Faltaven cinc minuts per a l’inici del partit. Vam aparcar el BMW d’en Carl darrere dels barracons dels alemanys que feien de vestidor de l’Os FK des que es va acabar la guerra. El pare acostumava a dir que les carreteres i les infraestructures noruegues no haurien estat les mateixes sense els cinc anys d’ocupació alemanya. I que l’esperança de vida mitjana a Noruega havia pujat, no baixat, mentre els anglesos, els nord-americans i els russos feien la guerra per nosaltres. Si prenia un parell de cerveses més, sabíem més o menys què ens esperava, normalment amb les cordes vocals vibrant per la còlera:
«Sabíeu que van morir més russos que noruecs en la lluita contra els nazis en territori noruec? En territori noruec! És el poble més covard que ha vist Europa, càgon l’ou. Només un grapat van prendre les armes per defensar el seu propi país, mentre que dos milions de nord-americans van travessar la bassa gran i es van jugar la vida to save our ass! Veniu!».
Llavors tocava despenjar el rifle Remington del suport de dalt de la porta principal, baixar els graons i fer blanc on apuntava el pare.
«Aquest lloc és el nostre regne!», proclamava als quatre vents. «I si ve algú i ens el vol prendre, el defensarem fins a l’última gota de sang. Entesos?».
En Carl i jo assentíem amb el cap i disparàvem trets al bruc contra nazis i comunistes imaginaris.
Vam baixar del cotxe darrere dels barracons dels alemanys i vam passar pel costat dels altres vehicles aparcats.
—Com et vaig dir, ha vingut —va fer en Carl mentre passàvem pel costat del Saab Sonett del 58 de la Rita Willumsen, un roadster, l’únic descapotable del poble. Has de tenir un cert estil per voltar per Os amb un Saab Sonett descapotat sense que sembli ridícul. La Rita Willumsen tenia estil per a això, i més que n’hi sobrava.
Vam acabar de fer la volta als barracons a temps per veure sortir els equips. L’Os FK duia un equipament vermell amb els noms dels patrocinadors. El més gran, al pit. Spa Os. Els jugadors van sortir corrent al terreny de joc entre aplaudiments i crits dispersos. Vaig fer una estimació ràpida del nombre d’assistents: tres-centes o quatre-centes persones, no estava gens malament. La majoria estaven drets al llarg de la línia de banda del costat oest, on els barracons oferien una mica de recer contra el vent, a banda i banda d’una tribuna de fusta que feia set metres d’amplària i dos metres i mig d’alçària. Aquella graderia feia de llotja VIP extraoficial per als patrocinadors del club. Allà hi havia el director de la Caixa d’Estalvis d’Os al costat de l’alcalde Voss Gilbert, que presidia el club. Per descomptat, l’exalcalde Aas també hi era, acompanyat de la filla, la Mari, i del gendre, en Dan Krane. Com que en Krane era el cap de redacció del diari local, l’Os Blad, vaig suposar que era aquí per cobrir l’ascens. Vaig saludar amb el cap l’encarregat del supermercat Coop en pujar a la tribuna i em vaig posar al costat de la Rita Willumsen. Mentre que la majoria de la gent duia jaqueta impermeable o anorac de plomes, la Rita anava vestida amb un abric elegant de color borgonya que, juntament amb les botines de taló alt i aquell port dreçat, li donava una aparença gairebé majestuosa. Tenia accés a la tribuna VIP tant per ser patrocinadora mitjançant Willumsen SA com per formar part del consell d’administració de l’Spa Os, però alguna cosa em deia que de totes maneres hauria acabat en aquesta graderia, encara que només fos perquè la Rita Willumsen era el més semblant a la classe alta que hi havia a Os.
—No et veiem sovint als partits —va dir.
Vaig arronsar les espatlles.
—Força Os, fas un mos i n’escups un tros!
—Que graciós. Però fa anys que no ho fem anar, això.
—Ja ho sé, és només per demostrar que tinc l’antigüitat en regla.
—Antiguitat.
Vaig fer un somriure burleta. Semblava que feia una eternitat des d’aquell estiu que la Rita Willumsen i jo ens trobàvem en secret a la cabana de les pastures de muntanya que el matrimoni havia reformat; bé, era gairebé com si allò no hagués passat mai. Però el que m’havia ensenyat sobre llenguatge correcte, usos i costums, història de l’art, passió sexual i literatura, entre d’altres, quedava com a prova. Ella deia que la nostra relació era com un Sant Jordi continu, una festivitat catalana en què, segons sembla, les dones regalen llibres als seus estimats i ells a elles roses. Fos com fos, sempre el recordaria com l’estiu dels sonets de Petrarca i el Sonett de la Rita.
—Gràcies —vaig dir fluixet.
—No donis les gràcies abans d’hora —va fer, igual de fluixet—. Ara comença el partit.
Vaig veure que, efectivament, ja havien fet el servei inicial.
—Contra qui juguem? —vaig xiuxiuejar.
—De vegades, jo també m’ho pregunto —va dir.
—Que no t’ho explica, en Kurt? —Vaig fer un gest amb el cap en direcció a l’altre costat del camp, on el policia rural Kurt Olsen estava dret amb la seva mata de cabells rossos, una cigarreta a la comissura dels llavis i els braços encreuats davant de la banqueta dels suplents i el cos tècnic. No, en aquella època, el rumor sobre la Rita i un noi de disset anys no se l’havia cregut gaire gent, però potser el gust de la Rita pels joves es va fer més evident quan, després d’un parell d’anys de viuda, es va ajuntar amb en Kurt Olsen, que havia anat un curs per sota meu a l’escola.
—En Kurt està obligat a guardar el secret professional —va dir—. I em penso que ell disputa un partit diferent del que juguem tu i jo.
—I quin partit juguem, nosaltres?
—Això em pregunto jo, Roy. No m’has explicat què vols fer amb el càmping.
—Explotar-lo?
—Fes el favor de no subestimar-me.
—És per això que encara no has acceptat l’oferta? Vols tenir més dades per poder apujar el preu al que creus que aquest lloc val per a mi?
—Mira, ara sí que m’agrades més.
—I si només en vull ser el propietari?
—Bajanades. Posseir terres no té cap valor intrínsec, el que vols és tenir beneficis.
—Som pagesos. Posseir terres ho és tot. Ho portem a la sang, és com una malaltia.
La Rita va somriure.
—Que vols ser l’amo de més part d’Os que el teu germà? És això?
Vaig arronsar les espatlles.
—Suposo que la rivalitat entre germans és una motivació tan bona com qualsevol altra.
—Ahà —va xiuxiuejar.
—Ahà?
—Intentes treure-li importància perquè he encertat la tecla. Molt bé, doncs ja sé per què. I que per a tu val més del que ofereixes. Què me’n dius, si apugem el preu un deu per cent?
—Cinc milions i mig, doncs? És el teu preu?
—I si ho fos?
Es va sentir un bram d’alegria de les persones que ens envoltaven. Pel que semblava, ja havíem marcat.
—D’acord —vaig dir, estenent la mà—. Doncs quedem així.
Em va mirar la mà, però no la va agafar.
—Sense regatejar?
—Els de ca l’Opgard no regategem.
—No, ja m’ho va explicar en Willum. Però potser hauríeu de millorar en el tema de negociar. Ara em fa l’efecte que puc apujar el preu més encara.
—Em pensava que acabàvem de fer un tracte.
—No, he dit hipotèticament una pujada del deu per cent.
—Càgon, Rita, comences a semblar en Willum.
Va fer una rialleta.
—A tots ens han calgut mestres, Roy. Tu em vas tenir a mi i jo vaig tenir el meu marit. Per cert, preferiria no haver de sentir el nom d’en Willum en boca teva ni del teu germà, feu-me el favor.
Tenia el somriure intacte, però se li havien enfosquit els ulls. Hi havia hagut ambigüitats a l’entorn del suïcidi del seu marit feia vuit anys. A ella, però, no li semblava que allò fos gaire ambigu. Just després que trobessin en Willum al llit amb una pistola al coixí, va aparèixer una carta on, sense més ni més, perdonava un deute de trenta milions a en Carl i n’hi concedia trenta més. Sense aquells diners, l’Spa Os no existiria. Amb aquells diners, a la Rita no li hauria calgut mai vendre el càmping. Per tant, potser no és gaire d’estranyar que quan en Carl li va donar el condol durant el funeral, ella s’inclinés cap endavant i li xiuxiuegés «Assassí» a cau d’orella.
Però com que la Rita trobava a faltar els milions més que no el canalla del seu venedor de cotxes de segona mà vell, gras i gelós, i els diners no poden engendrar mai tant d’odi com l’amor vertader, semblava que amb els anys havia deixat enrere l’odi més roent. Però jo no era ingenu. Si la Rita pogués perjudicar o posar bastons a les rodes a algú de ca l’Opgard, ho faria. Com ara.
—Un deu per cent més —vaig dir—. Demà és dilluns, l’oferta és vàlida fins a les quatre. Després, tornarà al preu original.
—Una cosa és el preu —va dir—. Una altra, com t’ho faràs per pagar-lo. Dubto que tinguis tants diners en metàl·lic i no aconseguiràs vendre mai una gasolinera que es quedarà sense carretera nacional.
—Saps que no és l’únic que tinc en propietat, oi?
—I tant, em pots pagar amb accions de l’Spa Os, però no voldràs.
—Per què no?
—Perquè saps que si n’adquireixo més del sis per cent, en tindré l’onze en total i podré aconseguir la majoria al consell d’administració juntament amb Alpin quan hi entrin. I llavors, tot d’una, els dies d’en Carl Opgard com a director d’hotel s’hauran acabat i el seu lloc l’ocuparà un titella dels francesos. Així doncs, Roy, d’on trauràs els diners?
Vaig haver de somriure.
—Me’ls hauran de prestar, doncs —vaig dir, fent un gest amb el cap per assenyalar cap enrere per la tribuna.
La Rita em va mirar. Va fer lliscar els ulls amunt i avall, igual que ho havia fet un dia càlid d’estiu feia una eternitat, quan va entrar al taller enfilada a les seves sabates de taló alt i jo, un noi de disset anys, era allà amb el tors nu i tacat d’oli després d’haver estat cargolant peces al Saab. Va arquejar una d’aquelles celles pintades, valorant si em deixaria cargolar alguna cosa més. Això llavors, perquè els ulls que feia ara recordaven més aviat una valoració de crèdit.
—Bona sort —va dir la Rita, i va tornar a dirigir l’atenció cap al terreny de joc.
Vaig pujar dos graons per la graderia de fusta. Fins i tot amb la jaqueta impermeable, el director de banc Asle Vendelbo no podia negar que era director de banc. No estic afirmant que tots els directors de banc tinguin el mateix aspecte, però l’Asle Vendelbo sí que ho semblava. Amable i somrient, parlava fluixet, amb veu envellutada. Com si fos discret de naixement. I potser ho era; en qualsevol cas, la seva família havia regentat una funerària a Notodden durant tres generacions. Era allà on la majoria de gent d’Os es dirigia quan algú la dinyava i era estrany pensar que, de fet, jo havia estat darrere d’uns quants d’aquells encàrrecs. Em vaig posar al seu costat.
—Què, Roy? Creus que guanyarem?
—Depèn.
—I de què depèn, segons tu?
—De si ens atrevim a arriscar i anar a l’ofensiva.
En Vendelbo em va mirar de cua d’ull.
—Demanaré un préstec de cent milions —vaig dir.
En Vendelbo va mirar el terreny de joc, basculant sobre els talons, amb les mans plegades darrere l’esquena, el llavi inferior enfora. És curiós com podem heretar fins i tot els tics i els hàbits, perquè el que estava veient era en Vendelbo sènior plantat al fons de l’església durant el funeral de la mare i el pare.
—Voldria poder fer un xiulet d’aquests —va dir en Vendelbo—. Però no sé xiular.
—Què et sembla? —vaig preguntar.
—Per descomptat, tot depèn de per a què sigui.
—Vull dir així en general.
—En general? —Em va estudiar la cara. Suposo que no hi va trobar gaire cosa.— En general diria que, sigui com vulgui, és un import de préstec gran per a una caixa petita com la nostra. I en aquest cas tot es redueix a una qüestió de què pots presentar com a garantia.
—I si tinc una garantia?
—Llavors hem de fer una avaluació de riscos a partir d’això. De tota manera, un préstec tan gran l’he de treure a través de l’oficina central.
—Ja m’ho pensava.
—He de dir que ara em pica la curiositat, Roy. Quin projecte és, aquest?
—Ho sabràs quan toqui saber-ho. Només et volia prevenir per si de cas et demano que convoquis una reunió d’aquí a no gaire. Mentrestant, puc comptar que no en diràs res a ningú, d’aquesta xerradeta?
En Vendelbo va assentir amb el cap i va dir alguna cosa, però va quedar ofegada per un bram furiós unànime del públic. Vaig mirar cap al camp. Un dels jugadors que havíem adquirit estava estès a terra, però era evident que l’àrbitre havia deixat que continués la jugada.
Vaig fer una salutació militar a en Vendelbo per acomiadar-me i vaig continuar desplaçant-me per la tribuna. Vaig passar per davant de la família Aas. El vell Jo Aas em va saludar amb el cap, somrient. La Mari també. Mentre que la gent del poble —joves i grans— anava criant greix amb cada any que passava, la Mari s’anava aprimant. Ja no podia determinar si continuava sent bonica o si era perquè l’havia vist en l’època en què era la princesa del poble que interpretava de manera automàtica que hi havia bellesa en aquella cara ossuda. Després d’haver trencat amb en Carl, se n’havia anat a Oslo a estudiar ciències polítiques —o ciències pomposes, com es deien a Os— i allà va conèixer en Dan Krane, a qui s’havia endut en tornar a Os. En Dan Krane era igual de prim que la Mari, amb una nou del coll prominent i unes venes a les temples ben afaitades que eren bons indicadors del que passava darrere d’aquells ulls blaus i freds. Com la família Aas, era actiu en política i m’hi jugo el que vulguis que, quan va venir aquí, va ser amb plans de fer-se càrrec de la vara de l’alcaldia algun dia i que considerava la feina de cap de redacció del diari del Partit Laborista Os Blad com un trampolí. Durant molt de temps, allò havia anat com una seda. Vivien en un poble on no residia cap Carl ni hi havia altres ecos del passat, van tenir dues criatures i, tot i que no queia bé, en Dan era respectat. Per molt amables i planers que intentin ser la gent com la Mari o en Dan, vestint camises de franel·la i fent anar el parlar del poble, no aconsegueixen amagar del tot que se senten una mica superiors a la gentalla en un indret com Os. En Dan, però, s’esforçava de manera constant per adaptar-s’hi: es va treure la llicència de caça, duia botes de goma amb la part de dalt doblegada cap avall i afegia cada cop més paraules i girs de la zona tant en parlar com en escriure. Llavors va passar una cosa imprevista. Ras i curt, en Carl va tornar dels Estats Units. Venia acompanyat d’una esposa i no hauria de representar cap amenaça. Però feia molt de goig. I encara en feia més a l’escenari d’Årtun presentant els plans de l’Spa Os, del qual volia fer copropietari tot el poble. Va dir que l’hotel era la contraofensiva del poble contra el futur túnel de Todde. Doncs bé, ningú ha sospitat mai que la Mari sigui una perdulària. Al contrari: com a filla de l’alcalde, podria semblar més aviat una moralista. Per altra banda, penso que les dones com la Mari tenen alguna cosa que les fa sentir una atracció irresistible pel mascle alfa. Bé, ni tan sols estic segur que intentin resistir-s’hi, potser troben lògic i predestinat que hagin de formar part del poder. I com que en Carl era decididament el mascle alfa, el salvador que havia tornat amb els seus, tan sols era qüestió de temps que els dos reprenguessin la seva relació a esquena de tothom. Bé, tret de la Grete Smitt, per descomptat, que és el tauró que pot ensumar la sang a quilòmetres de distància. No crec que la Grete en xerrés res directament a la clientela que acudia a la Perruqueria i Solàrium Smitt, perquè les xafarderies fresques del poble ja estan incloses en el preu. Però part de les enraonies i les suposicions li devien arribar a en Dan Krane. La certesa que l’enganyaven es devia comentar a casa, però com que tenien dues criatures, devien mirar de tapar les escletxes i mantenir l’embarcació a flor d’aigua. La humiliació, però, no es va acabar aquí. Quan la Mari va donar a llum la tercera criatura, la nena que ara tenia sis anys, la semblança amb en Carl era tan acusada que fins i tot en Jo Aas —segons la Grete— havia agafat la filla de banda i li havia preguntat què passava. En Dan també se’n devia adonar, però o bé va fer veure que no ho sabia o bé ho va deixar passar pel bé de les criatures. Tot i que resultava sorprenent, la Mari i en Dan van seguir endavant amb el matrimoni, però en Dan era un home derrotat. En Dan Krane no m’havia caigut mai bé, sense que això vulgui dir gaire cosa, ja que em cau malament tanta gent que no ve d’aquí. Però amb una criatura que semblava la viva imatge d’en Carl, en Dan Krane em va començar a fer llàstima. Aquella manera de caminar àgil, aquell port erecte i aquells editorials inspirats van ser substituïts per un cap que una mica massa sovint veies inclinat sobre una cervesa matinal al Fritt Fall i per editorials fluixos que no desprenien ni entusiasme ni enuig, tan sols indiferència.
Igual que ara.
Vaig intentar establir contacte visual almenys per dir-li hola, però dret a la grada de dalt meu, en Krane ni se n’adonava. Tenia la mirada perduda molt més enllà del terreny de joc, com si de debò també se li’n fotés el que passava allà.
Em vaig posar al costat d’en Carl. Vaig mirar cap a en Kurt, a l’altra banda del camp. Des d’aquesta distància, podia fer l’efecte que ell em tornava la mirada. Que mirava de fit a fit els germans Opgard. Molta gent s’havia preguntat per què s’havia permès a en Kurt traslladar les banquetes a l’altre costat del terreny de joc. Per una banda, significava que els entrenadors, els suplents i el cos tècnic havien de creuar el camp almenys quatre vegades al llarg d’un partit; per l’altra, que havien de seure amb el vent de ponent a la cara durant quaranta-cinc minuts per dos. Alguns deien que era perquè en Kurt no volia sentir els possibles exabruptes del públic, que sempre s’aplegava a redós dels barracons. A d’altres els semblava haver-lo sentit a dir que volia estar allunyat dels propietaris i els patrocinadors que ocupaven la tribuna VIP, que ni de conya volia que li critiquessin les decisions des d’allà. Però jo crec que hi havia una cosa més. En Kurt Olsen no volia estar d’esquena a en Carl i a mi. Ens volia mirar als ulls. Veure què venia. Ensenyar-nos què venia.
Un cop de vent de llevant, fred i inesperat, va aixecar els banderins de l’Spa Os a banda i banda de la tribuna.
—Aquí hi ha molt d’odi —vaig dir.
—Típic d’un derbi —va dir en Carl, assentint amb el cap—. Els haurien d’haver tret almenys dues grogues.
Vaig sospirar. Vaig mirar el rellotge. Quedava mitja hora. I només érem a la primera part.