Amb els nois tenim un ritual.
I el seguim sempre... O gairebé sempre.
En Ciscu aixeca les baquetes i diu cada vegada una frase diferent. Diu que té memòria de peix i que és incapaç de recordar gaires frases seguides.
«Si pogués recordar-me’n seria jo el cantant, així que no et queixis», em diu quan, amb mirada inquisitiva, li pregunto què li costa tant d’aprendre’s de «Tots a l’una i tots per a tots». «Qualsevol gall el dissimulem ballant, i bon concert!», acaba reblant.
Ell diu que una frase tan llarga no se l’ha après ni tan sols quan feia teatre a l’escola. Potser per això sempre que podia demanava fer d’arbre.
«A més, Àxel, per què et penses que les frases importants són curtes? Bon any, per molts anys, bon dia de Sant Valentí... Perquè així ens en recordem tots! La teva del concert no pot ser més enrevessada, sembla una barreja del que diria en D’Artagnan als mosqueters i una lletra dels Doctor Prats combinada amb un tequila sense llimona...».
Al final em fa riure, com sempre. I ho hem deixat en un bon concert, i si a algú se li desafina el baix, que dissimuli tan bé com pugui!
Mai no li he demanat com es va poder treure dues carreres si és incapaç de recordar què va menjar ahir per sopar.
«Però això no s’hi val, això és fer trampes. Ningú no recorda què va menjar ahir per sopar!», diu ell, per defensar-se o perquè sempre vol tenir raó, encara no ho tinc clar.
I després, burleta, afegeix: «El que tinc clar és què vaig menjar de postres...».
Ell només menja ensaïmada de postres, així que li dic que és un trampós.
I després arriba en Sinclair, probablement el més madur de tots, o el més interessat que els temes tirin endavant i que assagem per als concerts.
«Vinga, nanos, a donar-ho tot!», ens diu en Sinclair amb la seva veu rogallosa.
I nosaltres tres ens el mirem com si no l’haguéssim vist mai.
Ara està diferent.
No sabem què li passa.
En Vincent diu que per fi li ha fet cas i ha après a surfejar.
En Ciscu insisteix que està enamorat.
I jo penso que ha de ser alguna altra cosa.
Potser només és que troba a faltar casa seva, que va dir l’altre dia, en Ciscu, amb els ulls humits.
«Però que no és d’aquí...?», va demanar en Vincent, confós.
I jo em vaig arronsar d’espatlles. És tan refotudament misteriós que cap de nosaltres no li ha demanat mai d’on és.
I en Ciscu, que havia acabat rematant: «Però podria ser de qualsevol lloc. Trobo que no té accent d’enlloc, però si em dius que és de Sabadell, també m’ho crec».
Jo havia obert molt els ulls, m’havia passat la mà pels cabells i, just quan estava a punt de replicar, en Ciscu va moure la baqueta en l’aire per just després anunciar: «Un, dos, tres... Uo... Uo...». I no em mireu així!
Així.
Com si fos el cantant menys original del món.
A favor meu us he de dir que és l’única cançó que comença així...
Encara que un parell tenen uns quants «uo, uo» a la tornada. Però és que a tots ens ha passat. Que quan no sabem què dir, ens posem a taral·lejar...
L’«uo, uo» i el «nanaranà» rimen absolutament amb tot.
Ara, si no us acaba de convèncer, sempre podeu recórrer al «paparapà».
Encara que jo, ja us aviso, no us el podreu treure del cap ni que l’intenteu oblidar amb una altra cançó.