Estava enfeinat desmuntant una moto a l’aula taller quan en Cesc em va cridar des de la porta.
—Kilian, demanen per tu!
Vaig girar el cap. Tenia les mans plenes de greix i sostenia una clau anglesa.
—Què passa?
—Hi ha un senyor que et demana. —Amb el cap em va fer un gest per refermar la urgència de la visita.
Jo li vaig ensenyar les mans brutes i després vaig llançar-li la clau de mala gana al Pipo, que em va engegar a la merda. Sense obrir la boca, vaig aixecar-me de terra, vaig agafar un drap per netejar-me una mica i li vaig picar l’ullet a la Mery abans de sortir.
—Vine al despatx. És un senyor que vol parlar amb tu. Només seran cinc minuts.
Des de feia temps que em malfiava de tot i de tothom, especialment si insistien que no m’havia de preocupar de res. En Cesc em va acompanyar per una sala que era d’ús exclusiu per a professors fins a una saleta amb una taula rodona i unes cadires. Allí vaig trobar-me amb un home corpulent, ben vestit, amb ulleres de sol, que amb la mà em va oferir que segués amb ell.
—Us deixo sols —va dir en Cesc sense voler molestar-lo.
—Què és tant de misteri? —Vaig riure per amagar el neguit—. Traurà una mena de llapis màgic i m’esborrarà els records?
L’home, amb la cara impertèrrita, va allargar uns segons el seu silenci per fer-se l’interessant. Després va demostrar que no venia a perdre el temps.
—Ets en Kilian?
—Sí, i vostè?
—De moment les preguntes te les faré jo. —Es va treure les ulleres de sol i va mostrar uns ulls d’un blau tan clar que gairebé semblaven transparents.
Es va atansar lleugerament a mi i em va clavar la mirada com si fossin dos punyals.
—Coneixes una noia que es diu Laura, oi?
Sentir aquell nom va atabalar-me i va fer que tanqués els ulls.
—Ei, mira’m bé, Kilian. Et vull fer unes preguntes sobre la Laura. Sé que la coneixes, fins i tot que vau sortir junts no fa pas gaire. Obre els ulls, si us plau, i contesta —va insistir.
—No en vull saber res més, d’ella. Això ho tinc superat.
—Què va passar en aquell càmping abandonat? L’hi vas dur tu, oi?
—No, no vull parlar-ne més! —Mil imatges horribles em van tornar a la memòria—. Escolti, si és policia ja vaig respondre prou al judici i a tota la moguda que van fer els periodistes.
—No soc policia, i no m’interessa la lluita de màfies que hi va haver allí. Això ja ho sé. Sé que tens el pare a la presó, una altra vegada, i que vius en una residència d’estudiants.
—Miri, intento sortir del pou. Vull aprendre mecànica, començar a treballar de seguida en un taller i deixar la pizzeria dels caps de setmana. Em guanyo la vida legalment, sense res del que feia el meu pare. No vull tornar a les merdes del passat, sap?
Vaig estar a punt d’aixecar-me i marxar, però d’alguna manera em va endevinar les intencions.
—Seu! —La seva autoritat em va fer tremolar per dins—. Ja t’he dit que només m’interessa la teva relació amb la Laura. Vull saber si vas notar alguna cosa estranya, en aquell càmping.
—Com d’estranya?
—Paranormal.
Vaig tornar a riure i me’l vaig mirar amb perplexitat.
—Vostè de què va?
La intensitat amb la qual em mirava em va paralitzar, gairebé em vaig sentir obligat a respondre el que fos perquè, almenys, parpellegés.
—No ho sé, senyor misteriós. A la piscina del càmping sí que va passar alguna cosa «estranya».
—Ara t’escolto. —Em va semblar que els ulls se li feien més grossos i més blancs.
—És com si hi hagués algú dins de l’aigua que...
—La Laura et va comentar alguna cosa d’aquella piscina?
—Em va dir que..., bé, en realitat la policia va arribar de seguida. I jo m’havia trencat el braç, així que només em vaig alegrar que cap dels dos no hagués mort després de l’accident.
Aquell home rumiava una pregunta. Al final la va fer.
—Després has tornat a parlar amb ella?
—La seva mare m’ho va prohibir! —Vaig fer una ganyota de fàstic—. Però un dia vaig coincidir amb ella en una cafeteria, estava amb uns amics del nou institut. Em va semblar trista. I... —Vaig callar.
—I què?
—Bé, pot sonar ridícul, però em va dir que vivia entre fantasmes. —Vaig arronsar les espatlles—. Li sembla això prou paranormal?
L’home no va dir res, però em va semblar que li agradava la meva resposta. Va agafar les ulleres de la taula i se les va posar sobre el front.
—Creus que encara li agrades, a la Laura?
La pregunta em va deixar novament descol·locat.
—Ja li he dit que he intentat oblidar-la, senyor.
—És mentida. Encara t’agrada. Per això necessito que m’ajudis. Vull que la convencis que vagi a aquest lloc. —De la jaqueta va treure una targeta blanca i me la va llançar sobre les mans brutes.
—No vull tornar amb ella. A més, perquè ho digui vostè, que no sé ni qui és? I a canvi de què?
—Jo de tu acceptaria la proposta. Si m’ajudes, et prometo que et compensaré. Tindràs pagats els estudis que fas aquí i no hauràs de perdre els caps de setmana amunt i avall amb la moto, repartint pizzes tota la nit.
Em vaig quedar superat per la situació.
—Com sap tantes coses de mi?
—Jo ho acabo sabent tot, noi. —Va somriure, conscient de la seva posició de poder—. Et dono tres setmanes de marge. Abans de les vacances de Setmana Santa vull que la Laura vagi on ella ja sap. —Va assenyalar la targeta.
—I com pretén que la trobi?!
—Saps perfectament on estudia. Ves-la a recollir, quan surti, i li proposes fer una volta amb la teva moto... —Va picar-me l’ullet abans no va tornar a amagar aquella mirada inquietant sota les ulleres. Després es va aixecar i sense dir-me res més va marxar per la porta.
En Cesc em va venir a buscar uns segons després, mentre jo seguia massa confós per decidir què faria. Abans de guardar-me la targeta a la butxaca del xandall vaig mirar-me-la detingudament, vigilant de no tacar-la de greix. Simplement hi havia un número de telèfon apuntat. Res més.