2.1. El japonès

El japonès forma part d’una família lingüística totalment independent de la del xinès, només parlada a l’arxipèlag del Japó. Encara que en ocasions s’ha afirmat el contrari, es tracta d’una llengua amb unes característiques comunes a moltes altres famílies lingüístiques. L’ordre bàsic de l’oració, per exemple, és el de subjecte-objecte-verb (S-O-V), el mateix que el de moltes llengües de l’Àsia, i fins i tot d’altres geogràficament tan properes a nosaltres com l’euskera. També respecte a la fonologia és una llengua poc complexa: té cinc vocals i un conjunt de consonants lleugerament menys simple que es combinen en estructures sil·làbiques consonant-vocal molt bàsiques, fet que explica el baix nombre de síl·labes que presenta, al voltant d’unes cent. Només en algunes característiques es tracta d’una llengua amb especificitats poc habituals per a parlants de llengües occidentals, com l’ús de determinades partícules gramaticals (algunes de les quals són utilitzades exclusivament per homes o per dones), el seu sistema d’escriptura o un registre honorífic. Amb tot, l’ús de registres honorífics és relativament comú a l’Àsia oriental, en llengües tan allunyades geogràficament i lingüísticament com el tibetà, el coreà, l’indonesi, el javanès o el tai.

Si bé no manté cap filiació lingüística amb el xinès, sí que és cert que el japonès té un sistema d’escriptura que, en part, deu el seu origen als caràcters xinesos. Els primers registres escrits en japonès daten del segle VIII dC. El més antic, el Kojiki (Història dels assumptes antics), està escrit en caràcters xinesos i una part de l’obra segueix la sintaxi xinesa, de manera que no és intel·ligible per a algú que no conegui la seva gramàtica (per exemple, cal tenir en compte que, de manera general, l’ordre normal de l’oració xinesa és S-V-O). En una altra obra lleugerament posterior, el Manyōshū (759 dC), els caràcters xinesos s’empren fonèticament, de manera que una paraula japonesa com yama, “muntanya”, podia escriure’s amb dos caràcters xinesos, un que es pronunciés ya (per exemple, 夜, “nit’) i un altre amb el so ma (per exemple, 麻, “cànem’). A partir d’aquest moment, per tant, aquesta paraula podia escriure’s de dues formes: bé amb el caràcter xinès que té el significat de “muntanya”, 山, bé amb l’ús exclusivament fonètic dels caràcters xinesos, 夜麻. Aquesta és la base conceptual del desenvolupament dels sistemes d’escriptura que s’utilitzen en el japonès actual, que se serveix al mateix temps de caràcters i elements fonètics. ⁽⁵⁾

D’aquesta manera, el japonès modern fa ús d’un triple codi d’escriptura que cal analitzar en dues categories molt diferents.

1) En primer lloc, tenim els caràcters xinesos (漢字 kanji); al Japó hi ha en l’actualitat pràcticament dos mil caràcters d’origen xinès, l’ús dels quals en els mitjans de comunicació està aprovat oficialment, tot i que amb freqüència se’n fa un ús molt més extensiu. De fet, com hem comentat, antigament el japonès utilitzava els caràcters xinesos com a únic codi d’escriptura, per la qual cosa el nombre de caràcters utilitzats és molt més gran. El seu nombre es va retallar considerablement, fins a quedar-se en els dos mil que s’utilitzen avui dia, per motius pràctics vinculats a les dificultats d’aprenentatge. Molts dels caràcters utilitzats en l’escriptura japonesa (no tots) tenen una doble pronunciació, on, derivada de la pronunciació xinesa, i kun, la pronunciació original japonesa.

2) En segon lloc, el japonès se serveix de dos sil·labaris (kana), ⁽⁶⁾ codis basats en les síl·labes més que en els fonemes, amb un total de 46 grafemes bàsics cada un, que substituïren parcialment els caràcters xinesos atesa la inadequació d’aquests per representar els elements gramaticals o la flexió verbal del japonès. El primer d’aquests sil·labaris, el hiragana (平仮名), s’utilitza en partícules, terminacions verbals (l’arrel en la majoria dels casos és un caràcter xinès) o paraules per a les quals no existeix un caràcter xinès adequat. Finalment, el katakana (片仮名) és un sil·labari paral·lel al hiragana utilitzat sobretot per transcriure paraules d’origen estranger (amb l’excepció dels termes de procedència xinesa), noms científics o onomatopeies pròpies del japonès.

En alguns casos (per exemple quan un parlant japonès no coneix el caràcter xinès corresponent), el hiragana pot substituir els kanji, de manera que, almenys teòricament, podria arribar a escriure’s en japonès sense fer pràcticament ús dels caràcters xinesos o kanji. La taula 1.1 recull el llistat de kana (a la primera filera la pronunciació, a la segona els hiragana i a la tercera els katakana) que conformen el sistema fonètic de la llengua japonesa.

Taula1.1. Kana de la llengua japonesa

D’aquesta manera, l’escriptura japonesa actual és una combinació triple de caràcters xinesos, de hiragana i de katakana, tal com veiem en l’exemple (un text publicitari que diu: “Hotel Càpsula: un hotel senzill en el qual totes les habitacions tenen forma de càpsula”; transliterat segons el sistema oficial de romanització com a “Kapuseru Hoteru: Kaku shitsu ga kapuseru no kata no kan i hoteru”). En negre destaquem els kanji, subratllats el katakana, i en gris els hiragana:

Aquest mateix text el podríem escriure sense utilitzar kanji, substituint-lo pel hiragana:

Els kanji o caràcters xinesos, com hem indicat, poden pronunciar-se de diferents maneres, segons s’utilitzi la forma derivada de la pronunciació xinesa (音読み on’yomi) o la pronunciació japonesa original (訓読み kun’yomi). De fet, en molts casos hi ha fins i tot una doble o triple pronunciació xinesa derivada de dos o més dialectes xinesos diferents, la qual cosa aporta més complexitat a l’aprenentatge. Per citar un exemple, hi ha diferents paraules en les quals el caràcter 米, “arròs”, es pronuncia de tres formes divergents: com mai, com bei (pronunciacions derivades del xinès) o com yone (pronunciació japonesa original). A causa d’aquesta aparent falta de sistematicitat, s’han dut a terme campanyes per abolir els kanji japonesos en favor dels kana, i fins i tot per a la total romanització del japonès. Cap d’elles no ha triomfat i, malgrat la reducció del nombre de kanji oficials realitzada pel govern, tot sembla indicar que la utilització del codi triple d’escriptura del japonès romandrà vigent, almenys a mitjà termini.

Aquest sistema d’escriptura és la base del japonès estàndard. No obstant això, el Japó és un país format per un gran nombre d’illes muntanyoses que ofereixen l’escenari ideal per allotjar una gran diversitat lingüística. De fet, malgrat l’aparent homogeneïtat lingüística del Japó, hi ha una riquesa dialectal molt important. Alguns dels dialectes japonesos de regions septentrionals no són totalment intel·ligibles per a alguns parlants de les illes de més al sud, o fins i tot de la capital, Tòquio. Per aquest motiu, la comunicació entre les diferents regions ha estat possible gràcies a l’ús d’una “llengua comuna”, nascuda a partir dels dialectes locals, però ha estat modificada per la influència de la llengua estàndard, que s’utilitza en els mitjans de comunicació, en l’Administració i a les escoles d’ensenyament oficial.

A més dels diferents dialectes del japonès, a l’arxipèlag del Japó trobem una llengua aïllada de filiació dubtosa i en via d’extinció: l’ainu. Es tracta d’una llengua que encara és parlada al nord, a l’illa de Hokkaido, per un nombre molt limitat de parlants. És una llengua que probablement s’havia parlat a tota la meitat nord del Japó, a l’illa de Hokkaido i part de la de Honshu, a més de Sakhalin (Rússia). Actualment, tanmateix, hi ha menys de vint mil membres de l’ètnia ainu, i els matrimonis interètnics amb els japonesos són molt comuns, la qual cosa explica que la seva llengua compti cada vega-da amb menys parlants. Malgrat tot, hi ha intents de revitalitzar la llengua i la cultura ainu que pretenen que la seva situació sigui més coneguda dins i fora del Japó. ⁽⁷⁾

2.2. El coreà

El cas del coreà és similar al del japonès. Encara que es tracta d’una llengua totalment diferent de la xinesa, i a causa de la forta influència política i cultural de l’imperi xinès durant tota la història de Corea, els coreans van utilitzar els caràcters xinesos o hanja ( / 漢字) com a sistema d’escriptura de la seva pròpia llengua. Ara bé, ateses de les diferents característiques tipològiques del coreà respecte del xinès, l’ús dels caràcters com a sistema de transcripció era molt problemàtic.

Per solucionar aquestes dificultats, es van crear alguns caràcters nous i es van desenvolupar diferents sistemes en els quals els caràcters tenien valor només fonètic; fins i tot es van introduir nous símbols, ja des dels segles X i XI, per indicar la flexió dels verbs i les funcions gramaticals, probable model per a la posterior creació dels kana japonesos. Finalment, el 1443-44, segons les cròniques coreanes, el rei Sejong (1397-1450) va idear un alfabet fonètic molt més ajustat a la llengua coreana, el jeongeum ( /正音 , “sons correctes’). Malgrat l’oposició de la majoria d’intel·lectuals coreans, contraris a adoptar una escriptura vulgar diferent dels caràcters xinesos en què es basava la seva erudició i que va arribar a ser prohibit per alguns governants, l’ús del jeongeum es va estendre de manera notable a partir de llavors (Miller, 1996: 78-80).

Pocs anys després, els clàssics xinesos van ser traduïts a aquest nou sistema d’escriptura, encara vigent en l’actualitat. Això no significa que els caràcters xinesos quedessin totalment oblidats: en els segles XIX i XX es va popularitzar un sistema d’escriptura que combinava els caràcters d’origen xinès i el jeongeum. No obstant això, a Corea del Nord els caràcters van quedar abolits el 1949; a Corea del Sud, en canvi, es continua utilitzant el sistema combinat, encara que la freqüència d’ús dels caràcters xinesos varia molt segons el tipus d’escrit: no solament és possible escriure coreà sense emprar caràcters, sinó que molts autors de literatura així ho fan. És el cas d’aquest exemple de coreà modern (la frase inicial del primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans), escrit només en hangeul (, “grans lletres”, nom que va adoptar el jeongeum en el segle XX):

El hangeul està format per vint-i-quatre grafemes bàsics (combinació de catorze consonants i deu vocals); és totalment fonèmic i capaç de descriure tots els sons de la llengua coreana. Els lingüistes moderns el consideren un dels sistemes d’escriptura més científics que existeixen, simple i fàcil d’aprendre (a diferència dels caràcters xinesos utilitzats fins llavors).

Respecte al lèxic, el coreà és una llengua que té un gran nombre de préstecs del xinès, que s’explica per la llarga tradició d’ús de caràcters xinesos des dels inicis de l’escriptura coreana i el contacte continu que ha hi hagut entre ambdues cultures. Malgrat que els préstecs xinesos i les paraules originals coreanes havien cohabitat des de sempre, les paraules d’origen xinès van acabar predominant, a causa del seu prestigi en els cercles intel·lectuals, i molts termes pròpiament coreans van caure en desús i fins i tot es van perdre en l’oblit. A finals del segle XIX es van iniciar moviments populars que van intentar estimular la recuperació de la cultura tradicional coreana, de manera que es va impulsar així l’estudi de la llengua com a disciplina acadèmica. Es van publicar gramàtiques i els mitjans de comunicació i les notificacions oficials del Govern es van començar a editar de forma generalitzada en hangeul. Tanmateix, l’agressiva política colonial japonesa durant tota la primera meitat del segle XX, que marginava l’estudi del coreà en favor del japonès, va trencar amb aquesta tendència.

Després de la derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial, Corea va quedar dividida per les grans potències en dues parts. A partir d’aquell moment els caràcters d’origen xinès van quedar abolits a Corea del Nord, mentre que a Corea del Sud s’ha utilitzat des de llavors tant el sistema combinat de caràcters xinesos i hangeul, com únicament el hangeul. De fet, fins i tot en dues ocasions es va arribar a abolir a Corea del Sud l’ús de caràcters xinesos, encara que només durant uns quants anys. En l’actualitat, el Govern sud-coreà segueix una política educativa que exigeix als estudiants d’ensenyament secundari el coneixement d’uns mil vuit-cents caràcters xinesos bàsics.

D’altra banda, el Govern coreà del nord ha impulsat la “purificació” del coreà (l’ús de les paraules natives coreanes, en detriment dels préstecs d’altres llengües) d’una forma molt més activa i decidida que a Corea del Sud. Al nord, el Govern ha intentat que els mitjans de comunicació contribueixin a la difusió de l’ús de paraules genuïnes coreanes que s’han recuperat en els últims temps; a Corea del Sud, en canvi, aquestes iniciatives han estat vinculades a organitzacions no governamentals de lingüistes i intel·lectuals.

3.1. La llengua uigur

A l’oest i al nord de la Xina trobem l’uigur i el mongol, dues llengües de la família altaica (figura 1.3), encara que pertanyents a branques diferents, que són les més representatives en les seves corresponents regions autònomes. Oficialment, a la Xina, dins de la Regió Autònoma de Xinjiang, a l’extrem nord-oest del país, d’on són originaris, hi ha prop de set milions de parlants de llengua uigur, tot i que aquesta xifra augmentaria sensiblement si incloguéssim els uigurs que viuen en altres països centreasiàtics. ⁽⁸⁾

Figura 1.3. Llengües altaiques

El uigur és una llengua del grup túrquic (com l’uzbek, que compta amb alguns milers de parlants a la Xina, o el kazakh, representat per més d’un milió de parlants en el mateix Xinjiang) que antigament havia utilitzat diferents sistemes alfabètics per escriure. L’antiga escriptura uigur (no inventada pels uigurs, sinó per un altre poble la identitat del qual es desconeix) estava formada per només vint símbols diferents, que es llegien de dreta a esquerra, molt fàcils d’aprendre i d’utilitzar,

Tanmateix, a partir del segle XIII, a causa de la influència de l’Islam, es va adoptar l’alfabet àrab com a escriptura del uigur, sistema que s’ha mantingut vigent fins a l’actualitat, a excepció d’un breu període durant els anys setanta durant el qual el Govern xinès va intentar introduir l’alfabet llatí per escriure el uigur; davant del rebuig de bona part de la seva població i la seva inadequació, el 1987 es va tornar a adoptar l’alfabet àrab com a escriptura oficial (malgrat que aquest codi tampoc no s’ajusta per complet a la gran varietat vocàlica del uigur).

Hi ha diferents dialectes uigurs. Tanmateix, la varietat principal, el uigur pròpiament dit, presenta una considerable homogeneïtat, sobretot tenint en compte la gran extensió de territori que ocupa. D’altra banda, la importància dels seus contactes amb altres llengües veïnes es mostra en el gran nombre de préstecs de l’iranià, l’àrab i el xinès; llengües amb què, malgrat això, no manté cap tipus de filiació.

3.2. El mongol

El mongol és la llengua pròpia de la Regió Autònoma de Mongòlia Interior, on trobem aproximadament 3,5 milions de parlants, i fora del territori xinès s’estén per tot Mongòlia i algunes zones de Rússia. El mongol, de la família altaica, és de fet només una de les cinc llengües mongols que es parlen a la Xina (el mongol pròpiament dit, el dagur, el santa, el bao’an i el monguor), encara que és la més estesa de totes. Es tracta d’una llengua formada per un important nombre de dialectes, la majoria molt similars (encara que alguns, parlats a Rússia, presenten moltes més dissimilituds). Aquesta uniformitat probablement es remet al fet que els mongols van adoptar el budisme tibetà com a religió i els monestirs es van convertir tant en font d’educació com en guardians de la llengua clàssica, que va poder conservarse de manera homogènia al llarg dels extensos territoris que històricament han ocupat els pobles mongols.

L’escriptura que actualment s’utilitza a la Xina és l’alfabet denominat mongol clàssic, adaptat de l’alfabet uigur el segle XII o XIII, quan la gran conquesta mongol va incorporar dins dels seus dominis tota l’Àsia central i els uigurs es van convertir en peça clau dins de l’administració del gran líder mongol Chinggis Kan (1162-1227), la cort del qual estava poblada d’estrangers arribats de totes les regions que havia conquerit. Des de llavors, el mongol s’escriu de dalt a baix i d’esquerra a dreta, un tret molt poc habitual en els sistemes verticals d’escriptura, en què pràcticament sempre s’escriu de dreta a esquerra. A més, la forma de les lletres, amb un total de vint-i-quatre símbols bàsics diferents, canvia depenent de si s’escriu al principi, a meitat o a final de paraula (característica que comparteix amb el uigur antic).

En alguns moments històrics bastant puntuals s’han emprat altres sistemes d’escriptura: els caràcters xinesos (amb una funció únicament fonètica), l’alfabet tibetà, alguns alfabets que prenien com a model el tibetà (com és el cas de l’alfabet phagspa) i l’àrab. Més enllà de les fronteres de la República Popular de la Xina, com a resultat de la pressió soviètica, Mongòlia va adoptar l’alfabet ciríllic el 1937. Des de 1994 el Govern de Mongòlia ha intentat reintroduir l’alfabet tradicional mongol, que s’ensenya a les escoles i comença a emprar-se més extensament; tanmateix, per ara l’escriptura mongol clàssica només s’usa de forma habitual a la Regió Autònoma de Mongòlia Interior, dins del territori xinès.

3.3. El tibetà

A la zona de l’Himàlaia i l’altiplà del Tibet, que s’estén per la regió actualment denominada Regió Autònoma del Tibet, la província de Qinghai i algunes regions de les províncies de Sichuan i Gansu, es parlen diferents llengües i dialectes tibetans. El tibetà pertany a la família de les llengües sinotibetanes, igual que el xinès, encara que la seva relació és molt llunyana; sens dubte són llengües que s’han desenvolupat de manera aïllada durant alguns mil·lennis. De fet, el tibetà està molt més relacionat amb les llengües del denominat grup tibetobirmà que amb el xinès.

Actualment, hi ha aproximadament tres milions d’habitants a la Xina que tenen el tibetà com a llengua materna. Malgrat tot, es tracta de fet d’una llengua en regressió, a causa de la política demogràfica del Govern xinès, que consisteix a desplaçar població xinesa no tibetana i que per tant no coneix el tibetà, fins al Tibet, amb les conseqüències lingüístiques i culturals que això representa.

El tibetà és una llengua d’una important diversitat lingüística (existeixen cinc grups diferents de dialectes); els dialectes del centre (especialment el de Lasa) són els més estesos i els que han guanyat oficialitat a l’actual Regió Autònoma del Tibet. L’evolució d’aquests dialectes moderns respecte del tibetà clàssic ha estat molt gran: han perdut els afixos que són característics d’aquest últim i han incorporat els tons, a més s’han produït molts canvis en la pronunciació. Tanmateix, si s’atenen els dialectes més perifèrics, i que per tant han evolucionat més aïlladament dins del conjunt dels dialectes tibetans, com per exemple el ladak o l’amdo, és possible identificar una pronunciació molt més propera a la clàssica. Malgrat tot, a causa de la gran evolució dialectal i, en canvi, a la preservació de la forma escrita, el tibetà és una llengua que presenta notables diferències entre la pronunciació i l’escriptura, molt més pronunciades que en altres llengües amb freqüència citades com a exemples de la distància existent entre la parla i la forma escrita (com poden ser el francès o l’anglès).

Les llengües tibetanes són fonamentalment monosil·làbiques, en el sentit que, amb poques excepcions, les paraules de més d’una síl·laba poden dividir-se en parts, cada unes de les quals té un significat propi; això significa que, malgrat l’ús de prefixos i sufixos, es tracta de llengües en les quals l’homofonia és un fenomen molt habitual. D’altra banda, l’escriptura tibetana és alfabètica i està formada per una trentena de lletres. A continuació, per exemple, incloem part del primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans escrit en tibetà.

L’origen de l’alfabet tibetà es remunta al segle VII, en què es va crear a partir de l’alfabet devanagari procedent del nord de l’Índia (en el qual es basa l’escriptura actual de llengües com l’hindi, el sànscrit o el nepalès), moment en què es van escriure diverses gramàtiques basades en el sànscrit. Immediatament es van començar a traduir els textos budistes (objectiu pel qual s’havia creat l’escriptura tibetana). Des de llavors, i malgrat l’evolució de la llengua oral, aquest alfabet s’ha mantingut fins a l’actualitat com a codi d’escriptura del tibetà.

3.4. El zhuang

La llengua zhuang és l’última de les llengües representatives de les regions autònomes xineses i pertany a un tipus molt diferent de minoria. A diferència dels uigurs o dels manxús, arribats de zones més occidentals durant l’últim mil·lenni (i que no van quedar incorporats a l’imperi xinès fins a l’última dinastia Qing), els zhuang són una ètnia pròpia del sud, una regió on coexisteixen un gran nombre de pobles que ja habitaven aquelles latituds abans de l’arribada dels xinesos Han. Les llengües que es parlen en aquestes províncies del sud són una extensió de les llengües del sud-est asiàtic, riques en tons i amb una marcada tendència al monosillabisme (característiques totalment alienes a les llengües altaiques del nord). Encara que no totes aquestes llengües del sud comparteixen un origen ancestral comú, sí que tenen característiques bàsiques comunes, tant en el lèxic com en la fonètica i la gramàtica, conseqüència de la seva llarga història de contactes mutus.

Un dels trets més característics de la llengua zhuang, de la qual hi ha al voltant de catorze milions de parlants (la més parlada d’entre les llengües minoritàries de la Xina), és la seva riquesa tonal: el dialecte estàndard presenta un total de vuit tons. ⁽⁹⁾ De fet, el sistema tonal de la llengua zhuang és molt similar al d’alguns dialectes xinesos, especialment els del sud. La majoria de les paraules són monosil·làbiques (o creades a partir de monosíl·labs), de manera similar al que ocorre amb el xinès, i la construcció de les síl·labes és també similar a la dels dialectes xinesos, sobretot el cantonès. Aquestes similituds havien portat molts lingüistes a considerar erròniament el zhuang i altres llengües de la família daica pertanyents a la mateixa família lingüística que el xinès.

Hi ha també diferents elements sintàctics comuns entre el zhuang i el xinès. L’ordre de la frase és molt afí, i el verb precedeix l’objecte (a diferència del tibetà, malgrat que el tibetà és una llengua que pertany a la família sinotibetana i, per tant, teòricament més propera al xinès). Tanmateix, l’ordre dels modificadors dels substantius i verbs no coincideix (en el cas del xinès els modificadors normalment precedeixen els noms i els verbs, a diferència del zhuang). Respecte al lèxic, els molts segles de convivència amb el xinès han fet que el zhuang estigui replet de préstecs d’aquesta llengua, que expliquen en part la similitud de patrons gramaticals, i més tenint en compte el fet que els zhuang són una comunitat plenament bilingüe des de fa generacions.

Els zhuang no tenen cap tipus d’escriptura pròpia. Actualment utilitzen l’alfabet llatí com a codi d’escriptura, malgrat que anteriorment als anys cinquanta, moment en què el nou govern del Partit Comunista Xinès va introduir un sistema de romanització, utilitzaven caràcters xinesos per transcriure les paraules de la seva llengua, basant-se en un sistema híbrid que combinava alhora elements fonètics i semàntics: de forma similar a altres llengües de la regió, com en l’antic sistema d’escriptura del Vietnam, els zhuang creaven caràcters xinesos nous per la simple unió de dos caràcters, de manera que un aportava el significat i l’altre la pronunciació. En l’exemple que veiem a continuació, el caràcter xinès 那 na aporta l’element fonètic i el caràcter xinès 田 tian el semàntic, per formar un nou caràcter no xinès, na, que en zhuang significa “camp d’arròs’:

Aquest i altres sistemes anàlegs que permetien emprar els caràcters xinesos per a escriure el zhuang i altres llengües daiques era massa complex i dificultava molt l’aprenentatge de l’escriptura, la qual cosa va motivar-ne l’abandonament. Per aquest motiu en l’actualitat s’ha consolidat plenament l’ús d’un sistema de romanització basat en l’alfabet llatí.

3.5. Altres llengües i sistemes d’escriptura del sud de la Xina

Deixant de costat les llengües que reben un major reconeixement pel fet de ser les dominants a les diferents regions autònomes, el territori xinès acull un nombre molt ampli de llengües minoritàries, algunes de les quals han desenvolupat sistemes propis d’escriptura. Al sud de la Xina, especialment a les províncies de Sichuan, Yunnan, Guizhou, Guangxi i Guangdong es concentra el major nombre d’ètnies i de llengües diferents de tot l’Àsia oriental, encara que en molts casos un nombre de parlants relativament baix impedeix que la seva visibilitat sigui més gran. Algunes d’aquestes llengües tenen escriptura pròpia, i d’altres la van tenir malgrat que l’han perdut, a causa fonamentalment del problema que representen els baixos nivells d’alfabetització en aquestes llengües. A continuació abordarem breument el cas de les minories yi i naxi, ambdues amb sistemes propis d’escriptura malgrat que representen dos casos molt diferents, tant pel que fa a les peculiaritats del codi desenvolupat com al coneixement que els membres d’aquestes ètnies en tenen.

3.5.1. La llengua i l’escriptura yi

Actualment, segons el cens nacional de l’any 2000, hi ha aproximadament uns 7,7 milions de yi repartits per les províncies de Sichuan, Guizhou i Yunnan; la majoria (al voltant d’uns quatre milions) parlen algun dels sis diferents dialectes yi que existeixen (de vegades referits amb la denominació de lolo o nuosu). Es tracta de llengües de la branca tibetobirmana, dins de la família de les llengües sinotibetanes, que presenten algunes similituds fonètiques i sintàctiques amb el xinès (que acostumen a ser comuns a moltes llengües de les minories del sud: paraules majoritàriament monosíl·labes, ús de tons, presència de classificadors). ⁽¹⁰⁾ La seva escriptura, a la qual dedicarem la nostra atenció, té en canvi unes característiques pròpies molt notables i destacades. Per als yi, l’escriptura no és un simple mitjà de comunicació, sinó que està intrínsecament associada als rituals màgics i endevinatoris. Una part fonamental de la literatura yi està formada per encantaments i ritus i és per això que els principals transmissors de l’escriptura, els únics que reben una educació en sentit ampli, són els sacerdots i endevins, els pimu.

En ocasions s’ha afirmat erròniament que l’escriptura yi és pictogràfica. Es tracta en realitat d’un sil·labari, encara que molt més extens i menys sistematitzat que, per exemple, els kana japonesos. Cada signe representa una síl·laba. Molts d’ells són extremadament simples, de dos o tres traços, i encara que alguns recorden els caràcters xinesos, la majoria segueix uns principis molt diferents de construcció. En l’exemple següent, podem constatar que molts dels signes contenen cercles o semicercles, una figura aliena a l’estètica dels caràcters xinesos.

Segons els indicis històrics dels quals es disposa, l’escriptura yi va començar a desenvolupar-se fa prop de mil anys, malgrat que els primers vestigis conservats són molt posteriors, del segle XVI. Es tracta d’un sistema d’escriptura encara poc conegut, i ni tan sols no se sap exactament el nombre de caràcters yi que existeixen. El seu ús tampoc no és uniforme. En algunes àrees es llegeixen de dalt a baix; en altres, de dreta a esquerra. Fins i tot els símbols utilitzats poden variar de forma significativa d’una regió a l’altra. Alguns han estimat en vuit mil el nombre de símbols usats en algunes zones; és una xifra sens dubte molt inexacta (cap dialecte yi no té un nombre tan excessiu de síl·labes), però el nombre de caràcters és sens dubte molt alt. Malgrat que en teoria cada signe representa una síl·laba, hi ha casos en els quals hi ha grafies diferents per representar els diferents tons amb què es pronuncia una mateixa síl·laba.

L’any 1975 el Govern xinès va decidir normalitzar l’escriptura yi. Va seleccionar 819 caràcters, que es van convertir oficialment en l’escriptura estàndard dels yi; tres anys després van començar a ser ensenyats en algunes escoles, i s’han publicat diaris i llibres escrits així, encara que no es tenen dades suficients per jutjar l’èxit d’aquestes mesures. ⁽¹¹⁾

3.5.2. L’escriptura naxi

Un altre exemple d’escriptura complexa del sud de la Xina el trobem entre els naxi, minoria de la província de Yunnan que té una de les tradicions literàries més desenvolupades i sorprenents de tot el sud de la Xina per la seva qualitat. L’escriptura amb què es va desenvolupar aquesta literatura, denominada dongba, és un dels pocs sistemes pictogràfics elaborats que hi ha, la qual cosa hi confereix un valor lingüístic molt destacat, al qual cal afegir la força estètica dels seus caràcters.

Els pràcticament 310.000 naxi que hi ha actualment són els descendents d’un antic regne que va arribar a dominar la regió que encara avui ocupen, el districte de Lijiang, a Yunnan, fins que els mongols conquistaren la província en el segle XIII i els sotmeteren al seu control. A partir d’aquell moment van mantenir una relació tributària amb l’Estat xinès, fins que el 1723 van quedar fortament incorporats a l’imperi xinès (White 1997: 301). Culturalment, són molt propers als pobles del Tibet; les seves pràctiques religioses, arribades del Tibet prebudista i budista, o les seves formes de vida, a les pastures de les zones més orientals de l’Himàlaia, els apropen als tibetans. Malgrat tot, la seva llengua és més propera a la dels yi que al tibetà.

La llengua dels naxi s’ha escrit de tres formes diferents: amb l’escriptura pictogràfica dongba, amb els caràcters geba (que en el seu conjunt formen un sil·labari fonètic) i amb l’alfabet llatí. El dongba està format per uns 1.400 signes diferents, i d’aquests el 90% són pictogrames (grafies que intenten representar gràficament allò que designen), encara que alguns d’aquests pictogrames són utilitzats fonèticament, seguint el que es denomina principi de rebus. No es tracta de símbols abstractes o esquemàtics, sinó d’autèntics dibuixos representatius clarament discernibles, com veiem en els exemples de la figura 1.7.

Figura 1.7. Alguns pictogrames dongba

En la forma tradicional d’escriure en dongba, aquests dibuixos de plantes, animals i objectes queden agrupats en marcs rectangulars que han de ser llegits d’esquerra a dreta i de dalt a baix. A continuació veiem una mostra d’un text en dongba.

És difícil afirmar amb rotunditat si aquest tipus de codi basat en pictogrames constitueix un sistema d’escriptura. En sentit estricte, es tractava únicament d’un mecanisme mnemotècnic que havia de permetre als lectors, normalment els sacerdots naxi, recordar amb claredat un relat que ja coneixien prèviament. Les paraules més abstractes, menys representables pictogràficament, en general són elidides i en principi no tenen cap presència. De fet, el dongba no havia tingut funció comunicativa per als naxi; el seu ús sempre ha quedat restringit a l’àmbit de les creences religioses. La mateixa paraula dongba s’empra per designar els sacerdots-xamans dels naxi, i sempre ha estat un codi pràcticament només conegut per ells. Per aquests motius, en principi no es pot parlar del dongba com d’un sistema d’escriptura, reflex de la llengua oral.

No obstant això, en algunes ocasions el dongba fa ús del principi de rebus, la qual cosa l’apropa al concepte d’escriptura: en alguns casos, per “dibuixar“ conceptes de difícil representació, els naxi es van servir de pictogrames que es corresponien a paraules ja existents i que es pronunciaven en la llengua oral de manera similar o idèntica a altres paraules més abstractes per poder representar aquests conceptes menys concrets. És a dir, s’utilitzen els símbols d’alguns homòfons per poder “escriure“ conceptes més abstractes. Per exemple, a la llengua naxi, la paraula ull es pronuncia mie, el símbol dongba del qual està format per dos ulls oberts que observen (figura 1.8). Quan es va voler buscar una grafia per a la paraula destí, més abstracta i difícil de representar pictòricament, es va optar per prendre la mateixa grafia d’ull, en tant que la pronunciació d’ambdues paraules és la mateixa. Amb l’ús d’aquest principi de rebus, alguns caràcters dongba poden arribar a tenir una funció fonètica complementària a aquella més representacional per a la qual van ser concebuts.

Figura 1.8. El principi de rebus en l’escriptura dongba

A més, anant més enllà de les associacions estrictes que formula el principi de rebus, hi ha pictogrames que tenen una funció únicament sintàctica, és a dir, són la representació gràfica de partícules gramaticals homòfones. Per tant, l’escriptura dongba reuneix unes característiques que l’apropen molt als autèntics codis d’escriptura, ja que intenta reflectir, almenys parcialment, la llengua parlada i no solament comunicar els significats. En cert sentit l’escriptura dels naxi presenta moltes similituds amb els primers estadis d’evolució de l’escriptura xinesa. L’inici de l’escriptura a la Xina, que analitzem al capítol 3, com a tal va dependre del descobriment dels principis d’associació de paraules homòfones que precisament es manifesten en el dongba d’una forma encara poc desenvolupada. Principis que, de manera molt similar, es troben en l’escriptura jeroglífica de l’antic Egipte o en els primers caràcters xinesos de la dinastia Shang.

El coneixement que tenen els naxi en l’actualitat de l’escriptura dongba és testimonial; tot just queden alguns ancians que encara són capaços de llegir els aproximadament vint mil llibres en dongba que han sobreviscut (xifra que no ens ha de fer oblidar que durant la febre iconoclàstica de la Revolució Cultural se’n van destruir molts milers). Durant els anys vuitanta es va publicar un diari en escriptura dongba i la seva transcripció en alfabet llatí, i el mateix es va fer amb una trentena de llibres, com a part d’un intent d’alfabetització dels naxi en la seva pròpia llengua. Tanmateix, a finals d’aquella dècada l’interès del Govern xinès per patrocinar la llengua naxi va decaure, i tota la investigació sobre el dongba va quedar a les mans de fundacions privades amb menor capacitat econòmica. ⁽¹²⁾ El futur de l’escriptura pictogràfica dels naxi està, per tant, vinculat al destí de les poques persones coneixedores d’aquest codi encara vives, tot i que alguns especialistes a la Xina i a tot el món intenten posar remei a la seva desaparició. En aquest sentit, les noves tecnologies poden contribuir a evitar l’inevitable: alguns investigadors han ideat sistemes per escriure en dongba emprant teclats d’ordinador, la qual cosa podria arribar a convertir-se en un primer pas per aprofundir d’una forma més àmplia en l’estudi d’aquesta llengua. ⁽¹³⁾

3.6. Política lingüística del Govern xinès

La posició del Govern xinès respecte a les llengües minoritàries és heterogènia i ambivalent. A la Xina hi ha més de cent àrees autònomes de diferents nivells, incloses les cinc grans regions autònomes del Tibet, Xinjiang, Mongòlia Interior, Guangxi i Ningxia, d’àmbit provincial. Les àrees autònomes representen al voltant del 60% de la superfície del país, i comprenen més de cent milions d’habitants. En aquestes regions es permet una certa flexibilitat en l’aplicació de les lleis i disposicions del Govern central, fet que contribueix a fer que la situació sociolingüística d’algunes llengües minoritàries estigui molt consolidada, mentre que la de moltes altres és molt precària.

Generalment en les àrees autònomes s’exigeix que els documents oficials també siguin redactats en les llengües minoritàries que es parlen. El mongol, el tibetà, el kazakh, el uigur, el coreà i el dai s’utilitzen amb freqüència com a llengües oficials les seves respectives zones, i s’ensenyen a les escoles, a més d’utilitzar-se en alguns mitjans de comunicació i en publicacions. Encara que la seva aplicació no és homogènia, en alguns casos hi ha accions, de fet, que apunten a un verdader bilingüisme en l’escolarització, en la qual aquestes llengües adquireixen protagonisme fins i tot per davant del xinès, que només és la llengua bàsica en un nombre menor d’assignatures, la qual cosa ha de permetre la consolidació del coneixement i l’ús social d’aquestes llengües. Altres llengües minoritàries (zhuang, yi, lisu, lahu, kirguiz, entre d’altres) s’ensenyen, de forma molt desigual, en l’educació primària als nens que pertanyen a aquestes minories, encara que a diferència de l’indicat sobre el primer grup més consolidat, l’ensenyament és bàsicament en xinès, i les llengües minoritàries ocupen l’espai d’una assignatura o de cursos extracurriculars. A més, l’educació secundària i superior és exclusivament en xinès.

De fet, en contrast amb la posició oficial marcadament liberal del Govern, la situació de moltes d’aquestes llengües és d’evident regressió, i l’actitud oberta de les autoritats en moltes ocasions està més dirigida a encobrir aquest problema que a resoldre‘l, amb la qual cosa resulten beneficiades únicament les més visibles de les llengües minoritàries, que són les que reben l’atenció del Govern i mitjans de comunicació (nacionals i internacionals). Més enllà del grup de llengües més afavorides per l’actual política lingüística, que alguns especialistes consideren d’igualtat teòrica però desigualtat pràctica (Zhou 2004: 11-19), actualment a la Xina hi ha unes vint llegües en perill d’extinció, i entre quinze i vint més que són parlades per menys de deu mil habitants. Alhora, s’aprecia un creixent envelliment de la població d’aquestes llengües més minoritàries, que amb el pas d’una generació a la següent poden passar a ser comptabilitzades entre les que estan en el llindar de la desaparició. Això xoca en ocasions amb polítiques poc planificades de proteccionisme cultural de les autoritats locals que, pressionades pel Govern central, imposen l’aprenentatge d’algunes d’aquestes llengües a segments de la població que ja han deixat de parlar-les, amb la previsible reacció de rebuig que aquestes mesures proteccionistes arriben a provocar.

El nivell relativament baix d’alfabetització de moltes d’aquests grups (que globalment presentaven un 30,8% d’analfabets el 1999), les acusacions per part d’alguns dirigents locals del Partit Comunista Xinès a determinades minories de dedicar una part massa important dels seus recursos a les pràctiques religioses en lloc de dedicar-los a l’educació dels seus descendents, o la febre per aprendre anglès que en els últims anys fueteja la Xina i afecta indirectament les ètnies minoritàries, són fets que no contribueixen a solucionar aquesta situació de precarietat (Dreyer 2003b: 382-383). El creixent abisme econòmic que separa la Xina rural, en la qual de manera general es localitzen els grups minoritaris, de la urbana només contribueix a fer que la seva condició difícilment no pugui canviar d’una manera significativa. Això es tradueix en escoles mal equipades, polítiques locals marcadament pragmàtiques que procuren en primer terme el desenvolupament econòmic i marginen habitualment les decisions més sensibles amb la situació lingüística de les minories, i fins i tot l’exotització folklòrica d’aquestes minories en nom del desenvolupament d’un turisme interior culturalment poc sostenible. Tot això esbossa a curt termini un futur poc esperançador per a la majoria d’aquestes llengües més minoritàries.

4.1. Els dialectes xinesos

La llengua xinesa constitueix per si sola una de les dues principals branques de la família de les llengües sinotibetanes. Aquest fet per si mateix ens suggereix que, més que d’una única llengua, sota el concepte de llengua xinesa s’oculta una realitat complexa que apunta més aviat a un grup lingüístic que inclou un bon nombre de dialectes i subdialectes. És per això que alguns lingüistes prefereixen l’ús de termes com llengües xineses, en plural, o llengües síniques, que resumeixen millor la idea de diversitat que aglutinen.

La definició clàssica estableix que els dialectes són varietats d’una mateixa llengua que es distingeixen per certes diferències en el vocabulari, la fonologia o la sintaxi que són pròpies de les diferents regions del domini d’aquella llengua, però que alhora no presenten gaires dificultats de comprensió per als parlants de les altres varietats. La distinció entre dialectes i llengües, tanmateix, és molt menys clara del que aquesta definició permet pensar. Sembla que un criteri fonamental és el d’intel·ligibilitat mútua o intercomunicació entre els parlants de diferents dialectes: quan aquesta intel·ligibilitat es perd hauríem de parlar més pròpiament de llengües diferents, en lloc de dialectes d’una mateixa llengua. Habitualment, es considera que aquesta intel·ligibilitat o comprensió mútua és gradual: com més propers siguin els dialectes que parlin dues persones menys dificultats tindran per entendre’s entre elles, i com més allunyats siguin, més grans seran les dificultats.

Aquest criteri, tanmateix, no pot aplicar-se en el cas dels dialectes xinesos, ja que els parlants dels diferents dialectes no s’entenen entre ells i, fins i tot, en molts casos, la comunicació és molt dificultosa entre els parlants de subdialectes pertanyents a una mateixa família dialectal. No solament passa entre els pequinesos i els cantonesos, que parlen dialectes molt diferents i viuen en dos extrems molt allunyats del país, sinó que fins i tot xinesos nascuts a pocs quilòmetres de distància parlen subdialectes prou diferents per no entendre’s, per exemple a la província de Zhejiang. La realitat mostra que els límits entre llengua i dialecte no són en absolut clars. Són nombrosos els casos en els quals els lingüistes no es posen d’acord en si una determinada varietat és un dialecte o una llengua respecte a l’altra. El cas de la Xina és exemplar: les diferències lingüístiques entre els diferents dialectes són tan importants que, tant des del punt de vista del seu desenvolupament històric com de la seva configuració geolingüística actual, es pot afirmar que el xinès és més una família de llengües que una sola llengua amb diferents varietats regionals. ⁽¹⁴⁾

Per tot l’anterior, el concepte de dialecte xinès és molt diferent del concepte de dialecte tal com s’aplica a altres llengües, especialment les parlades a Occident. Quan parlem de “dialectes de la llengua anglesa” (malgrat que s’estenen fins a cinc continents diferents) ens estem referint a un tipus de realitat molt diferent que quan parlem de “dialectes de la llengua xinesa”. En aquest sentit, hem d’insistir en quatre qüestions bàsiques:

1) Més que de dialectes, cal parlar de famílies dialectals del xinès, cada una de les quals se subdivideix en diferents dialectes i fins i tot, en molts casos, en subfamílies de dialectes. Un exemple d’aquesta diversitat la trobem a les ciutats espanyoles i d’altres països europeus: la gran majoria d’immigrants xinesos a Espanya són originaris de dues poblacions de la província de Zhejiang on a tots els mapes lingüístics s’indica que es parla el dialecte wu; malgrat la proximitat d’ambdues localitats (separades per menys de cinquanta quilòmetres), i que pertanyen a una mateixa àrea dialectal, la llengua que parlen els habitants d’una és incomprensible per als de l’altra, la qual cosa dóna clara mostra de la complexitat que en moltes ocasions s’amaga sota el terme dialecte.

2) Com s’infereix de l’exemple anterior, el criteri d’intel·ligibilitat mútua entre els parlants de diferents dialectes d’una mateixa llengua queda exclòs de la definició de dialecte xinès, o com a mínim ha de ser matisat. Amb molta freqüència, especialment entre alguns dels dialectes del sud, fins i tot els parlants de dialectes que pertanyen a una mateixa subfamília dialectal tenen grans dificultats per entendre’s quan parlen els seus dialectes propis. Els dialectes de Taiwan i de Chaozhou (província de Guangdong), ambdós considerats dialectes pertanyents al subgrup min del sud (minnanhua) dins de la família dialectal min, són un altre exemple d’aquest fenomen, ja que els parlants d’un dialecte i de l’altre amb prou feines poden arribar a entendre’s (només paraules i expressions bàsiques aïllades) malgrat la teòrica proximitat lingüística.

3) La distribució geogràfica i demogràfica dels grups dialectals xinesos és molt irregular. Hi ha grans províncies (que per la seva extensió són equivalents als països europeus) dominades per un sol dialecte i, en canvi, en altres, en un mateix districte o prefectura, poden conviure tres i quatre dialectes diferents. A més, molts d’aquests dialectes o subdialectes que es parlen en àrees molt petites (valls, ciutats), malgrat la seva escassa extensió, són amb freqüència inintelligibles per als seus veïns més immediats.

4) Les diferències entre dialectes no només són fonètiques o de pronunciació, sinó que també el lèxic i la sintaxi poden variar en menor o major mesura, especialment entre alguns dels denominats dialectes del sud. La creença comuna que tots els xinesos s’escriuen igual independentment del dialecte que parlin és errònia. Hi ha escriptures dialectals (que fan ús, totes elles, de caràcters xinesos), encara que pràcticament mai no han arribat al món de la literatura i han quedat recloses, en el millor dels casos, en l’àmbit de la cultura local. Això explica que siguin molt poc conegudes. Vegem a continuació alguns exemples d’aquestes diferències lèxiques entre dialectes:

Tal com veiem en l’exemple anterior, entre els parlants de mandarí, cantonès i minnan no solament hi ha diferències de pronunciació, sinó que en molts casos també la forma escrita canvia, ja que reflecteix diferències de lèxic que poden arribar a ser notables. Fins i tot paraules que formen part del vocabulari bàsic de les llengües, com són les parts del cos, considerades molt estables, poden arribar a presentar diferències marcades en els diferents grups dialectals xinesos. ⁽¹⁵⁾

També en la sintaxi trobem diferències destacables. L’ús de les partícules modals pot variar considerablement d’un dialecte a l’altre; algunes partícules verbals i classificadors habituals en alguns dialectes del sud no existeixen en mandarí; l’ús de preposicions i la posició dels complements en ocasions és molt diferent; l’esquema de les estructures comparatives, passives o pretransitives no és ni de bon tros únic. La posició dels adverbis és un exemple molt il·lustratiu. En els dialectes del nord (mandarí), l’adverbi sempre precedeix el verb, sense excepcions, com en l’oració següent:

Aquesta mateixa oració, en dialecte cantonès, es construeix amb el verb precedint l’adverbi, estructura oposada a la sintaxi del xinès mandarí i que comparteix amb el xinès antic:

De tot l’anterior es desprèn que totes les classificacions de les famílies dialectals del xinès són problemàtiques. La més bàsica distingeix entre els dialectes del nord i els del sud (figura 1.9). La meitat nord de la Xina està dominada per un únic grup dialectal molt homogeni, que contrasta amb el sud-est de la Xina, on trobem una extraordinària diversitat dialectal i on les diferències entre dialectes són més marcades. Per aquest motiu és necessari establir una classificació més precisa dels diferents dialectes xinesos. La més raonable i universalment acceptada distingeix set grans famílies dialectals que amplien i matisen aquesta divisió entre la Xina del nord i la del sud.

Figura 1.9. Mapa dels grups dialectals xinesos

Al nord trobem els diferents subdialectes del xinès mandarí, el més parlat i base del xinès estàndard oficial. Al sud trobem, ordenats segons el nombre de parlants, el wu (també mal denominat shanghainès, ja que aquest últim és només un dels subdialectes pertanyents al grup dialectal wu), el yue (amb freqüència denominat cantonès), el min (erròniament conegut com fujianès o taiwanès), el xiang, el kejia (o hakka) i el gan. Hem d’insistir que, malgrat utilitzar el terme dialecte, ens estem referint a famílies dialectals, algunes d’elles tan complexes que inclouen algunes desenes de subdialectes.

4.1.1. Els dialectes del nord: el xinès mandarí

Prop d’un 70% de la població xinesa Han parla algun dels dialectes del xinès mandarí com a llengua materna. És la llengua més parlada del món, amb més de vuitcents cinquanta milions de parlants. Alhora, cal tenir en compte que pràcticament tres-cents milions més també la saben parlar, encara que utilitzin altres dialectes com a llengua materna. A Taiwan, prop del 90% de la població parla xinès mandarí, i a Singapur entorn del 70% dels habitants són capaços de parlar-lo. Això el converteix en el dialecte xinès més estès. Geogràficament parlant, a la República Popular de la Xina ocupa tota la meitat nord i nord-est, i s’estén entre les províncies de Gansu i Heilongjiang i, al sud-oest, fins i tot a Sichuan i la província de Yunnan (figura 1.10).

Figura 1.10. Mapa de l’àrea del mandarí

En contrast amb la seva gran extensió geogràfica, el mandarí és el dialecte més homogeni: habitualment es distingeixen entre tres i quatre grups dialectals diferents que a més presenten entre si unes diferències en general molt menors a les que hi ha en el si d’altres grups dialectals de més al sud. En concret, aquests quatre subgrups del mandarí són el mandarí del nord, el del nord-oest (el que presenta més diversitat), el del sud-oest (el més homogeni) i el mandarí de l’est.

La varietat estàndard del xinès, el denominat putonghua 普通話 està basat en un dels dialectes del mandarí, concretament en el dialecte de Pequín (Beijinghua 北京話), amb el qual es confon. El putonghua, “llengua comú”, no només és la llengua oficial de la Xina, sinó també de Taiwan i Singapur (en aquest últim cas es tracta d’una oficialitat compartida amb l’anglès, el malai i el tàmil). Això ha significat que en molts casos hagi estat imposat en algunes regions en detriment dels dialectes locals, no protegits oficialment. Hi ha contribuït el fet que sigui la llengua habitual de l’ensenyament xinès.

Els dialectes del nord són molt pobres des del punt de vista de la varietat tonal, sobretot en comparació amb els dialectes de més al sud. Presenten entre tres i cinc tons; el cas del putonghua és molt característic, amb només quatre tons principals, la qual cosa el converteix en un dialecte relativament més fàcil d’aprendre per a l’estudiant estranger que la majoria.

4.1.2. Els dialectes del centre

Habitualment s’acostuma a dividir els dialectes xinesos entre els parlats a les regions del nord i els parlats al sud. Tanmateix, això pot produir l’errònia impressió de l’existència de només dues zones diferenciades entre si però internament homogènies, sobretot tenint en compte que això és una cosa relativament certa en el cas dels dialectes del nord. Tanmateix, aquesta generalització queda molt lluny de la realitat: la varietat dialectal del centre i el sud de la Xina és extraordinària i té molt poc a veure amb la uniformitat del nord.

Dins de l’heterogeneïtat lingüística d’aquesta regió més meridional podem distingir dues grans àrees: aquella que alguns especialistes denominen dels “dialectes del centre” (els dialectes wu, gan i xiang, parlats a les províncies de Hunan, Jiangxi, Zhejiang, i el sud de Jiangsu, figura 1.11) i la dels dialectes pròpiament “del sud” (yue, min i hakka).

Figura 1.11. Àrea dels dialectes del centre, a les províncies de Hunan, Jiangxi i Zhejiang i el sud de Jiangsu

Els dialectes del centre són probablement el resultat de la intrusió dels dialectes del nord en zones on es parlaven dialectes pròpiament del sud, que es van anar transformant en els dialectes del centre. Aquests mantenen encara algunes de les característiques dels dialectes del sud (fonètiques i lèxiques), tot i que en comparteixen algunes altres amb els del nord.

En general, els dialectes del centre són fonèticament més complexos que els del nord, cosa que es manifesta en una major varietat tonal (entre cinc i vuit tons). En aquest àrea podem distingir tres grans famílies dialectals:

1) Dialectes wu 吳. Es parlen a la província de Jiangsu, al sud del riu Yangzi (exceptuant la ciutat de Nanjing) i a la província de Zhejiang. Els dialectes d’aquesta família en total sumen al voltant de setanta-cinc milions de parlants, cosa que els configura com el segon grup més parlat de la Xina. El més important d’aquests dialectes és el shanghainès, parlat a la ciutat de Shanghai i als seus voltants, una de les ciutats més importants de la Xina. A més els dialectes wu s’han convertit en uns dels més parlats entre els immigrants xinesos de la darrera dècada als països europeus, com Espanya, on entre el 70 i el 80% dels immigrants xinesos arribats parlen el dialecte de Qingtian o el de Wenzhou (poblacions de la província de Zhejiang), ambdós classificats com a dialectes wu (Beltrán 2003: 12).

2) Dialectes gan 贛. A les províncies de Jiangxi i Hunan hi ha prop de vint milions de parlants d’aquesta família dialectal. La majoria tenen entre sis i set tons i vocàlicament no estan gaire allunyats del mandarí. A més, el nombre de consonants finals acostuma a ser força reduït, de manera similar al mandarí, tot i que no ho és d’una manera tan accentuada.

4) Dialectes xiang 湘. Tenen més de trenta milions de parlants, concentrats a la província de Hunan. El sistema tonal és similar al del mandarí, tenen entre quatre i sis tons, i el seu lèxic està clarament influenciat per aquest altre dialecte, malgrat algunes excepcions locals.

Entre aquests famílies dialectals es poden trobar alguns exemples de dialectes que mostren l’evolució lingüística de la zona del centre de la Xina com a fusió del dialecte del nord amb els del sud. Un cas molt característic és el del dialecte de Hangzhou (província de Zhejiang). Es tracta d’un subdialecte que fonèticament pertany a la família dels wu; malgrat tot, el seu lèxic és el mateix que el del mandarí. Això és degut al fet que en el passat aquesta ciutat havia estat capital dinàstica, en un període en què l’aristocràcia de la cort, arribada a Hangzhou des de les capitals del nord, va importar la seva llengua fins a aquesta zona més meridional, on es parla un dialecte molt diferent. El resultat va ser que, amb els segles, malgrat conservar la fonètica, el dialecte local va anar adoptant el lèxic d’aquell dialecte del nord, que gaudia d’una millor consideració intel·lectual ja que era el que parlava l’elit cultural i política de la ciutat (Simmons, 2000).

4.1.3. Els dialectes del sud

La civilització xinesa té el seu origen més remot a les planes al·luvials del nord de la Xina, al voltant del riu Huanghe i els seus tributaris. ⁽¹⁶⁾ Les regions de més al sud van trigar molts segles a quedar incorporades a l’imperi, fet que va tenir una importància fonamental en l’evolució de la llengua xinesa. Quan les províncies més meridionals, com Fujian i Guangdong, van ser colonitzades pels xinesos, els immigrants Han van introduir per primera vegada les varietats del xinès antic que es parlaven a les zones de més al nord, d’on eren originaris. Aquestes províncies, tanmateix, tenen una orografia molt peculiar, marcada per dificultats muntanyoses que històricament van aïllar aquestes regions del sud de la resta de la Xina. Per aquest motiu van anar desenvolupant-se varietats dialectals locals del xinès, en ocasions sota la influència de les llengües aborígens (implantades en aquelles regions abans de l’arribada dels colonitzadors xinesos), que van seguir un desenvolupament diferent al d’altres àrees on els contactes amb la resta de l’imperi eren més fluids.

A les regions més accessibles, la influència lingüística de les diferents migracions arribades posteriorment des del nord es va notar significativament, cosa que va estimular una evolució més accelerada de la llengua; tanmateix, en les àrees més aïllades, com per exemple la província de Fujian, més remota i muntanyosa, les posteriors onades migratòries van tenir una influència lingüística molt menys destacada, de manera que la llengua xinesa antiga que parlaven els primers colonitzadors Han que van arribar es va conservar més fidelment. Això explica que l’evolució del xinès al nord (dominat per les grans planes i els grans rius navegables) i al sud (muntanyós i de difícil accés) fora tan diferent, fins al punt de donar lloc al naixement de dialectes tan allunyats entre si que alguns especialistes prefereixen considerar-los llengües diferents.

Figura 1.12. Àrea dels dialectes del sud

Els dialectes yue, min i hakka es parlen a les províncies de Guangdong, Fujian, est de Guangxi, sud de Hunan i Jiangxi, i a les illes de Hainan i Taiwan (figura 1.12). Aquestes tres famílies dialectals del sud, a causa d’aquestes circumstàncies històriques, conserven moltes característiques comunes amb el xinès antic, tant referent a la fonètica com a la sintaxi i el lèxic. Són tres dialectes diferents i, alhora, molt diferenciats entre si, i seria per tant un error parlar dels dialectes del sud com d’una unitat; tanmateix, aquests trets evolutius comuns els allunyen clarament de la resta dels dialectes xinesos, que van seguir un desenvolupament molt diferent, fet que explica que es puguin agrupar en oposició als dialectes de més al nord.

• Dialectes yue 粵

És el grup més important d’entre els dialectes del sud, tant pel nombre de parlants com per la seva rellevància sociopolítica. Hi ha prop de setanta milions de persones que parlen algun dels dialectes d’aquest grup, que s’estenen per la província de Guangdong i part de la de Guangxi. De vegades se’l denomina cantonès, encara que de fet aquest no és més que un subdialecte d’aquesta família. La raó d’aquesta confusió metonímica és que el cantonès és el dialecte yue més representatiu de tots, per raons d’índole diversa:

a) És la llengua pròpia de la Zona Administrativa Especial de Hong Kong, on va gaudir del reconeixement oficial fins que aquest territori va tornar a la sobirania xinesa el 1997. La importància econòmica de l’excolònia britànica ha contribuït a consolidar la seva posició: els mitjans de comunicació (ràdio, televisió), el cinema de Hong Kong o fins i tot la seva potent indústria discogràfica han proporcionat a aquest dialecte una difusió i una visibilitat social només superada pel mandarí.

b) Els primers contactes dels europeus amb la Xina es van produir especialment a través de la ciutat de Guangzhou (Canton), on es parla aquest dialecte, fet que va contribuir especialment al reconeixement internacional del cantonès.

c) El cantonès ha estat, fins i tot fa molt pocs anys, el dialecte més parlat entre els immigrants xinesos en la majoria dels països del món. Actualment hi ha prop de dos milions de xinesos o descendents de xinesos al sud-est de l’Àsia que parlen cantonès. Als Estats Units la xifra és d’alguns centenars de milers.

Per tots aquests motius el cantonès és considerat l’estàndard entre els dialectes yue. De fet, els departaments de llengües asiàtiques d’algunes universitats estrangeres l’ensenyen juntament amb el mandarí. A més de ser el més estès i el que compta amb un major nombre de parlants, el cantonès té una rica tradició literària popular. Això ha donat lloc fins i tot a la creació de caràcters xinesos propis del cantonès, que no s’empren per exemple en l’escriptura del mandarí, encara que el seu ús rarament arriba a l’escriptura dialectal formal.

Els dialectes yue tendeixen a tenir un gran nombre de tons, fins a nou; a més són els dialectes més arcaics respecte a la pronunciació dels finals de les síl·labes, amb moltes més possibilitats que el mandarí o els dialectes del centre. Pel que fa a la sintaxi, presenten també algunes diferències respecte al mandarí: l’ordre dels complements directes i indirectes no és sempre el mateix, així com tampoc no ho és la posició dels adverbis; els classificadors tenen usos diferents, les oracions pretransitives (en què l’objecte precedeix el verb) són molt més escasses, etc.

• Dialectes min 閩

El major nombre de parlants de dialectes min és a la província de Fujian (en la qual hi ha el riu Min, del qual pren el nom aquest grup dialectal) i a l’illa de Taiwan, cosa que ha induït a fer que popularment aquest grup sigui conegut com a fujianès o taiwanès. Aquesta denominació, no obstant això, és només vàlida per a la varietat parlada a Taiwan i a part de Fujian (coneguda com minanhua 閩南話 “dialecte del sud del Min” en el qual al seu torn podem identificar diverses ramificacions). Els altres dialectes min, parlats a la resta de la província de Fujian i en algunes regions adjacents de les províncies de Guangdong, Zhejiang i a l’illa de Hainan, arriben a presentar importants diferències que en ocasions impedeixen la comprensió mútua entre parlants (la qual cosa mostra fins a quin punt és imprecís designar la resta de dialectes min amb les denominacions esmentades). Totes les àrees min tenen en comú una configuració orogràfica que en grau major o menor ha contribuït a l’aïllament històric respecte de la resta de regions del subcontinent xinès. Això explica que s’hagin conservat un gran nombre d’arcaismes que s’han perdut en la resta dels dialectes, i que s’hagin produït innovacions lingüístiques autòctones només presents en aquesta família dialectal. Per tot això els dialectes min són, probablement, el grup més distintiu i fàcilment caracteritzable, amb un gran nombre de lèxic que no es troba o no és gaire freqüent en cap dels altres dialectes i amb una major diferenciació sintàctica respecte a la resta de grups. Des del punt de vista fonètic, els min no difereixen gaire de la resta de dialectes del sud. Tenen un sistema tonal desenvolupat, nasalitzen una gran part de les vocals, sobretot quan formen part de diftongs; algunes consonants, en canvi, han perdut el so nasalitzat; conserven la varietat de finals consonàntics del xinès antic, etc.

Habitualment es divideix els dialectes min entre min del nord i min del sud (el segon és el grup més estès, tal com hem indicat). A més, podríem classificar-los segons si tenen el seu origen a la franja est o oest de Fujian. Els subdialectes de l’est són més homogenis, sens dubte a causa del fet que és una zona costanera, amb més facilitats per a la comunicació entre comunitats; a l’oest, en canvi, trobem les regions on tradicionalment hi havia dificultats per a l’intercanvi entre nuclis, fet que explica la major heterogeneïtat dialectal d’aquesta part occidental.

• Dialectes hakka 客家

Els dialectes hakka es parlen a les províncies de Guangdong, Fujian i Guangxi, a més de Taiwan i molts països del sud-est asiàtic. En total hi ha al voltant de trenta milions de parlants hakka (també denominat kejia, segons la pronunciació en mandarí de la paraula hakka).

Amb molta freqüència s’ha vinculat amb el yue o amb el min, segons els autors, a qui atribueixen un passat comú amb el hakka, depenent dels casos. Sens dubte tenen molts elements en comú, ja que el hakka participa de les característiques pròpies de tots els dialectes del sud, tant respecte a la fonètica com al lèxic i les peculiaritats sintàctiques. Es tracta, per tant, d’un dialecte molt més proper al xinès antic que als dialectes del nord. Malgrat tot, el hakka no gaudeix de la mateixa posició de fortalesa que tenen el yue, gràcies al cantonès, o el min, per mitjà del dialecte que es parla a Taiwan (el minnanhua). El hakka és un dialecte en regressió, malgrat que la llengua és un dels elements fonamentadors de la identitat dels hakka, xinesos de raça Han que presenten, tanmateix, unes peculiaritats culturals pròpies molt diferenciades respecte de les de la majoria dels xinesos. ⁽¹⁷⁾ El hakka coexisteix geogràficament amb el yue i el min en àrees on amb freqüència és la llengua minoritària, sense arribar a ser el dialecte dominant a cap ciutat o regió de rellevància estratègica. Per aquest motiu representa un cas típic de diglòssia entre els dialectes del sud.

4.2. Dialectes i xinès estàndard

Hem indicat que les diferències entre dialectes a la Xina són molt més grans del que estem habituats a entendre quan ens referim a aquest concepte, i que fins i tot hi ha la tendència entre alguns especialistes a parlar de llengües diferents, més que de dialectes. Tots els xinesos comparteixen un mateix sistema d’escriptura, els caràcters xinesos, que sens dubte ha contribuït a la unió cultural i lingüística d’una extensió tan enorme de territori. Ara bé, també és possible parlar d’escriptures dialectals, encara que en la majoria dels casos no hagin estat gaire desenvolupades: malgrat utilitzar el mateix codi d’escriptura, els diferents dialectes s’escriuen de forma diferent, reflectint les diferències de vocabulari i, en alguns casos, de sintaxi que els són característiques.

Davant aquesta extraordinària varietat, i tenint en compte sobretot la poca intel·ligibilitat existent entre bona part dels dialectes i subdialectes que es parlen a la Xina, els xinesos s’han vist obligats a elegir un estàndard, denominat putonghua (llengua comuna) a la Xina, guoyu (國語 “llengua del país”) a Taiwan, o huayu (華語 “llengua de la Xina”) a Singapur. ⁽¹⁸⁾ Aquest estàndard, com ja hem esmentat, està basat en un 90% en el dialecte de Pequín per raons evidents. Encara que al llarg de la història xinesa hi ha hagut moltes altres capitals d’imperi, Pequín va ocupar aquesta posició durant l’última dinastia, la dels Qing (16441912), i quan a començaments del segle XX es va decidir per un estàndard que servís de llengua oficial i mitjà bàsic d’educació, l’elecció va ser bastant òbvia, malgrat que fins a mitjan segle XIX havia estat un altre dialecte del nord (el de Nanjing, antiga capital al peu del riu Yangzi) el que havia reunit les característiques d’un estàndard.

Les diferències entre el xinès estàndard i la resta dels dialectes tenen el seu origen en la diferent evolució històrica de les regions en les quals es parlen. Algunes d’aquestes diferències se circumscriuen en l’àmbit del lèxic. En general, els dialectes del sud conserven paraules pròpies del xinès antic que s’han perdut (o l’ús de les quals s’ha transformat) en els dialectes del nord, menys antics. Disposem d’alguns casos característics i ben estudiats que amb freqüència s’utilitzen com a recurs per decidir la filiació d’un dialecte. Per exemple, com veiem a la taula 1.3, en els dialectes del sud s’empra habitualment la paraula 行 xing, “caminar”, de la mateixa manera que es feia en el xinès antic. El xinès mandarí, en canvi, utilitza el verb 走 zou amb aquest mateix significat. Alhora, aquest últim verb significa “córrer” entre la majoria dels dialectes del sud. El mandarí, en canvi, utilitza una altra paraula amb aquesta significació, 跑 pao. Finalment, un altre cas característic és el del verb 立 li, “estar dempeus”; en els dialectes del nord, tot i que és un caràcter que s’utilitza encara en algunes paraules, ha estat substituït pel verb 站 zhan, no utilitzat pels dialectes del sud en aquest context.

Taula 1.3. Marques de diferenciació lèxica entre el mandarí estàndard i els dialectes del sud

La diferència del lèxic usat entre un i un altre dialecte és més evident quan analitzem paraules que pertanyen a camps semàntics concrets, com per exemple els noms d’animals o les plantes, o fins i tot els de les parts del cos humà (que constitueixen el que habitualment es considera el vocabulari bàsic de les llengües). La taula 1.4 recull algunes diferències lèxiques entre el dialecte mandarí i el minnanhua parlat a Taiwan, el més important dels dialectes min (i a més un dels lingüísticament més allunyats del mandarí), quan parlem de les parts del rostre.

Taula 1.4. Diferències i concordances lèxiques entre el mandarí i el minnanhua

Les variacions de lèxic segueixen patrons diferents. En el primer dels casos, “cara,” s’empren paraules totalment diferents. En altres casos, en paraules compostes per dos caràcters, com en “cabell”, un dels caràcters és comú, mentre que l’altre no coincideix. Finalment, com és raonable, hi ha paraules totalment idèntiques en ambdós dialectes. Aquesta classe de diferències lèxiques són menors entre els dialectes de més al nord, i més accentuades entre els del sud, quan els comparem amb els del nord. Tanmateix, entre els dialectes del sud les coincidències són bastant remarcables, cosa que confirma una vegada més una filiació ancestral comuna.

Finalment, a més de la pronunciació i el lèxic, és necessari destacar que també es produeixen diferències gramaticals entre els diferents dialectes. Hi ha estructures pròpies del xinès estàndard, assimilades pels dialectes del nord a partir dels contactes amb altres llengües no xineses, que només recentment han entrat a formar part de la gramàtica dels dialectes del sud. En apartats anteriors hem indicat que l’ús de partícules aspectuals i modals varia també notablement entre el xinès estàndard i els dialectes del sud, de la mateixa manera que l’ús dels classificadors. Per mostrar un altre exemple, podem assenyalar que, en general, l’ordre de l’oració xinesa segueix l’estructura següent:

Subjecte + verb + objecte/s

Hi ha, tanmateix, un tipus d’oració pretransitiva (coneguda com a oració amb ba 把) molt utilitzada pel mandarí modern que trenca aquest ordre, de manera que l’objecte (transitiu), introduït per una preposició, precedeix el verb. En els dialectes yue aquest és un tipus d’oració infreqüent, ja que es tracta d’una estructura prestada recentment dels dialectes del nord. Podem apuntar la influència de les llengües altaiques del nord de la Xina, l’estructura bàsica de l’oració de les quals és S+O+V, com a causa de la proliferació de l’estructura pretransitiva amb ba 把 en el xinès mandarí, tesi que justificaria el seu menor ús en els dialectes del sud (Sun 1997).

La creença molt difosa que els dialectes xinesos comparteixen una mateixa forma d’escriure’s malgrat que es pronuncien totalment diferent és, per tant, una afirmació fal·laç que cal matisar. El mateix Govern xinès, sempre contrari a acceptar qualsevol element de diferenciació regional que pugui posar en dubte la unitat nacional, ha contribuït en ocasions a difondre aq uesta idea. És cert que els diferents dialectes utilitzen un mateix codi d’escriptura, els caràcters xinesos, i que en general comparteixen un lèxic i una gramàtica pràcticament idèntiques, però també és cert que, en alguns casos, hi ha diferències lèxiques i sintàctiques notables entre alguns dels dialectes i l’estàndard, especialment els denominats dialectes del sud. Això ens obliga a qüestionar-nos el tipus de reconeixement de què gaudeixen els diferents dialectes i l’actitud del Govern xinès davant de la complexitat lingüística que trobem en el si de la llengua xinesa.

4.3. Política lingüística i dialectes xinesos

La gran diversitat dialectal ha plantejat problemes de diferent naturalesa al llarg de tota la història de la Xina, encara que totes elles han apuntat a la necessitat de disposar d’una lingua franca en un territori tan extens com el xinès. Això ha determinat l’interès del Govern xinès de totes les èpoques per privilegiar un dialecte per sobre de la resta que servís d’espai de comunicació comuna.

Després de la caiguda de l’última dinastia imperial, la dels Qing, el gener de 1912, i amb la instauració de la República de la Xina, la necessitat de construir un nou ordre polític i estatal va tenir importants repercussions respecte a la llengua. Ja des de la tercera dècada del segle XX es va intentar imposar un estàndard basat en el dialecte de Pequín, llavors denominat guoyu, “llengua del país”. Aquesta havia de ser la llengua utilitzada pel govern i els mitjans de comunicació, a més de convertir-se en la base del sistema educatiu reformat xinès. ⁽¹⁹⁾ Els altres dialectes, en canvi, ocupaven una esfera menor, la de les funcions comunicatives privades: el seu ús se circumscriu al si de la família i els amics, a la vida quotidiana. Tanmateix, més enllà d’aquesta supeditació en l’àmbit oficial, no es va projectar en cap cas una política que pretengués substituir els altres dialectes pel guoyu.

Amb la victòria del Partit Comunista Xinès en la guerra civil i la proclamació de la República Popular el 1949, es va imposar una nova denominació per definir l’estàndard que havia d’unificar lingüísticament el país, putonghua (llengua comú), un terme més adequat per a la ideologia del nou govern. Tanmateix, la política lingüística que es va adoptar continuava en la mateixa direcció, malgrat que se suposava implícitament que amb la campanya de promoció del putonghua l’ús dels dialectes seria cada vegada menor. A diferència del que va succeir a Taiwan des de 1945, on el govern nacionalista del Kuomintang va dur a terme campanyes contra l’ús dels dialectes locals, el govern comunista no va projectar mesures prohibitives respecte a l’ús dels dialectes, malgrat que el seu objectiu era que el putonghua els substituís de manera natural. Així ho expressa un editorial del Diari del Poble (Renmin ribao 人民日報), òrgan oficial del govern comunista, del 26 d’octubre de 1955:

La posició oficial era, per tant, de certa tolerància, malgrat que en darrer ter-me la voluntat era que els dialectes quedessin desterrats de la vida pública i que, malgrat no emprar-se mètodes “artificials”, acabessin per desaparèixer. L’ideari que s’amaga darrere d’aquesta voluntat el va definir clarament el 1956 el primer ministre Zhou Enlai en el text de la llei de promoció del putonghua:

No obstant això, malgrat aquesta voluntat, la falta d’una política decidida en contra de l’ús dels dialectes en va permetre la supervivència, i fins i tot en l’àmbit de l’educació, base de tota la campanya perquè la població xinesa conegués la llengua estàndard, es va mantenir una certa llibertat. Això ha representat que, a la pràctica, encara avui en dia els dialectes no oficials continuïn usant-se (de manera irregular) en l’ensenyament primari i fins i tot secundari.

De fet, des de mitjan anys vuitanta l’ús dels dialectes s’ha ampliat: el teatre o el cinema i fins i tot les televisions, no només d’àmbit local sinó també provincial i estatal, inclouen en la seva programació espais parlats en alguns dialectes. Això és especialment evident en algunes regions, principalment a la província de Guangdong, on hi ha emissores de ràdio que emeten bàsicament en dialecte cantonès. Això va motivar que a començaments dels anys noranta el Govern xinès decidís prendre mesures per detenir l’evident extensió de l’ús d’alguns dialectes en perjudici del putonghua. A Guangdong les emissores locals han rebut pressions per a un ús més generalitzat del putonghua; a les escoles s’exigeix l’ensenyament exclusivament en l’estàndard oficial, i els funcionaris del sector públic tenen l’obligació d’utilitzar sempre el mandarí, i se’ls exigeix fins i tot que superin un examen d’aptitud per poder ser admesos. Hi ha casos en els quals s’ha prohibit l’emissió de sèries de televisió i fins i tot de dibuixos animats a les televisions locals pel simple fet d’estar rodats en dialecte. ⁽²⁰⁾

La situació sociolingüística és molt diferent depenent de cada un dels dialectes. A les zones econòmicament i culturalment més desenvolupades (Guangdong, Shanghai, Fujian), els respectius dialectes tenen una presència molt més forta en els mitjans de comunicació i fins i tot en la vida quotidiana que els dialectes de zones més deprimides i que tenen un nombre molt menor de parlants. D’aquesta manera, de la mateixa manera que el cantonès, també el shanghainès i el minnanhua (parlat al sud de la província de Fujian) són dialectes consolidats dins de la seva família dialectal, i es consideren de fet els estàndards d’entre els dialectes yue, wu i min, respectivament. En canvi, els dialectes gan o xiang, parlats en regions menys desenvolupades de l’interior, tenen una presència molt menor en el conjunt de la societat xinesa actual, malgrat que es tracta de llengües que tenen molts milions de parlants.

4.4. Més enllà de les fronteres de la Xina

Els xinesos han estat els protagonistes d’una extraordinària diàspora iniciada sobretot a partir del segle XV, quan van començar a fundar colònies per diferents països del sud-est asiàtic, conseqüència indirecta de les conegudes expedicions del navegant Zheng He, ⁽²¹⁾ en el segle XV, i que es van intensificar durant el segle XIX, quan van arribar als països europeus i americans. La sortida més natural dels xinesos cap al món exterior s’ha fet habitualment des de les províncies costaneres del sud-est, sobretot a partir del declivi, el segle VIII, de la Ruta de la Seda a través de l’Àsia central i l’extraordinari desenvolupament de la navegació xinesa. Els ports de les províncies de Fujian i Guangdong, especialment el de Guangzhou (o Canton), han estat la primera i l’última porta d’entrada i sortida de l’imperi xinès durant molts segles. L’arribada dels primers occidentals –portuguesos i espanyols– en l’era moderna es va produir a través d’aquest port, que es va mantenir com una peça clau en les interaccions entre la Xina i els països estrangers fins a la segona meitat del segle XIX, quan les guerres de l’opi van obligar l’imperi xinès a obrir les portes de molts altres ports de més al nord. Això explica que la Xina que arribava a Occident mitjançant els relats d’una part dels missioners, comerciants i militars europeus fos fonamentalment la Xina del sud, l’única que la majoria d’ells coneixia de manera directa.

El gruix dels xinesos que emigraven a altres zones del continent asiàtic eren també originaris d’aquestes regions més meridionals. Això va fer que gran part d’aquestes primeres comunitats xineses del sud-est asiàtic parlessin dialectes yue, min o hakka, una realitat que encara avui dia es manifesta a molts països d’aquesta àrea del planeta. De fet, en alguns d’aquests països el xinès mandarí té una presència només minoritària.

Actualment hi ha molts milions de xinesos (o descendents seus) més enllà de les fronteres de la República Popular que representen en conjunt un nombre de parlants molt important. A Taiwan trobem més de vint milions de xinesos Han, una bona part dels quals són originaris de la província de Fujian, i per això el dialecte min del sud és el dominant a l’illa, juntament amb el mandarí. Per part seva, prop del 77% de la població de Singapur és d’ètnia xinesa, un percentatge que disminueix de manera important en altres països del sud-est asiàtic: Malàisia, Indonèsia, Vietnam, Tailàndia, les Filipines. A tots aquests països la comunitat xinesa té un paper econòmic i cultural dominant, fet que explica la pervivència de la llengua i la cultura xineses, malgrat que es troba en molts casos en clara minoria. A continuació caracteritzem breument la situació socio-lingüística dels diferents dialectes xinesos a Taiwan, Hong Kong i Singapur.

4.4.1. El xinès a Taiwan

Taiwan és un petit estat de 36.000 km² i 23 milions d’habitants amb una història recent molt complexa. Malgrat ser una illa que és a prop de la costa de la província de Fujian, els xinesos no van començar a habitar-la de forma significativa fins al segle XVII, quan va quedar administrativament incorporada per primera vegada a l’imperi xinès. Malgrat això, només ocupaven algunes regions costaneres, mentre que el centre i la zona muntanyosa del país estaven habitats per diferents grups ètnics que parlen diferents llengües austronèsies. Fins al segle XIX els xinesos no van veure les possibilitats que oferia un territori com Taiwan, i només en les últimes dècades del segle la van colonitzar d’una manera més intensa. La immensa majoria de la població xinesa de l’illa era ja el segle XIX fonamentalment fujianesa i hakka, una composició ètnica que s’ha mantingut fins a l’actualitat sense variacions substancials. D’aquesta forma els dialectes min i hakka, seguits del cantonès, eren els que tenien una presència més destacada a l’illa.

El 1885 Taiwan va adquirir l’estatus de província de l’imperi xinès, la qual cosa va repercutir positivament en el desenvolupament de l’illa, fins llavors administrativament dependent de la província de Fujian. La situació va fer un tomb radical quan, deu anys després, Taiwan va passar a formar part de l’imperi japonès, conseqüència del tractat de Shimonoseki firmat entre la Xina i el Japó després d’una fulminant derrota de l’exèrcit xinès en mans de l’armada nipona. Els xinesos, entre altres humiliacions, es van veure obligats a cedir la seva sobirania sobre l’illa, i d’aquesta manera es va iniciar un període de cinc dècades, fins a la derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial, en què l’única llengua oficial a Taiwan va ser el japonès. Es va intentar substituir en tots els àmbits, oficial i privat, les llengües locals que parlaven els xinesos, i al final del període d’ocupació la majoria dels joves eren una mostra patent de fins a quin punt els projectes nipons d’aculturació havien estat efectius (Dreyer, 2003a: 392-395). Encara avui dia és possible trobar taiwanesos que van viure aquella època i que parlen japonès; l’empremta és també molt evident en els préstecs del japonès que perduren en el xinès de Taiwan.

A partir de 1945, novament sota sobirania xinesa, es va imposar una forta campanya de promoció de l’estàndard xinès, llavors denominat guoyu. Des del primer moment va tenir una orientació molt més repressiva que a la Xina continental, a causa fonamentalment de dos factors: l’intent d’esborrar qualsevol empremta de la presència japonesa a l’illa, i la por de la dissidència. Amb el trasllat del govern del Kuomintang a l’illa el 1949 com a resultat de la seva derrota davant el partit comunista de Mao Zedong, aquesta política lingüística repressiva es va mantenir vigent. ⁽²²⁾ Només amb l’arribada de la democràcia en els anys 1990 els dialectes que parla bona part de la seva població van començar a ocupar un lloc entre els mitjans de comunicació i van entrar en el sistema d’ensenyament oficial (encara que marginalment). El 1987 es va abolir la llei que prohibia l’ús dels dialectes no oficials a les escoles, i el 1991 es van acabar les restriccions en els mitjans de comunicació. En l’actualitat hi ha molts canals de televisió i ràdio, en els àmbits local i nacional, que emeten de manera total o parcial en minnanhua i, encara que molts menys, n’hi ha alguns en dialecte hakka. Fins i tot en l’esfera política i cultural, l’ús del dialecte min s’ha incrementat de manera molt notòria.

En l’actualitat, Taiwan és un país fonamentalment bilingüe, on a més del xinès mandarí (encara denominat guoyu, terme que el govern del Partit Comunista va desterrar de la Xina), es parla minnanhua o min del sud (pràcticament un 80% de la població) i hakka. A més, sobreviuen encara un grup de llengües austronèsies autòctones (amb la llengua amis com la més representativa, amb gairebé 150.000 parlants).

A Taiwan, la diglòssia és molt marcada, malgrat que en l’última dècada s’ha suavitzat bastant: el mandarí continua sent la llengua oficial en l’educació, encara que ja s’admet de manera optativa l’estudi dels altres dialectes. En l’àmbit familiar, en canvi, o en la vida quotidiana dels taiwanesos, el dialecte min del sud és molt més freqüent, especialment fora de la capital, Taipei, ciutat on es concentra un major percentatge de taiwanesos arribats el 1949 des del continent, i no pertanyents per tant a les ètnies min o hakka. La llengua s’ha convertit, ja des dels anys vuitanta, en un element d’identitat nacional, especialment el dialecte min, símbol de la repressió política i lingüística que Taiwan havia sofert durant els anys més durs de la promoció del guoyu. De fet, hi ha una certa distinció política que separa els min dels parlants d’altres dialectes, especialment els parlants de mandarí, i que fa de la meitat sud de Taiwan, predominantment min, un sòlid feu del Partit Progressista Democràtic, de tendències independentistes i acèrrim rival del Kuomintang, que en el passat havia protagonitzat la repressió dels dialectes autòctons.

4.4.2. Hong Kong i Singapur

Els casos de Hong Kong i Singapur presenten moltes similituds entre si, en tractar-se d’antigues colònies britàniques en les quals el xinès conviu amb l’anglès com a llengua oficial. El retorn de Hong Kong a la sobirania xinesa, l’any 1997, només ha variat sensiblement aquesta situació, malgrat que en un futur immediat els canvis seran molt més evidents. Hong Kong va entrar a formar part de l’imperi britànic el 1842, quan la derrota en la Primera Guerra de l’Opi va obligar el Govern xinès a cedir aquesta illa de la costa de Guangdong, llavors pràcticament deshabitada. Sota el tutelatge britànic, en pocs anys es va convertir en el port comercial més important de l’Àsia oriental i porta d’entrada de les formes i les idees d’Occident a la Xina. El 1997 va retornar a la sobirania xinesa.

Hong Kong està situat a la província de Guangdong, i la llengua pròpia és el cantonès, convertit en estàndard dins de l’excolònia britànica. Ara bé, la llengua de prestigi sempre ha estat l’anglès. Fins el 1974 el xinès cantonès no va ser reconegut com a llengua cooficial de Hong Kong, fet que mostra clarament la posició de les autoritats colonials, que governaven una població de parla marcadament cantonesa (entorn del 97% dels habitants). Només a partir d’aquell moment va entrar en l’àmbit administratiu, però encara subordinat a l’ús de l’anglès.

La situació des de 1997 ha canviat sensiblement. Sota el control del govern de Pequín, i amb l’objectiu d’integrar Hong Kong a la República Popular, el xinès mandarí s’ha convertit ara en el mitjà d’instrucció en un nombre creixent d’escoles; el putonghua ha arribat a ser, de fet, un requisit important en la vida quotidiana, almenys a nivell teòric, i el propòsit del Govern xinès és que vagi substituint de manera gradual l’anglès en totes les esferes. Malgrat tot, el predomini del cantonès en els mitjans de comunicació i en l’esfera pública i privada manté el putonghua en una posició molt secundària, fins al punt que la major part de la població autòctona és encara incapaç de parlar-lo (malgrat que una majoria l’entén).

Per la seva part, Singapur va ser fundat pels anglesos el 1819 sobre un antic port de pescadors i el 1867 va passar a ser colònia de l’imperi britànic. El 1965 es va convertir en un estat independent en el marc de la Commonwealth, i des de llavors ha experimentat el creixement econòmic més espectacular del món. La realitat lingüística a Singapur presenta moltes similituds amb la de Hong Kong abans del seu retorn a la sobirania xinesa, ja que comparteixen un mateix passat colonial. Singapur representa a més un cas d’extraordinària pluralitat lingüística, ja que hi conviuen ètnies i llengües de procedència molt diferent. La població és majoritàriament xinesa (un 76,9%), seguida dels malais (14%) i els indis (7,7%). Les llengües oficials són l’anglès, herència del seu passat colonial, el xinès mandarí, el malai i el tàmil.

L’anglès és la llengua de prestigi, cosa que configura un cas paradigmàtic de diglòssia. Durant els anys noranta s’han dut a terme campanyes molt importants per promocionar l’ús del xinès mandarí estàndard (denominat huayu a Singapur). L’objectiu, tanmateix, no ha estat el d’impulsar l’ús del xinès per sobre de l’anglès, sinó el de substituir els dialectes que es parlen a Singapur (majoritàriament dialectes del sud) per l’estàndard. Els resultats d’aquesta campanya comencen a ser palpables, ja que entre els joves d’origen xinès l’ús del mandarí està totalment estès, mentre que el seu coneixement dels dialectes que parlen els seus pares ha disminuït de forma notable (Ganguly, 2003). L’objectiu a llarg termini, segons les intencions del govern de Singapur (dominat per la majoria xinesa), és que el huayu assoleixi l’estatus de l’anglès i comparteixi la consideració de llengua de prestigi.