Potser t’has imaginat una fada penjant d’un llum o un follet assegut a la tassa del vàter. Doncs no.

I és que l’hoste inesperat no era res més que... una gavina! I molt poc màgica.

Això sí, de la mida d’un voltor. O almenys és el que em va semblar quan vaig veure com es passejava tan tranquil·la sobre un dels llits.

Sobre el meu, és clar! Amb les urpes anava deixant un rastre de petjades brutes al cobrellit.

La meva màgia és irisada, però sembla que m’hagi creuat amb un gat negre.

—Caram! —va cridar l’Oliver—. Com s’ha colat aquí, aquesta bestiota?

—Algú no deu haver tancat bé la finestra —va respondre la Sarah amb sorna.

Efectivament, estava oberta de bat a bat.

—Ha sigut el vent —vaig disculpar-me, mentre tots em fulminaven amb la mirada des de la porta. Ningú no s’atrevia a entrar per no endur-se un cop de bec.

L’única que mantenia la calma era Madame Prune. Fins i tot mirava la intrusa amb tendresa. Com si fos una cosina llunyana de la seva òliba màgica.

—Però si és un ocellet inofensiu, estimats! —va somriure’ns—. Deu haver entrat per refugiar-se de la tempesta. Només cal que l’espantem perquè torni fora i...

Massa tard, perquè el corb del Marcus ja s’hi havia abalançat. I no per espantar-la, precisament... sinó per enfurir-la.

Quan va veure’l, la gavina va grallar de manera estrident i va estendre les ales. Després va dirigir el bec afilat cap al Sr. Llamp per defensar-se de l’atac.

És clar que l’altre tampoc no es va quedar parat. En un moment, sobre el cobrellit es va formar un remolí blanc i negre de gralls, urpes i plomes.

Allò semblava una baralla de galls. Només hi faltaven les crestes.

—Aposto cinc a un pel Sr. Llamp! —va bramar l’Àngela, mentre el seu gripau imitava la campana d’un ring de boxa.

—Ai, hem de separar-los! —va exclamar Madame Prune, remenant-se les butxaques—. Mecàsum l’olla, on he posat la vareta?

Doncs al calaix de la seva tauleta de nit. Malauradament, s’havia convertit en el nou camp de batalla de les aus. Totes dues hi aletejaven al damunt a cops de bec.

Els objectes que hi havia sobre el moble van sortir disparats. Un got d’aigua, una capsa de caramels i fins i tot les agulles amb què la profe s’agafa el monyo.

—Aparteu-vos! —va exclamar el Marcus, traient la vareta—. Els llançaré un conjur Serenitat Màxima!

Amb tot, en aquell moment una altra vareta va brillar en l’aire. La meva.

—Espera, Marcus, jo me n’encarrego! —vaig cridar, apartant-lo.

Ho has d’entendre, el meu amic ja tenia assegurat l’excel·lent a Zoologia Fantàstica. I jo no podia desaprofitar l’oportunitat d’impressionar Madame Prune.

I vaig impressionar-la del tot. Sobretot perquè el meu encanteri no va aconseguir calmar els ocells. El que va fer va ser... canviar-los màgicament de color.

Ara la gavina era negra com el carbó, i el corb, més blanc que el cul d’un fantasma.

Ostres, no havia recitat bé el conjur!

L’única cosa bona és que les aus també es van quedar sorpreses quan van veure’s l’una a l’altra. Tant, que van deixar de seguida de lluitar. Humiliat pel seu aspecte, el Sr. Llamp va volar a amagar-se al lavabo.

A mi també m’hauria agradat ficar-me al vàter, de la vergonya que sentia.

—Bé, l’efecte només durarà uns minuts —va esbufegar Madame Prune, sufocada—. I tots dos s’ho mereixen, per fanfarrons. Vinga, gavineta, és hora de tornar a la platja!

Per un moment, va semblar que l’au li faria cas. El que va fer, però, va ser volar a la finestra per recollir una cosa que brillava sobre l’ampit.

Semblava una ostra acabada de pescar. Potser l’hi havia deixat abans d’entrar a l’habitació.

Després, encara ofesa, ens la va acostar amb el bec.

—Ni parlar-ne, ocellot! —va comentar l’Oliver—. No penso utilitzar la vareta com un obrellaunes!

—Espera, estimat —va murmurar la profe, agafant el mol·lusc—. Crec que no vol menjar-se-la.

De fet, no era una ostra normal. Era més aviat una capseta fabricada amb la closca buida. Fins i tot tenia unpetit fermall daurat.

Amb molta precaució, la profe va obrir el preciós recipient.

El que vam trobar-hi a dins ja no era tan preciós: una mena de rebrec verd i viscós. Semblava el moc d’un gripopòtam.

—Però si és una alga! —va endevinar el Marcus, desplegant-la amb compte—. Quina cosa més estranya.

El més estrany va ser trobar un missatge escrit sobre la planta:

Caram, resulta que era una gavina missatgera.

Qui ens havia enviat aquell missatge? De què ens coneixia? I, sobretot, com podia fer tantes faltes d’ortografia en un parell de frases?

—A quines faltes et refereixes? —va preguntar l’Oliver, rellegint la nota. Sense comentaris.

—I si és només una broma? —va preguntar la Sarah.

—I si no ho és i hi ha algú en perill? —vaig respondre jo.

Preferia pensar que hi havia una aventura esperant-nos. Ara només calia esbrinar on.

Va ser aleshores quan l’Àngela va tombar l’alga. Al darrere també hi havia escrita una cosa. Per desgràcia, tan sols era un batibull indesxifrable de lletres i números.

—Un missatge alienígena! —va exclamar la meva amiga—. Això es posa emocionant.

—No diguis bajanades —va replicar la Sarah—. Això són unes coordenades geogràfiques. És una mena de codi que permet trobar fàcilment qualsevol lloc sobre el mapa. Es basen en la longitud i la latitud del nostre planeta, que...

No estava disposada a permetre que tornés a convertir la diversió en avorriment.

—Aleshores hem d’anar a investigar aquest lloc —vaig interrompre-la—. Així trobarem la persona que ens ha enviat el missatge.

Madame Prune ja s’havia tret un immens atles geogràfic de la bossa. No em preguntis com s’ho fa per encabir-hi tota la biblioteca.

La profe va passar-se una estona fullejant les pàgines del llibre per localitzar el punt exacte al qual havíem d’anar. I després, de sobte, es va posar més pàl·lida que el Sr. Llamp.

—Aquestes coordenades... —va dir, empassant-se saliva—. Aquestes coordenades són enmig de l’oceà.

Grallant una riallada, la gavina negra va desplegar les ales i va fugir per la finestra.