Hem tornat al carrer Bellver. Tots quatre, l’Assumpta, el Carles, el Pep i jo. En Pere Sariola ens obre la porta i ens acull com si realment fóssim a casa nostra, i la primera alegria és veure la casa plena de llibres. En Pere, Perot en el tracte familiar, conserva intactes els espais de treball i la memòria de la seva dona, l’escriptora Maria Rosa Vallribera, autora de literatura juvenil i traductora d’autors francesos com Flaubert, Gide, Balzac i d’altres.
Fem una visita guiada. En Pere explica com estava la casa quan hi van anar a viure: «Vam canviar el terra; vam engrandir la cuina i el bany; aquí hi havia la carbonera; aquí, el pou; aquí, el safareig; aquí vam fer-hi un altell per guanyar espai...». En Pere i la Maria Rosa devien ser joves i dinàmics quan van convertir els baixos d’una casa del segle XIX en una llar acollidora, funcional i sospito que molt alegre. El pas del temps l’ha anat deslluint, però tot respira l’escalf d’una casa viscuda i la sensació de niu fet a mida.
La visita és singular perquè, mentre el Pere fa de pont entre el passat i el present, nosaltres transitem pel subsol de la memòria: «Aquí hi havia un paraigüer i dues banquetes amb uns relleus blasonats, aquí va morir l’àvia Ventureta, aquí hi havia el telèfon, aquí dormia l’Assumpta, aquí hi havia un sagrat cor damunt d’una peanya i una foto en blanc i negre de la Mare de Déu de Montserrat; aquí és on diuen que va aparèixer una serp que plantava cara amb uns bufits amenaçadors: fsss!, fsss!».
Per no allargar el recorregut sentimental, m’aturo en uns pocs quartos i quartets. Comencem pel quartet, altrament dit quarto fosc. Era una petita estança multiusos on s’acumulaven andròmines diverses, però sobretot servia per tenir a mà coses necessàries. Com els medicaments, guardats en un armariet blanc amb una creu vermella que anomenàvem botiquín perquè no sabíem que es deia farmaciola. Allà dins hi havia el medicament de medicaments que era el Cerebrino Mandri, que devia ser la panacea de tots els mals perquè en tenien a totes les cases. Juntament amb el majordom galtut del Netol, la imatge del Cerebrino —tothom en deia així, no calia afegir el nom Mandri— és un dels reclams publicitaris més recordats. L’home del Cerebrino té cara d’emprenyat i fa un gest autoritari que no admet rèplica. En lloc d’aconsellar, ordena. És manifestament antipàtic i, tanmateix, entranyable.
Altres medicaments que recordo: Optalidón —pel mal de cap, tot i que la dita popular era «si tens mal de cap, unta’t el cul amb oli»—, Lacteol —diarrees—, supositoris de Cibalgina —febre—, pomada Halibut —pell encetada—. També aspirines, xarops, cotó fluix, aigua oxigenada, esperit de vi, alcohol camforat i l’escandalosa —pel color— mercromina. Entre tots quatre en devíem haver gastat uns quants litres, de mercromina. Tampoc faltava una ampolleta d’aigua del Carme, una bomba alcohòlica de 55°. Si et senties una mica marejat, et donaven un terròs de sucre xopat d’aigua del Carme i t’acabaves de marejar del tot. En aquell armariet devien guardar també les luminaletes, unes pastilles a base de luminal que, si bé eren —són— indicades per a l’epilèpsia, tenien un efecte sedant. No sé si en prenien els pares, només recordo que ens n’havien donat mitja en alguna circumstància tan especial com la nit de Reis per apaivagar la nostra excitació i de passada facilitar els treballs de Ses Majestats. Abans de posar el crit al cel perquè els pares —presumptament— ens drogaven, busco per internet i trobo això en un llibre espanyol de 1979: «Para que duerma, denle media “Luminaleta”, que les va muy bien a los niños y no es malo».
No era un medicament la repulsiva Emulsión de Scott, l’oli de fetge de bacallà de múltiples propietats durant la creixença que ens administraven a raó d’una culleradeta cada dia. Aquell líquid pestilent que t’empassaves fent ganyotes tenia el premi d’una oliva verda que ajudava a emmascarar aquell gust tan desagradable. Les víctimes de l’oli de fetge de bacallà hauríem d’exigir una reparació pública d’aquells mals tragos, en el sentit literal de l’expressió.
Teníem la preceptiva capsa metàl·lica plena de xeringues de diverses mides i les agulles corresponents. Fins que no es van generalitzar les d’un sol ús, tothom tenia xeringues de vidre a casa i les bullia abans de fer-les servir. Qui posava les injeccions? En principi les persones qualificades, com la tia Conxa, que era infermera i posava les injeccions com els àngels, però també ho feia gent que no tenia cap preparació sanitària. Tot i que hi havia treballat com a administrativa a la clínica Monsalud, la mare s’havia familiaritzat amb els actes mèdics i ens posava injeccions. Potser també a alguns veïns de confiança. Segurament al mateix carrer Bellver hi havia sis o set persones més a qui acudir quan s’havien de posar injeccions. Eren favors habituals entre veïns.
Les injeccions em fan pensar en les vacunes. Ens les posaven de ben petits i ens quedaven unes marques rodones a la part alta dels braços. Eren una protecció indispensable en una època de salubritat i alimentació deficients. Les famílies tenien terror als brots de meningitis i de poliomielitis —la pòlio—, una infecció que provocava coixesa en nens i nenes. De les amígdales se’n deia les glàndules i tenien tan mala premsa que te les treien per qualsevol motiu. A l’Assumpta li van haver d’extirpar les glàndules per un perill seriós d’infecció, però el Pep encara ara no sap per què les hi van treure.
Em venen al cap un conjunt de malalties que jalonaven la nostra infantesa. Les dic a la babalà sabent que potser cometo inexactitud, perquè només m’interessen les paraules: la verola, el xarampió, l’escarlatina, la rosa, la tos ferina. Formaven part del nostre paisatge quotidià al costat dels voltadits, mussols, panses, ulls de vellut, ulls de poll i un mal de cor que no era cap mal sinó tenir gana. Era el llenguatge de l’època. A vegades et deien: «Vigila, que t’espatllaràs!». Afortunadament això tenia solució, perquè hi havia gent que es dedicava a arreglar espatllats.
Un altre objecte que semblava tret d’un dispensari era una safata d’acer en forma de ronyó. Feia mala espina, com si t’anessin a arrencar un queixal o t’haguessin de cosir de viu en viu. I també hi havia un petit accessori molt comú a les cases, una petita copa de vidre amb la vora còncava que servia per rentar els ulls o fer-hi banys antisèptics. De camamilla, per exemple. I, entaforada en un racó gairebé inaccessible, una lavativa.
Al quartet es desaven els instruments imprescindibles per fer dissabte, a saber: el picamatalassos, els espolsadors i l’esteranyinador. Fer dissabte és una tradició que hem conegut ben viva. Conegut i patit quan la mestressa de la casa es llevava convertida en una hiperactiva superwoman. La meva sogra era una d’aquestes. I la del Pep, també. La gent de la casa no sabia on ficar-se els dissabtes, quan es posaven en dansa els picamatalassos per estovar matalassos i desempolsegar estores, els espolsadors per assotar la pols sense pietat i els esteranyinadors de pal ben llarg per destruir les teranyines —trenyines i estrenyinadors, dèiem a casa— que niaven als alts sostres de les cases antigues. Però, alerta, a casa l’esteranyinador tenia un ús excepcional que era competència exclusiva del pare.
Les aranyes domèstiques són molt punyeteres. No es deixen veure gaire i van teixint amb desvergonyiment fins que un dia els has de cridar l’alto. Però al carrer Bellver de tant en tant vèiem arrapades en un sostre unes aranyotes intruses que provocaven un pànic cerval. Eren grosses, fosques, amb unes potes llargues i un aspecte repulsiu. Segons la dita, Sant Jordi mata l’aranya, per la creença popular que amb el bon temps —a partir del 23 d’abril— proliferen les cuques i els insectes i se’ls ha d’exterminar. Jo no recordo en quines dates apareixien aquelles bèsties que als nostres ulls eren monstres, només sé que elles eren el drac, i el pare, el nostre sant Jordi. Agafava l’esteranyinador, li treia el capçal fregallós i el substituïa per un bon manyoc de cotó fluix impregnat d’alcohol de cremar. Amb l’extrem de l’esteranyinador encès semblava el fanaler que passava cada dia amb una llarga perxa que mantenia una flama a l’extrem per encendre, un per un, els fanals de gas dels carrers. En aquells moments de màxima expectació, el pare ho era tot: un fanaler intrèpid, un cavaller sant Jordi i també un Quixot domèstic armat amb un esteranyinador. L’episodi concloïa sempre amb la bèstia maligna admirablement socarrada i la figura paterna acrescuda fins a la categoria d’heroi.
Si parlem d’estris per matar insectes, el flit i les pales de matar mosques són referències obligades. Flit, amb majúscula, és la marca d’un insecticida que va llançar al mercat la Standard Oil Company —després Esso— de Nova Jersey el 1923. Es va popularitzar a tot el món, i també les maquinetes polvoritzadores que consistien en una manxa i un dipòsit per al líquid. Tant, que flit i flitar van entrar als diccionaris, i encara hi són. A tot arreu ruixaven amb Flit i altres insecticides que a partir dels anys quaranta contenien un compost químic infal·lible: el DDT. Era la solució definitiva perquè, a més a més d’ajusticiar mosques i mosquits —«Flit mata más rápido»—, exterminava les xinxes, els polls i els escarbats. Fins que no es va prohibir el DDT als anys setanta, vam inhalar quantitats industrials d’aerosols tòxics que flotaven a les habitacions de les cases, les botigues, els cines, els tallers, els mitjans de transport. Si féssim un recompte de tots els productes nocius que hem arribat a respirar i a ingerir... Val més no pensar-hi.
Tornem al quartet, altrament dit quarto fosc. Allà s’hi guardava el costurer dels fils, els didals i l’ou de fusta que servia per sargir mitjons —fins que no van arribar les fibres sintètiques les mares se’n feien un fart—. Al costurer no hi faltava el centímetre —centímetro—, la cinta mètrica de les modistes i sastres, tan imprescindible com la mitja cana. La mitja cana era una fusta d’un metre exacte, amb els centímetres marcats i cantoneres metàl·liques. El nom és una romanalla de les mesures catalanes anteriors al sistema mètric. Aquella mena de bastó que corria per casa encara el fan servir algunes botigues que venen teles i hules a la menuda.
Per què del quartet en dèiem també quarto fosc? Perquè era petit i estrafet, sense finestres a l’exterior. Com que aprofitava el sotaescala del pis de dalt, una part del sostre era bombada i a la banda alta de la paret hi havia un requadre tapat amb paperots o cartrons que comunicava directament amb l’escala. Tot plegat donava al quartet la funció accessòria de masmorra. Si no et portaves bé, et tancaven una estona en aquell recambró. Amb el llum encès, i encara més a les fosques, allò que posava els pèls de punta era sentir els passos d’algú que pujava o baixava per l’escala. Quan entraves al quartet per agafar o desar qualsevol cosa, la mitja cana, per exemple, sorties corrents si en aquell moment ressonaven uns passos per damunt del teu cap. Et senties als soterranis del castell de Frankenstein.
L’oncle Carles explica que l’àvia Ventureta guardava al quarto fosc un bolet que feia un suc de propietats medicinals. Com que jo no sabia de què em parlava, ho busco per internet i trobo que als anys cinquanta va causar furor una mena de fong llefiscós que es conservava en un pot de vidre i, a mesura que anava creixent, feia un suc fosc que, un cop ingerit, curava no sé quants mals. Diu que l’àvia Ventureta hi tenia molta fe. Perquè es tractava d’això: el bolet miraculós, el hongo mágico, era una qüestió de fe. La gent compartia el beuratge amb amics i veïns com un bé preuat i amb la convicció de qui reparteix estampetes salvífiques. Les panacees formen part de la nostra història. Apareixen i desapareixen cíclicament al marge o fins en contra de la ciència. Ara mateix em venen al cap les baies de goji o l’espirulina, que han sorgit de cop i volta com a remeis universals.
Al davant del quartet hi havia el quarto dels armaris, que abans havia estat el quarto dels nois. Res especial a comentar excepte que tenia una finestra que comunicava amb el menjador. Passar d’una banda a l’altra per aquella finestra era una manera com qualsevol altra de fer el mico.
El quarto dels pares era l’única peça que tenia tot el mobiliari d’un mateix joc i de fusta bona, amb un bon treball d’ebenisteria que harmonitzava el conjunt: llit, tauletes de nit, armari de lluna, tocador i una banqueta. Els sobres del tocador i de les tauletes eren de marbre rosa. Aquells mobles, els pares els havien comprat de segona mà quan es van casar.
Al quarto dels pares no hi entràvem gaire, era un espai reservat excepte quan ens posàvem malalts tots alhora. Llavors compartíem aquell llit ample, com quan els tres nois vam passar el xarampió. En absència dels pares, el seu quarto era també l’escenari d’inefables guerres de coixins, un dels plaers de la infantesa que es perden quan et fas gran.
No recordo haver tafanejat gaire el tocador de la mare, el seu racó íntim de feminitat, amb un flascó de vidre proveït d’una petita bomba per atomitzar el perfum que em sembla que era més per fer bonic —potser un regal de noces— que per fer-lo servir. A mi m’interessava més el canterano del pare, un embalum que va rodar per diversos indrets perquè feia nosa a tot arreu. Al començament era a la banda d’ençà de la sala i alcova on l’àvia Ventureta estava enllitada permanentment els darrers dos o tres anys. Mentre ho escric revisc un moment concret. Jo tenia uns deu anys, em van fer anar a buscar alguna cosa al canterano i vaig anar-hi decidit però també amb respecte perquè ben a prop, a l’alcova, hi havia l’àvia de cos present sobre un túmul funerari i enmig de quatre ciris encesos. De sobte les fustes del túmul van fer un cruixit sec i vaig sortir esperitat.
Al canterano hi havia paper llis, paper quadriculat, paper carbó, paper fi per fer còpies, quartilles, holandeses —es feien servir molt més els fulls holandesos que els folis, més llargs—, cinta de màquina d’escriure de dos colors —negre i vermell—, llapis, mines, gomes, regles, grapes, clips, targetes de visita, obrecartes, segells de goma i algun tampó —avui la gent trabuca els conceptes i diu tampó al segell—. També les tires de paper reactiu que el pare duia a sobre per coses de la feina. Mirar com canviava el color quan feia una prova era assistir a un espectacle.
Tornem al present. Sortim al pati i, quina meravella! Quina ufana de verd, arbres ben cuidats i plantes gemades! I quina grandària! Els Sariola-Vallribera eren amics de la parella que ocupava la casa del costat, on havia viscut la senyora Anita. Tan amics, que van tirar a terra la paret que feia partió. No solament compartien el jardí unificat, sinó que compartien també les festes amb una colla d’amics. Explica en Pere que, per la revetlla de Sant Joan, no menys de cent persones s’aplegaven en aquell espai doble i cada any estrenaven allà mateix una obra de teatre... inèdita!
Falta el quarto més interessant, que és el quarto d’allà baix. Separat de la casa, al fons del pati, era un cobert d’obra, amb porta, dues finestres, sostre d’uralita i un terra de terra vista, sense emportlanar. Era una barreja de golfes i antic taller perquè allà s’hi conservaven el banc de fuster de l’avi i les eines de l’ofici. El pare, que tenia moltes habilitats manuals, va heretar la traça per fer-les servir, i jo també una mica, però a anys llum dels meus predecessors.
Una tria de noms d’eines que per a mi són pura poesia: cap de frare; rèbol —per enfonsar la cabota dels claus—; xerrac amb beina i sense; serra de vogir; guia de biaixos; filaberquí; rosset —joc de fustes escairades amb una punxa que serveix per marcar línies paral·leles—; llima recta, rodona —cua de rata— o de mitja canya; cargol d’estrènyer; serjant; ribot... Es conservaven una colla de ribots, des del més gros, la majestuosa garlopa, fins a uns de més específics, com el cadell —per fer cadells, solcs a la fusta— o els guilleumes, molt estrets, que serveixen per fer galzes —rebaixos per encaixar fustes—. Més poesia: els encenalls, que per la forma i la textura tenen un alt poder de suggestió. Encenalls, que quedi clar. Quan llegeixo «virutes de pernil» a tort i a dret, els renecs del capità Haddock es queden curts al costat dels que em passen pel cap.
Una eina que em va portar de bòlit és l’informador. Té un mànec com el d’un tornavís i una fulla amb un tall ben esmolat. Als diccionaris hi trobava gúbia, que és el mateix però amb la fulla acanalada, però no informador. Fins que vaig descobrir que el nom correcte és enformador. D’això se’n diu homonimització, un procés lingüístic espontani que consisteix a substituir una paraula que no reconeixem per una altra que ens és familiar. En aquestes pàgines aplego unes quantes homonimitzacions pouades de la nostra història familiar.
El quarto d’allà baix era també el sancta sanctorum del tió. Amics lectors, traieu-vos del cap la imatge d’un tronc i encara més l’estandarditzat tió de Nadal amb potes, barretina i una cara somrient. El nostre era únic, inclassificable, diferent de qualsevol altre tió que us pugueu imaginar. Hi estàvem tan avesats que ens sorprenia que la gent qualifiqués de tió una cosa que no tenia res veure amb el nostre, l’autèntic. Era una antiga eina de fuster, com un multicargol d’estrènyer que combinava mordasses i serjants. No sé pas com es diu. He trobat cargol d’estoc i buata, que, per les imatges, s’aproximen bastant a aquell objecte pesant, de fusta, que feia un pam i mig per cada una de les tres dimensions i que devia servir per a unions poc convencionals d’ebenisteria o bé per a alguna finalitat específica de la feina d’orguener de l’avi.
Poc abans del dinar de Nadal, els pares col·locaven a la galeria aquell artefacte damunt d’un caixó de fusta posat de cap per avall, ho tapaven tot amb una manta i anàvem tots a cantar cançons al pessebre —el pare era un bon pessebrista—, que era a l’altra punta, al rebedor. Tornàvem, picàvem amb bastons mentre cantàvem «caga tió d’avellana i de torró...». Ara en diuen fer el cagatió, una paraula inventada i tan innecessària com fer rajar el tió. No: d’acord amb la tirada dels catalans a l’escatologia, el tió caga, amb totes les lletres. Tal com diu un refrany que era molt popular, «caga el rei, caga el Papa, de cagar ningú se n’escapa».
Què cagava el tió? Joguines? No. Llaminadures? Tampoc. El tió era molt pràctic i molt tradicional. Portava els extres del dinar de Nadal: neules, torrons, xampany i potser vi ranci o algun licor dels de l’època. I nosaltres, més contents que un gínjol pel prodigi que es repetia cada any. Encara que el tió fos el més rar del món, no us penseu que no seguíem el ritual. Pocs dies abans de Nadal, anàvem al quarto d’allà baix i l’alimentàvem amb fulles d’enciam. Potser amb alguna taronja també, però jo només recordo les fulles d’enciam músties damunt d’aquell curiós giny sense cap indici que alguna de les presumptes boques li hagués clavat ni una sola queixalada. Però, a l’hora de la veritat, complia l’alta missió que tenia encomanada. Santa innocència!
Al quarto d’allà baix també hi havia provetes, pipes, tubs d’assaig, un gresol, un fogonet d’alcohol i coses per l’estil. Eren del pare, que durant un temps s’havia escaquejat d’anar a la guerra refugiant-se a cals Cardoner. Amb aquella família, que treballava a la branca dels tints, el pare es va aficionar a la química i, després de la guerra i dels ominosos anys de servei militar imposats al bàndol perdedor, va començar els estudis de mestre industrial químic a l’Escola Industrial, però, casat i amb les obligacions de pare de família, va haver de deixar-ho. Conservava alguns estris de laboratori i unes petites balances de precisió que guardava al canterano. Es muntaven damunt d’un calaixet de fusta i tenien un joc de pesos tan petits que s’havien de col·locar amb pinces. Era un tabú tocar aquelles balances, però, com tots els tabús, a mesura que ens fèiem grans, ho grapejàvem tot.
Al pare li havíem vist fer alguna feina que tenia una certa contigüitat amb el ram químic. Com gairebé tots els homes, ell també havia treballat per a diverses empreses alhora. Llavors no hi havia atur sinó el fenomen contrari, la pluriocupació —pluriempleo, pronunciat pluriempleio—, que consistia a treballar més hores que un rellotge repartides aquí i allà. Durant un temps el pare va portar a casa paquets de perles artificials que pesaven molt. Eren llargs collarets de color cru que tenyia al quarto d’allà baix en uns grans pots de vidre. El recordo submergint i traient diverses vegades les perles en líquids verds, liles, grocs, vermells... i embolicant-los després en paper manila per portar-los a una casa que es deia Olivella. Com que pesava molt, s’havia empescat una nansa per no segar-se els dits. Llavors encara no tenia cotxe.
El quarto d’allà baix continua sent un taller, però ara d’una altra mena. És on treballa el novel·lista, poeta, assagista, traductor i músic Martí Sales, nebot de Pere Sariola. Ens n’anem amb gratitud per haver-nos deixat superposar els nostres records als dels habitants actuals de la casa on vam viure. L’acollida afectuosa, l’abundància de llibres, el conreu de la creació i una intuïda proximitat ideològica i generacional ens fa deixar el carrer Bellver amb un sentiment de germanor.