(Iloilo, illes Filipines, 7 d’octubre del 1896)
Capità del 1921 al 1924
El pare de Paulino Alcántara era un militar destinat a les Filipines quan aquest país encara era una colònia espanyola. Allà va conèixer la seva dona i allà va néixer en Paulino, el 1896. Va tornar a Barcelona el 1899, després que l’Estat espanyol perdés la colònia. La seva arribada va coincidir amb el naixement del FC Barcelona, i l’any 1910 ell mateix es va adreçar a Gamper, el fundador del club, per demanar-li que creés un equip infantil, del qual va passar a formar part. Va fer el salt al primer equip només dos anys després, el 1912. Amb tan sols setze anys, ja des de l’inici va ser un dels jugadors més destacats de la seva generació, per la tècnica, la velocitat, la capacitat golejadora i el carisma. Amb 404 gols en 404 partits, va ser el golejador històric del club fins que l’argentí Leo Messi li va arrabassar el tron.
Tot això en uns anys en què encara no s’havia constituït el Campionat Nacional de Lliga (va néixer el 1929), però sí la Copa d’Espanya, que el club va guanyar cinc vegades amb Alcántara com a jugador, i altres campionats avui desapareguts, com el de Catalunya, que el Barcelona va obtenir en deu ocasions amb Paulino a l’equip.
A la seva biografia Mis memorias, escrita el 1924, on inclou «consells pràctics per a l’entrenament» (tal com indica el subtítol), Alcántara desvetllava que la seva passió pel futbol va néixer a Barcelona una tarda del 1908 que va veure un partit dels seus companys de classe. Des d’aquell moment, la passió pel futbol va dominar la seva vida i no va desistir en l’obsessió fins que va aconseguir la primera pilota. Tanmateix, el futbol va estar a punt de perdre una figura fonamental per problemes de salut, quan va patir un trastorn hemorràgic que li destruïa les plaquetes necessàries per a la coagulació normal de la sang. Sortosament, va superar la malaltia.
En el seu debut amb el primer equip, el 25 de febrer del 1912, Paulino va jugar contra el Català Sporting Club en un partit del Campionat de Catalunya. Res a destacar excepte que va marcar tres gols dels nou que van donar la victòria al Barça, i que els pocs centenars d’aficionats que van anar al camp del carrer Indústria van presenciar, segons van afirmar en dues biografies d’Alcántara els periodistes Xavier Díez Serrat i Ángel Iturriaga i David Valero. El naixement d’una llegenda, probablement la primera del món del futbol, almenys dins de les nostres fronteres. A més, les cròniques esportives expliquen que en el seu segon i tercer partit va repetir el hat-trick del seu debut.
També es recorda especialment un partit amistós de la selecció contra França —amb companys blaugrana com Samitier o el mític porter Zamora— l’abril del 1922, en què Alcántara va marcar dos gols dels quatre que va fer Espanya. Doncs bé, el primer el va xutar amb tanta potència que va trencar la xarxa. O això ha quedat en la memòria. Les seves virtuts com a interior dret i el potent xut —amb la dreta, però a vegades també amb l’esquerra—, així com la seva intel·ligència en el joc, compensava el fet que els defenses el superessin físicament i van contribuir, juntament amb la seva forta i carismàtica personalitat, que es convertís en el primer jugador autènticament popular de l’entitat.
Altres episodis de la seva vida demostren fins a quin punt Paulino Alcántara no va ser un jugador qualsevol. El 1916, només quatre anys després del debut en el primer equip, se’n va a les Filipines amb la família i allà comença a estudiar medicina. Però al cap de poc el club li va demanar que tornés per ajudar a resoldre els greus problemes esportius que tenia l’equip. Després de convèncer la seva família perquè el deixessin tornar i després de dos mesos de viatge per mar, el 28 d’abril del 1918 Alcántara desembarcava a Barcelona disposat a competir i sense abandonar el seu somni extraesportiu. Va continuar estudiant la carrera de medicina, i per això fins i tot va renunciar a anar als Jocs Olímpics d’Anvers el 1920. A mitjans d’aquella dècada va començar a exercir com a metge especialitzat en urologia, però sense deixar la pilota fins a la seva retirada el 1927, un any abans de l’inici de la Lliga. En el seu comiat va ser objecte d’un homenatge per part del club —amb els jugadors de l’anomenada Edat d’Or del Barça com Plattkó, Samitier, Piera o Sastre— i de la selecció, els quals van jugar un partit en honor seu al camp de Les Corts, amb l’aforament complet.
Després de l’etapa com a jugador, Paulino Alcántara va tornar al club en qualitat de directiu en dos ocasions, a l’any 1931 i la temporada 1933-1934. Durant la Guerra Civil va formar part del bàndol insurrecte com a tinent mèdic, i a la seva relació amb el Barça va quedar interrompuda fins al 1959, quan hi va tornar per ser president de l’Agrupació d’Antics Jugadors.
Va morir el 13 de febrer del 1964, amb seixanta-set anys, d’anèmia aplàstica, infecció sanguínia greu que impossibilita a la medul·la òssia produir el nombre suficient de glòbuls perquè el cos funcioni amb normalitat, una malaltia que sembla relacionada amb aquell primer episodi de la seva infantesa i joventut. El fèretre va ser transportat per diverses llegendes del club, entre les quals els seus admirats Samitier i Ricardo Zamora.