El cor és un òrgan absolutament únic. Bomba la sang que ens manté vius a través d’una xarxa de vasos de gairebé cent mil quilòmetres de longitud, una distància que equival a fer tot el tomb a la Terra vuit vegades. Amb un pes de tres-cents grams si hi arriba, batega unes seixanta vegades per minut, cent mil vegades al dia, quaranta milions de vegades l’any i uns tres mil milions de vegades durant una vida mitjana. I, tot i així, és tan perfecte que no s’espatlla, llevat que l’espatllem nosaltres.

Està en moviment continu. I s’accelera o s’alenteix en funció dels senyals que li envia el cervell, amb el qual manté un diàleg constant sobre l’esforç que ha de fer el cos. Per això, tret que tinguem un cor privilegiat com el de Miguel Indurain, un ciclista excepcional que tenia vint-i-vuit pulsacions per minut en repòs, el normal és que, si estem asseguts llegint o fent una passejada tranquil·la, bategui entre seixanta i vuitanta vegades per minut, i que s’acceleri fins a cent vint o més si, posem per cas, practiquem esport o correm com bojos perquè perdem l’autobús. En cadascun d’aquests batecs, es contreu i es relaxa, s’omple amb un nou flux de sang, amb el qual envia oxigen i nutrients fins a l’últim centímetre de l’organisme, i, de tornada, recull la matèria de rebuig i la porta als ronyons i al fetge per eliminar-la.

Però no hem de pensar que és una simple musculatura que es limita a contreure’s, perquè el cor és molt més fascinant que això. De fet, és una obra mestra d’enginyeria. No hi ha cap màquina que hagi fabricat l’ésser humà que sigui tan complexa i perfecta com aquest òrgan, ni tan sols les naus que enviem a explorar els confins de l’univers, ni tampoc el robot més sofisticat que ens puguem imaginar. Està format per quatre cavitats, dues aurícules i dos ventricles, separades per un envà muscular, i connectades entre elles per vàlvules que s’obren i es tanquen de manera constant. Quan es contreu, la sang surt de l’aurícula dreta i es dirigeix al ventricle dret, des d’on passa a l’artèria pulmonar i als pulmons. I des d’aquí, després d’oxigenar-se, passa a l’aurícula i el ventricle esquerres, i es distribueix per l’aorta i des de les diverses artèries a tot el cos. Aquesta sang oxigenada també està enriquida amb totes les substàncies nutritives i les hormones necessàries per renovar l’energia vital. És així, gràcies a la sorprenent fortalesa i eficiència del múscul cardíac, el miocardi, com cada cèl·lula de l’organisme rep l’aliment diari. I per executar aquest ball, crucial per a la vida, aquest múscul poderós genera impulsos elèctrics que estimulen de manera eficaç la contracció dels ventricles.

Quan vaig començar a estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, ja fa més de seixanta anys, el funcionament del cor em va cridar molt l’atenció. És una cambra —el múscul cardíac— que no té el poder de rejovenir-se quan s’espatlla. Quan un cotxe comença a funcionar malament, li canvies els frens, la bateria o alguna peça es­patllada i l’arregles perquè et continuï fent servei. El cor, en canvi, encara que vagi tenint avaries, tira endavant, malgrat que es regenera extremament poc en comparació amb altres teixits i òrgans, que renoven sense parar els prop de quaranta bilions de cèl·lules que ens componen per poder continuar funcionant de manera òptima. Les cèl·lules cardíaques, per contra, es reprodueixen molt a poc a poc, només una vegada l’any, i és per això que costa d’entendre com es pot mantenir en bones condicions un òrgan que batega seixanta vegades per minut, perquè això hauria de provocar un enorme desgast del múscul cardíac, així com el d’unes vàlvules que s’obren i es tanquen de manera constant. Què el fa capaç de resistir tota una vida, de funcionar de manera eficient durant setanta, vuitanta o cent anys? Quina és la clau del seu funcionament?

Si ara s’espera una resposta per part meva, em sap greu decebre, perquè no en tinc cap; de fet, no n’hi ha, almenys de moment; ningú no pot respondre aquestes preguntes, i ho puc assegurar perquè al llarg de la meva carrera he parlat amb físics i científics de diferents disciplines que encara —i això no deixa de resultar interessant— no han trobat explicacions per a aquesta qüestió. Per tant, encara no entenem com funciona la mecànica del cor, el múscul i les vàlvules; com pot estar tota la vida contraient-se amb summa eficiència, sense avariar-se, sense necessitat de reparació ni de canviar-hi peces. Perme­teu-me que insisteixi que és un fet del tot sorprenent. I, per això, si algun dia tinc temps, m’agradaria dedicar-­me a intentar entendre aquesta proesa mecànica. Ara bé, sí que és veritat que, de fet, les persones el podem perjudicar i que també tenim la capacitat de reparar-lo mitjançant noves vàlvules, agents farmacològics i trasplantaments, entre altres procediments.

Potser ara podem plantejar que el cervell és tan fascinant com el cor. I sí, sí que ho és, i alhora és un òrgan amb un funcionament que ens és força desconegut, però totes les recerques que la neurociència porta a terme ofereixen resultats summament estimulants. Amb tot, cal remarcar que, a diferència del cor, que no para de contreure’s i relaxar-se, el cervell està quiet, no té mobilitat, de manera que, almenys en l’aspecte mecànic, és menys complex. És obvi que tots els òrgans del cos exerceixen un paper fonamental en la integritat del nostre ésser, però el motor que ens manté amb vida és, sens dubte, el cor. Tant és així que el nostre sofisticat cervell no ens permetria pensar, comunicar-nos, gestionar les emocions, imaginar, cantar, escriure una novel·la, moure’ns ni governar l’organisme, entre una infinitat més de funcions, si no fos pel combustible que li bomba contínuament el cor des del pit.

Fa més de seixanta anys que em dedico a escodrinyar aquesta màquina incansable, tan sorprenent com misteriosa. A la majoria de persones ens ve de sèrie amb una garantia de per vida; això sí, si el tractem bé. És cert que les vàlvules cardíaques, que es toquen les unes amb les altres cada segon, al cap de moltes dècades en funcionament poden degenerar i donar lloc a malalties en la vellesa. A pesar de tot, com deia, en la majoria dels casos, les malalties cardiovasculars apareixen com a conseqüència del nostre comportament i ja són la primera causa de mortalitat arreu del planeta, per davant del càncer i tot.

En aquest sentit, cada any moren al voltant de disset milions de persones per patologies cardiovasculars, una xifra que en les últimes dècades no ha deixat d’augmentar i que les previsions estimen que continuarà creixent i creixent de manera constant, a causa, principalment, de la mala dieta i l’estil de vida. Des de mitjan segle passat, en què la població es va incorporar de manera massiva al món laboral industrialitzat, almenys als països de renda mitjana i alta, i en què es va traslladar majoritàriament de les zones rurals a les urbanes, hem anat abandonant l’alimentació tradicional pròpia de la regió en què vivíem per adoptar l’anomenada dieta occidental, rica en aliments ultraprocessats, en greixos no saludables, sucre i sal. També hem deixat de moure’ns. Molts vivim en ciutats on respirem cada dia aire amb nivells elevats de tòxics, de contaminació, i ens desplacem en transport motoritzat, públic o privat; anem corrents d’una banda a l’altra i ens diem que no tenim temps de res, tampoc de fer esport. A això s’hi afegeix que encara hi ha un 22 per cent de la població, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, que continua fumant. El cor, tot i que és resilient, no pot afrontar totes aquestes agressions i, després d’acumular danys, al final s’acaba posant malalt.

Vaig començar la carrera científica investigant, precisament, la causa de les malalties cardiovasculars. Primer em vaig centrar a intentar entendre quan, com i per què s’originava la malaltia, però després d’anys de feina em vaig adonar que una gran part de les patologies que estudiava eren conseqüència de la conducta humana. I això em va fer canviar el focus, abandonar el camí centrat a entendre la malaltia per mirar de comprendre què ens fa estar sans i fomentar la salut mitjançant la prevenció. En aquest sentit, en els últims anys he emprès una sèrie de projectes ambiciosos que justament s’encaminen a entendre amb noves tecnologies les bases científiques de la salut i, com a resultat, a promoure la salut mitjançant la formació i l’educació en bons hàbits de vida, amb l’objectiu últim de mirar d’evitar les cardiopaties.

Sovint em pregunten: «Doctor, què haig de fer per cuidar-me el cor? Doni’m algun consell per tenir més bona salut. Hauria de deixar de prendre lactis o glútens?», i jo sempre contesto de la mateixa manera: «Deixi’s de nimietats; el primer que ha de fer és decidir que es vol cuidar». Perquè només un cop hagi pres aquesta decisió, hagi adquirit un compromís amb si mateix, començarà a cuidar-se de veritat. I serà aleshores quan començarà a controlar la dieta, deixarà de fumar i farà una mica d’exercici. Però perquè passi tot això és essencial que prengui la decisió en ferm, de debò, que no l’abandoni al cap d’un temps.

Darrere d’aquest viatge en la meva carrera investigadora, de passar de centrar-me en l’origen de la malaltia a trobar noves maneres de prevenir-la, fins a arribar al canvi de paradigma que «val més prevenir que curar» i començar a concentrar esforços a entendre millor, des d’un punt de vista científic, la salut i fomentar-la, hi ha la curiositat. És el motor que m’ha inspirat tota la vida i que em defineix des de petit. Sentir curiositat fa que no t’aturis mai, que sempre avancis, que tiris endavant, sense que hi hagi un final, una meta. La meva trajectòria té molt a veure amb la curiositat i explica que comencés investigant una cosa molt concreta com les plaquetes, un tipus de cèl·lules de la sang que ajuden a produir coàguls per cicatritzar ferides o aturar un sagnat, i hagi acabat fent una ciència que persegueix la salut a escala global.

Tot va començar amb una simple diapositiva d’un cúmul de plaquetes que em va ensenyar un eminent patòleg de la Universitat de Liverpool, Harold Sheehan, durant l’estiu que cursava segon de Medicina. En aquell moment, no hi havia tecnologia per poder veure què passava a les artèries coronàries del cor i es desconeixia si la causa final de l’infart de miocardi era l’acumulació de greix i coàguls de plaquetes a les artèries coronàries, o si, per contra, això era la conseqüència de l’infart. Sheehan em va ensenyar aquella imatge i em va deixar anar: «El coàgul, és la causa de l’infart o la conseqüència?». Li vaig respondre que no ho sabia, i em va contestar que ell tampoc, i em va suggerir que em posés a investigar-ho.

I tal dit tal fet. Aquella diapositiva va ser el detonant de la meva carrera científica. Vaig començar treballant en una malaltia que ja s’estava convertint en l’assassina número u, l’infart de miocardi, mirant de dilucidar què el provocava, si els coàguls de plaquetes o trombes que es formaven a les artèries coronàries, o, per contra, si hi havia alguna cosa més. Vaig dedicar a aquest tema la meva tesi doctoral a Edimburg, i vaig començar a veure que, certament, els trombes de plaquetes eren la causa de l’infart. Més tard, a la nord-americana Clínica Mayo, Minnesota, vaig continuar estudiant-los en gossos i en porcs, que anava a observar de matinada, a –40 °C durant l’hivern. A partir de tot el que hi vaig aprendre, vam impulsar el primer assaig clínic en el qual vam demostrar que l’aspirina podia reduir el risc de tenir un infart en malalts tractats amb bypass coronari. Això va canviar les pautes clíniques mundials, ja que va ser el primer estudi que demostrava el benefici antitrombòtic de l’aspirina en malalts cardíacs.

D’aquí vam passar a investigar què causava els coàguls o trombes de plaquetes a la llum o dins de les artèries i vam arribar a l’ateroesclerosi, malaltia de la paret arterial. Els problemes principals en la malaltia cardiovascular tenien a veure amb la paret de les artèries coronàries que nodreixen el cor, de manera que necessitava veure què hi passava. Així, al cap d’uns anys, quan treballava a l’Hospital General de Massachusetts, a Boston, vam desenvolupar una tecnologia d’imatge amb ressonància magnètica que ens va permetre veure la paret del vas sanguini en humans i, gràcies a això, vam descobrir que el trombe era la conseqüència que s’acumulessin plaques de colesterol a la paret de les artèries, l’ateroesclerosi que hem esmentat, que es podien trencar de sobte i donar lloc a la formació del trombe oclusiu causant de l’infart de miocardi. Aquestes tècniques d’imatge també ens van obrir la porta a indagar sobre el que tenia lloc en alguns pacients als quals interveníem per col·locar-los un stent, un petit tub que expandeix l’artèria per permetre que hi passi de nou el flux sanguini, perquè en un nombre important de malalts es tornava a obstruir precisament el lloc on hi havia l’stent col·locat. Això ens va portar a desenvolupar el primer fàrmac per evitar-ho, la rapamicina.

La perspectiva va canviar fa poc més d’una dècada, quan em vaig començar a adonar, com comentava fa un moment, que tot allò que jo investigava, la malaltia ateroescleròtica coronària i el coàgul o trombe consegüent que finalment dona lloc a un infart, en part era producte de la conducta humana. Que en realitat era aquesta, l’arrel del problema. Per què enfocar-nos a curar una malaltia greu quan podem tractar de prevenir-la? I vaig començar a qüestionar-me que, si tot es reduïa a un problema de comportament social, el podem canviar?

La meva curiositat i la meva motivació per contribuir al bé comú em van portar a intentar respondre aquesta qüestió. Així, vaig tenir l’oportunitat de contribuir al desenvolupament de dues institucions, una, el CNIC, el Centro Nacional de Investigación Cardiovascular, a Madrid, que tenia un dels focus posat en la recerca de les bases de la salut; i l’altra, la Fundació SHE (Science, Health and Education; «Ciència, Salut i Educació»), amb la qual vaig començar a emprendre projectes per educar en salut, sobretot nens i joves, sobre bons hàbits, amb l’objectiu d’intentar prevenir que, d’adults, s’acabin espatllant el cor i desenvolupin una malaltia cardíaca. Avui treballem amb més de cinquanta mil nens i joves dels tres als vint anys en diversos països, i estem obtenint uns resultats francament esperançadors. Des del començament vam col·laborar amb el popular programa infantil de televisió Barri Sèsam i, a més d’haver inspirat un ninot, el doctor Ruster, que dona consells als populars ninots per tenir més bona salut, vam aconseguir convèncer l’entranyable Monstre de les Galetes perquè canviés les galetes per pomes i mengés aquestes pastes com a màxim un dia a la setmana. Em penso que el gest ha tingut i té un impacte important en les criatures. Així mateix, treballem amb adults en diversos països, i a ells també els intentem inculcar bons hàbits per cuidar la salut cardiovascular. En definitiva, treballem per fomentar la salut de la població en diversos llocs del planeta i, finalment, per contribuir, ni que sigui a petita escala, a una cultura de la salut.

La que escric a continuació és la meva història. Una vida dedicada amb passió a la recerca i als pacients, a desentranyar les causes de la malaltia i, ara també, les bases de la salut cardiovascular. Una vida en la qual he passat d’estudiar molècules a treballar per un canvi social, amb la finalitat d’intentar aportar els meus coneixements per crear un món millor, o almenys més sa. De fet, confesso que un dels meus somnis és precisament aquest, contribuir a millorar els hàbits quotidians de les persones perquè tinguin més salut i siguin més felices. Tot això ho persegueixo a través de la pràctica mèdica, però així mateix mitjançant l’educació, trobades amb joves i reunions amb empresaris i polítics perquè ens ajudin a impulsar projectes de recerca. Així doncs, no trobarem en aquestes pàgines una biografia a l’ús, perquè crec que explicar la meva vida en detall no tindria gaire sentit i, a més, segurament tampoc no és tan diferent de la de milions de persones. En canvi, em proposo explicar-vos els meus aprenentatges vitals, les meves derrotes i els meus èxits, la meva experiència davant de situacions complexes, les meves aventures, per si pogués servir de far, sobretot als joves, per emprendre o orientar el seu camí. M’hi acompanyeu?