III

EL VESTÍBUL

No hi ha cap cambra que hagi caigut més avall en la història que el vestíbul. Ara és un lloc per assecar-se els peus i penjar-hi barrets; en altres temps va ser l’espai més important de la casa. Com es va escaure aquest estrany procés és una història que es remunta als mateixos inicis d’Anglaterra i a un temps, 1.600 anys enrere, en què gent vinguda del continent europeu en embarcacions va arribar a la costa i va començar, d’una manera ben misteriosa, a dominar-ho tot. És remarcable que poc que sabem d’aquesta gent, i el poc que en sabem sovint no té sentit, però és amb aquesta gent, que comença la història d’Anglaterra i de la casa moderna.

Segons el relat tradicional, els fets van ser prou clars: l’any 410 de la nostra era, quan se’ls enfonsava l’imperi, els romans es van retirar de la Gran Bretanya a corre-cuita enmig d’una confusió, i tribus germàniques —els angles, els saxons i els juts de mil manuals— es van abraonar en gran nombre a ocupar-ne el lloc. Sembla, però, que bona part d’això no és del tot certa.

En primer lloc, no hi havia necessàriament un gran nombre d’invasors. Segons un càlcul, potser tan sols deu milers de forasters van entrar a la Gran Bretanya durant el segle posterior a la marxa dels romans: una mitjana de només cent persones anuals. La majoria d’historiadors creu que és una xifra massa baixa, però cap no la sap substituir per una altra de més segura. I ningú no sap dir quants britans hi havia per rebre els invasors o fer-los front. El seu nombre situa, segons les estimacions, entre 1,5 i 5 milions —cosa que ja és una clara demostració de la vaguetat global del període que tractem aquí—, però el que sembla gairebé segur és que els invasors eren força menys que els conquerits.

És un profund misteri per què els britans derrotats no van trobar els mitjans o els ànims de resistir amb més efectivitat. Al capdavall, hi perdien molt. Durant segles havien format part de la civilització més poderosa del món i havien gaudit d’avantatges —aigua corrent, calefacció central, bones comunicacions, governs ben organitzats, banys calents— que els toscos conqueridors no dominaven o ni coneixien. És difícil concebre el sentiment d’oprobi que devien experimentar els nadius en veure’s dominats per pagans incultes i bruts dels caires boscosos d’Europa. En el nou règim perdrien gairebé tots els avantatges materials i molts no els recuperarien fins al cap de mil anys.

Va ser un període de Völkerwanderung, ‘el vagareig dels pobles’, en què grups de tot el món antic —huns, vàndals, gots, visigots, ostrogots, magiars, francs, angles, saxons, danesos, alemanys i altres— van sentir una inquietud estranya, en aparença insaciable, i els invasors de la Gran Bretanya n’eren clarament part. L’única descripció escrita que tenim del que va succeir és la que va deixar el monjo conegut com Venerable Bede, que escrivia tres segles després dels fets. És Bede qui ens informa que la força invasora estava composta d’angles, saxons i juts, però es desconeix qui eren exactament i quines relacions tenien entre si.

Els juts eren del tot misteriosos. De costum se suposa que provenien de Dinamarca a causa de la província anomenada Jutlàndia. Però l’historiador F. M. Stenton assenyala el problema que Jutlàndia va rebre el seu nom molt temps després que qualsevol jut n’hagués sortit, i batejar un territori a partir d’un poble que ja no hi és seria tan rar que resultaria un cas únic. En qualsevol cas, Jótar, la paraula escandinava de la qual deriva Jutlàndia, no té necessàriament, ni tan sols plausiblement, res a veure amb cap grup ni raça. La referència de Bede és de fet l’única menció dels juts en qualsevol lloc, i no els torna a esmentar. Alguns estudiosos creuen que la referència és una interlineació afegida posteriorment per una altra persona i que no és deguda a Bede.

Els angles resulten molt poc menys obscurs. Sí que són esmentats de tant en tant en textos europeus, de manera que com a mínim podem estar convençuts que van existir de debò, però res no indica que fossin gens importants. Si eren temuts o admirats, era en cercles molt reduïts. Per això és prou irònic que fos el seu nom, de manera més o menys accidental, el que es vinculés a un país que potser no van contribuir gaire a crear.

Això deixa només els saxons, que eren sens dubte una presència al continent —l’existència a l’Alemanya moderna de diversos Saxonys, Saxe-Coburgs i similars ho testifica—, tot i que tampoc gaire intensa, sembla. El millor que en pot dir Stenton és que eren «els menys obscurs dels tres». Comparats amb els gots, que van saquejar Roma, o els vàndals, que van escombrar Espanya, formaven un poble força marginal. Sembla que la Gran Bretanya la van conquerir pagesos, no guerrers.

No portaven pràcticament res que fos nou: només un idioma i l’ADN específic. Cap aspecte de la seva tecnologia ni del seu estil de vida no oferia ni tan sols un discret avenç respecte a allò que ja existia. Segur que no eren apreciats. No fa l’efecte que fossin gaire imponents. Però d’alguna manera van causar un impacte tan profund que la seva cultura encara ens acompanya, al cap de més d’un mil·lenni i mig, de les maneres més extraordinàries i fonamentals. Potser no sabem res de les seves creences, però encara retem homenatge a tres de les seves divinitats —Tiw, Woden i Thor— en els noms dels nostres tres dies de mitja setmana, i commemorem eternament l’esposa de Woden, Frig, cada divendres.[5] És una bona vinculació.

Ras i curt, van esborrar la cultura que existia. Els romans s’havien estat a la Gran Bretanya 367 anys i els celtes com a mínim mil, però de sobte era com si no hi haguessin passat. Enlloc no succeïa res semblant. Quan els romans van abandonar la Gàl·lia i Espanya, la vida va continuar en gran part igual. Els habitants van continuar parlant les seves versions del llatí, que ja evolucionaven cap al francès i l’espanyol moderns. El Govern va continuar. Els negocis prosperaven. Circulaven monedes. Es van mantenir les estructures de la societat. A la Gran Bretanya, però, els romans amb prou feines van deixar cinc paraules i els celtes no més de vint, majoritàriament termes per descriure trets específics del paisatge britànic. Crag (‘cingle’), per exemple, és una paraula celta, així com tor, que vol dir ‘aflorament rocós’.

Després de la retirada dels romans, alguns celtes van fugir a França i van fundar la Bretanya. Sens dubte n’hi va haver que van plantar cara en combats i van ser morts o esclavitzats. Però sembla que la majoria senzillament van acceptar la invasió com un fet dissortat i hi van adaptar les vides.

—Allò no va comportar necessàriament moltes matances ni vessaments de sang —va dir-me el meu amic Brian Ayers, antic arqueòleg del comtat de Norfolk, un cop que observàvem el camp proper a casa meva—. Probablement un dia et lleves, mires cap al camp, i t’hi trobes vint persones acampades, i gradualment et vas adonant que no tenen intenció d’anar-se’n, que t’estan prenent la terra. Segur que hi va haver uns quants xocs sagnants en diversos llocs, però en general crec que va ser qüestió que la gent que ja hi era aprengués a adaptar-se a circumstàncies dràsticament diferents.

Hi ha diverses descripcions de batalles —es deia que una a Crecgan Ford (un lloc de posició incerta) havia deixat quatre mil britans morts—, i la llegenda ens ha deixat, és clar, narracions de la valerosa resistència del rei Artús i els seus homes, però tot és llegenda. Al registre arqueològic no hi ha res que indiqui una matança general ni que la població fugís com d’una tempesta. Els invasors no tan sols no eren guerrers poderosos: no eren ni bons caçadors, pel que podem saber. Totes les proves arqueològiques indiquen que, des que van arribar, van alimentar-se d’animals domesticats i gairebé no van caçar gens. A més, sembla que l’agricultura va continuar sense interrupció. A partir del que mostra el registre, fa l’efecte que la transició va ser tan plàcida com un canvi de torn en una fàbrica. Segur que no va ser així, però probablement no sabrem mai què va passar de debò. Aquest es va convertir en un període sense història. La Gran Bretanya ja no era només a la fi del món conegut; era més enllà.

Sovint ja és difícil determinar què podem saber a partir de l’arqueologia. Per començar, els nouvinguts van estimar-se més no viure en cases romanes, encara que eren de construcció sòlida i superiors a qualsevol cosa que haguessin tingut a la seva terra d’origen, i les trobaven lliures per instal·lar-s’hi. Però van bastir estructures molt més bàsiques, sovint just al costat de vil·les romanes abandonades. Tampoc no van fer servir poblacions romanes. Durant tres-cents anys, Londres va estar en gran part buida.

Al continent, els pobles germànics havien viscut en comunitat en cases llargues —l’habitatge rural «clàssic» en què els humans viuen en un extrem i el bestiar en un altre—, però els nouvinguts també van prescindir-ne durant els següents sis-cents anys. Ningú no en sap el perquè. Van puntejar el paisatge amb estranyes estructures petites anomenades grubenhäuser —literalment ‘cases pou’—, tot i que hi ha motius sòlids per dubtar que fossin cases en absolut. Una grubenhaus consistia senzillament en un pou amb pendent, de si fa no fa mig metre de profunditat, sobre el qual s’erigia un petit edifici. Durant els dos primers segles d’ocupació anglosaxona van ser les estructures més nombroses i en aparença importants del país. Molts arqueòlegs creuen que es posava un terra per damunt el pou, amb la qual cosa aquest es convertia en un soterrani poc profund, tot i que costa dir amb quina finalitat. Les dues teories més comunes són que els pous estaven dedicats a rebost (l’aire fred de sota conservaria més bé els productes que podien fer-se malbé) o que estaven concebuts per millorar la circulació de l’aire i evitar que els taulons del terra es podrissin. Però l’esforç d’excavar els forats —n’hi ha d’oberts directament en el llit de roca— sembla clarament desproporcionat amb qualsevol possible benefici de circulació d’aire, i de totes maneres es considera en extrem improbable que una millor circulació d’aire produís qualsevol d’aquests dos efectes hipotètics.

La primera grubenhaus no es va trobar fins al 1921 —una data prou tardana tenint en compte fins a quin punt sabem ara que eren nombroses—, en el decurs d’una excavació a Sutton Courtenay (ara a Oxfordshire, aleshores a Berkshire). Va trobar-la Edward Thurlow Leeds, del Museu Ashmolean d’Oxford, i per dir la veritat, no li agradava gens el que va veure. La gent que hi va viure havia menat una «existència semitroglodita» tan miserable que «omple d’incredulitat les ments modernes», va etzibar el professor Leeds en una monografia de 1936. Continuava explicant que els ocupants vivien «enmig d’un llardós escampall d’ossos trencats, menjar i peces de ceràmica trencades [...] en un estat gairebé tan primitiu com sigui possible imaginar. No nodrien cap consideració per la neteja, i en tenien prou de llençar les restes d’un àpat al racó més llunyà de la cabana i deixar-les-hi». Fa l’efecte que Leeds veia en les grubenhäuser una traïció a la civilització.

Aquesta opinió va predominar durant gairebé trenta anys, però de mica en mica els entesos van començar a qüestionar si de debò havia viscut gent en aquelles estructures estranyes i petites. En primer lloc eren diminutes —l’habitual era que només fessin dos metres per tres—, i serien una casa molt reduïda fins i tot per als pagesos més humils, sobretot si hi cremava un foc. Una grubenhaus tenia una zona de terra de tres metres d’ample, dels quals més de dos eren ocupats per una llar de foc, cosa que no deixava gens d’espai per a la gent. De manera que potser no eren habitatges, sinó tallers o coberts de rebost, tot i que potser continuarà sent un misteri permanent per què requerien un aspecte subterrani.

Per sort, els nouvinguts —els anglesos, tal com ja els podem anomenar d’ara endavant— van portar una segona mena d’edifici, molt menys nombrós però al capdavall de bon tros més important. Aquests edificis eren molt més grans que les grubenhäuser, però això és tot el que se’n pot dir de bo. Eren, senzillament, grans espais amb forma de graner i amb una llar de foc oberta al mig. La paraula que empraven per designar aquesta estructura ja era antiga el 410, moment en què va esdevenir una de les primeres paraules en anglès. En deien halls.

Gairebé tota la vida, de vigília o de son, es feia en aquesta única cambra gran, molt buida i sempre fumejant. Els servents i la família menjaven, es vestien i dormien plegats: «un costum que no afavoria el confort ni el compliment de la correcció», tal com J. Alfred Gotch observava amb una clara manca de confort ell mateix al clàssic The Growth of the English House (El creixement de la casa anglesa) el 1909. Al llarg de tot el període medieval, fins ben entrat el segle XV, el hall o vestíbul va ser en efecte la casa, fins al punt que va convertir-se en una convenció donar aquest nom a tot l’habitatge, com a Hardwick Hall o Toad Hall.

Tots els membres de la casa, incloent-hi servents, criats, vídues i tothom amb un vincle durador, era considerat membre de la família: era literalment «familiar», per fer servir la paraula en el seu sentit original. En la posició més dominant (i de costum menys sotmesa a corrents d’aire) del hall hi havia una plataforma elevada anomenada tarima, on menjaven el propietari i la seva família: una pràctica que es recorda en les altes taules que encara es troben a les universitats i als internats que tenen (o de vegades tan sols desitgen projectar) una noció de tradició llarga. El cap de la llar era el husband: un terme compost que vol dir literalment ‘posseïdor de la casa’ o ‘propietari de la casa’. El seu paper com a director o proveïdor era tan fonamental que la pràctica de la gestió de la terra va passar a anomenar-se husbandry. Només molt més tard husband va passar a significar un company casat.

Fins i tot les llars més magnífiques tenien tan sols tres o quatre espais interiors: el vestíbul en si, una cuina o potser una o dues cambres secundàries, anomenades bowers, parlours o chambers, on el cap de la casa es podia retirar a ocupar-se dels seus afers particulars. Al segle IX o X, hi havia sovint una capella, també, però que sovint es dedicava tant als negocis com a l’oració. De vegades aquestes sales privades es construïen en dos pisos, i al de dalt —anomenat solar— s’hi arribava amb una escala de mà o unes escales molt bàsiques. Solar sona a assolellat i lluminós, però en realitat el nom era senzillament una adaptació de solive, la paraula francesa que designa una bigueta o biga. Els solars eren senzillament habitacions al capdamunt de biguetes, i durant molt temps van ser l’única cambra superior que moltes cases es van poder permetre. Sovint eren poc més que rebosts. Es tenia tan poca consideració per les habitacions en el sentit modern que la paraula room amb el significat de cambra tancada o espai diferenciat no consta en anglès fins al temps dels Tudor.

La societat consistia principalment en homes lliures, serfs i esclaus. A la mort d’un serf, el senyor tenia dret a prendre una petita possessió personal, per exemple una peça de roba, com una mena d’impost de mort. Els pagesos sovint posseïen tan sols una peça de roba principal, un tipus de bata folgada anomenada cotta (que va acabar evolucionant cap a la coat [‘capa’] moderna). El fet que fos el millor que un pagès podia oferir, i que el senyor de la casa la volgués, ens diu tot el que ens cal saber sobre la qualitat de la vida medieval en molts nivells. La servitud era una forma d’esclavitud permanent a un senyor concret, i sovint s’oferia com a declaració religiosa: un acte que devia dissuadir de tenir gaires fills, perquè la servitud, un cop declarada, s’estenia a perpetuïtat a tots els descendents. El principal efecte de la servitud era eliminar la llibertat del titular per desplaçar-se o casar-se fora de la propietat. Però els serfs podien prosperar. A final del període medieval, un de cada vint era propietari de vint hectàrees o més: una possessió substancial per a aquell temps. En canvi, els homes lliures, anomenats ceorls, eren en principi lliures, però sovint massa pobres per exercitar la seva llibertat.

Els esclaus, sovint rivals capturats en temps de guerra, van ser força nombrosos des del segle IX fins a l’XI —una propietat inclosa al Domesday Book[6] en tenia més de setanta—, però no era la mena d’esclavitud deshumanitzadora que se’ns pot acudir pels casos de temps més moderns, com a Amèrica del Sud, per exemple. Tot i que els esclaus eren propietat i es podien vendre —i força cars; un esclau mascle sa costava vuit bous—, els esclaus podien posseir propietat, casar-se i desplaçar-se lliurement dins la comunitat. La paraula de l’anglès antic que designa esclau és thrall, i és per això que, quan algú està esclavitzat per una emoció o captivat, en anglès es diu que està enthralled.

Les propietats medievals estaven sovint molt fragmentades. Un thegn del segle XI anomenat Wulfric tenia setanta-dues propietats per tot Anglaterra, i les propietats encara més petites solien estar disperses. Per consegüent, les cases medievals no paraven de moure’s. Sovint també eren molt grans. Era habitual que les cases reials tinguessin cinc-cents servents i criats, i resultava força improbable que els lords i els prelats importants en tinguessin menys de cent. Amb unes quantitats tan considerables, era igual de fàcil dur la casa cap al menjar que dur ell menjar cap a la casa, de manera que el moviment era més o menys constant, i tot es concebia perquè fos mòbil (i és per això, de manera no gens casual, que les paraules catalana, francesa i italiana per designar el que en anglès se’n diu furniture siguin mobles, meubles i mobili). Així doncs, els mobles tendien a ser discrets, portàtils i summament utilitaris, «considerats més com a equipament que com a possessions personals preuades», per citar Witold Rybczynski.

El caràcter portàtil també explica per què molts baguls i calaixeres tenien les tapes amb forma de cúpula: perquè hi llisqués l’aigua durant els viatges. La gran pega dels baguls, per descomptat, és que cal treure-ho tot de l’interior per abastar els objectes del fons. Va haver de passar força temps —fins a la primera dècada del segle XVII— abans que algú tingués la pensada de posar-hi calaixos i així convertir els baguls en còmodes.

A les cases més bones i tot, els sòls eren només terra nua coberta de joncs, impregnada de «saliva i vòmit i orina de gossos i homes, cervesa vessada i restes de peixos i altra brutícia que no es pot esmentar», segons el resum força sec del teòleg i viatger holandès Desiderius Erasmus de 1524. Normalment es posaven noves capes de joncs dos cops a l’any, però les adicions antigues poques vegades es retiraven, de manera que, com afegia Erasmus amb desànim, «el substrat pot restar intacte durant vint anys». Els sòls eren en efecte un niu molt gran, molt apreciat per insectes i rosegadors furtius, i una incubadora perfecta per a les plagues. Però una gruixuda pila de sòl era en general signe de prestigi. Era habitual entre els francesos dir d’un home ric que estava «enterrat a la palla fins a la cintura».

Els sòls de terra nua van continuar sent la norma en gran part de la Gran Bretanya i la Irlanda rurals fins al segle XII. «La ground floor [‘planta baixa’, literalment ‘sòl de terra’] va rebre un nom just», en paraules de l’historiador James Ayres. Fins i tot després que comencessin a generalitzar-se els terres de fusta i rajoles a les cases benestants, aproximadament en temps de William Shakespeare, les catifes eren massa precioses per col·locar-les a sota els peus. Les penjaven a les parets o les posaven damunt taules. Sovint, però, es guardaven en calaixeres i només es treien per quedar bé davant visitants especials.

Banquet medieval.

Les taules de menjar eren senzillament posts col·locades sobre cavallets, i els armaris eren el que indica el nom en anglès (cupboard): posts senzilles sobre les quals es podien dipositar tasses i altres receptacles. Però no n’hi havia gaires. Els receptacles de vidre eren escassos, i en general els comensals els havien de compartir amb els veïns de taula. Finalment els aparadors es van incorporar a còmodes força més ornades, que no tenien res a veure amb la roba sinó amb la preparació, o amaniment (dressing), de menjar.

En habitatges més humils tot resultava de costum tan senzill com era possible. La taula de menjar era una simple post anomenada així (board). Quan no es feia servir estava penjada a la paret, i quan se servia el menjar se sostenia sobre els genolls dels comensals. Amb el temps, board va passar a significar no tan sols la superfície per menjar sinó el mateix àpat, i d’aquí ve l’expressió room and board (‘allotjament i alimentació’, és a dir, ‘pensió completa’). També explica per què dels hostes se’n diu boarder i per què es diu que una persona honesta —algú que té les mans visibles en tot moment— és above board, «per damunt la post».

La gent seia en bancs toscs (d’aquí ve la paraula banquet). Fins a la primera dècada del segle XVII, les cadires van escassejar —la paraula en si no data de més enllà de 1300—, i estaven concebudes no per ser còmodes sinó per investir autoritat. Avui, és clar, de la persona que encapçala una reunió se’n diu, en anglès, chairs, i el director d’una empresa és el chairman del consell directiu (board): un terme que, casualment, i de manera una mica estranya, recorda els hàbits de taula dels pagesos medievals.

Als banquets medievals apareix gent menjant tota mena d’aliments exòtics que ja no es consumeixen. Hi destaquen les aus. Àguiles, agrons i bernats pescaires, galls dindi, pardals, aloses, pinsans, cignes i molts altres éssers voladors es consumien freqüentment. No era tant perquè els cignes i altres aus exòtiques fossin una delícia per llepar-se’n els dits —no ho eren: per això ja no en mengem—, sinó perquè no es disposava d’altres carns més bones. Les carns de vedella, ovella i xai a penes es van menjar durant mil anys, perquè els animals que les proporcionaven eren necessaris pels vellons, els fems o la força muscular i, doncs, eren massa valuosos per matar-los. Durant gran part del període medieval la principal font de proteïna animal per a la majoria de la gent va ser l’arengada fumada.

Encara que hi hagués hagut carn per donar i per vendre, l’habitual era que estigués prohibida. Els comensals medievals havien d’integrar tres dies de consum de peix a la setmana, a més de quaranta dies de Quaresma i moltes altres festivitats religioses en què es proscrivia la carn d’animals terrestres. La quantitat total de dies amb restriccions dietètiques va variar al llarg del temps, però en la fase d’apogeu gairebé la meitat dels dies de l’any eren dies «magres», tal com se’n deia. No hi havia pràcticament cap peix ni altra cosa nedadora que no es consumís. Els comptes de cuina del bisbe de Hereford mostren que a casa seva es menjava arengada, bacallà, abadejo, salmó, lluç de riu, besuc, verat, llengua de bacallà, lluç, carpa, anguiles, llamprea, peix assecat, tenca, truita, peixets d’aigua dolça, lluerna, gobi i uns quants més: en total, més de dues dotzenes de menes. També es menjava molt el barb, el pagell i fins i tot la marsopa. Fins al temps d’Enric VIII, deixar d’observar els dies de peix podia ser castigat amb la mort, com a mínim en teoria. Els dies de consum de peix es van abandonar després de la ruptura amb Roma, però la reina Elisabet els va restablir amb vista a reforçar la flota pesquera britànica. L’Església també era partidària de mantenir els dies de peix, no tant a causa de cap convicció religiosa com perquè havia creat un lucratiu negoci suplementari amb la venda de dispenses.

Els arranjaments per dormir tendien a ser informals. Avui «fem el llit» perquè a l’Edat Mitjana era bàsicament el que es feia: es desenrotllava un jaç tronat de drap o s’amuntegava una pila de palla, es trobava una capa o una manta i es formava tota la comoditat que es podia. Sembla que durant molt temps va imperar el relaxament pel que fa a les disposicions per dormir. L’argument d’un dels Contes de Canterbury es basa en el fet que la dona d’un moliner es fica en un llit equivocat a la seva pròpia casa, cosa que no s’hauria pogut escaure si dormís totes les nits al mateix lloc. Fins ben entrat el segle XVII, llit va designar només el matalàs i allò de què estava farcit, no l’estructura ni el seu contingut. Per a això existia en anglès una paraula diferent, bedstead.

Els inventaris de la llar del període elisabetià mostren que la gent donava gran importància als llits i a la roba de llit, per davant de l’equipament de cuina. Va ser en aquesta època quan els mobles de la llar van entrar finalment als inventaris, i tot i així en termes vagues com «unes quantes taules i alguns bancs». Fa l’efecte que la gent, senzillament, no sentia una gran estimació pels seus mobles, ben bé com nosaltres no estem emocionalment vinculats als electrodomèstics. No voldríem que ens manquessin, és clar, però no són relíquies atresorades. També es consignaven amb cura els vidres de les finestres, i és una mica sorprenent. Fora de les esglésies i unes quantes cases riques, els vidres de finestres van ser una raresa fins avançada la primera dècada del segle XVII. Eleanor Godfrey comenta en una història de l’elaboració del vidre que el 1590 un regidor de Doncaster va deixar la casa a la dona però les finestres a un fill. Els propietaris del castell d’Alnwick del mateix període sempre feien treure i guardar les finestres quan se n’absentaven, per minimitzar el risc que es trenquessin.

Fins i tot a les cases més grans, era habitual que només hi hagués vidre a les finestres de les cambres principals. Totes les altres es tapaven amb porticons. Més avall de l’escala econòmica, les finestres van continuar sent escasses fins força tard. Ni tan sols els vidriers tenien gaire sovint finestres amb vidres a casa seva en l’època que va néixer William Shakespeare, el 1564; quan va morir, al cap de mig segle, la cosa havia canviat una mica, però no del tot. Aleshores la majoria de les llars de classe mitjana tenia vidre si fa no fa a la meitat de les habitacions.

L’únic que se sap del cert és que no regnava la comoditat ni tan sols a les millors cases. És ben extraordinari, com es va trigar a assolir fins i tot els nivells més elementals de confort. Hi havia un bon motiu: la vida era dura. Al llarg de l’Edat Mitjana, una bona part de totes les vides es dedicava simplement a sobreviure. La fam era habitual. El món medieval no tenia reserves, i quan les collites eren dolentes, com ho eren de mitjana més o menys un any de cada quatre, se’n seguia la gana. Quan les collites es malmetien del tot, hi havia una fam immediata i inevitable. Anglaterra va patir collites especialment catastròfiques els anys 1272, 1277, 1283, 1292 i 1311, i després una implacable ratxa assassina de 1315 a 1319. I això se sumava a les plagues i a altres malalties que s’enduien milions de persones. La gent condemnada a vides breus i rigors crònics potser està menys pendent de la decoració. Però fins i tot tenint en compte això, hi va haver un progrés força i estranyament lent cap a un grau de confort discret. Els forats als sostres, per exemple, deixaven sortir el fum, però també van deixar entrar la pluja i les ventades fins que algú, per fi, va inventar una estructura de fanal amb llistons que permetia la sortida de fum però impedia el pas de la pluja, els ocells i el vent. Va ser un invent meravellós, però en el moment en què es va produir, al segle XIV, ja sorgien les xemeneies, i no hi havia necessitat de coronaments amb llistons.

A banda d’això, no sabem gairebé res dels interiors de les cases abans de l’Edat Mitjana. De fet, segons l’historiador del mobiliari Edward Lucie-Smith, sabem més de com seien o es reclinaven els grecs i els romans antics que no els anglesos de fa vuit-cents anys. Gairebé no sobreviu cap moble d’abans de 1300, més o menys, i les il·lustracions de manuscrits o pintures són escasses i contradictòries. Els historiadors dels mobles estan tan mancats de dades que fins i tot han de rebuscar en cançons de bressol. Sovint s’escriu que una mena d’escambell medieval s’anomenava tuffet: una suposició basada per complet en el venerable vers «Little Miss Muffett sat on a tuffet». De fet, l’únic lloc on apareix la paraula en anglès històric és en aquesta mateixa cançó de bressol. Si mai van existir, els tuffets no consten enlloc més.

Tot això s’aplica a les cases dels relativament benestants, però cal tenir dues coses en compte: les cases bones potser no eren tan bones, i les humils potser no eren tan dolentes. Les cases més majestuoses, en general, no eren estructures més complexes, només tenien vestíbuls més grans.

De les cases en si sovint en sabem encara menys perquè per damunt del terra pràcticament no sobreviu res dels períodes d’assentament anteriors. Els anglosaxons tenien una predilecció abassegadora per la fusta com a material de construcció, fins al punt que timbran[7] era la seva paraula genèrica per referir-se als edificis, però per desgràcia una de les propietats de la fusta és podrir-se, i no en queda pràcticament cap. En tota la Gran Bretanya, pel que sabem, tan sols sobreviu una porta del període anglosaxó: una porta de roure masegada en un vestíbul exterior a l’abadia de Westminster, que no va cridar l’atenció de ningú fins a l’estiu de 2005, quan algú es va adonar que tenia 950 anys d’antiguitat i que per tant era la porta més antiga de les que es coneixien al país.

Una qüestió que val la pena plantejar-se és com es pot determinar l’antiguitat d’una porta, per començar. La resposta rau en la dendrocronologia: el recompte científic dels anells dels arbres. Els anells dels arbres ofereixen una guia molt precisa, ja que cada un assenyala un any, i tots plegats formen una mena d’empremta de fusta. Si es disposa d’un tros de fusta d’antiguitat segura, es poden fer servir els dibuixos dels cercles que té al damunt per comparar i datar altres peces de fusta del mateix període. Per remuntar-se segles enrere, només cal trobar dibuixos sobreposats. Si tenim un arbre que va viure de 1850 a 1910 i un altre que va viure de 1890 a 1970, per exemple, haurien de mostrar dibuixos superposats d’entre 1890 i 1910, el període en què tots dos van ser vius. Si es crea un arxiu de seqüències d’anells, es pot retrocedir molt.

A la Gran Bretanya, és una sort que es construís tant amb roure, perquè és l’únic arbre britànic que proporciona proves clares i utilitzables. Però fins i tot les millors fustes presenten problemes. No hi ha dos arbres que tinguin el mateix dibuix. Un pot tenir anells més estrets que un altre perquè va créixer a l’ombra o va tenir més competència arran de terra o menys subministrament d’aigua. A la pràctica, cal una enorme quantitat de seqüències de cercles d’arbres per obtenir una base de dades fiable, i cal fer molts ajustaments estadístics enginyosos per arribar a una interpretació precisa; i per això cal el teorema màgic del reverend Thomas Bayes, que hem esmentat al primer capítol.

Agafant una mostra de fusta del gruix d’un llapis i aplicant-hi totes les proves que hem indicat, els científics van concloure que la porta de l’abadia de Westminster estava feta amb fusta d’un arbre tallat entre 1032 i 1064, just abans de la conquesta normanda, per tant a la fi del període anglosaxó. I aquesta porta solitària és gairebé tot el que resta.[8]

Amb tan poc amb què treballar, hi ha molt marge per als debats. Jane Grenville, a l’erudit i definitiu estudi Medieval Housing (Cases medievals) proporciona dues il·lustracions ben gràfiques que mostren com dos equips arqueològics, que empraven la mateixa informació, van visualitzar l’aspecte d’una casa llarga a Wharram Percy, un poble medieval perdut de Yorkshire. Una il·lustració mostra un habitatge notablement senzill i bàsic, amb parets fetes de fang o clunch (un compost de fang i fems) i un sostre d’herba o pa d’herba. L’altra mostra una construcció amb cintra corba molt més robusta i sofisticada, en què les bigues fornides estan encaixades amb habilitat i cura. El cert és que aquesta prova arqueològica demostra sobretot quin contacte tenien els edificis amb el terra, no quin aspecte tenien.

Durant molt temps es va creure que les cases pageses medievals eren poc més que cabanes primitives: la mena d’estructures fràgils, fetes amb branquillons, que els llops ensorren amb una bufada en els contes infantils. Es tenia la sensació que molt difícilment havien pogut durar més d’una sola generació. Grenville cita un estudiós que se sentia prou confiat per afirmar que les cases de la gent senzilla van ser d’una «qualitat uniformement dolenta a tot Anglaterra» ben bé fins als temps dels Tudor: una bona generalització, i sembla que errònia. Cada vegada hi ha més proves que indiquen que la gent senzilla de l’Edat Mitjana, i probablement de molt abans, podia tenir cases bones si així ho volia. Un indici d’això és el creixement d’oficis especialitzats, com ara els d’elaboradors de sostres de palla, fusters, pintors i similars, a final de l’Edat Mitjana. I cada vegada hi havia més portes amb panys: un clar indici que els edificis i els seus continguts eren valorats. Sobretot, les casetes evolucionaven cap a una gran diversitat de menes: «plenament Wealden», «mig Wealden», «doble pila», «tancament posterior», «amb forma d’H», «vestíbul obert», «passadís creuat amb vaqueria», «passadís creuat sense vaqueria», etcètera. Les diferències tenen poca importància, però per a la gent que hi vivia eren allò que donava caràcter i distinció a les cases. És gairebé segur que la propietat de cases, encara que fossin senzilles, no va trigar a infondre orgull.

El que no passava per alt en temps medievals era que gairebé tot l’espai que quedava per damunt del cap resultava inservible perquè en general era ple de fum. Una llar de foc oberta tenia certs avantatges clars —irradiava calor en totes direccions i permetia asseure-s’hi tot al voltant—, però també equivalia a tenir una foguera permanent al mig de la sala d’estar. El fum i les guspires anaven allà on els menessin els corrents d’aire —i amb molta gent entrant i sortint i la manca de vidre a les finestres, totes les ràfegues, fins les més breus, devien tacar la cara de fum—, o bé s’alçaven cap al sostre i el fum hi quedava suspès i espès fins que s’escapolia per un forat del sostre.

Allò que convenia era quelcom que semblava, a cop d’ull, senzill i evident: una xemeneia pràctica. Però es va trigar molt a emprar, i no per manca de voluntat, sinó a causa de les dificultats tècniques. Un foc crepitant en una llar gran genera molta calor i requereix un bon tiratge i un topall posterior (o retaule, per fer servir el terme arquitectònic), i ningú no sabia com fer-ne de bons abans de 1330, aproximadament (quan la paraula chimney es va enregistrar per primer cop en anglès). Les llars de foc ja existien —els normands les havien portades a Anglaterra—, però no eren gran cosa. Es feien buidant part dels gruixuts murs dels castells normands i obrint un forat al mur extern per deixar sortir el fum. No proporcionaven un bon pas d’aire, i per tant no feien bons focs ni generaven gaire calor, cosa que explica que no es fessin servir gaire fora dels castells. No es podien fer servir amb seguretat en cases de fusta, i la majoria de cases ho eren.

El que acabaria resultant decisiu va ser el desenvolupament de bons maons, que es poden aplicar a la calor a llarg termini més bé que qualsevol roca. Les xemeneies també van permetre fer servir el carbó com a combustible, cosa ben oportuna perquè els subministraments de fusta a la Gran Bretanya estaven disminuint a gran velocitat. Com que el fum del carbó era acre i verinós, s’havia de contenir en una llar de foc, que de primer s’anomenava en anglès chimneypiece (per distingir-la de les llars de foc obertes, anomenades fireplaces), en què els vapors i el fum es podien dirigir cap amunt per un tiratge. Això propiciava unes cases més netes, però un món més brut a fora, i això, com veurem, va tenir conseqüències molt significatives per a l’aspecte i el disseny de les cases.

Tanmateix, no tothom s’alegrava de la pèrdua de les llars de foc obertes. N’hi havia molts que trobaven a faltar el fum suspès i estaven convençuts que era més saludable estar-se «com arengades fumades en fum de fusta», en paraules d’un observador. El 1577 un tal William Harrison encara insistia que en temps dels focs oberts «els caps mai no ens dolien». El fum a l’espai del sostre dissuadia els ocells de fer-hi nius i es creia que reforçava la fusta. Sobretot, la gent es queixava que no s’escalfava tant com abans, i era cert. La ineficiència de les llars de foc en motivava la constant ampliació. N’hi va haver de tan enormes que es construïen amb bancs que permetien seure a l’interior de la llar de foc, potser l’únic lloc de la casa escalfat de debò.

Fossin quines fossin les pèrdues d’escalfor i confort, els guanys d’espai resultaven irresistibles. Per això el desenvolupament de la llar de foc va ser un dels grans avenços en la història domèstica. De sobte era possible posar taulons damunt les bigues i crear tot un món nou al pis de dalt.

L’expansió cap a dalt de les cases ho va canviar tot. Van començar a proliferar les habitacions a mesura que els propietaris rics descobrien els plaers de disposar d’espai abundant per a ells. El primer pas, en general, consistia a bastir una majestuosa cambra nova al pis de dalt anomenada la sala principal, on el senyor i la seva família es dedicaven a tot allò que abans feien al hall —menjar, dormir, repapar-se i jugar—, però sense tanta gent al voltant, i només tornaven al hall de sota per als banquets i altres ocasions especials. Els servents van deixar de formar part de la família i es van convertir, ves, en servents.

La idea d’un espai personal, que ara ens sembla tan natural, va ser una revelació. La gent cada cop en volia més. Ben aviat, no n’hi va haver prou de viure al marge dels subalterns, també calia tenir temps al marge dels iguals.

Quan a les cases els van sortir ales i es van estendre, i quan els arranjaments domèstics es van tornar més complexos, es van crear o adaptar noves paraules per descriure totes les menes de noves habitacions: els mots study (‘estudi’), bedchamber (‘dormitori’), privy chamber (‘excusat’), closet (‘lavabo’), oratory (‘oratori, lloc d’oració’), parlour (‘sala d’estar’), withdrawing chamber (‘saló’) i library (‘biblioteca’, amb un sentit domèstic diferent de l’institucional) daten del segle XIV o d’una mica abans. No van trigar a seguir-ne d’altres: gallery (‘galeria’), long gallery (‘galeria llarga’), presence chamber (‘avantsala’), tiring (o attiring) chamber (‘vestidor’), salon o saloon (‘sala d’estar’), appartment (‘cambra’), lodgings (‘dependències’) i suite. «Com arriba a ser de diferent tot això de l’antic costum que tots els habitants de la casa visquessin de dia i de nit al gran hall!», va escriure Gotch en un rar moment d’entusiasme. Una nova mena que no esmenta Gotch era el boudoir (‘tocador’), literalment ‘una cambra per enutjar-s’hi’, que des dels seus primers temps es va relacionar amb les intrigues sexuals.

A pesar del sorgiment d’una relativa intimitat, la vida va continuar sent molt més comunitària i pública que avui. Els serveis tenien sovint diverses tasses, per facilitar la conversa, i era habitual que a les pintures es mostressin parelles al llit o en una banyera en poses d’enjogassaments informals mentre els servents els esperaven i els amics s’estaven asseguts relaxadament a la vora, jugant a cartes o xerrant, prou a prop per veure-ho i sentir-ho tot amb comoditat.

Els usos a què es van assignar totes les noves cambres de la casa van trigar molt a estar tan segregats com avui. Totes les cambres eren en algun sentit sales d’estar. Els plànols italians de l’època del Renaixement i més endavant no designaven les cambres segons la mena, perquè no tenien una funció fixa. La gent anava per la casa a la cerca d’ombra o sol, i sovint portava els mobles al punt escollit, de manera que les cambres, quan tenien nom, s’anomenaven en general mattina (per a ús matinal) o sera (per a la tarda). A Anglaterra presentaven en gran part la mateixa mena d’informalitat. Un dormitori no es feia servir només per dormir, sinó per a àpats privats i per allotjar visitants distingits. De fet, el dormitori va esdevenir un lloc de lleure general fins al punt que va caldre concebre més espais privats. (Shakespeare fa servir per primer cop bedroom a El somni d’una nit d’estiu, cap al 1590, tot i que només ho entenia en el sentit d’espai dins el llit. Com a paraula per descriure una cambra reservada per dormir, no es va generalitzar fins al segle següent.)

Les petites cambres de davant el dormitori es dedicaven a tota mena de funcions privades, des de defecar fins a tenir-hi cites, de manera que les paraules per designar-les ens han arribat d’una manera estranyament fracturada. Closet, segons ens informa Mark Girouard, tenia «una història llarga i honorable abans de descendir a la ignomínia final d’armari gran o habitació per a la pica i els fregalls de la minyona». Al començament era més un estudi que un espai per guardar-hi coses. Cabinet, originàriament un diminutiu de cabin, a mitjan segle XVI havia passat a significar una caixa on es guardaven objectes valuosos. Ben aviat —en només una dècada, si fa no fa— havia passat a significar tota la cambra, o gabinet. Els francesos, com feien sovint, van refinar el concepte original i van crear diverses menes de cambra: al segle XVIII, un gran castell francès podia disposar d’un cabinet de compagnie, un cabinet d’assemblée, un cabinet de propiété i un cabinet de toilette, a més del senzill gabinet.

En anglès el cabinet va esdevenir la cambra més exclusiva i privada: el reducte més interior on podien produir-se les reunions més selectes. De sobte va fer un d’aquells salts extravagants que de vegades experimenten les paraules, i va passar a designar (ja el 1605) no tan sols el lloc on el rei es reunia amb els seus ministres, sinó el col·lectiu dels ministres mateixos. Això explica per què aquesta paraula ara es refereix tant al grup més proper i elevat de consellers en matèria de govern com al racó amb prestatges del lavabo on tenim laxants i similars.

Aquesta cambra privada tenia sovint una petita cel·la o alcova al costat, en general anomenada privy (‘excusat’), però també jakes, latrine, draughts, place of easement, necessarium, garderobe, house of office o gong, entre altres noms, que contenia un banc amb un forat, col·locat estratègicament molt per damunt d’un fossat o pou profund. Sovint se suposa i de vegades s’escriu que privy va donar el nom a certs òrgans del Govern a Anglaterra, sobretot al Privy Seal (Consell Privat) o el Privy Council (Consell Privat). En realitat, aquests termes van arribar a Anglaterra amb els normands gairebé dos segles abans que privy adquirís el sentit de dependència higiènica. És cert, però, que la persona encarregada del consell privat s’anomenava groom of the stool, o stole (‘mosso del tamboret’ o ‘de les deposicions’, i amb el temps va passar de netejar excusats a ser el conseller de més confiança del rei.

El mateix procés van seguir moltes paraules. Wardrobe (‘guarda-roba’) significava al principi una cambra per guardar la roba. Després es va convertir successivament en vestidor, dormitori, excusat i finalment moble. En aquesta evolució va adquirir també el significat de conjunt de roba, o vestidor.

Per tal d’encabir tots els nous tipus de cambres, les cases van créixer cap enfora a més de cap amunt. A tot el camp va començar a sorgir i a proliferar una mena de casa completament nova, anomenada prodigy house (‘casa prodigi’), que molt rarament tenia menys de tres plantes (de vegades en tenia quatre), i sovint era d’una immensitat impressionant. La més enorme de totes era Hole, a Kent, que va créixer fins a ocupar més d’una hectàrea i mitja i contenia set patis (un per cada dia de la setmana), cinquanta-dues escales (una per cada setmana de l’any) i tres-centes seixanta-cinc habitacions (una per cada dia de l’any); si més no això és el que se’n diu de fa temps.

En contemplar aquestes cases ara es pot veure de vegades, de la manera més sorprenent, que els constructors anaven aprenent-ne a mesura que treballaven. Un exemple destacat és Hardwick Hall, a Derbyshire, construïda per a la comtessa de Shrewsbury —Bess of Hardwick, com s’anomena sempre— el 1591. Hardwick Hall va ser la meravella del seu temps, i de seguida va ser famosa per les grans extensions de finestres, que van originar el molt citat epigrama «Hardwick Hall, more glass than wall» (‘més vidre que paret’). Per a ulls moderns, les finestres són d’una mida i una distribució molt similar a la normal, però el 1591 eren una novetat tan enlluernadora que l’arquitecte (que es creu que era Robert Smythson) no sabia gaire com integrar-les totes. Algunes finestres són en realitat bancs que oculten xemeneies. Altres les comparteixen cambres de plantes diferents. Algunes sales grans no tenen ni de bon tros les finestres necessàries, i cambres diminutes tenen poca cosa més. Les finestres i els espais que il·luminen només s’avenen intermitentment.

Bess va omplir la casa del millor conjunt de plata, tapisseria, pintures i similars que hi hagués a qualsevol casa particular d’Anglaterra, però a un observador modern el que li crida més l’atenció és l’efecte nu i modest. Els terres eren coberts de senzilles estores de joncs. La gran galeria llarga feia 50 metres, però només contenia tres taules, uns quants bancs i cadires de respatller recte i dos miralls (que a l’Anglaterra victoriana eren tresors del tot preciosos, més valuosos que qualsevol pintura).

La gent no es limitava a construir cases enormes: construïa un munt de cases enormes. Part de la singularitat de Hardwick Hall és deguda al fet que ja n’hi havia una de ben bona, de Hardwick Hall (que va passar a anomenar-se Hardwick Old Hall), a l’altra banda de la propietat. Avui és una ruïna, però va continuar en ús en temps de Bess i durant cent cinquanta anys més.

Tradicionalment, els grans constructors de cases (i acumuladors de cases) havien estat els monarques. En morir, Enric VIII tenia ni més ni menys que quaranta-dos palaus. Però la seva germana Elisabet va ser prou llesta per adonar-se que resultava molt més barat fer visites i deixar que els altres es fessin càrrec de les despeses dels viatges, i va recuperar d’allò més bé la venerable pràctica dels royal progresses, o viatges pel regne. La reina no era una gran viatgera, en el fons —no va sortir mai d’Anglaterra, ni tan sols va recórrer grans distàncies al seu interior—, però era magnífica a l’hora de fer visites. Els desplaçaments anuals duraven entre vuit i dotze setmanes i incloïen unes dues dotzenes de cases.

Els royal progresses es rebien gairebé sempre amb una barreja d’emoció i temor entre els amfitrions del monarca. D’una banda, proporcionaven oportunitats úniques de promoció i millora social, però de l’altra eren cars fins a un punt esbalaïdor. La casa reial incloïa fins a unes mil cinc-centes persones, i moltes —unes cent cinquanta en el cas d’Elisabet I— viatjaven amb el personatge reial en els seus pelegrinatges anuals. Els amfitrions havien de fer front no tan sols a despeses enormes en alimentació, allotjament i diversions per a un exèrcit de gent consentida i privilegiada, sinó que podien comptar a experimentar una bona dosi de furts i danys a la propietat, a més de certes sorpreses més malsanes: després que la cort de Carles II partís d’Oxford cap a 1660, un dels que es van quedar comentava amb un to comprensiblement esfereït que els visitants reials havien deixat «els excrements en tots els racons, en xemeneies, estudis, carboneres, soterranis».

Com que una visita reial reeixida podia donar grans dividends, la majoria d’amfitrions s’escarrassaven de les maneres més inventives i esforçades per complaure el convidat regi. Els propietaris van aprendre a oferir complexes mascarades i desfilades com a mínim, però n’hi havia molts que construïen llacs per passejar en barca, afegien ales, reconstruïen paisatges sencers amb l’esperança de suscitar un lleu crit de plaer als llavis reials. S’atorgaven regals amb generositat. Un cortesà dissortat anomenat sir John Puckering va regalar a Elisabet un ventall de seda ornat amb diamants, diverses joies soltes, un vestit esplendorós i dos virginals d’una qualitat excepcional, i després va veure en el primer sopar com Sa Majestat admirava els coberts de plata i un saler i, sense badar boca, se’ls ficava a la bossa reial.

Fins i tot els ministres més veterans van aprendre a ser hipersensibles als plaers de la reina. Quan Elisabet es queixava de la distància que la separava de la casa de camp de lord Burguley a Lincolnshire, aquest va comprar-ne i ampliar-ne una altra a Waltham Cross, ara als afores del nord-est de Londres, perquè era més a prop. Christopher Hatton, ministre de Justícia, va bastir un edifici majestuós anomenat Holdenby House expressament per rebre la reina. A l’últim la reina no va anar-hi, i Hatton va morir amb un deute de 18.000 lliures: una càrrega aclaparadora equivalent a uns 9 milions de lliures d’avui (10 milions d’euros).

De vegades els constructors d’aquestes cases no tenien gaire elecció. Jaume I va ordenar al lleial però modest sir Francis Fane que reconstruís Apethorpe Hall, a Northamptonshire, a una escala colossal, per tal que ell i el duc de Buckingham, el seu amant, disposessin de cambres d’una grandesa adequada per passar-hi de camí cap al dormitori.

La pitjor imposició de totes era rebre l’ordre d’assumir una obligació duradora i onerosa amb la corona. Aquest va ser el destí del marit de Bess of Hardwick, el sisè lord Shrewsbury. Se li va manar durant setze anys que fes d’escarceller de Maria, reina d’Escòcia, cosa que a la pràctica va significar allotjar la cort d’un petit Estat, increïblement deslleial, a casa seva. Només ens en podem imaginar l’ànim afligit quan observava una filera de vuitanta carros arrossegats per cavalls —prou per fer una processó de més de mig quilòmetre— acostant-se pel camí d’accés amb la reina escocesa, cinquanta servents i secretaris i totes les seves possessions. A més d’allotjar i alimentar aquesta gentada, Shrewsbury va haver de mantenir un exèrcit privat per proporcionar seguretat. Les despeses i la tensió emocional van impedir de totes totes que el seu matrimoni amb Bess fos feliç... per bé que probablement no ho hauria estat de totes maneres. Es pot dir que Bess devorava homes: Shrewsbury va ser el seu quart marit, i aquest matrimoni va ser més una fusió financera que no un enllaçament de cors. Finalment ella el va acusar de tenir una aventura amb la reina escocesa —una acusació perillosa tant si era certa com si no— i es van separar. Va ser aleshores, que Bess va iniciar la construcció d’una de les grans cases de l’època.

A mesura que la vida s’anava retirant a l’interior de cases cada cop més grans, el hall va perdre la funció original i es va convertir en un simple vestíbul d’entrada amb una escala: una cambra per ser admès i travessar cap a espais més importants. Aquest va ser el cas de Hardwick Hall, a pesar del nom. Totes les cambres destacades eren al pis de dalt. El hall ja no tornaria a ser mai una cambra de veritable relleu. Ja al 1663, la paraula s’utilitzava per descriure qualsevol espai modest, en particular una entrada o un passadís que en sortís. Contra tota lògica, al mateix temps es va conservar i fins i tot ampliar el sentit original per descriure espais grans i destacats, en especial de públics: Carnegie Hall, Royal Albert Hall, town hall (‘ajuntament’) i hall of fame (‘saló de la fama’), entre molts altres.

En l’aspecte domèstic, però, va esdevenir i continua sent la cambra semànticament més rebaixada de la casa. A l’Antiga Rectoria, com en la majoria de cases d’aquell temps, és un vestíbul reduït, un petit àmbit quadrat utilitari amb armaris i ganxos, on ens traiem les botes i pengem les jaquetes: un clar preliminar a la casa en si. Molts ho admetem de manera inconscient en convidar dos cops els visitants a entrar a les cases: un cop a la porta, quan els fem passar des de fora, i un altre, quan s’han tret els abrics i els barrets, a la casa pròpiament dita amb una doble exclamació alegre i més emfàtica: «Endavant! Endavant!».

I amb això podem deixar la roba d’abric aquí i entrar per fi a la cambra on la casa comença de debò.