5

COS NEGRE

L’estudi era una sala gran i clara, amb un parell d’escriptoris. Un estava ple de papers amuntegats; l’altre, encara sense ocupar. Les parets estaven recobertes per altes prestatgeries plenes de llibres. Al fons de la cambra, una preciosa llar de foc hi aportava una escalfor agradable.

—Que passa res? —va preguntar, preocupat, el cien tífic.

—No... —es va justificar la jove, mentre estudiava amb deteniment el despatx. Finalment va confessar—: Sincerament, esperava trobar-me un laboratori ple d’experiments.

En realitat, trobava a faltar el petit laboratori que la Sofia havia muntat al soterrani de l’orfenat.

—Em sap greu, joveneta, però jo soc físic teòric. El laboratori el tinc a la closca —va dir, i es va colpejar amb l’índex el cap despentinat—. Encara que tinc una cosa amb què crec que t’agradarà experimentar.

Va treure una bombeta de la calaixera del seu escriptori. L’Ada es va apropar a inspeccionar-la, curiosa.

—Em vaig adonar que la llàntia de l’Acadèmia et va cridar l’atenció —va dir en Max mentre l’observava amb curiositat—. La setmana passada vaig estar a la seu de l’Institut Alemany de Pesos i Mesures. Intenten optimitzar les bombetes.

Saps que encara no se sap ben bé per què brilla el fil de tungstè quan es posa incandescent?

En Planck li va donar la bombeta a l’Ada i va continuar amb la seva explicació.

—Hi ha alguna cosa en aquest enigma que m’ha cridat l’atenció. Té relació amb el que treballo ara:

N’has sentit a parlar?

L’Ada va negar amb el cap, fascinada.

El científic es va apropar a la llar de foc i va convidar l’Ada a fer el mateix.

—Sí, segons la meva experiència, les brases es tornen vermelles.

—Exacte! —va afirmar en Max mentre encenia el foc—. Les brases brillaran perquè emeten la seva llum. I depenent de la temperatura a què arribin, ho faran amb diferents colors: vermell a l’inici i, després, amb més temperatura, groguenc. Si s’escalfés encara més, arribaries a veure un foc blavós, com passa als alts forns.

—Crec que el segueixo... Així doncs, un cos que s’escalfa emet llum i el seu color varia depenent de la temperatura.

—Sí, i això és el que anomenem

«radiació tèrmica»

—va sentenciar en Max.

—I així és com, en escalfar-se el filament metàl‧lic que hi ha dins del vidre, les bombetes emeten llum —va concloure l’Ada, satisfeta, mentre observava amb atenció aquella peça.

—Molt bé, ets una aprenenta brillant! Però tot i que hagis entès tot això, hi ha alguna cosa que segueix sense encaixar. Mira, els científics experimentals, guiats per un físic anomenat Kirchhoff, han desenvolupat un enginy anomenat

Es tracta d’un petit forn. Quan s’escalfa, emet radiació, llum. Així han pogut reproduir, d’una manera controlada, la relació entre la temperatura del forn i el color de la llum que emet.

L’Ada va assentir amb el cap i va convidar el científic a prosseguir amb la seva explicació.

La mirada del científic es va perdre a les brases, i va prosseguir amb la seva explicació:

—De totes maneres, hi ha alguna cosa que se’ns escapa. El que pretenc és entendre el mecanisme pel qual la matèria del cos negre, en el nostre cas, les parets del forn, emet una llum que canvia de color amb la temperatura.

—Els àtoms...

—va xiuxiuejar la petita, també hipnotitzada pel foc.

—Com dius?

En Planck va observar la noia, estranyat.

—Ha de ser alguna propietat dels àtoms que desconeixem. Vostè ha sentit a parlar dels àtoms, oi? —L’Ada es va contestar a si mateixa—. És clar que n’ha sentit a parlar! Quina ximpleria... Doncs és per on hem de començar.

—No n’estiguis tan segura, joveneta. Jo no crec en això que anomenes «àtoms». Són idees extravagants i encara no tenim cap experiment que en demostri l’existència.

—Doncs no veig que hagi tingut gaire èxit resolent aquest problema sense comptar amb ells. Potser hauria d’enfocar-se a cercar el que hi ha, no el que vostè desitja que hi hagi.

Després de rebre aquell petit sermó, en Max Planck va quedar palplantat davant la llar de foc. Per uns instants, l’Ada va témer haver-se passat de la ratlla. El científic va trigar uns segons a reaccionar, i finalment va esclafir a riure.

—Almenys sí que he tingut èxit en la tria de la meva insolent ajudant. Per descomptat que cap dels meus estudiants hauria gosat parlar-me en aquest to. Però..., saps què? Et faré cas. Em replantejaré el marc teòric, però no penso fer-ho sol!

En Planck va remenar per les prestatgeries. Va triar dos llibres i els va deixar sobre l’escriptori de l’Ada.

—Començaràs estudiant l’electromagnetisme de Maxwell i la mecànica estadística de Boltzmann. Llegir-los és apassionant.

Et pot semblar una conclusió avorrida, però gràcies a això va aconseguir determinar la temperatura de la superfície del Sol, que segons ell està en un rang entre 5.580 i 5.838 graus Kelvin.

L’Ada va fer uns ulls com unes taronges. La ciència tenia les respostes per explicar l’apassionant univers en què vivien.

En Planck va somriure satisfet i va sentenciar:

Dit això, el professor la va apressar:

—Ara, a estudiar. Si vols ajudar-me en aquest trencaclosques, necessito que entenguis la llum a la perfecció.

Aquelles paraules van ressonar al caparró de l’Ada.

Cada cop estava més convençuda que ajudar en Planck amb el seu problema era una de les peces necessàries per resoldre el seu propi enigma.