Escriure clar no és el mateix que escriure bé

L’escriptura és comunicació. Un escriu perquè un altre llegeixi. Poques vegades algú escriu per si mateix: una agenda, un diari, unes notes. És més normal escriure per explicar alguna cosa a una altra persona: un correu electrònic, un informe, una presentació en PowerPoint, una instància, una carta d’amor.

L’objectiu principal de tots aquests textos és que el lector els entengui. No ha de riure, ni emocionar-se o admirar cada paraula que sap l’autor. No tota l’escriptura ha de ser art. Per comunicar-nos bé, aquests són objectius secundaris. Pot ser útil fer somriure algú mentre llegeix un correu electrònic, però no és essencial.

La preocupació prioritària en els dictats i les redaccions de l’escola és escriure sense faltes d’ortografia. Poc més. Però escriure clar no és només encertar els accents. És saber-se explicar. Per això, al col·legi donen menys guies. Aquí procuraré donar-ne unes quantes i ajudar a trobar quina és la millor manera d’escriure un text perquè s’entengui.

La claredat és el millor mètode per fer-se entendre. Primer cal saber per què escollim una paraula i no una altra, i per què col·loquem una frase abans que la següent. No és un camí tan simple com sembla. Esbrinar què anem a dir abans d’escriure-ho no és tan obvi.

Un article o un informe no són el lloc per intentar assemblar-nos als mestres de la literatura. La creació i la comunicació s’assemblen, però són dues coses diferents. La literatura pot ser clara, però no és l’únic barem. La comunicació pot ser creativa, però, si no és clara, no és res.

Aprendre a escriure passa per saber-se expressar amb claredat. He sentit mil vegades que els grans pintors abstractes dominaven la tècnica amb precisió. Després van anar més enllà. Aquest llibre parlarà sobretot de tècnica. Per a mi, tot aspirant al premi Nobel de literatura ha de dominar primer el llenguatge. Després ja trobarà la seva veu. L’estil, la ironia, el talent vénen després. Ningú no neix ensenyat.

* * *

L’escriptura és artesania, com la majoria d’oficis. Però és, a més a més, una eina que es fa servir en diferents feines. Molta gent sap una mica d’informàtica, però pocs controlen els seus llenguatges i saben arreglar ordinadors que s’han penjat o s’han espatllat. Amb l’escriptura passa una cosa semblant, però no es crida un “escriptor” perquè arregli un text espatllat. Almenys per ara.

L’arribada d’internet fa que l’escriptura s’utilitzi més sovint. Qui no ha d’escriure alguna cosa de tant en tant? Ara tots podem ser autors perquè d’altres ho llegeixin: un bloc, la crítica d’un llibre en una llibreria electrònica o un comentari en un diari.

No s’ha de ser cap artista per redactar un parell de paràgrafs. Sempre, més o menys, un pot fer-se entendre. En comunicacions privades, és més senzill. Però quan hem d’enviar un correu a un desconegut o redactar un text perquè el llegeixin una dotzena de persones, les coses canvien. És millor que no porti problemes de comprensió. La manera d’escriure demostra més del que sembla sobre l’autor.

Qui no ha escrit milers de paraules o s’ha hagut d’esforçar diàriament per fer-se entendre per escrit està en desavantatge. Com en qualsevol altra tasca, la pràctica constant confereix domini i confiança.

Aquest llibre té dos possibles tipus de lectors: en primer lloc, persones que no escriuen cada dia o que no ho han de fer com a obligació; mai no s’han plantejat per què escriuen com ho fan i els ve de gust saber més sobre aquesta part de la seva feina. En segon lloc, per als que escriuen sovint però no s’han plantejat la qualitat de la seva expressió o ho han fet però no hi han trobat una resposta convincent.

No és un llibre exhaustiu. En cada capítol hi ha exemples de paraules o d’expressions que s’han de fer servir amb compte o s’utilitzen malament. No hi són totes. Però crec que són suficients perquè cadascú en pugui descobrir de noves pel seu compte, tant en els seus textos com en els dels altres.

Tampoc no hi ha aquí gaires regles. Alguna n’hi he posat, perquè m’ha semblat divertit, però no he fet un reglament. Tampoc no és un llibre sobre normes gramaticals o sintàctiques. És un llibre d’estil. Els objectius són sobretot aquests dos:

El títol és “Com escriure clar”, no “bé”. A mi em sol agradar la gent que escriu clar, però reconec que hi ha autors que no escriuen clar i la seva escriptura mereix atenció –tot i que potser no la meva. Els poetes són un bon exemple d’escriptura enrevessada i alhora fascinant. Això no significa que no hi hagi poemes d’una precisió admirable. Per exemple, un dels meus preferits, del poeta nord-americà William Carlos Williams, titulat “Això és només per dir”:

[This is just to say // I have eaten / the plums / that were in / the icebox // and which / you were probably / saving / for breakfast // Forgive me / they were delicious / so sweet / and so cold.]

No fa falta res més, aquesta simplicitat ho té tot. És només una mostra del que es pot fer amb el llenguatge. Donaré ara dos exemples de prosa. La història de la literatura és plena d’escriptors de tota mena.

Fiodor Dostoievski escriu així un fragment d’Els germans Karamazov: “Fiodor Pavlóvich, poc després d’haver-se desprès del petit Mitia, que tenia llavors quatre anys, es va casar aviat en segones núpcies. El seu segon matrimoni va durar uns vuit anys. Va prendre la segona esposa, també molt jove, en una altra província, a la que va viatjar per un negoci de poca importància, en companyia d’un jueu. Tot i que era amic de la gresca, bevedor i escandalós, Fiodor Pavlóvich mai no deixava d’ocupar-se de la col·locació de seu capital, i dels seus petits negocis sempre en treia profit, en general per males arts”. Així és la vida de Fiodor Pavlóvich en unes quantes línies: mal casat dues vegades, tronera, borratxo, trampós i murri.

L’estil de Joaquim Ruyra en Avís misteriós és diferent, com es pot veure en qualsevol punt del relat: “Ratats molts d’ells arran dels sòl pels ricards bossellats pels corcs, escorxats i escorpitats a trossos; minats alguns per podridures que els convertien el cor en una massa groga i tova, que es desfeia al més petit fregadís, en una serradina impalpable com tabac de pols; abonyegats altres per monstruosos tumors, que es rebentaven i regalimaven formant en terra sinuosos xaragalls; aqueixos buidats per esvorancs espantosos, aquells esberlats de dalt a baix i amb la meitat dels feixucs membres caiguda a llurs peus; tots colossals, nafrats, enteranyinats i polsosos; presentaven un aspecte grandiós de desolació que esfereïa”.

La descripció es sumptuosa; la lectura aspira a donar un plaer diferent, més estètic.

A mi, és clar, m’agrada més Dostoievski, i em sembla que és més difícil el que fa, però no discutiré aquí sobre quin és més valuós. Em dedicaré només a parlar de claredat. Així que, amb aquest criteri, Dostoievski té un deu i Joaquim Ruyra un zero.

La claredat no és la panacea, però en l’escriptura quotidiana és el camí més curt entre dos punts: què vull dir i com ho dic. Es pot ser alhora fosc o ambigu per algun motiu particular, però comprensible. No parlaré ja més de literatura. Tots els exemples que citaré a partir d’ara seran reals, trets de cartes, correus, documents oficials o diaris.

Un altre detall abans de començar. De vegades hi ha motius per complicar sense remei l’escriptura. N’he vist sobretot dos. Primer, l’excusa que el tema ja és de per si complicat. Per molt difícil que sigui alguna cosa, el repte d’explicar-ho bé persisteix. La claredat en la física quàntica és més difícil que en el futbol. Això no implica que no s’hagi d’intentar sempre.

Segon, la dificultat fa que el lector aguditzi la seva atenció. Segons Jonah Lehrer, de la revista Wired, “l’acte de llegir té diversos graus d’atenció. Frases familiars impreses en helvètica o disposades en pantalles clares amb tinta electrònica es llegeixen ràpid i sense esforç. En canvi, frases inusuals amb clàusules complexes i tinta borrosa tendeixen a requerir un esforç més conscient, que ens porta a una activació més gran del cervell. Tot la feina extra –el lleuger calfred cognitiu d’haver de desxifrar les paraules– ens desperta”.

El segon argument es refereix sobretot a la dificultat en la lectura pel format i suport. Sigui com sigui, cap dels dos em sembla un motiu de prou pes per no escriure clar a posta o a desgrat nostre perquè ens costa.

Aquest llibre està dividit en deu capítols, amb un títol en forma de regla per a cada un. Els cinc primers són teòrics. Es refereixen a l’actitud, a com plantejar-se escriure un text abans de posar-s’hi. La resta són pràctics: quines paraules triar i quines evitar a cada moment.

Al final hi ha un epíleg breu: “Com s’escriu clar”. L’escriptura clara és el resultat de tot el llibre i, com que espero que es noti, cadascú s’hi enfronta segons les seves qualitats, les seves ganes i el seu caràcter. En aquest capítol final dono exemples de com es pot arribar a aquesta meta per molts camins.