Introducció

Aquest treball pretén endinsar-se en el món del bilingüisme i el multilingüisme infantil. S’inicia amb un resum dels avantatges i desavantatges que les darreres recerques científiques hi atribueixen, i després descriu els principals elements que cal tenir en compte per educar de manera multilingüe i els mètodes més utilitzats per fer-ho.

Quan parlem de multilingüisme en nens, ens referim a dos possibles tipus. Quan els nens han estat exposats a diverses llengües des del naixement, parlem d’adquisició simultània de dues o més llengües. Quan els nens han entrat en contacte amb una segona o més llengües més tard, tot i que abans dels sis anys, parlem d‘adquisició consecutiva o seqüencial. El límit aproximat entre un tipus i l’altre és l’edat de tres anys (Lüdi, 1998).

Durant molt temps, el bilingüisme va ser molt criticat, especialment pel que fa a les llengües minoritàries. A més, se’l considerava una font de problemes en el desenvolupament cognitiu i verbal del nen. En els darrers anys, aquesta percepció ha anat canviant. Per una banda, perquè aquestes suposicions han quedat desmentides per les recerques més recents (a partir de Penfield, 1965), que han demostrat que els estudis anteriors havien fet servir tècniques d’investigació incorrectes, com ara la determinació del coeficient d’intel·ligència a partir de qüestionaris només en la segona llengua, cosa inapropiada si es tracta d’immigrants de curta edat. En aquest sentit, no s’ha d’oblidar que la majoria dels habitants del planeta són bilingües (o fins i tot multilingües), un fenomen que ha crescut molt a causa de la globalització. Per altra banda, el context polític també ha canviat en molts països occidentals, que han esdevingut més respectuosos amb les llengües minoritàries.

Dins d’Europa, el multilingüisme també està guanyant rellevància a causa de la importància creixent de la mobilitat entre persones dels diversos estats membres i de la immigració, així com de l’increment del nombre de parelles de procedència diversa. Això fa que augmentin els casos de famílies amb una o més llengües maternes que s’instal·len en regions on es parlen una o més llengües diferents de les seves, cosa que fa que la seva descendència estigui exposada a un ambient totalment multilingüe, possiblement amb una barreja de llengües majoritàries i minoritàries. Aquest és precisament el meu cas: jo sóc catalanoaragonesa bilingüe des de naixement, també parlo anglès, francès i neerlandès, i estic casada amb un belga flamenc amb qui visc a Brussel·les.

Com ja he comentat, aquest treball comença amb l’estudi dels avantatges i desavantatges que s’atribueixen al bilingüisme i al multilingüisme. Com veurem, nombrosos autors (Baker, 2000; Hoffmann, 1991; Rosenberg, 1996) coincideixen a dir que el bilingüisme comporta importants avantatges: més capacitat a l’hora de comunicar-se amb un major nombre de gent, més possibilitats professionals, una obertura a altres cultures, i fins i tot avantatges en els terrenys de l’aprenentatge i de la personalitat. També consideren que és important conèixer les llengües d’ambdós pares per motius emocionals i perquè això facilita la relació amb les famílies. A més, també tenen en compte que el multilingüisme pot comportar avantatges econòmics.

D’altra banda, veurem que, en matèria de multilingüisme infantil no tot són avantatges, i la creença que els nens petits poden aprendre diverses llengües sense cap esforç és inexacta. Com a mínim, caldrà un esforç important dels pares per assegurar-se d’establir una estratègia lingüística adequada, equilibrada i amb una exposició prou rica en cadascuna de les llengües. Per al nen, el bilingüisme també suposa un esforç superior per aprendre més vocabulari i l’exposa a crítiques de persones monolingües i a frustracions en el cas que el desenvolupament del seu llenguatge sigui més tardà que en nens de la mateixa edat.

Els objectius d’aquest treball són diversos. En primer lloc, recercar l’estat del coneixement científic respecte al multilingüisme en nens exposats a diverses llengües en el seu ambient familiar, escolar o del país en el qual viuen i respondre preguntes relacionades amb els factors i les estratègies que cal tenir en compte a l’hora d’educar un nen multilingüe. En segon lloc, desmentir, si escau, antics mites que s’han atribuït al multilingüisme, com ara que els nens bilingües no parlen bé cap de les dues llengües o bé que el fet d’exposar-los a dues o més llengües pot fer-ne perillar la capacitat d’aprenentatge. Finalment, exemplificar algunes de les qüestions precedents mitjançant els casos particulars d’algunes famílies multilingües. Els exemples provenen tant d’estudis bibliogràfics com del meu propi treball de camp amb algunes famílies multilingües amb nens que han après tres llengües des de petits.

Aquesta obra s’inscriu en els àmbits de coneixement de la psicolongüística (en particular l’adquisició de la llengua), la sociolingüística, la lingüística de contacte, la pedagogia de la llengua i l’educació en general.

Pel que fa a la recerca empírica d’aquesta obra, s’’ha escollit la tècnica de l’entrevista perquè el que es buscava és conèixer l’experiència de famílies multilingües. S’han recollit dades a partir de les entrevistes a dotze famílies multilingües amb nens de diferents nacionalitats que viuen a Brussel·les. Els pares van respondre a un anunci publicat a la intranet de la Comissió Europea. Així doncs, en cada família com a mínim un dels pares treballa en una institució de la Unió Europea. Les entrevistes han estat semiestructurades, la qual cosa m’ha permès concentrar la conversa en les preguntes de recerca i deixar als pares la llibertat d’expressar-se i afegir tots aquells aspectes que considerin pertinents.

L’estudi s’ha realitzat en dues etapes. Una sèrie d’entrevistes es va fer durant el 2004, coincidint amb la recerca bibliogràfica, i més tard, es va fer una altra sèrie d’entrevistes durant el 2008. Això ha permès observar l’evolució dels nens a través dels anys. Les preguntes han estat tant de biografia personal dels pares (llengua, nacionalitat, lloc(s) de residència des del naixement dels fills, activitat professional, etc.) com d’aspectes relacionats directament amb la recerca, com ara l’estratègia lingüística de la família i la manera en què han progressat els infants cap al multilingüisme; si el fet d’educar els nens de manera multilingüe va crear algun estrès a la família; com van percebre els pares l’evolució de l’adquisició de la parla dels fills; quina és la percepció dels pares del nivell actual de coneixement de cada llengua i en quin moment es va assolir; com evolucionen els nens a l’escola; com reaccionen respecte al seu multilingüisme, etc. També se’ls ha demanat quins avantatges i inconvenients troben en el fet de ser una família multilingüe.

La metodologia utilitzada ha estat inductiva, basada sobretot en mètodes qualitatius tot i que també s’han emprat tècniques quantitatives, ja que s’han formulat preguntes tancades en el qüestionari. Un cop fetes les enquestes, s’han recollit les respostes, descripcions i impressions dels pares i les mares de famílies multilingües i s’han relacionat entre si, buscant les connexions o divergències i els patrons de comportament que es repeteixen. Seguidament, s’ha observat si les teories o hipòtesis suggerides per la bibliografia explicaven les dades obtingudes en el treball de camp o bé si, al contrari, les dades suggerien noves hipòtesis. Finalment, s’ha tractat de respondre la pregunta de si es poden aplicar als trilingües o multilingües les conclusions que es consideren vàlides per als bilingües.