CAPÍTOL 1 Alerta taronja!

El lloc preferit del Jan al món virtual és

LA VALL MUSICAL.

És la zona que correspon a la pista de ball del magatzem. Coincidència? No ho crec.

Potser us pregunteu què té de musical la vall Musical.

La resposta és…

TOT!

Cada planta i cada animal de la vall Musical fa una nota perfectament afinada.

Hi ha arbres, com el salze-cua-llarga, amb fulles primes i llargues, que quan les toques sonen greus com les cordes d’un contrabaix.

DUM-DUM-DUM.

Plantes de vent que sonen com flautes travesseres quan l’aire passa pels seus forats.

FIIIII-FUUUU

I flors de metall que pots agitar com un manoll de campanetes.

DING-DING-DUNG

Fins i tot les pedres toquen una nota diferent cada vegada que les xutes.

PLOC!
Ploc!
PLIC!

I caminar per la gespa fa un FRU-FRU com quan un bateria fa servir aquelles baquetes tan rares que tenen pèls a la punta.

La veritat és que ens agrada molt a tots quatre i s’ha convertit en el lloc ideal per compondre NOVES CANÇONS.

Fas una passejada i les melodies surten soles!

Però també és la zona del Lynx.

I com diu la frase feta,

EL LYNX I EL JAN S’HAN BEN TROBAT.

Que vol dir que estan fets l’un per l’altre.

Igual que jo amb la Maggie, la Kai amb el Tam i el Grau amb el Llulu.

El Lynx, com a bon felí, es mou de manera melosa i delicada i, alhora, ELECTRITZANT i enèrgica. Adjectius que també faries servir per a un ballarí com el Jan.

Tots dos es poden passar hores ballant i fent sonar la gespa sota els seus peus.

—Ho hauríeu de provar, és tan

RELAXANT!
—ens crida el Jan.

Tot i el seu posat una mica pinxo, el Lynx és un tros de pa, però AMAGA UN PODER tan gran que gairebé no el pot controlar.

Però això sempre porta aquestes ulleres de sol tan molonguis.

No només perquè li queden genials, que, en part, també, sinó perquè eviten que es descontrolin els temibles rajos «buguejadors» que dispara pels ulls.

Nosaltres ho vam descobrir de la pitjor de les maneres la segona vegada que vam viatjar al món virtual.

I gairebé ens hi quedem

ATRAPATS.

Va ser a l’època en què L’EFECTIVI estava decidida a conquerir el món real.

En un dels seus intents, va infectar la Maggie, el Tam, el Llulu i el Lynx amb el seu maleït virus rosa i els va convertir en el seu exèrcit personal.

Acabàvem de descobrir que la porta de la caravana de la Kai, tocant les notes adequades, també era UN PORTAL, igual que la nevera.

Però així com el portal de la nevera ens porta a la zona del bosc, la caravana ens connecta amb UN ANTIC TEMPLE de pedra situat a les muntanyes.

Fins a aquell moment, l’únic que havia viatjat al món virtual era el Grau, i tot el que ens havia explicat era...

Segur que ja ho heu endevinat.

FASCINANT!

I vam decidir que havia arribat l’hora de tornar al món virtual.

Jo estava emocionadíssima!

Tot semblava anar bé. El REMOLÍ D’ENERGIA va xuclar primer la Kai, seguida del Grau i de mi, però quan va arribar el torn del Jan, el portal es va tancar de cop i el va deixar al món real.

En aquell moment no ho sabíem, però va ser una sort!

Només arribar al temple, ens vam trobar amb un Lynx

DESCONTROLAT.

Els seus ulls llançaven rajos a tort i a dret, que rebotaven a les parets. Era impossible saber d’on vindria la descàrrega següent.

La Kai va escapar-se’n de miracle, però l’avatar del Grau i el meu van acabar buguejats, tocats per un dels seus

RAJOS.

Ni dos minuts vaig durar.

Contra tot pronòstic, el Jan va aconseguir carregar unes ulleres noves per al Lynx des de l’ordinador de la Kai i ens va

SALVAR.

No és que no confiï en el Jan, però tots sabem que els ordinadors no són el seu fort.

Des de llavors, el Jan i el Lynx s’han tornat

INSEPARABLES.

Ara que hi penso, fa una bona estona que no veiem aquest parell.

—Sabeu on són, el Jan i el Lynx? —pregunto a la Kai i al Grau, que fan un duet de bolets timbalers.

DURUDUM-DIMDUM-DURUM!

—Eren aquí fa un moment... —s’estranya el Grau.

—Jaaaan! —crido.

Ni rastre.

La Kai troba un rastre de petjades. Dues de grosses i quatre de petites. No hi ha dubte que són del Jan i el Lynx.

El rastre desapareix a sota d’un ARBRE CARILLÓ. Mirem cap amunt i els veiem enfilats a les branques.

Abans que puguem fer res, ens cau a sobre una pluja de fruits madurs de la capçada.

PLOTX-PLOTX-PLOTX!

El Jan i el Lynx salten a terra.

—Sabeu a qui li agraden mooolt els fruits de l’arbre carilló? —ens pregunta el Jan, burleta.

I tant que ho sabem. No tot podia ser bo a la vall Musical.

També hi viuen els mosquits llufadors... i els encanta la polpa madura dels fruits del carilló.

Polpa de la qual, ara mateix, la Kai, el Grau i jo anem ben servits.

No triguem a sentir el seu SOROLL INSUPORTABLE, a mig camí entre el so d’un hipopòtam tirant-se llufes i un xiulet de plàstic.

—Correu! —crida la Kai, que és la primera de veure el núvol de llufis, nom amb què el Jan ha batejat aquests mosquits

EMPALLEGOSOS.

—Aquesta ens la pagaràs, Jaaan!

Però no crec que el Jan m’hagi sentit perquè ell i el Lynx s’estan pixant de riure.

Els llufis estan a punt d’atrapar-nos, quan, de sobte, el cel es tenyeix de taronja i els mosquits es queden CONGELATS en ple vol.

Però no només són els llufis. El vent ha deixat de bufar i tot sembla haver-se aturat, com quan prems la pausa d’un

VIDEOJOC.

—No sé com ho heu fet, però això és cosa teva i del Lynx, Jan. N’estic segura —dic, entre sorpresa i enfadada.

Em giro cap a ells encara amb polpa de carilló PENJANT DEL NAS, però el Jan ha deixat de riure i es mira desconcertat el seu petit amic.

Al seu costat, el Lynx també s’ha quedat en pausa, a punt de caure de cul a terra de tant riure.

La Floppy apareix flotant davant nostre.

—ALERTA TARONJA!!! Heu de tornar al magatzem, Betes, ara mateix!