L’acorralo contra la paret.
—Ningú no ho pot saber, això.
—No pot saber el què? —diu ella, panteixant.
Un somriure seductor se m’obre pas als llavis. Bé. De cop i volta la meva boca torna a posar-se sobre la seva i comença el joc. El petó no és romàntic; és ràpid, humit i intens, molt desordenat. Ens movem contra rellotge. Em trec la jaqueta d’una estrebada mentre la segueixo cap a una habitació, que m’imagino que deu ser el seu dormitori. Llanço la caçadora al bell mig del passadís perquè les mans em demanen a crits que torni al seu cos. Les hi poso a la cintura i després les baixo fins al cul. Ella tampoc no perd el temps; m’enreda els dits als cabells, me’ls estira, em frega el clatell amb les ungles. Per alguna raó, em pensava que seria tímida. No ho és. M’ha quedat ben clar fa uns minuts, se m’ha abraonat quan érem a la porta. I encara em queda més clar ara.
Arribem al seu dormitori. Encén el llum i somriu contra la meva boca quan torno a encastar-la a la paret. Passo a fer-li petons al coll, fent servir també la llengua i les dents. Ella me’ls torna bé. Gronxa els malucs per pressionar el cos contra el meu. Per instint, li agafo la cintura amb més força.
—Hòstia. —La veu em surt ronca. Alguna cosa em diu que és una mala idea. Sí, segur que és molt mala idea. Però no havia tingut mai tantes ganes de follar-me algú—. No crec que...
Em fa un petó per fer-me callar. Obeeixo sense queixa. I, sense ni adonar-me’n, estic assegut al llit, amb ella al meu damunt, i les mans se’m perden entre les seves cames. Li acarono la pell suau i només en vull més, més i més. En vull més de la seva olor, més del seu tacte, més d’aquells petons amb llengua que no em deixen pensar en res més. Llavors, el mòbil d’ella, que segueix desat dins de la bossa de mà, que ara és a terra, li comença a vibrar.
Un cop.
I un altre.
I un altre.
I un altre.
Em són ben igual les conseqüències dels meus actes, per això no entenc d’on trec prou força de voluntat per apartar-me la noia preciosa que tinc al damunt i dir:
—Nora. —No m’havia costat mai tant parlar en tota la meva vida. Em sento com si fes segles que no hagués begut aigua—. No hauríem de...
Però és molt a la vora. Tornem a començar amb els petons. La meva convicció cau, cau, cau... Em vull entregar a aquest moment amb els ulls clucs i no preocupar-me de res.
El mòbil torna a vibrar.
Tenint en compte l’hora que és, i també que se n’ha anat amb el meu germà i m’ha deixat plantat amb la seva amiga, el més probable és que sigui la Maeve. Es deu voler assegurar que la Nora ha arribat bé a casa.
Com deia, això nostre és mala idea.
Faig servir la mà que li tinc posada a la cintura per apartar-me de la noia.
—Nora —repeteixo. Necessito centrar-me—. Estàs borratxa.
—I què? —Té la respiració agitada—. Tu també.
—Exacte. Tu no em caus bé. Jo no et caic bé. Demà ens en penedirem.
Per sort (o no, a aquestes altures ja no sé ni el que vull), només triga un segon a adonar-se que, efectivament, la cosa se’ns n’ha anat de les mans. Em baixa del damunt amb un:
—Hòstia.
—Sí, exacte. Hòstia.
Es deixa caure al llit, atordida. Jo recolzo els colzes sobre els genolls i em frego la cara mentre deixo anar un sospir. El mal d’ous més gran de la història. Tant de bo la Nora només fos una desconeguda. Llavors no hauria dubtat a arribar fins al final. Però m’odia. I és la millor amiga de la Maeve. No necessito una altra estirada d’orelles de les seves. Amb la d’aquesta tarda n’hi ha hagut més que prou.
«No deixes que en Connor gaudeixi de res».
«No t’importa ningú més, a part de tu mateix».
«Tant de bo el teu germà entengui aviat que només ets un egoista i t’enviï a l’infern».
—Et fa res si fumo?
La Nora està ajaguda al llit, intentant controlar la respiració. Té els rínxols foscos esbullats i els llavis inflats. Pel bé de la meva integritat, intento no pensar que ho he provocat jo. S’escura la gola i es posa dreta.
—Hi ha detectors de fum per tot l’apartament. Hauràs de sortir. —Intueixo que està nerviosa, però ho dissimula bé. Fa un gest cap a la finestra—. Et pots asseure aquí fora. És segur. Jo hi surto molt. Amb en Sam.
Sembla que la creua un bri de tristor quan pronuncia aquest nom. Decideixo que el millor que puc fer és deixar-ho córrer i apartar la mirada de damunt seu. M’acosto a la finestra, la Nora va a buscar la bossa i he de frenar en sec quan em passa pel davant perquè els nostres cossos no es toquin. La tensió és tan palpable que fa mal.
Quan trec el cap per la finestra, comprovo que dona a una teulada. La superfície no és gaire àmplia; com a molt, hi cabrien unes cinc persones ben juntes. Estic desesperat per respirar aire fresc, així que no ho dubto. Passo una cama i després l’altra i m’assec fora, ben enganxat a la paret. El fred nocturn se’m cola als ossos i m’ajuda a lluitar contra l’atordiment que em bloqueja el cap. Trec la capseta del tabac i l’encenedor.
La teulada no està gaire inclinada i neva molt a l’hivern; si pot suportar el pes de la neu i el de la Nora i el seu amic Sam, també podrà suportar el meu. Em permeto relaxar-me, en aquest sentit.
M’encenc un cigarret.
Per fi.
Sí que noto els efectes de l’alcohol. Al pub m’he pres unes quantes copes. No tantes per no ser conscient del que faig —la Nora tampoc, ha begut menys que no pas jo—, però sí que me n’he begut prou per arribar a aquell punt en què un es llança a fer coses que es mor de ganes de fer sense pensar en les conseqüències. Com per exemple: enrotllar-me amb ella. Què coi em passava pel cap? Si m’ha obligat a beure sucs de fruita, per l’amor de Déu!
En defensa meva diré que no és que la Nora no hagi flirtejat amb mi. Tot ha començat quan he convençut la meva amiga Maeve perquè sortíssim. El meu germà i ella s’havien discutit i havia pensat que, si donava una empenteta a la Maeve, aconseguiria que anés a parlar amb ell. Segur que en Connor es moria de ganes de solucionar el que fos que hagués passat. El meu germà estava boig per ella des que érem unes criatures. Però hauria trigat dies a reunir prou valor per fer front a la Maeve i jo hauria hagut de suportar-los a tots dos vagant per casa com ànimes en pena. Gràcies a mi, tots ens hem estalviat temps.
Com que l’última vegada que vam sortir vaig acabar ficat en una baralla, la Maeve no es fiava de les meves intencions. Com a prova de la meva bona voluntat, li he confiat la cartera i la petaca, que ha llançat per la finestra del cotxe sense pietat. Després, ha donat la meva cartera a la Nora i li ha demanat que actués una mica com el meu gos guardià, aquesta nit. Ara que ho penso, no sé per què la Maeve em cau tan bé. Però és així. Quina merda més grossa. Em fa mostrar empatia. Sincerament, em mereixia la seva desconfiança. I que llancés la petaca, també.
Així doncs, encara que havia jurat a la Maeve que avui no beuria, tècnicament era només fins que arreglessin les coses amb en Connor. I ha passat. Final feliç per a tothom. Tan bon punt han marxat del pub, m’he apropat a la Nora i he començat a fer-me el pesat perquè em tornés la cartera. El suc de gerds que m’ha obligat a demanar —només per riure’s de mi— era molt dolent i necessitava alguna cosa més forta. Havia de silenciar massa coses. Hi ha accedit amb la condició que la convidés a una copa. Hem començat a beure i a apropar-nos. Quan m’he ofert a acompanyar-la a casa, la tensió era asfixiant. Se m’ha tirat al damunt i m’ha començat a petonejar i la resta ja és història.
No soc tan idiota per pensar que el que ha passat avui només és producte de l’alcohol. No estàvem tan beguts. Ara bé, també sé que no li agrado, a la Nora. L’atrec, potser, però no li agrado. Un parell de copes plegats no li poden haver fet oblidar fins a quin punt m’odia.
Per a mi, això ha sigut una distracció.
Segur que per a ella, també.
—Sí, soc a casa. M’ha acompanyat en Luka. No, Maeve, tot bé. —La veu de la Nora al telèfon m’arriba des de l’interior. Tal com m’ensumava, la Maeve era la dels missatges.
Dono una ullada a l’habitació. L’apartament de la Nora està força a la vora del Haven, el pub on hem anat aquesta nit. Ni tan sols diria que visqui en un bloc de pisos; més aviat sembla una casa antiga que el propietari hagi adaptat per tenir-hi uns quants llogaters. L’escala ha cruixit tant mentre pujàvem que he arribat a témer que se’ns esfondraria sota els peus. No hi ha ascensor. L’interior de l’habitatge, això sí, no té res a veure amb el que hi ha fora. És tot color. Les parets del seu dormitori estan pintades de color verd, el terra és de fusta i hi ha pòsters i fotografies i figures de ceràmica per tot arreu. I plantes. Sobretot, plantes. La seva habitació està plena fins al capdamunt de testos amb flors i juraria que he vist una planta enfiladissa que penjava al passadís de l’entrada.
Em pregunto com pot viure aquí. Hi ha massa... color. És com entrar a Disneyland.
M’imagino que deu anar molt amb la seva personalitat.
I molt poc amb la meva.
La Nora no triga gaire a acomiadar la trucada. Al cap d’uns minuts, surt a asseure’s a la teulada.
—Era la Maeve —m’informa, tot i que ja sap que les he sentit.
Me la miro de reüll. S’ha assegut prou lluny perquè els braços no se’ns toquin.
—Li has explicat que t’he acompanyat a casa?
—Només perquè no quedessis com un malparit. Són les tres de la matinada. La Maeve t’hauria escridassat fins a la mort si cregués que m’has deixat sola al pub. —Sospito que també m’escridassaria si s’assabentés del que ha passat. Sembla que la Nora em llegeixi la ment. Prem els llavis, nerviosa—. Sobre l’altre tema...
—No cal que en parlem —la interrompo.
—No ho explicaré a ningú.
—Jo tampoc. Tot i que no hi ha gaire per explicar. —Només han sigut un parell de petons. Res més.
—Sí, ha sigut una ximpleria. I ja està.
—Bé.
—Bé. —Fa una pausa i jo, una pipada—. Me’n dones un? —em pregunta llavors.
Li passo la capseta i l’encenedor. Abans, al pub, hem signat una mena de treva i sembla que encara persisteix. No solem ser tan amables l’un amb l’altra. La Nora s’encén un cigarret i s’abraça tota ella. M’alegro d’haver-me tret abans la jaqueta. Necessito que faci fred, sobretot si la noia segueix fent-me companyia.
—No sabia que fumessis —comento. En tinc prou a veure-la tossir quan fa la primera pipada per deduir que, en efecte, li falta pràctica. Cometo l’error de dir—: T’empasses el fum molt ràpid.
I ella gruny:
—No em donis lliçons.
Senyores i senyors, aquesta és la Nora que conec.
Em giro i miro endavant. Em deu notar l’expressió divertida a la cara, ja que afegeix amb sequedat:
—Sí que fumava. Abans. Ho vaig deixar ja fa uns quants anys. Ara només hi torno en ocasions puntuals. M’he ennuegat una mica, ja està.
—Perquè t’empasses el fum molt ràpid.
—Que et bombin.
Quina dona. Se m’escapa un somriure i canvio de tema.
—Tinc el cotxe aparcat al pub. M’hauria d’esperar una estona abans de conduir.
Ara que no ens embolicarem, no tinc cap motiu per quedar-me, però no penso tornar sol al Haven mentre el meu examic Markus i els altres encara hi siguin. La meva intenció és aprofitar la treva amb la Nora tant com pugui. Com a mínim fins que en Jasper em respongui els missatges.
La noia fa una altra pipada, aquesta vegada més a poc a poc. Molt bé. No li dono l’enhorabona només perquè no em llanci teulada avall.
—Et pots quedar una estona al sofà. No crec que en Sam passi la nit aquí.
—Ah, no? —En Sam és el seu company de pis. És cambrer al Haven i el vocalista dels Thunderdust, una de les bandes preferides de la gent que surt per la zona. Sempre em fico en problemes al seu bar, així que ja ha intervingut en moltes de les meves baralles. Entre això i que en Jasper, el líder de la banda on tocava jo abans que me n’expulsessin, no el suporta, no és que la nostra relació sigui gaire cordial.
—L’he vist al pub amb la nova nòvia que té.
Ja. Ara veig per què necessitava una distracció.
Em pregunto si la Nora deu ser conscient de l’amargor que té a la veu, si l’alcohol sempre la fa tornar així de transparent. Sigui com sigui, no s’immuta quan ho diu, i jo no hi insisteixo perquè no som amics, no tenim confiança i em tocaria els ous que em digués que està boja per un altre quan fa uns minuts era jo qui la tenia al damunt.
Deixem que ens envaeixi el silenci. Observo el paisatge. Som a la zona del darrere de l’edifici, que dona cap al riu: es veuen els ponts, els arbres frondosos que creixen al llarg del canal i els llums groguencs de la ciutat. Més enllà, només hi ha bosc i foscor. I, al fons, el reflex d’altres localitats llunyanes en el cel.
—És bonic —dic.
—És Finlàndia —respon ella.
Abans ha deixat un paquet de cerveses a l’ampit de la finestra. S’inclina cap enrere per agafar-ne una.
—Són sense alcohol —aclareix en notar que l’observo.
Faig una ganyota.
—I jo que em pensava que ens començàvem a entendre.
—No crec que tu i jo ens arribem a entendre mai.
Penso: «Fa uns minuts, ens enteníem força bé».
La Nora fa un glop i s’estira per mirar el cel. L’observo com aquell qui res. Té els rínxols rebels encrespats per la humitat, el nas xato i els llavis carnosos. Porta un top curt de tirants que deixa una franja de la panxa al descobert. I les cames semblen infinites amb aquells texans. De cop i volta, la seva mirada vola cap a mi, aparto la vista amb rapidesa i decideixo que, hòstia, necessito una cervesa.
Arrugo el front quan en trec una del paquet i la tasto. Sí que són sense alcohol, sí.
—Et puc preguntar una cosa? —diu.
—Jo primer. D’on ets? —M’encenc un altre cigarret. Maleït vici.
—D’Espanya. Per què?
—Per res. —Tenia curiositat. No l’hi penso dir, perquè per què coi hauria de tenir curiositat? Abans d’aquesta nit, cap de les converses que havíem tingut no havia sigut agradable—. No entenc què hi fas, aquí —afegeixo, al final—. Vull dir, allò no és un paradís en comparació amb això? Sol, platja, festes, bona temperatura...
—Has estat a Espanya algun cop?
—No, mai. Però sé com és. Ho he vist a internet. —Es gira cap endavant amb una mescla d’humor i escepticisme—. Què?
—Espanya no només és sol i platja.
Bé, però és gairebé tot sol i platja. Tant hi deu fer.
—Llavors, no hi havia platja allà on vivies?
—No, era una zona d’interior. Tot i que sí que hi feia molta calor. —S’ho devia passar força malament, a l’hivern. La Maeve viu amb nosaltres des de mitjan abril i sé que les primeres setmanes aquí van ser mortals. Els seus pares se la van endur a Miami quan era molt petita, així que, quan va tornar, ja no tenia el cos acostumat a les nostres temperatures—. I, responent la teva pregunta, m’agrada Finlàndia. Per l’idioma, pels paisatges i perquè tot és... diferent aquí. Per als que venim de fora, això té el seu encant.
—Et vas traslladar amb la família?
—No, vaig venir sola.
Sola? A una ciutat tan avorrida com Nokia, en un dels països més freds d’Europa? És clar que hi ha una bona història, aquí darrere. És una llàstima que no l’hi pensi preguntar.
—Deu ser difícil, ser lluny de casa.
—Ja. —La Nora rebufa, s’incorpora i mira cap a una altra banda—. Hauries de saber que no et funcionarà.
—El què?
—Això de ser amable amb intencions ocultes. No et funcionarà.
Trigo un segon a comprendre la situació.
—Creus que segueixo volent anar-me’n al llit amb tu?
Descobreixo que soc un actor de puta mare perquè sono fins i tot ofès. La realitat és que sí, esclar que me’n vull anar al llit amb ella. Però ara no em feia l’amable amb cap intenció oculta. Crec.
—Deixem córrer el tema, Luka. Havíem quedat que no ho tornaríem a esmentar.
—Si has sigut tu qui ho ha fet.
—Només per deixar-te clar que els teus trucs no serviran de res.
—No hi ha cap truc, preciosa. Només era una pregunta. Et dec haver arribat ben endins, si encara segueixes donant tantes voltes a la qüestió. —La provoco per veure si cau en el joc, i així és. Els ulls li llisquen fins a arribar als meus—. Al cap i a la fi, soc jo qui ha decidit aturar-ho.
—Què vols dir, amb això?
—Que potser ets tu qui té intencions ocultes.
Li dedico un somriure de cantó amb què, tot ingenu jo, crec que em proclamo clar vencedor d’aquesta batalla.
—No tenim la mateixa versió dels fets.
—Deixa’m que els repassi. —M’inclino una mica cap a ella. Es manté tan ferma que podria pensar que la meva proximitat no l’afecta si no fos per un lleuger tremolor que li noto a la respiració—. Fins on jo sé, ets tu qui s’ha llançat a petonejar-me a la porta.
—M’has estat mirant tota la nit —respon.
—Què?
—Al pub. Mentre ballava.
—No és veritat.
—Oh, i tant que és veritat. M’has estat mirant tota l’estona. Després, ens hem apropat, t’he convidat a venir i t’he fet un petó perquè soc directa i acostumo a aconseguir el que vull. I després m’he adonat que era un error i he decidit aturar-ho. Aquesta és la meva versió dels fets.
—Que tu has volgut parar? —me’n burlo—. Abans o després que t’hagi demanat que t’apartessis?
—Quan jo he decidit apartar-me. No hauries estat capaç de parar si no ho hagués fet jo primer. Pot ser que per un moment hagis sentit que tenies el control, però no el tens. —Fa lliscar els ulls cap al cigarret que tinc entre els dits—. No eres tu l’expert a fumar?
Interrompo el contacte visual amb ella just a temps per veure com la cendra cau sobre la teulada.
Hòstia.
D’acord.
Bé, d’acord.
Em poso la cigarreta als llavis i aspiro amb una pipada llarga. La Nora es gira amb un somriure. La seva fanfarroneria m’hauria de molestar. Ha estat un cop directe al meu ego. Però no em molesta. Al contrari. Em fa gràcia. Fins i tot m’agrada.
—Aquesta és la pregunta que em volies fer?
I, de cop, arrenca a riure. Penso que aquesta és la primera vegada que la sento riure sabent que ho he provocat jo.
—No, no és aquesta.
—I doncs? —Apago el cigarret contra la teulada.
Vull que aprofiti aquesta oportunitat per seguir flirtejant amb mi. És evident que no soc l’únic que es penedeix d’haver-nos aturat. Demà ja m’enfrontaré a les conseqüències. Si ella no fa el pas següent, el faré jo. Em vull apropar més i tocar-la. Sí, em moro de ganes de tocar-la.
I llavors fa la maleïda pregunta i és com una galleda d’aigua freda.
—Per què no t’has apropat, abans, a en Markus i els altres?
És difícil ocultar que se m’ha regirat l’estómac quan m’està estudiant amb atenció, com si ja sabés per avançat com m’afectarien les seves paraules. Faig un glop. Moc la cervesa.
No responc. Tant de bo haguéssim seguit flirtejant.
El dissabte passat les coses se’m van escapar de les mans.
Una altra vegada.
La Maeve i en Connor eren de cap de setmana a Hèlsinki. Sabia que aquell viatge era important per al meu germà. Per això, quan el seu amic Markus em va trobar tirat i begut al bar li vaig suplicar que no els avisés. Ell ho va fer igualment. Els vaig espatllar el viatge. També li vaig espatllar la nit a en Markus, que és un bon col·lega d’en Connor i només per això em va portar a casa. Quan em va deixar a la porta, només vaig haver de mirar-li la cara per saber-ho: tant hi feia que temps enrere nosaltres dos també haguéssim sigut amics. Si quedava algun bri d’aquella amistat, ara ja estava mort.
Avui en Markus celebrava l’aniversari al pub. Sé que no m’hi volia, allà. Per això no tenia la intenció de sortir.
Si ho he fet ha sigut perquè aquesta tarda he descobert que la discussió que la Maeve i en Connor havien tingut a Hèlsinki va ser, en part, per culpa meva. Ja sospitava que n’havia passat alguna entre tots dos, però no vaig gosar preguntar-l’hi, al meu germà; la nostra relació està molt malmesa, ja que no parlem de res i no hauria suportat que em donés allargues. Així que vaig treure el tema amb la Maeve. Ho hauria fet si hagués sabut que la noia esclataria i em diria coses que em van fer tant de mal? Potser no; no ho sé. No li guardo rancor perquè de seguida em va demanar perdó i perquè entenc que ha tingut una setmana de merda i que jo li he tocat massa la moral, i perquè té raó. Sobretot perquè té raó.
No es va equivocar en cap de les coses que em va dir.
No l’havia vist plorar mai abans.
—M’has de tornar la cartera —li demano a la Nora. Tot i que hem begut junts al pub, no me l’ha arribat a tornar. I la necessitaré. M’aniria la mar de bé una copa més. O tres.
La noia em mira sense fer preguntes. Només diu:
—És a dins, al meu bolso. Agafa-la abans d’anar-te’n.
—D’acord. Gràcies.
Me n’hauria d’anar d’una vegada.
Em sona el mòbil amb un dring. És en Jasper. Li he escrit quan la Nora i jo ens n’hem anat del Haven, no fos cas que hagués sortit amb els nois, avui. Pensava enrotllar-me amb ella i fotre el camp. No tenia la intenció de quedar-me a dormir. Ni tan sols pensava quedar-me a parlar. Ara ho penso i em sento una mica imbècil. En Jasper m’ha passat una ubicació. Segur que són en algun local de mala mort ficant-se qualsevol merda al cos. I hi estic convidat. Sempre em conviden a aquestes mogudes. Tant se val si unes setmanes enrere em van expulsar de la banda. No parlem mai del tema; així que, tant se val!
Es deuen pensar que no m’importa.
Dubto. No contesto. Per què collons no contesto? Me n’hauria d’anar amb ells i entregar-me al soroll, a l’alcohol i a tot el que em permeti fugir dels meus pensaments una estona. Però, si ho faig, no li fotré enlaire la nit a en Connor una altra vegada? Serà ell qui em vingui a recollir quan tot es trenqui en mil bocins? Em trucarà preocupat quan es desperti demà al matí i descobreixi que no soc a casa?
Tot i que no sé fins a quin punt això té cap importància. Ja hi està acostumat. Faig malbé les coses. Constantment. Ho he fet amb la banda, amb en Connor, fins i tot amb la seva relació amb la Maeve. No m’estranya que en Markus no em vulgui a la vora. Que hagi convençut la resta que no valc la pena.
Abans, al pub, he notat les mirades que em dirigia de tant en tant, com si temés que en qualsevol moment m’hi apropés i els fotés la festa enlaire. Per això no m’he mogut. Per això no m’he apropat a saludar, tot i que en el seu dia també haguessin sigut els meus amics. És fàcil detectar els llocs en què no ets benvingut quan aquests llocs es resumeixen en bàsicament tots.
La nostra amiga Addison ha sigut l’única que ha parlat amb mi. I estic segur que només volia que ens enrotlléssim.
Però, insisteixo, tant se val.
El grup és una merda des que en Riley no hi és.
El silenci m’està asfixiant.
Me n’hauria d’anar.
Però a casa només hi trobaré més silenci.
I conec les conseqüències de sortir amb en Jasper.
—Em toca preguntar —anuncio.
Si a la Nora li estranya que no me’n vagi, no ho demostra.
—Endavant.
—Quant fa que vau trencar, en Sam i tu?
No seré l’únic que s’enfronti a preguntes espinoses, aquesta nit.
—Uns tres mesos. —Per a sorpresa meva, sembla força tranquil·la. Em pregunto si dec estar equivocat i no se m’ha tirat al damunt per despit, o si només sap amagar molt bé els sentiments—. Però som bons amics. De fet, és el meu millor amic. Per això vivim junts.
Sí. Encara sent alguna cosa per ell. És evident.
Sí que m’ha morrejat per despit.
Quina merda.
—I tu? No deus estar pas sortint amb algú, oi? —El seu to es tenyeix de desconfiança.
—Soc una ànima lliure. —No li dic que no m’hauria embolicat amb ella si tingués nòvia perquè segur que no s’ho creuria. Sembla estar força convençuda que soc un malparit.
—Però estàs colat per la Maeve.
Per poc no escupo la cervesa.
—Com dius?
—Per això et vas ficar entre el teu germà i ella. La Maeve em va explicar que li havies dit a en Connor que anés amb compte.
—Sí, però no perquè estigui penjat de la Maeve. Quina ximpleria. —Què coi la deu haver portat a pensar això? Ho deu pensar en Connor, també? —. El meu germà no té gaire experiència amb això de les noies. Li vaig dir que prengués precaucions amb la Maeve només per protegir-lo. No em fiava d’ella perquè no la coneixia. Ara estic segur que són perfectes l’un per l’altre. —Només cal veure’ls. En Connor sembla molt més feliç des que la Maeve viu amb nosaltres—. Sé l’opinió que tens de mi, però no et pensis que en Connor i jo estem tallats amb el mateix patró. És un bon jan. Tractarà la Maeve com es mereix.
—Fan bona parella —coincideix la Nora, per a sorpresa meva—. Ha estat bé que animessis la Maeve a sortir avui.
—Caram! Deu ser la primera vegada que estem d’acord en alguna cosa.
—És estrany, oi? Em fa sentir com si m’estigués equivocant.
Se m’escapa un somriure. Apago la cigarreta igual que ella.
—Com a mostra d’agraïment, els demanaré que li posin el meu nom a algun dels seus fills.
—O que et deixin cantar al casament.
—Ja. —Faig que no amb el cap, divertit—. No em convencerien.
—Em pensava que escrivies cançons.
—I així és. A tu t’agrada la música?
—A tothom li agrada la música.
—Què t’agrada?
—Escolto de tot. Els Beatles. U2. La Rihanna. La Gracie Abrams. Coldplay.
—Oasis?
—Doncs esclar, per qui em prens? I Pink Floyd.
—Ho sé —responc. La Nora em mira—. Abans, al cotxe, ha sonat Another Brick in the Wall i ens has demanat que calléssim i apugéssim el volum.
—Bé, és una de les meves cançons preferides. Qualsevol melòman amb cara i ulls faria callar a tothom per escoltar la seva cançó preferida. Sobretot si sona a la ràdio. És com més màgic.
—No em puc creure que acabis de fer servir la paraula melòman —declaro, tot i que hi estic completament d’acord.
—Perdona. Em poso així d’intensa quan parlo de música.
Penso: «No et preocupis, jo també».
M’acabo fins a l’última gota de la cervesa.
—Another Brick in the Wall no està gens malament. —Demano perdó als déus de la música perquè el fet que jo, un aspirant a guitarrista, digui que una cançó com aquesta «no està gens malament» es podria considerar blasfèmia. Tot i això, per alguna raó, no vull confessar a la Nora que és una de les meves preferides, també—. Comfortable Numb m’agrada molt més.
—Ah, esclar. Aquesta és la preferida d’en Sam.
—Qui hauria dit que el rosset tindria bon gust.
—Va sortir amb mi. Naturalment que té bon gust.
Ha sonat com una broma, però a mi no m’enganya. És impossible que no sàpiga com n’és, d’atractiva. Té una bellesa inusual per aquí, amb aquests rínxols, la pell torrada i els ulls grossos i marrons. Entenc que li agradés a en Sam. Vull dir, a qui no li agradaria?
Me li hauria apropat sense pensar-m’ho dues vegades si ens haguéssim conegut en un bar. Potser ho vaig fer i per això m’odia tant. Devia estar begut? Sens dubte això explicaria per què tinc tantes llacunes.
—No te’n recordes, oi? —Sembla com si la Nora em llegís el pensament. Fa uns segons que m’estudia, com si se’m volgués ficar dins del cap. Podria somriure, deixar anar alguna broma i fer veure que no sé de què em parla. Però no s’ho mereix. Aquesta nit m’ha donat una treva. Com a mínim crec que he de ser sincer amb ella.
—La veritat és que no. —Quan ho reconec, no em sento millor. Al contrari—. Fos el que fos, ho sento molt. Segur que tens raons de sobres per estar cabrejada amb mi.
—Esclar.
No ha sonat com un «accepto les teves disculpes» ni de lluny.
Tant de bo sabés el que va passar. Durant els últims mesos, cada vegada que ens hem trobat només he rebut mirades i comentaris desagradables per part seva. Poc abans de saber que era amiga de la Maeve, per exemple, vam tenir una topada al bar; va discutir amb mi perquè, segons ella, m’havia colat per demanar a la barra. Sí, d’acord, ho vaig fer, però tampoc no n’hi havia per a tant. Està clar que no li caic bé i que estava molt susceptible amb mi, i hi deu haver una bona justificació. Aquesta no és la Nora que veu la resta del món. Aquesta versió d’ella —la que ha decidit mostrar-me aquesta nit— és simpàtica, amable i divertida. És la que, cada vegada que ve a casa, fa riure tant la Maeve que sento les riallades des de la meva habitació. La que provoca que en Niko vulgui anar a classe d’anglès només per veure-la. Li cau bé fins i tot a en Connor i als meus pares. No et guanyes les persones si ets malcarat i distant.
Què li deu haver fet canviar l’actitud amb mi, avui? Deu haver decidit concedir-me un vot de confiança després de veure que ajudava la Maeve? Potser ha sigut llàstima, per això d’en Markus. O potser se sentia sola i dolguda després de veure que en Sam estava amb una altra i llavors ha decidit que necessitava companyia. De qui fos. Encara que fos algú a qui detesta.
—Tornes a pensar que soc amable amb tu ara amb intencions ocultes? —faig broma per suavitzar l’ambient. No funciona.
—Crec que no saps per què demanes perdó i això fa que les teves disculpes no valguin res.
—Bé, té una solució ben fàcil. Explica’m el que va passar i em podré disculpar com cal.
—Esclar... Passo.
Tant de bo no hagués tret el tema. Estava gaudint de la conversa. No la culpo per no voler-me tenir a prop. Em conec. Sé com soc. Jo també preferiria mantenir les distàncies.
«No deixes que en Connor gaudeixi de res».
«Estàs tan obcecat a destruir-te tu mateix que no t’adones que l’efecte col·lateral és destruir també tots els altres».
Ha tornat el silenci, cosa que empitjora la situació. La Nora es torna a estirar i tanca els ulls. Jo miro cap endavant i moc la cervesa dins de la llauna, m’eixugo l’altra mà entresuada als pantalons. Intento ignorar la molesta tremolor que tinc a la cama. No m’agrada el silenci perquè els meus pensaments guanyen terreny. M’aniria bé tenir música, ara mateix. O una cervesa de veritat. Què collons hi faig, aquí? Me n’hauria d’haver anat amb en Jasper. A ells tampoc no els caic bé, però, a aquestes altures, no caic bé a ningú, i com a mínim allà deuen tenir alcohol.
Vaig per dir-li a la Nora que foto el camp. I llavors sento la seva veu:
—Va ser l’hivern passat. No feia gaire que havia arribat a Finlàndia, encara no estava a jornada completa a l’acadèmia i necessitava una altra feina. En Sam va moure uns fils i va aconseguir que em contractessin de cambrera en un bar. Vas fer que em fotessin al carrer el meu primer dia de feina.
—Jo vaig fer que t’acomiadessin? —articulo. No desconfio d’ella perquè no té raons per mentir-me, però, com coi puc no recordar-me d’una cosa com aquesta?
La Nora s’incorpora i fa que sí amb el cap. Sembla inexpressiva. Hermètica.
—La vostra banda tocava allà aquella nit. El meu cap em va demanar que us atengués personalment. No em va dir per què, però tampoc vaig fer preguntes. Us vaig servir safata rere safata, vau beure sense parar i després vau pujar a l’escenari a tocar i quan vau baixar el teu amic Jasper va xocar amb mi i em va tirar al damunt tots els gots que portava. Et vas enfadar perquè t’havia mullat la guitarra. I em vas cridar. A mi. Era evident que ell s’havia creuat en el meu camí expressament. Portava tota la nit insinuant-se i l’havia sentit dir de broma que estava desitjant veure’m amb la samarreta mullada. Crec que es va pensar que no l’entenia, però aleshores ja sabia una mica de finès. Vaig començar a discutir amb ell i em va agafar del braç perquè em quedés amb vosaltres. Mentrestant, els teus amics ens miraven. I li reien les bromes. Al final vaig aconseguir fotre el camp d’allà i em vaig tancar al lavabo de treballadors per canviar-me. Em sentia tan... humiliada. Fins i tot espantada —relata—. Quan vaig sortir, en Jasper era a la barra parlant amb el meu cap. Al cap de mitja hora va venir a dir-me que estava acomiadada. —Em va clavar els ulls en els meus—. Per culpa vostra.
—Com saps que va ser cosa seva?
—Perquè no soc ximple, Luka. M’havien demanat que us atengués personalment i la vostra banda era un desastre. Si us deixaven tocar allà i us feien un tracte personalitzat havia de ser per algun motiu. Sé que en Jasper és fill d’un tio important de per aquí. Indústries Karhu, oi? Em diràs que mai no l’has vist abusar de la seva influència?
—No —responc, perquè dir això seria mentir—. Però això no va tenir res a veure amb mi.
—M’és igual.
—Què?
—Que m’és igual. No m’importa si tu vas parlar amb el meu cap o no. Aquella nit no només vaig perdre la feina. Vaig haver de suportar els comentaris fastigosos d’en Jasper i veure com tots reien de mi. Eres allà i no vas fer res per impedir que em tractés d’aquella manera. Surts amb ells. Són els teus amics. Pel que fa a mi, sou la mateixa escòria.
Llança les paraules amb menyspreu. Obro la boca per replicar i dir-li que s’equivoca, que no m’assemblo gens a ells. Que jo no soc així.
El que passa és que no puc.
Perquè... i si té raó?
Quantes vegades he vist com en Jasper treia el comodí del «papà» i no només no m’he queixat, sinó que he rigut amb ell? Pot ser que no hagi presenciat mai com feia que acomiadessin algú, però sempre he sabut que abusava del seu poder i que això estava malament i, tot i això, no he fet mai res per impedir-ho. I aquells comentaris fastigosos de què parlava la Nora... quina importància tenia que no els hagués fet jo? Era allà i no vaig dir res. I quantes vegades he flirtejat de broma, per exemple amb la Maeve, tot i sabent que ella estava penjada del meu germà? Sé que no és el mateix. Que nosaltres som amics. Però, i si alguna vegada l’he fet sentir incòmoda i no m’ho ha dit? Per a mi són només bromes; però, i si per a ella no ho són? En Jasper em va utilitzar com a excusa perquè fessin fora la Nora? Per quin coi de raó? Què havia fet ella per merèixer-s’ho? No voler asseure’s amb nosaltres? No aguantar les brometes desagradables? O potser només va ser per diversió. En Jasper és així. Sempre ho ha estat.
Em fa fàstic.
Sempre me n’ha fet.
Per què mai no ho he tingut en compte?
«Perquè estava sol».
«Perquè els necessitava».
«En el fons, crec que soc tan mala persona com ells».
En Connor sovint em deia que amb en Jasper i els altres hi havia gat amagat. Va deixar d’insistir que me n’allunyés quan va comprendre que mai no l’escoltaria. Si un es vol enfonsar en un pou, el millor és envoltar-se de persones que ja hi són, enfonsades. Així t’assegures que ningú no et reclami res. Baralles? Endavant. Vull beure fins a perdre el sentit? Endavant. Ningú no em pressionava perquè em comportés bé. Perquè em cuidés a mi mateix. Perquè sortís del forat. Per explicar els meus problemes. Per parlar d’en Riley. Per dir en veu alta que la meva vida és una merda des que se n’ha anat i per què no sé com collons entomar-ho. En Jasper, l’Alek i els altres tenien les seves pròpies merdes i preocupacions i tantes ganes d’oblidar-les com jo. Al principi m’hi vaig sentir unit perquè també volien fer música. Després em van expulsar de la banda i ni tan sols els ho vaig retreure perquè feia molt que la música ja no era important.
La Nora té raó.
Som tots la mateixa escòria.
—Ho sento.
La Nora anava a aixecar-se, però es gira quan em sent la veu. Les paraules em surten dels llavis sense avisar. Tenen un gust estrany perquè aquesta vegada em disculpo amb sinceritat i fa molt que no ho faig. De fet, resulta fins i tot insultant que hagi passat primer amb la Nora, amb algú que no és del meu entorn, quan hi ha tantes persones amb qui m’hauria d’haver disculpat abans. La Maeve, per exemple. Els pares. En Riley. El meu germà. Sobretot, el meu germà.
—El que va fer en Jasper és repugnant. No només que et fessin fora de la feina, sinó també tot el que et va dir. Tens raó. És culpa meva, també. Hauria d’haver intervingut. Ho sento —repeteixo. Les paraules se m’encallen a la gola. M’estan ofegant—. Sé que ja no serveix de res, però em sap molt de greu.
Penso en en Connor, que li vaig espatllar el viatge amb la Maeve i que aquella nit, quan em vaig barallar amb aquell desconegut, es va interposar entre nosaltres i es va endur bona part dels cops que anaven destinats a mi. Penso en els meus pares, que no en saben res. Vaig suplicar al meu germà que em guardés el secret i carrega amb aquest pes tot sol. Penso en la Maeve i les seves paraules d’aquest matí. En la Nora i el seu odi més que justificat. En en Riley i sento que m’ofego. Hauria d’haver-li fet cas. Ho hauria d’haver vist venir. Hauria d’haver-hi fet alguna cosa.
No el vaig poder salvar.
No el vaig poder salvar.
No el vaig poder salvar.
No el vaig poder salvar.
Tanco els ulls amb força, llanço el cap endavant i m’agafo el clatell amb les mans. M’empasso saliva. Em repeteixo que m’he de tranquil·litzar. Que no és un bon moment. Tinc ganes de vomitar. I de sortir corrents.
El silenci s’allarga durant una estona que semblen hores.
—Et pots quedar al sofà fins que surti el sol —m’informa la Nora. A diferència d’abans, el seu to ja no és brusc. És suau, tot i que hi noto una mica de recel, com si encara no hagués decidit quina opinió té de mi ara mateix—. No et preocupis per en Sam.
Em surt alguna cosa semblant a un riure curt i exhalat. Ara li faig pena. Soc patètic. M’asseco els ulls mentre noto com es posa dreta.
—Gràcies —m’obligo a respondre. La veu em surt ronca. En realitat, no em quedaré. Necessito sortir d’aquí tan aviat com pugui.
S’aixeca per marxar de la teulada. No ha acceptat les meves disculpes, però com a mínim tampoc no les ha rebutjat.
—La Maeve i jo t’hem sentit tocar alguna vegada. Si t’he de ser sincera, m’alegro que en Jasper et fes fora de la banda. Amb ells hauries malgastat el teu talent. —Em giro cap a ella i les nostres mirades es troben—. Encara ets a temps de trobar més bones companyies.
La Nora entra a casa i es dirigeix cap al lloc que m’imagino que deu ser el lavabo. Espero una mica abans de marxar jo també de la teulada. Recullo la jaqueta del terra de la sala d’estar i continuo fins a la sortida. Miro l’hora del mòbil. Són les quatre de la matinada. Encara no estic en condicions de conduir i queden dues hores perquè passi el primer autobús cap a Sarkola. I tinc més missatges d’en Jasper. No dubto. Bloquejo el seu contacte. Deso el mòbil. Decideixo que m’asseuré a esperar-me a la parada perquè no agafaré el cotxe havent begut i que no m’importa el silenci.
Me’n vaig cap a casa.