Joshua L. Freeman

Si vau agafar un Uber a la ciutat de Washington fa pocs anys, és probable que el vostre xofer fos un dels poetes uigurs vius més importants. Tahir Hamut Izgil va arribar als Estats Units amb la seva família l’any 2017, fugint de la persecució despietada del govern xinès contra el seu poble. La fugida d’en Tahir no només el va deslliurar d’un internament gairebé segur en els campaments que s’han empassat més d’un milió d’uigurs; també li va permetre compartir amb el món les experiències de la calamitat que està engolint la seva terra natal. Aquestes memòries són el relat de primera mà d’en Tahir d’una de les crisis humanitàries més colpidores del món i de la supervivència d’una família.

Abans de conèixer en Tahir, jo ja coneixia els seus poemes. Els vaig trobar poc després de començar a treballar de traductor a Xinjiang, la regió uigur a l’oest de la Xina. Un bon amic que tenia allà no parava de dir-me que si volia entendre realment la cultura uigur n’havia de llegir la poesia. Com molts americans, rarament em sentia atret per la poesia, i no vaig fer gaire cas del consell del meu amic. Un dia, però, un altre amic em va posar un full de versos d’en Tahir a la mà. Mai no m’havia afectat tan profundament la poesia.

Per als uigurs, la poesia no és merament competència d’escriptors i intel·lectuals. Els versos s’entrellacen amb la vida quotidiana —es deixen caure en les converses, es comparteixen constantment a les xarxes socials, s’escriuen entre els amants—. A través de la poesia, els uigurs afronten els problemes com a comunitat, tant si és per debatre els rols de gènere com si és per desafiar la repressió estatal. Encara ara, em desperto molts matins amb la bústia d’entrada plena de versos nous que m’envien els nombrosos poetes de la diàspora uigur perquè els tradueixi.

La influència i l’eminència dins de la comunitat uigur també van sovint lligades a la poesia. Demaneu a qualsevol uigur que anomeni deu uigurs destacats i uns quants seran poetes. Demaneu a un intel·lectual uigur que anomeni els pensadors i escriptors uigurs més importants i probablement sortirà el nom de Tahir Hamut Izgil.

Vaig conèixer en Tahir a principis del 2008, quan començava a traduir poesia uigur. La seva presència va ser tan memorable com els seus versos. Menut, enèrgic i llòbregament elegant, en Tahir té una mirada intensa i una manera de parlar vigorosa i precisa. A mesura que el tema de la conversa passava de la poesia a la política, a la història i a la religió, de seguida se’m va fer evident l’amplitud dels seus interessos i experiències.

Fill de pagesos productors de làctics, es va criar en un poble als afores de Kashgar, una ciutat antiga al sud-oest de la regió uigur; els ritmes i les tradicions populars de la vida rural uigur continuen sent una font per a la seva poesia. En Tahir va néixer durant la Revolució Cultural, al punt àlgid del radicalisme maoista, però va assolir la majoria d’edat en els temps de l’alliberament econòmic i cultural dels anys vuitanta. La poesia monòtona i polititzada dels anys de Mao deixava pas a una florida de nous gèneres, estils i temes. Quan Tahir va publicar el seu primer poema, mentre encara estudiava a l’institut, va entrar a formar part d’una escena literària en ebullició.

En Tahir era un estudiant excel·lent i es va mudar a Pequín per fer els estudis universitaris. Procedent del món de parla uigur de Kashgar, es va haver d’esforçar de valent per dominar el mandarí, llegint volums de poesia xinesa d’avantguarda i alhora traduccions al xinès de Freud. Ben aviat ja llegia tota mena de literatura occidental; durant una època duia gairebé sempre al damunt l’edició xinesa dels poemes seleccionats de Wallace Stevens. Va ser una etapa embriagadora en la qual s’ajuntava amb altres estudiants uigurs de Pequín per debatre sobre el que llegien i tirar endavant les seves pròpies obres literàries.

També va ser una època tumultuosa a la capital de la Xina. Una nova generació, que es negava a acceptar el ritme tebi de la reforma, exigia cada cop amb més força drets democràtics i la fi de la corrupció. L’any que feia segon de carrera, en Tahir va ajudar a organitzar vagues de fam i marxes per part d’estudiants uigurs durant les setmanes prèvies a les protestes de Tiananmen de 1989. Tot i que finalment el moviment estudiantil de Pequín va ser esclafat pels tancs, l’interès d’en Tahir per la política va persistir.

Després de la universitat, va treballar durant un temps a Pequín abans de cobrir una plaça com a professor de mandarí a Ürümchi, capital de la regió uigur. Mentrestant, va continuar escrivint poesia, la majoria d’estil modernista, on tractava temes que antigament havien estat tabú en la literatura uigur. (Un poema de 1994 que va causar molt d’enrenou tractava de la marihuana, la masturbació i d’una «nació que s’ha tornat borratxa».) Tahir Hamut Izgil es va anar guanyant gradualment una reputació en els cercles d’avantguarda com a jove talent de la poesia.

L’any 1996 la realitat política de la vida uigur a la Xina es va imposar. En Tahir havia marxat d’Ürümchi amb l’esperança d’estudiar a l’estranger, però va ser detingut a la frontera mentre mirava de sortir de la Xina. Sota tortura, va admetre acusacions espúries d’intent de revelació de secrets estatals i el van tancar tres anys a la presó. Les condicions eren molt severes i es va aprimar tant que va arribar a pesar menys de quaranta-cinc quilos.

Un cop alliberat a finals de 1998, en Tahir va haver de tornar a començar de zero, ara amb antecedents al seu arxiu del Partit. L’any següent va començar a treballar en producció cinematogràfica i aviat va començar a dirigir pel·lícules independents. A principis dels 2000, en Tahir s’havia fet un nom com a director important i molt original, conegut sobretot pel seu drama pioner La lluna n’és testimoni. La seva obra poètica va continuar creixent a passos de gegant, així com les seves àmplies i variades lectures.

Va ser un segon acte notable per a un home que havia sortit d’un camp de treballs forçats només uns anys abans, i va tenir lloc en un context de condicions polítiques i relacions ètniques deteriorades a la regió uigur. Durant la primera dècada d’aquest segle, el govern va eliminar gran part de l’ensenyament en llengua uigur i va començar a obligar els nens uigurs a anar a internats en llengua xinesa. La discriminació contra els uigurs per part dels membres de la majoria han de la Xina es va tornar aclaparadora; als uigurs que buscaven feina, els seus potencials patrons els deien sovint directament: «No necessitem minories». Per mirar de resoldre el problema de desocupació que havien creat en part les seves pròpies polítiques, el govern xinès va començar a pressionar els uigurs perquè acceptessin feines mal pagades en altres llocs de la Xina, on vivien en dormitoris atapeïts sota una supervisió estricta, envoltats per una societat desconeguda i sovint hostil.

Any rere any, el ressentiment uigur s’anava covant, sense sortida per expressar-se en uns mitjans controlats hermèticament. Finalment, a mitjan 2009, quan uns treballadors d’ètnia han d’una fàbrica de joguines a l’est de la Xina van linxar uns companys uigurs arran d’uns rumors de violació sense fonament, Ürümchi va explotar en onades successives de violència entre uigurs i han. El nombre de morts va arribar als centenars, amb autobusos cremats, aparadors de botigues destrossats i vianants morts a cops de porra als carrers.

Aquell setembre, entre protestes massives contra el secretari del Partit a la regió, en Tahir travessava un carrer atapeït de gent quan diversos manifestants han de sobte li van cridar: «Ets uigur?». A la seva pròpia pàtria, em va dir en Tahir més tard, li va semblar inimaginable negar que ho era. «Sí, soc uigur —va respondre cridant també—. Què n’heu de fer?». Li va caure una pluja de cops fins que va saltar per damunt d’una barana per protegir-se. Encara ara té un tic a l’ull per aquella pallissa, però allò no el va aturar.

Un cop li vaig preguntar a en Tahir si la fortalesa li venia dels tres anys que havia estat empresonat. Em va dir que no ho creia. Ja abans de l’empresonament, em va dir, s’havia adonat que ser un intel·lectual uigur a la Xina implicava assumir certs riscos.

Jo sí que crec que les seves experiències el van ajudar a veure el que venia abans que la majoria de la gent. Una nit de la tardor del 2016 vaig sopar amb en Tahir i altres amics. Feia gairebé una dècada que fèiem aquella mena de sopars i, com sempre, els brindis, les bromes i les converses es van allargar fins ben entrada la matinada. Fèiem una filera amb les ampolles de vi buides mentre assaboríem l’estofat de carn de cavall i fideus. Surava un fumerol a la sala, perquè el novel·lista Perhat Tursun puntuava les seves famoses anècdotes amb llargues pipades de cigarreta.

En acabat, en Tahir es va oferir per portar-me a casa i vam caminar fins al seu cotxe enmig de la foscor. En lloc d’engegar el cotxe, però, ens vam quedar parlant, asseguts al seu Buick en un aparcament buit. En una ciutat on les parets tenen orelles, era el millor lloc per tenir una conversa en privat.

Vam parlar sobre l’empitjorament de la situació política a la regió uigur. Ell va assenyalar una comissaria de nova construcció vora l’aparcament i em va dir que a la majoria dels seus companys interns del camp de treballs forçats els havia interrogat recentment la policia. Vam parlar dels seus últims viatges a l’estranger i em va preguntar, entrant en detalls, com era la vida als Estats Units. Vaig tenir la sensació que era el moment de preguntar-li per una cosa de la qual no havíem parlat mai.

—Estàs pensant traslladar-te als Estats Units?

Ell em va mirar de fit a fit.

—Sí, m’ho estic pensant.

En Tahir i la seva esposa Marhaba encara ho debatien. Començar de zero en un país nou i amb un idioma nou no era una cosa gens senzilla per a una parella a la quarantena i amb dues criatures, em va dir en Tahir. Haurien de deixar enrere la seva empresa, la professió, els amics. I en un futur previsible no podrien tornar: un cop haguessin sol·licitat l’asil als Estats Units, qualsevol retorn a la Xina comportaria la clara possibilitat de ser empresonats. Però, atesa la trista situació política a Xinjiang, en Tahir i la seva família tenien la sensació que havien d’estar preparats per anar-se’n si les coses anaven encara més mal dades.

I van anar més mal dades. Mig any més tard, quan la primavera donava pas a l’estiu, hi va començar a haver un degoteig d’informacions que arribaven de la regió uigur i que parlaven de detencions massives i camps d’internament. Tot i que jo havia marxat de Xinjiang a finals del 2016, se’m va fer evident que la situació era greu. Un rere l’altre, fins i tot els meus amics més íntims de la regió em van començar a esborrar dels seus contactes de WeChat, perquè la comunicació amb gent a l’estranger s’havia convertit en un pretext per a la detenció.

En Tahir va seguir en contacte amb mi més temps que la majoria, i m’escrivia de tant en tant per parlar sobre les meves traduccions de la seva poesia, fins que els seus missatges també es van anar apagant. Però a finals de juny em va enviar un missatge de veu: «Aquest mes de maig ha fet molt mal temps —em deia, fent servir el típic circumloqui uigur per referir-se a la repressió política—. No vaig tenir l’ocasió de comunicar-me amb tu. Va ser duríssim per a nosaltres, amb canvis de temps constants». Vam intercanviar uns quants missatges sobre un dels seus poemes.

I després, silenci. Aquells van ser els últims missatges que vaig rebre de cap de les meves amistats a la regió uigur.

En els mesos següents, les notícies que arribaven de Xinjiang eren cada cop més funestes. Va quedar clar que no era, com molts de nosaltres esperàvem, simplement una altra campanya passatgera. A mesura que la dimensió de la crisi es feia evident, no podia deixar de pensar en tothom que coneixia de la regió. Patia particularment per en Tahir, atès el seu passat com a pres polític. Però no tenia manera de saber si estava bé; no tenia manera de saber si la resta dels meus coneguts estaven bé.

La regió uigur era en aquells moments una presó gegantina, controlada per les forces de seguretat i un sistema de vigilància biomètrica únic en la història de la humanitat. Els pobles i barris es van anar despoblant a mesura que milers de persones eren enviades als camps d’internament. Als uigurs se’ls van confiscar els passaports i els van tallar les comunicacions amb el món exterior. La sortida es va tornar gairebé impossible.

Però, si més no en un cas, l’impossible es va fer realitat. A finals d’agost vaig saber per un conegut mutu de Shanghai que en Tahir es preparava per marxar cap als Estats Units. Vaig aguantar la respiració, no m’atrevia a contactar amb ell fins que estigués segur fora de la Xina. Aleshores, una altra amistat mútua em va donar un número de telèfon dels Estats Units i em va dir que era el d’en Tahir. Li vaig trucar.

Ell va agafar el telèfon. Tinchliqmu? «Com va tot?». Ens vam saludar de la manera habitual. Aleshores li vaig preguntar on era. Quan em va contestar que era a Washington amb la seva família, vaig tenir una sensació d’alleujament total. Després de mesos de notícies inexorablement dolentes de la regió uigur, allò semblava un miracle.

No gaire temps després d’arribar als Estats Units, en Tahir va començar a pensar en la possibilitat d’escriure un relat personal sobre la crisi de Xinjiang. Durant els primers anys següents, però, el repte de posar arrels en un nou país va absorbir tot el seu temps. Va fer de xofer d’Uber, es va apuntar a classes d’anglès i va sol·licitar asil polític. No va ser fins a finals del 2020 que les seves circumstàncies li van permetre començar a dedicar-se a posar per escrit els records que l’havien acompanyat des que havia fugit de la Xina.

Així que va començar a compondre el relat, les paraules li van brollar com un torrent. Escrivia tan de pressa com jo podia traduir; cada vegada que parlàvem dels esborranys emergien nous detalls i temes. L’estiu del 2021, The Atlantic va publicar una secció amb les memòries d’en Tahir en forma condensada. Mentrestant, la crisi a Xinjiang continuava. I ell continuava escrivint.

Les memòries que llegireu a continuació són l’explicació d’un home sobre la destrucció de la seva pàtria natal. Mentre les redactava, en Tahir parlava molt amb altres persones de la comunitat dels refugiats i contrastava els records amb les anotacions personals i les fonts públiques. A part de la seva família immediata i unes quantes persones més, alterava els noms i els detalls identificadors per protegir la gent que mencionava de la venjança estatal.

Entre la plètora d’escriptors uigurs amb talent de Xinjiang, si no vaig errat, en Tahir és l’únic que va aconseguir fugir de la Xina des que van començar els internaments massius. El seu relat combina la força expressiva d’un poeta amb una mirada lúcida a l’ambigüitat moral que es troba fins i tot en les circumstàncies més extremes. Mentre que el sistema de terror estatal a Xinjiang està orquestrat per una burocràcia inhumana, els individus que dirigeixen aquest sistema —i els que esclafa aquest sistema— són totalment humans, i la seva complexitat és present a tota la narrativa d’en Tahir.

El món que ens mostra aquesta narrativa és un món al qual tots ens hem d’enfrontar. La guerra del govern xinès contra la seva minoria uigur és una guerra sense precedents, però les eines que fa servir són conegudes. La repressió estatal a Xinjiang es basa en l’armamentització de les xarxes socials, algoritmes informàtics que controlen i prediuen el comportament i tot un seguit de sistemes de vigilància d’alta tecnologia, en gran part desenvolupats a Occident. Els discursos islamòfobs que agafen força als Estats Units han estat bàsics en els intents de la Xina per justificar les seves polítiques a Xinjiang, mentre que les corporacions internacionals han estat implicades en cadenes de subministrament que arriben fins al treball esclau a la regió uigur.

A més d’en Tahir, el meu cercle d’amics de fa temps a Ürümchi incloïa diversos altres individus que poblen aquestes memòries, un grup remarcable d’escriptors i intel·lectuals les veus dels quals encara em ressonen dins del cap. La riquesa i la vitalitat d’aquest entorn es pot entreveure fins i tot enmig de la tragèdia que omple aquestes pàgines: el botiguer que amorosament tradueix Bertrand Russell tot i que l’amenaça de detenció és cada cop més a prop; el novel·lista amb un sentit de l’humor irrefrenable que alleuja l’atrocitat que es viu.

Cadascun d’aquests individus podria testimoniar d’una manera eloqüent la crisi en curs, si ens poguessin parlar. Però no poden: la persecució dels últims anys ha silenciat les seves veus, si més no de moment. És per a ells, i per a incomptables desconeguts més, que en Tahir comparteix la seva història amb el món.