Capítol I. La sintaxi: conceptes i fonaments teòrics d’analisi
La sintaxi és la disciplina que s’ocupa de com combinem les paraules per tal de constituir oracions. Per tant, la unitat mínima de la sintaxi és la paraula i la màxima és l’oració. Entre l’una i l’altra, hi ha els sintagmes, conjunt de paraules amb un funcionament unitari al voltant d’un nucli; els sintagmes, al seu torn, es combinen per a constituir oracions. A aquesta concepció tradicional de la sintaxi, restringida a l’oració, s’hi pot afegir una concepció més àmplia, que parla d’una sintaxi textual, amb la qual s’estén l’estudi al terreny de la combinació d’oracions per a constituir textos.
La sintaxi oracional –que és la que desenvoluparem en aquest llibre– inclou l’anàlisi de les categories (les unitats que es combinen), de les funcions (les relacions que s’estableixen entre les categories i els sintagmes al si de l’oració) i de les construccions (estructures resultants de combinar les categories a partir d’esquemes predeterminats). Així, incorpora tres vessants complementaris (unitats, relacions i processos) que s’integren a l’hora de produir i entendre cadenes lingüístiques.
En aquest capítol, en primer lloc, analitzarem l’oració des d’una perspectiva funcional, com a interacció d’un predicat, uns arguments i uns adjunts. En segon lloc, adoptarem una perspectiva categorial, que ens durà a plantejar el concepte de categoria gramatical. A continuació, definirem el sintagma com a construcció intermèdia entre la categoria i l’oració, i en descriurem l’estructura. Abordarem, en quart lloc, les dificultats de definir i delimitar les funcions i les categories. Com a alternativa, presentarem la teoria de prototipus i la del nivell bàsic, que basteixen l’entrellat metodològic en què es fonamenta l’obra. No desenvoluparem el concepte de construcció, tot i que hi farem referència en alguns capítols. Les limitacions d’extensió d’aquest llibre faran que aquest sigui l’aspecte menys tractat.
1. La perspectiva funcional
La sintaxi s’ocupa sobretot de l’estudi de la formació d’oracions. L’oració es pot analitzar des de dos punts de vista: el funcional i el categorial. Des del punt de vista funcional, l’oració es pot entendre bàsicament com el resultat de combinar un predicat, uns arguments i uns adjunts. El predicat (P), generalment el verb, és l’element que organitza l’oració, en la mesura que demana uns arguments (Ar) i és precisat ulteriorment per uns complements no exigits, els adjunts (Ad).
Així, per exemple, en l’oració següent tenim un predicat verbal, dos arguments (el subjecte i el complement directe) i un adjunt (el circumstancial):
(1) Maria (Ar) ha llegit (P) el llibre (Ar) atentament (Ad)
a) El predicat és prototípicament un verb (conjugat o no), el qual té una xarxa argumental, és a dir, demana un subjecte i pot tenir un o més complements. Així, llegir demana lèxicament un argument extern (‘algú llegeix’) i un argument intern (‘algú llegeix alguna cosa’); aquest verb selecciona els seus arguments de manera que el subjecte ha de ser ‘humà’ i l’objecte ha de ser alguna cosa amb lletres, és a dir, ‘llegible’. (1)
(2) a. Aquest edifici (Ar) és un monument públic (P)
b. Han considerat aquest edifici (Ar) un monument públic (P)
b) Els arguments són sintagmes nominals (de vegades introduïts per preposició) demanats lèxicament pel verb. Són arguments el subjecte, el complement directe, el complement indirecte i el complement de règim verbal. El fet que un verb demani uns arguments, no implica que aquests s’hagin de manifestar gramaticalment en cadascuna de les oracions en què apareix aquest predicat. De fet, sovint podem prescindir dels arguments interns, com s’esdevé en (3) on llegir no va seguit d’un objecte directe, tot i que lèxicament el demana (llegir és llegir alguna cosa).
(3) Maria (Ar) llegeix (P)
El que és gairebé constant és la necessitat del subjecte, tot i que hi ha predicats zeroargumentals, és a dir, que no tenen un subjecte semàntic, encara que sintàcticament pot aparèixer un element expletiu (sense significat referencial) que ocupa la posició de subjecte.
(4) a. Plou
b. It rains
c. Il pleut
Llengües de subjecte nul
El fet de dir que el subjecte és una posició necessària dins l’estructura predicativa no implica que el subjecte hagi d’aparèixer explícitament. En les llengües de subjecte nul com el català i altres llengües romàniques, excepte el francès, el pronom de subjecte es pot ometre, ja que es pot interpretar (recuperar) a partir del context i dels morfemes verbals.
(i) Joan va passejar pel camp. Quan va arribar a la casa, s’hi va aturar.
Joan va passejar pel camp. Quan Ø (= Joan) va arribar a la casa, Ø (= Joan) s’hi va aturar.
Quan fem anàlisi sintàctica, és important considerar els elements elidits, en especial els subjectes. El fet que estiguin elidits no vol dir que no hi siguin o que no siguin prototípics: l’el·lipsi és un procés discursiu d’economia que afecta la forma (fonètica) dels constituents sintàctics, de manera semblant a com ho fa la pronominalització. Tanmateix, ni en el cas d’el·lipsi ni en el de pronominalització desapareixen les propietats sintàctiques i semàntiques associades amb la funció corresponent.
c) Els adjunts són complements no directament vinculats al significat del verb i, per tant, no exigits per aquest. Per exemple, llegir demana lèxicament un agent i un objecte que es pugui llegir (encara que l’objecte pugui no aparèixer representat sintàcticament), però la manera, el lloc o el temps com es fa és poc rellevant per a l’acció, no perquè no hi intervingui, sinó, més aviat al contrari, perquè sempre hi ha una manera, un lloc, o un temps d’una acció, un procés o un estat. El concepte d’adjunt és equiparable a la funció gramatical de circumstancial. El caràcter d’argument o d’adjunt, però, no és inherent a un significat concret, sinó que deriva de la naturalesa lèxica del predicat. Així, una precisió de lloc, que no és argument de llegir, sí que és un argument respecte a un verb com anar, ja que sempre ‘anem a algun lloc’, igual que sempre ‘llegim alguna cosa’.
(5) Els avis (Ar) aniran (P) a casa (Ar) en cotxe (Ad)
Arguments i adjunts
Cal tenir en compte, a més, que la distinció entre argument i adjunt no es basa en el caràcter obligatori dels arguments i prescindible dels adjunts. Si bé és cert que els adjunts són sempre prescindibles, com hem dit, no tots els arguments han d’aparèixer de manera necessària. La necessitat d’aparició depèn del predicat. Quan parlem d’arguments, ens referim a aquells sintagmes directament relacionats amb el significat del predicat i, per tant, cal que pensem en l’estructura argumental (o graella temàtica) del predicat. Per exemple, menjar implica un subjecte AGENT i un complement directe TEMA, però podem dir Avui jo no he menjat. En aquests casos, no podem deduir que el complement directe no és un argument ni cal suposar que és elidit: simplement, sintàcticament només s’ha projectat part de l’estructura argumental del verb. De la mateixa manera, obrir implica ‘algú que obre alguna cosa amb algun instrument’, encara que sovint l’INSTRUMENT no s’expliciti.
En resum, des d’un punt de vista funcional, l’oració té com a centre un predicat (generalment verbal) al voltant del qual s’organitzen els sintagmes que la constitueixen. El predicat selecciona un argument extern (el subjecte), pot seleccionar arguments interns (el complement directe, l’indirecte i el de règim verbal) i, a més, pot anar complementat per adjunts.
2. La perspectiva categorial: les categories gramaticals
Des del punt de vista categorial, una oració és el resultat de combinar un seguit de paraules o categories gramaticals a partir de regles sintagmàtiques.
Per exemple, si diem de la casa estem aplicant dues regles de combinació:
a) un determinant (la) i un nom (casa) consecutius formen un sintagma nominal;
b) una preposició (de) i un sintagma nominal (la casa) formen un sintagma preposicional.
En darrera instància, l’oració és la suma d’un sintagma nominal i un sintagma verbal relacionats pels morfemes de concordança. Les categories –les tradicionalment denominades parts de l’oració (nom, verb, adjectiu, article, etc.)– s’agrupen en sintagmes; aquests, recursivament, es poden integrar dins de sintagmes majors i acaben formant oracions.
Així, una oració com la que hem analitzat funcionalment en l’apartat anterior, consta de les categories gramaticals i els sintagmes següents:
Observem en l’exemple anterior que l’oració resulta de la combinació de quatre categories gramaticals: nom (n’apareixen dos casos), verb, article i adverbi. En dos casos, la categoria constitueix un sintagma, ja que no va acompanyada de cap altre element (Maria: N = SN; atentament: Adv = SAdv); en els altres dos, el sintagma resulta de la combinació de categories (el llibre: article + nom = SN) o de categories i sintagmes (ha llegit el llibre atentament: verb + SN + SAdv = SV).
La perspectiva categorial demana, doncs, que identifiquem clarament quines són les categories gramaticals i que descriguem l’estructura dels sintagmes que poden generar.
El nombre, la denominació i la definició de les parts de l’oració o categories gramaticals ha variat al llarg del temps. Sembla que encara som lluny d’aconseguir un acord en un punt tan fonamental de la sintaxi, tot i que hi ha cada vegada més coincidència en alguns aspectes.
Les categories gramaticals s’han definit i classificat sobretot aplicant quatre criteris (Bosque, 1989, cap. 2):
a) Criteri morfosintàctic (variabilitat), pel qual es diferencien les categories variables de les categories invariables. Són variables les formes flexives; en català, manifesten flexió nominal el nom i alguns pronoms, l’adjectiu, els determinants i la major part dels quantificadors; (2) també és variable el verb, que presenta flexió verbal o conjugació. Són invariables la preposició, els nexes i l’adverbi, que no presenten canvis morfològics de flexió nominal o verbal.
b) Criteri lèxic (tipus de classe de paraula), pel qual s’estableix una dicotomia entre categories pertanyents a sèries obertes i categories pertanyents a sèries tancades. Pertanyen a sèries tancades els determinants, els pronoms, les preposicions, les conjuncions i els adverbis que no acaben en -ment. Aquestes paraules actuen, en certa manera, com a suport o engranatge de les que pertanyen a sèries obertes. Els noms, els verbs, els adjectius i els adverbis en -ment són classes obertes: es creen, s’hereten, es presten i es perden molt freqüentment sense que s’alteri el sistema lingüístic; en canvi, si es perd, per exemple, un article o un pronom, el sistema experimenta un canvi important.
c) Criteri semàntic (tipus de significat), pel qual hom parla de categories plenes i categories buides. Les categories plenes s’associen amb conceptes o idees que posseeixen un contingut lèxic i pertanyen a classes obertes; les buides no posseeixen pròpiament significat lèxic sinó gramatical i pertanyen a classes tancades. Cal notar, però, que no totes les categories de sèries tancades són buides de significat (com es veu comparant la o que amb formes “menys buides” com si, encara que, després, durant, etc.). Per això, per la nostra banda, reformularem aquesta distinció i parlarem de classes amb significat gramatical, amb significat lèxic i amb significat lexicogramatical.
d) Criteri sintàctic (comportament sintagmàtic), a partir del qual podem distingir categories nuclears (o majors) i categories no nuclears (o menors). Les nuclears poden tenir complements i generen sintagmes. S’identifiquen amb el nom, l’adjectiu, el verb, la preposició (3) i l’adverbi. Considerarem no nuclears els determinants, els quantificadors i els nexes.
Convé tenir en compte que aquestes dicotomies representen possibilitats extremes; sovint hi ha casos intermedis: dins una mateixa categoria, trobem grups que tenen un comportament diferenciat i molt freqüentment hi ha casos concrets que no s’ajusten a aquests trets.
Per la nostra banda, parlarem de vuit categories bàsiques, que anirem estudiant en els propers capítols:
a) categories nominals: nom, adjectiu, determinant i quantificador; b) categories no nominals: verb, preposició, nexe i adverbi.
Altres “parts de l’oració”
Notareu que hi ha tres parts de l’oració (pronom, conjunció i interjecció) que no apareixen en aquest llistat. Com justificarem en els capítols respectius, les considerarem una classe dins una categoria gramatical bàsica. Concretament:
a) Els pronoms es poden considerar un tipus de nom.
b) Les conjuncions són un tipus de nexe; l’altre tipus, habitualment ignorat per les gramàtiques, són els connectors parentètics (com d’altra banda, en canvi, per tant, és a dir, etc.).
c) La interjecció es comporta com una oració i, així, la tractarem com un tipus de construcció oracional (un tipus de fragment).
Preliminarment, seguint els quatre criteris diferenciats, caracteritzarem prototípicament les categories gramaticals bàsiques, amb alguna distinció ulterior en alguns casos, com es veu en la taula 1.
Taula 1. Caracterització general de les categories bàsiques.
Per qüestions de claredat expositiva, hem usat els signes + i – combinats de diferents maneres:
+ = La categoria té el tret en qüestió.
– = La categoria no té el tret en qüestió.
± = Els membres de la categoria presenten el tret en un grau relatiu.
+/– = hi ha elements de la categoria que tenen el tret i d’altres no; el primer tret dels dos (en aquest cas +) és el més característic.
Tanmateix, aquestes qualificacions només s’han d’entendre com a tendències que, més endavant, ens ocuparem de matisar.
En conclusió, les categories gramaticals se solen definir i caracteritzar a partir de quatre criteris (variabilitat, tipus de classe lèxica, tipus de significat i comportament sintàctic), els quals constitueixen els trets generals que en permeten una primera caracterització. Aplicant aquests criteris, diferenciem vuit categories bàsiques: quatre categories nominals (nom, adjectiu, determinant i quantificador) i quatre categories no nominals (verb, preposició, nexe i adverbi).
3. Els sintagmes
Un sintagma es pot definir com l’expansió d’una categoria nuclear (un nom, un adjectiu, un verb, un adverbi o una preposició). Representa l’estadi intermedi entre les categories i l’oració: les categories es combinen en sintagmes (conjunts de categories amb un comportament sintàctic unitari), els quals es combinen, al seu torn, per a formar oracions.
El concepte de sintagma és categorial i funcional alhora: resulta de la interacció de categories, però també es defineix com a unitat per l’existència de relacions funcionals entre aquestes categories (nucli, complement i especificador). A més, s’integren en l’oració adoptant una de les funcions oracionals (subjecte, complement directe, circumstancial, etc.).
Qualsevol sintagma consta, obligatòriament, d’un nucli i, opcionalment, d’especificadors (elements que típicament se situen a l’esquerra del nucli) i de complements (elements que típicament se situen a la dreta del nucli). (4) Els complements restringeixen o completen el nucli semànticament; els especificadors l’emmarquen discursivament determinant-lo o quantificant-lo.
(6) SX → (Esp) X (Comp)
X = nucli: N(om), Adj(ectiu), V(erb), P(reposició), Adv(erbi)
Taula2
El concepte de sintagma
Dins de la gramàtica generativa, el concepte de sintagma s’ha estès a més unitats, en redefinir-lo com a expansió de qualsevol categoria i no solament de les que hem denominat nuclears (majors o lèxiques, en terminologia generativista). Així, es parla de sintagma quantificador (SQ) i sintagma determinant (SDet), com a expansions que inclouen el sintagma nominal. Encara més, s’ha ampliat el concepte fins a incloure l’oració: un sintagma nominal i un sintagma verbal formen una oració gràcies a l’existència d’uns morfemes de concordança, és a dir, d’una flexió, cosa que justifica tractar l’oració com un sintagma flexió (SF). Si considerem, a més, l’oració composta, l’element que distingeix una clàusula és el nexe (el complementador, en terminologia generativista) i, doncs, es pot considerar una expansió del complementador (un sintagma complementador, SC). Per la nostra banda, tot i que tindrem en compte aquesta concepció, no l’adoptarem aquí i treballarem sobre la base dels sintagmes primaris (nominal, adjectival, verbal, preposicional i adverbial).
b) Els especificadors són categories de naturalesa gramatical o lexicogramatical que solen aparèixer a l’esquerra del nucli. Fan d’especificadors nominals els determinants i els quantificadors; són especificadors del verb alguns adverbis; poden especificar altres sintagmes alguns quantificadors i adverbis.
c) Els complements d’una categoria nuclear són sintagmes que la completen des del punt de vista sintàctic i semàntic. Poden ser de tres tipus, segons el grau de relació que mantenen amb el nucli: subcategoritzats, no subcategoritzats i apositius.
-
Els complements subcategoritzats mantenen una relació directa amb la categoria nuclear; són exigits lèxicament i regits sintàcticament per aquesta.
taula 3
-
Els complements no subcategoritzats modifiquen el nucli restringint-ne la interpretació semàntica, però no són exigits lèxicament ni regits. Generalment, apareixen darrere dels subcategoritzats, si n’hi ha.
Taula 4
-
Els complements apositius aporten una modificació semàntica, però no restringeixen l’abast significatiu del nucli ni són sintàcticament exigits.
Complementen tot el sintagma i apareixen separats entonativament del sintagma bàsic, per la qual cosa s’escriuen entre comes.
Taula 5
Resumint, el sintagma, construcció intermèdia entre la categoria i l’oració, inclou un nucli, de presència obligatòria, uns especificadors, sempre opcionals lèxicament, i uns complements, d’aparició obligatòria o opcional d’acord amb el nucli. Segons la relació que mantenen amb el nucli, els complements poden ser subcategoritzats, no subcategoritzats o apositius.
4. Problemes de definició i delimitació dels conceptes de funció i categoria
Els conceptes bàsics de la sintaxi presenten alguns problemes de definició que convé tenir en compte. Els més importants són tres: problemes terminològics, disparitat de criteris a l’hora de definir les categories gramaticals i falta de correspondència entre la definició i els elements de la classe definida.
a) Problemes terminològics. Trobem dos tipus de dificultats: d’una banda, hi ha termes polisèmics i, de l’altra, hi ha diferents termes per a un mateix concepte (sinonímia total o parcial). Per exemple, el terme predicat, alguns autors l’apliquen a tot el sintagma verbal, mentre que d'altres, com nosaltres, el refereixen a l’element que crea una estructura predicativa pel fet de seleccionar un subjecte. Així, en Maria ha arribat a classe, segons la primera accepció, el predicat és ha arribat a classe (SV), mentre que d’acord amb la segona, és ha arribat (verb). La segona accepció implica que també l’atribut (Anna és alta) i el complement predicat (Joan va arribar extenuat) són predicats.
D’altra banda, hi ha diferents denominacions per a conceptes iguals o paral·lels, com ara el complement de règim verbal (com de religió, en Parlàvem de religió), que rep també les denominacions de suplement, complement preposicional o complement verbal. Cal, doncs, prendre decisions terminològiques, coherents i justificades, per tal d’evitar la polisèmia i la sinonímia, parcial o total.
b) Disparitat de criteris a l’hora de definir les funcions i les categories gramaticals. Freqüentment, a l’hora de definir-les, es barregen criteris i no s’usa el mateix tipus de trets per a definir funcions o categories de la mateixa mena. El subjecte, posem per cas, se sol definir nocionalment (el qui fa l’acció verbal) i morfològicament (l’element que concorda amb el verb). Aquests dos criteris tenen contraexemples i no sempre coincideixen en una única forma (per exemple, el subjecte de l’oració Aquests contractes no s’han signat, concorda amb el verb però no fa l’acció del verb). Aquesta mena de definició, a més, contrasta amb la d’altres funcions, com la de circumstancial, que, en la pràctica, es defineix semànticament (element que indica lloc, temps, manera) i per exclusió (tot allò que no es pot encabir en una altra funció).
c) Falta de correspondència entre la definició i els elements de la classe definida. Per exemple, sovint el verb es defineix com una paraula que indica una acció. En canvi, hi ha verbs que no indiquen accions, com patir, tenir, haver-hi, etc. i, al contrari, hi ha noms que sí que n’indiquen, com ara destrucció, acció, atac, etc.
Els exemples de b) i c) ens duen a assenyalar un altre problema de les definicions tradicionals: se solen basar en criteris semàntics, la qual cosa condueix a confusió, vist que, quan parlem de funcions i sobretot de categories, definim conceptes, en primera instància, sintàctics.
Quant a la delimitació de les funcions i de les categories, generalment, es parteix de la idea que aquestes constitueixen classes ben delimitades i que es poden definir amb condicions necessàries i suficients. Així, si diem que el subjecte és l’element que fa l’acció verbal, acceptem que tots els subjectes fan una acció (condició necessària) i els constituents que fan una acció són subjectes (condició suficient). Se suposa, doncs, que tots els subjectes es comporten igual i que, els que no ho fan, passen a ser excepcions. El fet és que, per a gairebé tots els criteris, hi ha contraexemples: hi ha subjectes que no indiquen accions i sintagmes que fan una acció i no són subjectes (el complement agent).
(7) a. Aquests amics et convenen
b. Els contractes no han estat ratificats pels notaris
El mateix s’esdevé amb les categories: si definim el nom com la paraula que pot tenir flexió de gènere i nombre, no serien noms paraules com gent o blancor, que no tenen masculí ni admeten, normalment, plural.
El problema que subjeu a tot el que hem dit és l’adopció d’un model de condicions necessàries i suficients per a la definició dels conceptes. Aquest model es basa en les idees següents:
a) Les classes són entitats amb fronteres clarament delimitades.
b) La pertinença d’una entitat concreta a una classe respon a un sistema de vertader o fals: un element és un “gos” o no ho és, i, igualment, es considera que un sintagma és un subjecte o no ho és, una paraula és un nom o no ho és. No s’admeten termes mitjans ni matisos.
c) Els membres d’una classe tenen tots el mateix estatut, perquè tots posseeixen les característiques requerides per la definició de la classe. Tots els membres han de ser, per tant, representants igualment “bons” o adequats de la classe.
L’aplicació del model de condicions necessàries i suficients als conceptes sintàctics i lingüístics, en general, condueix a tractar-los com a compartiments estancs, clarament delimitats els uns dels altres i homogenis, la qual cosa no se sol adir amb la realitat. Les definicions s’ajusten només als casos prototípics i no permeten de donar compte de tots els casos, cosa que condueix directament a haver de parlar d’excepcions.
Podem concloure, doncs, que les funcions i les categories tenen problemes de denominació (polisèmia i sinonímia) i problemes conceptuals que n’afecten la definició. En concret, la disparitat de criteris a l’hora de definir les categories gramaticals i la falta de correspondència entre la definició i els elements de la classe definida remeten a una concepció tradicional de la categorització: el model de condicions necessàries i suficients.
5. Bases teòriques per a l’estudi de la sintaxi
Per tal de superar els problemes que hem apuntat per a la definició i la delimitació de les funcions i les categories (i, en general, de tots els aspectes de la sintaxi), ens basarem en tres principis derivats de la concepció de la categorització de la lingüística cognitiva:
a) Dins de qualsevol classe, hi ha elements prototípics i elements perifèrics. Quan definim, normalment, ens referim als elements prototípics i incorporem en una mesura més gran o més petita (segons el grau de precisió de la definició) casos perifèrics.
b) Una classe no es pot definir, generalment, per condicions necessàries i suficients. S’ha de definir a partir de feixos de trets: els elements prototípics acompleixen tots els trets característics de la classe (la funció o la categoria, en el nostre cas); la resta són més perifèrics en la mesura que acompleixen menys trets associats amb el prototipus i segons que aquests siguin més distintius i rellevants de la classe.
c) Els elements d’una classe, a més de relacionar-se segons que siguin més prototípics o més perifèrics, s’organitzen jeràrquicament en tres nivells fonalmentals: el bàsic, el superordinat i el subordinat.
Els dos primers principis formen part de la denominada teoria de prototipus i el tercer, de la teoria del nivell bàsic.
5.1. La teoria de prototipus
La teoria de prototipus es va desenvolupar a partir d’estudis antropològics i psicològics que estudiaven com es produeix la categorització humana, és a dir, com agrupem els elements de la realitat en classes (o categories) i com diferenciem unes classes d’unes altres (Cuenca i Hilferty, 1999, cap. 2). Per exemple, els humans agrupem els animals en classes segons les característiques que els diferencien (manera de reproduir-se, tipus d’alimentació, hàbitat en què viuen, etc.). Així, popularment, considerem en un grup els peixos i en un altre els mamífers, i no tenim problemes per a identificar una sardina com a peix i una vaca com a mamífer: la sardina i la vaca són elements prototípics de les seves classes respectives. Tanmateix, tenim més problemes per a classificar una balena, ja que és un mamífer marí: segons el mode de reproducció, entre altres trets, és un mamífer; però viu a l’aigua, com els peixos, la qual cosa implica altres característiques comunes amb aquests. La balena és un mamífer perifèric.
La qüestió és que casos com el de la balena, lluny de ser extraordinaris i poc freqüents, són força habituals. I això posa en qüestió el model de condicions necessàries i suficients pel qual tots els membres d’una classe comparteixen uns mateixos trets i es diferencien clarament dels membres d’una altra classe. Les classes s’entenen millor com a estructures graduals, amb límits difusos, que inclouen elements prototípics (exemplars representatius) i elements perifèrics, que s’aproximen a altres classes. Podem expressar gràficament la diferència entre tots dos models a partir de les figures següents que representen, respectivament, la concepció tradicional de la categorització (model de condicions necessàries i suficients) i la concepció cognitiva (teoria de prototipus):
Gràfic 1. Categorització tradicional.
Gràfic 2. Categorització cognitiva.
Podem traslladar aquesta concepció de la categorització al llenguatge, com ha fet la lingüística cognitiva, adoptant els principis següents:
a) les classes no són necessàriament discretes (això és, clarament delimitades les unes respecte a les altres), sinó que hi ha límits difusos entre classes properes;
b) tots els membres d’una classe no són igualment representatius: hi ha elements prototípics, que responen als trets definitoris de la classe, i elements més o menys perifèrics, que no tenen un o més trets prototípics i s’aproximen a classes que inclouen aquests trets diferencials;
c) com a conseqüència de a) i de b), no totes les classes es poden definir a partir de condicions necessàries i suficients; en general, cal definir-les fent interactuar diferents trets (feixos de trets), als quals els elements de la classe s’ajusten totalment o parcialment. Així, s’aconsegueix evitar el recurs a l’excepció: no hi ha casos que no es poden explicar, sinó casos prototípics i perifèrics segons el grau de correspondència amb la definició prototípica.
Si apliquem aquesta concepció a les funcions, podem explicar per què hi ha, per exemple, uns complements indirectes prototípics (8) i uns altres de perifèrics, que s’aproximen al complement directe (9a) o al subjecte (9b).
(8) Hem donat els diners a l’administrador
(9) a. Hem telefonat a l’administrador
b. A mi, m’agrada el teatre
El complement indirecte prototípic apareix amb el complement directe i se situa darrere d’aquest (8). L’indirecte que és l’únic argument intern del verb s’aproxima al complement directe si se situa típicament darrere del verb (9a) i s’aproxima al subjecte si depèn d’un verb psicològic (com agradar) i típicament se situa en posició preverbal i apareix duplicat per un pronom feble (9b).
La teoria de prototipus també es pot aplicar a les categories gramaticals. Així, per exemple, podem definir la preposició com la paraula invariable que demana lèxicament un sintagma nominal; les preposicions prototípiques han d’anar seguides d’un sintagma nominal, tenen un significat gramatical i no presenten accent d’intensitat. Per això són prototípiques les preposicions àtones (a, de, en, amb, per, per a).
Tenint en compte aquests trets, podem marcar una gradació des de la preposició prototípica cap a la perifèria de l’adverbi, que podem representar amb els exemples següents: a, contra, durant, després. No hi ha dubte que a és una preposició, i tampoc contra, tot i que és una preposició tònica i té un significat lexicogramatical. Semblant és el cas de durant, que sempre ha d’anar seguit d’un sintagma nominal (durant l’estiu); tanmateix, el fet que tingui un significat temporal fa que es pugui associar més fàcilment amb els adverbis. El cas de després és més proper als adverbis, no ja pel significat, sinó pel fet que no ha d’anar seguit d’un sintagma nominal. Amb tot, el considerarem preposició perquè, a diferència dels adverbis (com ja o evidentment), demana lèxicament una expansió (després implica després d’alguna cosa).
Límits difusos i identificació categorial
L’existència de límits difusos implica que, de vegades, hi ha més d’una categorització plausible. Segons el criteri que adoptem, tindrem una categorització o una altra i, per tant, una definició amb més o menys excepcions o casos perifèrics. Continuant amb el nostre exemple de les preposicions, hi ha tres possibilitats de marcar el límit categorial:
a) Si adoptem el punt de vista de la manca de significat lèxic, inclouríem en la categoria preposició les àtones i, de manera menys evident, les tòniques. Casos com durant serien excepcionals o no serien considerats (només cal pensar en la llista de les preposicions que hem après), i encara més problemàtics esdevenen casos com després/després de. b) Si triem com a criteri el fet d’haver d’anar seguit d’un sintagma nominal, inclourem en la categoria les àtones i les tòniques, sens dubte. En canvi, les locucions com després de es converteixen en una mena d’excepció o cas a banda, en la mesura que després de introdueix un SN, però després no va seguit de SN; des d’aquesta perspectiva, es pot entendre que corresponen a un adverbi (després) habilitat com a preposició per la presència de la preposició de. c) Si considerem, en canvi, que la preposició demana lèxicament un sintagma nominal que pot tenir explícit (preposició intransitiva) o ha de tenir explícit (preposició transitiva), inclourem en la categoria també les denominades locucions de temps i de lloc (després (de), dins (de), davant (de), fora (de), etc.).
La tria entre criteris és relativa al sistema general de definició adoptat, d’una banda, i s’ha de guiar per criteris de simplicitat i adequació explicativa, de l’altra. Des del nostre punt de vista, per al cas plantejat, el tercer criteri és el que evita haver de parlar d’excepcions i permet una definició més simple i coherent de la categoria.
En resum, la concepció cognitiva de la categorització es fonamenta en els pressupòsits següents:
a) Les classes, com a conjunts d’entitats, es vinculen a una imatge mental (el prototipus) que ens formem a partir de la interacció d’un seguit de trets característics, els quals no han de ser condicions necessàries i suficients de categorització.
b) Aquesta operació d’associació entre un element concret i una imatge prototípica permet de parlar d’elements prototípics (bons exemples de la classe) i elements perifèrics (mals exemples de la classe);
c) Els elements més perifèrics, els que no acompleixen tots els trets prototípics, se situen en les fronteres difuses entre classes.
5.2. La teoria del nivell bàsic
La teoria del nivell bàsic parteix de la idea que classifiquem les entitats i els conceptes en tres estrats o nivells successivament incloents, que corresponen a exemples com la tríada animal-gos-bòxer. Aquesta teoria ha estat defensada per la psicolingüista Eleanor Rosch, basant-se en estudis antropològics sobre les classificacions populars de plantes i animals realitzats per l’equip de l’antropòleg Berlin. Rosch parla de tres nivells: el superordinat (animal), el bàsic (gos) i el subordinat (bòxer). Així, quan pensem en un gos, l’associem amb un concepte més general com el d’animal i amb conceptes més concrets, com el de bòxer, pastor alemany, etc.
El nivell bàsic (gos) és el fonamental per a organitzar el pensament, perquè:
a) Inclou els conceptes que associem amb una imatge mental (tots podem dibuixar un gos, però difícilment podem dibuixar un animal indeterminat, i no sempre és fàcil el grau de precisió que demana el dibuix d’una raça canina concreta).
b) Els elements del nivell bàsic corresponen, en general, a mots més curts, són els més usats per a identificar la classe en conjunt i són els primers a ser nomenats i entesos pels infants. Aquest nivell inclou els elements que activem en els contextos comunicatius neutres: per exemple, si veiem un gos, normalment el denominem així i no com a “animal” o fent referència a la seva raça.
c) És el nivell més informatiu, perquè hi ha més informacions associades amb les classes o conceptes de nivell bàsic que amb les altres. Aquests conceptes són els menys costosos des del punt de vista cognitiu: a una sola memorització de concepte, hi correspon una quantitat d’informació elevada. La major part dels trets de la classe s’emmagatzema en aquest nivell, ja que inclou els exemplars màximament distingibles.
El nivell superordinat (animal), d’altra banda, és excessivament general perquè sol incloure classes de gran diversitat, la qual cosa fa difícil determinar-ne els trets. El nivell subordinat (bòxer), finalment, es basa en trets diferencials entre elements del nivell bàsic; ofereix només una mica més d’informació que el nivell bàsic, però demana un processament més costós.
Aplicant aquesta teoria general als conceptes sintàctics, tenim el següent:
a) En el nivell bàsic, organitzem les funcions principals (subjecte, complement directe, complement indirecte, complement de règim verbal, complement circumstancial, predicat verbal, atribut, complement predicatiu) i les categories gramaticals fonamentals (nom, adjectiu, determinant, quantificador, verb, preposició, nexe i adverbi).
b) En el nivell superordinat, trobem conceptes que agrupen els del nivell bàsic. Quant a les funcions, podem diferenciar: predicats (predicat verbal, atribut, complement predicatiu), arguments (subjecte, complement directe, complement indirecte, complement de règim verbal) i adjunts (complement circumstancial). Pel que fa a les categories, en podem fer dos grans grups: les nominals (nom, adjectiu, determinant, quantificador) i les no nominals (verb, preposició, nexe i adverbi).
c) El nivell subordinat és poc eficient pel que fa a les funcions (no és necessari diferenciar tipus de subjecte o de complement directe); la teoria de prototipus sol ser suficient per a explicar les distincions que cal fer dins de cada funció. En canvi, és molt important en el cas de les categories, atès que inclouen subcategories definides per algun(s) tret(s) diferencial(s) específic(s). Per exemple, com veurem, dins la categoria nom, distingirem els noms comuns, els noms propis i els pronoms, que al seu torn agrupen altres subclasses.
Cal tenir en compte que la teoria del nivell bàsic és complementària de la teoria de prototipus. La primera organitza les classes jeràrquicament, a partir d’una relació d’hiperonímia-hiponímia (“un gos és un tipus d’animal”, “un bòxer és un tipus de gos”). La segona relaciona els elements d’una mateixa classe segons que siguin centrals (prototípics, per exemple, un pastor alemany) o marquin el pas cap a altres classes (perifèrics, per exemple, un gos llop). La teoria del nivell bàsic dóna compte, doncs, de la dimensió vertical de l’organització conceptual i la teoria de prototipus, de la dimensió horitzontal.
Sintetitzant, la teoria del nivell bàsic proposa considerar l’organització dels conceptes com una estructura jeràrquica amb un nivell fonamental (el nivell bàsic), en què trobem els conceptes essencials, més distintius i associats amb una imatge mental, i dos nivells secundaris: el nivell superordinat, que incorpora, hiponímicament, diversos conceptes de nivell bàsic a partir de trets comuns de caràcter general, i el nivell subordinat, que permet de classificar els grups que s’inclouen en una classe de nivell bàsic a partir de trets distintius de caràcter específic.
Resum
La sintaxi és l’estudi funcional i categorial de l’oració. Funcionalment, aquesta és la suma d’un predicat, els seus arguments i els adjunts. Categorialment, l’oració és la combinació de les categories gramaticals (nom, adjectiu, determinant, quantificador, verb, preposició, nexe i adverbi).
Els sintagmes constitueixen un nivell intermedi entre la paraula i l’oració en diferents aspectes:
a) Són l’expansió de les categories gramaticals de nivell bàsic i, combinats amb aquestes, donen lloc a l’oració.
b) Són els constituents que reben funció per part del predicat.
c) Al seu si, es manifesten relacions funcionals sintagmàtiques, que es concreten en els conceptes de nucli, especificador i complement (subcategoritzat, no subcategoritzat i apositiu).
Gràfic 3. Mapa conceptual dels conceptes sintàctics bàsics.
Les categories fonamentals són les següents:
a) nominals: nom, adjectiu, determinant, quantificador;
b) no nominals: verb, preposició, nexe, adverbi.
Les funcions són les següents:
a) predicats: verb, atribut, complement predicatiu,
b) arguments: subjecte (argument extern); complement directe, complement indirecte, complement de règim verbal (arguments interns),
c) adjunts: circumstancials.
La definició i la delimitació de funcions i categories presenten problemes associats, en gran mesura, amb la concepció tradicional de la categorització (el denominat model de condicions necessàries i suficients). Com a alternativa a aquest model, la lingüística cognitiva permet de desenvolupar un model basat en la teoria de prototipus i del nivell bàsic. Així, podem relacionar conceptes des de dues perspectives:
a) l’horitzontal o intercategorial, per la qual els elements d’una classe són prototípics o perifèrics i, en aquest segon cas, marquen el trànsit cap a classes properes conceptualment;
b) la vertical o intracategorial, per la qual definim classes o categories de nivell bàsic, que s’engloben de diferents maneres en un nivell superordinat, que les inclou, i se subespecifiquen en un nivell subordinat, en què trobem els grups diferenciables dins una mateixa classe.
L’aplicació d’aquestes teories a les funcions i les categories ens permetrà d’obtenir un model d’anàlisi aplicable a textos reals i que no ha de recórrer a l’excepció.
Activitats
Activitats de l’apartat 1: “La perspectiva funcional”
1. En les oracions de les dues notícies següents, indiqueu quins són els predicats, els arguments i els adjunts, com a l’exemple:
Ex.: Joan (Ar) va mirar (P) la tele (Ar) tota la nit (Ad)
“Quiero homenatja el cineasta Robert Altman Els dos canals de cinema de la plataforma Quiero fan aquest desembre un homenatge al director, productor i guionista Robert Altman. Showtime Extreme ofereix Conflicto de intereses, mentre que, el dijous, TCM emetrà Los vividores.”
Avui (2000, 4 de desembre). Barcelona.
“Gran Vía analitza la situació de les discoteques El canal Gran Vía, de Vía Digital, estrena a les deu del vespre la pel·lícula 54, del director Mark Christopher, que retrata l’esperit dels anys 70 a través de la discoteca de Manhattan Studio 54. L’estrena s’acompanyarà d’un reportatge que analitza la situació de les discoteques a l’Estat.”
Avui (2000, 4 de desembre). Barcelona.
2. De cada predicat de la primera notícia, construïu estructures amb un nombre diferent d’arguments o adjunts.
Activitats de l’apartat 2: “La perspectiva categorial: les categories gramaticals”
1. Identifiqueu les categories gramaticals del fragment següent.
“Et passes la bata. Vols enllestir aquest matí la primera crònica. I ja ho saps: l’objectivitat resulta massa freda, tu mateixa, Isabel Clara, pren partit. El públic necessita notícies que el treguin de l’ensopiment aquests dies, mentre prepara les vacances. Ja saps la nova línia del diari…”
C. Riera (1995). Una primavera per a Domenico Guarini (pàg. 38-39). Barcelona: Avui / Edicions 62.
2. Segons els quatre criteris de definició, caracteritzeu les categories de les dues darreres oracions del text (El públic... diari).
Activitats de l’apartat 3: “Els sintagmes”
1. Descriviu l’estructura dels sintagmes subratllats en el fragment següent, destriant-ne nuclis, especificadors i complements.
“L’herència d’Alfons la va recollir un altre rei guerrer, el seu germà Joan, que s’havia passat la vida combatent en tots els territoris on tenia interessos, particularment Castella i Navarra. Coneixia molt bé el safareig de la política catalana, perquè s’ocupà dels afers del país mentre Alfons estava a Nàpols. Davant de les Corts es va mostrar inflexible, i va intentar afavorir els enemics dels seus enemics, és a dir, les classes mitges urbanes […].”
T. Soler (1998). Història de Catalunya (modèstia a part) (pàg. 131). Barcelona: Columna.
2. Identifiqueu els complements dels sintagmes subratllats en el fragment següent i digueu de quin tipus de complement es tracta.
“A més, va impulsar una política econòmica favorable al comerç (proteccionisme duaner, devaluació de la moneda) que exasperava les classes dels propietaris, és a dir, l’alta burgesia urbana (la Biga), la noblesa i l’alt clergat. Quan van fer-lo rei, doncs, Joan II ja tenia més enemics que amics en les institucions catalanes. Tenia ja seixanta anys, que en aquella època era una edat de iaio repapiejant. Però el nou rei, bregat per les guerres, estava en forma, excepte de la vista, perquè tenia cataractes i no hi veia tres en un burro. La biografia de Joan II està marcada per les tenses relacions familiars.”
T. Soler (1998). Història de Catalunya (modèstia a part) (pàg. 131-132). Barcelona: Columna.
Activitats de l’apartat 4: “Problemes de definició i delimitació dels conceptes de funció i categoria ”
1. Analitzeu la següent definició de la categoria nom. Concreteu els criteris utilitzats i comproveu els problemes d’aplicació inventant contraexemples a cada criteri.
“El nom substantiu [és] denominat així perquè és l’expressió gramatical de la substància; és paraula portadora de conceptes referits a persones, animals i coses i tot allò que resulti individualitzat: el nom substantiu és una part de l’oració variable, o sia que és afectada pels accidents gramaticals […].”
A.M. Badia i Margarit (1962). Gramática Catalana (vol. I, pàg. 128). Madrid: Gredos.
2. Segons els resultats de l’activitat anterior, identifiqueu els problemes de la definició globalment considerada i intenteu donar una definició alternativa de nom més acurada.
3. Observeu la definició de subjecte següent: “el subjecte és un sintagma nominal que concorda amb el verb”. Intenteu trobar contraexemples que demostrin que els criteris utilitzats (tipus de sintagma i concordança) no són condicions necessàries per a un subjecte, tot i que sí que identifiquen els subjectes prototípics.
Activitats de l’apartat 5: “Bases per a l’estudi de la sintaxi”
1. Ens disposem a treballar la teoria de prototipus a partir d’un concepte no lingüístic. Busqueu una definició del concepte mare. Feu un llistat de tipus de mare. Els trets distintius dels tipus responen, en positiu o en negatiu, als trets característics del prototipus d’aquesta noció.
2. A partir de l’exercici anterior, preciseu el prototipus de mare com a interacció dels trets que caracteritzen el concepte. Reflexioneu sobre si aquests trets es poden considerar condicions necessàries per a identificar algú com a mare.
3. Tenint en compte la teoria del nivell bàsic –que jerarquitza conceptes a partir d’una relació hiponímica, “tipus de”–, completeu el quadre següent:
4. Identifiqueu cinc casos de noms semblants a verbs i tres de verbs semblants a noms del text “Rebuig”. En què es basa la relació de semblança?
“Rebuig
Els ciutadans de Sant Feliu de Codines, com molts de Catalunya, han rebutjat l’agressió racista contra un treballador del servei de la recollida d’escombraries. Els joves que el van atacar són dels que creuen que tenir la pell fosca és una ofensa que no pot quedar sense càstig. Determinar la manera com s’arriba a aquesta convicció és feina dels psiquiatres. L’odi racial és un fenomen creixent aquí i a la resta d’Europa: en això també ens porten anys d’avançament. Eradicar el racisme és difícil, però la gent que aposta per la convivència farà bé de rebutjar-lo públicament. Fins i tot aquells que, per por, no van ajudar el treballador mentre l’agredien.”
Avui (1998, 15 d’agost). “Rebuig”. Barcelona.
Exercicis d’autoavaluació
1. Analitzeu l’estructura funcional de les oracions del fragment següent identificant els predicats, els arguments i els adjunts que hi apareixen. Recordeu-vos d’assenyalar els elements elidits necessaris perquè l’oració sigui completa.
“Agatha Christie va escriure Mort al Nil el 1937. L’escenari de la novel·la és un creuer que va d’Assuan a Luxor. Ara, seixanta anys després, hem repetit el viatge; això sí, sense cap crim a bord i amb aire condicionat. “
A. Castells (1997, 3 d’agost). “Egipte”. Avui Diumenge. Barcelona
Exemple:
2. Identifiqueu l’estructura dels sintagmes subratllats en el fragment següent i digueu quines categories gramaticals els integren. En el cas de sintagmes que inclouen altres sintagmes, no analitzeu l’estructura, només identifiqueu-ne les categories, seguint el model de l’exemple següent:
“Tot i que el rei ja era a casa seva, el segrest continuava: els segrestadors, en aquest cas, eren els nobles, sempre àvids de soscavar el poder del rei, sobretot d’un rei tan menut. Els problemes es produïen sobretot a l’Aragó, on els nobles podien dur a terme les seves disputes sagnants sense les limitacions de la Pau i Treva, que tan bon resultat havia donat a Catalunya.
Aquells anys de domini nobiliari la nau catalano-aragonesa va navegar a la deriva. Els “assessors” aragonesos del rei el van casar als tretze anys amb la filla del rei de Castella, Elionor. Era massa d’hora per casoris, fins i tot per a un marrec obligat a madurar de forma prematura. “No podíem fer ço que els hòmens han a fer amb llur muller, car no havíem l’edat”, ha reconegut el mateix rei en el seu Llibre dels feyts.”
T. Soler (1998). Història de Catalunya (modèstia a part) (pàg. 84-85). Barcelona: Columna.
3. Assenyaleu els subjectes que hi ha en el fragment següent.
El netejaparabrises no funciona
Si plou i et trobes que s’ha espatllat el netejaparabrises, talla una patata en dues parts i frega amb la polpa la part exterior del vidre. Aquest tractament fa lliscar l’aigua i té, per tant, un efecte que és equivalent al de l’aparell espatllat.
Tenint en compte els resultats de la vostra anàlisi, reflexioneu sobre les definicions de la funció subjecte que proposa Badia en diferents treballs i que tot seguit reproduïm:
a) Digueu quin(s) criteri(s) ha seguit Badia en cada cas.
b)Identifiqueu els problemes que hi veieu per a aplicar-les.
c) Raoneu quina us sembla millor.
Definició 1. “El subjecte és la persona o cosa de la qual es diu alguna cosa a la resta de l’oració, i predicat és tot allò que es diu del subjecte.”
A.M. Badia i Margarit (1994). Gramàtica Catalana (pàg. 106). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
Definició 2. “[…] subjecte és la paraula o conjunt de paraules amb què apareixen designats l’ésser o la cosa que es presenten [a la persona] a qui es dirigeix l’acte lingüístic, amb l’objecte de dir alguna cosa d’aqueix ésser o cosa.”
A.M. Badia i Margarit (1962). Gramática Catalana (vol. I, pàg. 126). Madrid: Gredos.
Definició 3. “[…] el subjecte és l’única entitat nominal que modifica la marca de nombre d’acord amb el valor (singular o plural) del verb que li fa de predicat.”
A.M. Badia i Margarit (1994). Gramàtica Catalana (pàg. 106-107). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
4. Tenint en compte la teoria del nivell bàsic, completeu el quadre següent (no cal omplir els quadres en gris):
5. Identifiqueu cinc casos de noms semblants a adjectius en el text “Ni carn ni peix”.
“La correcció política ha arribat als llapis de colors. Moltes capses els identifiquen: blanc, groc cadmi, vermelló, vermell anglès, carmí fosc, carn, ocre, siena, terra, violeta, verd fulla, blau cobalt, negre… Incorrecte políticament. Perquè d’aquest to rosat, característic de la pell de les persones de raça blanca i que fins ara anomenàvem ‘carn’, ja no se’n pot dir així. La qual cosa és lógica. Perquè hi ha pells groguenques, vermelloses, blanquinoses, marronoses, negres… A diferència d’altres campanyes dels abanderats de la correcció política (la confusió de gènere i sexe, per exemple), aquesta té sentit.
Va quedar abolit, doncs, el color ‘carn’. Però algun nom li havien de posar, a aquest color, a les capses de llapis. Aviat hi van trobar un substitut: ‘salmó’. El color ‘carn’ es va passar a dir, doncs, ‘salmó’. D’aquesta manera cap grup racial no es podia considerar discriminat. A les noves capses políticament correctes aquest to ja es deia ‘salmó’. Però vet aquí que han protestat un grup de defensors del medi ambient. Dir ‘salmó’ a aquest color és degradant pels salmons, animals germans. Tornem a canviar. A les capses més noves hi apareix amb el nom de ‘préssec’. Els fabricants, amb els dits encreuats, preguen perquè cap coordinadora per la defensa dels vegetals no se n’adoni.”
Q. Monzó (1998). Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (pàg. 25). Barcelona: Quaderns Crema.
Solucionari
1. Estructura funcional de l’oració.
3. Problemes de definició del concepte de funció.
a) Identificació de subjectes
El netejaparabrises no funciona
Si (Ø) plou i Ø (= tu) et trobes que s’ha espatllat el netejaparabrises, Ø (= tu) talla una patata en dues parts i Ø (= tu) frega amb la polpa la part exterior del vidre. Aquest tractament fa lliscar l’aigua i té, per tant, un efecte que (= efecte) és equivalent al de l’aparell espatllat.
b)Criteri utilitzat i problemes d’aplicació
Definició 1. Criteri logicosemàntic. La definició és massa vaga i és circular respecte al concepte de predicat; deixa sense explicació el cas dels verbs meteorològics (està plovent) i altres casos en què el subjecte no és ni persona ni cosa (aquest tractament).
Definició 2. Criteri nocional i pragmàtic. La definició és massa vaga; deixa sense explica-ció el cas dels verbs meteorològics (està plovent), dels subjectes el·líptics (perquè es parla de “paraula o conjunt de paraules”) i altres casos en què el subjecte no és ni persona ni cosa (aquest tractament).
Definició 3. Criteri morfosintàctic. És correcta excepte pel fet que se centra en el subjecte que depèn d’un predicat verbal; no preveu, doncs, els predicats no verbals, en què el subjecte de la predicació concorda amb el verb, però aquest no és el seu predicat (per exemple, que en que és equivalent…).
c) Tria entre les definicions
La millor és la tercera, ja que és l’única que utilitza criteris morfosintàctics per a definir un concepte gramatical com el de funció. Pel fet de parlar d’“entitat nominal”, no exclou els subjectes el·líptics. De fet, permet d’identificar tots els subjectes del text anterior, excepte el del verb meteorològic. Per la seva naturalesa, aquesta estructura constitueix un cas especial: es pot considerar una construcció sense subjecte (de manera que no entraria en contradicció amb la definició) o bé una construcció amb una posició de subjecte no ocupada i sense paper temàtic (de forma que constituiria un cas molt perifèric de subjecte).
4. Completar quadre aplicant la teoria del nivell bàsic.
5. Identificació de noms semblants a adjectius.
Aquest text és molt ric en casos intermedis entre nom i adjectiu. De fet, sovint és difícil dir si un element concret pertany a una classe o a una altra. N’assenyalem alguns casos, marcant en negreta l’ús prototípic, i indiquem la causa del caràcter perifèric, segons l’ús que apareix en el text:
a) nom-adjectiu:
-
carn i salmó: en el text funcionen com a noms i com a adjectius, tot i que són prototípicament noms; hi trobem usos com a nom –com a color en el primer cas i com a color i com a peix, en el segon– i usos com a adjectiu (complementant color).
-
siena, terra, violeta: uns altres noms de color poden funcionar com a noms o com a adjectius (en aquest cas, són noms –el violeta– procedents d’adjectius –el color violeta–, que al seu torn procedeixen de noms –la violeta–).
-
cadmi, fulla, cobalt: són noms que funcionen com a adjectius, perquè complementen un altre nom indicant-ne una característica: el caràcter nominal s’ha perdut, com demostra la impossibilitat de fer-los precedir d’article (*blau el cobalt).
b)nom-adjectiu:
-
blanc i negre: en el text funcionen com a noms i com a adjectius, tot i que són prototípicament adjectius.
-
groc, vermell, verd, blau: en el text funcionen com a noms, tot i que són prototípicament adjectius.
c) nom-adjectiu: animals, vegetals, poden funcionar com a noms o com a adjectius.
Aquests casos intermedis responen sobretot a dos tipus de processos de canvi de categoria:
a) doble:
el color blanc ‘adjectiu’> el blanc ‘nom’;
el cobalt ‘nom’ > blau cobalt ‘adjectiu’;
b)triple: la violeta ‘nom’ > el color violeta ‘adjectiu’> el violeta ‘nom’.
Com es pot observar, el canvi de categoria va associat a canvis semàntics (d’entitat a qualitat), funcionals (de nucli a complement nominal o viceversa) i, de vegades, també morfològics (de masculí a femení i viceversa).