Ei, Boris, tot a punt. Soc a Le Puy-en-Velay.
M.
Deixo el telèfon a un costat, torno a fullejar l’informe sobre la Lotte Bonnet, m’aturo a la seva foto i la miro una estona. Una dona particular. Desplego el mapa i marco una darrere l’altra totes les adreces on farà nit durant el Camí. Demà passat dormirà a Le Puy-en-Velay, a l’Hotel Galain. Jo també he reservat allà. Arriba a l’estació a les 17.37 h. Després de registrar-se a l’hotel, sortirà a sopar. Segur que a l’hora de la missa anirà a la catedral, perquè ho solen fer gairebé tots els pelegrins. És molt probable que deixi la motxilla a l’habitació de l’hotel. El primer dia, la majoria dels caminants s’alegren de poder treure’s aquell pes de l’esquena per una estona. Aleshores intentaré posar-li un rastrejador a la motxilla. La seguiré demà passat en l’últim tram del seu viatge en tren, des de Saint-Étienne, per poder observar-la i fer-me’n una idea; com sona la seva veu de prop, com percep el seu entorn i com entra en contacte amb els altres. Durant el Camí no serà tan fàcil, perquè no podré passar tan desapercebut. Al tren hi ha més gent, i quedaré més amagat.
En Boris ho subestima. Només vol que ella no trobi informació que ens pugui comprometre, però algú ja ha començat a estirar el fil. Aquesta dona és perillosa. Sap massa coses. Ha de desaparèixer. Però la seva mort ha de semblar un accident. No ha de fer engegar cap investigació, perquè encara ho embolicaria més tot.
Torno a inclinar-me sobre el mapa i anoto els llocs més factibles per matar-la. Els vaig visitar ahir. El sender estret que queda per sobre del riu a Monistrol-d’Allier és el més adequat. Allà puc provocar una allau de roques. Si du el rastrejador a la motxilla, puc seguir exactament per on camina. Quan passi per la part més estreta de la cornisa, empenyo avall la roca que he treballat avui i creo una pluja de pedres que l’arrossegarà cap a les profunditats. És una mort bonica. Ni tan sols se n’adonarà. A banda d’aquesta, també hi ha moltes altres opcions.
Obro el portàtil i miro un altre dels vídeos al seu compte d’Instagram. La Lotte Bonnet davant del seu taulell d’acer, amb el seu davantal blanc de xef, que amaga una faldilla de colors estridents a sota. Agafa una cullerada de xocolata líquida d’un bol blanc i se la fica a la boca. Llepa la xocolata amb un somriure seductor. Després explica tota una història en neerlandès, que no entenc. I, a continuació, agafa uns pots d’herbes amb els seus dits prims. Fa les coses de manera ràpida i lenta alhora. Tot es mou quan ella parla. Aquesta dona és un pou de contradiccions. Té alguna cosa que la fa rebel, amb el seu pas animat, els cabells llargs i castanys tots encrespats i les faldilles gitanes. És el prototip d’una artista. Inconformista i amb cara d’entremaliada quan parla a la càmera. Es mou ràpida i àgil pel seu estudi. És tota ella temperament. Ahir a la nit la vaig somiar a sobre meu, que gemegava mentre deixava caure els seus rínxols llargs a la meva cara. Em vaig despertar amb una erecció.
Amb un moviment ràpid tanco el portàtil. No, no hauria de mirar aquests vídeos. He de tenir més seny. He de mantenir la distància.