Després del vehicle del doctor Solé i Pla, n’havia arribat un altre de la Generalitat que portava Joan Puig i Ferreter. Rabassut, pell torrada, celles i cabell cendrós, Puig i Ferreter tenia una mirada clara, un somriure franc i un caràcter fàcil. Ferm i resolutiu, irradiava bonhomia. Era el perfil que el conseller Ventura Gassol havia trobat més indicat per coordinar les tasques que havien de facilitar el buidat del monestir abans de convertir-lo en hospital de tuberculosos i per entomar el repte de ser el comissari de Montserrat abans no arribés Carles Gerhard, la persona que enviava el govern de la Generalitat per tenir cura del monestir.
El pare abat es va posar al servei de Puig i Ferreter per enllestir l’evacuació dels monjos, els escolanets i els visitants que hi havia instal·lats a les cel·les de l’abadia. I, al mateix temps, es van començar a condicionar les dependències que acollirien les famílies dels mossos d’esquadra que acabaven d’arribar al monestir. La comunitat ja s’havia desballestat per la vinguda dels milicians i ara només quedava fra Rosés, que feia més funcions hospitalàries que no pas religioses. Atenia fra Gili i fra Garriga, grans i malalts, i fra Cervera, que ostentava la distinció de confessor de l’abat perquè era el més gran per edat dels monjos de l’abadia, i no se’n volia anar. I després hi havia fra Carles Areso, que s’encarregava de la porteria de Montserrat. A dreta llei, era l’únic monjo en actiu que quedava. Anava sense hàbit, però això no li impedia vetllar amb zel i desfici perquè Montserrat no fos saquejada i ultratjada. No estava sol en aquesta tasca: l’ajudaven des de dins, però també des de fora de l’abadia.
—Benet, amb el comissari Puig i Ferreter estem organitzant la sortida dels germans, de l’Escolania i de tothom que és al recinte conventual —va dir-li l’abat al nen.
—Jo no vull marxar, reverendíssim pare. Montserrat és casa meva —va respondre en Benet.
—D’acord —va contestar-li, ferm, l’abat, que estimava aquell escolanet com si fos el seu fill—. Ho organitzaré perquè ara t’estiguis amb el comissari Puig i Ferreter, i quan arribi el senyor Carles Gerhard amb la seva dona i els seus dos fills, que tenen la teva edat, m’asseguraré que et puguis quedar amb ells fins que s’acabi aquesta guerra...
En Benet va sentir aquella paraula, guerra, i va deixar d’escoltar l’abat per uns instants. No sabia ben bé què volia dir, què representaria que comencés una guerra, però ja intuïa que no portava res de bo. Tenia el cap ple de pensaments, tots negatius. Es va abstreure uns instants, i quan li va passar aquell entotsolament l’abat va percebre la confusió del nen.
—Benet, no sé quan ens tornarem a veure. De fet, no tinc clar que ens arribem a veure mai més.
—Mai? Per què ho dieu, això, reverendíssim pare? —L’escolanet no ho entenia.
—Fill meu, a aquesta gent que vol governar no els agradem els que ens dediquem a les coses de l’Església, i ens volen a tots morts.
—Morts? Però per què? Quin mal heu fet?
—Cap, Benet, cap. Només puc fer meu el prec que va dir Déu Nostre Senyor a la creu: «Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan».
L’escolanet, entristit, es va abraçar a l’abat.
Aquell gest, senzill i sentit, va agafar desprevingut l’abat Marcet, que no va poder evitar que una llàgrima li rodolés galta avall. A ell, que era un home que mai deixava que les emocions l’envaïssin, que estava revestit d’una cuirassa feta per aguantar moments sensibles, commovedors i emotius. En aquell instant, però, va ser conscient que no tornaria a trepitjar el terra de Montserrat.
—Benet, m’has de prometre que tindràs cura d’aquesta abadia.
—Us ben juro per la Mare de Déu que ningú la profanarà. Teniu la meva paraula —va dir el nen fent un petó a la creu que duia penjada al coll.
Va ser el seu últim gest abans que l’abat li demanés que guardés la creu i que es vestís amb pantalons curts i samarreta. L’hàbit de l’Escolania ja el podia ben amagar.
Un cop va haver obeït les ordres de l’abat, en Benet va anar a fer una passejada. Feia poc que l’escolanet havia sabut que aquell recinte s’havia construït segons la regla benedictina, que establia que, si era possible, el monestir havia de comptar amb tot allò que fos necessari per viure i que els edificis havien d’estar connectats tant amb la vida religiosa com amb la social dels interns. La basílica de Santa Maria era el centre de la comunitat; no en va custodiava la imatge de la Mare de Déu. Sense oblidar el refetor, on s’aplegaven per menjar mentre un dels monjos llegia en veu alta; els dormitoris, per descansar, i la sala capitular, per a les reunions religioses i disciplinàries, elements essencials de la vida monàstica que estaven situats al voltant d’un pati enclaustrat amb una arcada coberta que facilitava el pas d’un edifici a un altre. La infermeria per als monjos malalts estava connectada amb el jardí de l’herbolari i el dels novicis; l’edifici de l’Escolania era a l’exterior, contra la paret oposada de la basílica, fora del recinte conventual, a prop d’on vivia l’abat: una cel·la des d’on ho podia controlar tot. Al voltant de la plaça també hi havia altres espais necessaris, com ara la fleca-pastisseria i la bugaderia, que duien les monges; la botiga de records; el restaurant i els edificis de cel·les per fer-hi retirs i exercicis espirituals, i els pisos on vivien els treballadors del monestir. Ara els ulls d’en Benet eren testimonis dels canvis que patien tots aquests espais per culpa de la guerra.
El dijous es va aixecar amb un cel net i clar, presagi que tornaria a ser un dia de canícula de juliol. En Benet resava. Ho feia en una capella de la basílica molt acollidora, de forma ovalada, just darrere de la Verge, en un dels cambrils de l’absis. A primera hora del matí era el moment propici per recollir-se allà en silenci, perquè el sol projectava els colors dels vitralls als bancs de fusta i al terra de marbre negre i blanc, mentre l’esquena de la Moreneta es perfilava sobre l’altar.
Aquell dia començava l’evacuació dels monjos del monestir. L’operació era molt arriscada perquè les carreteres estaven plenes de controls; l’opció de baixar amb el cremallera s’havia desestimat. A en Benet sempre l’havia fascinat aquell tren, que ara que se n’anava cap al despatx de l’abat veia aturat a l’estació. Els trens cremallera tenien la peculiaritat d’enganxar-se a la via mitjançant un tercer rail dentat —per això se’n deia cremallera— que facilitava la circulació del comboi, format per la màquina locomotora i un parell de vagons de fusta, pels pendents costeruts i elevats de la muntanya de Montserrat.
Reunits al despatx abacial, l’abat Marcet, Puig i Ferreter i el sotscaporal Montgay escoltaven l’estratègia que els plantejava el senyor Joan Busquets, que regentava la botiga de records juntament amb la seva dona a la plaça de Santa Maria. En Busquets era un home de mitjana edat, no gaire alt, i tenia la capacitat d’estar al mig de tot el que es movia al monestir. Sempre anava ben vestit i ben clenxinat, duia un somriure penjat dels llavis i, malgrat que no era gaire religiós, tenia una bona relació amb els monjos, perquè era un home capaç d’alleugerir tota mena de qüestions. Era resolutiu i expeditiu.
—Proposo que fem tres grups. Vós, pare abat, anireu en el primer grup per la ruta de Collbató, uns altres baixaran per Monistrol, i un tercer grup, per Esparreguera. Els que vagin vestits de civils es confondran amb els visitants i treballadors que hem d’evacuar.
—I la resta?
—Farem veure que estan detinguts pels Mossos d’Esquadra i que els portem a judici a Barcelona.
Els tres homes van estar d’acord amb la proposta d’en Busquets i ho van organitzar d’aquella manera.
Arribat el dia, quan els monjos ja eren dalt d’un camió i encaraven el portal per sortir cap a Barcelona, van arribar els homes del Comitè de Monistrol acompanyats d’en Busquets. Van fer parar el vehicle i el milicià que duia la veu cantant va dir que estaven detinguts per possessió d’armes i que els volien fer un judici, perquè en unes dependències monacals s’acabava de trobar una caixa amb, bàsicament, una quarantena de pistoles i fusells vells.
—Aquestes armes que dieu havien estat del sometent —va aclarir un frare.
En Busquets, picant-los l’ullet, els va animar que els seguissin la veta. Ja sabien que havien de fer veure que estaven detinguts pels Mossos d’Esquadra, i que quan arribessin al control els explicarien que duien els monjos a Barcelona.
—Però per fer-ho encara més real hi hauríem de posar una mica de salsa! —va dir en Busquets.
—Què voleu dir? —va preguntar un dels monjos.
—Perquè els milicians s’ho creguin podríeu oposar resistència i simular un intent de fugida cap a la muntanya.
—Som monjos, no actors! —va protestar un dels frares.
—Si voleu continuar resant a la Moreneta, val més que em feu cas, germà.
I, amb l’ai al cor, la dotzena de monjos que havien de ser evacuats van fer cas d’aquella estrafolària idea d’en Busquets. Així, abans de marxar amb el vehicle que els havia de dur cap a Barcelona, es van enfilar per algunes de les vies i dreceres que anaven per la muntanya. No se’n van anar gaire lluny perquè poguessin sentir com se’ls cridava. El mateix Busquets va alertar els Mossos que els frares no havien complert amb el que s’havien compromès.
—Facin el favor de sortir dels seus amagatalls i no hi haurà cap represàlia!
La veu metàl·lica i prenyada de pressa del caporal dels Mossos retrunyia per la plaça de Santa Maria gràcies al sistema de megafonia del camió.
L’espera es va allargar una mitja hora ben bona fins que de diversos baixants de la muntanya van aparèixer, abatuts i humiliats, els frares, sense hàbit i vestits amb les robes que duien quan van ingressar a l’abadia, i van fer cap al camió.
En Busquets somreia mentre feia una llarga xuclada a la cigarreta que acabava d’encendre. Tot rutllava segons el que estava previst.
Un altre camió dels Mossos va ser interceptat per un grup de milicians d’Esparreguera. Van fer aturar el vehicle, el van inspeccionar i els va sorprendre la gran quantitat d’homes que hi anaven. En preguntar qui eren, un mosso va respondre amb determinació, sense pensar-s’ho dues vegades:
—Són frares! Que no ho veus?
Com que no duien l’hàbit i anaven vestits amb roba de carrer, la resposta va aconseguir l’objectiu buscat. Els milicians van quedar desarmats, en fora de joc. Estaven descol·locats perquè no sabien si allò que els deien era cert o només era un joc de paraules que buscava confondre’ls. A Montserrat, al marge dels frares, també hi havia visitants, participants en exercicis espirituals i retirs, treballadors i altres persones que havien d’abandonar el recinte. I el que argumentava el mosso era perfectament creïble, però ho veien massa evident. No serien tan ximplets de caure en la trampa. No podien ser frares, tots aquells individus.
Al cap d’uns instants de tensió, van deixar passar el vehicle i els monjos també van superar els controls, i quan van arribar a Barcelona van fer nit a la Comissaria d’Ordre Públic de la Via Laietana. L’endemà al matí, Frederic Escofet, responsable dels Mossos d’Esquadra, els va anar a buscar amb l’excusa de jutjar-los, però en realitat els va allotjar en un local discret que l’abadia tenia a la ciutat.
Als monjos que van demanar d’anar a un domicili d’alguna amistat també se’ls hi va portar. Allà es van esperar fins que alguns van embarcar cap a Itàlia, d’altres se’n van anar acollits a Alemanya, com va fer l’abat Marcet després. I diversos frares se’n van anar al País Basc, a Suïssa, a Portugal o a França.
L’endemà que els monjos haguessin marxat es van presentar al monestir una cinquantena de persones de Monistrol, la majoria homes armats, que tenien una idea molt clara: rampinyar tot el que poguessin. Els va rebre el senyor Busquets, que feia de mitjancer interessat. Entre ells hi havia dos regidors de l’ajuntament del poble, a qui en Busquets va fer un senyal amb el cap perquè el seguissin. Mentrestant, per acontentar els saquejadors i tenir-los entretinguts, en Busquets els va donar quincalla, objectes d’escriptori de poc valor, rellotges i plomes que hi havia en una sala al costat de la porteria, i ell i els dos regidors van entrar a les dependències de la sastreria.
—Aquí teniu aquesta tela, destinada a fer hàbits dels monjos, que us la puc vendre a cinc pessetes el metre.
—Però teníem entès que aquest gèneru es volia enviar al front —va dir un dels regidors.
—Apa, aquí! No voldreu pas que als nostres soldats els fem anar vestits de frares, que els menjacapellans els pelaran de seguida! —argumentava en Busquets mentre els ensenyava la roba, que allà ja no faria cap servei. Quan els va haver convençut, els dos homes van pagar i es van endur els farcells de tela.
En Busquets havia treballat a l’Ajuntament de Monistrol i coneixia la vida política i social del poble, i també les relacions, a vegades tenses, amb la comunitat de Montserrat. Per això, ara que els monjos no ho podien impedir, i abans que potser algú calés foc a l’abadia i ho reduís tot a cendres, mirava de treure’n el màxim profit personal sense que ningú s’ho ensumés.
Que fra Cervera decidís quedar-se va suposar un gran alleujament per a en Benet. Li agradava anar-lo a veure a la seva cel·la. Era una habitació més aviat petita amb l’indispensable per viure, un pèl fosca però acollidora. A en Benet li feia l’efecte que entrava en una cova on trobava un savi encofurnat que li explicava coses. Fra Cervera en sabia un munt, de coses. I no només perquè com que era el monjo més gran tenia el privilegi de ser el confessor del pare abat. Era un pou de saviesa. De sempre, hi havia tingut una relació molt estreta, com si fos el seu avi. Però també el seu mestre. N’aprenia molt, de fra Cervera. Malgrat la seva edat —rondava la vuitantena—, fra Cervera tenia una mirada viva i desperta, reflex de la curiositat que mai l’havia abandonat. En els seus ulls hi espurnejava un somriure que omplia de fermesa la seva cara prima i de faccions allargades.
Fra Cervera tenia la mobilitat força reduïda perquè tenia una cama de fusta que el feia anar coix. En Benet procurava no mirar-se-la gaire per no incomodar el frare, però li era molt difícil.
—Quan tenia quinze anys vaig patir tuberculosi —li va explicar el monjo, conscient de la curiositat de l’escolanet—. Me la van haver de tallar perquè la infecció no se m’escampés per tot el cos. Vaig trigar un any a recuperar-me.
—Ho devíeu passar molt malament...
—Em va ajudar la poesia. Els versos d’un poeta anglès a qui també li havien amputat una cama em van servir per donar-me força de voluntat, recuperar-me i superar l’adversitat. Vaig entendre que ho havia d’acceptar i tirar endavant. Per això, fent servir les seves paraules inspiradores, em vaig convertir en l’amo del meu destí i en el capità de la meva ànima. I vaig decidir que consagraria la meva vida a ajudar els altres.
En Benet acudia sovint a fra Cervera perquè l’ajudés a resoldre dubtes.
—Per què estem en guerra? —li va preguntar un dia.
—Des que els reis van deixar de jugar-se la vida al capdavant dels exèrcits, les guerres les fan covards asseguts als despatxos. Les guerres tornen bojos els qui hi participen —va contestar-li el monjo.
A en Benet li va semblar que no li responia la pregunta, i l’hi va repetir.
—Però per què estem en guerra?
—Ai, fill meu... perquè no es volen entendre! Perquè n’hi ha uns que volen imposar-se i obligar uns altres a creure en el que ells creuen.
—I quin és el problema?
—Que quan no es posen d’acord parlant, hi ha un dels dos bàndols que decideix que ho resoldran d’una altra manera.
—Quina?
—Per força. Amb la força de les armes. I això és el que ha passat.
—No ho entenc.
—Sí, home, sí, Benet. Això és com quan en una família hi ha dos germans que no s’avenen. N’hi ha un que vol unes coses i un altre, unes altres, i no es posen d’acord. Espanya es baralla contra ella mateixa perquè és com si fos una guerra de germans.
—I?
—I n’hi ha uns que creuen que, si no veus les coses com les veuen ells, estàs equivocat i ets un entrebanc per als seus desitjos i anhels. I com que els fas nosa, t’aparten.
—Com?
—A empentes, fins que caiguis i surtis del seu camí.
—Matant-los?
—Sí. —Fra Cervera va claudicar—. I arribar a aquest extrem és un fracàs. Per nosaltres, que creiem en la paraula, és un fracàs quan mor algú perquè no hem aconseguit que la paraula sigui prou forta per convèncer —va sospirar—. I han vist en l’altre, l’enemic, el diferent, el que s’ha d’eliminar. Just al contrari del que deia Ramon Llull: «L’altre és un element essencial per a la construcció d’un mateix».
En Benet assentia sense entendre gaire el que deia fra Cervera.
—I ho han fiat tot al poder de les armes i no de les idees, de les paraules, i mira què ha passat: que una lluita d’idees, de diferents maneres de veure les coses, de pensar diferent, no es resol en un combat dialèctic sinó que es pensen que ho solucionaran a canonades...
El nen l’escoltava atent. No se sentia cap mena de soroll entre aquelles parets. El monjo va afegir:
—Les paraules sempre han ajudat a construir els fonaments de la societat i a generar estabilitat. Paraules com ara «confiança», «voluntat», «paciència», «sacrifici», «parlar», «escoltar»... Paraules que generen fets i actituds, però quan perden el seu valor és la societat qui se’n ressent. I això comporta que s’instal·li la crisi, que no vol dir res més que una situació complicada, difícil i inestable.
»Les grans crisis de les societats que ens han precedit al llarg de la història han estat crisis de paraules. L’home no funciona quan no es respecta la paraula: ni la paraula donada, ni l’escrita. Un pensador grec que es deia Aristòtil ja distingia l’home dels altres éssers vivents per la paraula. Per l’ús que en fa. Per la capacitat d’enraonar, de posar raó en les paraules. I viure en la paraula, la construïda, la donada, la dialogada. L’entesa. Si posar la paraula per davant és el que ens fa diferents, no tindria sentit que si donem la nostra paraula no la complim.
Fra Cervera va tornar a respirar profundament per sentenciar:
—Benet, els que s’abandonen a la guerra no tenen paraula ni la respecten. L’únic llenguatge que entenen és el de les armes. I per això estem en guerra. Ho entens?
—Més o menys —va respondre l’escolanet, sacsejant el cap.
En Benet ja estava acostumat a la retòrica dels frares i els germans mestres de l’escola gastaven el mateix to, potser una mica més pedagògic, però no es penedia pas d’haver preguntat a fra Cervera el perquè d’aquella situació. Sabia que de mica en mica ho aniria assumint i que, amb l’ajuda d’aquell monjo, ho entendria.
Aquells primers dies en Benet acompanyava el senyor Puig i Ferreter, que, juntament amb dos mossos d’esquadra, inspeccionava i examinava atentament l’estat del recinte conventual després que els primers exaltats i incendiaris s’haguessin acarnissat amb Montserrat. L’aspecte era insòlit. En Benet no hi estava gens acostumat, a aquella situació sobrevinguda. La plaça, que solia estar plena d’activitat, amb una afluència constant de visitants, ara havia quedat reduïda al silenci i al desori. Res de romiatges, ni puntes ni mantellines, ni ciris, ni cants, ni campanes, que havien deixat de tocar expressament per ordre de la Generalitat. Res. El silenci estava acompanyat dels senyals del saqueig d’alguns milicians que havien entrat a les dependències monacals. A la plaça porxada de davant la basílica s’hi podien veure piles i piles de papers, una estesa de llibres estripats, mobles, roba esquinçada, alguna màquina d’escriure. El senyor Puig i Ferreter es posava les mans al cap davant d’aquelles mostres d’exaltació i radicalitat que no portaven enlloc. Malgrat l’autoritat que tenien els Mossos, no havien pogut impedir aquells escorcolls incontrolats que en alguns casos derivaven en pillatges, requises i saquejos. La basílica estava tancada i segellada, però Puig i Ferreter i els mossos es van passejar pel claustre, el refetor i van accedir també a la pinacoteca, a la biblioteca i al museu bíblic. Allà en Benet va quedar glaçat quan, al costat d’una mòmia egípcia que havia dut el pare Ubach dels seus viatges pel Pròxim Orient, hi va descobrir un escorpí. «Tant de bo», pensava, «que s’arquegi i clavi el seu fibló a alguns d’aquesta colla d’eixelebrats que només fan destrosses!».
Però les destrosses de veritat les van veure quan van deixar aquesta zona per enfilar-se pels camins dels voltants. Allà la destrucció es va fer més evident.
El que havien estat les escultures del Via Crucis, a tocar del monestir, ara estaven destrossades i reduïdes a un munt de runa.
—Estan obsessionats... —va reconèixer Puig i Ferreter—. Ja em van advertir que volien «netejar» la muntanya.
Aquell era el verb que els del comitè antifeixista de Monistrol havien fet servir la primera vegada que es van adreçar a l’enviat de la Generalitat. La seva ferma intenció era deixar la muntanya neta de símbols religiosos.
Amb l’ànima als peus, Puig i Ferreter, la parella de mossos i en Benet van tornar cap a l’abadia, on s’enllestien els preparatius per evacuar més persones. De l’altre costat de la plaça, se’ls acostava un home cridant desesperadament, i brandant els braços com si fossin branques d’un desmai atiades pel vent.
—Can Castells! Can Castells! —repetia entre crits i esgarips.
Era el telefonista de Montserrat, en Sebastià Pujol, que venia a escometre Puig i Ferreter panteixant, amb la camisa per sobre les calces i faltat d’aire perquè no estava fet per a aquelles corregudes.
—Senyor! Saquegen Can Castells! Un dels treballadors ha tingut temps de telefonar-me per avisar-me abans que arrenquessin la línia. Afanyeu-vos!
En Sebastià Pujol es referia a la finca de Can Castells, on, entre altres productes, la comunitat hi elaborava el licor d’Aromes de Montserrat.
—Pel que ha pogut veure el noi que ha telefonat, els dels comitès de Collbató, Monistrol i Esparreguera s’hi estan afanyant de valent!
—Senyor, hi hauríem d’anar per evitar que consumin el saqueig i, en la mesura del possible, fer-los desdir de les seves intencions —va indicar un dels mossos.
—Teniu raó. És molt lluny, Can Castells? —va preguntar Puig i Ferreter.
—No! Jo us puc guiar fins allà. —En Benet es va avançar al telefonista.
—Doncs no perdem més temps!
Puig i Ferreter i en Benet van entrar al cotxe que conduïen els mossos. Per indicació de l’escolanet van agafar el camí vell de Monistrol, també conegut com «el camí de la cova de l’ànima», per arribar fins a aquella masia al terme d’Esparreguera.
El mosso que conduïa s’aferrava al volant fent esforços per no perdre el control del vehicle i estimbar-se per algun d’aquells barrancs.
—Aquest camí és una mica més enrevessat, però no és tan concorregut —explicava en Benet mentre es dirigien cap a aquella propietat de l’abadia.
Malgrat els revolts, els ressalts i els esvorancs a la via, van fer el trajecte en menys d’una hora.
Quan van arribar, la imatge era desoladora. Can Castells era una casa pairal de pedra i maó, de grans dimensions però senzilla i austera. Planta baixa, dos pisos i golfes i una galeria adossada a l’edifici que feia una porxada amb arcs de mig punt. Davant la façana principal s’obria una plaça que duia a diverses dependències. Una columna de fum s’aixecava d’un dels tres locals, i pel voltant de la porta de l’establiment més gran corrien grups d’incontrolats que anaven i venien del magatzem als seus vehicles carregats amb botes, cantimplores, garrafes, ampolles i tota mena d’atuells que poguessin contenir líquid. Havien obert les aixetes dels dipòsits, i un doll rajava per terra escolant-se per tot arreu i desembocant cap als camins, marge avall.
—Germans, companys! No ho malbarateu, tot això! —cridava Puig i Ferreter—. Penseu que, ara, tot això també és del poble! —insistia—. Tot això també és vostre!
Però ells feien com si sentissin ploure, i s’afanyaven a omplir i carregar com més marranxes millor.
—Companys, feu-ho per Catalunya! —s’esgargamellava sense èxit Puig i Ferreter.
Un dels mossos d’esquadra, que s’ho mirava amb els ulls plens de tristor, el va agafar pel braç.
—Deixeu-ho estar, senyor. No hi tenim res a fer. A més, aquesta gentada, en el seu estat, encara se’ns podria girar en contra i fotre’ns un mal tantu. Creieu-me, el mal ja està fet.
Només un es va girar cap allà on hi havia els mossos, en Benet i Puig i Ferreter per escopir a terra i, renegant, va dir:
—Goiteu! Quins collons que té, el nou abat de Montserrat! Que se’n vagi amb la cua entre cames! —I tots van esclatar a riure.
Els comitès ja sabien que la Generalitat havia confiscat el monestir i entre els membres corria la brama que hi havia un abat laic que, sense bàcul ni mitra, pretenia portar-ne les regnes. No l’hi posarien pas fàcil.
Puig i Ferreter va fer cas del mosso d’esquadra i se’n van anar de Can Castells impotents, sense deixar de pensar que allò tot just acabava de començar. Per això va decidir ordenar a tots els responsables d’indrets susceptibles de patir escorcolls o saquejos que els deixessin fer. Va entendre que si oposaven resistència seria pitjor.