El “miracle grec”

Conceptes com bellesa, joventut, innocència, saviesa (filosofia), etc. conformen un concepte del món grec que anomenem “el miracle grec”, que podem definir com una forma de concebre el món de la història antiga de Grècia com una imatge construïda sobre l’admiració de l’esplendorosa bellesa de les seves escultures i sobre l’atractiu de les seves doctrines filosòfiques, recuperades a partir del Renaixement i reforçades per la idealització dels models polítics a partir de la Revolució Francesa (igualtat, fraternitat, llibertat: recordem que Napoleó es converteix en emperador a Egipte, seguint Alexandre el Gran o l’emperador romà August). Enfront d’aquesta concepció del món grec com a miraculós, històricament ens trobem amb la realitat de l’esclavisme i la guerra, constants del món grec, o amb l’obsessió de cada ciutat independent per imposar el seu domini polític sobre les altres ciutats.

El miracle grec és el resultat de la idea que la cultura grega, mare de la cultura occidental, havia sorgit gairebé del no-res enmig de civilitzacions molt menys consistents culturalment. Segons el gran mestre Bermejo Barrera, “l’Historiador idealitza aquesta societat que estudia i projecta en ella els seus ideals”, i estableix així una mena de malaltissa identificació, en format de mirall, i sovint de caire inconscient, entre el temps present i la seva imaginació històrica al voltant del temps passat, al qual dedica la seva recerca. Aquesta relació de l’historiador de la Grècia antiga amb el seu objecte de treball ha cimentat, doncs, una imatge idíl·lica del món grec, que cal desconstruir, per tal de veure Grècia en la seva veritable esplendor, en la seva autèntica dimensió.

El problema d’aquesta idealització prové, d’una banda, de qüestions de caràcter historiogràfic i ideològic, i d’una altra, d’una voluntat de deformar la imatge del món clàssic, paradigmàticament grecoromà, per adequar-la a les respostes necessàries que han de donar solució a les preguntes que l’historiador fa al passat sobre la situació i les dificultats del seu propi present. Els grecs eren, segons això, artistes, científics, filòsofs i, en general, dominadors de tot tipus de reflexió i representació cultural, al mateix temps que, com a conseqüència d’això, són considerats com els pares de totes les arts i les ciències. En primer lloc, a través de l’arqueologia i la història de l’art (el fundador de la qual, J. J. Winckelman, considerava l’art grec com la culminació de la concepció estètica humana, model inassolible de tota representació artística), l’art grecoromà es constitueix com el fonament bàsic de l’ideal artístic. Segons això, a Grècia s’assentarien les bases estètiques de la cultura occidental. Per què? Perquè en l’art grecoromà Winckelman hi veia la representació d’idees com Bellesa, Joventut i Llibertat. És a través d’aquesta concepció del món grec que, a partir d’aquests ideals, es concep la Grècia antiga com un moment idíl·lic en la vida de l’home, en el passat de la humanitat.

Bellesa i joventut apareixen clarament representades en l’art (els kouros i kores, representacions típiques de joves del període antic, les estàtues dels déus en el món clàssic o els models atlètics de l’hel·lenisme) mitjançant una concepció artística que ressalta els músculs, la vitalitat de les figures, físicament perfectes, sovint en una postura més humana que la de la mateixa humanitat. El problema d’aquesta concepció miraculosa del món grec prové, sobretot, de l’espai ocupat pel concepte de llibertat, que, de forma evident, resulta una idea problemàtica, a partir de les múltiples possibilitats a l’hora de definir què significa llibertat. És aquí on el miracle grec topa amb el seu sentit polític. Llibertat fa referència a la idea de participació global dels grecs en l’activitat política: cada ciutadà té el dret i el deure i la capacitat per participar en la presa de decisions de la seva comunitat, a través del model democràtic clàssic. Per mitjà del seu vot a l’assemblea, pot decidir directament sobre el seu destí. La idealització de la capacitat de l’home grec per decidir sobre ell mateix i sobre la seva comunitat que implica la idea de llibertat (com a capacitat de decisió individual sobre el seu destí polític). També llibertat en el sentit de reflexió científica alliberada de lligams i concepcions divines (mite enfront de logos).

Però podem veure clarament les contradiccions d’aquest concepte de llibertat per al món grec:

1) Llibertat enfront d’esclavisme: un gran problema a l’hora d’enunciar la naturalesa liberal del món grec és la seva dependència del sistema econòmic de base esclavista. Llibertat i esclavisme no són conceptes compaginables; no obstant això, en el món del segle XVIII, com en el món grec, es podia apreciar una diferència en la concepció de naturalesa humana, entre civilització i barbàrie, que justificava no solament l’esclavisme, sinó també la colonització de pobles inferiors, ja sigui per la seva pròpia naturalesa (bàrbars) o perquè encara no havien arribat al grau de civilització en què es trobaven els colonitzadors. Aquesta concepció de la llibertat a Grècia és producte d’aquesta realitat.

2) Llibertat enfront de participació política: una vegada més, aquí apareix representada la identificació dels ideals del present amb els del passat. La participació política dels grecs és un mite provinent de la utilització de la part pel tot: Atenes és el nostre més destacat espai de coneixement en la història de Grècia, ja que és la major productora de textos, opinions, etc. de l’Hèl·lade, i per això, també és la polis de la qual més informació ens ha arribat. Per tot això, solem parlar de democràcia grega quan volem parlar de democràcia atenesa. No tots els grecs eren democràtics, i ni tan sols tots els atenesos (com demostra la instauració de l’oligarquia després de la guerra del Peloponès). Aquesta utilització d’Atenes com a model que pot provenir, com dèiem, del monopoli que la polis àtica manté pel que fa a les nostres informacions textuals, també té un significat específic per al món contemporani que creu en aquesta teoria, com és el del naixement de l’Estat modern, representatiu. L’aparició al segle XVIII, amb la Revolució Francesa, i ja abans, amb la Revolució Anglesa, de teories polítiques basades en la demanda de nous sistemes polítics de representació del poble en els òrgans de govern duen a la idealització de la democràcia clàssica. Així mateix, tal com comentàvem en parlar de llibertat enfront d’esclavisme, no tots els grecs són lliures, i no tots els grecs són ciutadans, per la qual cosa només un grup d’aquests grecs, aquells que per naixement tenien la ciutadania, duu a una comparança amb el món contemporani que se salda amb la idea platònica que, com a Roma (on el Senat es componia de ciutadans amb una renda específica superior a la mitjana, això és, estava format pels ciutadans més rics), només podien participar en la vida política activa els millors, és a dir, els més rics, l’elit, que amb el seu domini econòmic monopolitzava en gran mesura també el domini cultural. D’aquesta manera, tenim una afirmació del desig de llibertat per decidir i dels sistemes governamentals participatius, però només per a uns quants, aquells capaços de comprendre el funcionament del món.

3) Llibertat enfront de xovinisme: la llibertat, aplicada a les dones, en el món grec, té per resposta una absoluta negació. El món grec és, sens dubte, un dels paradigmes del xovinisme. El predomini total de la concepció masculina del món es veu reflectida socioculturalment en tots els aspectes de la vida, fins i tot en el mateix pla sexual, en què la pràctica quotidiana i culturalment tradicional de l’homosexualitat masculina o la degradació dels models femenins (com en la mito-logia, en què resulta difícil obtenir exemples de bones dones: enfront de Clitemnestra, Medea, Pandora, Hel·lena, Circe, Fedra i moltes altres, apareixen Penèlope, Atena i algun altre exemple aïllat) en són una clara mostra. El mite de les amazones, una societat regida per dones i totalment dominada per la guerra, és un exemple que no necessita comentari.