Les irreals omegues no són únicament un gran llibre de J. V. Foix: són, també, un dels cims de la poesia catalana. Però els tretze poemes que componen el recull, sense perdre per això l’enorme atractiu que tenen, plantegen al lector el problema del sentit. Més enllà d’assaborir-ne la plenitud expressiva i admirar la memorable refulgència de les imatges, ¿com s’han d’entendre els versos? ¿I cada poema? ¿I el llibre en conjunt?
El maig del 1980, Segimon Serrallonga va signar un treball, fins ara inèdit, en què defensava la idea que l’ordenació del llibre és del tot intencionada i que per començar a fer-ne sentit s’han de tenir en compte la localització i la datació de cada poema. Això el va portar a proposar que els vuit poemes d’On he deixat les claus... i els tretze de Desa aquests llibres al calaix de baix que pertanyen al mateix arc temporal són un complement idoni per aprofundir en la lectura del llibre.
Ens ha semblat que faríem un bon servei als lectors de Foix publicant altra vegada Les irreals omegues —perquè també facin camí fora dels aplecs de poesia completa—, anteposant-hi l’estudi de Segimon Serrallonga —conegut fins ara únicament per un nombre reduït d’estudiosos— i afegint-hi al darrere els vint-i-un poemes que reforcen la seva interpretació. També hem cregut que convenia demanar a Jaume Coll Mariné, que coneix com ningú l’obra de Segimon Serrallonga, que fes una exposició preliminar de les relacions entre Serrallonga i Foix i de les circumstàncies en què va néixer la «Nota sobre la cronologia dels poemes de Les irreals omegues», i per sort ha tingut la gentilesa d’estar-hi d’acord.
Editar aquest volum valia molt la pena, tant per Les irreals omegues com pels textos que les complementen. N’estem ben convençuts, i confiem que els lectors compartiran el nostre parer.
JORDI CORNUDELLA I MARGARIDA TRIAS
Fundació J. V. Foix