«Tórnins si convé» formava part del vocabulari del joc de bales, això que ara sento anomenar bàrbarament com a caniques. Hi ha moltes maneres de jugar a bales, una és a pam i toc i una altra és la del guà. Consisteix a fer un clotet a terra —el guà— per anar empenyent les bales rivals a base d’entrexocs fins que cauen al forat. Bala que fas caure, bala que et quedes si has seguit correctament les regles. Abans, però, s’ha de pactar si es juga «a la veri» o «a la menti». «A la veri(tat)» és el joc genuí que transcorre entre l’afany de conquerir les bales dels altres i el risc de perdre les pròpies, mentre que «a la menti(da)» és una versió tan descafeïnada com jugar a pòquer sense diners.
El jugador que tira —amb la mà tancada i empenyent la bala amb el dit gros— té dret a avançar un pam la posició per atacar una bala contrària, però només la pot fer caure al guà després de seguir aquests tocs: xiva —primer toc—, pie bueno —ha de cabre un peu entre les dues bales, si no, és pie malo—, tute —penúltim toc— i guà. Aquests passos eren comuns a les diverses variants, algunes de les quals afegien el retute i fins el matute abans d’embocar la bala rival al guà. Al Rius i Taulet hi afegíem una particularitat que no sé si era exclusiva del nostre col·legi. Abans de tirar, el jugador tenia la facultat de dir en veu alta: «Tórnins». Volia dir que feia un primer tir d’assaig, però també disposava d’una variant extraordinària: «Tórnins si convé», és a dir, em reservo el dret de repetir si em convé. Una altra expressió, més refistolada encara: «Deixàveri càurins», que tenia alguna cosa a veure amb el guà.
«Tórnins si convé» i «deixàveri càurins», paraules d’arrel netament catalana incrustades en un vocabulari netament espanyol. El pati de l’escola és a tot el món una fàbrica de paraules inventades i un melting pot lingüístic que va per lliure.
«Tórnins si convé». Quantes vegades hi he pensat! La vida és com un joc de bales, un entrexoc de situacions, d’oportunitats aprofitades i oportunitats perdudes sense la prerrogativa del «tórnins si convé». Perquè la vida es juga sempre «a la veri».
Al pati es jugava a cavallfort. En dèiem churro, així, en castellà, perquè un dels que saltaven preguntava als de baix: «Churro, media manga, mangotero, adivina lo que tengo en el puchero». Llavors es tocava el canell —churro—, el braç —media manga— o l’espatlla —mangotero—. Si els de sota ho endevinaven, es canviaven els papers. Si no, tornem-hi, a saltar una altra vegada i a fer la pila del greix sobre les mateixes esquenes masegades.
Aquest joc era bastant bèstia. Deixar-se caure amb força sobre els de sota podia provocar lesions tan serioses com les del farmacèutic Ignasi Arbestáin, que s’havia quedat paralític jugant a cavallfort. Regentava la farmàcia més propera a casa. Hi havia molt bona relació amb ell i els seus pares, que sempre li van fer costat, a la botiga i molt abans, quan va estudiar Farmàcia després que se li tanquessin les portes d’altres carreres justament perquè anava en cadira de rodes. A casa ens tenien prohibidíssim jugar a churro i la veritat és que no hi havíem participat gaire. L’exemple del farmacèutic feia més efecte que les admonicions dels pares.
No crec que es continuï jugant gaire a cavallfort, un joc molt antic i estès per mig Europa. En canvi estic ben segur que als col·legis ja no es juga a terrenys. L’ideal és fer-ho encabat de ploure, quan el terra està moll. L’únic requisit és que cada jugador tingui una navalla. Sí, amics lectors, ho heu llegit bé: una navalla. Abans molts homes portaven habitualment una navalleta a la butxaca —el pare en tenia una però no la duia sempre— que jo no vaig sentir mai que l’anomenessin pel nom català de trempaplomes o tallaplomes. Tothom, també a casa, en deia cortaplumes. Doncs bé, al Rius i Taulet hi havia nois que en duien una, sobretot els que venien de la plaça de la Creu en amunt, bàsicament de Vallcarca, més assilvestrats. Els del Coll i la Salut, juntament amb els de la plaça de la Creu en avall, de Gràcia i de Sant Gervasi anàvem al col·le desarmats. Però mai, mai, mai, mai vaig veure que les petites navalles es fessin sevir per amenaçar ni atemorir.
Per jugar a terrenys es marcava un rectangle sobre la terra molla, es dividia pel nombre de jugadors, qui començava clavava la navalla en els terrenys contraris i, seguint la ratlla de la fulla, anava ampliant el seu terreny fins a quedar-se’ls tots.
Quan s’acabava el col·legi ens duien a jugar al Parc Güell —oficialment Park Güell, però nosaltres dèiem parque Güell—, a la plaça de la Creu i a alguna altra plaça, però no ens deixaven jugar al carrer quan això encara era possible perquè no hi havia gaire trànsit. Deien que jugar al carrer era cosa de trinxes —trinxeraires—, i no s’equivocaven gaire perquè només calia veure els destarifats que baixaven a tota pastilla pel carrer Verdi o per Santa Clotilde sobre uns patinets de fabricació casolana amb rodes de coixinets.
A l’adolescència sí que vam practicar un joc que només es pot fer al carrer. Jugàvem a xales, un futbol que consistia a fer servir de porteria les boques de les clavegueres i les xapes de refrescos en lloc de pilota. Amb els dos peus ben oberts i junts era fàcil defensar aquelles obertures estretes que a casa encara es deien pel nom popular de xala, accepció escassament atestada als nostres repertoris lèxics.
El pati de casa era la continuació del pati de l’escola. També jugàvem a bales i a terrenys amb ganivets de cuina, però competir entre germans no tenia tant mordent com fer-ho amb els companys de classe. Entre els jocs idèntics d’un pati i l’altre, els més comuns eren els de pilota, com jugar a gepes tirant la pilota a l’esquena del que tenies més a prop—, a matar —a mate— i, sobretot, el futbol. El pati de nois del Rius i Taulet tenia en una banda un fossat que donava a la casa del conserge, un tal Alonso, antipàtic com ell sol. Si la pilota queia allà —cosa freqüent—, havies begut oli. Per això ens empescàvem pilotes ecosostenibles: de paper de diari. Com que a casa rebíem La Vanguardia cada dia, de matèria primera no ens en faltava. Jo en vaig fer no sé quantes, de pilotes, sempre en forma de paquet tancat pels dos extrems i lligat amb un cordill per donar-li una forma aproximadament rodona. Si s’espellifava o es penjava a cal conserge, l’endemà n’estrenàvem una altra.
Quan no hi havia pilota de cap mena, recorríem a pedretes del desmunt que hi havia a l’extrem del pati que en dèiem el volcà. Entre altres funcions, feia de contenidor de matèria orgànica perquè hi anaven a parar restes seques dels entrepans que es llençaven. Les pedretes que en cas d’extrema necessitat feien de pilota eren més o menys de la mida d’una ametlla. Una vegada la mare m’estava pentinant i va veure que tenia unes crostetes al cap. Es va sorprendre, però jo no. M’ho havia fet rematant algun córner quan jugàvem amb pedres. Per cert, en el llenguatge futbolístic de l’escola —i del carrer— una rematada de cap era un cabe. I tocar amb les mans la pilota o el succedani de pilota tenia un nom molt elaborat: gems. És una adaptació de l’anglès hands, primer al castellà —jens— i catalanitzada després amb una lògica lingüística impecable: gems.
Parlo des de la perspectiva dels xicots. A mesura que vaig escrivint sento més la distància amb l’Assumpta, no la d’ara, sinó la d’abans, quan els nois dormíem junts, jugàvem junts i ens iniciàvem junts en l’indefectible món masculí que ens estava assignat des d’abans de néixer, la màxima expressió del qual era el servei militar obligatori. El camí de l’Assumpta era paral·lel al nostre, però molt més constret pel fet de ser noia. Les nenes estaven predestinades a passar per l’adreçador d’unes tradicions i uns prejudicis que anaven pujant de grau a mesura que creixien. Aquesta discriminació que avui denunciem com a injusta i clamorosa no la percebíem així quan els tres nois érem nens i adolescents. Ens semblava natural que l’Assumpta tingués uns deures domèstics propis del seu sexe, com es deia aleshores. De fet, ni això. No hi pensàvem, no ens hi fixàvem. Quan tens barra lliure, no hi caus, que ets un privilegiat.
Els rols de nens i nenes es bifurcaven ben aviat. Com feien totes les germanes grans —sobretot les de les nombroses famílies nombroses de l’època—, l’Assumpta exercia una mica de mare per vigilar i entretenir els petits, i encara més d’aprenenta d’escarràs des de la primera infància. Ho explica ella mateixa: «Un dia, quan jo tenia uns quatre o cinc anys, estàvem jugant al pati. La mare em crida, pujo els dos graons i em dona un drap per treure la pols del rebedor. Vaig preguntar per què ho havia de fer jo, que estava jugant la mar de bé. Em va respondre que perquè era una nena. Ho he portat clavat tota la vida. Em va semblar ja en aquell moment una injustícia».
Sent la gran de tres germans més, tots nois, la gent repetia a l’Assumpta que li tocaria planxar moltes camises i sargir molts mitjons, i ella per dintre s’hi rebel·lava: ni un, no en penso sargir ni un! I recorda que, ja adolescent, una tarda que va planxar divuit peces de roba entre bruses i camises, va dir que mai més, que cadascú es planxi la seva roba. També la meva dona, l’Àngels, es negava a fer el llit del seu germà quan l’hi ordenaven. Que se’l faci ell! No és perquè sí que les dones de la nostra generació s’han plantat i han emprès un camí de no retorn contra els papers que se’ls adjudicava des d’abans de néixer.
«Estàvem jugant al pati», diu l’Assumpta quan la van cridar per treure la pols. Perquè era així, havíem jugat molt tots quatre junts, no només els nois amb els nois. Sense haver-hi de pensar gaire, em surten a raig uns quants jocs tradicionals que van amenitzar la nostra infantesa, que va ser, recordem-ho, pretelevisiva. Una petita llista: arrencar cebes, el pare carbasser, la campaneta de la ning-ning, la gallina cega, l’escarbat bum-bum, el telèfon —un joc dels disbarats asseguts: «Aquí m’han preguntat, aquí m’han contestat»—, els quatre cantons, tallar fils, trepitjar ombres —de nit—, la pesta alta, pies quietos, un-dos-tres pica paret, la xarranca, picar cromos... Ens amagàvem, esclar, però del joc no en dèiem mai fet i amagar ni fet ni acuit, sinó que nosaltres jugàvem a valen. A casa i a tot arreu, a les festes infantils es jugava a trencar l’olla, un divertiment desaparegut pel risc de prendre mal amb els trossos de la terrissa. Tenia una certa equivalència amb l’actual pinyata pirotècnica que escampa petites joguines quan explota. Nosaltres en dèiem joc japonès.
Jugàvem junts amb la cuineta i la fireta, i també a saltar a corda. Els nois ho fèiem d’una manera més desmanyotada, gens harmònica. En canvi elles sabien moure’s gairebé flotant al ritme de les cançons. Es començava amb un preàmbul —«Sopeta una, sopeta dues, sopeta tres»—i se seguia amb cançons, cadascuna de les quals exigia unes determinades habilitats: Si la barqueta es tomba; Rey, rey, ¿cuántos años viviré?; El cocherito leré; Soy la reina de los mares o una que al cap dels anys m’ha obert els ulls. La versió que jo recordo feia així: «Al pasar la barca me dijo el barquero: “Las niñas bonitas no pagan dinero”. Yo no soy bonita ni lo quiero ser. Las niñas bonitas echan a correr». És estrany que una nena no vulgui ser bonica, oi? Per què fuig? Doncs perquè intueix el perill. La galanteria del barquer pot ser una argúcia, el típic estratagema masclista que acaba en una violació. Les versions que trobo per internet tenen finals infantils sense segones lectures, excepte aquesta altra encara més explicita: «porque las bonitas se echan a perder». No desentonava al costat de cançonetes per jugar alegrement mentre es relata un feminicidi espantós: «Antón Carolina mató a su mujer, la metió en un saco y la llevó a moler».
M’he entretingut amb lletres de cançons mentre les noies salten a corda a una velocitat endimoniada. Estan fent juli.
Jugàvem tots quatre al pati, a la galeria o asseguts al menjador al voltant d’un tauler de parxís —reversible, amb el joc l’oca a l’altra banda— o jugant a dòmino, a cartes —la mona, el tuti— i altres jocs que tenien un nom diferent dels actuals perquè devien esquivar els drets de les marques: la reina —els bastonets del mikado—, Detectives —Cluedo—, el Palé —un Monopoly amb carrers de Madrid: Leganitos, Curtidores, Carretas, Recoletos...—. Ens havíem fet un fart de jugar amb tots aquests i les diverses modalitats dels Juegos Reunidos, que eren un mina de recursos per passar-s’ho bé. Calia tenir a mà el quadernet dels reglaments per a cada joc: En busca del tesoro, La escalera, Construcciones, Ketekojo, Saltamontes, La pulga, oca, dames, parxís —escrit parcheesi—, Tres en raya —marro en català, i a les terres de l’Ebre, lo marro pixo-i-cago—, la ruleta...
Un d’aquests jocs és del tot impensable avui, començant pel títol: Merienda de negros. El tauler és un dibuix humorístic d’una tribu africana que fa bullir una olla immensa. Els negres canten i ballen al voltant de cinc exploradors blancs que estan lligats en uns pals. El joc consistia a no convertir-se en carn d’olla. Literalment. Tot plegat s’ajustava a la iconografia i els clixés habituals sobre els negres: ignorants, antropòfags, rudimentaris, mig despullats i a vegades amb un os lligat al cap com a senyal de primitivisme. Cafres, sí, però simpàtics, com els conguitos o «aquelnegrito del África tropical».
Segurament els Juegos Reunidos, de grata memòria, van arribar a casa un dia de Reis. A nosaltres ens instaven a fer esborranys —borradors, es deia aleshores— de cartes per tenir-nos ben entretinguts i per orientar les maniobres clandestines de Ses Majestats. Algunes vegades havíem portat les cartes a la mateixa cavalcada —a mi em feien por els patges que anaven a cavall perquè passaven molt arran de la gent—, però a casa hi havia feina i a vegades s’enviava la carta a última hora i de la manera més prosaica: a la bústia de correus de la plaça del Nord. La mare anava més al gra, sense gaire fantasia. El pare, en canvi, adornava més la ficció: deixàvem cafè i potser conyac o unes galetes per als humans del seguici reial, i una galleda d’aigua a la galeria per als camells i els cavalls. L’endemà hi havia senyals —evidències, es diu ara— d’haver consumit alguns presents del refrigeri. També la galleda estava mig buida. Mai ens vam preguntar com podien accedir els camells i els cavalls a casa nostra. Entrant pel pati, segur, però, com hi arribaven? Misteris de la nit màgica.
No totes les cartes van arribar al seu destí. En conservem unes quantes que vam trobar quan vam buidar el pis dels pares. I no solament això, també es conservaven pressupostos de Reis i del dinar de Nadal amb xifres molt exactes. Els ingressos eren els que eren i el pare era com era, molt organitzat i metòdic. Un detall de l’economia domèstica: el Pep recorda el dia que li van comprar un jersei nou. Com que era el petit, sempre heretava la roba del Carles que abans havia fet servir jo. Rarament estrenava res, el Pep!
Tornem a les cartes. Són encantadores, d’un contingut tan ingenu com l’ortografia. Ens fa gràcia veure què demanàvem per a nosaltres i per als pares. I ara, al cap dels anys —quants, Déu meu!— pregunto als germans què recorden, què els va fer més il·lusió en el seu moment.
Més que una cosa concreta, l’Assumpta destaca un any cabdal. Quan va passar de la menti a la veri, el pare li va explicar que quan era petit els Reis ja no li van dur res més d’ençà que va saber la veritat. Pensant-se que a ella li passaria el mateix, va tenir una gran alegria quan va veure que els Reis continuaven deixant-li regals. «Em sembla que em van portar una nina. Les nines les vestia la mare. Les compraven despullades i ella feia els vestidets». Dels ninos que va tenir, en recorda dos: el Valentín, que el va guardar durant molt de temps, i un que tenia el nom comercial de Paqui i que ella va batejar com a Jordi. L’Àngels també va tenir un Paqui i diu que hi va jugar molt perquè era de goma i això permetia banyar-lo. A l’Assumpta els Reis li van portar un joc de croquet que, perdoneu la redundància, va donar molt de joc, amb les seves maces, les boles i els arcs metàl·lics que es clavaven a terra. Ideal per jugar al pati, sovint reconvertint el croquet en hoquei. Més records de l’Assumpta: una fireta de terrissa, molt millor que la d’alumini, una cuineta que va resultar que l’havia fet el pare, i un dormitori blau cel per a nines, amb un llitet, un armariet de lluna i tauleta de nit que provenia de l’Aurora de cals Sendrós i que el pare havia reciclat.
El Pep no té cap dubte: el millor regal va ser el tren elèctric que va arribar després d’anys de demanar-lo. Havia començat a fer-ho quan tenia sis anys, com demostra una carta de 1959: «queri dos rre i esmacos deloriente le pido que me tra i can porfavorr un tren alec trico». Els Reis permetien un «tórnins si convé». Si no et portaven allò que desitjaves tant, l’any següent insisties, a veure si hi havia més sort. El tren elèctric —atenció: elèctric!— del Pep va ser un «tórnins si convé» amb final feliç després de cinc o sis anys de perseverança.
El regal de Reis que jo recordo més era un Mecano, no de la casa Meccano, sinó un de peces grans de fusta i ferro que permetia construir diverses coses, com un patinet de mida real o un tumilet, un cotxe de joguina que avançava fent anar el manillar endavant i endarrere i movent la direcció amb els peus. Gràcies a un joc de països del món, amb les respectives capitals i banderes, vaig aprendre molta geografia. Hondures, capital Tegucigalpa, bandera blava i blanca.
He deixat el Carles per al final perquè un dels seus regals de Reis enllaça amb uns altres jocs que avui ens posarien els pèls de punta. Abans d’arribar-hi, enumero alguns dels seus records: la Màgia Borràs, mitgetes per jugar a futbol, un arc amb fletxes —amb puntes de ventosa—, pales de ping-pong. També recorda «ja de més grandets, gorros de llana amb una borla a dalt que l’Assumpta diu que eren cent per cent hand made, perquè els havia fet la mare». Però, al Carles, els Reis no li van portar mai el vestit de torero que demanava.
Abans de continuar: la mare feia gorros i vestits de nines en nom dels Reis i el pare reciclava joguines usades dels veïns. Pobrets i alegrets.
El regal de Reis més inoblidable del Carles era el Chemimova, un joc de química que permetia fer petits experiments. «Los grandes químicos del mañana se inician con Cheminova», deia un anunci. El Carles no va ser químic, sinó biòleg, però el seu hàbitat han sigut les pipetes, buretes, provetes, tubs d’assaig, matrassos i vasos de precipitats dels laboratoris. El pare tenia instruments d’aquests al quarto d’allà baix i, de la mateixa manera que jo tenia tirada a les eines de fuster, el Carles es delia pels experiments.
No estava sol, els tres nois treballàvem en equip per fabricar pólvora. La fèiem amb pols del carbó, sofre i salnitre del que es feia espontàniament en una paret del pati. La pólvora encesa feia un nuvolet dens i desprenia una olor en què dominava la intensa fortor del sofre. Ho fèiem al pati, que preteníem convertir en el nostre Cap Canaveral, perquè omplíem de pólvora casolana tubs de Redoxón buits per veure si s’enlairaven com coets. No vam aconseguir res més que estrèpits, algun força sorollós.
Sofre? Teníeu sofre a casa? I tant! I salfumant, lleixiu, alcohol de cremar —distingíem entre l’alcohol de cremar i l’esperit de vi, més pur i d’ús sanitari—, el petroli de l’estufa, aiguarràs, benzol i altres dissolvents, però no verí —vereno, dèiem— per matar rates. Com que vivíem en uns baixos, entraven ratolins i els exterminàvem o els perseguíem amb l’escombra. Un servidor de vostès en va enviar uns quants a l’altre barri. Era una manera de fer-se el valent davant de l’esglai de la mare. No teníem mata-rates, però sí àcid sulfúric i potser sosa càustica. També ens entreteníem fonent plom de canonades velles i fent riuets de mercuri quan es trencava un termòmetre.
Un dels líquids que feia servir el pare era l’acetona. Em sembla que per assecar els collarets tenyits. Fa una olor molt característica, com sap tothom que es pinta i es despinta les ungles, però no tenia l’aura misteriosa del tricloroetilè, tri en l’argot familiar. Era un dissolvent miraculós que s’aplicava a la roba per llevar les taques d’oli o de greix. S’impregnava la zona tacada, s’hi posava al damunt una fina capa de polvos de vi —no ho trobo ni en català ni en castellà—, al cap d’una estona s’hi passava un raspall i... la taca havia desaparegut! Actualment hi ha molts productes al mercat que actuen d’aquesta manera, però llavors a casa el tri era una solució màgica. Naturalment, qui feia les maniobres era el pare, que actuava amb la solemnitat d’un summe sacerdot.
Quan els Reis van portar al Carles un joc de Cheminova ho vam trobar molt natural. Però ell no en tenia prou amb la química infantil. M’explica un experiment que jo havia oblidat: «Barrejàvem zenc amb salfumant, obteníem hidrogen i el ficàvem en ampolles o provetes posades de cap per avall. Després hi tiràvem un misto encès i feia una mena d’explosió: fssst!». El Pep també ho recorda fil per randa i hi afegeix aquest comentari: «Avui ens sembla mentida que féssim aquestes coses i encara més amb uns pares responsables i cautelosos que veien perills a tot arreu».
El Carles n’havia fet de més crespes. Va arribar a tirar àcid sulfúric al safareig en una acció que va tenir un efecte fulminant: només van quedar les gomes dels calçotets. També va fer alguna jaimitada —la paraula és molt de l’època— en el ram de la física. Una vegada que hi havia un eclipsi parcial de sol va seguir les instruccions de seguretat que recomanaven no mirar el sol directament sinó a través d’un vidre fumat. No s’ho va pensar gaire i va fumar els vidres de les ulleres, que eren noves i de pasta. L’experiment va sortir car perquè la muntura es va incendiar al primer contacte amb la flama. Adeu ulleres!
En un temps en què hi havia molts accidents infantils, si nosaltres no vam prendre mal va ser, com se sol dir, perquè Déu no va voler. Però ni érem de la pell de Barrabàs ni érem una excepció. En uns establiments de barriada que es deien drogueries —el nom ho diu tot— s’hi podia comprar a granel prou verí per engegar mitja humanitat a l’altre barri. A les cases les mesures de seguretat no eren extremes i tothom tenia productes tòxics a l’abast. Una vegada un dels germans Franco va haver d’anar corrents a la casa de socors —també se’n deia dispensari— perquè havia begut a galet lleixiu que sa mare guardava en un porronet.
A força de repetir-ho, queda ben clar que el pati era pista de jocs i camp de batalla. També l’escenari d’algun infortuni. L’Assumpta ho explica així: «Pel meu sant em van regalar uns patins de quatre rodes. Em van fer molta il·lusió perquè fins a aquell moment només els havia dut de lloguer. Els nois també van participar del meu regal, però a les dotze d’aquell mateix matí el Pep ja s’havia trencat el braç pel cúbit i el radi. Mai més vaig poder patinar. El pare va deixar els patins en un prestatge del quarto fosc». Van haver d’operar el Pep dues vegades i li va quedar una cicatriu al canell que sembla una cremallera.
La nostra relació amb el regne animal oscil·lava entre el joc, la crueltat i l’observació. Matar mosques era gairebé una rutina. Es podia fer de diverses maneres. A part de la consuetudinària màquina de flitar, tothom tenia pales matamosques. Perseguir i encertar les mosques requeria una certa habilitat cinegètica i el Carles hi era tan aficionat, es passava tantes estones empaitant mosques al pati, que els veïns de dalt van comprar dues pales de plàstic, una de blava i una de vermella, per als seus fills, ben bé com una joguina. De tant contemplar les caceres del veí de sota, els nens volien fer el mateix.
Matar mosques no té cap mèrit. Caçar-les vives, sí. Per tancar-les en una presó que fèiem buidant un tap de xampany i tancant la cavitat amb una reixa d’agulles de cap que feien de barrots horitzontals i verticals. També les formigues eren objecte de la nostra atenció. A més a més d’observar els camins que seguien per anar i venir dels nius, n’agafàvem unes quantes i les fèiem nedar en un cubell ple d’aigua. Sobrevivien, de la mateixa manera que les cuques o trugetes de Sant Antoni, que es convertien en boletes quan les molestàvem. Els espiadimonis, altrament dits voltabasses, cavallets del dimoni i un llarg etcètera, patien uns martiris específics. Els cenyíem pel tòrax amb un fil d’un parell o tres de metres i els lligàvem a una moneda de dos rals, que tenia un forat al mig. Deixàvem la moneda a terra i anàvem a dinar tranquil·lament mentre la pobra bèstia es quedava al pati volant en cercles com l’avió captiu del Tibidabo. En canvi els talladits, estisoretes o papa-sastres, entre molts altres noms, ens feien respecte i fàstic, o més aviat por. Com si les tenalles de la cua fossin garfis letals.
Érem cruels, certament, però no tan bàrbars com els nens que estiuejaven a pagès i s’ajuntaven amb els del poble per apedregar els gossos, tallar la cua de les sargantanes o fer-se collarets amb caps d’espiadimonis, com em va explicar un antic company.
Teníem unes mates de margarides que florien en abundància i atreien les abelles, alguna de les quals moria rebotada contra la paret. Deixo constància del pecat i ometo piadosament el nom del pecador. En canvi, respectàvem i fins admiràvem l’eruga de la ruda. La planta desprèn una fortor característica i alimenta uns cucs preciosos, de color verd, amb unes ratlles negres i verdes i uns puntets carbassa. S’encapsulava en una crisàlide en una branca i al cap d’un temps en sortia la reina de les papallones —Papilio machaon de nom científic—, d’un negre i groc intensos i una cua punxeguda a cada ala.
Unes altres erugues eren els cucs de seda. Compràvem fulles de morera a l’herbolari del carrer Verdi i les dipositàvem en una capsa de sabates, on els cucs devoraven la morera i deixaven unes petites defecacions de color negre. La rudimentària escola de la natura es complementava amb les llenties o mongetes seques ficades en un pot amb un cotó fluix humit. Veure germinar el llegum despertava la curiositat botànica.
No teníem ocells engabiats ni gats ni gossos. Només una tortuga de jardí, una bèstia bonifàcia, soferta i amb qui-sap-los anys a l’esquena. Desapareixia a l’hivern i s’activava amb el bon temps. De tant en tant la veies passar d’una banda a l’altra del pati amb una lentitud filosòfica. Li donàvem fulles d’enciam i quan venien amiguets la deixàvem caure d’una altura de dos o tres pams per demostrar que tenia una closca dura com l’acer. Fins que un dia la vam trobar en un racó amb les conques dels ulls buides i plenes de formigues.
Estàvem envoltats de fauna urbana. A més a més de la gatada comunal, hi havia coloms que tenien amo. Eren les reminiscències de l’antiga afició a criar coloms i ensinistrar-los a fer grans vols i tornar al colomar. Però cap vol com el que vam veure el dia de la Mercè de 1957. Durant la magna inauguració del Camp Nou, es van deixar anar milers de coloms que es van escampar pel cel de Barcelona i una bona colla van passar per damunt del nostre pati. Com que no hi havia televisió, van fer de missatgers perquè ens uníssim a la festa.
Les orenetes ens acompanyaven tot l’estiu amb els seus xiscles esvalotats, les seves ziga-zagues nervioses i la seva velocitat supersònica. En dèiem orenetes, però la majoria eren falciots, negres, d’ales llargues i punxegudes que batien amb un frenesí desesperat. No els podies observar de prop perquè passaven rabents com un llamp, però quan volaven enlaire formaven uns grans esbarts que allà dalt, ben lluny, semblava que es movien a càmera lenta, com els núvols de cotó fluix. Quantes hores vam passar contemplant les puntes de fletxa que planaven a ritme de vals pel cel d’estiu!
A la caiguda del dia, a entrada de fosc, a boca foscant, entre dos llostres, a poqueta nit... El català és ric en expressions que es refereixen al capvespre, quan agonitza la llum del dia. És l’hora dels ratpenats. Cada vespre n’apareixien puntualment un parell o tres. Petits, amb aquell sacseig espasmòdic de les ales i aquella extraordinària agudesa visual, tot i que deien que són cecs. Per comprovar-ho, a vegades lligàvem bastons per fer un pal ben llarg i un drap a la punta i miràvem d’interposar-lo en el vol d’un ratpenat. També els llançàvem pedres, però ho esquivaven tot.
M’ha quedat una estima perenne per les orenetes. Orenetes, falciots, roquerols, tot ve a ser el mateix. Com que són portadores de bon temps i d’alegria, les espero amb candeletes. Acostumo a albirar les primeres pels volts del 16 d’abril, quan el dia ja comença a tenir moltes hores de claror. I quan se’n van, s’emporten l’alegria. Al setembre, els fils elèctrics dels nostres pobles s’omplen d’orenetes ben arrenglerades, ben bufones amb el seu pitet blanc, totes a punt de marxa. Em venen ganes de saludar-les una per una per desitjar-los bon viatge cap a l’Àfrica. Torneu, amigues orenetes, no ens deixeu sols!
També m’ha quedat una sensació de melangia associada als ratpenats, perquè surten amb el sol morent, quan el dia s’esmuny sense remei i el trànsit de la llum a la foscor deixa en l’esperit una pinzellada de tristesa.
Tot això ve del pati del carrer Bellver, el carrer de la xocolata.