Quantes vegades pot morir un home? Armand Obiols, l’intel·lectual que es va perdre, va excel·lir a l’hora de respondre la pregunta.
Primer va morir Joan Prat i Esteve, nascut a Sabadell l’any 1904, que als quinze anys va decidir convertir-se en Armand Obiols, el pseudònim amb què va ser conegut públicament com a poeta, crític, periodista, editor i polític. Quaranta anys més tard —després de l’interludi en què Joan Prat va tornar a aparèixer, quan va ser detingut i forçat a treballar en un camp de l’Organització Todt a Bordeus durant la Segona Guerra Mundial— Armand Obiols es va suïcidar el 1951, consumides les darreres il·lusions del que un dia s’havia proposat fer i ser. Va expiar tot allò que no havia pogut aconseguir escriure amb un poema, l’«Oda a la Pàtria». Qui s’havia estat preparant des que el primer llibre li va caure a les mans —llegint-ho tot, estudiant-ho tot, criticant-ho tot per arribar al «domini sobirà de l’ànima», com predicava el seu mestre Paul Valéry— va abandonar definitivament la batalla, derrotat.
La mort del seu pseudònim va ressuscitar Joan Prat en forma de competent funcionari buròcrata d’organismes internacionals. Durant vint anys més va anar saltant de París a Ginebra i d’allí a Viena, quan la picada d’una paparra en un dels seus passeigs pels boscos dels afores de la capital austríaca, on acostumava a anar a ajaure’s bo i llegint qualsevol cosa, va acabar provocant-li un tumor al cap que va fer que l’ingressessin a l’hospital. Va morir el 1971, oficialment i definitivament, després d’una llarga agonia. Ell va guanyar una tomba al cementiri, i amb el pas del temps, per aquells boscos hi van posar un «Achtung» advertint del perill.
Morts Armand Obiols i Joan Prat, encara va faltar la defunció col·lectiva d’ambdós. No va caldre escarrassar-s’hi gaire, l’oblit, eina de tall d’una gran eficàcia gràcies a la fina esmolada que li va donar el franquisme, es va ocupar de tot. El dol es va donar per acomiadat.
Assabentat del seu traspàs, el 4 d’octubre de 1971 Joan Oliver, el seu íntim amic dels anys viscuts a Sabadell però amb qui havia trencat el 1939, va enviar una carta de condol a qui havia estat oficialment la seva dona durant tota la seva vida, Montserrat Trabal, i a la seva filla, Anna Maria: «Vaig llegir la terrible notícia i no me l’acabava de creure. Llegia la carta de la Rodoreda davant la meva dona, i ella va notar que em traspostava. Sempre havia tingut una fe estranya en una reconciliació amb ell, no sabia ni com ni quan. La nova em cremava i havia de compartir-la amb algú que l’hagués conegut». Oliver, que se sent a aquelles alçades un «supervivent obstinat», els explica els detalls de la seva agonia, i segueix:
Fa pocs dies que la Rodoreda em va venir a veure. Em va donar unes fotografies i uns sonets, alguns d’inèdits. També em va dir que la feina l’absorbia tan intensament que mai no va trobar temps per a reprendre vells projectes d’obres, apunts desordenats per a un vast poema, etc. D’una manera precipitada i confusa em va contar la fugida de París quan els nazis avançaven França endins... Després vaig saber que tot allò m’ho explicava perquè algú li havia dit que jo tenia el propòsit d’escriure un article sobre l’Armand Obiols a Serra d’Or. Així és, en efecte. Però si l’escric parlaré només dels nostres divuit anys d’amistat íntima. Ara bé, Montserrat i Anna Maria, si creieu que val més no remoure records i fets més aviat divertits, que, per contrast, poden resultar molt amargs, digueu-m’ho i callaré. Jo només pretenc deixar un petit testimoniatge escrit d’un home extraordinari que va escriure molt poc de tant que respectava i estimava la literatura. Recordo que sovint em deia: «Publicaré la primera obra als cinquanta anys!». El seu sentit autocrític era implacable.
També l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va encarregar una necrològica a Domènec Guansé, que coneixia perfectament l’obra i la persona d’Armand Obiols: havien estat crítics col·legues als mateixos diaris i revistes en els anys vint i trenta, i fugitius i cohabitants forçosos del primer any d’exili, i a la diàspora s’havien separat i havien trencat les relacions.
L’any 1973, precisament Oliver i Guansé van acabar sent els curadors del primer llibre d’Obiols, pòstum: Poemes, que va tenir un acolliment del públic més que discret. El nom d’Armand Obiols havia quedat sepultat i la poesia pura que ell va practicar pertanyia a temps pretèrits.
En qualsevol cas, el llibre, en el seu pròleg i notícia biogràfica, va oferir als lectors els «elements bàsics» que aleshores podien servir per definir Joan Prat i Esteve: un prodigiós coneixement de la literatura; puntal de la Colla de Sabadell, juntament amb Francesc Trabal i Joan Oliver; crític cruel i mordaç amb els altres i amb si mateix, que arribarà al punt d’obligar-se al silenci; l’home que als vint-i-cinc anys fa un canvi radical a la seva vida i converteix la política en la seva activitat més destacada; l’editor que fa mítica la Revista de Catalunya en plena Guerra Civil i a l’exili; el seu pas per un «camp de concentració durant l’ocupació alemanya»; el silenci esquerdat amb l’«Oda a Catalunya», després de més de vint anys de publicar els primers poemes al Diari de Sabadell; la vida lenta com a traductor d’organismes internacionals, ressuscitat en Joan Prat. Del llibre es desprèn la imatge que el va acompanyar sempre: la de l’eterna promesa mai concretada de la generació de preguerra.
Avui sabem, per una carta del 1974 de Guansé al seu amic Pelai Sala, que el pròleg no el podia fer Oliver «perquè és el portaestendard d’una estètica oposada. S’ha limitat a fer-ne una notícia biogràfica. Difícil compromís, també, perquè no podia pas dir-ne el que en pensa. Quin cas, l’Obiols». Esclar que al mateix interlocutor però quatre anys abans, parlant de la filla d’Obiols, Anna Maria Prat, Guansé li apuntava: «Té una forta semblança física amb el seu pare, que és un home realment intel·ligent, bé que mala persona». Anècdota que ens porta a una advertència utilíssima que cal tenir sempre present tractant-se d’Obiols i dels qui en parlen, que és que sovint res no és el que sembla.
Caldria esperar quinze anys per a tornar a llegir un altre llibre pòstum d’Obiols, Mirall antic i altres poemes, que recull les poesies de joventut. Tampoc aquest segon recull de poemes va canviar la situació. Tant Obiols com Prat havien desaparegut del cànon literari català. Només algunes veus, com la de Pere Gimferrer, el reivindicaven com «algú que, a Catalunya, a banda de Josep Carner, Carles Riba i J. V. Foix ha encarnat la màxima ciència poètica, i la ciència verbal en la prosa, també».
En canvi, gràcies al prestigi i popularitat de Joan Oliver els darrers anys de la seva vida, va anar emergint de nou tot l’imaginari de la Colla de Sabadell dels anys vint. A poc a poc la ciutat anava redescobrint-se i se sentia agradablement sorpresa de recobrar un passat esborrat.
És Miquel Bach qui —després de parlar amb Joan Oliver, llegir-se del dret i del revés el Diari de Sabadell, regirar fins a l’últim racó dels arxius de la ciutat i contactar amb Anna Maria Prat a Xile— estableix la idea «canònica» de la Colla. Els seus estudis generalistes, però també les edicions individuals que va anar rescatant de cada membre de la Colla, com un antropòleg literari que anava desenterrant vells tresors amagats, ens anaven retornant, a cada nou títol, un bocí del món perdut. Aquesta operació de rescat la va dirigir des del quarter central de la Fundació La Mirada. Bach, en lloc de crear ell, va tornar-nos les creacions dels altres.
I tanmateix, a pesar dels llibres de poesies publicats, Armand Obiols quedava sempre amagat, perdut, com el «tercer» del grup.
Les coses van començar a canviar amb l’article que Montserrat Casals va publicar a la revista Arraona el 1993, «La impossible història d’Armand Obiols». Per primera vegada el personatge era al centre de la història i apareixia amb tota la seva complexitat, que ja no deixaria d’acompanyar-lo en cada una de les biografies que s’han anat publicant sobre Mercè Rodoreda. Però si per un costat es desenterrava Obiols, per l’altre se’l tornava a fer entrar en una nova tomba. Des d’aleshores, va passar a ser la parella de la gran escriptora.
A partir d’aquest moment, les successives biografies sobre Mercè Rodoreda van anar aportant, cada una a la seva manera, noves dades i notícies. Paradoxalment, de ser Rodoreda la coprotagonista d’aquesta història d’amor, ara era Obiols qui passava a fer el paper d’artista convidat. Fins a ben bé mitjans dels anys seixanta, Mercè Rodoreda no és «la Rodoreda». S’hi convertirà quan La plaça del Diamant arrenqui l’èxit en les successives edicions i quan el 1966 El carrer de les Camèlies guanyi el premi Sant Jordi. Fins aleshores, en el petit cercle que encara es recordava d’ells, Obiols seguia sent la vella promesa. A partir de llavors, en una altra de les seves pèrdues magistrals, la seva personalitat torna a esfumar-se.
Calia anar-lo desbrossant. Anna Maria Saludes, que n’ha resseguit les passes d’una en una, i Mercè Ibarz han estat dues de les escriptores que més han maldat per intentar il·luminar l’enigma Obiols.
Encara recordo la primera trucada que vaig fer-li a Anna Maria Saludes. Havia acabat de parlar amb Miquel Bach per explicar-li la meva intenció d’escriure aquests papers. Vam quedar-nos enganxats una hora al telèfon, saltant d’un tema a l’altre, rient com dos beneits. En els mesos que van seguir, he pogut comptar sempre amb el seu ajut, el seu verb afilat, la seva memòria prodigiosa, la meticulositat en les dades i en els mots, la seva ironia digna de Sabadell. Sota el lledoner de casa, vam anar desgranant històries que no s’acabaven mai. Amiga de Mercè Rodoreda i d’Anna Maria Prat, editora dels llibres Lectures del Romanticisme, Bordeus, 1945 o Cartes a Mercè Rodoreda, ha reivindicat sempre la «realitat d’escriptor» d’Obiols, «d’homme de lettres, com a ell li devia agradar sentir-se anomenar i que li pertanyia de ple».
Ibarz ha resseguit el paisatge d’Obiols, ha visitat els carrers, les cases i els cafès on ell i Rodoreda van compartir la seva vida, ha estat la primera a descobrir la importància dels anys passats a Bordeus, s’ha entrevistat amb persones que el van conèixer a Viena, ha anat a fonts primàries per presentar-nos «Joan Prat i Esteve, que va voler ser anomenat Armand Obiols i va ser finalment Juan Prat, Obi, Joan —per ella [...]—. Un home de cultura que hauria pogut ser un autor si en l’espera, l’oblit, per dir-ho en paraules de Maurice Blanchot, que sovint sembla retratar éssers com ell, no hagués preferit quedar-se rere l’obra de Mercè Rodoreda, com un homenatge continuat i eloqüent a l’amor i admiració que va sentir per ella i la seva literatura».
Però no puc oblidar-me de Marta Pessarrodona, que tan generosament va compartir amb mi els seus apunts sobre Obiols en una tarda matant mosquits a Sant Cugat —i qui em va explicar la causa de la mort d’Obiols gràcies a haver-ne parlat amb un testimoni que va conèixer els fets de primera mà—, ni de Carme Arnau, intentant entendre millor una personalitat fascinant que ella qualifica de «solitari lliure».
Cada nou llibre pòstum d’Obiols ha anat acompanyat d’estudis que ens han ajudat a comprendre’l millor. «L’optimista defensor de la intolerància», com el va veure Josep Maria Balaguer a Buirac. O quan, amb els seus primers poemes aplegats a Mirall antic i altres poemes, Joaquim Sala-Sanahuja va afirmar: «Permetran al lector d’entreveure allò que mai no havia de ser, la seva obra muda».
A poc a poc va anar emergint ell, amb la polèmica de sempre. Per alguns, com Josep Maria Ripoll, «un dels intel·lectuals majors de les nostres lletres»; per d’altres, un esperit «segur de la seva intel·ligència i del seu bon gust literari que cau fatalment en la pedanteria, dominat per una por a la mediocritat que el paralitza», com el va veure Miquel Pairolí.
I va arribar Cartes 1947-1953 entre Josep Carner i Armand Obiols, editades i prologades magníficament per Jordi Marrugat; un festival del llenguatge i la ironia en un combat singular per alçar-se cadascun per damunt de les paraules alades de l’altre. I encara les Hores decisives, els editorials que va escriure per al Diari de Sabadell durant la tramitació de l’Estatut del 1932 i que es llegeixen avui —ai!— com si estiguessin escrits ahir mateix.
En paral·lel, Jaume Vallcorba, amb Quaderns Crema, va anar tornant a publicar les novel·les de Francesc Trabal. «Penso que Francesc Trabal i aquella Colla de Sabadell van ser un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle. Llàstima que el país no hagi estat a l’alçada», va afirmar Quim Monzó, acabant de fer la resta.
Julià Guillamon ho encertaria: «Armand Obiols és fruit de l’edat d’or de la cultura europea, que va tenir a la Catalunya republicana un dels rebrots més singulars pel camí marcat per Maragall, Carner i Riba». La celebració del centenari de la Colla l’any 2019, coordinat per Joan Safont, ho reblava.
Passat el centenari, és doncs el moment de tornar al començament. Situar el personatge en les coordenades que cal tenir presents. Les mateixes que molts anys enrere, en ocasió d’un sopar homenatge que se li va tributar al Vallès el 1936, va assenyalar Miquel Carreras, historiador i home de lletres, l’únic que a Sabadell va poder arribar a competir amb Joan Prat en domini cultural.
Es tractava de celebrar els èxits del flamant secretari d’Acció Catalana Republicana de Sabadell, vicepresident de la Federació de Joventuts del mateix partit i nou secretari personal —conjuntament amb Frederic Rahola— del conseller d’Economia Martí Esteve, posició en la qual substituïen un altre periodista que apuntava maneres, Carles Sentís.
Carreras, després d’elogiar Obiols per la seva «riquesa vital, ampla visió de les coses, subtil intel·ligència, eloqüència ondulant i per l’emoció intensa que posseeix en grau superlatiu», va enumerar les tres activitats en les quals havia excel·lit: política, periodisme i lletres. En aquell moment, Obiols té trenta-dos anys.
I certament, només enfocant els personatges des d’aquests tres angles podrem atrevir-nos a intentar bastir la teoria de l’home, Joan Prat, i la de l’artista, Armand Obiols. Tan sols així tenim una oportunitat per procurar reconstruir la seva vida i la seva obra, pas a pas, poema a poema, article a article, discurs a discurs, Revista de Catalunya a Revista de Catalunya, amb la lentitud que calgui i gaudint de tot el temps del món, sense fer cas per una vegada al lema sacrosant de la Colla —«La qüestió és no estar mai parats»—, ans tot el contrari, aturant-nos a cada moment en l’obra de l’escriptor sense obra, en la vida de l’home de gel, d’una fredor que crema, en la «construcció» interior d’un intel·lectual que es va perdre; només així podrem, tal vegada, entendre tot el desordre exterior de l’ànima d’Armand Obiols.
És aleshores quan se’ns obre al davant una perspectiva insòlita, s’esdevé una mirada que ho capgira tot perquè se’ns va construint, amb el trist avantatge que dona sempre la visió enrere del passat, la formidable història de l’auge i de la terrible caiguda de Catalunya al llarg del segle XX.
El divendres 27 de novembre del 1926, Obiols escriu en un dels seus dietaris: «Cal que faci un minuciós examen de consciència poètica i que m’acari d’una manera decisiva amb els problemes centrals de la poesia. Començaré un dia d’aquests un nou quadern. Vull deslliurar-me d’una vegada de la influència carneriana. Propòsit de no escriure versos fins haver penetrat en absolut Mallarmé i Valéry. Cal ésser home del teu temps amb totes les conseqüències». Unes línies més avall, però, confessa: «Vull escriure uns versos per diumenge. Aquest matí deia que no volia fer-ne... Però la Montserrat els llegirà i estarà contenta...». Una setmana després, es publica «Encís» al Diari de Sabadell, un dels seus millors poemes, que comença amb aquests versos: «Vingueres. T’anunciava el silenci de les coses [...]».
Acaba de fer vint-i-dos anys. Ha tornat a publicar poesia des de finals del 1924, després d’haver interromput la sèrie «Esparses d’estiu», que havia començat l’any 1921, amb setze anys. La seva aparició en escena havia estat celebrada amb un èxit esclatant. Publica en revistes, participa en Jocs Florals, dona conferències, funda una editorial, entra en contacte amb les plomes més brillants del moment. Llegeix totes les hores del dia —i de la nit—. Són els anys de les lletres. I del mite de la Colla de Sabadell. Joan Prat desapareix d’escena, mor per primera vegada, i es transforma en Armand Obiols (o White, quan escriu per a La Veu de Catalunya). És un dels homes del moment. Se’l defineix com un exquisit poeta i excel·lent literat, se’l considera el successor de Carner. Miquel Carreras el qualifica de «Goethe català». Comença la fascinació sobre el personatge que ja no s’acabarà mai.
I tanmateix, de sobte, el poeta emmudeix. Per ell les lletres ja no seran pràcticament mai més obra de creació (tret de l’excepcional «Oda a Catalunya» del 1948), sinó de crítica, de lectura, d’edició i de correcció. Què va passar?
L’aparició fa vint-i-dos anys del llibre d’Enrique Vila-
Matas Bartleby y compañía va ser una d’aquelles experiències que obren les portes a la màgia de la lectura i acaben per imposar una definició. Com és sabut, l’escrivent de Melville un bon dia va començar a contestar a cada petició que li feia el seu patró amb un «preferiria no fer-ho», fins a acabar no fent res de res. Vila-Matas ofereix al lector un autèntic festí salvatge sobre la literatura universal de l’abstenció i el silenci.
La pregunta que hem de fer-nos és: quins podrien ser els escriptors catalans del no? I malgrat el que es pugui pensar, l’antibartlebysme és l’opció guanyadora. De Josep Pla a Joan Fuster, passant per Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel, la diabòlica mania d’escriure s’ha imposat.
Sovint, aquesta passió compulsiva ha acabat causant autèntics estralls. En algunes ocasions, amb resultats fatals. El cas d’Agustí Esclasans —un dels companys de viatge d’Obiols pels diaris de finals dels anys vint—, autor d’un sistema de «ritmologia» que el va portar a escriure centenars d’articles, uns cent trenta llibres en català i gairebé cinquanta en castellà o inèdits, és especialment notable. Sublimà l’art del grafòman egòlatra amb l’edició d’una publicació que portava el seu nom, La Revista de l’Esclasans, de vida efímera, que no el desanimà a perseverar en el seu fat de productor inefable de versos. Condemnat per catalanista en un consell de guerra el 1939, va prosseguir, impertorbable, escrivint poemes des de la presó. En la lluita per la supervivència, a la postguerra Esclasans es va convertir en una màquina d’autoedició i venda de llibres, dirigits a una sèrie de víctimes que pietosament el sostenien.
L’antibartlebysme és d’un pletòric exuberant i no acabaríem mai. Tenim Antoni Bulbena, traductor al català de les obres completes de Cervantes —d’El Quixot, a més a més, n’arribà a publicar cinc versions diferents—, de La vida de Llàtzer de Tormes i La Celestina, a banda d’unes seixanta o setanta traduccions més, entre publicades i inèdites. O Anfós Ramon, el poeta valencià més llorejat de tots els temps, guanyador de més d’un centenar de guardons literaris, amb tots els poemes escrits seguint les secessionistes Normes del Puig de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. I així, més i més escriptors.
I contra els metres i metres d’armaris i llibreries que guarden milers de volums i manuscrits —l’obra pesada i hipopotàmica de l’antibartlebysme recalcitrant, d’un encant una mica bèstia—, tan sols el no-res i la llegenda acompanyen els Bartleby catalans. A falta d’obra, el mite corre a ocupar-ne el lloc i la fascinació pel «no» i el «perquè no» creix.
Deixant de banda els Bartlebys polítics (autors que deixen d’escriure per l’exili i emmudeixen pel franquisme) i els Bartlebys malaguanyats (Màrius Torres, Joan Granés, Eudald Duran i Reynals), a Catalunya «els espectres dels llibres no escrits vaguen per les biblioteques com ànimes en un cementiri», com va dir Joaquim Roig i Cordellach, l’autor de Proteu —publicat per Selecta als anys seixanta—, amb qui estaria totalment d’acord Antoni Bech, historiat per Ferran Saéz Mateu a les seves Vides improbables.
Tres noms representen, tanmateix, l’essència del bartlebysme a Catalunya —tots tres, grans amics—: Eugeni Xammar, Just Cabot i Armand Obiols, digníssims estendards de silencis, pseudònims i llibertat de pensament.
La profecia de Josep Pla estava a punt de complir-se, inexorablement. «Xammar morirà inèdit», havia sentenciat. Però un herpes zòster va semblar per un instant que s’interposava en el seu destí. Invàlid, Eugeni Xammar, el vell llop de l’Ametlla, després de seixanta anys d’anar pel món, va tornar a casa. A l’hospital, el seu amic Josep Badia va recordar-li les paraules del de Llofriu. I la memòria es feu present, desbordant, revoltada, lúcida. L’home més intel·ligent d’Espanya, segons Madariaga, i el que més l’havia ensenyat, segons Pla, dictava per fi les seves memòries. Durant mesos, tres secretàries i el mateix Badia anaren a recollir els seus udols, la seva veu —i gravar-la— a la seva casa de l’Ametlla del Vallès. Afortunadament, un cop de sort va fer que es trobessin les cintes, que es creien perdudes. Escoltant-les, des de la ultratomba Xammar dicta. I dicta amb punts i comes i punts i a part. Les va acabar en el darrer alè. El llibre va publicar-se pocs mesos després de la seva mort. Xammar moria inèdit i bartlebytzat del tot. La profecia de Pla, a pesar de totes les hores entregades al dictàfon, s’havia complert.
Uns deu anys abans, a París, enterraven Just Cabot, el crític més prestigiós i implacable dels anys d’or del periodisme català. La combinació de mordacitat i sarcasme el va fer temible. Just l’injust, director de Mirador —la millor revista publicada mai al nostre país i un altre dels grans llegats del país perdut—, l’home que havia posat un pis no a la seva amant, sinó als seus llibres i els seus cactus, va haver de veure com la revolució del 1936 li requisava Mirador i la del 1939 el deixava a l’exili per sempre. Ell, que ho havia llegit tot, davant de l’allau de publicacions que rebia responia, amb el rostre impàvid que el baró Marius von Bucovich va fotografiar, frases com: «És tan fàcil no llegir» o bé: «Quan es comença a no fer res, no s’acaba mai». Tot i els articles que va escriure i les seves traduccions —El roig i el negre, etc.—, Cabot és un autor sense llibre. El seu fons, també feliçment recobrat, és ple de fitxes i dades sobre l’obsessió de la seva vida: Alí Bei; però naturalment sense cap rastre de la biografia promesa.
I malgrat tot, el príncep dels Bartleby catalans és, sense cap mena de dubte, Armand Obiols.
En una altra entrada del seu dietari, de novembre del 1926, escriu: «Tinc set de solitud, com més va, més negligeixo les amistats i més confortable trobo la meva pobra cambra i més estimulants els meus llibres. Sento la pura voluptuositat del treball. Passo hores i més hores llegint i dintre la meva cambra, amb un llibre davant, quiet, immòbil, fervorós, el món de fora em sembla radiant i bell i “ben fet”. Per trobar el món bell, no hi ha com no viure-hi». Diu que ha llegit Les amistats perilloses i La cartoixa de Parma. «Dos grans llibres que tornaré a llegir perquè encara no he exhaurit el seu profund sentit». També s’enfronta per primera vegada a Chesterton —L’home que fou dijous—, Shaw, Mauriac. Conclou: «M’ha sobtat immediatament el contrast entre l’etern teixir pacient de Proust i l’enèrgica sobrietat cremada de Mauriac». I acaba l’entrada d’aquell dia al seu quadern amb aquestes paraules: «Llegeixo amb una veritable avidesa insaciable. Algú ha dit que el fi principal de l’home és el de construir-se, el de crear-se. Llegeixo per crear-me. Sense les meves lectures jo seria un ésser molt distint de “jo mateix”. Però per ésser “jo mateix” a més d’un llibre necessito una amada i un Déu. I ara només tinc el llibre. L’amada és tan remota!».
Durant tots els seus escrits íntims d’aquests anys 1926-1927 assistim a la recerca del seu jo, a la mirada interior, escrutant-se fins a l’infinit. Sí, Obiols s’anava construint llegint. Valéry és la teoria; Mallarmé la pràctica. Aleshores és quan apareix l’home despullat de tota màscara, i se’ns presenta un ésser vulnerable, depressiu, misantrop, melangiós, voluble, alternant aquest estat d’ànim abatut i trencat al costat de l’intel·lectual capaç d’assolir moments d’eufòria creativa i d’un vitalisme exultant, demanant un lloc entre els millors de la seva generació. Extremadament lliure, brillant, indolent, clamant pel talent i defensant el seu dret a «fer-se». A estones, amb una seguretat inconcebible; sovint, amb un instint exquisit; sempre, amb una desesperada ambició. Es fon en una implacable autoexigència i responsabilitat literàries fins a límits castradors, que l’engoleixen fatalment en un solitari i descarnat silenci. El 20 de novembre del 1926 confessa: «Estic avui en un d’aquells dies de depressió profunda i de mudisme. I ahir tenia un d’aquells dies d’exaltació vivíssim... Si em fos possible llegir! Llegir és evadir-se. Però no puc... En dies com avui les coses més fútils i més insospitades m’exasperen. Colpiria les cares estúpides —i mai no veig tantes cares estúpides com aquests dies—. Sento una set profunda de ferir, d’humiliar i em cloc en un mutisme invencible». El 8 d’agost de 1927 constata que porta «cinc mesos sense escriure... sense sentir-ne necessitat», el 18 de novembre, en canvi «[...] sobtadament em tornen a la memòria versos meus mig oblidats, sento una joia profunda, absolutament fortuïta, com una follia. Tinc consciència de la meva força, tot m’estimula. Tornaré a escriure versos aviat. Cal que els faci, si no aquesta joia profunda es torna dolorosa, em cansa, m’extenua... Si sempre sentís aquesta joia, aquest tremolor d’entusiasme, seria un gran poeta».
A partir d’aquell dia, deixa el dietari de banda. Només hi torna el 2 d’abril de 1928 i el 31 d’octubre de 1929 per constatar el temps que fa que no hi escriu. El 19 de maig de 1931, en la darrera entrada, es resigna al silenci: «Un any i set mesos sense escriure. Acabament, és la liquidació melangiosa de tres anys de la meva vida».
«L’escriptor que no escrivia, tan inhibit en l’activitat creadora literària com en l’activitat vital» que veurà anys a venir l’Anna Murià; «l’abúlic permanent», com el va definir un dels pocs amics que li van durar tota la vida, Rafael Tasis; «l’escèptic còsmicament paralitzador, de sentit autocrític implacable», pel seu íntim durant divuit anys Joan Oliver; «l’esfinx o el cas de doble personalitat», d’acord amb Domènec Guansé; el poeta «d’una lucidesa buida i autodestructiva», segons Pere Gimferrer. Tots es troben en aquests dietaris, on totes les contradiccions d’Obiols, més vulnerable que mai, suren i es reflecteixen cruament i dolorosament. Un home, millor dit, una ànima selecta, devorada per la fam de la cultura, per l’ambició d’assolir una excel·lència —fama, fins i tot— i per l’angoixa de trobar la paraula perfecta, capaç d’escriure amb una grandesa i profunditat insospitades i amb la retòrica més exigent. També la «màquina trituradora», mefistofèlica, pedant i demolidora, inflada i cargolada, com li retrauran molts sabadellencs contemporanis de la Colla.
Quan el novembre del 1927 ja està abandonant el dietari, anota: «Ara havia estat gairebé vuit mesos sense escriure versos. He d’evitar tant com pugui aquests intervals... Si treballés sempre, sempre, qui sap on podria arribar?». Però no van ser només uns intervals, va ser tota una vida.
En el retrat que Sempronio va dedicar-li després de la seva mort, a més a més de recordar que per la seva cabellera espessa i esbullada se’l va arribar a comparar amb Papini, va sostenir que «dominava el convenciment que Armand Obiols duia a les espatlles gran part del futur de la literatura catalana».
Va ser una de les paradoxes recurrents en parlar d’Obiols: l’autor que no va escriure però prometia molt, el malaguanyat poeta, el crític tan exigent que es va autodestruir, l’escriptor no només mut, sinó també fantasmagòric, devorat per la llegenda. Però, esclar, aleshores... en què es basava aquesta promesa? Amb ell, si l’intel·lectual mata l’home, la llegenda amaga l’obra.
Obiols està present a la premsa catalana del 1920 al 1933, gairebé de manera ininterrompuda. El poeta dels primers anys deixarà pas al crític intolerant i temut, i aquest, al polemista polític furibundament catalanista. I encara ressorgirà per les lletres l’any 1938 com a director de la Revista de Catalunya, alçant la bandera de l’alta cultura en plena Guerra Civil —però sense escriure-hi ni una ratlla—, repetint la gesta els anys 1940 —amb matisos— i 1948. Amb l’epifania de l’«Oda a Catalunya».
Aquest és el seu llegat, sepultat a l’hemeroteca, real i llegible, constituït per centenars d’articles i que ell mai no va tenir cap interès a recollir i que va preferir no editar. Un autor sense obra? Permetin!
Un dels aspectes que fa més interessant qualsevol dels seus treballs és que, publiqui on publiqui, publiqui el que publiqui, publiqui contra qui publiqui, Obiols sempre és estricte, exigent i radicalment crític, entesa la paraula des del seu origen indoeuropeu de «separar, decidir, jutjar». Contra la lamentable inconsistència de tants, enfrontant-se als saltimbanquis de la vacuïtat i de la banalitat decrèpita, Obiols crea un món complex i suggestiu, que demana un esforç al lector. A més, utilitza una llengua cisellada pels seus mestres, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates i Carles Riba, amb el permís de Paul Valéry, el seu model a seguir. I naturalment, esquitxat d’un humorisme marca de la Colla de Sabadell. Un «humorisme pur», però també «altament civil», com el veia Carner, capaç de passejar-se per tota l’escala de la ironia amb una facilitat endimoniada. Gira i gira la roda destructora del sarcasme, que deia Voltaire, fins a fer-la saltar. Un humor dificilíssim d’escriure, ple d’enginy, suculent, maligne, desolat, que es degusta sense riure, àcid i amb un punt amarg, però mai decadent ni xaró, si de cas, intrigant. I que en qualsevol cas, quan limita frec a frec amb l’ofensa és sempre un punt de vista refrescant. Fins i tot quan erra, el seu enginy el salva. Aquí és on Obiols pot arribar, si cal, a la destrucció total del contrari. No té pietat, es tracti d’escriptors, crítics o polítics. I encara brilla més en un altre dels elements cabdals per construir la teoria obiolista: la seva correspondència, que no es pot deixar al marge de la seva obra. Les seves cartes són part essencialíssima de la seva literatura, a més de provocar un efecte molt saludable en el lector, perquè en acabar-les en moltes d’elles la sensació produïda és com la d’haver sortit d’una dutxa freda matinal.
Cronològicament, el primer i joveníssim Joan Prat del Diari de Sabadell i altres revistes de la ciutat aviat muta en Armand Obiols, per tornar a transformar-se tot seguit. Aleshores apareix White, pseudònim amb el qual publicarà una trentena d’articles a La Veu de Catalunya, importants per entendre aquell jove de vint anys que té tantes coses a dir.
La seva participació en la Colla de Sabadell és clau. Estar voltat de pocavergonyes dona una sòlida base de resistència i si la qüestió era no estar mai parat, havia trobat el lloc adequat. També l’ajuda a escollir bé els seus enemics. Res no s’entén sense Sabadell, senzillament perquè res no passa per casualitat, ni tan sols a la ciutat del germà Viola. Amb la Colla no només es forja una personalitat i guanya la confiança de sentir-se escoltat —i admirat—, sinó que també li dona una plataforma vital per estendre el seu món de relacions literàries i polítiques. En aquest sentit, la fundació de l’editorial La Mirada és paradigmàtica. De sobte, la connexió de Sabadell amb el seu barri marítim es fa més estreta encara, i la Colla entra en contacte amb pràcticament totes les patums literàries del moment. Els millors noms de les lletres catalanes publicaran a La Mirada i això, a més del prestigi, significa tenir obert un món de possibilitats, fins aleshores difícil d’assolir.
Obiols les aprofita molt bé. Probablement sense buscar-ho —mai trairà la seva passivitat endèmica—, però acaba saltant a les principals capçaleres periodístiques de la intel·lectualitat catalana: Revista de Catalunya, La Nau i La Publicitat. I aquí és on naixerà el mite, la llegenda de la promesa perpètua i immarcescible.
Van ser tants els articles sobre crítica literària que publica en els seus anni mirabiles del 1927 i 1928, que no deixa de sorprendre que tot passés en només dos anys. Obiols viu un esclat magnífic d’activitat intel·lectual, està en una de les seves onades creatives i d’energia estètica més fructíferes i els seus judicis «imperials» —com encertadament li digué un dia el seu amic Rafael Tasis— cavalquen per damunt dels escriptors catalans d’aleshores, condemnant-los o elogiant-los sense consideració ni misericòrdia de cap tipus. Siguin subtils, exasperants, gambèrrics o llampants destaquen sempre en algun punt per ser plenament recomanables. Com un oracle, judica. I la sentència és clara: contra la felicitat de Lil·liput i en defensa de la intolerància, seguint al peu de la lletra la tècnica de la impopularitat emparada per l’aleshores íntim amic de Colla, Francesc «Paco» Trabal. Tractant-se de les coses de les lletres catalanes, Obiols no pren mai precaucions. La seva exigència —i el seu sentit de responsabilitat— s’alça sobre la glòria i la misèria de la crítica de manera impertèrrita, busterkeatoniana, pètriament al·legada. I això, en el nostre país, més que una novetat era una heretgia.
Dos nous pseudònims li fan de màscara: Sagitari a la Revista de Catalunya i Buirac a La Nau —encara que aquest segon correspongui a la secció on ell escriu sobre llibres i autors—. Però són uns pseudònims de baixa intensitat, perquè tothom sap qui s’hi amaga al darrere.
Aleshores, just en aquest moment de resplendor fugaç, la fi de la dictadura de Primo de Rivera ho canvia tot. Obiols s’adona llavors que les palpitacions del temps exigeixen homes nous, que no caiguin altre cop en el que ell defineix com a «patriotisme de tòpics». És la seva hora i la dels «homes freds, d’una fredor que cremi».
Ho escriu el 1930. Obiols passa a convertir-se en el segon editorialista, «l’editorial dels joves», de La Publicitat, el diari del partit d’Acció Catalana,1 que defensava el catalanisme, el liberalisme, la democràcia i la república. El partit de Pompeu Fabra, Jaume Bofill i Mates, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Carles i Ferran Soldevila, Just Cabot, Eugeni Xammar, Manuel Carrasco i Formiguera i Carles Pi i Sunyer, entre d’altres. També n’havien estat simpatitzants Josep Pla i Joan Crexells, entre molts altres escriptors, intel·lectuals i professionals liberals.
Enumerar els homes d’Acció Catalana —i de La Publicitat, La Nau, Revista de Catalunya, Mirador i El Be Negre— és redactar la llista de l’autèntica selecció nacional catalana, empeltada de noucentisme, a la qual tot feia preveure que l’arribada de la República seria, indubtablement, el seu moment. Quins noms millors podria presentar cap altre partit?
Algun dia algú s’entretindrà a estudiar què van representar realment els homes d’Acció Catalana, aquell aplec de patriotes que des del 12 d’abril de 1931 van acumular derrota electoral rere derrota electoral, i que van demostrar amb fets aquella vella tesi segons la qual els intel·lectuals catalans en política fracassen sempre estrepitosament. Despatxats dels llibres d’història pel seu projecte polític frustrat, queda per fer l’anàlisi dels seus estudis, dels seus diaris, dels seus llibres, dels seus articles, del seu discurs intel·lectual, de la seva «influència» en la creació d’una idea de país —no de manera individual sinó col·lectiva—, l’intent audaç de guanyar un imaginari col·lectiu, el relat d’un país que es volia civilitzat i cosmopolita, del qual avui encara, fills del noucentisme com som, vivim.
Amb ells va acabar-se una generació que, seguint Lluís Nicolau i d’Olwer, exigia saviesa i passió: «No serà humanista qui no sigui savi i apassionat. Apassionat, no importa de què: místic, orgullós, enamorat, polític... el que vulgueu; savi, en el cor humà i en qualsevulla disciplina, mentre tingui una visió cinètica de totes les ciències, i totes faci girar a l’entorn, com de llur centre, de l’home». I que els portava a basar la seva lluita política en la integritat i el respecte més profund a l’home. Estranya i envejable lògica vista des dels nostres ulls del segle XXI, en què el professionalisme polític ha apagat la mínima guspira creativa i l’home s’ha vist desplaçat del centre d’interès per càrrecs, xifres, números i estadístiques.
«Una nació és una cultura», era un dels lemes del partit. A Acció Catalana pertanyien els seus mestres, els seus amics, els companys de diari i els antiromàntics homes de gel en què ell confiava. Obiols no podia militar enlloc més.
Els seus articles des de l’any 1929 seran els propis d’un polemista, secció periodisme pugilístic. Si a Sabadell s’havia enfrontat a les patums de la ciutat, i a La Nau als mals escriptors i els seus corifeus, ara arriba el torn d’envestir a tort i a dret contra la Lliga Regionalista i, arribada la República, contra Esquerra Republicana de Catalunya. Ara bé, amb la mateixa autoexigència i responsabilitat, no dubtarà a disparar contra els seus propis correligionaris quan, al seu parer, s’apartin de la línia recta que ell defensa. La seva audàcia temerària va anar sempre al costat de la independència del seu pensament, inamovible, plumbi, granític.
Precisament això li va costar ser acomiadat del Diari de Sabadell, on havia tornat l’any 1932 (en paral·lel a les seves últimes col·laboracions a La Publicitat) i on va escriure uns editorials antològics d’aquests turbulents mesos de la República naixent.
Es va passar quatre anys, del 1929 al 1933, escrivint sobre política; a partir d’aquest darrer any, la va fer. Aleshores, es va convertir formalment en un militant d’Acció Catalana. Del 1933 al 1937 trobarem Obiols multiplicant-se arreu del país amb mítings i conferències, intervenint en els fets d’Octubre a Sabadell, escalant posicions en el partit i acabant sent nomenat secretari del conseller d’Economia de la Generalitat Martí Esteve. Viurà la insurrecció feixista del 18 de juliol des del mateix Palau de la Generalitat.
Fins que la guerra ho torna a canviar tot.
Un canvi de doble direcció: Obiols es casa amb Montserrat Trabal (i tenen una filla), i juntament amb el seu cunyat, Francesc Trabal, i el seu amic de l’ànima Joan Oliver, ja no en tenen prou amb assaltar la capçalera d’un diari, ara prenen el poder de la direcció de les lletres catalanes. És un moment crític i d’una convulsió colossal i és justament allà, en aquell precís instant, quan es retroben els amics de la Colla. Ja no són els plagues del Casino dels Senyors, ni els joves petulants que mig Sabadell esquivava. Ara manen, organitzen, planifiquen, impulsen, coordinen, pressuposten i lideren la política cultural d’un país en guerra.
Però fins i tot en aquest moment, o potser justament per estar vivint aquest moment, Obiols és més exigent i intolerant que mai. Els dotze números, un per mes, que la Revista de Catalunya publica durant l’any 1938 sota la seva direcció són molt més que uns fascicles d’alta cultura, és l’essència destil·lada del que ha vingut defensant tota la seva vida: Catalunya només pot ser ella mateixa construint-se des de la cultura i per a la cultura, i només podrà sobreviure en i per a l’excel·lència, als antípodes de l’obra que puguin fer el que ell anomenarà «conspicus primaris». I encara amb més determinació tractant-se d’una guerra contra la mateixa existència de la nació catalana.
Les conseqüències del seu treball aquest 1938 seran enormes. Converteix la Revista de Catalunya en un símbol. Per damunt de tot, un símbol de continuïtat de la cultura i la llengua catalanes al màxim nivell. Un símbol que alhora és un llegat. I aquest símbol tindrà un pes decisiu en moltes de les decisions que s’hauran de prendre a l’exili a l’hora de prioritzar els projectes culturals davant —o millor dit, darrere— d’una Generalitat derrotada i arruïnada. Només així s’entén la represa d’aquesta publicació els anys 1940, 1943 i 1947, al bell mig de totes les miserables penúries de l’exili català. En la derrota total, cal agafar-se a l’únic clau roent que queda. És la reafirmació en el símbol, l’obsessió per la pervivència del que es pot salvar després del naufragi. Perduda la pàtria, només queda la llengua, la darrera barricada.
El 1948 surt el darrer número de la Revista dirigida per ell i guanya l’Englantina d’Or als Jocs Florals de París per l’«Oda a Catalunya», gairebé obligat pel seu amic Josep Carner a participar-hi. El seu nom no tornarà a aparèixer públicament, excepte en algun escadusser article de compromís.
Així les coses, s’acaba aquí, el 1948, l’element de les «lletres» per bastir l’Homo biographicus Obiols? No del tot.
El seu prestigi és enorme, els seus judicis són seguits al peu de la lletra, i els seus suggeriments, aprovats sense vacil·lar. Per això Rovira i Virgili i Lluís Nicolau i d’Olwer li demanaran ajuda en algunes de les seves recerques; per això Josep Carner li farà confiança com a «editor» dels seus poemaris, mentre col·labora amb la seva dona, Émilie Noulet, en els estudis valéryans d’ella; per això Joan Puig i Ferreter li pagarà la correcció dels primers volums d’El pelegrí apassionat.
Finalment, però, Armand Obiols se suïcida i desapareix de l’escena. Esgotada l’ànima, incapaç de «construir-se», arrossegat pel destí i sense forces —ni ganes— per enfrontar-s’hi, assumirà el paper de conseller literari de la novel·lista amb qui va compartir la resta de la seva vida i que serà, en els anys cinquanta i seixanta, l’única lectora de les seves crítiques. Tot allò que ell no ha pogut ser, que no ha volgut ser, ho serà ella, Mercè Rodoreda.
La política és tan important com les lletres i el periodisme per intentar biografiar Obiols. Obiols salta de les unes a les altres amb la seguretat d’un funambulista sense xarxa. Menystenir la seva activitat a l’àgora pública és deixar en un racó una part molt substancial de la seva activitat i un dels elements clau per bastir la teoria obiolista.
Des del 1933, es passarà cinc anys trepitjant el país amunt i avall, amb l’estendard d’Acció Catalana, un partit sense cap poder, marginal, però amb una influència notable pels noms que li donen suport.
Com devia ser un acte electoral d’Armand Obiols? Vegem-ho. El 20 de setembre de 1933, Acció Catalana va convocar un míting a Sant Feliu de Guíxols. Després del primer orador, li va arribar el seu torn. A continuació, va prendre la paraula el qui havia estat company seu de redacció a La Publicitat, Rossend Llates, i dos dels homes forts del moment a Acció, Claudi Ametlla i Amadeu Hurtado. Acció s’havia anat desfent a cada derrota electoral, però les restes del que en quedava continuaven intentant surar, tractant d’ocupar un espai central en el catalanisme, entre la Lliga i l’Esquerra (ERC).
El periodista que redacta la crònica, publicada a La Publicitat, arrenca així: «Després de saludar els ciutadans que l’escoltaven [Armand Obiols] començà el seu discurs anunciant que explicaria una història que s’esdevingué en un país imaginari». I, a partir d’aquí, deixa parlar l’orador:
Es tracta d’un país on passaven coses curioses. La vitalitat, la riquesa d’aquell, venien del mar. No coneixien l’art de conrear la terra, i aquesta era erma. Gent armada, disposada, semblava, a defensar la comunitat celebrava conciliàbuls per a regenerar el país. Una matinada, els del poble trobaren els armats instal·lats als llocs de govern. Fou quelcom semblant a l’adveniment de la dictadura a Catalunya.
La gent, de moment, va creure que anaven de bona fe i que havien de dur el país a la prosperitat.
«Són gent de coratge, acostumats a apallissar heretges. Ens cal disciplina i ordre, si volem que el país vagi bé», deien.
Resultà que van cometre un sens fi d’arbitrarietats. I una d’elles, més grossa que totes. Un dia es publicà un decret prohibint la pesca a tot el reialme. Els que el sostenien eren grans propietaris. El mariner esdevingué terrassà.
La terra, però, semblava que fos maleïda. El blat no hi madurava. Les vinyes, encara menys. I vingué la misèria, la fam. Vingué la rancúnia. I aquells homes, de tarannà normalment molt tranquil, esdevingueren turbulents. Tant, que els armats van comprendre que havien d’esmunyir-se.
Aleshores se celebraren unes grans festes. En acabar aquestes, com que la gent decidí fer-se a la mar de nou, sortiren tres colles. Una, era la Lliga de Pescadors. Els d’aquesta colla havien estat partidaris, als seus començaments, dels que havien empobrit la terra. No pescaren res.
Una altra colla era l’Acció de Pescaires. Era una gent plena de parsimònia, que van veure la mar avalotada i s’assegueren a les roques amb les canyes als dits, esperant que els peixos s’acostessin i piquessin l’ham.
L’altra colla es decidí a darrera hora. Els que la componien feia només quatre dies que es coneixien. No tenien ni barques, i miraren d’encabir-se a les dels altres. Aquells no els hi volgueren. Aleshores aprofitaren unes barcasses velles i es feren a la mar. Val a dir que no es pensaven pas pescar gaire gran cosa. I, amb tot, ho pescaren tot.
Decidiren portar aquell bé de Déu a la multitud famolenca. Discutiren, abans, sobre els preus. La discussió es convertí en una disputa. I decidiren no tocar a terra fins que coincidissin. Però els fou impossible posar-se d’acord.
Mentrestant, se’ls podria el peix, i àdhuc les xarxes. La multitud, que els esperava amb una fe il·limitada, trobà només escorrialles per a apaivagar la fam.
Doncs bé. Com en aquell país imaginari, Catalunya també té fam. Fa tres anys que s’espera. No en té, però, de menjar material. Té fam de llibertat ordenada, de renovació i de justícia.
Fa temps que un estol d’homes recolliren un esplet meravellós. Va ésser l’emoció revolucionària de Catalunya. ¿Què n’han fet, els homes de l’Esquerra, d’aquell esplet? No n’han sabut fer res. ¿Sabeu per què? Perquè l’Esquerra és un partit vell. Com s’entén? —podreu dir—. Un partit vell? Si fa tot just tres anys que està constituïda. Encara que sigui així, ho és tant com la Lliga. La joventut o la vellesa dels partits polítics no es mesura pels anys que tenen. És la seva forma d’actuació el que els en fa ésser. La seva actuació a l’Ajuntament de Barcelona ho demostra abastament. Ha provat que el poble només l’interessa com a matèria electoral [...]. Mentre els seus prohoms col·laboren als ministeris i alguns d’ells fan extemporànies invocacions a Espanya, algunes entitats del partit llueixen l’estrella solitària. És una federació de personalitats i de grups que lluiten i es combaten entre ells. Si encara conserva una unitat aparent, és perquè tots plegats estan administrant el botí revolucionari [...].
Abans d’acabar us diré tres coses indispensables. La primera és que Acció Catalana Republicana és un partit nou a Catalunya. L’integren masses catalanistes i esquerranes procedents de l’antic catalanisme republicà. Són els hereus d’aquells, però no són hereus de la seva parsimònia i de la seva modèstia. Acció Catalana Republicana no té por al poble perquè hi té fe, com amb la seva vitalitat i les seves possibilitats. I com que hi creu, no hi defuig el contacte.
La segona és que si Acció Catalana Republicana és un partit nou ho és perquè porta una nova concepció a la política catalana. Una concepció europea de la vida dels pobles i dels seus problemes. Aspira a ésser un partit de govern, a resoldre problemes de govern, no sembrant, al seu pas, demagògies inútils.
I la tercera és que la democràcia catalana no s’ha de suïcidar.
El cronista del discurs explica que en aquest punt Obiols es refereix a una llegenda que conten els exploradors de l’Àfrica sobre un animal salvatge: un brau esplèndid que té uns corns d’una duresa comparable a la d’un diamant, però que quan arriba a la seva plenitud, els corns se li torcen enrere i arriba que les puntes se li claven al cervell i ell mateix es mata.
La democràcia catalana pot morir com aquell animal, per culpa d’una desviació perniciosa de la força.
Per tal d’evitar-ho, ha de saber escollir quin és el partit més idoni. Si no ho fa així, caurà en la demagògia.
Com devia reaccionar l’audiència a un discurs com aquest? No és exagerat sostenir que amb absoluta normalitat. De fet, hi estava acostumat perquè Obiols es manté en la més pura ortodòxia del partit, no endebades els seus líders són noucentistes notoris. Ja Carner li havia retret a Bofill i Mates que la seva oratòria era una mica massa «recercada», que hi havia «un cert homenatge al pur enginy i una certa dificultat de desempallegar-se del lèxic massa savi». Nicolau i d’Olwer semblava que en lloc d’excitar les masses els recités un curs d’història de la literatura catalana, i els problemes d’oïda de Rovira i Virgili van ser sempre per a ell i per als altres un gros impediment. En qualsevol cas, tampoc no devia venir d’aquí, perquè els homes d’Acció tornarien a patir una altra patacada històrica a les eleccions al Congrés espanyol de novembre del 1933, que van guanyar la Lliga a Catalunya i les dretes a Espanya.
Obiols, impassible, es manté fidel al seu partit —s’hi mantindrà sempre, exili inclòs—. I per tant, assumeix amb ell les nefastes conseqüències del Sis d’Octubre, on destaca la seva actuació en les hores greus d’aquell dia a Sabadell.
Als primers mesos del 1935 ja se’l veu participant en desenes d’actes de partit. I no para, acudint arreu del país. Les eleccions de febrer del 1936 tornen a capgirar la situació, i per primer cop —i únic—, els candidats d’ACR, en coalició amb la resta dels partits d’esquerres, no només guanyen, sinó que lideren l’escrutini arreu.
La victòria del Front d’Esquerres de Catalunya porta de nou, amnistiat, Lluís Companys a la presidència de la Generalitat, i Armand Obiols a la secretaria del conseller de Finances, també restablert en el seu càrrec, Martí Esteve.
Tot passa molt de pressa aquells mesos, fa mítings amb els comunistes Joaquim Maurín i Joan Comorera, assisteix a l’enterrament dels germans Badia, assassinats pels pistolers de la FAI, representa el conseller en actes públics, i el 19 de juliol de 1936 ha d’inaugurar, amb Eduard Ragasol, un nou local d’ACR a Sant Vicenç de Torelló.
Durant la guerra, continuarà encara uns mesos a la conselleria, que passarà breument de Ventura Gassol a l’òrbita de Josep Tarradellas, i d’aquest a Antoni Maria Sbert, per acabar en mans de Carles Pi i Sunyer. A finals del 1937, el seu mestre, Antoni Rovira i Virgili, sota la influència dels seus amics Trabal i Oliver, el cridarà per fer-se càrrec de la Revista de Catalunya.
L’esfondrament del seu país referma Obiols en tots i cada un dels principis que ha defensat fins aleshores, amb més força i tot. L’«Oda a Catalunya» és, de fet, l’oda a la Catalunya que no va poder ser: «Ni que impossible fossis, els fills t’hem escollit, | pagats de l’ardu esforç de cada dia».
Des dels quinze anys que lluita pel mateix. El 1948, esgotat per les dificultats i entrebancs de tota mena per tirar endavant de nou la Revista de Catalunya, escriu una carta memorable a Carles Pi i Sunyer, on li diu:
[...] Per a mi Catalunya és una idea platònica a realitzar, no una història banal i depriment a reprendre ni un estret país poblat de gent molla i, a estones, una mica convulsa, administrable amb aquella ombra d’imaginació creadora que basta als administradors de propietats. Allò que m’esborrona és veure que hi ha infinitament més de fervor i de sensibilitat per a les coses transcendents en l’exiliat que enceta la novena anyada del seu calvari tallant pins a les Landes o menant una vida absurda en un suburbi glacial que no pas en la mitja dotzena d’administradors d’infinitesimals, de doctrinaris del no-res, de tàctics del buit que ací els representen i els maniobren sense comprendre que si avui, a París, hi ha encara un vestigi de Generalitat i espectres de partits i conclaves de possibilistes és perquè una generació d’homes una mica desorbitats aconseguí d’inserir difícilment dues o tres idees en un país que per fluixesa radical ja tenia un perfil de província.
I acaba, reprenent la idea nuclear que políticament sempre defensarà: «Sense un estat que pugui precipitar-la en nació, Catalunya estarà sempre a punt de convertir-se en un país inhabitable de mestissos agres i sense estil».
Obiols, a l’exili, segueix allà on era, exactament de la mateixa manera com havia sostingut als editorials de La Publicitat i del Diari de Sabadell, als mítings d’AC o des de la direcció de la Revista de Catalunya. Però lliure, deslliurat de cap ortodòxia partidista.
No només això, amb els seus amics Josep Quero i Molares, dissident d’ERC, Miquel Valdés, del PSUC, i Josep Fontbernat, d’ERC, es llança a una campanya per terra, mar i aire en favor de la constitució i promoció d’un Patronat Català de Defensa de les Víctimes del Franquisme durant els anys 1948 i 1949. Hi manté una activitat frenètica, s’hi implica fins al coll —es tracta d’intentar salvar en aquell moment fins a vuitanta presos, mitja dotzena d’ells condemnats a mort pel franquisme— de tal manera que, com a secretari del Patronat, arriba a aconseguir gairebé tres mil adherits, llista que fa arribar al secretari general de l’ONU.
I mentrestant participa encara, l’abril del 1949, al Congrés Internacional de Partidaris de la Pau que es du a terme a París. Hi assisteix al costat d’amics com José María Quiroga Plá (que serà essencial per a la seva carrera com a traductor a la Unesco) o Josep Moix (del PSUC, ministre durant la República, nascut a Sabadell). I signa la carta d’adhesió al Congrés, altra vegada amb Fontbernat i Valdés, i també amb moltes personalitats de l’òrbita comunista.
Obiols, que ha viscut l’èxode i la diàspora catalanes, i que amb la caiguda de França serà engolit en uns anys de treballs forçats, no es pot comportar de cap altra manera. La tragèdia és un fil de la seva vida, de tota la seva vida, d’abans i de després de les guerres que l’emmarquen. Obiols és una víctima, se sent víctima, no pas botxí, se sent humiliat, no pas denigrador, se sent vençut, no pas vencedor. Breu, se sent senzillament supervivent d’una tragèdia. I sí, no és un heroi ni té cap vocació de màrtir, cap ni una, però encara té menys ganes de trair les seves conviccions. No ho ha fet mai, per què hauria de fer-ho ara?
I així, doncs, què va passar entre els anys 1941 i 1944? Com és sabut, i darrerament molt sabut, Obiols és reclutat per la Companyia de Treballadors Estrangers i passarà dos anys a Bordeus en un dels camps de l’Organització Todt, organisme alemany encarregat de la construcció gegantina del mur atlàntic. Obiols s’hi veu obligat a treballar, forçat, fent feines burocràtiques. Això és indiscutit; però el que és molt discutible és que aquest fet hagi estat interpretat per alguns com un exercici si no ben bé de «col·laboracionisme», sí susceptible de ser catalogat com un conspicu membre de la «zona grisa», encara que gairebé tirant a negra. Caldrà detenir-s’hi amb calma, els arxius i Obiols mateix ens ajudaran a entendre quin paper hi va tenir.
Les proves que fins ara s’han posat damunt la taula per «condemnar» Obiols són els seus propis escrits. Però cal deixar clar d’antuvi que no només amb la seva companya, Mercè Rodoreda, sinó amb els amics a qui escriu aleshores —Tasis, Riba, Josep Pous i Pagès, Rovira i Virgili, Cabot, Lluís Montanyà—, a tots ells els parla en tot moment i amb tota franquesa i sinceritat de les tasques que es veu obligat i forçat a fer per sobreviure. Dona la seva adreça, la Caserna Colonial (o Camp Lindemann), perquè li enviïn les tan esperades cartes, o parla amb Mercè Rodoreda del seu cap, l’avui ja famós José María Otto Warncke. Aquestes són les proves per jutjar la seva «col·laboració», uns mots, unes ratlles, unes fotografies davant d’una ambulància de la Creu Roja.
Es fa inevitable arriscar una conjectura: l’escriptor del silenci serà condemnat per unes ratlles escrites als seus amics? Irònica paradoxa, contradicció enlluernadora! On són les proves de l’Obiols col·laboracionista? Paraules? Sí, són l’únic que li resta aquells anys, paraules, no té res més que paraules, paraules que llegeix, que somia, que recorda. I ell no sap escriure de cap altra manera que amb el seu «estil» despullat, glaçat, escèptic, autoparòdic, fins i tot fúnebre. Per això, arribats fins aquí, de res serveixen les explicacions si no es tenen en compte els «elements» amb els quals estem intentant bastir la teoria del nostre biografiat. El seu temperament vacil·lant, la seva passivitat, el seu estat depressiu, el seu humor autocomplaent, sagnant, aristocràtic, dissolvent. L’antisentimental militant, l’home de gel, l’escèptic mandrós, l’esfinx desenganyada de tot i terriblement esgotada. Algú capaç de construir-se una muralla respecte a la resta del món, desafiant les emocions vulgars i donant unes llambregades glacials a les emocions passionals. El demòcrata que viu com una humiliació pròpia la derrota de França, però també el defensor inalterable, intransigent, intolerant dels seus principis polítics. És impossible que un home com Obiols traslladés als seus amics la vida viscuda durant aquells anys ni de forma tràgica, ni menys encara, èpica o romàntica. Ni que mentís o s’enganyés. S’hauria esgarrifat només de pensar-hi, amb un horror instintiu i sincer. I ningú no hauria entès res.
Però, com sempre, és molt millor deixar-lo parlar a ell:
Bordeaux, 2-10-44
Estimat Rovira [i Virgili],
Seria molt llarg —i massa melodramàtic— explicar-vos en detall les meves aventures d’ençà que em van enviar a Bordeaux a treballar per [a] la Todt. Succintament: un mes —el juliol!— de treball preparatori en una pedrera, al bell mig del llemosí —comparativament idíl·lic—. Tres mesos en un camp, a Saint-Médard-en-Jalles, a pocs quilòmetres de Bordeaux, enquadrat ja per la Todt, entre una «poudreria» i un camp de senegalesos —en aquell camp tot semblava meticulosament calculat perquè la gent pogués conservar una mica de mobilitat en el seu cadàver—. Dos mesos de treball de nit a la base —i per variar, desembre i gener!— descarregant sorra i ciment de 7 a 7, amb mitja hora per menjar. Quinze dies al Fort du Hâ, presó de Bordeaux, per haver-me evadit del camp amb mala fortuna —els millors dies d’aquella època, si us plau—. A partir d’aleshores la meva estrella va començar a pujar. Dos o tres mesos després, era cap del büro d’un camp de treballadors de la Todt amb tres mil homes —dinou nacionalitats, un comandant alemany decoratiu al costat i un cert prestigi entre les autoritats locals de la Todt.
Dos anys així, amb un treball enorme —de les set del matí fins a les onze de la nit, moltes temporades—, amb els bombardeigs de la base de tant en tant —a quatre-cents metres del camp—, m’han posat en contacte amb gent inversemblant, amb alguns homes admirables, amb éssers absurds, amb enormes quantitats de pintoresc i de tragèdia. Si els intel·lectuals catalans necessiten tocar unes quantes realitats, us ben asseguro que n’he tocat abastament. El dia que em posi a escriure novel·les, no serà pas per manca de matèria si no em faig famós.
He pogut posar a prova alguns llibres: Pascal, dintre la quadra infecta on dormíem els homes del grup del T. E. [Treballadors Estrangers] de l’Alt Viena, les Oraisons funèbres de Bossuet a la presó, les Històries de Tàcit en el camp de la Todt; Browing dintre el refugi del camp durant les llargues alertes de nit, són records que queden. En sortir de Saint-Médard, però, vaig necessitar un pacient entrenament per poder tornar a llegir. El llibre més clar, més simple, més «aspirant» em semblava una àlgebra gratuïta.
El mes darrer de Todt ha estat més confortable. Menys treball, millor tracte, més llibertat. He pogut llegir —tinc ja a Bordeaux una biblioteca de mil volums!—. I ara treballo al Bureau del Sous-Groupement de T. E [Treballadors Estrangers] de la Gironda, amb molt poca feina i amb menys convicció. Espero, només, decidir-me per anar a París.
O bé aquest altre exemple:
Bx. 17-12-1944
Estimat Tasis
[...] Solitari, només et podria parlar, decentment, de dues coses: de mi i de Déu. Robinson hauria tingut un altre recurs: parlar-te de l’illa. Però tot el pintoresc de Bordeus està, de fet, inscrit dintre el cercle dels espanyols, romanalla enervada dels regiments de la Todt, i tot l’exòtic en els expresoners nord-africans que passegen llurs uniformes aproximats pels tres o quatre carrers de l’erotisme llòbrec. La ciutat tenia evidentment més color abans de ser alliberada. I més misteri. Dormir a dos-cents metres de la base de submarins, en una barraca de fusta, com jo vaig fer durant un any i mig, dona a les sirenes un patètic difícilment concebible. I treballar com a cap d’un camp quan veus que, de tant en tant, la Feldgendarmerie s’emporta alguns dels teus subordinats més prudents i que un càlcul de probabilitats molt sumari no et deixa preveure, per a tu, res de bo, folra sumptuosament la vida de melodrama. I perquè vegis que el camp no era un banalíssim dipòsit d’obrers, has de saber que hi havia una secció de jueus internats, un grup de presoners de guerra soviètics i, a darrera hora, un esbart de la famosa legió nord-africana comandada per Villaplana, condemnat a mort fa dos dies a París, que venia a descansar després de tempestejar la Dordogne. Ah!, i jo havia col·locat en el büro del comandant alemany un enllaç del partit comunista. Dos anys i mig així i sortir-ne indemne, acrediten, em sembla, el meu tacte. L’únic incident que vaig tenir es produí als vuit dies justos d’ésser a la Todt, a l’infern de Saint-Médard-en-Jalles, abans de l’evasió que va acabar romànticament en el Fort du Hâ: un Schutzkommando em va partir les ulleres d’un cop de puny tan sec que, de moment, vaig tenir la impressió que m’havien tirat una pedra (el minyó, amb el qual, després, vaig lligar amistat, era un excampió de pes mitjà de la Wehrmacht). Cap més incident fins els darrers dies, que vaig esmerçar batejant, amidant i descrivint seixanta mules incautades, amb l’ànima curiosament esglaiada i l’orella atentíssima a les sirenes que puntuaven l’operació per anunciar els darrers bombardeigs de la base —bengales a ple dia i bombes de quatre mil quilos.
Dos dels «testimonis de càrrec» per condemnar Obiols. Hi tornarem, in extenso.
Com també cal tornar als anys que Armand Obiols es perd del tot. Ni més ni menys que vint anys de la seva vida, del 1951 al 1971. Obiols se’n va, però Joan Prat es queda. Es mor l’intel·lectual públic, resten l’home i la seva vida privada. No escriurà ni un sol poema més, i en canvi es passarà mesos i mesos traduint coses com aquestes: «Los agricultores se encuentran en todas partes delante de los mismos factores de producción: sol y agua, plantas y animales, praderas y pastos, insectos y enfermedades, herramientas y material, y, en fin, una fuente cualquiera de fuerza motriz, ya sea el hombre, un animal o máquinas». Segueixen dues pàgines en la mateixa línia. Després, canvia l’objecte: «Las previsiones del presupuesto de la Unesco para el año 1949, presupuesto que ha sido examinado por el Comité de Finanzas del Consejo Ejecutivo, señalan un aumento de 790.893 dólares sobre el del año 1948...». I continuen tres pàgines més sobre temes econòmics. Al final hi ha una plana sobre la màquina de vapor de James Watt i una altra sobre «Nuestras fuentes de energía».
Tots aquests textos corresponen a la prova de traducció que la Unesco va exigir-li, arran del concurs que aquesta va organitzar per contractar un traductor. Va fer la prova el febrer del 1951. Setmanes després, va obtenir la plaça.
Era una oportunitat immensa. Molts dels seus coneguts i amics estaven entrant a treballar als organismes internacionals: Eugeni Xammar, Josep Quero, José María Quiroga Plá, Pere Bosch i Gimpera. I la situació de la parella Obiols-Rodoreda es trobava en un moment econòmicament molt delicat. La Revista de Catalunya, que els havia permès establir-se a París de nou, havia desaparegut feia dos anys. Malvivien de feines escadusseres. I els estalvis s’havien acabat.
Obiols, que acabada la guerra s’havia passat gairebé dos anys i mig treballant al bureau espanyol de l’Office National de la Main-d’œuvre Étrangère, a Bordeus, va trobar en la represa de la Revista de Catalunya el gener del 1947 no només la il·lusió de tornar a treballar per al seu país, sinó una taula de salvació econòmica. Però aquesta, sense recursos per mantenir-se, ha de plegar tot just començat l’any 1949.
Els catalans que encara havien restat a l’exili, perquè a finals dels anys quaranta molts tornen a Catalunya, eren plenament conscients que no hi havia marxa enrere. Franco seguiria destruint el país, i les democràcies occidentals no dubtarien ni per un moment de donar suport al dictador en lloc de forçar un retorn a la democràcia a Espanya, que, en temps del teló d’acer, els suscitava enormes dubtes de cap on podria acabar d’anar.
Obiols i Rodoreda van ser dels que no van tornar. Conscientment. A pesar de la desil·lusió amb l’actitud de les potències vencedores i del desengany del final del govern del president Irla. Com Josep Carner, com Just Cabot, com Joan Puig i Ferreter. I com Josep Tarradellas, que espera, pacient.
L’avantatge de la seva elecció és que podran viure en llibertat; l’inconvenient és que caldrà guanyar-se la vida i, gairebé amb tota probabilitat, haver de deixar la literatura.
Obiols ha complert els quaranta-sis anys i ha viscut dues dictadures i dues guerres, ha estat internat en un camp de treball forçós, ha malbaratat hores i hores, anys, i l’últim projecte on podia aferrar-se, la Revista de Catalunya, ha fracassat un altre cop. La seva dona, Montserrat Trabal, i la seva filla, Anna Maria, després d’un intent frustrat de reconciliació acabada la Segona Guerra Mundial, són a Xile, on han anat a viure amb la família Trabal. El seu germà Antoni Prat viu a Mèxic, s’ha casat i té dues criatures, i la seva mare, Fausta Esteve, es mou entre Santiago de Xile i Ciutat de Mèxic perquè també ha deixat Sabadell.
Té el passat perdut, i el futur està a punt de perdre’l.
El gener del 1951 troba feina a l’editorial Gallimard com a lector de manuscrits espanyols, on li paguen segons els informes de lectura que fa. Són els últims escrits que signa com a Armand Obiols. El febrer entra el seu currículum com a Joan Prat a la Unesco, assabentat que es convoca un concurs de traductor d’espanyol. Dona com a referències els noms de Pere Bosch i Gimpera, José María Quiroga Plá i Roger Caillois. Tots tres són funcionaris de l’organització. S’ofereix per traduir de l’anglès a l’espanyol. Es manifesta disposat a viure a França, Bèlgica, Suïssa i Itàlia. Accepta qualsevol tipus i durada de contracte. En l’apartat de llengües, assegura que parla, llegeix i escriu bé l’espanyol, el francès, l’anglès i el català. L’italià i el portuguès els llegeix. I en l’apartat d’«Altres» dona els noms d’Isidre Durand, advocat, Pierre Fouché, professor i Pèire-Loïs Berthaud, periodista.
Guanya el concurs i el març del 1951 ja és traductor de la Unesco. Fins la seva mort a Viena, vint anys després, anirà renovant contractes d’aquesta institució i de l’ONU de Ginebra, sempre de manera temporal, mai fix, fins que saltarà a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica i encara, els darrers mesos de la seva vida, fitxa per a l’Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial (UNIDO).
De nou tornen la meticulositat i el rigor. Els mateixos amb què construïa poemes, aterrava escriptors, alliçonava electors o construïa revistes perfectes. Ara, dedicarà tot el seu esforç i tota la seva intel·ligència als temes més inimaginablement insípids, aspres i avorrits. Però és un sou i els permet anar tirant. I a Rodoreda, escriure.
Josep Ramon Xirau i Palau, el maig del 1954, quan Obiols ja treballa a l’ONU de Ginebra, li comenta per carta a Carles Esplà: «Afortunadamente tengo a Prat, que es ya un veterano y que, además de ser un traductor de primer orden —de la «clase» de los mejores—, es de una seriedad y de una regularidad en el trabajo difíciles de igualar [...]. El equipo de ECOSOC [Consell Econòmic i Social de l’ONU] está ya constituido. Como revisores están Prat, Mendizábal y Xammar. Como traductores, a más de los permanentes, hay algunos muy buenos, como Semprún y Olazábal». Xammar, aleshores treballant també a Ginebra, li confirma al seu íntim Esplà: «Molta feina a l’ECOSOC. Xirau treballa com un negre i Prat com dos negres —M. [Mendizábal] i jo complim la nostra obligació—. Mendizábal ha trobat la fórmula: “Xirau está haciendo méritos, pero nosotros no tenemos por qué hacerlos”. És l’evidència mateixa. Així i tot, hi ha vespres que sento consol. Acabo de trobar en una acta això: “Los desempleados absolutos que cohabitan con un trabajador independiente”. En fi». Més endavant, Xammar fins i tot li insinua a Esplà que Obiols gairebé li fa la feina a Xirau. En tot cas, Xammar, treballador infatigable, no va oblidar mai el lema que el va acompanyar sempre en aquella feina: «Nosaltres estem al servei de les Nacions Unides, però sense perdre mai de vista que en acabat són les Nacions Unides —i els organismes especialitzats— els que estan al nostre servei».
El seu món va reduint-se a l’essencial, els companys de feina (Xammar, Montanyà, Quero, Xirau, Josep Maria Corredor), quatre amics que li queden, i la seva parella, Mercè Rodoreda.
En el seu dietari de joventut del 1926, festejant amb Montserrat Trabal, escriu: «Jo no sé què té la M. que quan la miro em sembla una cosa tan meva. Aquesta sensació no l’he sentida en cap altra ocasió. Quan miro la M. tinc la sensació que jo l’he creada, que té quelcom de semblant a mi. I és tan trist pensar que tot això no és literatura. Si pogués estar tota una tarda sol amb ella!».
Però Mercè Rodoreda no és Montserrat Trabal. Ella sí que és literatura. No aspira a «crear-la», sinó que creï ella. Han viscut junts moments que valen diverses vides i veu en Rodoreda la fredor que crema que ell havia tingut, la seda i el foc. Si per a Montserrat Trabal havia escrit versos i fins tot un curs de literatura universal (les Lectures del Romanticisme), ara escriu per a Rodoreda les crítiques que més la poden ajudar a millorar les seves obres. L’aconsella, l’acompanya, l’ajuda, li suggereix correccions, l’anima, li va desbrossant un camí que la porti a «afinar l’estil», com molt bé ha assenyalat la professora Eva Comas recentment. Les seves cartes són l’últim acte d’amor a la seva companya i a la literatura catalana. Els consells d’una vida dedicada a assolir «Una Gran Obra», que a ell se li va escórrer entre les mans, però que ara veu que algú sí que pot escriure-la:
Vint anys reduïts a vint consells, o a cinquanta o a cinc-cents. Així va escolar-se Joan Prat, perdut en l’escriptura d’ella. Perquè mentre Mercè Rodoreda escrivia una obra universal ell s’anava diluint en tots els organismes internacionals on va treballar. Una vida monòtonament suïssa a Ginebra i imperialment avorrida a Viena.
Alguns han insinuat la teoria que Obiols hauria treballat secretament darrere el teló d’acer. L’escriptor espanyol Aquilino Duque, que va coincidir amb ell a Viena, en un retrat que li fa a començaments de segle, entre moltes confusions d’un record que li queda boirós, ho nega, però no gaire categòricament. Els rumors del Joan Prat espia, que fins i tot Domènec Guansé insinua en la necrològica de l’Institut d’Estudis Catalans, han estat recurrents. Ja formen part de l’aura de l’enigma.
Però no queda clar si és que espiava per als russos o per als americans, si era un doble espia o, ves a saber, un triple espia que hauria deixat bocabadat el mateix Kim Philby.
Naturalment, ni a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica ni tampoc a l’UNIDO es guarda cap rastre de cap missió especial als països comunistes. En canvi, en el llegat dels papers que Mercè Rodoreda donà a la Fundació que porta el seu nom només hi ha desenes de contractes de treball temporals que s’encavalquen uns darrere els altres, rebuts dels pagaments dels lloguers dels pisos de París i Viena, targetes postals dels viatges que fa pel món amb motiu dels seus serveis de traductor, i una agenda de l’any 1959 que ens mostren un Obiols atrafegat en la feina i lector insaciable, movent-se amunt i avall entre Ginebra, on es queda Rodoreda, i Viena, on comença a viure ell.
Aquesta darrera agenda anotada seva comença el 22 de desembre del 1958, a Ginebra, amb Obiols malalt i Rodoreda arribant al matí des de París. El dia de Nadal es lleva al migdia i treballa una mica en temes del «Repertori» que porta el seu company Jurado. A finals d’any accepta una proposta de traducció que li fa arribar l’organització GATT (Acord General sobre Aranzels i Comerç) i comença a revisar les trenta pàgines del document. Per la nit de Cap d’Any van a veure Vertigen (D’entre els morts), de Hitchcock. L’endemà torna a revisar els documents del GATT fins a quarts de quatre de la tarda.
El dia 2 de gener marxa a Viena. Durant tot el mes treballa al cafè Schwarz revisant els papers del GATT. Neva. Agafa un refredat. Rep cartes de Mercè Rodoreda, de la seva mare i del seu germà. Sopa de tant en tant amb els amics. El dia 13 ja pot entregar trenta-tres pàgines del tercer capítol i vint-i-dues de gràfics del document que està traduint.
Al febrer anota les lectures de Sòfocles, Sartre, Ian Fleming, Queneau, Eric Ambler, Chester Himes, Chandler, Conrad, Faulkner, Malraux. Va molt sovint al cinema (El meu oncle) i al teatre (ballet Bolxoi, Ionesco). Res de valsos; quan va als auditoris vienesos és per escoltar Brahms, Bartók i Txaikovski. Rep una oferta de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) per treballar quinze dies a Roma, però l’hi anul·len.
Al març s’instal·la uns mesos a París, on segueix treballant en el «Repertori». El juny ja pot entregar 314 pàgines en anglès i 527 en espanyol. Torna a Viena. Llegeix Baroja intensivament i sopa amb Miquel Crusafont i Trullols.
El dia 27 de juliol Rodoreda li envia una carta fent-li saber la mort de Carles Riba.
Passa tot l’estiu a Viena i aprofita per llegir autors en llengua castellana: Sánchez Ferlosio, Unamuno, Matute, Delibes, Cela, Romero, Goytisolo i Marías. Visita museus i passa les tardes en els millors cafès vienesos. Lloga una habitació en una nova casa, al número 7 de Schleifmühlgasse.
A l’octubre firma un nou contracte de tres mesos, fins al desembre, amb l’Agència. El 10 d’octubre torna a Ginebra i llegeix Julio Cortázar, que serà un company del cos de traductors. De Ginebra se’n va a París, on ha de renovar els permisos, visats, passaport. Aprofita per quedar amb els seus amics Just Cabot i Jaume Agelet, amb qui dina. També veu Jordi Arquer. El 22 d’octubre torna a Ginebra, escriu a Agelet i llegeix Simone de Beauvoir.
A les vuit del vespre del dia 28 d’octubre, Mercè Rodoreda pateix un accident a la plaça Cornavin, amb el tramvia, mentre anaven al cinema. Tornen a casa en taxi. Obiols es passa la nit canviant-li compreses calentes. Es queda fins al dia 3 de novembre, cuidant-la. Aquell dia torna a Viena. Li truca gairebé cada dia de novembre. Llegeix Churchill, Himes, Fleming, Nicholas Blake i Capote.
Entre el cafè de la plaça Karlsplatz i el Graben, negocia que una italiana cuidi cada dia Mercè Rodoreda.
El dia 11 de desembre del 1959 anota en el diari que fa dos anys que va arribar a Viena per primera vegada. Passa la tarda al cafè de l’Òpera. Rep carta del seu germà, que li diu que la Peggy, la seva neboda americana, s’ha casat. El 19 de desembre, sol a la feina, li agafa mal de queixal. L’endemà es queda a casa. La nit de Nadal sopa amb els parents de la família Wolff. El dia de Nadal passa el matí al cafè de Karlsplatz i tota la tarda dormint fins a les sis.
El dia 28 torna el seu company Miquel Llodrà de vacances a Catalunya i li dona el número de Germinabit dedicat a Carles Riba. L’últim dia de l’any treballa a l’oficina fins a l’hora de dinar. Abans d’anar a casa, passa per correus per fer-li arribar a Mercè Rodoreda un paquet de llibres. Sopa a dos quarts de set a casa. Després mira la televisió amb la família Wolff fins a la una.
I anota, en la darrera línia d’aquest dietari de 1959: «I vet ací, un altre any!».
Estranya vida d’espia.
Constantment van preguntar-li a Neftalí Ricardo Reyes Basoalto, nascut el mateix any que Armand Obiols, per què havia escollit precisament el pseudònim amb el qual va signar la seva obra literària. Mai no va voler explicar-ho però un dia va contestar: «¿Hay algo más tonto en la vida que llamarse Pablo Neruda?».
Des d’Homer, l’ús del pseudònim ha estat una pràctica corrent en la literatura. De manera immediata se’ns ocorren una sèrie de noms, de Molière a Stendhal, de Voltaire a George Orwell, i Lewis Carroll, Mark Twain, Clarín, les germanes Brönte, Mary Shelley, George Sand o Isak Dinesen. No acabaríem mai, encara que, cal reconèixer-ho, alguns excel·liren: Daniel Defoe en va utilitzar gairebé dos-cents.
També s’han explicat els motius del seu ús: per qüestions de gènere, per inseguretat, per temor a represàlies —familiars, polítiques, econòmiques—, per evitar la censura, etc.
Com totes les literatures, la catalana també ha estat pròdiga amb els «noms falsos», que és d’on etimològicament ve la paraula «pseudònim».
Fra Anselm Turmeda s’arabitzà el nom Abd-Al·lah at-Tarjuman al-Mayurqí al-Múhtadi; Francesc Vicent Garcia i Ferrandis va utilitzar el nom poètic de Garceni, però ha estat conegut com el Rector de Vallfogona; Frederic Soler serà sempre Serafí Pitarra, tot i camuflar-se de tant en tant com a Pau Bonyegues; Joaquim Rubió, Lo Gaiter del Llobregat, etc.
El segle XX va deixar-nos dos grans pseudònims, Víctor Català i Xènius. Sota el primer va arrecerar-s’hi Caterina Albert, i va treure el nom del protagonista d’una novel·la seva inacabada; el segon juga amb el nom oficial de qui l’usa, col·locant-hi la paraula «geni» i un sufix grec que li acaba de donar el to clàssic necessari per a tot un Eugeni d’Ors, que també va utilitzar el més aristocràtic Octavi de Romeu.
Fernando Pessoa, ortònim, que usà els seus heterònims Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis, va escriure el poema «Autopsicografia», on va afirmar que el poeta és un fingidor. Volia fingir, Joan Prat? Per què va utilitzar un pseudònim i per què aquell pseudònim precisament?
En primer lloc, ja el seu model, Joaquim Folguera, n’havia utilitzat uns quants, com Eduard M. Puig, Job, Marc Ferrer, Roland. De fet, tot Sabadell n’està fent servir. Joan Sallarès és Joan Aristarc, Vicenç Xirivella i un extraordinari Lord Garrophes. Fins i tot Joan Arús fa servir els noucentistes Juvenal i Perseu. Cap, però, no aconsegueix superar els memorables pseudònims de mossèn Fèlix Sardà, l’autor d’El liberalismo es pecado i l’impulsor de l’Acadèmia Catòlica, un dels remots orígens de la Colla, que en la seva línia tria Dr. Varapalos, Teólogo de Antaño i Un Obscurantista de buena fe.
De tota manera, en el laboratori d’idees que és la Colla de Sabadell, els pseudònims no són només uns noms escollits a l’atzar, formen part essencial del joc. Lluís Parcerisa signarà com Ebis, Francesc Trabal com Senyor Banyeta o Rodamon, el seu germà, Josep, com Tramuntana; Joan Garriga s’expressa a través de Febo, Falo i Joan David. I quan convé, utilitzen el mateix pseudònim diferents autors, com Casa de Quatre Pisos o Llit de Matrimoni.
Però una cosa és firmar articles amb pseudònim i una altra és adoptar una nova personalitat. Joan Oliver, que és el més pròdig a utilitzar diferents àlies (Anicet Serafí, Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà i Cot, Hortensi, Joan Pendonista, Jonàs, Jordi Estarellès, Llorenç Montcalb, Orella Dreta, Sebastià Revés, Senyor Bonafè) acabarà per desdoblar-se en Pere Quart, nom amb el qual signarà la seva obra poètica. L’escull perquè «Pere» era el seu segon nom de la partida baptismal, posat en memòria dels seus dos avis, i «Quart» perquè era el quart de deu germans.
Joan Prat va molt més enllà. Són poquíssims, i de l’adolescència, els poemes o articles on apareix amb el seu nom oficial. De seguida és Armand Obiols (o White, o Sagitari, o una «A», o dues senzilles «A. O.»., quan no utilitza els pseudònims col·lectius de la Colla) i ho és a tots els efectes.
Miquel Bach és qui va assenyalar que l’origen del pseudònim que emprà està pres d’un germà de les Escoles Pies, l’hermano Viola, jugant amb la sonoritat del nom. Va ser un dels primers hermanos que li van donar la benvinguda a l’Escola Pia. I qui li ensenyaria la divisa calassància «Pietat i Lletres», les tablas de matemàtiques, els marcs de fusta amb figures i lletres de cartrons per compondre paraules, i els mapes d’un món amb unes fronteres que canviaven de manera frenètica a cops de guerra i esfondraments imperials.
Sobrevivent a l’assassinat de trenta-sis religiosos a Sabadell durant la revolució de 1936 —entre ells, tres escolapis—, l’any 1943, mentre Obiols era a Bordeus forçat a treballar en el mur Atlàntic, el nou ajuntament franquista li concedia la Medalla de Plata de la Ciutat «por su larga y meritoria labor docente».
La presència omnipotent del germà Jaume Viola, amb la seva bata d’uniforme i una mena de cistellet de pescador que, penjat al coll, servia per portar el berenar, i que acostumava a arreglar els conflictes entre els seus petits estudiants amb un «Déu ens vol bons, però no tontos», va planar sobre molts d’aquells nois. I Joan Prat, que devia haver sentit aquell nom milers de vegades, va decidir apropiar-se’n el so per convertir-se en Armand Obiols. Trabal l’any 1925 considera l’hermano un «símbol» i Oliver proposa que una aula de l’edifici de les Escoles Pies porti el seu nom. El pseudònim farà fortuna i l’utilitzarà sempre en tots els seus articles, en la seva activitat política, tothora i arreu. Excepte amb la família, la seva mare i el seu germà, Montserrat Trabal i Mercè Rodoreda.
En qualsevol cas, més enllà del germà Viola, l’ús del pseudònim no només és provocat perquè tots els seus amics l’estiguin usant, també ho fan els seus mestres. Jaume Bofill i Mates és el cavaller Guerau de Liost (i John Mill, Lionnatus, Mestre Jaquetus, Puck), però, sobretot, Josep Carner, a més de ser el príncep dels poetes, és el rei dels pseudònims. N’utilitzarà més de cinquanta, amb Bellafila com el més conegut, però amb altres com L’Errívol Gasetiller, Palmerín d’Oliva, Pau Romeda i Guix, Sever de la Cantonada, Antoni Tresals i Grabulosa. Fins i tot «adopta» el nom real d’un altre escriptor, Cecili Gasòliba, com a pseudònim propi. I també Carles Riba, el tercer mestre, es converteix, quan cal, en Albert Cabestany, Damià Pujol o Jordi March.
Obiols no serà l’únic periodista que utilitza un àlies: Agustí Calvet és el Gaziel de La Vanguardia, J. V. Foix és Fòcius i Domènec Pallerola, Domènec de Bellmunt a La Publicitat. Antoni Vilà és el Critias de les cròniques de boxa; Antoni Rovira i Virgili n’utilitza una dotzena, de Captain Morley a Pere Claresvall; Avel·lí Artís-Gener, Tísner; Eugeni Xammar, el terrible polemista Peer Gynt d’El Be Negre. Etcètera.2
Per què, precisament, tria el nom d’un germà escolapi? Era una burla? Cal tenir en compte que quan el decideix començar a utilitzar és un missaire i un pomellista de primera classe. Un homenatge? En un temperament com el seu?
En una anècdota clàssica atribuïda a Freud s’explica que un dia que estava fumant un puro i la seva figura quedava envoltada del fum, borrosa, com desfigurada, enigmàtica, un grup d’estudiants començà a qüestionar-se si Herr Freud estaria expressant en aquella imatge el símbol fàl·lic de la seva virilitat; de seguida, un altre grup va suggerir que de cap manera, que d’aquella escena es deduïa sense cap mena de dubte que es tractava de la plasmació de la seva homosexualitat reprimida; encara uns tercers proposaren una altra interpretació, referint-se claríssimament als efectes del subconscient de Freud: que aquella boira de tabac devia recordar-li l’agradable estada en l’úter matern. La discussió anà pujant de to fins que algú va atrevir-se a comentar-l’hi al mestre. Aleshores, Freud es va posar el puro als llavis, va fer una pipada fonda, va treure el fum per la boca fent petits cercles que s’encadenaven i es dissolien en l’aire, i, mirant-se primer el seu alumne i després l’havà, va dir-los, impertèrrit: «A vegades un puro només és un puro».
A vegades un puro només és un puro; talment com un pseudònim és un pseudònim. Joan Prat va escollir un nom perquè volia oblidar el seu veritable. I es va dir Armand Obiols, l’intel·lectual que volia crear-se a si mateix.
Lletres, periodisme i política. Aquest és el terreny de joc on es mourà Armand Obiols. Sepultat però excavable. En canvi, com penetrar en aquest trencaclosques endimoniat que és la seva vida privada? Encara queda molt Obiols per descobrir. Tenim al davant nostre nous mons per explorar, més enllà de cartes, documents, articles i dietaris, que és on millor podrem pouar. Queden també altres mons subjectius —i per tant amb un alt grau de perill—, percepcions per interpretar, que fins i tot ens poden interpel·lar més que una mecànica biografia pretesament realista, perquè no deixa de ser paradoxalment fascinant que l’acabem trobant i coneixent amb un sentit inesperadament profund allà on menys podríem haver-ho sospitat: en la ficció.
Com si fos el mateix Lluís Frederic Picàbia, el personatge que Trabal —amb la col·laboració d’Obiols— va inventar-se per escriure la seva primera novel·la, L’home que es va perdre, publicada el 1929. Semblen talment dues vides paral·leles, dirigides pel mateix objectiu: perdre i perdre’s. Si Picàbia va començar perdent una cigarrera i va arribar a perdre una casa al bell mig de la Cinquena Avinguda de Nova York, tres elefants, mil vuit-cents Fords a Hondures, cinc mil criatures asiàtiques òrfenes a Mèxic o tot un Palau de la Presidència d’Estocolm, Obiols no es queda enrere.
Perd el nom, perd la dona i la filla, perd la pàtria, perd els més íntims amics, perd la passió per crear-se i escriure. Ho perd tot, perquè es vol perdre. Fins i tot s’acaba perdent la làpida de la seva tomba a Viena, com va advertir l’escriptora Mercè Ibarz, sorpresa en descobrir-ho. Trabal havia escrit: «Creia decididament haver realitzat l’ideal que altre temps el despacientava: dominar-ho tot, ésser l’àrbitre absolut de totes les coses, viure al marge del món, la seva vida l’única raó de viure». Sí, Picàbia s’assembla molt a Obiols, amb la diferència que a ell no va interessar-li mai retrobar tot allò que anava perdent.
Ara bé, tampoc no cal anar a buscar personatges de ficció per parlar d’Obiols perquè si hi ha hagut algun escriptor ficcionat a la literatura catalana aquest ha estat ell.
Va ser protagonista de dues novel·les de detectius de Rafael Tasis, un dels fugitius de Xavier Benguerel, el triomfador d’Anna Murià —i l’Abel d’Aquest serà el principi—, sumat a aquelles subtils aparicions on sembla entreveure’s la seva figura en alguns moments de l’obra de Mercè Rodoreda. I encara com ell mateix, amb nom i cognoms, com un dels protagonistes de la novel·la inacabada de Cèsar August Jordana, Flames de juliol. Emparats per la immunitat que dona la ficció, els seus autors ens ofereixen algunes de les millors interpretacions de la personalitat d’Obiols.
Per exemple, als contes de Via de l’Est —que cal llegir substituint els noms dels personatges pels noms dels seus companys de Roissy-en-Brie—, Anna Murià resol la clau de volta del seu temperament com el d’un individu sense iniciativa a la vida, incapaç d’escollir, presentista, a qui acaba fent dir «No hi ha res tan intens com la passivitat quan els sentiments són actius. Ho és tant, d’intensa, que a vegades també em fa por a mi i sento la temptació d’actuar per defugir els esdeveniments fatals».
Rafael Tasis, l’amic fidel, el carter major de la literatura catalana i un dels seus grans secundaris de luxe, categoria en què incomprensiblement roman encara avui, va aprofitar els anys d’exili per escriure, entre d’altres, dues novel·les policíaques —un dels gèneres preferits d’Obiols—: Un crim al Paralelo i La Bíblia valenciana. Es coneixien des de finals dels anys vint, escrivien als mateixos diaris, militaven al mateix partit. Tasis l’admirava; Obiols, va respectar-lo sempre. Va ser un dels pocs amics que gairebé li duren fins al final. Algunes de les millors cartes escrites mai en català són seves, dels dos, i l’edició del seu epistolari complet hauria de ser vist com un cas d’urgència nacional.
Tasis el presenta a Un crim al Paralelo com la intel·ligència personificada —«ho havia llegit tot i entès tot, sempre rumiava meravellosos projectes i sensacionals iniciatives i era incapaç de dur-ne cap a la realitat»—, condemnat a un periodisme de segon rengle, mentre s’entusiasmava per les «novel·les policíaques, els alexandrins de Racine o els mots creuats del Times». A La Bíblia valenciana, Tasis aprofundeix un xic més en la vessant més psicològica de l’home de gel: «Els esdeveniments més importants lliscaven generalment per damunt seu sense obrir cap bretxa en els seus sentiments [...]. Sobretot el que no aconseguia era d’interessar-se pels éssers que eren protagonistes dels drames en què es veia barrejat».
Però el retrat de Tasis és de l’amic recordat, d’un passat pretèrit. Cèsar August Jordana, en canvi, escriu sobre Obiols des de la mateix contemporaneïtat, i el fa sortir en una novel·la, de la qual coneixem tan sols una part, Flames de juliol, encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes i que sembla que es va acabar el 1938. Jordana li recupera el nom original, Joan Prat, i el situa, el 21 de juliol de 1936, al Palau de la Generalitat. Hi veiem passar el president Lluís Companys o el conseller Ventura Gassol, mentre Obiols s’arregla els cabells amb una mà i saluda Jaume «Met» Miravitlles amb l’altra. És un Obiols que ens mostra un altre rostre, dinàmic, elèctric, com sempre irònic, en un dels seus moments d’excitació vital, amb caràcter i decisió, sota les gàrgoles del Palau, que, amb ganyota impàvida, n’han vist passar de tots colors, en plena tensió pel començament de la guerra.
I arribem a Xavier Benguerel, l’amic no amic, el company de la Institució amb qui viurà pràcticament cada dia durant bona part de l’any 1939, i que el retratarà a Els fugitius, reescrit més endavant amb el títol d’Els vençuts, i finalment en els records realment viscuts de les seves Memòries (1905-1940). La descripció que fa Benguerel de Rossend Comes, un dels fugitius que travessen la ratlla el gener del 1939 des d’Agullana, aconsegueixen arribar a Perpinyà, passen a Tolosa i acaben a Roissy-en-Brie, és la més crua, seca i a estones cruel, de totes. És la d’Obiols.
El mateix Benguerel confessa que és el més singular i estrany de tots, que «es proposa no veure res, isolar-se, escapar a la seva angoixa que troba reproduïda amb insistència en cada rostre al seu entorn». Comes és un ésser derrotat, conscient de la vasta desfeta, sense futur, que s’arrapa al sarcasme com la sarna a la pell. Fins i tot s’hi pot llegir una escena en què, esgotats de caminar, Comes/Obiols i l’autor, Joan/Benguerel, amb una ferida al peu, queden enrere de la resta dels companys. Aleshores un ocell se’ls planta al mig de la carretera. Comes agafa l’autor pel braç, el detura i li pregunta: «Creus en els bons sentiments o et sembla que és comestible?», i treu una pistola de la butxaca. L’escena, però, puja d’intensitat i vira de manera insospitada perquè Comes li planteja a Joan matar-lo, l’apunta i manté un dit ajustat a la corba del gallet. Passen uns segons. No el prem i llença la pistola.
Cal entendre que és un recurs literari —Benguerel no el recull a les Memòries—, però és significatiu que sigui Comes/Obiols qui el protagonitzi. Abans de tornar a reprendre la marxa, Comes s’arrecera al peu d’un pollancre i «torna regalimant amb un ble de cabells enroscat sobre el front. Sense les ulleres, la seva mirada de miop —reculada, indecisa— li encomana una estúpida expressió de vell. Arrenca un branquilló que creix en la terra pelada del marge i el fa a trossos minuciosament. És evident que està excitat: el seu llenguatge traeix el seu estat d’ànim».
Són breus resplendors de ficció i, tanmateix, cada un aclareix de manera plausible una part del misteri de l’home darrere el pseudònim, del seu caràcter i capteniment. Al capdavall, ja l’any 1925 Obiols havia escrit que veiem la vida a través de belles invencions humanes, perquè la literatura no copia la vida, sinó que la inventa: «Sota el nostre punt de vista humà podem dir que la vida és ideal i que la literatura és natural, que l’home és artificial i que la suprema realitat està en els protagonistes de les novel·les. De la literatura nosaltres en traiem els vidres de colors que ens tenyeixen la vida, que ens la simplifiquen, que ens l’ordenen». Potser Anna Murià, Rafael Tasis, Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel ens hagin ajudat a simplificar i ordenar Obiols més que ningú altre.
L’agost del 1966, Pere Calders escriu una carta a Agustí Bartra. Li comenta que vol fer una revista. «Compartim el perill que ens arraconin», assenteix Calders a la por de Bartra que els escriptors de l’exili siguin vistos com un clos estrany pels escriptors de l’interior. I li suggereix que la revista hauria de comptar amb la col·laboració de Benguerel, Oliver, Tasis, Guansé, Ferran de Pol, Rodoreda, Obiols, Ferrater i Mora, Maurici Serrahima i Agustí Bartra. En justifica el perquè: «Som una generació».
Al primer article signat per Joan Oliver al Diari de Sabadell, «Pàtria i cultura», de 1923, que pot considerar-se gairebé el manifest fundacional de la visió i l’ambició de la Colla en aconseguir les regnes del periòdic, s’hi sosté: «Que cadascú demani i exigeixi el complert seu lloc en l’obra ciclòpia del desvetllament de Catalunya. Que ningú s’arronsi d’espatlles ni escatimi la seva contribució. Que tothom es senti ple d’un esperit de solidaritat amplíssima sense enveges, ni restriccions, perquè la suma de l’esforç individual sia una formidable empenta que posi la nostra vida a un lloc digne i beneït des d’on Catalunya albiri clarament la seva via futura».
Trenta-cinc anys abans de la carta de Pere Calders, l’agost del 1931, en l’únic escrit publicat per Obiols al diari La Rambla —una lletra de combat contra els intel·lectuals espanyols, en concret contra Menéndez Pidal i Unamuno—, s’hi pot llegir: «Aspirem a portar el nostre esforç no a la cultura d’Espanya, sinó a la cultura universal. I perquè aquest esforç sigui eficaç hem de laborar per la cultura catalana, l’única que sentim vitalment».
El mateix criteri que els seus dos vells amics és el que va defensar Francesc Trabal tota la seva vida, però on potser emergeix amb una emoció difícil de contenir és en l’escrit que va redactar per a la seva neboda, la filla d’Obiols, el 1945, ja a Xile, en un moment que el retorn a la pàtria es tocava amb la punta dels dits. Probablement, un dels millors resums per entendre un país esquinçat i la tragèdia del gran èxode d’un poble. Tot l’exili en una carta. Diu així: «Deixàvem Catalunya per tu. Per defensar-te. Per tornar-te la Catalunya que ens endúiem. No sabíem anar-nos-en mai. Callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrancar-te. No sabíem si podríem tornar. No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem, que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te».
I encara el 1949, en ple esfondrament de les últimes esperances de retornar a Catalunya, vist que les potències aliades guanyadores de la Segona Guerra Mundial preferien mirar a un altre costat en lloc de cap a l’Espanya de Franco, Mercè Rodoreda, en un intercanvi epistolar amb l’aleshores secretari general d’ERC, Josep Tarradellas, afirmava, sense deixar-se guanyar pel defalliment: «El mot intel·lectual és una mica vague. Si ens limitem a Catalunya i diem que un intel·lectual és un home que aspira a produir una obra literària el problema, per a mi, s’aclareix. L’intel·lectual català té, del renaixement ençà, una manera de fer política i només una: produir en català».
Tenia raó, Calders. I Oliver, Obiols, Trabal i Rodoreda. Són una generació. Que veu passar la joventut mentre Europa es destrossa a les trinxeres franceses, que creix amb una llengua acabada d’estrenar i ordenar, que xoca amb la brutalitat de la dictadura de Primo de Rivera, que esclata amb la República Catalana, la glòria certa del Catorze d’Abril, que es veu temptada per la participació política en el moment de màxim desvetllament de la tensió nacional, que resta fidel al país durant la guerra dels tres anys, agafant uns les armes, i els altres les lletres, per combatre el feixisme, que ho perd tot i fuig i es refugia on pot, en una diàspora que engoleix no només un país, sinó tot allò que aquesta generació pretenia construir. Amb raó va dir-se que a Catalunya només va quedar-hi el paisatge.
És la generació que salva la cultura catalana quatre vegades. Primer, seguint la normativa fabriana i estandarditzant la prosa catalana als diaris i revistes, fent-la arribar a tots els racons del país; segon, triant el català com a llengua de cultura durant la dictadura de Primo de Rivera; tercer, mantenint-se fidel a la cultura catalana durant la Guerra Civil, i quart, amb el seu compromís des de l’exili —exterior i interior—, evitant la substitució de la seva idea de país per l’imaginari que pretenia implantar el franquisme. Contra l’orb de les fúries i l’intent de genocidi lingüístic del general Franco un grup d’homes i dones resisteixen i continuen creant i escrivint en català. La paraula essencial aquí és «continuen». L’esforç emprès per la continuïtat ni ens el podem imaginar, els sacrificis fets per poder veure impresa en algun lloc la llengua dels catalans és una epopeia extraordinària, enmig d’una misèria escandalosament precària. I les seves obres perduren, perquè són millors, més bones, de més alta qualitat que no pas les dels que, emparats pel poder facciós, les intenten suplantar. Al final, la batalla va ser per l’excel·lència, com Obiols havia profetitzat. I van guanyar-la ells.
El valor últim del nostre autor perdut i sense obra és, justament, que va ser un d’aquesta generació, la del segle d’or de la literatura catalana, en feliç expressió de Joan Triadú. D’aquí l’interès de veure’l en el funcionament de l’engranatge generacional.
És difícil trobar un personatge millor que ell per poder acabar parlant dels altres. Tan amant de la solitud, i no deixa d’estar sempre envoltat dels millors homes i dones de la seva generació. Sigui a Sabadell, Barcelona, Tolosa o París. Com un calidoscopi, cada cara ens retorna una imatge diferent d’Obiols, el seductor irresistible. Perquè també poques vegades una generació ha conviscut tan a prop, pell amb pell, mirada amb mirada, derrota amb derrota, per salvar-nos la llengua i la cultura. Quin país ha tingut alguns dels seus escriptors marxant a l’exili en un bibliobús del servei de biblioteques al front? Quants països occidentals, ocupats o vençuts, van patir l’èxode de més del 80% dels seus periodistes? Només un terç dels membres del PEN Català van quedar-se a Catalunya (d’un total de quaranta-sis). On més ha passat? A quina nació la seva elit cultural —científics, mestres, filòsofs, arquitectes, gramàtics, historiadors, homes de lletres— ha desaparegut d’un dia per l’altre i l’ha deixat erma de talent? L’experiència viscuda per aquesta generació —entesa en aquest sentit ampli— és trasbalsadora; i en l’exili només té una obsessió: vetllar per la llengua. Per això els seus diaris, memòries i cartes formen part de la millor literatura de la nostra història.
I tanmateix, dins del cercles concèntrics generacionals on es mourà Armand Obiols, un destaca per damunt dels altres: el grup de Roissy. Hi ha qui sosté que s’ha mitificat en excés; jo afirmo que encara som lluny d’haver arribat al mite de Roissy. Perquè més enllà del canvi profund en la vida personal de molts dels qui van trobar-se la primavera del 1939 en aquell château paradisíacament equívoc, més que la novel·la de Roissy ens cal estudiar l’obra de la generació dels de Roissy.
Els anglesos bé tenen el seu grup de Bloomsbury; els novaiorquesos la seva taula de l’Algonquin; nosaltres tenim Roissy. Tornar a l’auberge de jeunesse, fer-ho generacionalment, és omplir els prestatges de les nostres biblioteques d’algunes de les millors obres catalanes contemporànies, hagin estat editades o estiguin encara —com l’obra epistolar de molts d’ells— mig amagades als arxius. I per damunt de tot, ens permet donar-los una perspectiva europea. La primera generació noucentista havia bastit els ponts necessaris amb París, Londres, Berlín, Zúric, Roma o Viena. Ells els travessaran. Ho voldran saber tot del que està estudiant, llegint, escrivint o discutint qualsevol altre europeu de la seva generació. I sí, ells també formen part dels intel·lectuals que assisteixen a l’esfondrament del món d’ahir, que en llegir-los ens retorna, arrossegant vides i memòries oblidades.
Quan es van publicar les cartes de Mercè Rodoreda a Anna Murià vam poder conèixer que després de la publicació d’Els fugitius, de Xavier Benguerel —novel·la en clau on surten la majoria d’escriptors que hi van fer estada—, Rodoreda, que la va desdenyar, li suggeria a Anna Murià: «La novel·la de Roissy l’hauríem d’escriure nosaltres». Aquesta va contestar-li: «La novel·la de Roissy no existeix, ara, després d’Els fugitius, menys que mai. L’escriuràs tu? Jo no. Fa temps que m’he adonat que la literatura és una cosa més seriosa del que creia i, per tant, em limito als treballs periodístics».
Tenia raó a mitges. Certament Roissy va significar un principi i un final, però el finíssim fil que va quedar-ne, prim i rovellat, no es va acabar de trencar mai. Durant tota la seva vida els roissynians tenen un ull a la seva obra i un altre a la dels altres. Moltes ruptures seran per sempre; però les unions duraran també tota la vida. En qualsevol cas, el record dels temps feliços no desapareixerà mai, ni per a uns ni per a altres.
Assabentat de la mort d’Obiols per part de la mateixa Rodoreda, Joan Oliver li feia arribar el seu condol:
T’agraeixo que m’hagis fet saber que l’Armand Obiols —que també havia estat una mica meu— m’ha passat al davant en aquesta ruptura definitiva que cada dia ens amenaça a tots! En memòria d’una antiga amistat amb ell —i també amb tu— accepta la meva abraçada fraternal.
JOAN OLIVER
Barcelona, 28 d’agost de 1971
Aquest llibre no vol ser moltes coses, però per damunt de tot, no vol ser un llibre sobre la Colla de Sabadell ni una biografia alternativa de Mercè Rodoreda. Tampoc no en sabria, esclar. Però és que, a més a més, no tinc cap novetat a aportar als excel·lents treballs que ja s’han publicat. Ans al contrari, precisament, si m’anima alguna voluntat és la d’obrir noves vies en l’estudi d’Armand Obiols en tots aquells temes potser menys tractats i coneguts.
Mai m’hauria atrevit a endinsar-me en la vida de Joan Prat i Esteve si abans no hagués parlat amb les persones que considero els meus mestres en tot allò que s’hi fa referència: Miquel Bach, Anna Maria Saludes, Jordi Marrugat. També soc deutor dels estudis de Josep Maria Balaguer, Joaquim Sala-
Sanahuja i Marc Comadran, que s’han ocupat de l’Obiols creador. Insisteixo en les moltes dades que aporten les biografies de Mercè Rodoreda. Mercè Ibarz, Carme Arnau, Montserrat Casals, Marta Pessarrodona i tants altres escriptors, que també s’han hagut d’enfrontar a la impossible història d’Armand Obiols, sabent que tot silenci tendeix al crit.
Per a l’època de la Guerra Civil i l’exili són imprescindibles els llibres que s’han dedicat a la història dels intel·lectuals catalans, començant per la Institució de les Lletres Catalanes i els seus membres. Vull destacar els treballs de Maria Campillo, essencials, i també els de Francesc Foguet i Montserrat Corretger, i en general, tothom que pacientment ha buidat arxius impenetrables per anar recuperant passats enterrats. Només vull afegir que la recerca que es promou des de la Fundació Carles Pi i Sunyer, dirigida per Francesc Vilanova, m’acompanya sempre que intento explicar-me els primers anys del franquisme. Els estudis de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya sobre la repressió de la dictadura i els de Mercè Morales sobre la presidència de Josep Irla m’han ajudat també a entendre la magnitud del desastre.
La consulta de correspondències i dietaris ha estat decisiva per emprendre aquesta aventura. Guansé defensava que la millor literatura de l’exili es trobava a les cartes. Li dono tota la raó i encara diria més. Per això vull agrair tota l’amable atenció que he rebut en tot moment, a pesar de les desenes de consultes fetes, a l’Arxiu Històric de Sabadell, l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet, l’Arxiu Històric de Barcelona, l’Arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, l’Arxiu Històric de Terrassa i Comarcal del Vallès Oriental i de la resta d’arxius consultats. Com sempre, m’he sentit a la Biblioteca de Catalunya com si fos a casa, moltes gràcies. En totes les peticions que he fet a la Unesco, l’Oficina de l’ONU, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, la Universitat de Colònia i l’Arxiu Departamental de la Gironda m’han atès sempre molt cordialment.
Seguir les traces d’Obiols et garanteix d’entrada conèixer mig Europa. Havia estat a Roissy-en-Brie, ara amb el château reconvertit en ajuntament i amb una placa que la consellera Mariàngela Vilallonga va col·locar-hi, juntament amb l’alcalde, en record d’uns escriptors catalans que hi van viure l’any 1939. A París, Cherche-Midi no deixava de recordar-me la Schleifmühlgasse de Viena, fins i tot trobava l’Hôtel Lutetia semblant al Grand Hotel, tots dos amb uns preus prohibitius. El bar del Lutetia, d’estil art-déco, és un digne competidor dels cafès vienesos. Vaig fer tota la ruta del Central, l’Òpera, el Sacher, l’Schwarz, el Hawelka i el Museum, el que més a prop és de la Karlsplatz. Decorat per Adolf Loos, queda lluny del cafè de l’entresol del carrer Sant Pau de Barcelona on el seu amic Joan Garriga el deixava a primera hora del matí, marxava a la universitat i tornava a buscar-lo per fer cap a Sabadell al vespre, mentre Obiols es quedava llegint, alimentant-se d’aigua, cafè i tabac.
A Ginebra, la rue de Vidollet m’havia impressionat. Havia visitat la ciutat unes quantes vegades, una d’elles per arribar-me al Palau de les Nacions, on encara existeix l’arxiu de la Societat de Nacions amb una funcionària que devia ser de la mateixa època. Allà vaig poder llegir-me l’expedient d’Eugeni Xammar quan hi va treballar als anys vint del segle passat. Un altre dia em vaig acostar fins al pis on Obiols i Rodoreda van viure, a mig camí de l’estació de Cornavin i de l’àrea dels organismes internacionals. Un apartament una mica més gran que el seu avui es pot llogar per 1.500 francs suïssos al mes.
Sempre m’ha semblat extraordinària la manera com van viure el seu exili de l’exili. Un, per oblidar-ho tot; l’altra, per recordar-ho tot. Ginebra com un lloc per viure, no pas un lloc on viure. Rodoreda en fugirà, cada dia, refugiant-se en el seu món interior. Veu una ciutat, però no vol mirar-la; viu en un país, però no vol sentir-lo. El seu món no és a Ginebra sinó en la seva memòria. «Veus aquestes quatre parets?», assenyalarà a Castellet quan l’entrevisti a Vidollet, «això ha estat Catalunya per a mi durant molts anys: una abstracció i una nostàlgia, és a dir, tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba».
És així, només així, com Rodoreda escriu en el seu apartament de tan sols una peça, terrassa, cuina i lavabo. Una taula amb una màquina d’escriure i llibres, prestatges plens de llibres que inunden el pis. Allà reconstrueix el seu món, apartada de tot. Esperant. Davant del mirall.
Són anys viscuts amb la màquina d’escriure per companya, conscient que ha arribat l’hora. L’ambició de ser escriptora. Amb Obiols lluny però al seu costat, que sempre torna, que sempre té un consell, que suggereix mil i un canvis i absorbeix l’obra rodorediana des de la mateixa ànima de l’autora.
Dels anys a Suïssa només n’esmenta una plana i mitja en tota la seva obra. A Semblava de seda diu: «El Salève és lleig, pelat a trossos. Però a dalt el paisatge de crestes nevades és lunar. La majestat dels cims soledat de les congestes cel travessat d’àligues ales negres tempestejades de neu i d’huracans. Una muntanya canviant: de vegades lluny, de vegades a tocar desapareguda per la boira. La boira de l’Arve ran de riu, ran de terra. El pont dels desesperats, allà on s’ajunten barrejant aigua clara i aigua terrosa l’Arve i el Rhone». Això és tot. A Rodoreda no li interessava el temps present, sinó el present sense temps. Per això no sabem res dels seus passeigs amb Joan Prat pels parcs i per les grans avingudes de Ginebra, ni dels cafès on devien haver passat moltes tardes.
Angelika Maass, suïssa, traductora de Rodoreda a l’alemany, va visitar-la un dia al seu refugi de Romanyà, trencant silencis. Li havien quedat pendents uns dubtes en la traducció que estava fent de Mirall trencat. Rodoreda, sola, l’esperava. Maass ho explica a Plançó, la revista de Casa Nostra de Suïssa. La va veure llunyana i esquerpa. Tanmateix, va haver d’improvisar un llit al sofà de la sala d’estar, on Rodoreda, en bata, i Maass, en camisa de nit, menjant pomes que la mateixa Rodoreda havia collit, van veure a la televisió una pel·lícula de ciència-ficció amb dinosaures inclosos.
Aquest estiu vaig arribar-me fins a Bordeus. Em vaig hostatjar en un hotel just al davant de la base submarina. Avui l’entorn s’ha urbanitzat, és com una mena de bunyol semblant al port marítim de Sabadell, ple de bars, oficines, hotels, restaurants i embarcaments de iots. La base és una obra faraònica. Amb un envejable sentit pràctic, l’han reconvertit en una atracció turisticocultural, on es projecta un joc d’imatges i música en format gegantí. El dia que vam anar-hi, l’obra de Gaudí i Dalí embolcallava cadascun dels onze refugis per a submarins.
No queda cap rastre del camp Lindemann, que va ser enderrocat completament. En canvi, de la caserna Niel es van conservar els barracons. Ara són l’espai Darwin, un «concepte» ecològic que combina botigues de roba i bars vegans a l’últim crit.
Vaig visitar l’arxiu de Bordeus a la recerca de nova informació. Els papers de més interès que vaig poder consultar van ser el certificat del registre censal d’Obiols de 1945 i les revistes de propaganda del camp. També va aparèixer un informe del camp Lindemann de l’any 1943. No van parar d’anar-me entregant llistes i llistes de presoners i de residents estrangers. Moltes, les feien arribar al cònsol franquista a Bordeus, Enrique Beltrán Manrique, que ha tingut un institut dedicat al seu nom a Almassora fins a aquest curs 2022-2023.
Després de Bordeus a finals d’estiu vaig tornar a Sabadell, que és on tot havia començat. Volia llegir el llibre de poesies de Miquel Bach, Guillaguí, que no trobava enlloc. A la Biblioteca Vapor Badia, ben a prop de l’Arxiu Històric on tantes hores hi he passat, en tenen un exemplar. És un llibre formidable, estranyíssim, digne hereu de la Colla, que algun editor hauria de reeditar i llançar per alguna finestra. Un fragment: «[...] ara que frena l’autobús apretadets quin catau el teu pitrall tan tendre i tou el capet entre tes sines mareta de viatge cada dia autobús corre maco corre corre que faig tard a treballar».
Em sobraven uns minuts i vaig trobar-me navegant per enèsima vegada a Google cercant qualsevol cosa sobre Armand Obiols. De sobte, vaig anar a parar a la llista de carrers de la ciutat. En el cercle delimitat pel parc del Nord, l’avinguda de Can Deu, l’avinguda de Matadepera, la ronda de Collsalarca i el carrer de Sallarès, hi ha l’Institut Joan Oliver. La seva adreça és carrer Armand Obiols, 30. Alhora està completament envoltat per l’avinguda Francesc Trabal i el carrer Mercè Rodoreda. A tocar, hi ha els passatges La Mirada, Font del Saüc i Colla de Sabadell. I ben a la vora, els carrers de Lluís Parcerisa, Joan Sallent, Pere Calders, Santiago Segura i Feliu Elias.
Un impuls irrefrenable va portar-m’hi. Al cap d’una hora, em passejava per la cantonada d’Obiols amb Rodoreda i d’allà, passant per davant de Joan Oliver, vaig caminar fins a l’encreuament de Francesc Trabal amb Armand Obiols. Com un poble d’estar per casa.
Amb més o menys intensitat —durant quatre anys, amb cap intensitat—, porto molt temps perseguint Obiols, vivint amb ell, intentant entendre’l, a voltes enfadant-m’hi, però sobretot llegint-lo, aprenent-ne i repassant la literatura del país. I rient molt.
De fet, em sembla gairebé impossible dedicar tant temps a un autor si la persecució no ha d’acabar oferint al perseguidor una recompensa en forma de cofre d’intel·ligència i humor. I en forma d’un millor coneixement de la història del nostre país, també. Em va passar el mateix amb Eugeni Xammar i amb la reconstrucció, amb les cartes que anava descobrint l’amic Valentí Soler, de Just Cabot. Potser també ells m’han construït una mica a mi. Per això m’agradaria que més que jo, qui s’expliqués en aquestes pàgines fos Obiols mateix i els seus amics. És de témer que, coneixent una mica el nostre món editorial, no hi hagi pas gaire oportunitats més per llegir-lo; aprofitem, doncs, el momentum i deixem-lo parlar. Donem-li tot el temps que calgui i siguem generosos en l’espai. Assaborim-lo. Llegim-lo lentament. Ves a saber quan el tornarem a perdre.