelm von Humboldt creia que no hi podia haver un moment de veritable quietud en el llenguatge com tampoc n’hi ha en el pensament humà, sempre en moviment. Per la seva naturalesa, la llengua, com a conjunt de convencions que hem codificat col·lectivament i generació rere generació, es mou sense parar i reflecteix les transformacions del pensament, les novetats culturals i les innovacions de la tecnologia. La curiositat intel·lectual i els estímuls que condueixen a la recerca de novetats conceptuals funcionen com un motor per a la modificació de les llengües, que s’hi han d’adaptar per expressar les idees, les teories científiques, les tendències estètiques, les manifestacions artístiques... Dit d’una altra manera, la història del món és una crònica dels conceptes i les llengües en són un mirall, inseparables del context en què es desenvolupen.

El fet és que pensament i coneixement s’enllacen de manera sòlida amb els codis lingüístics, només cal fixar-se com els corrents científics han fet desenvolupar les societats i les cultures. Molt probablement gairebé tots els canvis han tingut repercussions en les llengües. Al segle XVII es van descobrir els bacteris i el sistema limfàtic, es va idear el telescopi, el regle de càlcul i el baròmetre. Un segle més tard es comencen a estudiar, i neix el nou lèxic que ho fa possible, les vacunes, els corrents oceànics i els gasos hidrosolubles; es descobreixen el cobalt, el níquel i el tungstè; es dissenya el fusell i s’inventa el parallamps i el termòmetre de mercuri. Als inicis de la revolució industrial, les noves fonts d’energia com el vapor i l’electricitat, les aplicacions industrials de la química, la mecànica, la indústria minera i la metal·lúrgia modifiquen profundament el paisatge econòmic i donen pas a la generació de nombroses ciències i tècniques. Al segle XIX es proposa la noció de pes atòmic i el sistema de símbols químics; sorgeix la termodinàmica, la mecànica estadística i l’acústica arquitectònica, es dissenya la primera bicicleta i es construeix la primera turbina, es formula la teoria cel·lular, es descobreixen els raigs X i s’inventa la fotografia, la bombeta, la dinamo, l’estetoscopi, el telègraf, la dinamita, l’anestèsia i tantes altres coses. El mateix segle XIX veu néixer l’organització de grans congressos i la constitució d’organismes d’àmbit internacional, que esdevenen plataformes idònies per a les relacions entre especialistes de procedència diversa i de llengües diferents.

És en el segle XX que apareixen la cadena de muntatge, la fotocopiadora, l’automòbil, el refrigerador i el radar, la televisió i el cinema; es descobreix la radioactivitat, la desintegració dels àtoms, la píndola anticonceptiva, s’aïlla la penicil·lina, la insulina i l’oxitocina, s’implanta un cor artificial, es produeix la fibra òptica, neix el primer bebè proveta, es publica la teoria del big bang, es posa en òrbita la primera estació espacial i té lloc la revolució tecnològica. Necessitaríem tot un llibre per llistar els incomptables descobriments que han tingut lloc durant el segle XX i les paraules que els han donat nom. A començaments del segle XXI, es completa la seqüència del genoma humà, avança enormement la prevenció, l’assistència mèdica i la cirurgia, s’estén la telefonia mòbil, la televisió digital terrestre, les polítiques intervenen per fer minvar l’impacte ambiental i aprenem nous conceptes abans inexistents com l’escalfament global, la sostenibilitat, la violència de gènere, el terrorisme internacional, el mileurisme, els pisos pastera, les mans biòniques, els genòmes sintètics o l’analfabetisme digital.

Com afirma Lluís Reales, professor de periodisme científic a la Universitat Autònoma de Barcelona, els grans descobriments i avenços de la ciència (l’univers heliocèntric de Copèrnic, la teoria de l’evolució de Charles Darwin, la teoria de la relativitat d’Einstein, la mecànica quàntica, el genoma humà...) tenen sempre una íntima relació amb l’ambient cultural d’una època concreta. Efectivament, dèiem que gairebé podem anar resseguint la història de la humanitat a través de les paraules amb què les llengües han ordenat i estructurat el seu entorn, amb què configuren el pensament de cada període i es formulen les produccions científiques, culturals i tecnològiques.

Així, a mesura que una comunitat avança va renovant-ne el vocabulari i aquest esdevé testimoni dels passos que s’han fet. Ho veiem ja als primers escrits que es coneixen en la majoria de les llengües: els tractats mèdics i filosòfics, els textos dels juristes, dels militars o dels comerciants. Deia el lingüista Émile Benveniste que denominar i crear un concepte és a la vegada l’operació primera i darrera d’una ciència. Les ciències naturals, per exemple, van fer un salt de gran transcendència quan es van acordar uns signes lingüístics determinats per a l’inventari de les espècies i substàncies que s’anaven descobrint. Les taxonomies de botànica i zoologia de C. Linné, que classificaven els éssers vivents, coneguts aleshores en classes, ordres, gèneres i espècies; i també les nomenclatures químiques d’A. Lavoisier i C. Berthollet són la base de la nomenclatura actual. A partir d’aquell moment, les ciències de la vida s’han diversificat i especialitzat. Fins fa poc més d’un centenar d’anys un naturalista podia compendiar en pocs volums tots els coneixements que era capaç de controlar.

Avui qui podria aspirar a posseir tots els símbols i els coneixements propis d’una disciplina científica? Així ho expressa Linné a la Crítica botánica (1737):

Cuantas dificultades han sobrevenido a los botánicos desde el renacimiento de las ciencias hasta el presente, a causa del invento de nombres nuevos, es cosa bien sabida de cuantos han tratado de esta materia; por eso, cuando a comienzos del siglo pasado la inmensa horda de nombres que se usaban amenazó una nueva invasión de barbarie, dispuso Gaspard Bauhin, consintiendo en ello todos los botánicos en general que se pusiese infamante estigma a quien quiera que en lo futuro introdujese nombres nuevos, y fue este sensato acuerdo, ya que, a la sazón, el desarrollo alcanzado por la ciencia no permitía acuñar nombres menores.

Cuando, al cabo, sometió Morison a constitución ordenada la réplica de la botánica y se promulgó una ley eterna, tomada del libro de la naturaleza, fueron tachados de ignorantes todos cuantos violasen o transgrediesen la sobredicha ley. No se permitió excepción alguna, todo nombre específico que no concordase con el género correspondiente, había de desterrarse por inexorable decreto de los hados. Mas, ¡ay!, ¡qué confusión tan propagada y desenfrenada no sobrevino hacia fines del siglo pasado, cuando, dividida la república de los botánicos por luchas intestinas, bajo el triunvirato de Ray, Tournefort y Rivinus, dieron Tournefort y Rivinus nombres diferentes a cada género y distribuyeron los géneros, éste de una manera y de otra aquél! Al cabo, Tournefort arrebató la palma de la victoria por lo concerniente a los géneros, y, restauradas las paces, a partir de entonces el mundo de los botánicos rechazó receloso la acuñación de nombres nuevos. Sin embargo, con paso tardo y casi imperceptible, se han introducido desde los tiempos de Tournefort hasta los nuestros más nombres nuevos de los que nunca antes entraron por mandato de dictadores; queda ello de manifiesto cuando se comparan los nombres nuevos acuñados por Feuillée, Commelin, Boerhaave, Vaillant, Pontedera, Dillenius, Ruppius, Scheuchzer, Knaut, Montius, Heucher, Buxbaum, Micheli, Kramer, Burman, etc. Una necesidad ineludible fuerza a los hombres a estrellarse contra las peñas que no han aprendido a evitar; la sana razón les prescribe que se aparten del camino por donde no se va con seguridad, y, de la misma suerte, ordenan los hados que los botánicos sigan imponiendo nombres desacertados, mientras la ciencia sea campo baldío y no se enuncien leyes y reglas sobre las cuales puedan erigir, como sobre cimientos sólidos, la ciencia de la botánica; y así, los sobredichos botánicos, forzados por la necesidad, corrigieron sapientísimamente los nombres defectuosos dados por sus predecesores.

Al compulsar los laboriosos trabajos de las autoridades, observé cómo se ocupaban el día entero en descubrir plantas, describirlas, dibujarlas, clasificarlas en género y clases; mas entre ellos, hallé pocos filósofos y apenas nadie que se hubiese propuesto perfeccionar la nomenclatura, que es uno de los dos fundamentos de la botánica, ya que la fijeza completa de los nombres es cosa tan esencial como el estudio de los géneros. Quéjanse los novicios, y no menos los hombres avezados a la ciencia, de que no puedan hallar reglas dadas por los antiguos para conferir nombres, ni tampoco demostraciones ni principios establecidos. Porque todas las reglas de nomenclatura que de vez en cuando han usado los botánicos son tan especializadas, que de ellas no puede sacarse ninguna conclusión cierta. Además, hay tanto desacuerdo entre las autoridades que difícilmente puede resolver el lector en cuál de ellas, con preferencia sobre las demás, depositará su confianza, ya que en ninguna parte se ven principios satisfactorios. Por lo cual no es de extrañar el que, convertido el novicio en botánico maduro, tras de haber hecho entre tanto cuanto estaba en su mano, cometa en sus trabajos tantos errores en lo concerniente a la nomenclatura y recargue la botánica con nombres desacertados.

Por eso no podemos esperar paces duraderas y tiempos mejores hasta que los botánicos se pongan de acuerdo para admitir leyes fijas, conforme a las cuales pueda pronunciarse un juicio sobre los nombres, o, dicho con otras palabras, puedan distinguirse con absoluta certeza los nombres acertados de los desacertados, se retengan los acertados y se desechen, sin piedad, los desacertados, de suerte que, firmemente asentada la botánica sobre principios inconmovibles, continúe siendo fortaleza inconcusa e inexpugnable. Antes que los botánicos lleguen a admitir leyes tales, es menester que alguno de ellos tome sobre sí el presentar proyectos que sean examinados por los demás botánicos, de modo que, si los tales proyectos son buenos, reciban confirmación y, si son desacertados, se les convenza de desacertados y se los abandone, poniéndose en lugar de ellos otros mejores. Pero mientras los botánicos se negaren a tomar esta iniciativa, permanecerán sumidos en la duda y en la incertidumbre, y se irán acumulando cada día nombres errados que recargarán la botánica.

Text reproduït per LAÍN ENTRALGO, P; LÓPEZ PIÑER0, J.M.
Panorama histórico de la ciencia moderna. Madrid, Guadarrama. 1962.

És indubtable que les llengües no són sistemes estàtics, homogenis ni invariables sinó que sempre, connectades al seu entorn, es mouen amb els seus parlants i s’especialitzen per a adaptar-se als continguts d’expressió científica. De tota manera, no només són els avenços científics i tecnològics els causants de canvis en les realitats lingüístiques sinó que són incomptables els factors que hi incideixen. La manera com es construeix avui simultàniament el coneixement en punts territorials distants, amb cicles d’innovació més curts, fa que la comunitat científica entri en contacte de manera ràpida més enllà de fronteres lingüístiques, culturals i polítiques. La informació arriba al món sencer amb immediatesa per mitjà de text, de so i d’imatge, i ha deixat de ser el patrimoni de minories. La formació especialitzada s’ha estès a tots els nivells del sistema educatiu.

La constant circulació de béns i serveis, de capitals i persones a través dels territori, l’existència de grans potències mundials, els intercanvis econòmics, el telèfon, la teleconferència, la televisió o les xarxes telemàtiques afecten els productes i els serveis i tenen conseqüències en diversos aspectes lingüístics. Per exemple, l’oralitat ha recuperat pes en relació als mitjans escrits. Aquesta nova forma de viure fa augmentar constantment la interrelació entre cultures i ens permet conèixer noves maneres d’organització social. Fixem-nos a títol il·lustratiu tan sols en noms que abans consideràvem estranys i que ara anem incorporant al nostre lèxic: burca, haik, hijad, umma o xara. Tot allò que ha estat novetat en qualsevol àmbit social, econòmic, científic o tecnològic en alguna època de la història de les societats i hi ha deixat petjada, també deixa alguna empremta en el llenguatge perquè imposa nous conceptes i posa en joc noves formes lingüístiques.

1. L’especialització del llenguatge

Només dividim el nostre coneixement per conveniència en parts diferenciades,
i aquestes divisions són artificials i canvien amb el temps. Qui pot marcar les fronteres entre
la química i la física, o entre la física i la mecànica? I què podem fer amb la termodinàmica?
Si situem aquesta ciència en la física, no hi encaixarà malament; si la situem amb la
mecànica, no semblarà estar fora de lloc; si preferim establir una ciència separada d’aquestes,
segurament ningú no trobarà que ens hi equivoquem.

Pareto Mind & Society, publ. Dover, 1935.

L’educació científica, com ens diu el professor de lingüística Sebastià Serrano, sotmet els qui practiquen la ciència a un sistema de regles al qual ho han de traduir tot, els controlen fins i tot en la seva manera d’escriure i de parlar. És ben cert que cap llengua no pot viure al marge de l’adaptació a les múltiples situacions en què s’ha de manifestar i ha d’anar conformant una sèrie de modalitats lingüístiques que s’associen a unes àrees geogràfiques, uns contextos històrics, un entorns socials, o que es vinculen a uns usos o unes funcions específiques. Justament la capacitat de constituir modalitats fa que les llengües siguin aptes per a tots els usos i per a totes les funcions comunicatives.

El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la varietat com l’ús específic que es fa d’una llengua d’acord amb la procedència geogràfica, històrica o social dels parlants o amb la funció comunicativa, i que es caracteritza per una determinada concurrència de variants lingüístiques. D’una banda, les llengües històriques es modelen en varietats dialectals o dialectes, vinculades estretament a uns grups humans que comparteixen un espai geogràfic. D’una altra banda, les llengües s’adapten a una diversitat d’usos propis de la comunicació i donen lloc a varietats funcionals caracteritzades per la temàtica (general o especialitzat), el grau de formalitat (familiar, vulgar o culte); els propòsits d’objectivitat o subjectivitat, i també pels diversos canals (oral, escrit, escrit per ser llegit, etc.) en què es produeixen les activitats lingüístiques.

Ens centrarem en aquest capítol en aquestes varietats funcionals, conegudes com a llenguatges o llengües d’especialitat, essencialment instrumentals, que s’organitzen al servei de la comunicació especialitzada i que, per això no són usades per tot el conjunt de parlants d’una comunitat lingüística.

Lothar Hoffmann (Leipzig, 1928), reconegut com una de les primeres autoritats en recerca sobre els llenguatges d’especialitat, va ser un dels principals promotors de l’estudi d’aquests llenguatges des de la càtedra de Lingüística Aplicada a l’Institut de Llengües Estrangeres de la Universitat de Leipzig, que va ocupar des del 1967 fins al 1993. Al seu voltant va organitzar un grup d’investigadors, que es va conèixer com l’Escola de Leipzig caracteritzada, d’una banda, per l’estreta relació amb la pràctica professional i, de l’altra, per l’aplicació dels nous coneixements a l’ensenyament de la llengua materna i de les llengües estrangeres. Hoffmann deia que aquests llenguatges funcionen en unes esferes determinades de comunicació i queden circumscrits per un objecte de recerca, un subjecte, unes intencions i unes condicions específiques. En efecte, accedim al coneixement científic gràcies a aquests llenguatges, que són una mena de subsistemes lingüístics que s’identifiquen sobretot per la terminologia que els impregna. Per ampliar informació sobre les característiques pròpies de les varietats funcionals i de les modalitats dialectals podeu llegir l’obra Language and situation. Language Varieties and their Social Contexts de Michael Gregory i Susanne Carroll. En anglès denominen les llengües d’especialitat languages for special purposes o languages for specific purposes (LSP), que contraposen a la llengua general language for general purposes (LGP).

Hem encapçalat aquest capítol amb uns mots de Pareto que afirmen de manera encertada que el coneixement es compartimenta per conveniència en divisions artificials que van canviant. És força coneguda la classificació dels tipus de llenguatge de Lothar Hoffmann a partir del grau d’abstracció, la forma lingüística externa que adopten (la manera natural o artificial d’expressar els elements i la sintaxi) i de l’àmbit en què s’utilitzen. L’aplicació d’aquests elements porta a una estratificació vertical de la llengua i a una gradació que fa correspondre a cinc grans tipus de llenguatge:

imagen

Els llenguatges tenen una tendència a adoptar varietats funcionals que permetin designar conceptes i objectes concrets dins les especialitats determinades, amb un predomini del mode escrit sobre les formulacions orals i amb propòsits fonamentalment referencials i informatius. Es van traçant espais de separació entre les especialitats i les subespecialitats de coneixement i entre els llenguatges que els expressen a l’entorn d’una línia imaginària de continuïtat. De fet, però, no existeix cap divisió nítida entre elles, sinó zones de contacte a partir de les quals sovint es van generant noves disciplines. Justament, parlem a vegades de llenguatge d’especialitat en singular per remarcar-ne la unitat; però d’altres ens referim als llenguatges d’especialitat en plural per cridar l’atenció sobre la seva diversitat. La ciència avança estenent una mena de braços conceptuals que s’allunyen de l’àmbit originari i que va donant lloc a àrees que s’hi relacionen i que poc a poc adquireixen cotes d’autonomia. En realitat, l’especialització en matèria científica desdibuixa les línies que separen les parcel·lacions convencionals i arbitràries, els àmbits queden modificats per una nova manera de pensar o per investigacions i medicions més exactes gràcies a instruments que permeten observacions més acurades. Això fa que les disciplines s’entrellacin però també que sorgeixin alguns entrebancs en la comunicació per causa de noms inadequats, de duplicacions o superposició de denominacions o de traduccions errònies o inexactes. Com més especialització, més interdisciplinarietat (neuroeconomia, sociobiologia, medi ambient, bioinformàtica, farmacogenètica, etc.). Fixem-nos que força camps d’estudi, com la psicologia o algunes branques de l’economia, la lingüística, l’arqueologia o la sociologia fan seu lèxic propi de disciplines considerades auxiliars: tècniques, instruments i mètodes propis de l’estadística i les tècniques d’observació.

Com hem dit, el sistema de regles lingüístiques que un científic aplica en l’exercici de la seva professió no és del tot diferent del que aplica en l’esfera de la quotidianitat; la divergència ve més aviat del lèxic i les estructures lèxiques que adopten sentits especials, només plenament comprensibles per als qui els han apresos. Les llengües, precisament per la seva mateixa riquesa, no s’ajusten de manera natural amb plenitud a les necessitats de la comunicació científica sinó que demanen un nivell d’estandardització elevat i uns sistemes semiòtics que permetin defugir els elements propis de la sinonímia, és a dir, les formes diferents per a un mateix concepte; de l’homonímia o coincidència de denominacions; i també les formes polisèmiques, aquelles que comparteixen més d’un significat.

Alguns llenguatges d’especialitat, volgudament monosèmics per evitar ambigüitats semàntiques, s’acosten als llenguatges artificials o formalitzats, sistemes de signes elaborats per mitjà de convencions deliberades, com les nomenclatures químiques o les taxonomies biològiques basades en unes normes que funcionen al marge del sistema lingüístic comú. Aquests llenguatges formalitzats respecten fidelment el principi d’exactitud perquè es basen en la relació unívoca entre les nocions i les denominacions que les representen. Funcionen amb l’ajuda de mitjans simbòlics de construcció i fixen la seva estructura amb regles formulades expressament. Són una mena de metallenguatges d’origen logicomatemàtic, com els llenguatges informàtics, ideats per donar instruccions a un ordinador sense marges d’error, que prescindeixen pràcticament de les paraules i formalitzen el pensament amb símbols que tenen valors unitaris. De tota manera, els signes d’aquests llenguatges artificials no existeixen pas de manera independent i separada del llenguatge comú o natural i això fa que, per exemple, les fórmules matemàtiques s’hagin d’acompanyar d’explicacions o aclariments en llenguatge natural. Òbviament, com que aquests llenguatges formalitzats se serveixen d’un nombre limitat de símbols i d’una sintaxi força simple, reduïda i controlada, s’han d’aprendre de manera conscient.

En resum, no podem dir que hi ha uns llenguatges que posseeixen l’exclusivitat d’uns recursos concrets que li atorguen la categoria d’especialitat, sinó que se serveixen d’aquells que s’adapten millor a les necessitats de comunicació de fets i raonaments científics, molts dels quals són compartits també pel llenguatge comú o ordinari. El que sí que podem afirmar és que, en la mesura en què la comunicació esdevé altament especialitzada, tendeix a ser més monosèmica i presenta un grau més baix de variació lèxica i un índex inferior d’ambigüitat. El nivell d’abstracció, de densitat i de complexitat que caracteritza un llenguatge d’especialitat depèn també del grau de coneixement de la matèria tractada que tenen els emissors i els receptors de la informació. Com veurem en parlar dels enunciats textuals, els experts preserven en els articles, les ponències i les comunicacions un component més elevat d’abstracció que en els textos que redacten quan s’adrecen a futurs aprenents en els llibres de text i manuals tècnics o al públic general a la premsa o en documentals, o fins i tot quan s’adrecen a experts d’altres àmbits de coneixement relacionats.

2. L’expressió de la ciència: els textos

Els fets científics són construïts, comunicats i avaluats en forma
de proposicions escrites, la part essencial del treball científic
és una activitat literària i interpretativa.

Pierre Bourdieu

Hem parlat fins ara de les paraules com a claus d’accés als coneixements i dels llenguatges que es configuren per a la seva construcció i transferència. Si avança la ciència és perquè es troben sistemes d’expressar el saber en uns textos que es produeixen específicament. Sigui quina sigui la forma i el suport de comunicació, tant si són orals com si són escrits o audiovisuals, aquests enunciats permeten d’analitzar, interpretar, descriure, classificar, enumerar, argumentar, contrastar o raonar continguts especialitzats, i també conservar-los i acumular-los. Són els enunciats, prou diferents dels que construïm en les nostres relacions socials quotidianes, que els especialistes diuen, escolten, llegeixen i escriuen en les seves múltiples activitats professionals: articles, normes tècniques, textos legals, tesis, manuals, debats, ressenyes, resums, ponències, pósters, instruccions, prospectes, formularis, etc.

2.1 La diferenciació dels textos especialitzats

La varietat que caracteritza els textos de ciència sobretot és identificable a partir del tema de què tracten, el nivell d’especialització, la forma lingüística que adopten, el canal pel qual s’expressen, la finalitat que persegueixen i, òbviament, la naturalesa de la informació que contenen.

a) L’àmbit temàtic

Els textos es poden redactar arran d’un fet de ciència de naturalesa teòrica o d’una activitat de naturalesa aplicada sobre qualsevol dels sectors de la realitat i sobre qualsevol dels dominis del coneixement. Els textos poden tractar temes molt diversos. Ens en podem fer una idea si consultem les matèries de la Classificació Decimal Universal (CDU), utilitzada a la majoria dels catàlegs bibliogràfics i bibliografies per a l’ordenació del conjunt dels coneixements i de les activitats pràctiques, en deu grans matèries, de l’àmbit més general fins al més particular que se subdivideixen en deu divisions més.

Generalitats.
Filosofia. Psicologia.
Religió. Teologia. Mitologia.
Ciències socials. Economia. Dret. Etnologia.
Ciències matemàtiques, físiques, químiques i naturals.
Ciències aplicades. Medicina. Tecnologia.
Art. Belles arts. Música. Esports.
Llenguatge. Lingüística i literatura.
Geografia. Biografies. Història

Si en prenem només una de les branques, com ara la física general, podem anar desglossant l’àmbit temàtic en d’altres subàmbits com la física aplicada, la física atòmica, la física de l’estat sòlid, la físca del plasma, la física experimental, la física nuclear, la fisicoquímica orgànica, etc.

b) El nivell d’especialització

La profunditat del coneixement de la matèria sobre la qual escriuen o parlen els autors dels textos –o la dels possibles receptors als qual s’adrecen- contribueix a configurar un estil i uns contextos determinats. Els textos poden presentar una gradació d’especialització molt diferent, clarament observable si comparem una monografia o un article adreçat a la comunitat científica, un manual o llibre de text i un text de divulgació periodística d’una mateixa matèria d’estudi o branca de coneixement. Fonamentalment presenten nivells d’abstracció diferent. Hi ha alguns elements que ens permeten reconèixer la competència especialitzada compartida entre els productors i els receptors dels textos com ara, per exemple, l’ús d’abreviacions i l’omissió de components lingüístics o conceptuals, que no perjudiquen la comprensió sinó que més aviat la faciliten perquè la fan més àgil i econòmica.

c) El canal de la comunicació

Avui els canals per a la circulació d’informació científica adreçada al públic són molt variats: exposicions, documentals, audiovisuals, col·loquis, conferències, taules rodones, convocatòries de premis, portals, xats, fòrum a Internet, revistes de divulgació electrònica, mitjans de comunicació, etc. Són molts també els proveïdors de notícies científiques a la xarxa que funcionen com a centres de contacte entre el món de la recerca, les empreses i els ciutadans. Internet i les tecnologies de la informació afavoreixen enormement la cooperació entre els agents de la ciència i la tecnologia, augmenten el contacte entre els grups lingüístics i entre les persones i les llengües i fan conèixer més fàcilment i amb més rapidesa els resultats dels projectes de recerca.

Ara bé, el discurs especialitzat continua essent majoritàriament escrit, textos estructurats en paràgrafs, títols i subtítols, notes a peu de pàgina, amb tipologies gràfiques diferents, xifres, abreviacions i símbols.

d) La forma lingüística

Com veurem més endavant, la forma estilística diferencia el discurs especialitzat de textos d’altra naturalesa, marcada per la selecció i la profusió d’alguns recursos lingüístics, sobretot lèxics, recursos no lingüístics i recursos estilístics (metàfora, comparació, analogia) per produir textos argumentatius, descriptius, explicatius, narratius i predictius. Afegim-hi que el discurs especialitzat s’allunya de la llengua comuna, de la literatura i dels textos periodístics també per l’estructuració lògica que segueix, per la presentació i la disposició dels textos i per la tipografia i l’organització dels continguts, que poden arribar a generar uns models molt fixats de construcció textual.

e) La finalitat

Els enunciats especialitzats presenten força diversitat segons la finalitat dels autors. Distingim-ne els textos informatius, els avaluadors i els directius.

Els textos informatius tenen el contingut com a element vertebrador: resums, directoris d’adreces, informes o índexs de publicacions (temàtics, de persones i organismes, de noms geogràfics, d’abreviacions, sigles i símbols, de citacions, etc.). La voluntat d’informar es manifesta amb frases declaratives, sense paraules o expressions valoratives i lliures de distorsions connotatives.

Els textos avaluadors volen transmetre una opinió o fer la valoració d’un fet, d’una teoria o d’un producte i, per tant, se centren en la interpretació personal de la realitat, un tema o una qüestió per part d’un autor. Són premeditats i planificats, generalment escrits, i fan difícil la reacció ràpida del lector perquè demanen temps de reflexió: assajos crítics, articles d’opinió, informes de valoració, ressenyes sobre llibres, etc. A diferència dels informes, que permeten la lectura selectiva de les informacions, l’assaig està concebut com una unitat indivisible de l’inici al final.

Per últim, els textos directius volen provocar una reacció en l’auditori o els receptors: ensenyar, il·lustrar, dirigir, convèncer, aconsellar, recomanar. En són exemple qualsevol petició, ordre, instrucció, prohibició o avís, com ara les instruccions per a la instal·lació de programes informàtics, electrodomèstics o màquines.

f) La naturalesa de la informació

Per raons òbvies, la naturalesa de la informació que transmeten els enunciats marca una gran diferència entre el discurs d’especialitat i els textos comuns de la vida quotidiana, que pot ser principalment de tres tipus:

Informació científica procedent dels resultats de la recerca bàsica realitzada als laboratoris d’empreses i centres universitaris, que es difonen en revistes científiques, ponències a jornades i congressos, bases de dades bibliogràfiques, etc.

Informació tècnica o tecnològica com ara les patents o els informes i documents de difusió interna que circulen a les empreses sobre els processos, els productes o els procediments de treball, sovint denominada literatura grisa.

Informació econòmica sobre les empreses i els sectors empresarials (dades sobre facturació, quotes de mercat, informes i memòries d’exercicis econòmics) o el seu entorn (estudis de mercat).

Ara bé, la majoria de textos científics combinen informació que encaixa en més d’una tipologia. Pensem en l’àmbit de la medicina i les ciències de la salut, tan vast, que en produeix de tota mena: dossiers dels hospitals, manuals, protocols de les patologies, articles científics, guies de bones pràctiques, i també conferències, debats entre col·legues i converses amb els pacients.

2.2. Les formes de discurs

En les comunicacions textuals de l’àmbit especialitzat podem produir sobretot tres formes de discurs, que sovint són inseparables i que esmentem breument:

La descripció

La descripció consisteix fonamentalment a transmetre el coneixement que s’obté per via sensorial, sigui estàtica (la descripció d’objectes) o sigui dinàmica (la descripció de processos naturals i no naturals) amb la funció d’informar, comunicar, citar, constatar, etc.

L’exposició

Amb l’exposició es transmet el coneixement abstracte per la via del raonament, que comprèn la deducció, la inducció, el contrast, la comparació i l’exemplificació com a recursos principals.

L’argumentació

Les formes de discurs argumentatives sempre tenen una naturalesa més subjectiva perquè demanen prendre una posició, emetre uns judicis de valor o raonar vers una conclusió o intenció prèviament determinades.

2.3. La construcció del discurs científic

Els llenguatges d’especialitat, en general, no es caracteritzen pel fet
de seguir models gramaticals que no s’utilitzen enlloc més, però sí que es poden
caracteritzar per unitats lèxiques que no s’utilitzen en cap altra banda.

M. A. K. Halliday

Hem apuntat en parlar de la forma lingüística dels enunciats de ciència que la seva elaboració no es regeix per unes normes fetes a mida ni tan sols perfectament diferenciades de les que regulen la llengua comuna, però sí que opta sobretot per servir-se d’una tipologia de recursos lèxics, morfològics, sintàctics, i fins i tot estilístics, que s’adapta millor a les seves finalitats. En escriure o parlar de ciència utilitzem recursos que la llengua quotidiana amb prou feines explota per guanyar exactitud, concisió i precisió en l’expressió del saber especialitzat. Llegim les paraules del terminòleg francès Loïc Depecker al seu Dictionaire du français des métiers (pàg. 14):

Les langues tecniques ne sont cependant pas de langues à part. Elles concentrent au contraire toute la langue. Et dans cette sorte de synthèse qu’elles réalisent se jouent nombre de ten-dances à l’oeuvre dans la langue de tous les jours. Simplement, leur technicité les rend difficiles, leur aparente impersonalité éloigne, et le mystère qu’elles dessinent ne paraît pas mériter le detour.

En la mateixa línia podem llegir les paraules que el profesor Ángel Martín Municio pronunciava al Congrés Internacional de la Llengua espanyola de Valladolid l’any 2001:

La lengua natural sirve, sin embargo, a manera de cañamazo sobre el que se enjaretan los términos específicos del lenguaje científico, con pretensiones más o menos universalistas, e, incluso, los mismos sistemas simbólicos con ambición universalista plena. Es a modo de un nivel especial dentro de la lengua general; se trata de una lengua modificada, de un sistema de signos dotado de menos ambigüedad, que se usa juntamente con la lengua natural en proporciones variables.

És indubtable que el pensament científic busca de manera perseverant perspectives desconegudes, tendeix a la innovació i, a diferència del fet literari en què l’autor és protagonista principal, exigeix un cert distanciament de l’objecte d’estudi, amb graus diferents segons les ocasions i les disciplines. Sovint, la neutralitat és més aviat una aparença. Pensem en textos que pretenen provar un fet o un descobriment o convèncer d’una teoria. De fet, la retòrica clàssica heretada dels grecs i després dels romans, considerada sovint com una forma coercitiva d’expressió, respon a la necessitat de trobar les idees (inventio), ordenar-les (dispositio) i exposar-les adequadament (expositio) és molt útil a l’expressió especialitzada. Figures estilístiques com les metàfores i les metonímies, els sinònims, els eufemismes, les hipèrboles, les antítesis, i fins i tot les ironies, són molt útils també als textos de ciència.

En efecte, disposem d’un bon nombre de recursos per a la comunicació especialitzada per evitar les referències personals i marcar distància entre emissor i receptors; augmentar la precisió semàntica, defugir ambigüitats de significat. La terminologia científica necessita basar-se en l’exactitud i la precisió. Llegim uns exemples exposats a la pàgina 15 del Manual de terminologia sanitària bàsica:

Per exemple, mal de coll, és una expressió que indica una afecció d’oriden difús; és adeqüada en l’ús col·loquial de la llengua, però insuficient i poc precisa en un àmbit d’especialitat. En aquest cas cal designar l’afecció amb un terme específic (amigdalitis, faringitis, odinofàgia...) per poder-ne establir el tractament correcte.

També disposem de recursos per a cercar la cohesió entre parts del discurs, facilitar la claredat i l’economia formal en l’exposició, la concisió amb missatges curts i clars i una sintaxi densa i poblada d’el·lipsis, nominalitzacions verbals i formes declaratives.

Com que els textos de ciència no solen adreçar-se directament a destinataris coneguts, el verb perd les referències temporals concretes i apareix en present, especialment en tercera persona del singular, gairebé mai en primera o segona persona del singular o del plural i amb pocs pronoms personals. Les formes passives, les construccions sintàctiques complexes, les construccions de participi, d’infinitiu i de gerundi accentuen la impersonalitat del text. També l’accentuen els anomenats verbs d’autor (induir, concloure o definir) en primera persona de modèstia, imperatiu (notem, distingim, presentem o subratllem) o en mode impersonal (es remarca, cal remarcar). Sovint el futur i el passat s’utilitzen per a encadenar i cohesionar el text, una frase amb la següent, un capítol amb l’altre. El futur introdueix el tema que es tractarà i el passat és més propi de les conclusions. És habitual l’ús del mode imperatiu en textos de caràcter instructiu o directiu (Executa el progra ma fent clic a la icona), el subjuntiu en els plantejaments de problemes i les formulacions d’hipòtesis, i el condicional en les recomanacions (Caldria implementar prototipus de recerca aplicada.).

En el llenguatge jurídic, per exemple, són habituals els participis presents i els participis passats que funcionen com a noms per designar els agents del dret i, així, escurçar el discurs:

adoptant
apel·lant
apoderat
comptedant
condemnat
damnificat
dipositant

Les frases circumstancials que expressen la suposició, el temps, la causa, la conseqüència, la finalitat o la comparació són instruments de raonament. També són abundants els incisos entre comes, guions o parèntesis; les enumeracions d’exemples, les repeticions, els paral·lelismes que fan més transparent i precís el contingut expressat.

2.3.1. L’oralitat i l’escriptura

Avant de trouver sa formulation écrite, la science se ‘parle’ dans les laboratoires. Mais dans
quelle langue? Quand on y regarde de près, la domination de l’anglais est moins établie qu’il
n’y paraît. (...) Pour la vitalité de la recherche, il faut promouvoir la multiplicité des langues
parlées, tout en s’accommodant de la relative unification de la langue écrite.

Jean-Marc Lévy-Leblond

La ciència s’expressa per mitjà de convencions que s’adapten als objectius, als emissors i als destinataris, i també al mode o canal seleccionat, sovint alternant l’escrit i l’oral. L’escrit perdura i és menys ambivalent i més precís que l’oral perquè que en permet l’estudi i la reflexió posterior. Les conferències i comunicacions en els congressos científics, generalment dites o llegides, són sovint reproduïdes en publicacions tradicionals o electròniques. La prosa escrita ofereix una certa resistència a l’aparició de possibles variants. La major part de la prosa científica s’elabora per ser representada gràficament. Abans de ser formulada per escrit, la informació sobre fets de ciència circula en els laboratoris i és vehiculada en els debats, les taules rodones de congressos, els col·loquis, les jornades i els seminaris; també en les classes i les sessions per videoconferència entre professors i alumnes, i avui en els missatges electrònics entre especialistes i entre docents i alumnes. Amb tot, encara l’ensenyament presencial continua essent un element central de la formació científica i professional.

Des d’un punt de vista teòric, les formulacions orals són manifestacions poc analizades i estudiades encara, tot i que presenten molt d’interès atès que comporten una variació més gran en el llenguatge que s’hi utililitza perquè el diàleg o la interacció, sempre més espontanis, mantenen més fàcilment oberta la creativitat i la innovació lèxica i obre vies per a la simplificació arran d’haver-se d’ajustar a les necessitats comunicatives (tema, intenció, codi, tipus d’expressió) i a les reaccions de l’interlocutor en un context temporal i espacial.

Remarquem però que també hi ha força textos orals, no tots, que es basen en un text escrit prèviament, o en deriven, i això n’afecta la composició i l’estructura. Molts són redactats abans o després d’haver de ser dits. Posem per cas els acords sobre normatives que es debaten oralment a partir d’esborranys que s’han distribuït amb anterioritat, que s’enllesteixen en comitès d’especialistes o les presentacions orals que es recolzen en transparències i en gràfics. Així, hi ha textos orals que són poc oberts a la variació i que segueixen unes estructures força formalitzades. Molt formalitzades en alguns casos, com en els procediments judicials en què els testimonis només poden informar sobre els fets, els experts han d’avaluar les evidències dels fets; i el jurat, el conjunt d’informacions presentades.

2.3.2. Elements no-lingüístics

Les persones que escriuen o que parlen de ciència se serveixen també de recursos i sistemes que no són de naturalesa lingüística per representar la realitat: imatges, taules, gràfics, fórmules químiques, nomenclatures científiques, símbols lògics o unitats de mesura, que n’augmenten l’eficàcia comunicativa en l’aspecte formal i estructural. Sistemes que generalment resulten d’una convenció, d’un acord entre grups d’experts, que permeten identificar d’una manera inequívoca un mateix referent, al marge de la denominació que pren en cada llengua o varietat lingüística particular.

La disposició dels textos presenta sovint els paràgrafs numerats, i gràfics i il·lustracions que acompanyen les explicacions, amb tipografies diferents (negreta, cursiva, versaleta, etc.) que marquen la naturalesa específica de les informacions que contenen i en faciliten la lectura. Lletres, xifres i símbols que fan referència a una informació determinada (figura (d), il·lustració 7, paràgraf 9.1, capítol VI, article 208 b), etc.) o que remeten a una informació més detallada o precisa accentuen, a més, la cohesió i la coherència dins un text. Aquests recursos extralingüístics que, en certa manera, substitueixen els que són propis de l’expressió no verbal (moviments oculars o gestuals, etc.) es manifesten en la distribució espacial del text, la tipografia o altres signes visuals i, a més de fer més concís i precís un text, ajuden a la seva comprensió.

Tan important és la presentació del discurs tècnic que hi ha normatives específiques que l’orienten o fins i tot que la regulen. Amb aquesta finalitat, una de les normes internacionals en matèria de documentació marca les directrius per a la presentació d’articles de revistes i altres publicacions en sèrie amb l’objecte de millorar l’accés a la informació científica que contenen, facilitar la recerca d’informació en benefici dels lectors i els serveis de documentació. S’hi exposa com estructurar formalment els textos en capítols, divisions i subdivisions; i com presentar-los (numeració, pàgines preliminars, contingut del cos, referències, bibliografia, annexos, taules, gràfics, etc). Simplement el fet de no respectar aquests aspectes formals pot comportar que un article pugui ser refusat per a una publicació científica o tècnica.

2.4. La divulgació de la ciència

Reducir la esencia y aumentar su eventual cargamento de matices posibles.
He aquí la prioridaddel científico.

Jorge Wagensberg

Tots els enunciats que es generen a l’entorn de fets de ciència formen part de la mateixa creació científica perquè no pot dissociar-se del procés de formulació de resultats en els diversos àmbits i contextos en què es produeix: la comunicació en la docència, les interaccions en els despatxos i laboratoris, les vies informals de relació entre acadèmics.

Rainer Enrique Hamel de la Universitat Autònoma Metropolitana de Mèxic considera el camp científic com un espai discursiu plurilingüe i intercultural de producció i circulació de la ciència. Reproduïm la versió catalana del quadre en què descriu el camp científic.

imagen

Com diu el periodista Santiago Ramentol, des dels seus primers passos, la ciència és comunicació, i sense transmissió del coneixement en el temps i en l’espai, la ciència no existiria fora d’uns cercles limitats sinó que hauria quedat ancora-da en el passat remot. I en l’era de la informació, la necessitat i el deure de comunicar sempre s’imposen al silenci. Molts investigadors veuen el seu treball més aviat com una activitat aïllada, fins i tot encara que la realitzin en equip. La voluntat de comunicació se sol expressar només en l’esfera estricta de la mateixa especialitat i se centra fonamentalment en l’intercanvi d’idees i d’experiències entre experts. Encara hi ha escassa voluntat d’arribar als ciutadans però les noves tecnologies estan contribuint a transformar aquesta tendència. Ramentol estableix cinc cercles bàsics en què es mou la comunicació científica:

1. Les interaccions dins de cada especialitat i entre el seus experts (la física de la matèria condensada, per exemple). En aquest nivell es produeixen la major part dels intercanvis informatius.

2. Les interaccions dins una mateixa branca de la ciència amb graus diversos de connexió entre les diverses especialitats i subespecialitats.

3. La ciència en el seu conjunt amb nivells d’interactivitat entre les branques de la ciència (medicina, física, biologia...) pràcticament nul·les.

4. La societat del coneixement, és a dir, les persones i les institucions interessades o relacionades amb la ciència.

5. La societat en general.

Ell mateix relaciona una tipologia concreta de mitjans de comunicació que tracten temes de ciència amb aquests cinc cercles que acabem d’esmentar:

Revistes específiques o publicacions especialitzades de referència, escrites amb un llenguatge d’especialistes i una estructura d’article científic.
Publicacions generalistes de referència, majoritàriament interdisciplinàries, impreses o electròniques, també amb un llenguatge i una estructura similars a les anteriors, com les revistes Science o Nature.
Publicacions generalistes d’alta divulgació, redactades per científics amb l’aportació d’alguns periodistes d’alt nivell d’expertesa i adreçades fonamentalment a científics d’altres branques d’especialitat i a la societat del coneixement. Poden ser textos impresos o audiovisuals, amb un llenguatge més comprensible i una estructura menys rígida.
Publicacions amb vocació de divulgació combinada entre l’alta divulgació i la divulgació massiva, també resultat de la col·laboració entre científics i periodistes amb voluntat de ser intel·ligibles i amb una estructura clarament informativa, com National Geographic.
Mitjans de divulgació massiva: diaris i revistes més o menys populars, audiovisuals, programes de ràdio amb la finalitat d’arribar a tots els ciutadans, amb un estil àgil, visual i periodístic.

És bo acostar la ciència a la societat perquè facilita la comprensió del món. La ciència segueix un model de raonament concret, fonamentat en la lògica matemàtica i en l’experimentació empírica que se serveix d’un llenguatge que resulta abstracte, fred i costós d’entendre per a les persones no habituades a aquests tipus de raonament. A diferència de la filosofia, de l’art o la religió, l’activitat científica tracta el coneixement racional sobre el món material o natural i vol explicar-lo objectivament amb l’observació, l’experimentació i les inferències del que s’ha observat. La ciència s’explica de manera sistemàtica a base d’hipòtesis, de lleis i de teories amb rigor teòric i metodològic. Les condicions actuals de relació entre persones i cultures facilita formes noves de divulgació de la ciència i ocasiona un impacte en el desenvolupament econòmic i en el benestar de la població. Avui científics i periodistes miren d’acostar els coneixements al conjunt de la societat, de manera que la distància entre el gran públic i els grups restringits que conformen la comunitat científica disminueix. En la nostra vida quotidiana ens servim de molts objectes que tenen una base tecnològica i prenem contínuament decisions vinculades amb la ciència i la tecnologia. Els mitjans de comunicació, les editorials, les revistes, els museus i les exposicions incorporen la ciència als seus continguts per donar resposta a la curiositat sobre temes científics situant-los a l’esfera general (desenvolupament sostenible, recerca en cèl·lules mare, aliments transgènics, energies renovables, etc.). Sovint s’imposa un canvi de registre perquè els conceptes siguin compresos per persones no especialistes amb un llenguatge que compagini el rigor, la claredat i la qualitat. Potser és aquesta curiositat la que fa que, segons el Servei d’Informació Comunitari sobre Recerca i Desenvolupament Cordis (http://www.cordis.lu/ist/), més d’un terç dels ciutadans europeus considerin que estan mal informats sobre els invents recents els nous descobriments científics i les tecnologies. La Unió Europea dedica finançament específic al tema Ciència i Societat amb la idea de promoure intercanvis transnacionals entre comunicadors científics i la producció de programes audiovisuals que fomenten el diàleg entre els ciutadans i la comunitat científica.

Algunes organitzacions han excel·lit en l’impuls de la comunicació de la ciència específicament en llengua catalana. Precisament amb aquesta finalitat el 1990 es constitueix l’Associació Catalana de Comunicació Científica que agrupa comunicadors científics, periodistes especialitzats, científics, divulgadors i editors amb interès per promoure, difondre, ampliar i millorar la comunicació científica, incidir en els aspectes socials i polítics de la informació científica i contribuir al progrés social. L’any 2002 la Universitat de València i la Fundació Cañada Blanch creen la Càtedra de Divulgació de la Ciència que promou activitats docents, investigadores i de difusió del coneixement científic entre la ciutadania. També l’associació Omnis cellula, amb seu a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, publica una revista de divulgació científica, llibres de divulgació per a tots els públics, textos docents i d’alta divulgació, organitza cursos i activitats, etc. Mencionem la prestigiosa revista Mètode creada per a la difusió en línia de la investigació en el mercat català, amb periodicitat trimestral i números monogràfics dedicats a temes candents d’actualitat científica; es complementa amb la publicació en castellà de l’Anuario de Mètode.

Les tecnologies han eixamplat les possibilitats de divulgació d’informació, que es processa a una velocitat i amb una potència que van en augment a un cost decreixent, accessible d’una punta a l’altra del planeta. En la situació d’avui, la llengua pot ser una barrera que requereix massa esforç per ser travessada. De tota manera, la tendència actual per satisfer les demandes és oferir els productes i ser-veis en les llengües dels mercats locals. Efectivament les tecnologies han creat oportunitats inèdites per a la redacció i la divulgació de textos de ciència. Cada cop és més gran el nombre d’empreses públiques i privades que creen, compilen i difonen informació que procedeix d’escriptors, periodistes, fotògrafs, científics, etc. per distribuir-los als consumidors. Disposem de publicacions periòdiques, butlletins de notícies, bases de dades, serveis d’informació turística, legislativa, estadística, comercial, científica i cultural, serveis de venda, llibreries, biblioteques i ser-veis oferts a través de les xarxes. També creixen les empreses que dissenyen, construeixen i mantenen llocs web, portals, serveis de comerç electrònic i desenvolupament de programes. Els nous formats d’àudio i vídeo han revolucionat el sistema de divulgació de la informació a la xarxa, i la ciència se’n beneficia. S’han creat plataformes, canals i cercadors de coneixement científic que utilitzen el format de vídeo en pàgines web, en llengües diferents. Vegem-ne una selecció:

AthenaWeb. Direcció General de Recerca de la Comissió Europea. Videoportal dedicat a la comunicació científica (anglès). http://www.athenaweb.org

BioClips. Centre National de la Recherche Scientifique. Videoportal que promou la creació, intercanvi i distribució de documents multimèdia sobre ciències de la vida (francès i anglès). http://www.bioclips.com

Canal UPC TV. Universitat Politècnica de Catalunya. Web amb continguts audiovisuals per a la divulgació de la recerca en arquitectura, ciències i enginyeria (català i castellà). http://www.canalupc.tv/

Divulgació científica. Universitat Autònoma de Barcelona. Reportatges sobre projectes de recerca i entrevistes a personatges que la visiten (català, castellà i anglès). http://www.uab.es/servlet/Satellite?cid=1096482312445&pagename =UABDivulga%2FPage%2FTemplatePageLlistatVideos¶m10=0

Edu3.cat. Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Canal de vídeos sobre ciències naturals, ciències socials, matemàtiques i tecnologia, (català). http://www.edu3.cat/

IPHES YouTube. Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social. Canal dirigit per Eudald Carbonell (català).

http://es.youtube.com/user/iphesvideos

MIT TechTV. Massachusetts Institut of Technology. Vídeos sobre ciència i enginyeria. http://techtv.mit.edu

Scivee. Web per incloure-hi vídeos per difondre la ciència a gran escala i facilitar-ne la comprensió (anglès). http://www.scivee.tv

Télé Sciences Centre de Ressources et d’Information sur les Multimédias pour l’Enseignement Supérieur. Canal de vídeos (francès).

http://www.science.gouv.fr/index.php?qcms=telescience

També en l’ambit de la divulgació de la ciència en llengua catalana, convé esmentar el Servei d’Arxius de Ciència, coordinat pel Centre d’Estudis d’Història de les Ciències i l’Arxiu General de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Té justament l’objectiu de contribuir a la conservació i difusió del patrimoni documental de la ciència i la tecnologia contemporànies a les terres de llengua catalana, de reunir informació sobre els arxius de ciència existents: localització, contingut, accessibilitat, estat de classificació i seleccionar, descriure i difondre un conjunt de documents representatius de la ciència catalana a través d’un lloc web (http://www.sac.cat/indices.php).

El Servei d’Arxius és un punt central de recopilació i difusió d’informació, com els de la Gran Bretanya (Nacional Cataloguing Unit for the Archives of Contemporary Scientists) o els Estats Units (Center for History of Physics, American Institute of Physic).

2.5.Les tecnologies de la llengua

Ser digital és la llicència per créixer.

Nicholas Negroponte

La tendència al monopoli de l’anglès en l’àmbit de la ciència és evident, també en països no anglòfons. Segons el Secretari General de l’Organizació d’Estats Iberoamericans (OEI) Álvaro Marchesi, els Estats Units i Gran Bretanya produeixen en conjunt el 41% de les publicacions científiques (articles de revistes) del món, però el conjunt de comunicacions científiques en anglès arriba a superar el 74%, el 82% en el cas de les ciències socials i humanes i el 90% en les ciències naturals. Davant d’aquesta realitat, els darrers programes de la Unió Europea per a la promoció de la indústria de la informació s’orienten a facilitar que els continguts electrònics siguin locals per reduir la frontera de les llengües locals amb la generació de recursos multilingües adaptats culturalment a les realitats diferents. A mesura que les comunicacions amb la ciutadania guanyen espai a Internet, el multilingüisme en aquest entorn esdevé una necessitat econòmica, política i cultural. Encara que l’anglès funciona com a llengua d’intercanvi, negociació i comunicació científica, com més augmenta la població connectada de comunitats lingüístiques diferents, més creix la demanda de continguts en les seves llengües; i això fa que previsiblement les llengües vagin emergint en el territori natural de la interacció virtual. L’ús d’una llengua diferent de la local dificulta la transmissió de continguts en el context global. Deixar-ho en mans de l’anglès és no preveure que el seu predomini pot arribar a ser també una barrera per funcionar a Internet.

Aquest entorn tecnològic, que multiplica les opcions de relació i, per tant, també de comunicacions lingüístiques, demana eines per al tractament tecnològic del llenguatge: corregir ortografia, gramàtica i estil en documents, traduir de forma semiautomàtica entre llengües, fer resums i extreure informació de textos, cercar i recuperar informacions en bases de dades o en pàgines web, classificar documentació temàticament, elaborar tesaurus, diccionaris i vocabularis, dissenyar materials per a l’aprenentatge a distància o per al comerç electrònic, etc. La necessitat d’aquestes eines ha conduït al desenvolupament d’unes activitats industrials i comercials específiques, conegudes amb el nom d’indústries de la llengua, enginyeria lingüística o tecnologies lingüístiques, que generen productes específics per a reconèixer, comprendre, interpretar i generar llenguatge humà de manera automàtica en les seves formes orals i escrites, en una o en diverses llengües. Era habitual a la dècada dels noranta parlar d’enginyeria lingüística i d’indústries de la llengua per referir-se a les tecnologies lingüístiques (TL) o al TAL (Tractament Automàtic de la Llengua) i en anglès HLT (Human Language Technologies), que faciliten la interacció entre les persones i els sistemes informàtics i fan possible la gestió de la informació. Moltes d’aquestes eines funcionen amb components terminològics.

Aquest sector d’activitat desenvolupa eines i recursos lingüístics monolingües i multilingües que són indispensables per a algunes tecnologies: recopilacions de textos escrits, enregistraments de llengua oral, lèxics o gramàtiques en suport digital per a la redacció i la traducció de textos. A banda dels repertoris de terminologia en suport electrònic per a la seva consulta directa, dels quals parlarem més endavant, la terminologia és un component important en força tecnologies lingüístiques aplicades a la comunicació especialitzada: bases de dades documentals, gestió d’hipertextos o motors de cerca, per exemple. La informació s’indexa per mitjà d’unitats lèxiques extretes dels mateixos documents, funcionen com a paraules clau que representen el contingut semàntic dels documents originals, punts d’accés i de filtre a la informació. L’estructuració del coneixement de manera concisa i unívoca, la seva organització i representació amb economia i nitidesa, sense elements redundants ni ambigüitats a partir d’unitats lèxiques, esdevé crucial per al tractament automàtic de la llengua. Les relacions comercials, industrials i culturals establertes mundialment, la connexió entre disciplines i la diversificació en especialitats, l’elevació del nivell educatiu dels ciutadans, la generalització de documents electrònics en empreses i organitzacions, l’increment de textos de lliure accés a Internet o la conveniència de reutilitzar dades i informació han evidenciat la necessitat d’aquestes aplicacions informàtiques capaces de gestionar coneixements i de facilitar l’accés a la informació: tesaurus, lèxics, bases terminològiques, ontologies, índexs, glossaris, diccionaris, taxonomies, classificacions... Com més fiabilitat i eficàcia reclamen els productes comercials i industrials, més imprescindible esdevé la terminologia i més alts han de ser els requisits de qualitat que han de complir.

Alguns governs, com el quebequès, el francès o el català, conscients de la transcendència de les tecnologies aplicades al llenguatge per a la vitalitat de les llengües, han adoptat estratègies legislatives i promocionals per influir en els interessos comercials i han emprès programes de cooperació científica i tècnica en enginyeria lingüística. És obvi que l’adopció del català en les tecnologies de la informació i la comunicació amplia la difusió dels recursos lingüístics més fàcilment i a menys cost i fa augmentar la presència de continguts en aquesta llengua. Justament, la Llei 1/1998, de 7 de gener de política lingüística dedica l’article 29 a les indústries de la llengua i la informàtica, i insta el govern català a afavorir, estimular i fomentar amb mesures adequades a:

la investigació, producció i comercialització de productes en català relacionats amb les indústries de la llengua, com ara sistemes de reconeixement de veu o de traducció automàtica;
la producció, distribució i comercialització de programari en llengua catalana; i la traducció, si s’escau, d’aquests productes al català, així com
la presència de continguts en català a les xarxes telemàtiques d’informació.

La localització de productes de gran repercussió social és un bon sistema per equilibrar de manera natural la incorporació d’elements terminològics de l’anglès i sobretot per evitar que no afecti l’estructura de la llengua. El Centre de Terminologia TERMCAT, d’acord amb la llei, ha realitzat múltiples actuacions en aquesta línia. Una de les primeres actuacions va ser la localització al català de programes informàtics (Windows 98, Internet Explorer 4.0 de Microsoft). Garantir l’homogeneïtat de les solucions terminològiques que prenia l’equip, integrat per divuit traductors, lingüistes i informàtics, que realitzava la traducció dels gairebé cent mil arxius amb més de vuit-centes mil paraules va demanar elaborar un lèxic català-anglès amb dues mil entrades, estudiar més de mil neologismes i establir criteris específics de naturalesa lingüística, entenent la terminologia en un senti ampli. Per exemple, el tractament entre l’usuari i l’ordenador, la formulació de les instruccions o designar els botons i comandaments. En aquesta línia, el TERMCAT signava el 2001 un conveni de col·laboració amb l’Associació Softcatalà per prestar suport terminològic en les traduccions al català dels programes de prova i de lliure distribució que assumeix. El Centre ha mantingut aquesta línia de treball amb institucions, empreses i organismes que localitzen de productes informàtics en llengua catalana, com algunes impressores, programes de l’Administració de Catalunya, l’Office 2003, el Windows XP Professional, el Navegador 6.1, etc.

L’interès per les tecnologies de la informació va portar la Generalitat de Catalunya a crear a mitjan 1998 un organisme, el Comissionat per a la Societat de la Informació, després Secretaria, amb la missió de definir i impulsar les accions que ha d’emprendre Catalunya per ser present a la societat de la informació. Entre les seves línies d’actuació també preveu garantir la presència de continguts catalans a Internet i la presència del català a les noves tecnologies perquè siguin accessibles i presents al mercat a preus competitius.

2.6. La traducció especialitzada

Los términos, situados en el contexto de su producción,
son también objeto de conflictos entre escuelas científicas,
de variaciones regionales, de evoluciones marcadas por el
desarrollo de la ciencia, todo lo cual conforma un conjunto de
cuestiones que escapan a la quimera de un lenguaje científico
inmutable, uniforme y universal.

Ana María Gentile

La interculturalitat i les relacions internacionals en les societats actuals han elevat el pes de la traducció i la gestió de documentació en tots els àmbits d’actuació lingüística. L’existència de comunitats multilingües arreu del món és un fet prou conegut. És incontestable que les llengües, que són alhora un factor identitari i un instrument per a la relació i la comunicació, funcionen en condicions de desenvolupament i difusió diferents i en espais territorials i demogràfics més o menys extensos. Sobretot les grans ciutats acullen les llengües de la població immigrant i s’obren també a les llengües dels turistes, especialment a l’anglès, cada cop més present també en les activitats d’intercomunicació professional. És indubtable que en un entorn multilingüe, la traducció esdevé una de les vies més importants per a la transmissió dels coneixements especialitzats entre comunitats lingüístiques diferents perquè permet compartir informació i divulgar-la. És així com s’universalitzen les ciències i les tècniques. Les formes lingüístiques creades sovint a partir de models extrets d’altres cultures s’han d’adaptar a la llengua d’arribada. La dificultat de les traduccions augmenta amb el grau de tecnicisme i d’especialització dels textos, sobretot perquè generalment els traductors exerceixen la seva activitat en àrees de coneixement diverses i estan marcats per la urgència o la pressa. Justament, a l’anomenada societat de la informació, el recurs més escàs no és tant la informació com el temps de què disposem per a localitzar-la, seleccionar-la, adquirir-la i poder-la processar. El factor temporal també és influent en la preparació de llistats de termes i expressions i en l’organització i disposició de les dades per ser consultades. Els estudis estimen que els traductors dediquen a la recerca terminològica a l’entorn d’un 40% del temps de la seva activitat traduccional: recerca de documentació, consulta d’obres especialitzades i ser-veis d’assessorament o construcció de propostes neològiques.

Com sabem, els professionals de la traducció han de reunir almenys coneixements de quatre tipus: coneixement de la llengua de partida, de la llengua d’arribada, del tema de què és objecte el text i de les tècniques i els mecanismes inherents al procés de traducció. Però quan aquests professionals treballen en textos d’especialitat, necessiten a més disposar de coneixements temàtics, de termino-logia específica, dels gèneres propis de l’àmbit concret en què tradueixen pel que fa al funcionament peculiar i a les convencions lingüístiques i textuals. El traductor necessita trobar denominacions equivalents, decidir entre alternatives disponibles, formular, sovint, noves formes lingüístiques i disposar d’una bona capacitat per a documentar-se. La urgència fa que, sovint, es prenguin solucions sense un estudi aprofundit de les alternatives ni un consens suficient que les validin com a òptimes o prou definitives. D’aquesta manera, de solucions neològiques individuals neixen formes incontrolades i prolifera la sinonímia. El rigor i la precisió que exigeix la traducció científica i tècnica demanen disposar de recursos terminològics multilingües fiables i en procés continu d’actualització arreu del món.

En principi, en un procés de traducció, els termes són vistos com a segments textuals mínims que s’han de fer correspondre a segments equivalents en una altra varietat lingüística. Però és innegable que la traducció no és únicament una activitat de transmissió de continguts sinó que també és considerable la forma amb què aquests es traslladen d’una llengua a una altra. En força casos, les formes de la llengua en què s’originen els objectes que cal designar o els conceptes que cal definir entren com a neologismes en la llengua d’arribada. Una incorporació massiva de manlleus d’altres llengües pot provocar una certa transgressió del codi lingüístic genuí si no es manté un equilibri amb la creativitat a partir dels propis recursos terminològics. Els professionals de la traducció són alhora detectors i propagadors de noves formes lingüístiques i actuen com a primers observadors de les necessitats de terminologia, especialment de neologismes i en són també un dels agents de difusió clau.

La difusió de la terminologia és molt sovint en mans dels traductors de textos tècnics i científics que de fet exerceixen d’intermediaris entre especialistes. Com diu el professor Joan Sabaté a la Traducció invisible, les traduccions poden tenir una repercussió massiva, limitada o restringida, segons la seva repercussió quantitativa en l’audiència o en els lectors. Òbviament, la influència –sigui negativa o positiva– d’una traducció en la llengua depèn força de la categoria en què la situem. Però en tot cas, la incidència de la traducció en les llengües és clau i va en augment. Pensem que és molt més costós i complex de modificar els costums lèxics adquirits pels usuaris per mitjà de recomanacions que no pas a través de la inserció en textos originals o traduïts que continguin els neologismes que es volen reemplaçar per alguna altra forma que hagi estat usada anteriorment.

És un fet que les eines informàtiques avui escurcen el procés de traducció i fan augmentar la productivitat, l’eficàcia i la qualitat del resultat. S’ha escrit força sobre el grau de fiabilitat de les eines de traducció automàtica. Com hem vist, la disponibilitat d’instruments capaços de superar les barreres idiomàtiques en aquest moment d’explosió de la informació ha actuat d’estímul per al desenvolupament de les tecnologies lingüístiques. Els resultats dels traductors automàtics d’abast generalista contrasta amb els que estan equipats amb diccionaris temàtics, tesaurus i sèries ben elaborades d’equivalències lingüístiques; rigorosos i de gran volum, de més qualitat i precisió. Presenten menys errors derivats dels fenòmens de polisèmia, homonímia i sinonímia. Els marges d’error depenen molt del grau de compleció dels fitxers de terminologia, menys ambigua que el lèxic d’abast general. La traducció automàtica és més eficaç quan el coneixement del món real no és essencial i quan s’aplica a textos escrits en un llenguatge controlat. Una qüestió no menys important és que els instruments automàtics de traducció o el fet de compartir bases de dades terminològiques per a la traducció o les consultes mantenen el respecte a les mateixes solucions terminològiques per designar els conceptes, i això facilita l’homogeneïtat terminològica i la comprensió global dels textos de manera semblant. En definitiva, s’assegura un més alt nivell de comunicació entre els especialistes. Altrament, els professionals de la traducció han de fer aïlladament recerca terminològica per imaginar denominacions per a les nocions encara no fixades o per a les quals no localitzen el terme que les designa.

Els científics i els tècnics generen textos especialitzats en llengües diverses i les relacions entre ells travessen fronteres lingüístiques. Això ha conduït al desenvolupament de la traducció tècnica i científica com a disciplina i com a eina i producte de gestió d’informació.

L’Organització Mundial de la Salut, per exemple, disposa d’un servei de traducció que ha processat més de setanta milions de paraules des de l’any 1980. Traductors professionals revisen i poleixen les conferències, els articles científics, el material, els resums tècnics i les pàgines web, i vetllen per assegurar traduccions d’alta qualitat. La interfície de traducció que els serveix ofereix la consulta de diccionaris que permeten copiar-ne expressions, la combinació amb diccionaris propis, eines per a la seva actualització, la traducció per blocs de documents i l’exportació de termes afegits o esmenats pels usuaris.

El Servei de Terminologia del Consell de la Unió Europea, per mitjà del Terminological Information System TIS (http://tis.consilium.eu.int), també ofereix els resultats de les seves recerques per donar resposta a problemes de traducció. Amb més de dos-cents mil registres, incorpora unes quatre mil equivalències noves cada mes.

Cada vegada són més les empreses proveïdores de serveis de traducció i d’edició de textos científics: articles, dissertacions, patents i informes de recerca escrits amb un llenguatge altament tècnic, sovint organitzats per àmbits temàtics (traducció científica, financera, jurídica o tècnica). Generalment, les empreses treballen amb una xarxa de professionals preparats en una o diverses de les disciplines que requereixen coneixements específics de terminologia i de les convencions pròpies tant dels documents com dels àmbits conceptuals que tracten.

Com veurem en parlar de la terminologia corporativa, moltes d’aquestes empreses ofereixen també la constitució de glossaris específics i memòries de traducció adaptades als clients per consensuar les formes terminològiques i fraseològiques més freqüents i per mantenir la coherència en el conjunt de textos que redacten. Les eines que gestionen memòries de traducció comparen mecànicament noves versions amb l’original, tradueixen les parts coincidents automàticament i identifiquen els segments nous que han de ser traduïts directament. Així, se simplifica i accelera el manteniment i la sincronització de les versions diverses dels documents.

A mesura que augmenta l’interès general per la ciència, es multipliquen les traduccions de textos especialitzats. Força disciplines científiques i tècniques disposen d’obres clàssiques, considerades essencials en la formació dels estudiants i una referència al llarg de la carrera professional, la recerca i la docència, que tracten els continguts necessaris per a la comprensió bàsica de la matèria, en llengües diverses, i de les quals es fan edicions successives amb els darrers avenços en el camp corresponent. Sovint aquestes obres iniciades per uns autors es mantenen gràcies al treball de col·legues o de deixebles seus. No hi ha dubte que aquest tipus de textos afavoreix la divulgació del coneixement especialitzat i de la terminologia que li és pròpia.

En llengua catalana, disposem de traduccions d’obres de referència d’aquest tipus com Física de P. A. Tipler, Calculus de M. Spivak, Introducció a la microbiologia de J.L. Ingraham i C. A. Ingraham, Anàlisi química quantitativa de D. C. Harris i Bioquímica de L. Stryer, J. M. Berg i J. L. Tymoczko de la Col·lecció Scriptorium.

Avui, els programes universitaris dels estudis de les llicenciatura en traducció i interpretació preparen l’alumnat perquè pugui dedicar-se a la traducció científica, tècnica, econòmica o jurídica: nocions bàsiques de documentació, termino-logia i tecnologies. En condicions ideals s’hauria de comptar amb persones que cobreixin alhora les dues facetes de traductor i especialista (àmbit temàtic i tècniques i estratègies de traducció), però les traduccions tècniques i científiques són realitzades per tres vies diferents:

a) per un especialista, amb el coneixement del camp temàtic però sense formació lingüística ni coneixement de tècniques i procediments de traducció;

b) per un traductor sense cap coneixement del camp temàtic,

c) per un traductor que treballa de forma conjunta amb l’especialista.

Aquesta última opció és òbviament la més adequada perquè ofereix més garantia de qualitat final.

Avui la societat no pot prescindir de la formació d’especialistes en traducció, amb tècniques de documentació i d’aprenentatge de la terminologia específica dels llenguatges d’especialitat a què s’hagi de dedicar, de manera que puguin comprendre’n els textos i siguin capaços de tranferir-ne els continguts a una altra llengua encara que no tinguin coneixement suficient per poder crear aquest tipus de text per ell mateixos. Els traductors, sense disposar de coneixements exhaustius sobre les matèries que tracten, poden arribar a una comprensió global del text en virtut del seus coneixements de les llengües, dels coneixement extralingüístic i de les tècniques d’anàlisi del text.