Dartmouth, Devon, juny del 1947
L’Emma va baixar del tren de vapor que havia agafat a Paignton i que l’havia dut fins a Kingswear. Després de deixar a terra la voluminosa i pesant maleta, va donar una ullada al voltant. Va somriure davant la idea que el món s’estava tornant petit. Aquella estació era com de joguina comparada amb la de Paddington, a Londres, on havia començat el seu periple feia tantes hores que li semblava que, de llavors ençà, havia envellit visiblement. A Newton Abbot, on va haver de canviar de tren per primera vegada, les dimensions s’havien tornat humanes i assequibles, i en arribar a Paignton li va semblar que entrava en un conte infantil on tot es reduïa per complaure l’oient. És clar que en aquell moment encara no havia vist el que veien ara els seus ulls: la minúscula estació de Kingswear.
Va sortir de l’estació, un baixador només i, tot tornant a carregar la maleta, va començar a seguir d’esma els altres viatgers. N’hi va haver prou amb un parell de minuts per arribar a un embarcador on la gent que la precedia va començar a formar una fila ordenada.
Temorosa de no ser al lloc correcte que l’havia de dur al destí final, l’Emma va preguntar a la dona que, carregada de cistells, esperava davant seu:
—Per anar a Dartmouth, senyora?
La dona es va girar. Era caravermella i semblava sufocada per la calor inesperada d’aquell juny primerenc.
—D’aquí a cinc minuts arribarà el transbordador.
L’Emma li va agrair la informació amb un somriure; però de seguida un altre dubte li va pujar als llavis:
—I, perdoni que la molesti de nou... Que és gaire lluny, Dartmouth?
Una riallada franca es va escapar dels llavis de la dona:
—Vostè no és de per aquí, oi?
I amb un moviment del cap, li va mostrar allò que s’estenia a l’altra banda del riu, just davant seu: un poble de cases acolorides que somreien alegres entre el verd dels boscos que les protegien i el de les aigües del riu Dart clapejat de barquetes.
L’Emma va proferir un «Oh» rodó i rotund. I és que els éssers humans encara no hem estat capaços d’inventar una paraula millor per expressar l’admiració que davant la bellesa sovint ens surt de l’ànima.
Efectivament, Dartmouth, com Kingswear, el seu fidel reflex al mirall del riu, eren pobles que semblaven pintats a l’aquarel·la.
Tan bon punt va haver posat un peu a terra, l’Emma va sentir com la venia a rebre un aire nou, més pur, carregat amb totes les fragàncies del final de la primavera. Va tancar els ulls per omplir-se d’aquella sensació plaent i, després, amb un somriure acabat de néixer, sense que ella se n’adonés, es va entregar a recórrer el llarg passeig que discorria paral·lel al riu, sense fer gaire cas del pessigolleig empipador que sentia al braç endormiscat sota el pes de la maleta.
Els ulls li saltaven d’un edifici a l’altre. Façanes de vius colors i angles arrodonits; sostres inclinats a dues aigües. Torres i torretes. Golfes. I aquells edificis tan antics que havien de suportar el pes dels anys damunt columnes de granit mentre mostraven orgullosos les restes de la seva història amb els escuts heràldics encara aferrats a les parets.
Dartmouth li va semblar una localitat preciosa. Un poble de cases dretes en lloc dels lúgubres enderrocs i de les piles de runes de Londres, on tot estava fet malbé. Sobretot, la gent.
Esgotada pel llarg viatge, per la incertesa i l’emoció, i per què no dir-ho?, per la por, els dubtes, i també pel pes de la maleta, l’Emma es va asseure en un dels bancs del passeig que miraven al riu. Amb un gest fatigat es va enretirar els cabells que se li havien escapat del monyo i que li queien a la cara, rebels. Va obrir la bossa que duia en bandolera i en va treure la carta. Potser era un gest inútil, ja que sabia de memòria el que contenia aquella curta missiva que, amb data de setembre del 1946 i segellada a Dartmouth, al comtat de Devon, li anunciava que la senyoreta Pennelope Brent, la seva tieta Penn, havia traspassat i que li havia deixat en herència tot el que tenia: un negoci i la casa on vivia. Hi havia moments, com aquest, que l’Emma encara dubtava que tot allò fos real i necessitava tornar a llegir la carta. La va obrir, doncs, i els ulls vius, color d’ametlla, van reposar damunt de les lletres.
...pot venir a instal·lar-se a The Blue House, que és com es coneix la casa i la botiga de la senyoreta Brent a Dartmouth, quan vulgui. Li faig arribar també un joc de claus...
La noia va remenar dins la bossa i en va treure les claus. Se les va quedar mirant embadalida. Va tornar a la carta:
Instal·li-s’hi còmodament i doni’s un temps per prendre decisions. Després, em ve a veure a l’adreça que li adjunto a la carta i parlem de tot plegat.
La seva tieta sentia una gran estima per vostè, i sempre feia les coses amb calma. Prengui’s, vostè també, el seu temps.
Atentament,
Hector Tucker
Advocat i notari
L’Emma va alçar els ulls de la carta i va deixar que la mirada li vagués per les aigües tranquil·les del Dart. A l’altra banda del riu, a Kingswear, el sol li feia l’ullet, enjogassat, entre les capçades dels arbres.
«La seva tieta sentia una gran estima per vostè», es va repetir mentalment. I no va poder contenir un somriure trist mentre l’enyorança torbadora que tan bé coneixia li arribava al cor i el foradava una mica més amb el seu agulló lacerant.
De la tieta, l’Emma recordava els cabells foscos i arrissats. Pel que semblava, aquest era un tret propi de la branca femenina de la família. Ella els tenia igual. Com la tieta, també era menudeta i prima. Però aquí s’acabaven les semblances. La Pennelope havia estat posseïdora d’uns ulls vius i expressius i d’un oval facial delicat. Era una dona molt bella. Tenia, a més, una personalitat lluminosa; es feia notar allà on anava, sobretot per la manera deliciosa que tenia de connectar amb la gent, sense esforç aparent. I també per la determinació que s’intuïa en aquella mirada segura i radiant.
L’Emma estava convençuda que ella, en canvi, caminava pel món com si volgués passar completament desapercebuda. Potser ho feia que la vida no li havia posat les coses fàcils i que la guerra havia multiplicat les dificultats entre les quals discorria la seva existència, fet que la convertia en una jove tan taciturna que semblava que dugués l’hivern al cor. I, tanmateix, malgrat que no en fos gaire conscient, sota aquesta aparent aspresa s’amagava una jove decidida que no es donava mai per vençuda i que posseïa uns ferms cops d’intuïció que l’havien fet tirar endavant en les circumstàncies adverses que li havien tocat viure.
Enredada en aquests pensaments, la jove va exhalar un sospir llarg i angoixós mentre tornava a desar la carta i les claus a la bossa. No volia tenyir de tristesa la seva arribada a Dartmouth. Però pensar en la tieta Penn l’entristia irremeiablement. I en aquell moment encara més, perquè a pesar de saber que allò era del tot impossible, ja que la seva tieta ja no era entre els vius, tenia un sentiment proper al d’aquelles persones que estan a punt de retrobar-se amb un ésser estimat que no han vist en molt de temps, però que, tanmateix, sempre ha estat ben present a les seves vides.
L’Amanda Marbury, la mare de l’Emma, havia mort quan ella tenia tres anys. Per a ella només era un nom sense rostre. La germana de la difunta, la Pennelope, havia acceptat aleshores la invitació del seu cunyat d’anar a viure amb ells i criar la petita òrfena. La Penn ho havia considerat un deure que naixia de l’amor que havia sentit cap a la seva germana. Un amor que de seguida va dipositar en la neboda. Li havia fet de mare. N’havia tingut cura. La va criar, la va agombolar. La va educar i la va estimar amb generositat. Ella va aconseguir que la seva infantesa fos feliç i que la manca de la mare no la deixés marcada per sempre. Però aquesta relació idíl·lica es va trencar el dia que, quan l’Emma acabava de complir onze anys, la Penn va desaparèixer de la seva vida.
La nena no se’n va saber avenir, d’aquell abandó, que va considerar una traïció. Hi va haver molts plors i contínues discussions amb el seu pare, un home poc donat a les demostracions sentimentals, que no va saber, o no va voler, donar-li cap explicació raonable sobre l’absència de la Pennelope. I, per molt que la noieta va preguntar i va exigir saber què havia passat, les respostes van ser sempre vagues: la tieta tenia dret a fer la seva vida, li deia a vegades el pare. I d’altres, raonava sobre el fet que ara que ella ja era prou gran se’n podien sortir sols i que no calia exigir-li a la Penn que li continués fent de mainadera.
Va arribar un moment que es van acabar els plors i les preguntes. I potser també la ràbia. I aleshores, des de l’acceptació dolorosa, l’Emma va ser capaç de recordar nítidament la imatge de la tieta Penn dels darrers temps; la imatge d’una dona que començava a entrar en una maduresa de silencis tristos, potser de records plens de malenconia, per molt que sempre acabés alçant el rostre i somrient.
L’Emma no va saber mai les veritables raons de la marxa de la seva tieta. Però el que li va saber més greu va ser el silenci que va seguir la seva desaparició. No havia rebut ni una sola carta de la tieta en tots aquells anys. Ni una felicitació de Nadal, tant que els agradava a totes dues Nadal! Ni un regal d’aniversari.
Res!
Només un silenci feridor i la inexplicable sensació que des d’aquell moment les coses anirien de mal en pitjor, com així va ser.
Hi ha persones, va pensar l’Emma tot aixecant-se del banc i tornant a carregar la maleta, que són capaces d’encendre una guspira a l’ànima dels altres. Però la seva desaparició provoca molt més de dolor que la felicitat que hem sentit en la seva companyia. Un dolor insuportable. Sense la tieta Penn, la vida li va començar a fer molt de mal, a l’Emma. I per això es va obligar a amagar-ne el record en un lloc recòndit del cor d’on no es pogués escapar mai més.
L’Emma s’havia passat les llargues hores del viatge de Londres a Dartmouth, d’estació en estació, i d’un tren a l’altre, jugant a endevinar quina mena de negoci li havia deixat en herència la tieta Penn.
La dona havia estat una gran cuinera. A l’Emma, encara li venia salivera quan rememorava el sabor dels seus púdings i pastissos. Potser la tieta havia muntat una pastisseria en aquell retir insospitat a Devon? O una lleteria? Una sala de te?...
És clar que també era bona cosidora. I si l’esperava una merceria? La idea era engrescadora perquè l’Emma ja havia treballat en una a Londres, abans de la guerra, i sabia com sortir-se’n. A més, quin poble que s’ho valgués no tenia una merceria com Déu mana?
Però en arribar davant del número 8 de Foss Street, la jove gairebé va poder sentir l’espetec dels castells que havia fet en l’aire en esfondrar-se.
No podria oblidar mai aquell moment.
No, per molts anys que visqués no oblidaria mai el moment en què va veure per primera vegada The Blue House.
Davant d’ella, que s’havia quedat clavada a terra i ni respirava, s’alçava un edifici estret pintat d’un intens color blau anyil, amb botiga a baix i una planta amb habitatge a dalt. La botiga tenia un aparador a la dreta que estava buit i empolsegat, a través del qual es podia veure l’interior. Al costat de l’aparador, hi havia una porta de vidre emmarcada de fusta tan blava com la resta de l’edifici i de la qual hi penjava el cartell de CLOSED.
La noia va alçar els ulls. Pintades a la part superior de la façana amb lletres vermelles va poder llegir:
THE BLUE HOUSE
LLIBRERIA
L’Emma —amb uns ulls com unes taronges i la respiració accelerada— va deixar la maleta a terra, va obrir la boca i va exclamar:
—Oh, Déu meu!
Quan després d’uns minuts de lluitar amb el pany rovellat que es resistia a cedir, l’Emma va aconseguir obrir la porta de la llibreria, va rebre en plena cara la bufetada inclement de l’aire enrarit que s’escapava veloç de l’espai que el retenia. Va entrar amb cura i va deixar la porta oberta darrere seu per ventilar.
La llum d’aquell dia resplendent s’escolava per l’aparador. Encara amb la sorpresa ben enganxada a la pell, la noia va mirar al voltant. L’espai de la botiga era petit, amb totes les parets cobertes fins al sostre de velles lleixes de fusta, atapeïdes de llibres, que reclamaven a crits una mà de vernís. Es va adonar que hi havia un parell d’escales que recolzaven a les lleixes i va pensar que devien servir per poder arribar a les més altes. El terra era de tarima de fusta i estava molt desgastat. En trepitjar-lo es queixava mandrós com si l’haguessin despertat d’un son plaent. Arrambat a l’aparador hi havia un expositor ple de llibres que també semblaven dormir. Al fons, una taula de roure amb calaixos a banda i banda devia haver servit de taulell, ja que al damunt hi reposava una caixa registradora grossa i negra que es mantenia lluent com si l’acabessin d’abrillantar i un llum amb una antiquada pantalla de color verd que l’Emma es va afanyar a encendre. També hi va veure un quadern desgastat per l’ús que en fullejar-lo va resultar ser un llibre de caixa. Els calaixos de la taula contenien una mena de fitxers com els que es troben a les biblioteques.
Al costat del taulell, una cortineta blanca ocultava el que la noia va suposar que era una rebotiga. Va descórrer la cortina i s’hi va endinsar amb certa aprensió. En entrar-hi, la va envair un perfum remot de llibres vells i de totes les històries de tinta que ocultaven.
Per les escletxes dels finestrons d’una porta s’hi esmunyia una llum esvaïda. Intentant no ensopegar amb les ombres, l’Emma va avançar insegura fins a la porta, que va grinyolar quan la va obrir i li va mostrar un minúscul pati ple d’humitat que va il·luminar tènuement la rebotiga. Els objectes que hi descansaven van anar prenent forma davant dels ulls de la noia: caixes arrambades a les parets que l’observaven silencioses, columnes de llibres apilades a terra, un llum de peu, una butaca orellera i una tauleta baixa amb un samovar preciós, una peça d’artesania.
L’Emma va encendre el llum i es va asseure a la butaca. Va aclucar els ulls. Sense que la voluntat pogués impedir-ho, la imaginació li va acostar la imatge d’aquelles tardes hivernals a Londres. La tieta Penn li llegia històries fantàstiques mentre ella, asseguda als seus peus, l’escoltava embadalida.
Per un moment li va semblar que podia veure la tieta en aquella rebotiga llegint tranquil·lament amb una tassa de te a les mans. Va somriure en imaginar-la recorrent amb energia l’espai minúscul de la llibreria; enfilant-se a l’escala per agafar algun llibre ocult dalt d’una lleixa. Passant amorosa una mà pels lloms dels volums.
Se li va dibuixar un somriure en comprendre que aquella llibreria havia constituït l’univers real de la tieta Penn.
I que la seva ànima encara hi vagava.