Avui (16 de febrer) ha mort en Joan Margarit als vuitanta-dos anys, a casa seva, a Sant Just Desvern, com a conseqüència d’un càncer de pulmó. Amb ell desapareix probablement un dels poetes europeus amb una major capacitat de connexió amb el gran públic o, més ben dit, amb el lector corrent, si creiem —com diu Francisco Brines— que els poetes no tenen públic sinó lectors. Després de tres llibres en castellà —Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965) i Crónica (1975)— i d’un canvi de llengua poètica cap als quaranta anys —amb L’ombra de l’altra mar (1981) i Vell malentès (1981)— que va comportar un període d’excessiva efervescència creativa que ell mateix va carregar-se més endavant, de mica en mica Joan Margarit va proposar-se viviseccionar la pròpia vida moral sense gaires maquillatges ni subterfugis, de manera tan implacable i precisa com fos possible, i això es va traduir en una poe­sia que, lluny de rabejar-se en cap visió poètica a priori de la vida, partia de la vida mateixa amb tots els seus clarobscurs i esdevenia, en tot cas, poètica a posteriori. Una poesia feta, doncs, amb la prosa de la vida: sovint dura, cantelluda, dolorosa, cruenta, però amb llampegades impagables de plaer, consol o plenitud. Una poesia que s’erigeix en la millor crítica de la vida possible —com va dir Matthew Arnold—, amb totes les seves fortaleses i debilitats, sovint inextricablement lligades. Una poesia figurativa i habitada, on ressona —i de quina manera!— la vida moral de qualsevol de nosaltres. Això el va fer gran i el va convertir en un poeta d’una projecció nacional —i fins i tot internacional— com feia temps que no es produïa. «No conec cap gran poema que no s’entengui», m’havia dit més d’una vegada. Crec que tenia bona part de raó, però també és cert que hi ha grans poemes que no s’acaben d’entendre (penso en els Quatre quartets d’Eliot), o que si més no plantegen molts dubtes d’interpretació: la comprensió d’un poema és un acte alhora racional i intuïtiu inexhaurible. Aquesta radicalitat la tenia amb tot —no sols amb la poesia, sinó amb l’arquitectura, l’art o la música, també amb les qüestions polítiques— i sovint l’encegava fins a perdre’l: el portava a carregar-se moltes obres, a desqualificar molta gent, li impedia filar prim. Com si necessités fer-ho per afirmar-se ell, com si les coses només poguessin ser d’una determinada manera per existir, com si no hi hagués una infinita gamma de grisos entre el blanc i el negre. Va ser llegint les seves memòries, Per tenir casa cal guanyar la guerra (2018), que em va semblar treure’n l’entrellat: en Joan era molt primari, d’aquí la seva vulnerabilitat i la necessitat constant de reafirmar-se que tenia. Aquest era el seu motor, i això explica que, tot i el pas del temps, mantingués intacta la seva «gana», la seva ambició i necessitat insaciable de reconeixement. No en va tenir mai prou i això em costava d’entendre: si al cap del temps la poesia no ens fa una mica més savis, de què diantre serveix?

Sigui com sigui, amb en Joan Margarit hem compartit una llarga amistat, amb els seus alts i baixos inevitables, però gairebé sempre vam saber que podíem comptar l’un amb l’altre. Vaig ser durant uns anys el seu editor —Edat roja (1990), Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995), quina gran trilogia!—, vam fer plegats innombrables lectures per Catalunya i vam viatjar per innombrables països, des de Portugal fins a Turquia o França. A tot arreu el vaig veure proveït d’una curiositat voraç, un humor càustic i una capacitat d’afecte inesgotable, però si hagués de quedar-me amb una imatge que el retrati com cap altra no dubto a imaginar-lo escrivint en bars i cafeteries, el seu despatx preferit, allí on va escriure alguns dels seus millors versos. En Margarit va sortir cada dia, sí, a caçar algun poema: no se’n sabia estar, i això el va convertir en un poeta molt prolífic, massa i tot, fins al punt de «margaritejar» tot sovint (com d’altra banda ha passat amb tants creadors de primer nivell, des de Neruda a Miró). Tant se val, és l’autor d’algun dels millors poemes que s’han escrit aquests últims trenta anys en qualsevol llengua i això basta per situar-lo a dalt de tot. Que la terra et sigui lleu, Joan!

 

«Sempre s’escriu ficció en defensa pròpia» (Joan Garí). Idea molt certa: la ficció permet un tal grau de llibertat que un s’hi acaba alliberant i, paradoxalment, d’una manera o altra es posa en evidència. Per tant, i segons com, la ficció ens pot deixar tant o més al descobert que la no-ficció de caire personal o memorialístic: ens en servim per justificar-nos. Ara bé, en la gran majoria de casos, com a lectors que no coneixem ni sabem res dels autors que llegim, això ens importa un rave, tot i que pot ajudar a entendre els mecanismes de creació de certes obres. És doncs una idea més interessant per al mateix novel·lista que per als seus lectors.

 

Magnífic retrat de Vinyoli, el de Miquel Martín i Serra a Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi (Vibop Edicions, 2021), bo i agafant com a fil conductor el món del vi i la seva força metafòrica i simbòlica. Vinyes, veremes, botes, copes, cellers, tavernes, bars i tota mena d’alcohols —vi, xampany, aiguardent, rom, cremat, vermut, ginebra, resolis, conyac, absenta o sake— travessen la seva obra des de Primer desenllaç (1937) fins a Passeig d’aniversari (1984) i permeten repassar tota una trajectòria, des de l’exultació juvenil fins a la decrepitud de la vellesa. La metaforització del món del vi, una de les més eficaces per esplaiar-se líricament i anar-se retratant, per celebrar la vida i alhora escodrinyar-la en els seus replecs més foscos. Potser perquè és el Vinyoli que vaig conèixer tan a fons, em quedo amb el seu «Autoretrat a seixanta-cinc anys» del llibre A hores petites (1981), que amb ulls vidriosos un vespre em va recitar al Bang-Bang de la plaça Joaquim Pena del barri de les Tres Torres:

Mira’m la cara encesa

de sàtir vell. Quina vinosa

color de vida molt viscuda,

ja no recuperable. Vasos buits.

Cullo, però, raïm amb una falsa

voracitat i m’embriago

de vi dels anys. I tentinejo, palpo

parets de fosca, no tocant ja mai

el cos de préssec de cap dona,

car ja no estic enamorat.

   Malaguanyat

temps de la vida, aquest, tan sols per patollar-hi.

Un autoretrat que té alguna cosa dels que es feia Rembrandt a una edat semblant, quan l’èxit l’havia abandonat i vivia oblidat de tothom. Veig aquells seus últims autoretrats i no puc sinó pensar en Vinyoli: tots dos igualment desvalguts i enfrontats a si mateixos. Tots dos rescatant-se de manera magistral i patètica a través de l’art.

 

Devorada la biografia sobre El jove Porcel de Sergio Vila-Sanjuán: entre la seva arribada a Barcelona el 1960 i la coneixença de la noia del tren Talgo el 1970, deu anys durant els quals Porcel es menja el món com a periodista i alhora posa els fonaments de la seva obra novel·lística. Una trajectòria fulgurant i sense precedents. Els seus articles, aguts, lúcids, provocadors o fins i tot sísmics, sempre estimulants, mai banals, a La Vanguardia i l’ABC; les grans entrevistes per a Serra d’Or (trenta-dues durant set anys, entre la de Pla el 1965 i la pòstuma de Ferrater el 1972: una radiografia molt personal de les grans figures del catalanisme que després editaria com a llibre amb el títol de Grans catalans) i Destino (un centenar que confegien un retrat de les principals personalitats d’aquella Espanya i després es publicarien en forma de llibre, Encuentros), que van marcar una època. Els viatges arreu del món —l’Orient Mitjà, Nova York, la Xina, els països de l’Est, els escandinaus, Amèrica Llatina—, sovint acompanyat per Toni Catany, que en feia el reportatge fotogràfic, amb un afany de globalització avant la lettre. La nòmina de padrins successius: Llorenç Villalonga, Camilo José Cela o Josep Pla, amb tots els quals acaba malament però sense els quals no seria el mateix. La seva relació amb el poder, privat o públic: José Manuel Lara, el comte de Godó, el rei —l’ara emèrit— o Jordi Pujol, que mai no li fallen. Els premis que va guanyant (Ciutat de Mallorca, Pla, etcètera), però sobretot el seu creixement com a novel·lista, de Solnegre a Difunts sota els ametllers en flor. La seva relació amb Concha Alós fins a l’aparició de Maria Àngels Roque al tren Talgo en direcció a París, i amb qui es casaria dos anys després. Aquell Porcel jove que justament no vaig conèixer: els fonaments del més madur. Un gran retrat, el que n’ha fet Vila-Sanjuán!

Baltasar Porcel: un còctel explosiu de talent, vitalitat, ambició, egolatria i capacitat de treball i superació com n’hi ha hagut pocs, molt pocs. Algú que, per si no n’hi hagués prou, sempre ensenyava les seves cartes: no sabia ni volia deixar de fer-ho. Per això sempre va ser un personatge dissonant en un món tan formal, envejós, hipòcrita i retingut com ho és el català. Sovint em pregunto, però, si aquest excés d’energia i d’ambició i la dispersió consegüent no se li van girar en contra des del punt de vista creatiu: tot i la seva força i qualitat innegables, algunes de les seves obres es ressenten d’una certa precipitació, d’un acabat defectuós o de no haver-los dedicat una mica més de temps per polir-les i travar-les millor. Sigui com sigui, el millor que es pot dir d’aquesta biografia és que el seu autor ens en deu la segona part, tots els anys posteriors durant els quals en Porcel fa les seves millors novel·les i funda i dirigeix l’Institut Català d’Estudis Mediterranis (que després va rebatejar-se com a Institut Europeu de la Mediterrània, l’IEMed). La farà? No ho crec pas. Si no en Vila-Sanjuán, algú l’hauria de fer, però: el personatge la reclama. La Rosa Cabré, en Pere Antoni Pons, en Jordi Amat, que algú s’hi animi! En Baltasar Porcel va morir poc abans de la maleïda sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i la consegüent eclosió del «procés»: durant tots aquests anys soc dels que sovint m’he trobat, davant d’un o altre esdeveniment, preguntant-me què n’hauria pensat ell. Pel fet de ser tan poc gregari, la d’en Porcel solia ser una opinió particularment lúcida que tenia la virtut d’incomodar uns i altres: per això el seu buit no l’ha emplenat ningú.

 

«Un llibre com cal no és pas aquell que llegim, sinó un que ens llegeix» (Auden).

 

Amb motiu de la presentació del seu nou cedé Nova era al Palau, descoberta de la Barcelona Gipsy balKan Orchestra (BGKO): una banda que recupera les músiques populars d’origen balcànic, un patrimoni d’una diversitat i riquesa formidables. De moment, una de les seves peces més conegudes és la rumba macedònia «Kalejaca jaca», amb què homenatgen Esma Redžepova (1943-2016), «la reina de la música dels gitanos de Macedònia, de tots els Balcans, de fet», com diu el contrabaixista Ivan Kovačević. Escoltant-los em pregunto: com pot ser una música tan alegre i alhora tan malenconiosa?

 

Sortim a caminar fins a Can Oller: fa un dia assolellat però un airet viu (ha tornat a nevar al Pirineu i ens n’arriba el reflux). Als marges del camí topem, de tant en tant, amb unes bafarades vaporoses i dolcenques: l’esclat dels arços florits. Fins i tot aquest arbust esquelètic té, doncs, el seu moment de glòria. Proust diu que l’arç desprèn una «odeur amère et douce d’amandes»: a mi més aviat m’embafa però no el contradiré, que té un nas molt més fi que el meu. Sens dubte és un dels autors amb un sensori més afinat.

 

Avui fa un any que es va decretar l’estat d’alarma i el consegüent confinament a tot el país. Crec que tots ho recordem perfectament: què vam fer i deixar de fer durant aquelles setmanes de reclusió forçada, però encara més l’angoixa dels molts interrogants sense resposta que s’anaven succeint sense solució de continuïtat. El vertigen d’aquell hiatus. El salt al buit. I les pèrdues.

 

Els cruixits de les escales de fusta velles que semblen tenir vida pròpia. Mentre tu treballes o bades, les escales van dient-hi la seva i això és molt reconfortant. Si algú puja, llavors aquell cruixit s’esvalota, crida i retruny. La vida de la fusta, la seva resiliència abnegada, la calidesa que transmet.

 

Després d’un senyor infart que el va deixar fora de joc durant quatre mesos, veig que en Perico Pastor avui ha reprès la seva sèrie de dibuixos amb què durant el confinament deia «Bon dia» als seus amics: hi surt amb barba, lleugerament absent, com si tornés d’un llarg viatge, amb aires de monjo oriental, prenent una tassa de te, però amb els pinzells de nou a punt per tornar a fer de les seves. Una magnífica notícia per començar el dia.

 

Em miro els diversos obrecartes que tinc damunt el meu escriptori: des de principis de segle han estat cada cop més ociosos fins a ser-ho del tot. Se’ls ha acabat la feina per sempre més. I tanta com n’havien tingut... Me’ls miro: han perdut bona part del seu sentit, però no la bellesa del seu ús, cada cop més emmusteïda. Ara ja no queda gairebé ningú que escrigui cartes: fins el meu amic de Venècia ha deixat de fer-ho. Com a màxim, de vegades me n’arriba una postal. Els obrecartes ja són, doncs, carn de natura morta, però no sense abans haver provocat un magnífic poema de Ferrater, «El lector»: «Entre els objectes del món, entre els pocs / objectes que he agafat, hi ha un tallapapers: / una fulla curta de marfil, / nua per als meus dits, que se’m torna rossa o pàl·lida / segons la llum dels dies i dels llocs (...) M’ha obert milers de pàgines: records, mentides / d’uns altres homes (i de ben poques dones)»...

Aquest tallapapers que «retrobo dins la butxaca» per força ha de ser molt més petit que els obrecartes que tinc damunt de l’escriptori, però la seva funció és la mateixa. Ara, però, no serveix per obrir cap carta ni encara menys cap pàgina.

 

Caminada cap a Can Oller amb la Lina: a mig camí he vist que tant els arços com l’espígol i la ginesta ja havien florit. No entenc res. Diria que més aviat aquestes floracions anaven seguides. Sigui com sigui, aquest tros de paisatge tan ben enquadrat i viu, amb els seus malves suaus, grocs estridents i blancs vaporosos, semblava un Sisley.

 

«L’única manera d’endreçar la vida és la literatura, però aquesta no ens serveix per aprendre a viure. L’única manera d’entendre’ns és la literatura, però aquesta és incompatible amb l’experiència de la realitat. I d’aquí la relació complicada que hi ha entre realitat, ficció i temps, un dels grans temes literaris de Ferrater, de Carner, de Proust i de tots els grans escriptors»: com la clava, la Marina Porras... No tinc dubtes que està cridada a ser una de les ments crítiques més lúcides i incisives de la nostra literatura.

 

Dinar a casa de la Marta Pessarrodona, a Valldoreix, per parlar d’una possible edició de la seva poesia completa. Quan he arribat plovisquejava, feia un fred humit i la llar estava encesa. Viu exactament igual que ho faria a Anglaterra: per això s’hi troba tan bé, als afores de Sant Cugat, en aquesta casa envoltada d’un jardí i de silenci. Destapem un Saint-Émilion del 2013. Mus­clos i fricandó. Dinar saborós i cordial com sempre. Cap a les postres es produeix una ullada de sol i el saló s’encén. És divendres i comença —diguem-ne— la descompressió. Així com fa temps la Marta podia ser bastant intemperant, des de fa uns anys s’ha tranquil·litzat: és com si hagués après a viure, com si s’hagués fet més sàvia. Està en pau amb ella mateixa, que és de les coses més importants al cap dels anys. Si no, de què diantre ens serveix llegir poesia? Això fa que les trobades amb ella siguin especialment reconfortants. Mentre prenem el cafè, ja tard, em mostra la plaquette dels 8 poemes (1965), editada a Terrassa per Paulina Pi de la Serra, la seva estrena com a poeta. Me’ls llegeixo i em quedo parat: en aquests poemes tan primerencs que no havia llegit fins ara ja s’hi reconeix el to, el ritme i l’imaginari moral dels seus poemes posteriors. Des del principi, doncs, la seva poesia ja té uns contorns molt més definits del que és normal. En contra del seu parer inicial, li recomano incorporar-los en aquesta possible edició de la seva poesia completa i alhora li proposo d’encapçalar-la amb una mena d’«Historial de un libro», com ho va fer Cernuda quan va editar per primer cop La realidad y el deseo: tant de bo s’hi animi.

 

Llegeixo l’últim llibre de Peter Stamm, la novel·la breu Marcia de Vermont (Quaderns Crema, 2020), ben traduïda per Marina Bornas. No em convenç, però: crec que la història hauria pogut donar força més de si. L’autor disposava de tots els ingredients per fer una nouvelle rodona, però en canvi no fa o no aconsegueix que acabin encaixant els uns amb els altres com crec que s’espera d’aquesta mena d’artefactes narratius (penso en Pandora de Henry James, sense anar més lluny). Només que s’estiressin alguns fils per relligar-los, com a guió d’una pel·lícula sí que podria funcionar. Què li falta? Creure més en les possibilitats del seu material narratiu. És un text que denota una certa mandra o manca de fe en el potencial de la història que té entre mans. Una de massa literària, d’altra banda: potser aquest és el problema d’aquest «Conte d’hivern», com així se subtitula.

La idea més potent: «Havia cregut amb massa facilitat el tòpic que una biografia guanya en riquesa a mesura que n’augmenta la longitud. Però és tot el contrari: cada decisió que prens destrueix centenars de possibilitats, i al final arribem tots al mateix punt i ens dissolem en el no-res». Per què no aplicar-ho al seu personatge principal, Marcia de Vermont, o al mateix narrador pintor? Tant l’un com l’altre queden molt desdibuixats.

 

Avui, dilluns 15 de març, mentre anava cap a l’estació, m’ha sobtat l’esclat de llum que ho inundava tot. Una llum fresca, directa, cridanera i desacomplexada. Era com un anunci: tot i les fluctuacions del temps i les penúltimes fuetades de l’hivern, la primavera ja és aquí. Truca insistentment a la porta i hi ha dies que l’aconsegueix obrir. Avui la llum regalimava primavera per tots els seus porus: no crec que hagi passat per alt a ningú. Un canvi de rasant impagable.

 

Per dinar, al Mercat, daus de bacallà i pèsols a la catalana. No me’n cansaria. Com tants i tants dilluns. La resta de dies els reparteixo entre el Pirineu En Boca i la Bocca di Bonifacio. Només molt esporàdicament, el Rimini i el Racó. Tres d’aquests restaurants són italians, però encara n’hi ha uns quants més molt a prop de la feina (Da Giorgio i La Tagliatella). I em pregunto: com és que la cuina italiana es mostra i es ven al món de manera tan desinhibida i, a la nostra, li costa tant fer-ho? Tenint com tenim cuiners tan bons, per què són tan pocs els restaurants d’aquí que reivindiquen la cuina del país? No ho sé entendre.

 

«La política espanyola s’assembla avui a una sèrie de televisió per un excés de realitat en les seves entranyes. Espanya produeix avui més política de la que pot assimilar, perquè les tensions s’acumulen en tots els seus plecs. Tot el que hi passa és perfectament real, encara que ens sembli fantàstic» (Enric Juliana a La Vanguardia).

 

Per acabar el dia llegeixo un conte inèdit d’Isaac Bashevis Singer, El huésped, rescatat per The New Yorker el 2018 i ara en format llibre per Nórdica. Una història tan esfereïdora com deliciosa: un autèntic combat de boxa dialèctic entre dos supervivents de l’Holocaust que viuen al barri novaiorquès de Williamsburg i semblen encarnar el bé i el mal, però només ho sembla, perquè el combat acaba en taules. Unes taules inesperades entre un fervorós creient ortodox que malgrat tot s’aferra desesperadament a la seva fe («Existen algunas chispas sagradas, pero están escondidas. Hasta en el barro a veces se encuentra un diamante») i el seu hoste descregut i blasfem que es riu del mort i de qui el vetlla («mi teoría es que todos los hombres son nazis»). Unes taules que ho diuen tot: cadascun té la seva part de raó però tots dos es necessiten per continuar vivint.

Tot i les seves extraordinàries novel·les, crec que Singer fa del conte el cim del seu art narratiu: és l’instrument que millor li permet convertir-se en un «artista de l’esperit»: tal com va dir en el seu discurs de recepció del premi Nobel l’any 1978, «ni hi ha un paradís per a lectors avorrits ni excuses per a una literatura tediosa que no intrigui el lector, l’estimuli i li ofereixi el plaer i la via d’escapament que li brinda l’art vertader». És en els contes que Singer assoleix els seus màxims propòsits narratius.

 

Avui, mentre feia el llit, he sentit uns cants d’ocell inequívocament primaverals: són l’expressió d’un desig; el desig, però, d’alguna cosa que encara trigarà a arribar. Potser per això l’encarnen tan bé, la cobejança del bon temps: l’objecte del desig s’ensuma però es troba encara molt lluny. Aquests cants són, doncs, l’expressió d’un desig que tot just gosa manifestar-se molt tímidament. Res més, però suficient per notar en l’aire un dring diferent, agut i tremolós, les primeres esquerdes auditives de l’hivern.

 

«El pessimisme de les persones creatives no és decadentisme, sinó que es tracta d’una enorme passió per la redempció de l’home. Alhora que entreté, el poeta prossegueix la seva recerca de les veritats eternes, de l’essència del ser. A la seva manera tracta de resoldre l’enigma del temps i del canvi, de trobar una resposta al sofriment, de posar de manifest l’amor en l’abisme de la crueltat i la injustícia. Per molt estranyes que resultin aquestes paraules, sovint jugo amb la idea que, quan col·lapsin totes les teories socials, quan les guerres i les revolucions deixin la humanitat en la fosca més absoluta, el poeta —a qui Plató va expulsar de la seva República— s’alçarà per salvar-nos a tots» (del discurs d’acceptació del premi Nobel de Singer).

 

Vaig a veure el pintor Manel Font Díaz a la casa estudi de Sants. Una planta baixa molt acollidora, amb una eixida i una nau reconvertida en estudi: «Abans havia estat un taller de pessebres», em diu. Tot el barri encara respira aquest aire menestral. Em sobten, això sí, les moltes estelades que veig als balcons. Amb en Font Díaz vam parlar un dia per videotrucada durant el confinament, però avui és quan realment ens hem conegut. De constitució fràgil i mirada inquisitiva, voreja la setantena i pel que veig pinta cada dia: el problema és per a qui. Són molts els artistes de la seva quinta que, després d’haver exposat en bones galeries —va ser un habitual de la René Metras—, a partir d’una certa edat es queden fora de joc, amb tot el que això comporta: una perplexitat absoluta. Què he fet jo per merèixer-ho?, semblen preguntar-se un cop i un altre. Provo de fer-li entendre que això no és res personal sinó, per absurd que ens pugui semblar, llei de vida. A partir d’una certa edat se’ns considera amortitzats: aquesta és la qüestió. Una pintura abstracta de caire evocatiu, la seva, ben entonada però massa deliqüescent, pel meu gust. Massa manierista. Justament em diu que no ho és, però això el delata: sap que aquest és un dels principals perills que té pintar de manera tan efectista. De tant en tant hi ha alguna obra més convincent: quan de l’abstracció n’entreveieu algun paisatge, quan alguna forma de realitat hi treu el nas. Turner és, sens dubte, el pintor que més l’ha marcat. Potser massa i tot. Mentrestant un gat ens mira fixament abans d’ajeure’s a prendre el sol a l’eixida.

 

Premi Pritzker al tàndem Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal, els grans abanderats d’una arquitectura amb una insubornable vocació social, com ho van demostrar amb la rehabilitació de la torre Bois-le-Prêtre, un bloc de disset plantes i noranta-sis pisos dels anys seixanta del segle passat que ells van transformar entre el 2005 i el 2011 sense necessitat d’enderrocar-lo com era costum, o bé amb la dels tres blocs de 530 habitatges del Grand Parc de Bordeus, on van realitzar una operació semblant sense desplaçar-ne els usuaris ni apujar-los el lloguer i amb uns costos molt més econòmics del que hauria suposat enderrocar-los i construir els nous. Diu Lacaton: «La bona arquitectura no hauria d’abassegar ni d’imposar, sinó ser familiar, útil i bella».

D’acord amb l’ideari resumit per Llàtzer Moix en el seu article a La Vanguardia, l’obra d’aquesta parella d’arquitectes es concreta en cinc punts: el gest mínim («Hem de reconsiderar amb senzillesa el que és produir espai per als habitants: nosaltres triem el gest mínim que dona un servei màxim»); reciclar i afegir («No ens agrada enderrocar ni suprimir, sinó reciclar i afegir: un parc d’habitatges pot evolucionar, no cal enderrocar-lo»); control de la despesa («Cada euro gastat en la renovació ha de revertir en la qualitat de l’espai habitat: ser sostenible significa gastar menys i millor»); elements naturals («Hem de jugar amb l’aire, la llum, els elements naturals, en lloc d’aïllar-nos-en»); honestedat («L’arquitectura del futur? És millor parlar del present. Mirem de ser honestos. Es parla molt del futur quan es fa poc en el present»). Després de tants anys d’enlluernament col·lectiu amb els arquitectes estrella que practicaven una arquitectura purament formalista (Frank Gehry o Jean Nouvel en serien el paradigma), s’agraeix posar el focus en trajectòries tan radicals en la seva honestedat com resolutives en tot el que proposen per fer de l’arquitectura una disciplina al servei de les persones, no dels mateixos arquitectes. Una arquitectura que mai no oblida els seus usuaris.

 

Dinar al Racó de plaça Urquinaona amb en Feliu Formosa i la seva filla Clara. L’últim el vam fer aquí mateix fa cinc mesos llargs. Potser per això es nota que teníem ganes de veure’ns. El veig entrar molt encorbat, més de com el recordava a l’octubre, però tan bon punt es treu la mascareta el seu rostre recupera la vivacitat de sempre. M’agrada com mou les mans: sembla que tinguin vida pròpia. Quan soc amb ell, de vegades tinc la impressió que està actuant, però és justament a l’inrevés: és quan actua que no fa comèdia i llavors reconeixeu el Feliu de sempre. Demanem una ampolla de vi blanc, uns brunyols de bacallà i unes olives de Kalamata per començar.

En Feliu espera els primers exemplars de la seva traducció de Nelly Sachs que acaba de publicar Adesiara i fa uns quants mesos que està traduint Rose Ausländer («en porto una seixantena, de poemes, i m’agradaria arribar fins al centenar»); la Clara, per la seva banda, acaba de traduir Andrea o els units d’Hugo von Hofmannsthal i Ondina de Motte Fouqué. Entre pare i filla, d’aquí a uns anys, hauran traduït bona part de la literatura alemanya. Li proposo a en Feliu que, quan acabi l’actual traducció, s’hauria de tornar a posar amb els poemes de Brecht: ja n’ha traduït un parell de llibres, Devocionari domèstic i Les elegies de Buckow, a més de l’antologia Poemes i cançons, però es tractaria d’aplegar-los i complementar-los amb poemes de totes les èpoques. Qui millor que en Feliu Formosa per fer una gran antologia de Brecht? Hi ha pocs poetes que serveixin per expressar un segle, o més ben dit: són molt pocs els poetes en qui s’expressa la veu d’un segle, i ell n’és un. Un dels qui millor encarnen el segle XX, amb tots els seus conflictes, tensions, somnis i contradiccions. El Brecht de Formosa, com les Variacions Goldberg de Glenn Gould. Li dic que, per a mi, aquesta obra aparentment menor de Bach representa com poques el poder de la música. «M’agrada molt, però jo soc mozartià. Quan em mori vull que soni el seu Concert per a clarinet, que per mi és la millor obra que s’ha compost mai». Miro la Clara: «Ho tinc molt clar, pare. En quina versió, però?». «Me n’agraden moltes, però potser em quedo amb la d’una clarinetista islandesa molt maca que es diu Arngunnur Árnadóttir». «Jo, en canvi, soc més bachià —dic— i opto per alguns moviments de les seves suites per a violoncel, però en directe: ja triaré un parell o tres de cel·listes perquè la Núria o els fills vagin a tret segur».

 

Una lectura deliciosa, la del llibre autobiogràfic de Marina Tsvetàieva sobre el seu pare, Ivan Tsvetàiev, fundador del primer museu de belles arts de Rússia, l’actual museu Puixkin de Moscou: Mi padre y su museo (Acantilado, 2021, traduït per Selma Ancira), nou relats que ella va escriure des de l’exili a París el 1933 per commemorar el vintè aniversari de la seva mort. Valent-se d’una escriptura impressionista tremendament eficaç, evoca la figura paterna amb relació a l’aventura quixotesca de crear un museu i ens la mostra en l’apoteosi de la seva senzilla grandesa, com en aquest passatge sobre el dia de la inauguració: «Viejos, viejos, viejos. Medallas, medallas, medallas. No hay frente sin zanja ni pecho sin insignia. Mi hermano y mi marido son los únicos jóvenes (...). Parece que hoy toda la vejez de Rusia haya acudido aquí a hacer una reverencia a la eterna juventud de Grecia. Una lección viva de historia y de filosofía: eso es lo que el tiempo hace con la gente, eso —con los dioses. Eso es lo que el tiempo hace con el hombre, eso es lo que el hombre hace con el tiempo. Pero en eso, debido a mis pocos años, no pienso, solo me angustio (...). Me atrevo a decir que las estatuas, ese primer día de existencia del museo, parecían más vivas que la gente, no solo parecían —estaban, ya que mi padre, con el esmero vivo del maestro, con el esmero del amor vivo, las había sacado de entre las virutas, con sus propias manos, una a una, a todas y a cada una, ayudado por otros también amantes, hechos al amor de manos sencillas, y a cada una la colocaba en el lugar para ella preparado, soltando cada vez un: “¡Qué hermosa!”. Mientras que a los dignatarios y a las damas, al parecer, ya nadie los amaba, aunque quizá nadie nunca los amó, como tampoco ellos —a nada ni a nadie... El verdadero museo, con todo el frío de esa palabra, no estaba en lo que les rodeaba, sino en ellos, era —ellos, eran —ellos».

Quan uns mesos abans de la inauguració del museu li proposen de traslladar-se al seu nou apartament de director amb totes les comoditats i serveis (electricitat, telèfon, bany, etc.), ell s’hi nega en rodó: «¿Para qué? —nos decía—. Tenemos una buena vieja casa, no es de mármol, es cierto, pero es de una buena madera de pino casi centenaria. Todos mis hijos han nacido aquí y aquí murió tu madre (...) y aquí espero morir yo mismo. Morir en el mármol —yo, que nací en una choza... Y además... vosotras os casaréis, os iréis, ¿qué voy a hacer yo solo en esas ocho habitaciones —sin recuerdos? (...) No, no, uno no cambia lo viejo por lo nuevo, lo bueno por lo mejor».

 

Avui (dijous 15 de març), concert de la Schubertíada a L’Auditori: una Bella molinera interpretada pel baríton Andrè Schuen i el pianista Daniel Heide, tots dos molt joves. Des dels primers acords crec que som molts els qui hem intuït que el d’avui seria un gran vespre: que bé que l’un i l’altre hagin anat desgranant d’una tirada les vint cançons d’aquest gran cicle que recorre tota la paleta sentimental d’una vida... L’equilibri entre contenció i expressivitat, la recerca de contrastos i matisos, així com el domini de la dicció i una articulació tan precisa i escandida com sigui possible, vet aquí les claus de volta d’una bona interpretació del lied romàntic, a l’abast de molt pocs intèrprets: tot i la seva joventut, els d’avui se n’han sortit amb nota. Cada cançó, un món a part (un color diferent); l’una darrere l’altra, però, són un magistral compendi del que un pot arribar a sentir en els moments més àlgids de la seva peripècia vital.

Hi he anat amb la M. i més d’un que m’ha vist tan ben acompanyat es deu haver pensat que soc un bandarra: de què serviria desmentir-ho?

 

Divendres dino amb en Llucià Homs al Cercle del Liceu («Ens posem corbata i anem al Cercle del Liceu com dos burgesos que som?», va proposar-me dijous a la nit davant la meva estupefacció inicial.) Ple de gom a gom. Ambient molt distès en la majoria de taules. En gairebé totes, però, només se sent parlar en castellà. Saludo la Beth Galí i ens emplacem per veure’ns amb ella i l’Oriol Bohigas després de Setmana Santa. Per la quantitat de cops de colze i salutacions que veig que prodiga l’amic Homs, dedueixo que aquest escenari li resulta especialment fructífer ara que es guanya la vida com a consultor. La peixera del Cercle.

Havent dinat visitem la Rotonda amb els dotze plafons d’en Casas d’inspiració musical: acabats de restaurar i més ben il·luminats del que ho estaven, llueixen i es mostren amb tota la seva esplendor. Aquesta antiga sala de joc no sols és el rovell de l’ou del Cercle del Liceu sinó d’una determinada Barcelona que, malgrat tot, perviu en forma de brases exsangües: aquella que està encantada d’haver-se conegut. La de fa un segle i mig, que, carregada d’arguments, es va tornar a agradar després de molt de temps de no aconseguir-ho: una societat burgesa —aquesta sí!— emprenedora i compromesa, com ho demostra la reconstrucció del mateix Liceu després de l’incendi del 1861, un teatre que pel seu aforament va ser el més gran d’Europa durant els seus primers cent anys. O, per contra, la d’ara, que, sumida en una decadència imparable, continua emmirallant-se amb les seves millors gales en els salons del seu club privat.

 

Davant l’anunci de mal temps i la previsió de llargues cues a les carreteres, aquest primer cap de setmana sense confinament comarcal hem decidit quedar-nos a casa tot i les ganes d’anar al Pirineu (fa més de tres mesos que no hem pogut pujar a Queralbs per un confinament primer municipal i després comarcal). Divendres a la nit, havent sopat, mirem Vides dobles (2019) d’Olivier Assayas, el director de Viatge a Sils Maria (2014). Una comèdia típicament francesa sobre la crisi de l’edició en un món en plena transformació digital, però més encara la de l’edat mitjana dels seus protagonistes: una crisi dintre d’una altra que els aboca a dur «dobles vides». Una comèdia d’infidelitats entre Rohmer i Allen molt adequada per començar bé un cap de setmana amb canvi de plans a última hora.

 

Dissabte: anem a Mura i a Talamanca. Ho tenim a menys d’una hora de casa, però no hi havíem estat mai. Dir Mura per mi és pensar en aquest gran paisatgista que va ser en Meifrèn: tot el que conec d’aquest poblet de la serra de l’Obac són uns quants olis seus impressionistes. Això és perillós: van ser fets fa vora un segle i potser no en reconeixeré cap topant. Per sort, i per sorpresa, em passa més aviat el contrari: tot ha estat deixar el cotxe al pàrquing, enfilar el carrer de les Antigues Escoles, veure l’església romànica de Sant Martí, aixecar la mirada cap als carrerons costeruts del poble i retrobar, intactes, les vistes del mestre. Les mateixes cases i perspectives, amb el trist rierol al fons de la vall i les moles rogenques del serrat del Rossinyol. Fins i tot la llum d’avui era com la d’algun dels seus olis: neta, mineral i brunyida. Una llum primaveral però amb irisacions encara hivernals: ahir va nevar per sobre dels set-cents metres i l’airet viu ens ho confirma.

A banda i banda de Mura es veu el rastre de tot de bancals de vinyes que s’enfilaven muntanya amunt fins que la fil·loxera del 1890 ho va arrasar tot i va buidar el poble, però fins llavors el Bages era la comarca amb més hectàrees de vinya i producció d’hectolitres de vi de tot Catalunya. Per això tant a dins com sobretot a fora del nucli urbà aneu trobant-vos les tines de pedra seca on fermentava el most del picapoll de manera homogènia i al peu mateix de les vinyes. Les Tines del Ricardo, les del Camí del Flequer o les del Tosques: d’aquella època dura i daurada és tot el que en queda. Quina recança pensar que en aquests paratges s’hi havia fet tant de vi... Esparses o agrupades, totes aquestes tines i barraques en són el recordatori.

 

Ha mort als vuitanta-nou anys el pintor i escultor Vicente Rojo, nascut a Barcelona però mexicà d’adopció: el seu oncle homònim va ser general i cap de l’Estat Major de l’exèrcit republicà i la família es va haver d’exiliar, tot i que ell no va marxar de Barcelona fins al 1949. Recordo haver vist un parell d’exposicions seves a la Joan Prats el 1987, «México bajo la lluvia», i a l’Artur Ramon el 1999, «Escenarios junto al mar», però cap d’antològica com es mereixeria. Per què no li’n dedica una el MACBA? Llavors vam sopar plegats amb ell i la seva dona, Alba —Albita— Cama, igualment filla d’exiliats, a Barcelona i més endavant a Ciutat de Mèxic, al barri de Coyoacán, on vivien. El recordo com un home tímid o reservat, i alegrement trist: duia la derrota impresa al fons dels ulls, però també l’agraïment al seu país d’adopció per tot el que li va donar. A més de pintor i escultor, va ser dissenyador gràfic, escriptor —autor, entre d’altres, d’una mena de memòries, Diario abierto— i editor, el fundador —juntament amb Neus Espresate i José Hernández Azorín— d’Ediciones Era el 1960, un dels segells editorials independents més importants de Mèxic: l’editorial de Monsiváis, Monterroso, Revueltas, Poniatowska, Boullosa, Fuentes, Benítez, Pacheco o García Márquez. Recordo que en una de les nostres trobades em va dir que l’orgull més gran de la seva vida havia estat fundar una editorial: l’edició i el disseny gràfic el feien sentir útil. Si parlem de pintura, però, la seva és una abstracció geometritzant «amb records», com diria Klee, evocadora de sensacions, monuments o paisatges ben reals. Les sèries que li recordo em van sorprendre perquè estaven vives: tenien un batec que en transcendia la superfície abstracta. Algunes semblaven partitures plàstiques: motius i variacions, amb els seus ritmes i tons, però tant hi podíeu entreveure el passeig de Sant Joan —va néixer a tocar, al passatge Alió— i l’Arc de Triomf, com signes procedents dels relleus prehispànics o del romànic nostrat. Una abstracció molt sui generis, la seva, i un cas de sincretisme ben curiós.

 

Encara que faci molts anys que parla del mateix, als articles dominicals d’en Joan de Sagarra sempre convé fer-hi si més no un cop d’ull per veure si salta la llebre, com passa en el d’avui (18 de març) sobre Maria Barbal i el Premi d’Honor que li acaben d’atorgar. L’article reprodueix una carta impagable d’en Benet i Jornet de la primavera del 2011 que no em sé estar de transcriure: «Tu has odiat la cultureta però has llegit i estimat la nostra tradició cultural. Però, sense parar, gent catalana que és amiga teva i que escriu en castellà —res a dir-hi— no han limitat el seu fàstic a la nostra literatura a la tradició, sinó que per a ells no existeix altra cosa que els seus llibres, sempre elogiats per la crítica malgrat que força d’ells o són repetitius o expliquen inanitats que fan badallar. I quan viatgen pel món es presenten com ELS escriptors de Barcelona, mai de Catalunya, i mai no fan menció que a Barcelona, a Catalunya, a les Balears i a València hi ha moltes persones que escriuen en català. No existim (Vázquez Montalbán era una excepció). Això s’encomana i el ciutadà del nostre país molt sovint s’ho creu. I s’ho creuen molts periodistes analfabets. Però sobretot s’ho creuen les institucions “protectores”! Qui s’atreviria a dir, i a actuar en conseqüència, que Maria Barbal no és només l’autora de Pedra de tartera, sinó que la seva evolució posterior la converteix en la successora de Víctor Català i Mercè Rodoreda, és a dir, en una narradora femenina que dona cinquanta mil voltes no sols a qualsevol escriptor que avui escrigui, sigui home o dona, en català, sinó, almenys, tan bo com els millors autors o autores que escriguin en qualsevol llengua de l’Estat Espanyol o de la resta d’Europa?».

En Benet i Jornet posa el dit a la llaga d’una qüestió que fa molts anys que cou i supura en totes les seves derivades: per una banda el prejudici, la indiferència o el menyspreu de la gran majoria dels autors catalans d’expressió castellana cap als seus col·legues que ho fan en català, però per l’altra —cosa molt més greu encara— el fet que els autors i editors en llengua catalana siguem de segona categoria a casa nostra (ja no diguem a les Illes, al País Valencià o al Rosselló, on sovint assoleixen uns graus d’invisibilitat gairebé fantasmagòrica). Durant el tardofranquisme o el principi de la democràcia, això no passava, però un bon dia ens vam trobar tots plegats a segona divisió, i els primers a considerar-te’n eren els mitjans oficials d’aquí, molt més proclius a cantar les lloances dels escriptors catalans que escriuen en castellà o dels espanyols. Molt abans convidar o entrevistar Carmen Martín Gaite que Maria Àngels Anglada. A què es va deure aquesta caiguda de la primera divisió en què ens trobàvem? A la identificació de la literatura catalana, i de retruc de bona part de la cultura catalana, amb el pujolisme: d’aquí plora la criatura. I per això els primers que menyspreaven la literatura catalana —amb l’excepció només d’en Quim Monzó i en Sergi Pàmies— eren tota la progressia socialista.

 

Davant de l’estrepitós fracàs de la UE en tot allò que concerneix la vacunació —si això hagués passat als governs català o espanyol, ja els hauríem crucificat—, algú tan lúcid com John Carlin escriu avui en el seu article dominical de La Vanguardia: «El més dolorós per mi de tot això és que em puc veure obligat a canviar de parer. Si he tingut una idea fixa, proclamada en veu alta arreu des de fa anys, és que el Brexit és una mala cosa, i que la Unió Europea és un magnífic pla. Ja no ho tinc tan clar. Com tampoc tinc tan clar que fos una idea tan brillant mudar-me de Londres per quedar-me a viure la resta dels meus dies a Espanya. Aquí es viu millor (...), però sembla que allà en el fonamental, posats a prova ara amb una qüestió de vida o mort, són menys tontos».

 

Ha mort Adam Zagajewski als setanta-cinc anys a Cracòvia. Poeta i prosista (assagista, dietarista), una veu que havia aconseguit traspassar fronteres amb la seva poesia feta de fragilitat, quotidianitat i lirisme: «En general, allò gran no pot ser expressat. En canvi, el petit sí: es pot intentar» (diu al dietari En la belleza ajena). De vegades se’l posa al costat de Miłosz, Herbert i Szymborska, però em sembla del tot fora de lloc: els altres són grans poetes, mentre que la seva és un exemple d’excel·lent poesia light. L’he llegit força, ens hem conegut, hem coincidit a diversos festivals, i xerrat i caminat plegats, però una cosa no treu l’altra. Els seus poemes —llegits en traducció, això sí— sempre m’han semblat poca cosa, com una pintura figurativa esvaïda: mancada de tremp i d’intensitat. La veu d’algú que es reconeix massa en la seva condició de poeta, quan de tot el que li he llegit em quedo sens dubte amb el seu darrer dietari, Una leve exageración (Acantilado, 2019), en què justament diu: «“Una leve exageración” es, de hecho, una buena definición de la poesía. (...) La poesía es una leve exageración mientras no hacemos de ella nuestro hogar, porque entonces se vuelve nuestro hogar. Y luego, cuando la abandonamos —porque nadie puede morar en ella siempre—, vuelve a ser una leve exageración».

 

Trobada i dinar amb Oscar Tusquets per parlar de l’exposició que farà als Espais Volart la tardor de l’any vinent. Quan he arribat estava dibuixant un retrat d’una dona a partir d’una foto. Feia més d’un any que no ens vèiem i l’he trobat desmillorat: sordeja i parla molt alt. Però tant és, el personatge és agut i manté intacta la seva vivacitat intel·lectual. Em mostra el seu últim llibre, Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo, que li acaba de treure Anagrama: «Els dos últims els vaig publicar a Acantilado per amistat amb en Jaume i després amb la Sandra, però passa que no respon mai els correus que li envies i això, quan estem parlant de feina, em sembla imperdonable. Per això vaig tornar a Anagrama: en Jordi Herralde mai no deixaria de respondre’n cap». Li pregunto per la Beatriz de Moura, a qui fa temps que no veig: «No està bé: té un Alzheimer desbocat i a penes em reconeix. Hi vaig de tant en tant, però no saps de què parlar-li: la interacció és mínima, gairebé inexistent. El problema és que físicament està bé i que aquesta situació pot allargar-se encara molts anys». Ens quedem una estona en silenci. Aquesta mena de final és una gran putada i les possibilitats que ens pugui passar a nosaltres són cada cop més elevades. La mare viu a tocar de casa seva i també en té: m’agradaria saber el percentatge de gent amb Alzheimer que hi ha en aquest barri tan envellit. Si el sabéssim, quedaríem escruixits.

L’Oscar té força clares les seccions de l’exposició: ciutats (Barcelona i Benidorm), natures mortes, natures vives (jardins), retrats, «princeses» (dones), Anna Bohigas, «la meva família i altres animals», Amor i mort, i «Pètries» (arquitectura). Dubta de si incloure la sèrie «Hot Days» que va mostrar en una galeria de Londres, però l’encoratjo a fer-ho: «Sense aquesta sèrie eròtica, l’autoretrat no seria complet». A més, parlem d’incloure-hi algunes escultures —les escales de l’exposició del CCCB— i alguns objectes entre el disseny i la joia. Ens falta un bon títol. No dubto que serà una exposició que agradarà a molta gent, però no a la gent del métier i encara menys als crítics: el consideraran un intrús, un parvenu, i què? En Tusquets té un món i sap molt bé com vol plasmar-lo. Pinta per fixar, per retenir, per celebrar, per distreure’s i acompanyar. No aspira a ser cap gran artista, però no ens confonguem: es conforma a ser capaç de pintar amb ofici i un mínim de gràcia. Aquesta mena d’art figuratiu discret —com en sordina— no és gens fàcil i cada cop hi ha menys artistes disposats a practicar-lo: d’aquí l’interès de la seva aventura plàstica tan a repèl de les tendències imperants. Mentre dinem aixeco la vista i veig una escultura de Gargallo, una aquarel·la de Togores i un baix relleu de Manolo: tres obres delicioses d’aquelles que et poden acompanyar perfectament durant tota una vida. Se li ha de demanar alguna cosa més a l’art? Però la millor companyia de l’Oscar Tusquets es diu Eva Blanch, que entre moltes altres coses li ha regalat episodis d’una sensualitat extraordinària, com ho prova el llibre Hot Days que ell em dona abans de marxar.

 

Avui (dijous 25 de març) ha mort Bertrand Tavernier, un dels més grans directors de cinema francesos i un dels que més m’agraden, a l’extrem oposat dels de la nouvelle vague. Ell es declarava deixeble del que els altres menyspreaven, la qualité française i, per tant, admirador dels Becker, Renoir, Gabin, Vigo, Carné, Clair, Duvivier, Gréville, Bresson, Cocteau, Delannoy, Sacha, Autant-Lara, Chabrol, Godard, Sautet... De nit miro una de les poques pel·lícules seves que no he vist, l’última que va fer, el documental Voyage à travers le cinéma français (2016), un repàs de més de tres hores pel cinema francès entre 1930 i 1970, i doncs un homenatge als seus directors, pel·lícules, actors i actrius, guionistes, escenògrafs, compositors preferits: el cinema com a art col·lectiu. Un gran testament. Una obra apassionada, generosa, sàvia i agraïda, tota una lliçó. Una festassa. El millor comiat, encara que no pogués saber que ho seria. Els passatges de pel·lícules van i venen, els actors també, com la música: Tavernier es fixa en tot, ho analitza, ho relaciona i ens ho explica amb una claredat magistral. Aquest viatge de reminiscències tan proustianes pel cinema francès bé hauria pogut titular-se Le cinéma retrouvé. Ja ho deia Victor Hugo, que en l’admiració hi ha alguna cosa de molt reconfortant... «J’adore admirer», conclou el mateix Tavernier.

 

En Salvador Juanpere em ve a buscar a l’estació de Rubí, que és molt a prop de la casa taller on viu a Mira-sol. No és pas la primera vegada que ens veiem però sí la primera que ho fem amb temps per endavant. Molt més que qualsevol publicació o fins i tot exposició, visitar l’estudi d’algú és un curset accelerat sobre la seva obra: és aquí on l’artista s’enfronta cada dia al misteri de la diguem-ne creació. Molts dies ho seran d’ofici, però n’hi haurà alguns —pocs, per anar bé— en què pot saltar la llebre: només per aquests ja val la pena passar bona part del dia esperant-la, buscant-la, somiant-la o dissimulant. Amb en Salvador Juanpere de seguida us adoneu que esteu davant d’algú que sap molt bé què porta entre mans: bona part de la seva obra neix a partir d’una reflexió sobre el fet mateix de l’escultura, sobre els seus laboriosos processos: «L’escultura és ofici, però també poesia: trobar un equilibri entre l’un i l’altre, per mi és el més difícil. Potser per això quan jo vaig fer Belles Arts ni la vaig tocar, l’escultura: l’excés d’academicisme no em deia res, la veia com una disciplina morta. El meu principal mestre i referent llavors era l’Hernàndez Pijuan. Va ser després, un cop acabo Belles Arts, que sento que amb la pintura no en tinc prou, que les mans em demanen una materialitat que no és la de la pintura. La pintura no és real, és il·lusió, artifici; en canvi, l’escultura sí: per això m’hi vaig llançar, encara que fos sense cap formació prèvia. Sempre he pensat que el fet de ser fill i net de pagesos m’ha condicionat molt més del que em creia: les mans se’m van endur cap on elles van voler i va ser així com de mica en mica em vaig anar familiaritzant amb el meu nou utillatge, al qual he dedicat tantes hores, aprenent a fer-lo servir i, després, fent-ne matèria del meu art: no només objecte, sinó subjecte, com passa amb tota la sèrie “Gli strumenti dell’arte”». La mà com a finestra de la ment, que diu Sennett —a L’artesà— que deia Kant.

Em mostra la sèrie de «Puntelli» —puntals— en què està treballant des de fa anys: aquest element estructural i de reforç present en molta de l’estatuària clàssica en marbre. Normalment els mostra escampats damunt d’una taula sobre la qual posa un fris amb totes les obres d’on procedeixen. A en Juanpere li agrada focalitzar l’atenció sobre aquests elements que passen del tot desapercebuts, i que per contra són l’únic real en una escultura clàssica: serveixen per a alguna cosa, són funcionals. Aquesta sèrie aparentment insignificant em sembla molt representativa pel que fa a les seves intencions: entaular una conversa amb la tradició des d’una perspectiva contemporània, és a dir, analítica, ocurrent, irònica o conceptual. El seu és un art molt conscient de si mateix, potser massa i tot: és increïble el nombre de calaixos que guarda plens d’una documentació exhaustiva sobre cadascuna de les seves obres. Llibretes i més llibretes en què tot està documentat. Li proposo que ho doni a l’Arxiu Nacional de Catalunya (el té a cinc minuts de casa), o a la Biblioteca de Catalunya. Després saltem a una sèrie de dibuixos magistrals en què aplega passat i present a través d’unes parelles d’elements inesperades: el caparró de la seva neta i el de la filla de Rubens, el cap de Griezmann (!) i el de Bernini, les pales de Duchamp i de Beuys. Dibuixos d’un ofici depuradíssim: «Per mi tot comença amb el dibuix. De primer en llibretes petites, després en fulls una mica més grans i així fins a arribar a la mida definitiva. De totes les obres en guardo la genealogia sencera, des dels primers apunts fins a la versió final passant per totes les fases intermèdies. M’ho passo molt bé dibuixant i no sabria renunciar-hi. Per a un escultor crec que és indispensable: el dibuix és el meu laboratori, ni més ni menys». Després em mostra una altra sèrie, aquest cop de retrats, a què es refereix com «Les veus de fons»: Miquel Àngel, Bernini, Rodin, Brân­cuși, Juli González, Duchamp, Giacometti, Louise Bour­geois, Joseph Beuys, Roman Opalka, Santely Brown o Richard Serra... Li proposo que faci el de Maillol, però em diu que la llista és tancada: «Són els meus dotze apòstols», conclou amb un somriure sorneguer. Quins retrats més bons, redeu! El fet que desprenguin tanta vivacitat em sembla del tot extraordinari. Com hi arriba? Com sempre, estem davant d’un llarg procés de recerca. Insistència, obstinació, perseverança, però també aquell pessic de gràcia sense el qual tots aquests dibuixos serien només exhibicions de virtuosisme: «Començo pels ulls i, quan crec que he caçat la mirada del personatge, llavors el dibuix s’organitza a l’entorn dels seus ulls». Abans de marxar em dona un exemplar del seu Blog de treball, 2009-2002 (Edicions del Centre de Lectura de Reus, 2009, amb un pròleg del seu gran amic Pere Anguera).

 

Ahir va morir Josep Igual als cinquanta-cinc anys a Amposta: feia molts anys que no l’havia tornat a veure (durant els noranta vaig ser editor d’uns quants llibres seus), però justament aquests dies estava llegint el que haurà estat el seu darrer llibre, L’eternitat enamorada. Notes d’un diari, 2016-2017 (Edicions 3i4, 2020). Tot i haver guanyat el Premi Joan Fuster d’assaig 2019, és evident que Igual va ser un autor molt desconegut i infravalorat: jo mateix feia temps que no el llegia —li havia perdut del tot la pista— i no ha estat fins a començar a llegir aquest seu dietari que m’he adonat, amb perplexitat, de la desproporció excessiva entre el seu nivell i el seu ressò. L’eternitat enamorada em sembla un dels millors dietaris que s’han publicat aquests últims anys i, tot amb tot, si l’he llegit ha estat per una carambola, no pas perquè me n’haguessin arribat comentaris verbals o escrits positius. Això vol dir que la caixa de ressonància de la nostra literatura continua sent molt deficitària, i més encara si sou un autor del País Valencià (Igual havia nascut a Benicarló). Conclusió: en lloc de sumar, ressonar i créixer, més aviat restem i ens encongim. Mentre el perímetre lingüístic no coincideixi amb el cultural i comunicacional, això continuarà passant pels segles dels segles: el nostre mercat estarà fatalment condemnat a la fragmentació. Diria més, tal com han anat les coses políticament no veig que el problema pugui tenir mai cap solució duradora: a tot estirar, algunes iniciatives editorials i algunes excepcions d’autors valencians reconeguts al Principat que confirmen la regla, però res que ens garanteixi que les grans obres ressonin arreu dels països de parla catalana (ni els autors del sud arriben al nord, ni encara menys els del nord al sud). I ell prou que se’n dol, dels «invisibilitzats» o «exiliats en terra pròpia», dels qui passen la «maroma dels minoritaris».

 

Crec que hi ha escriptors amb mirada i oïda de novel·lista, com n’hi ha que les tenen de poeta. Els primers, més atents a les històries, als tipus humans, als accidents i caramboles de què estem fets i ens envolten: tot allò circumstancial i contingent que explica les lògiques del nostre dia a dia, la seva prosa disruptiva. Els segons, més amatents a les petites revelacions —o il·luminacions—, correspondències i paraules (el mot casual i causal de què parlava Carner): tot allò més universal i segons com essencial, moments dins i fora del temps, instants de reconeixement. Són punts de vista diferents sobre la condició humana: l’un opera més per extensió i amplitud (cursa de fons), mentre que l’altre ho fa per intensitat i condensació (cursa de velocitat). Fet i fet, una paradoxa com un piano.

 

Acabo de llegir La filla de l’optimista, d’Eudora Welty, en traducció de Josefina Caball. La vaig trobar en un estand de recomanacions de Laie, i no els agrairé mai prou que decidissin repescar-la per al seu club de lectura: l’edició és del 2009 i bé hauria pogut estar descatalogada. Encara que sembli mentida, ha estat tota una descoberta (o una caiguda del cavall): el seu és un d’aquests noms que em sonava —al costat d’altres de molt més coneguts com Faulkner o Porter— però de qui mai ningú no m’havia recomanat cap obra. Aquesta novel·la m’ha semblat una meravella: un artefacte narratiu que t’atrapa des del principi sense que en sàpigues del tot el perquè. Pocs personatges, molt poca acció i, tanmateix, si n’arriben a passar de coses... Passar, dir-se o pensar-se, poc importa: és com si el text tingués vida pròpia. El poder de la gran literatura rau justament en això: més enllà d’un argument que sovint aviat seria explicat sense despertar cap gran interès, se t’imposa pel cabal de la seva fluència, els seus meandres, saltants i pauses. Per la definició d’unes veus i el joc d’entrecreuaments i curtcircuits que s’arriba a produir en un moment de crisi (en aquest cas, dues de vives i tres d’absents amb qui l’una i l’altra dialoguen de manera molt diferent). Res que sigui previsible, però res tampoc que sigui excèntric o gaire estrafolari. La vida mise à nu. Uns episodis finalment «revelats» —objectivats— i entesos —copsats— gràcies al poder de l’escriptura i la ficció: «Ara no podem beneficiar ni perjudicar el passat, com tampoc no podíem beneficiar ni perjudicar el pare dins el taüt. El passat és com ell, impenetrable, i ja no el podem despertar. És el record que és somnàmbul. Tornarà amb les seves ferides des de l’altre món, com en Phil, i ens cridarà pel nom i exigirà les llàgrimes que es mereix. Mai no serà impermeable. Podem fer mal al record, una vegada i una altra, però en això potser rau la seva clemència final».

 

Dissabte anem a fer la ruta de les tines a la vall del Flequer, entre el Pont de Vilomara i Rocafort, al cor del Bages: un conjunt de barraques de vinya i enormes tines de pedra escampades a tocar del torrent —ara sec o amb algun toll d’aigües podrides— del Flequer. Fa molt bon dia i hi ha molt poca gent, cosa que s’agraeix. Si aixequeu la vista només hi veureu boscos de pi bord a una i altra banda del torrent, però fins a l’arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX els costers d’aquestes valls del Montcau eren plens de feixes de vinyes que s’enfilaven fins al capdamunt de totes aquestes muntanyes, com ho prova l’oli de Rafael Benet —una magnífica visió de Mura, «Tardor» del 1919, envoltada de vinyes— que d’aquí a uns dies se subhasta a Barcelona. La forta demanda internacional de vi i d’aiguardent cap al nord d’Europa i Amèrica explica que el Bages es convertís llavors en la comarca amb més hectàrees de vinyes de tot Catalunya. En tot això pensava mentre anàvem descobrint les tines del Bleda (un parell), del Tosques (quatre), de l’Escudelleta (dotze) i finalment les del Ricardo (un conjunt de sis), totes elles amb les corresponents barraques de vinya incrustades. La cons­trucció d’aquestes tines a peu de vinya va ser fruit de la necessitat: com que els masos eren lluny, va ser la manera de no perdre temps transportant el raïm i alhora d’aconseguir una fermentació homogènia. M’aboco en un parell però no m’arriba cap olor: forta com és, la flaire del most tanmateix s’ha esvaït del tot. Ni taques ni olors ni res de res, com no sigui la brillantor del vernís dels cairons amb què es recobrien per dintre les tines on fermentava el most acabat de trepitjar al seu damunt. A les barraques, però, la fresca sí que s’hi manté intacta. En totes elles hi trobeu, a prop del terra, la pedra de la boixa, carejada, amb un forat al mig que es tapava amb un tronc de boix (d’aquí el seu nom) per on rajava el most. Vistes de lluny i desproveïdes de la seva funció, aquestes construccions amb cúpula i absis fan pensar en petites capelles o oratoris de muntanya. Arquitectura sense arquitectes, saviesa ancestral. Ara tot això està preservat i museïtzat, però és ben mort: costa imaginar el tràfec que s’hi va desplegar durant tants anys. Patrimoni etnològic. Quan patrimonialitzem les coses, vol dir que ja n’estem irremissiblement allunyats. Penso en l’assaig «Experiència i pobresa» de Walter Benjamin, que justament comença així: «En els nostres llibres de contes hi ha la faula del vell que en el llit de mort fa saber als seus fills que en la seva vinya hi ha un tresor amagat. Només han de cavar-hi. Hi van a cavar, però ni rastre del tresor. Tanmateix, quan arriba la tardor cap vinya en tota la comarca no aporta tant com aquesta. Llavors s’adonen que el pare els va llegar una experiència: la benedicció no es troba en l’or sinó en la laboriositat». Aquesta laboriositat és la que s’ha perdut a la vall del Flequer.

 

Acaben de sortir Diari de la guerra i Barcelona viscuda (L’Avenç, 2021), de l’economista Manuel Raventós Bordoy (1888-1942), segons Eugeni Xammar, «el català més brillant del seu temps». Obro el volum a l’atzar i quedo atrapat: «Després de la FAI haurem de suportar la Falange Espanyola. Tot contra l’home europeu i lliure». O bé, «em trobo entre uns militars sediciosos i uns anarquistes analfabets i criminals». Que malament que ho va tenir aquesta burgesia catalanista liberal...

Més fragments pescats a l’atzar: «En nom de qui, en nom de què, gent que val menys que jo, em prenen la poca vida i joventut que em resten, em prenen àdhuc l’educació dels meus fills» (gener del 37).

 

Avui, nit de lluna plena, surto una estona al jardí per veure com, de mica en mica però cada cop amb més puixança, va traient el cap darrere dels cingles fins que al final sobreïx, vessa, s’escampa i inunda la vall de Sant Miquel amb la seva claror fluorescent, gairebé enlluernadora. Fa fresca i la fondalada encara està adormida. Silenci mineral, com reconcentrat, molt de Setmana Santa: res no sembla destorbar-lo. Un paisatge hipnotitzat. Al cap d’una estona, la claror s’ha anat empastant i més aviat sembla la d’una mel d’argent que, de tan untuosa, gairebé la podeu tocar amb la punta dels dits. D’aquest miracle del pleniluni, no crec que me n’arribi a cansar mai. Sempre que es produeix em sento un privilegiat: soc a la llotja del millor teatre del món.

 

Continuo llegint el dietari d’en Josep Igual: cada cop més sorprès i admirat per la seva qualitat (i alhora entristit: m’hauria agradat poder-l’hi dir, però no vaig arribar-hi a temps). Potser, més que d’un dietari stricto sensu, estem davant d’un quadern de notes (o d’una «amanida variada», com diu ell mateix): sigui com sigui, ja fa molt de temps que aquesta mena de literatura personal de caire digressiu és la que més m’omple i interessa. Notes sobre el pas del temps, la vida de cada dia, trobades, lectures i autors admirats (des de Joan Fuster i Pla fins a Torga, Cunqueiro o Bernard Frank), música de tot tipus (Cristóbal de Morales, Zelenska, Bach, Amália Rodrigues, Miles Davis o David Bowie), així com el degoteig constant d’una rastellera d’aforismes aguts, irònics i alats com feia temps que no en llegia (sense mica d’aquella pirotècnia exhibicionista que tant em carrega). Notes sobre l’acte d’escriure: «Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc (...). Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que de tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries». Tot servit per una llengua i un estil molt seus. Es nota que al darrere hi ha moltes hores de vol. Totes les que m’he perdut: altres dietaris publicats en editorials valencianes o catalanes de comarques dels quals no em va arribar cap notícia.

 

Després de més de quatre mesos de no poder-hi anar per les restriccions de la pandèmia, dies de Setmana Santa a Queralbs. Destapem una ampolla de vi, dinem al jardí, fem migdiada i després sortim a caminar: la recepta és ben senzilla. Camins empolsegats, però, herba seca, aire encalitjat o brut. No reconec la llum que fa ni els sons que m’arriben: potser és que el paisatge està mudant de pell. Ja no som a l’hivern ni aquí dalt ha acabat d’arribar encara la primavera. Sembla talment una terra esgotada i mancada de forces. Els efectes del canvi climàtic? No dic que no.

 

Començo aquests dies llegint Nelly Sachs (Berlín, 1891 − Estocolm, 1970), Als estatges de la mort (Adesiara, 2021), en traducció de Feliu Formosa: escrits a Suècia entre 1943 i 1946, aquests poemes són el seu primer llibre a l’exili i alhora un dels primers intents, si no el primer, de prestar una veu als jueus exterminats. De posar-los un rostre. De preservar-ne la memòria. D’explorar la vastitud del dolor per immolar-s’hi i alhora alliberar-se’n. De sospesar els límits del llenguatge. De reconstruir el temps després de l’infern de la Xoà.

Probablement un dels desencadenants d’aquest poemari fou el sentiment de culpabilitat que es va apoderar de no pas pocs dels supervivents de l’Holocaust: en el seu cas, a més, es dona la casualitat que mare i filla van rebre alhora una ordre d’internament en un camp de treball i un permís per viatjar a Suècia que va resultar providencial.

 

Poemes saturats de dolor, un dolor que ho inunda tot davant la incredulitat —incomprensió, impotència, ràbia, horror, desesper— del que està passant a casa seva, a la seva ciutat, al seu país. Paraules feixugues de dol. Planys (el teu cos dins el fum per l’aire), pregàries (pel nuvi mort), epitafis (escrits en l’aire), cors (després de mitjanit). Preguntes i més preguntes sense resposta. Poe­sia catàrtica.

Feia temps que no llegia uns poemes que pesessin tant i alhora que aconseguissin rescatar-se —o rescabalar-se— d’aquest excés de pes. No crec que es puguin trossejar (citar) així com així: s’han de llegir i rellegir sabent que mai no podrem arribar a tocar-ne el fons ni escatir-ne tot el sentit. No ens és donat fer-ho: la veu que ens hi parla ho fa des d’un illot remot, el de la seva supervivència. No són, doncs, poemes per acompanyar ni consolar ningú: són per sobreviure. Per mirar d’aixecar-se després de l’extermini de tot un poble. Per no deslligar-se mai més dels «meus germans i germanes morts», com se’ns diu a l’endreça del llibre. Per redimir-los. Per redimir-se. Per això la paraula hi assoleix unes cotes de sentit inabastables.

 

Més enllà o més ençà d’un dolor i un dol inextingibles, però, d’on surten aquests poemes? On s’han abeurat per poder ser, és a dir, per trobar el seu to i tornar a creure en el poder redemptor de les paraules? En quina tradició, en quins autors? D’on parteixen?

Enzensberger va qualificar Nelly Sachs de «vident» —«potser la darrera d’una llarga i digna tradició»—, però això no ajuda a aclarir gaire les coses. A l’epíleg d’aquesta edició catalana d’Als estatges de la mort, Heike van Lawick parla de la «gran influència, en els seus poemes d’aquest període, de la nova traducció de la Bíblia empresa per Martin Buber i Franz Rosenzweig», així com de «la dimensió oral de la “forma hímnica” que caracteritzava aquella traducció bíblica». Si realment és així, la fondària i la reverberació d’aquestes arrels explicarien moltes coses.

 

Poemes insondables, que ens arriben gràcies a Feliu Formosa, que els va estar traduint durant aquest any de pandèmia i confinament a Igualada. Diu Heike van Lawick al final del seu epíleg, a tall de cloenda: «Al capdavall, doncs, Als estatges de la mort suggereix uns corrents d’interrelacions profundes i duradores entre autora i traductor». Només així s’explica que aquests poemes ens arribin tan nítids en català.

 

Les marrades de Coma de Vaca, allí on s’acumulen més congestes de neu. N’hi ha d’esparses per tot el muntanyam que ens encercla, però enlloc com en aquell coster obagós del Gra de Fajol que es deixa veure entre els carenals del Torreneules i el Balandrau, tan imponents. Això ho vaig descobrir de ben menut i els meus ulls ho han comprovat cada any a finals d’hivern fins ben entrada la primavera. De vegades, però, aquests claps de congestes glaçades llambregen de manera exagerada com si volguessin cridar l’atenció, avisar-nos d’alguna cosa, o potser és que només volen jugar: ens ballen l’aigua als ulls. Molt de tard en tard, doncs, les marrades de Coma de Vaca fan la rateta a aquell que se les mira i en quedeu ullpresos per sempre més.

 

Gestes i congestes: entre les unes i les altres discorre sovint això que en diem vida.

 

El del dietari, un transgènere que et permet modular l’escriptura d’acord amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat, tot hi és benvingut i s’empelta. És, doncs, el gènere més camaleònic, proteic i versàtil de tots: el que millor pot donar cabuda —i resposta— a totes les ramificacions, desdoblaments, fluctuacions i intermitències del nostre jo.

 

Converses d’alta muntanya: fa més de trenta anys que vivim junts amb la Núria i m’agradaria creure que encara no ens hem acabat l’un per a l’altre. Aquesta si més no és la impressió que tinc mentre passegem per camins d’alta muntanya: el que ens diem aquí difícilment ho hauríem pogut dir —pensar— en un altre escenari. Cada muntanya ens pensa d’una manera diferent, i aquestes —el Taga, la serra de la Canya, el Balandrau, el Torreneules, el Puigmal, Fontalba i l’Estremera— ens coneixen de fa molt de temps: diríeu que ens han d’haver tret tot el suc, però es veu que no del tot. Semblaria que ens coneixen tots els secrets, però resulta que no. L’altura, l’aire, la llum i aquest silenci sempre renovat d’aquí dalt, de ben segur que afavoreixen una mena d’introspecció que altrament no es produiria. I, llavors, res de tan reconfortant com les sobtades retrobades entre aquestes dues introspeccions que caminen l’una al costat de l’altra, mudes, entotsolades, fins que un fràgil pont de paraules les relliga: és llavors que ens sentim més a prop que mai i ens diem el que encara no ha estat escrit.

 

Llegeixo el que ha estat probablement l’últim llibre de Philippe Jaccottet, La Clarté Notre-Dame (Gallimard, 2021). Mort el 24 de febrer a Grinhan, és probable que encara pogués veure aquesta mena de quadern o plaquette tan ben editada. Són notes del seu dietari a l’entorn del so de les campanes de vespres d’un convent que va sentir un dia tot caminant amb uns amics: un so que s’adona que ha estat recurrent durant tota la seva vida, i que el relliga amb la poesia que més l’ha acompanyat (la de Hölderlin, per damunt de tots, però també la de Goethe, Leopardi, Rilke o Claudel). Digressions sobre la capacitat de reverberació que tenen les coses, certes coses, per poca atenció que hi parem, i sobre l’aparició del sagrat, «le sentiment vraiment central du sacré». La poesia com a caixa de ressonància de les escomeses del sagrat. Un magnífic compendi del seu imaginari. Un comiat, però, que també funciona com a porta d’entrada al seu món: la circularitat de certes obres que es tanquen en elles mateixes, que arriben allà d’on van partir.

La seva veu, tènue però fonda i inconfusible, continuarà acompanyant-nos sempre que el llegim o rellegim: Jaccottet haurà estat, sens dubte, un dels autors contemporanis que més he freqüentat i que més m’han acompanyat, tant amb la seva poesia com amb els seus dietaris (els diversos volums de La semaison), quaderns de viatge (Israel, Rússia), notes sobre art (Morandi, Palézieux, Courbet) i traduccions (sobretot de poetes alemanys, però també anglesos i italians).

 

Per què ragen tan poc, les muntanyes, enguany? És la pregunta que em faig un cop i un altre durant les meves caminades d’aquests dies de Setmana Santa en què aquestes valls estan molt més callades del que seria normal. Que hi hagi sequera en plena canícula és del tot comprensible, però a principis de primavera no gens. Silenci d’unes muntanyes fins fa poc brogidores i camins plens de pols: un panorama inquietant, si no desolador. De tant en tant, però, se sent al lluny el cant emboscat del cucut (sempre m’ha semblat que els primers dies de primavera només n’hi havia un, o si més no un que fes el seu solo). Sembla que provingui de l’avetosa obagosa de l’Estremera. Vellutat, esmorteït i amagadís, però constant en el seu aparent soliloqui. Avui més que mai aquest cant incert em relliga a totes les primaveres anteriors, i com li ho agraeixo: és el senyal inequívoc de la seva arribada. Sort, doncs, d’aquest parell de notes que mantenen la fe en la roda del temps. Diria més, la fan girar.

 

Després de La filla de l’optimista d’Eudora Welty, que prima que em sembla Una sala plena de cors trencats d’Anne Tyler! Ja sé que pot semblar injust, però no crec que ho sigui: quan llegim ho fem sempre amb el record més o menys esvaït de totes les nostres lectures, i és així com anem afinant la nostra percepció i filant cada cop més prim. Hi ha novel·les que de cop s’envolen i se us enduen lluny, com n’hi ha que no aconsegueixen alçar el vol. N’hi ha que ressonen dins vostre durant uns quants dies, com n’hi ha que no, que diríeu que són correctes però planes, fruit de l’ofici més que no de cap rampell d’inspiració.

El millor d’aquesta d’Anne Tyler, el seu títol i el paper que juga en la resolució del conflicte entre els dos principals protagonistes. Se’n podria fer una bona pel·lícula, això sí, però a la literatura li exigeixo més.

 

Magnífic article de J. F. Yvars a La Vanguardia d’avui diumenge (4 d’abril) amb un títol que ja ho diu tot, «Pinzell d’acer»: «El pinzell d’Artemisia Gentileschi es torna d’acer, és veritat, i retalla sense pietat el coll del felló adormit que es debat agonitzant en un esforç ferotge per alliberar-se del tall mortal. La imatge dantesca —Judit decapitant Holofernes, Uffizi— visualitza una revenja terrible però justa, violència que emulen els desencaixats pontífexs de Francis Bacon en la pintura contemporània». L’article barreja el record d’una exposició a la National Gallery de Londres amb la lectura d’un relat biogràfic d’Anna Bansi, «còmplice eterna de Roberto Longhi», sobre la pintora romana, però en el fons els articles de l’Yvars són deutors de totes les exposicions que ha vist i dels llibres que ha llegit. És d’aquesta barreja inextricable de viatges, museus, llibres i converses que surten els seus articles. Cadascun n’és un destil·lat, i és justament aquest pòsit que els fa únics.

Vegem com acaba el d’avui: «Per Anna Bansi, Artemisia és l’artista més complexa i misteriosa de l’art italià. Celebra amb enèrgica veracitat la seva obra i el seu estil indòmit d’explicar les imatges cruels. “L’art —conclou la narradora— no és imitació de la realitat, sinó interpretació i interpel·lació individualitzada d’aquesta”. El difícil programa d’una pintora insubornable». Fantàstic final! I la mena de crítica que practica l’Yvars des de fa més de mig segle, què és sinó interpretació i interpel·lació individualitzada de l’obra d’art? En els nostres temps, això cada vegada està a l’abast de menys persones. El nostre amic, en canvi, hi ha dedicat tota la seva vida. N’ha fet la seva vida. Per això em preocupa imaginar-lo tancat al seu pis de València des de fa més d’un any, ell que no parava d’enllaçar una exposició amb una altra i havia fet d’Europa casa seva.

 

Llegeixo l’últim llibre d’Oscar Tusquets: Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo (Anagrama, 2021). Un bon autoretrat de gran. De vell, em corregirà algú. Objectivament, és així: enguany n’ha fet —o està a punt de fer-ne— vuitanta. L’edat no perdona, però sabem que a uns menys que a d’altres: diguem que amb en Tusquets s’ha portat especialment bé. Potser per això s’ha atrevit a fer aquest llibre en què coqueteja amb la vellesa quan encara se sent força ple de vida: «Me considero un privilegiado superviviente, y estas páginas están siendo, inevitablemente, un panfleto riguroso pero desenfadado de un superviviente». Juga, doncs, a fer-se el vell, o a fer-se més vell del que se sent, i tot el llibre s’articula en forma de contrapunt. Per una banda, l’evocació de la vida que veu com li està fugint de les mans en el capítol més brillant de tots, «La vida da para mucho: sucinta y anecdótica autobiografía»: empès pel Je me souviens de Perec o l’I remember de Joe Brainard, hi enfila un formidable tràveling de records, experiències, amistats i complicitats des de la seva infantesa fins ara. Per l’altra, «Envejecer es un coñazo», en què desgrana els primers símptomes d’envelliment amb tanta gràcia, lucidesa i resignació com és possible, o «Distintas maneras de morir», centrat en alguns dels seus amics (els pares, Dalí, Miralles, Vallcorba) o referents (Belmonte). Ja ho dèiem: un bon autoretrat d’algú a qui no li ha calgut fer les paus amb si mateix perquè fa temps que s’agrada, s’accepta i sap viure, fins i tot a aquestes altures de la pel·lícula: «Mientras nos quede algo de tiempo y un mínimo de salud no renunciemos al placer de conversar con un sabio, a la belleza de personas y obras, a risas con amigos, a acariciar un perro, a un sorbo de Château d’Yquem, una lonja de Joselito, un melocotón de viña..., a surcar Nuestro Mar a vela».

Com tots els de Tusquets, un llibre sucós, que és un dels millors elogis que es poden fer d’un llibre. Sucós com ho és la fruita madura, no encara passada, lloca ni podrida. Si ho estigués, la seva escriptura no tindria la gràcia que transpira per tots els seus porus. La clau de volta de tot plegat, la seva curiositat o «dispersió», que tan bé va definir Vanni Pasca: «Arquitecto por formación, diseñador por adaptación y pintor por vocación», a la qual cosa ell encara hi va afegir, anys més tard, «y escritor por deseo de ganar amigos». Aquesta darrera motivació, però, no l’acabo d’entendre: ara resulta que s’escriu per guanyar amics? Ni ho havia sentit mai ni em convenç gens ni mica, però si ell ho creu no seré jo qui el desencanti.

 

Consell d’home gran per a la filla d’un seu amic amoïnada pel futur: digues-li que ara no toca preocupar-se. Que, si fins ara les coses i les portes se li han anat obrint, així pot ser també en el futur. Els que valen acaben trobant les seves oportunitats: que no en tingui cap dubte. Ho té tot per sortir-se’n i se’n sortirà, però la primera que ha de saber realment què vol és ella, i això de vegades demana una mica de temps. Què és, però, una mica de temps per a algú que en té tant per endavant?

I et quedes tan tranquil... Què et dona l’edat? La suficiència de l’experiència. Què val? Ben poc, gairebé res: què no donaries per bescanviar-la per la por, la incertesa i la ignorància de la joventut?

 

Magnífiques, les dues nouvelles d’Eileen Chang, aplegades sota el títol de Brasers (Club Editor, 2019) i traduïdes per Carla Benet. Dues novel·les de formació, dues històries del Hong Kong d’abans de la guerra, «on l’aire de les colònies és irrespirable. ¿Quin indret hi ha on les barreres socials siguin més insalvables? No pot ser que no hi hagi ni un racó de món on puguem fer la nostra». Els protagonistes d’aquest parell de contes són derrotats pels aires de la ciutat, cadascun d’una manera molt diferent, però tots dos acaben naufragant en aquell lloc de mala mort, «aquesta penca de tofu sec que es diu Hong Kong».

Dues històries de braser —d’aquí el títol conjunt— que duren el que hi dura un pessic d’encenalls de calambac. Són breus, però tenen un no-sé-què de narcòtic: sembla talment que surtin del braser (de fet, cadascun té el seu).

 

Després de l’aprenentatge forçat dels mesos d’octubre i novembre, dinar sol confesso que m’agrada. És una pausa en què desconnectes de la feina, recobres forces i et retrobes amb tu mateix. Pot sonar molt tòpic però és la pura veritat. Sovint els dinars de feina són un malbaratament d’energia molt considerable. Dinar sol és tornar a la pròpia closca, com un cargol, i l’estona de lectura que et regales ho val tot.

 

«La citació ens convida a una trobada, a la lectura, sol·licita la nostra presència, insinua, incita, com una picada d’ullet», diu Antoine Compagnon a La segunda mano o el trabajo de la cita (Acantilado, 2021).

 

Entrevista pòstuma a Arcadi Oliveres al FAQS d’aquest vespre: quina barreja de lucidesa i coratge més explosiva, la seva, sobretot quan ha parlat de qüestions com el rei i la monarquia, el pressupost de defensa o la voracitat del capitalisme. Es pot dir que és un cop mort, però, que he descobert aquest economista tan subversiu, i em sap greu: com puc haver badat tant? Fins llavors havia estat un nom que apareixia de tant en tant en relació amb certes reivindicacions o campanyes —com les del 0, 7 % a favor del desenvolupament dels països empobrits, o de l’objecció fiscal a la despesa militar, en contra de la llei reguladora de l’objecció de consciència, de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN o la primera guerra del Golf, o per la promoció de la banca ètica a Catalunya—, però tot i amb això no li havia prestat mai gaire atenció. Per prejudici (organismes de regust cristià com Justícia i Pau, Pax Christi o la Universitat Internacional de la Pau me’ls he mirat sempre de molt lluny), però sobretot per manca de consciència social. A casa no me la van transmetre ni jo l’he adquirit al llarg de la meva vida, i ara que ja és tard ho lamento. Suposo, però, que cadascú desenvolupa, en el millor dels casos, una única forma de consciència —la meva ha estat netament lingüística i cultural—, i que és difícil aglutinar-ne més d’una. Les persones molt involucrades —i compromeses— en qüestions polítiques, mediambientals, econòmiques o socials, difícilment surten del seu camp d’acció o de reflexió: n’estan com abduïdes, que és el que a mi m’ha passat des de fa molts anys amb el món de la cultura.

L’entrevista a Arcadi Oliveres va ser feta pocs dies abans de morir, a casa seva, a Sant Cugat, per la Cristina Puig, que amb el nerviosisme que tragina no va estar gens a l’altura de l’entrevistat ni del moment. Escoltant-lo, però, i veient amb quina enteresa afrontava els seus últims dies, no puc evitar de pensar que, probablement, aquesta és la millor forma d’anar-se’n (no pas de manera sobtada, com he cregut en molts moments). L’únic problema és que això està a l’abast de molt pocs. No cal dir que m’agradaria ser un d’aquests happy few que aconsegueixen anar-se’n serens, agraïts, més o menys resignats, lúcids i acompanyats pels seus. Això és el que m’agradaria com a final de la meva vida. Veurem, però, quin final em depara.

 

Tant ahir com avui ha plovisquejat i fet uns dies tapats, amb boires baixes i humitat. Dies reconcentrats, com si s’hi estigués covant alguna cosa. Dies latents, feixucs, d’un cert impasse, en què sembla que no passi res quan és just al contrari: és quan la naturalesa opera amb més intensitat. Després d’una llarga etapa de letargia, tota ella es deixondeix i de mica en mica s’activa, encara que alguns dies pugui semblar que més aviat ronsegi. Sens dubte és el període més decisiu de l’any. Ara sí que es nota que ja estem en plena primavera. La vall de Sant Miquel presenta una paleta de verds tendres, lletosos i transparents, sobreposada a la dels verds perennes, que és una pura meravella, però més enllà d’aquest espectacle visual sempre igual i diferent, aquests dies emboirats sentiu, gairebé palpeu en l’aire, la sorda remor d’un renaixement que es va congriant, i això és impagable.

 

L’episodi clau en la trajectòria d’Isidre Nonell, sens dubte un dels més grans pintors catalans de tots els temps: l’anada en mula al balneari de Caldes de Boí l’estiu del 1896, en companyia de Ricard Canals i Juli Vallmitjana, on va conèixer els malalts de goll i la comunitat de «cretins», afectats de nanisme i malalties mentals. El contacte inesperat amb aquella microsocietat endogàmica marca un punt d’inflexió en la seva obra, que passa a interessar-se pels col·lectius desafavorits, marginals i estigmatitzats per la societat, lluny de folklorismes, però sobretot valent-se d’un llenguatge als antípodes del modernista, una mena d’expressionisme molt personal i primerenc. Gens exhibicionista ni dramàtic, summament contingut i per això mateix tan depurat i eficaç des d’un punt de vista plàstic. Un cas singular d’encaix entre el què i el com, fruit tant de l’interès real que sentia pel món que reflectia com del seu immens talent.

Els seus retrats de gitanes d’esquena, greus, entotsolades o abatudes, són una pura meravella: pintura-pintura, sense concessions, amb un pes específic i una gravetat com no els trobaríeu en l’obra de gaires pintors més de la seva època. Al seu costat, l’obra de l’època blava de Picasso em sembla molt literària, com impostada.

 

Entrevista de Lluís Amiguet amb el fundador de Bookshop.org, Andy Hunter, a «La Contra» de La Vanguardia: «Volem salvar les nostres llibreries de l’amenaça de mort d’Amazon, que ja ven sis de cada deu llibres que es compren als Estats Units. (...) Amazon s’està carregant les nostres llibreries de barri, on el llibre es convertia en vivència, en amistat, en alguna cosa compartida amb el llibreter i amb altres amics i lectors. (...) No hi ha res com anar a comprar a la teva llibreria de sempre». Als EUA ja tenen més de 1.500 llibreries independents adherides; a Anglaterra, en qüestió de pocs mesos han aconseguit associar-ne 400, i a Barcelona en pocs dies ja són 200.

Després de llegir l’entrevista, no dubto que aquest nou Quixot de Winchester, un poblet de Massachusetts, se sortirà amb la seva, és a dir, amb la nostra, la de tots aquells que creiem en els llibres. Creure-hi: saber que la teva vida seria molt més pobra sense.

 

Vint anys després de la seva mort, Enric Miralles al Saló del Tinell: pocs espais més idonis per mostrar l’obra d’aquest arquitecte tan extraordinari. Centrada tan sols en quatre de les seves obres més importants —el Cementiri Nou d’Igualada, el Pavelló de Bàsquet d’Osca, el Mercat de Santa Caterina a Barcelona i el Parlament d’Escòcia a Edimburg—, l’exposició pretén mostrar com projectava i construïa Miralles, però això és molt difícil, per no dir impossible. Per als llecs, les obres arquitectòniques només es poden entendre sur place. Dibuixos, croquis, plànols, maquetes i fotos són un trist succedani si prèviament no coneixeu les obres. Però hi ha una cosa que sí que s’imposa al visitant del gran Saló del Tinell: l’exuberància, el talent, el geni d’aquest Gaudí de finals del segle XX. Trenta anys després de la seva mort, a Gaudí se li va dedicar una gran exposició al Saló del Tinell. Ara l’operació es repeteix amb Miralles: té tot el sentit del món.

Un apunt final: tot i estar bé, aquesta no és —ni de lluny— l’exposició que crec que Miralles es mereixia en el vintè aniversari de la seva mort. A parer meu, aquesta era una immillorable ocasió per projectar una gran exposició coproduïda per alguns dels principals museus del món, com ara el Pompidou, la Tate i el MoMA, amb epicentre al MACBA. Tractant-se d’algú tan singular i potent com en Miralles, amb una mica de temps crec que això s’hauria pogut aconseguir, i, de passada, organitzar diversos congressos acadèmics en aquelles universitats amb què va estar més vinculat (Harvard, Columbia, Frankfurt, Londres, l’ETSAB de Barcelona) i actualitzar la seva bibliografia amb noves monografies i aportacions.

 

A l’última pàgina dels seus cinc quaderns de notes sobre el nou Parlament d’Escòcia a Edimburg, Enric Miralles escriu el març del 2000: «Millor no escriure més. No és un diari... Prefereixo seguir jugant com sempre». Faltaven pocs dies perquè se li declarés el tumor cerebral que uns mesos després li segaria la vida als quaranta-cinc anys.

 

Anuncien per a l’1 de maig l’exposició «Picasso Ibero» al Centro Botín de Santander: un tema fascinant. Sense la descoberta de l’art iber —gairebé simultània a la del romànic i l’art primitiu d’Oceania— Picasso difícilment hauria arribat on va fer-ho aquells anys, que sens dubte figuren entre els més creatius de tota la seva trajectòria: culminen amb el retrat de Gertrude Stein, l’autoretrat del 1906 —un dels millors que va fer-se— i sobretot amb Les senyoretes del carrer d’Avinyó (1907). En tots tres casos hi ha el rastre ben visible d’uns caps ibers robats al Louvre pel secretari d’Apollinaire el 1907 i comprats pel mateix Picasso, que els va guardar dins un armari de roba durant quatre anys, com explica Fernande Olivier en les seves memòries, fins que, alertat pel robatori de La Gioconda el 1911, el mateix Apollinaire el convenç per retornar-los i evitar mals majors: torna sobtadament de Ceret i dubten del que han de fer, però Apollinaire els diposita al Paris-Journal, que havia denunciat la desaparició de la Mona Lisa. Al cap de pocs dies detenen el poeta, que mira de protegir el seu amic: el detenen durant sis dies i mentrestant Picasso nega que es coneguin. Quin pinta!

Aquest parell de caps van ser trobats a mitjan segle XIX al Cerro de los Ángeles, Albacete, i van ser malvenuts a uns comissionats del govern francès que els van dipositar al Louvre (com tantes altres troballes iberes). Són una meravella, un prodigi d’eficàcia plàstica: sense l’impacte durador d’aquest parell de caps, el cubisme hauria estat diferent. Les grans orelles de Les senyoretes del carrer d’Avinyó, d’on venen sinó d’aquests caps?

 

Em veig amb la Marta Sentís per proposar-li de fer una exposició antològica a Palau Solterra (Torroella de Montgrí) l’estiu del 2022. Es queda parada: «Ja saps que fa molts anys que vaig plegar i no sé si et podré ajudar. Em sento molt desconnectada. Porto bastants anys sense fer res, només de tant en tant algun projecte com el que vaig fer de les plantes durant el confinament. No tinc gaire obra, i d’inèdita ben poca. De fet, vaig deixar de ser fotògrafa a finals del segle passat, amb el pas de l’analògic al digital. L’hauria pogut fer, però no em va venir de gust fer aquest salt. Ja en tenia prou, me’n vaig cansar i ho vaig deixar sense cap recança. Ara m’agafes molt lluny d’aquells anys en què no vaig parar de rodar pel món i viure als llocs més insospitats: al Caire, a les Maldives, al Brasil. La setmana entrant, però, marxo a Eivissa i no torno a Barcelona fins a principis de novembre. Per tant, desaparec: no és que a Eivissa no pugui dedicar-m’hi, és que no ho vull, allà no tinc ganes de treballar. Si creus que, posant-m’hi al novembre, arribem a temps, m’ho pensaré. Si no, deixem-ho per a més endavant».

La Marta Sentís formava part d’aquell grup d’artistes barcelonins que es van anar instal·lant a Nova York a principis dels anys setanta del segle passat: Muntadas, Miralda, Evru, Llimós, Medina-Campeny i les germanes Sentís, la Mireia i la Marta. Van viure al Soho, quan encara no se’n deia de manera oficial —era la contracció de «South of Houston Street», però més aviat se’l coneixia com a «Hell’s Hundred Acres»— i era un barri marginal, insalubre i perillós, però ple d’artistes d’arreu del món que d’aquelles grans naus abandonades n’havien fet —sense cap tipus de contracte— casa seva, o més ben dit «casa de tothom», perquè els lofts estaven oberts les vint-i-quatre hores del dia. S’hi vivia, s’hi treballava i s’hi feien grans festes: de fet, tot passava sense gaire solució de continuïtat. La vida és art i l’art és vida: aquest lema volgudament naïf d’una performance d’en Miralda pels carrers de Nova York ho resumeix prou bé. La Marta Sentís llavors es dedicava a la fotografia i va col·laborar amb l’OMS i amb l’ONU: és això el que la va portar a viatjar pels països africans, on de dia treballava per a aquests organismes i de nit per a ella: «Per això la gran majoria de fotos d’aquells anys són nocturnes». Unes fotos en color, d’escenes quotidianes i d’interior: personatges sorpresos en moments íntims, o especials. Quan veieu una foto seva, de seguida reconeixeu el talent per copsar moments significatius. Per què se’n va cansar? Potser perquè durant molts anys la foto per ella va anar associada a una vida molt nòmada. En el moment que decideix invertir tots els seus estalvis comprant quatre parets al Pla de Corona, decideix també deixar-ho estar. Per això en el documental sobre els Karamazoff es parla d’ella com d’una extraordinària fotògrafa, però també com d’algú que no s’ho va creure, més ben dit, que no s’ho va voler creure: la no-artista, li diuen. En contraposició a tots els qui llavors vivien al Soho i se’n deien? Això la fa encara més interessant.

 

Aquest vespre (dilluns 19 d’abril) he participat en un acte de presentació del llibre Pinzellades de llibertat (Enciclopèdia, 2021) a la plaça de la Vila de Gràcia: un homenatge als presos, exiliats i represaliats arran del referèndum de l’1-O, en què intervenen el pintor Pere Piquer, que els ha retratat a tots, i un conjunt de poetes entre els quals em compto. Vaig rebre el llibre fa uns dies i no em va agradar: els retrats són autèntics cromos, i l’edició, massa luxosa. Sembla un llibre de sants i veure’ls tan somrients més aviat m’incomoda. Fa uns dies es va presentar a l’Ona i aquest vespre a Gràcia, organitzat per la llibreria La Memòria: els beneficis de la seva venda seran destinats a l’Associació de Familiars i Amics dels Presos Polítics. La plaça és força plena de gent: com a Gelida i a tants altres llocs del país, cada dilluns la gent s’hi aplega per recordar presos i exiliats. Fins aquí tot bé. L’acte comença amb una interpretació d’«El cant dels ocells» que em deixa, gairebé, tocat i enfonsat: sembla que estiguem en un enterrament (el més fotut és que potser ho estem i no ho sabem). A continuació sentim l’enregistrament de la proclamació de la República Catalana dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques per part del president Macià i després es llegeixen uns quants fragments de cartes adreçades a l’Avi des de diverses poblacions del Priorat per celebrar l’esmentada proclamació. Tot plegat, molt pintoresc. Si algú de fora ens veiés pel forat d’un pany, què en pensaria? Miro al meu voltant i em sento en fora de joc. Tot i compartir-ne els motius i els objectius, no aconsegueixo connectar amb l’aire viciat o resclosit d’aquest acte. Si pogués me n’aniria, però no tinc més remei que quedar-m’hi fins que em toca recitar el meu poema sobre la ferida de l’1-O: ho faig amb poques ganes. Ja ho deia Auden, que el to de la poesia moderna és el d’una persona que s’adreça a una altra en veu baixa, i que si mai alça la veu desafina. M’he sentit desafinar i no m’ha agradat. Com més temps passa, més lluny em sento de la plaça on em trobo. Tot i estar carregada de les millors intencions, la convocatòria desprèn una atmosfera retuda, exsangüe, trista, com de poble derrotat. Entenc que calgui mantenir viva la flama de la resistència i la denúncia, i em sembla admirable la perseverança dels organitzadors, però això no treu que un acte com el d’avui resulti molt poc engrescador, més aviat tot al contrari. I mentrestant assistim a l’espectacle lamentable de la incapacitat dels dos principals partits independentistes a l’hora de formar govern... Si mai anéssim a noves eleccions, el vot de càstig que rebrien uns i altres potser seria merescudament antològic. O no, que som un país molt estrany.

 

Trobada amb l’Amadeu Cuito a casa seva. Primer parlem de feina —l’exposició sobre Proust i Marsans que farem l’any vinent coincidint amb el centenari de la mort de Proust— i després ens perdem pels seus records, que és el millor quan estàs amb una persona que en tragina molts (encara que no ho sembli, té vuitanta-­cinc anys). Em mostra tots els dibuixos originals que té d’en Marsans, així com la carpeta que li va fer, «Quelques images de À la recherche du temps perdu de Marcel Proust par Luis Marsans», amb trenta-dos gravats. Tot plegat, una meravella: «Sens dubte és l’artista que ha sabut reflectir millor l’obra de Proust, i amb gran diferència: abans ho havien fet en Grau Sala i en Van Dongen, però no hi ha color». Després parlem d’en Xammar i en Pla: «Si compares les entrevistes a Hitler, la d’en Xammar és molt millor. Llàstima que les seves memòries fossin dictades, perquè escrivia molt bé. Era un personatge camaleònic, amb un do de llengües i de gents del tot extraordinari. El que resulta curiós és que, havent criticat tant la gent de Destino, amb en Pla no deixessin mai de ser amics. Crec que això és el normal, però ara seria impensable». Cap a quarts de nou apareix l’Anna Ricart amb un parell de copes de vi blanc i unes torrades de pa amb tomàquet i pernil. La conversa s’anima. L’Anna ens parla de com va anar fent la col·lecció d’art oriental per a en Tàpies: «Ens hi passàvem moltes hores, mirant llibres i revistes, fins que ell trobava la peça que volia. L’art xinès li agradava especialment. Crec que connectava més amb obres de la dinastia Han o d’altres que amb segons quines de modernes o contemporànies». Després la conversa ens torna a portar a Pla: «Encara que et pugui semblar estrany, no en soc un gran lector. Mai no m’ha acabat de fer el pes. Recordo que quan va sortir El quadern gris tothom en parlava com d’una obra mestra: “és el nostre Montaigne”, deien molts. Per Déu, quanta frivolitat! Els qui ho deien, l’havien realment llegit, Montaigne? Per mi hi ha massa digressió i refregit. No dic que no contingui pàgines molt bones, però com a conjunt em sembla una obra estiregassada. De lluny prefereixo la versió primera que va editar en Xavier Pla: aquell text sí que em convenç de dalt a baix. Per què va decidir reescriure’l?». De sobte m’adono que són prop de les onze i que tenim —encara— toc de queda. Demano un taxi i marxo precipitadament després d’un vespre amb amics com feia temps que no el passava.

 

«Quan l’escultura deixa de ser un cos, comença a ser ella mateixa», diu l’Eva Vázquez en un article a El Temps de les Arts sobre l’exposició d’en Naxo Farreras a Can Mario. No es pot dir més amb menys paraules. La frase té un pes específic innegable i és molt suggeridora, però és realment cert que avui dia ja no es pot ser un escultor diguem-ne realista? La revolució dels Brâncuși, Juli González, Picasso, Miró, Calder, Anton Pevsner, Naum Gabo, Moore, David Smith, Ángel Ferrant, Leandre Cristòfol, Oteiza, Chillida o Villèlia, no permet continuar esculpint un cos com s’havia fet sempre? Si es pot ser un pintor realista o figuratiu en el sentit més ampli del terme, per què no es pot ser-ho com a escultor? La resposta crec que l’hem d’anar formulant cas a cas. Tota norma té les seves excepcions, tan importants com la norma mateixa. Per exemple, Giacometti. Moore. Subirachs. O Plensa.

 

Després de molts mesos de no veure’ns, dino amb la Mercè Trullén —rigatoni amb carxofes i rap, boníssim—, a casa seva, davant per davant de l’Acadèmia de Bones Lletres. Les campanes que se senten són les de la catedral: això de viure al barri vell té la seva gràcia. Tot i que fa vint anys que ens va deixar, la casa és plena encara de l’Eudald Solà. Llibres, quadres, escultures i gravats, amb el de l’Acròpolis d’en Joan Barbarà presidint-la: un gravat imponent que el mateix Barbarà va portar-li a l’hospital on va passar els seus últims dies. Quina presència més abassegadora, la seva, i apassionada i generosa! Vint anys després continues sentint-lo a prop, i això passa ben poques vegades: el normal és que el record de la presència física dels amics i familiars que ens deixen es vagi afeblint amb el pas del temps fins a gairebé desaparèixer del tot. Ens en queden records, en un nombre indeterminat, però el de la presència física és el més difícil de retenir.

Des de fa uns mesos la Mercè, amb l’ajut de l’Anna Maria Casassas, està inventariant totes les traduccions de poesia del grec modern que l’Eudald va fer al llarg de la seva vida per aplegar-les en un volum, i després faran el mateix amb els seus textos: articles, pròlegs i conferències que versen majoritàriament sobre els diversos poetes que va llegir, estudiar i traduir (Kavafis, Seferis, Elitis, Ritsos, Patrikios, Pieris), però no només. Sent com són tan complementaris, crec que el millor és que tots dos volums surtin alhora: seran un bon compendi dels seus interessos.

 

Després d’uns dies tapats i plujosos, avui ha fet un dia magnífic, de llum neta i esclatant. Abans de sortir de casa a quarts de nou, m’estic una estona al jardí mirant com s’esfilagarsa la mica de boira que hi ha a la vall i s’organitza el primer concert coral d’aquesta primavera: si pogués, no me’n mouria. Certs dies hauríem de poder quedar-nos a casa i recuperar-los més endavant.

Un cop a Barcelona, veig els carrers molt més plens que de costum i s’hi respira un ambient especial. El d’un Sant Jordi particularment o, més ben dit, inconscientment desitjat. Faig un tomb abans d’arribar a la feina: ja hi ha cues davant de les parades del passeig de Gràcia. Feia temps que no veia tanta gent. Havent dinat reprenc la passejada fins a la Pedrera i baixo per l’altra vorera, saludo uns i altres. Me’l miro com feia anys que no me’l mirava, l’espectacle de Sant Jordi, com si hi hagués tornat a connectar, i això no té preu (mal que ens pesi, es pot dir que havia mort d’èxit i el de l’any passat va produir un buit immens). Avui tot hi és més pausat, controlat, dosificat. Com si fos un assaig de no sabem què: d’un altre model de celebració? No, no ens fem il·lusions, però avui és un plaer immens deixar-se passejar pels carrers de Barcelona, anar a la deriva, fullejar de tant en tant algun llibre i, sobretot, sentir —en l’aire— la vibració de l’alegria de la gent després de més d’un any de no poder sortir a celebrar res. Penso que aquest dia potser marcarà un abans i un després respecte a la pandèmia: sembla que sigui l’inici d’alguna cosa, d’unes quantes coses. Encara que només ho sembli, ja és molt: en certs moments, necessitem enganyar-nos i un dia com el d’avui ens ho serveix amb safata.

 

L’endemà de Sant Jordi torna a fer un dia encapotat, tancat en ell mateix, reconcentrat, o potser tan sols endormiscat, ja ho sabrem d’aquí a una estona. Tot i fer fresca, esmorzo al jardí: es pot ben dir que el dia i jo d’alguna manera coincidim. Després de tants de dies plujosos i de la solellada d’ahir, l’esclat de verds de la vall que tinc davant meu sembla que es trobi en el seu punt àlgid. Si sabés pintar, ara dedicaria una bona estona a copsar tota aquesta densitat i diversitat d’un sol color que ho inunda tot. Una simfonia de verds: un color, però, sempre difícil d’entonar i de fer-lo cantar. No és el cas i deixo passar el temps. Un matí al ralentí, quin gust.

A última hora del matí surto a caminar. Mentre tiro bosc amunt vaig entreveient tot de parets seques de les feixes de vinyes que s’havien enfilat pels dos flancs de la vall de Sant Miquel abans de la fil·loxera. Com m’agradaria haver-ho vist: aquests boscos de pi bord tenen molt poca gràcia. Han deixat de ser paisatge: la mà de l’home ja no es veu enlloc.

 

Sobre l’ambició: em sembla un dels millors motors de la vida. Se’m fa difícil pensar que hi hagi qui no ho és, però és evident que l’ambició és com la gana: n’hi ha que en tenen més que altres. Hi ha gent que no ho és, com n’hi ha de desganada. Ara, sigui com sigui, en aquest país ens han educat per semblar que no ho som perquè està mal vist semblar-ho, no tant ser-ho. L’ambició, però, pot resultar problemàtica si és desaforada, incontrolada i cega: si es tracta d’una força amb vida pròpia que només s’alimenta d’ella mateixa; si no està acompanyada de treball i sacrifici i un punt d’humilitat. L’ambició també se’ns gira en contra quan es produeix un excessiu desajust entre el que un vol i el que un pot: llavors sí que l’ambició ens pot perdre i esgarriar. Si no és el cas, és un dels millors motors de la vida. Per què dissimular-ho?

 

Tota una sorpresa, L’hora de l’estrella de Clarice Lispector (Club Editor, 2020). Una escriptura contrapuntejada, digressiva, punyent, lúcida i disruptiva. Una escriptura indòmita i electritzant, quan probablement és tot el contrari: el súmmum del càlcul i la previsió. Comença amb una «dedicatòria de l’autor (en realitat Clarice Lispector)» que ja ho diu tot: «Així doncs, dedico aquesta cosa a l’antic Schumann i la seva dolça Clara, que avui són ossos, pobres de nosaltres. (...) Em dedico a la tempesta de Beethoven. A la vibració dels colors neutres de Bach. A Chopin que m’estova els ossos. A Stravinski que em va sorprendre i amb qui vaig volar en foc. ¿A “Mort i transfiguració”, en què Richard Strauss em revela un destí? Sobretot em dedico a les vigílies d’avui i a avui, al transparent vel de Debussy, a Marlos Nobre, a Prokó­fiev, a Carl Orff, a Schönberg, als dodecafònics, als crits aspres dels electrònics —a tots aquests que en mi han arribat a zones esgarrifosament inesperades, tots aquests profetes del present i que a mi em van vaticinar a mi mateix fins al punt que en aquest instant esclato en: jo».

 

El millor d’aquests últims dies del mes d’abril són aquestes nits emboirades, humides i feixugues. Nits gràvides, però, d’on s’enlaira el cant prodigiós d’uns quants ocells (rossinyols?) que refilen incansablement al cor de la foscúria. Canten i canten, es responen, persisteixen nit enllà: semblen encadenats al seu desig. Un desig lluminós que s’irradia i ressona per tota la vall. Aquestes nits sempre m’han semblat les millors de l’any: m’hi estic una bona estona, no me’n cansaria. És un dels millors concerts que ens depara mare natura.

 

Avui (divendres 30 d’abril) rebo un missatge de l’Emili Rosales per dir-me que aquesta nit ha mort el pintor tortosí Miquel Paton als seixanta-dos anys: un amic més que se’ns en va abans d’hora. Sabia que estava lluitant contra un càncer, però no m’imaginava aquest desenllaç tan ràpid. Va ser el pintor dels camps d’arròs del Delta: d’aquelles planimetries en va anar fent unes partitures cada cop més abstractes i depurades, que tant tenien reminiscències romàniques o gòtiques com constructivistes o expressionistes abstractes. Una aventura molt personal, la seva, que va consistir a convertir tot un territori en art, cosa a l’abast cada cop de menys artistes. La seva memòria quedarà, doncs, per sempre més associada als arrossars del Delta. L’última obra que va fer va ser l’oli que va presentar a l’exposició sobre les «Càpsules de confinament» la tardor passada. Una obra on ressonaven uns acords dramàtics com mai no li havia vist: enmig d’una planimetria molt despullada, tres o quatre requadres negres d’on sortia un fil roig. Llavors vaig atribuir-ho als efectes del confinament, però ara m’adono que era del tot premonitòria: ja estava malalt i els pinzells ho sabien.

L’endemà va ser enterrat a la capella dels Prats de les Cases d’Alcanar, on ell havia pintat un bellíssim retaule.

 

En Joan Anton Maragall em va proposar la setmana passada d’anar a veure una col·lecció d’obres del pintor Hurtuna, un gran oblidat (un de tants), a l’estudi d’en Lluís Ventós al Poblenou, i hi hem anat avui. Els olis que hem vist —no gaires—, res de l’altre món, però l’obra sobre paper em sembla francament bona: olis, dibuixos i gravats, d’abans i de després de la guerra. D’abans: nus, figures, paisatges (de Sant Just Desvern i Cadaqués), tot molt ben tocat i compassat amb l’època: un món civilitzat, harmoniós, noucentista. Els dibuixos de soldats al front, igualment bons. Durant els anys cinquanta, però, fa un cop de timó espectacular i es transforma en un pintor informalista i abstracte de primer nivell. Amb veu pròpia, cosa que abans no passava de manera tan evident (la seva obra podia confondre’s amb la d’altres pintors de la seva època). Aquesta nova obra pot fer pensar de vegades en Soulages o Franz Kline, però amb un accent molt propi.

 

Baixo un quadre d’en Miquel Villà que m’han demanat per a una exposició que li dedicaran els Museus de Sitges, i que avui em recolliran a Barcelona. Es tracta d’una obra de petit format —una marina d’Altea, del 1982— que m’agrada especialment perquè té el do de resumir i plasmar les seves millors virtuts: situada a la frontera entre la figuració i l’abstracció, sempre m’ha fet l’efecte d’una partitura cromàtica on els colors estan perfectament entonats i ressonen de manera fonda i molt convincent. La d’aquesta obra, una figuració abstracta, per paradoxal que pugui semblar.

 

Homenatge a Simó Busom a l’Ateneu, amb la Gloria Muñoz, en Francesc Fontbona i en Jacint Berenguer: tots compartim la seducció pel personatge i cadascú valora l’obra des de la seva òptica. La combinació de passió, coneixement, perspicàcia analítica i generositat que el van caracteritzar va ser força excepcional: no recordo haver-la trobat en gaires pintors més. Potser en cap. De totes aquestes virtuts, però, potser la més infreqüent és la darrera, i més encara quan es dona com a afegitó de les altres.

 

Llegeixo l’assaig de Zagajewski sobre Rilke: com sempre, un text irregular, en què al costat d’obvietats s’apunten idees suggeridores: «A diferència de Goethe, més que un ineludible representant del seu temps, Rilke era un elegant signe d’interrogació als marges de la història. (...) El que ens atreu d’ell és el seu rigor interior, la disciplina de la seva vida, els sacrificis que va fer (...) en certa manera, Rilke va ser la veu secreta del seu temps, el murmuri contraposat a la seva manifestació oficial».

 

Del mateix assaig de Zagajewski: «Algú que hagi passat dècades llegint un gran poeta (...) convindrà que s’estableix una complexa relació en què fidelitat i vel·leïtat (...) s’intercanvien constantment com en una dansa elegant del segle XVII, per exemple un minuet. (...) Rilke no és l’excepció a la norma; potser és un dels grans poetes que atrapen el lector de manera més fluctuant. (...) L’obra de Rilke, sobretot la dels seus últims anys, es caracteritza també per una certa “passivitat”; és una poesia que rep, que escolta, que espera un senyal procedent de l’exterior, al contrari, per exemple, de molts poemes de l’Auden de l’última època, en què hi treballa una musculosa retòrica, una retòrica que gesticula, postula, inventa, nega i moralitza tothora. Rilke no moralitza: en “L’octava elegia” escolta l’univers, el contempla i el rep. El llenguatge poètic ha de seguir la mirada i no a l’inrevés».

 

Divendres, trobada a mitja tarda amb Carlos Pazos al Belvedere del passatge de Mercader: el trobo assegut a la barra i ens hi quedem un parell d’hores. Amb un vestit de fil blanc cru d’època, sembla sorgit d’una pel·lícula dels anys cinquanta. Tothom que entra el saluda, però això no sembla afectar-lo gens ni mica: ulls enfonsats, mirada fosca i feixuga, un somriure esforçat i prou. De seguida em parla dels seus ànims decaiguts, de com les depressions l’han acompanyat des de molt jove, i de la venda del seu pis de Barcelona. Un adeu simbòlic?, li pregunto: «En certa manera sí, però sense exagerar: tallem amarres amb la ciutat perquè no podem mantenir tantes cases, però fet i fet això només vol dir que quan vinguem anirem a un hotel». Prenem un Whisky Sour fet amb mà destra i discreta per en Ginés i acabem parlant de l’exposició que d’aquí a un parell d’anys farà a Can Framis: «Què et sembla com a títol “Legado de desatinos”? Encara que et sorprengui, ja he començat a imaginar l’exposició: serà com un viatge alhora sensorial, vitalista i depressiu per algunes estacions o estances de la meva pròpia vida d’acord amb l’estructura del vostre espai per a les exposicions temporals. A cada sala proposaré com una mena de paisatge mental retallat que es concretarà en filmacions, música i canvis de llum molt acusats, però sempre a frec del ridícul, com és normal que li passi a algú com jo que no fa altra cosa que cuinar i recuinar alguns dels seus records fins a fer-ne souvenirs. No m’importa gens flirtejar amb el ridícul perquè sé que només així puc aconseguir emocionar l’espectador. Per cert, Legado de desatinos o Inventario de desatinos, què et desagrada menys?».

Abans de sortir em mostra el parell de bodegons que fa tot just quinze dies va penjar al Belvedere per quan ja no visqui a Barcelona: «Vols que et digui una cosa? Cinquanta anys en aquesta professió no han aconseguit convertir-me en un professional. De la inutilitat no n’hem de fer un ofici: només així he preservat la mica d’il·lusió infantil que em cal per tirar endavant la pròpia obra malgrat aquestes tempestes negres que se’m tiren al damunt».

 

Dissabte a Can Mario (Palafrugell) amb en Naxo Farreras: fem l’última visita guiada a la seva exposició, i després anem a la platja de Castell. Deixem el cotxe al pàrquing i resseguim el camí de ronda fins a la Fosca. Dia rutilant amb ràfegues de vent de migjorn. Els crestalls de les onades no segueixen cap ritme: es produeixen de manera descompassada. La mar sembla una cabellera adolescent esbullada. Colgats per les seves respectives pinedes, entreveiem primer el Mas Castell d’en Duran i Reynals i després la torre de guaita del Mas Juny, reformat per Josep Lluís Sert a petició del seu oncle pintor: dues meravelles arquitectòniques inaccessibles que tenim a tocar. Travessem el poblat de s’Alguer: avui, amb a penes ningú i l’aigua xarbotant com una criatura enjogassada, és una d’aquelles meravelles que esperona la imaginació. Un ja s’hi veu passant l’hivern (no pas l’estiu), en una qualsevol d’aquestes antigues barraques de pescador. Aquest enclavament arran d’aigua, amb la platja de Castell, els dos masos al·ludits i el poblat ibèric que hi ha a l’istme de cala sa Cobertera —el més important després del d’Ullastret—, és un dels pocs reductes de la Costa Brava que encara ens relliguen a temps millors (de la costa i també nostres).

 

En Jaume Plensa i la Laura venen a veure els Espais Volart i Can Framis pensant en la futura exposició a tots quatre museus de la fundació que li hem proposat. A diferència d’altres vegades (fa una desena d’anys li vaig oferir fer una gran exposició a la Pedrera però no em va ni respondre), des del primer moment s’hi ha mostrat receptiu, és a dir, no ha dit que no. Un personatge curiós, en Plensa: una barreja de cordialitat i reticència, o timidesa, o murrieria. Mentre ens fa tota mena de preguntes, sento com el seu cap barrina i es projecta: una exposició amb quatre seus dona molt de joc. M’ha demanat les plantes de totes elles i això és un bon senyal.

A la plaça de Can Framis s’ha retrobat amb la seva obra Dell’Arte, que la Fundació Vila Casas va adquirir a Brussel·les el 2009: una obra d’inspiració dantesca, una representació dels pecats de l’Infern amb una sèrie d’esferes que pengen d’un gran cilindre. De fet, es tracta d’un dels pocs Plensas que es poden veure a Barcelona, i sens dubte un dels millors. A ulls del gran públic, un Plensa poc reconeixible, la qual cosa encara el fa més interessant. Per què ens costa tant reconèixer els nostres artistes més grans? Per què no se li ha fet encara un encàrrec que molt probablement es convertiria en una de les imatges més icòniques de la ciutat? Quina poca vista, els successius governs municipals d’aquestes últimes dècades! Quan finalment es decideixin a fer-li l’encàrrec, llavors ja serà tard: moltes altres ciutats d’arreu del món se l’hauran fet seu abans que la seva.

 

Fa cosa de tres d’anys vaig veure a la Sala Parés una exposició que em va agradar d’una manera com feia temps que no em passava: en sordina. Parlo d’aquell conjunt d’olis, collages i baixos relleus al·lusius a la propera temporada d’òpera del Liceu d’un parell d’artistes que m’eren desconeguts: unes obres de petites dimensions però plenes a vessar de lirisme i misteri a través d’un ús molt savi del recurs de la mise en abyme (una forma fractal de metaliteratura o, altrament dit, l’equivalent plàstic de les matrioixques). Unes imatges fetes de juxtaposicions i curtcircuits inesperats en què, a partir dels mites, l’art, el cinema, la literatura, el folklore o els somnis, se’ns evocava cadascuna d’aquelles òperes. Una obra alhora romàntica, metafísica, onírica i teatral. Però qui eren aquella parella d’artistes, Brigitte Szenczi i Juan Antonio Mañas, capaços de recrear l’atmosfera encantada dels teatrins de paper, les llanternes màgiques o les caixes òptiques amb diorames?

Avui els he conegut a casa dels amics Lluís Armengol i Engràcia Viñoles. Magnífic dinar, sobretaula sucosa, potser l’inici d’alguna cosa que pot créixer si ens ho proposem. Anem a pams, però, que no són dos sinó tres: Brigitte, Juan Antonio i Llorenç, el trio que donava nom a una de les botigues de regals més originals de tot Barcelona, Dos i Una, una mena de Vinçon més modesta i econòmica, on tot el que podíeu trobar-hi tenia un toc imaginatiu marca de la casa (camisetes, estris de cuina, rellotges de paret, corbates, roba de nens, mitjons, guants, jerseis, quadros, bibelots i accessoris de tota mena, cadascun proveït d’una nota juganerament dissonant). Vet aquí, doncs, els artífexs de l’ànima d’aquella botiga on m’havia acostat tot sovint en busca d’algun regal urgent: sabíeu que mai no en sortiríeu amb les mans buides. Es pot dir que en aquella botiga va començar tot.

 

Amb l’Antoni Vila Casas anem a la inauguració de l’exposició dedicada a la Col·lecció Tous al MACBA. De seguida que entrem es nota l’ambient eufòric, lleument electritzant i encomanadís de les grans ocasions: moltes cares conegudes i, sobretot, un munt d’artistes d’aquí, tots ja granadets —uns clàssics!— però radiants (cosa no gens habitual en aquests topants). El MACBA ha viscut tants anys al marge o d’esquena a l’art que es feia aquí que un dia com avui resulta paradoxalment insòlit.

La Col·lecció Tous està centrada en l’art conceptual dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle passat que es va anar mostrant a Metrònom. Han passat uns quants anys d’ençà de llavors, però el cert és que la majoria d’obres mantenen força intacte el seu interès, cosa no sempre previsible. Diria més, ja són història i en alguns casos resulta més fàcil d’entendre’n el sentit o la intenció. Quan sortim en parlem amb en Daniel Giralt-Miracle i coincidim: avui semblava que ens trobéssim en l’exposició fundacional del MACBA, però llàstima que s’hagi produït vint-i-sis anys després d’haver-se inaugurat el museu. Ara caldrà veure si en el futur s’estiren tots els fils d’aquesta gran exposició i es recupera el temps perdut de manera tan clamorosa.

 

Divendres dinem amb la Glòria Prat, a la casa d’Horta, i em regala un autoretrat d’en Pep Serra Llimona, que ens va deixar el mes de novembre passat. Tot i haver-li suggerit més d’una vegada que es prestés més atenció com a matèria primera plàstica, no se’n va fer gaires, d’autoretrats, i per això encara em fa més il·lusió tenir-ne un: són moltes les hores que vam passar plegats mentre ell pintava —a Barcelona, però sobretot a Menorca, tant a l’estudi com a camp obert—, i aquesta seva presència plàstica estic segur que em farà una gran companyia.

 

Dissabte hem celebrat els vuitanta anys de l’Anna Serrahima a un mas del Brull, al Montseny, envoltats de prats densos d’un farratge verd i ondulant amb la visió del pla de la Calma al lluny. És la primera trobada de grup que fem després d’un any i dos mesos de restriccions continuades. Recordo haver celebrat els seus cinquanta, seixanta i setanta anys i retinc imatges de cadascuna d’aquestes celebracions més o menys solapades, però la conclusió no per òbvia és menys demolidora: el temps ha passat volant i ha estat implacable, però mentre el cos aguanti no deixem de celebrar-ho.

 

El pla de la Calma: què és la mort sinó l’assoliment d’aquest pla inacabable i d’una calma definitiva? Tenir-lo sempre davant nostre de manera tan visible pot neguitejar, però a la llarga més aviat ens hauria de tranquil·litzar.

 

Dimarts 18 de maig, homenatge a Joan Margarit al Liceu coincidint amb l’aparició del seu llibre pòstum, Animal de bosc (Proa, 2021): diàleg entre Luis García Montero i Jordi Gràcia moderat per Esther Vera; segon moviment del Concert n. 5 de Beethoven interpretat per Albert Guinovart sota la batuta de Josep Pons i l’orquestra del Liceu; Summertime de Gershwin, amb Carles Margarit al saxo i el pianista Xavier Algans, i, finalment, l’Adagi per a cordes de Samuel Barber, durant el qual un grup d’amics del poeta han anat apareixent per recitar un poema del seu darrer llibre (llàstima que sovint la música hagi tapat la poesia).

Un acte d’una hora clavada: pocs poetes —cap, que jo recordi— han tingut un comiat com aquest. Per una vegada, doncs, les coses s’han fet bé, molt bé.

 

Avui, 20 de maig, ens ha deixat Paco Brines als vuitanta-nou anys. Un magnífic poeta i una bellíssima persona, amb una capacitat d’escolta del tot extraordinària: a diferència de la gran majoria d’autors, s’interessava pels altres, i de quina manera. Un gran lector i un gran conversador: per ell tot girava a l’entorn de la paraula en les seves diverses modalitats (llegida, dita o escrita). Haver-lo vist en la seva salsa del casalici d’Elca als afores d’Oliva m’ajuda a fer-me’n un retrat d’urgència: vivia assetjat, inundat, conquerit pels llibres, que havien envaït tots els racons de casa seva d’una manera selvàtica. Una nit uns lladres se’l van trobar llegint de matinada i els va convèncer que el deixessin en pau: del xoc que devien tenir van marxar sense tocar ni prendre-li res. M’ho explicava tot enriolat.

Va ser un poeta que va tenir consciència d’haver viscut en un espai i uns temps paradisíacs: per això els seus poemes celebren la vida —la infantesa, la joventut, els cossos joves, l’amor i el paisatge natal de la Safor—, però alhora l’enyoren. D’aquí el seu to meditatiu i elegíac: la necessitat de cantar era sempre fruit d’una forma o altra de consciència de pèrdua. La vida com un aprenentatge incessant —s’aprèn en totes les èpoques—, fins la decepció o el desengany s’aprenen. Per a Brines la poesia va ser, doncs, un mirall moral de la pròpia existència. Tant si el vau conèixer com no, en llegir-lo el retrobeu sencer i el reconeixeu, cosa que es pot dir de ben pocs poetes.

 

Pont de la Pasqua Granada o Pentecosta a Queralbs. Fa, doncs, cinquanta dies que també hi érem, per Setmana Santa. Tot i que no ha sortit el sol en cap moment, ens hi hem trobat millor que mai. És com si a les valls del Freser s’hi estigués covant alguna cosa important que encara no toqués revelar o descobrir: dies encapotats, reconcentrats, fets de boira, renou de desglaç i una exuberància a penes continguda. L’aigua baixa de pertot amb molta força: rius, rieres, torrents i escorrancs en van tan plens que es produeix un efecte quadrifònic. Mai com ara teniu els boscos més a tocar: és com si el paisatge se us hagués acostat de tan pletòric com està, però tot passa en sordina, sense estridències lumíniques, com per afavorir la pròpia consciència d’aquest període tan fràgil d’una renaixença que vol i dol.

Aquests dies, la combinació de lectura amb caminades és tan satisfactòria que a cada àpat ens polim una ampolla de vi o de cava, com en els millors temps.

 

Fa dies que estic posant distància amb la política del nostre país. M’he prescrit observar-la d’un tros lluny per no excitar-me ni descoratjar-me més del compte. Hi ha una crisi de lideratges absoluta i la majoria dels nostres polítics d’una i altra banda em semblen posseïts per un candor insuportable. Probablement vol dir que m’he fet gran, però no només. Les coses són com són: el nivell dels nostres polítics ha caigut en picat, però qui pot voler-s’hi dedicar? Falta tanta intel·ligència com coratge, i això —pel que es veu— és demanar molt. Tinc la impressió que la mediocritat s’ha ensenyorit políticament del nostre país.

 

Aquests dies he estat llegint amb creixent incomoditat Animal de bosc: aquest llibre no s’hauria d’haver publicat. En Margarit sembla haver oblidat el savi consell de Rilke i fa pivotar molts dels seus poemes en un excés de sentimentalisme sovint embafador. A més, la majoria estan només esbossats o mal collats: molts dels seus versos són balders, ballen, com si estiguessin mal afinats (cap sentit de la llengua ni encara menys del ritme). De tant en tant irromp una bona idea, fins i tot hi trobem uns quants poemes força rodons, però en general ha estat una gran decepció. Per què ningú no li ho va dir? Per què l’editor mateix ha decidit tirar-ne endavant la publicació? Entre tots li han fet un flac favor. No puc deixar de pensar en l’últim llibre de Vinyoli, i la diferència és abismal: ell se’n va anar deixant-nos un llibre d’una potència esbalaïdora, però en Margarit ho ha fet convertit en una caricatura de si mateix, i això em dol (per evitable).

 

Anuncien una nova exposició de David Hockney (1937) a la Royal Academy of Arts de Londres per a finals de maig, «The Arrival of Spring, Normandy, 2020»: la collita del confinament i la pandèmia, que el va trobar a La Grande Cour, és a dir, a la nova casa à colombages que s’acabava d’arreglar a Normandia amb un gran jardí ple d’arbres fruiters, tota mena de flors i un parell d’estanys. Va pintar de manera indefallent la majoria de dies. El primer dibuix del confinament duia per títol «Do remember they can’t cancel the spring»: l’espectacle d’uns narcisos florits, el pressentiment de l’arribada de la primavera malgrat tot el que estava passant i ens mantenia confinats. Cada dia enviava un seu nou dibuix al món des dels jardins de La Grande Cour a través de les xarxes socials. Fins aquí res d’estrany, si no fos que no estem parlant de pintura a l’oli o amb acrílic, sinó d’un conjunt d’obres fetes amb l’iPad, que és el mitjà de què es val des del 2010: són obres doncs pintades amb l’iPad i després impreses en paper a unes mides molt més grans que les de la pantalla. No m’imagino gaire l’efecte que deuen fer, però l’art de Hockney és dels més fecunds, alegres i encomanadissos d’aquests últims cinquanta anys i bé es mereix un vot de confiança.

 

Retrobada amb J. F. Yvars després d’un any i tres mesos de no haver-nos vist: la pandèmia va agafar-lo a València i no se n’ha mogut fins ara que s’ha decretat la fi de l’estat d’alarma i ha pogut venir a Barcelona. El trobo amb la mateixa rapidesa mental de sempre, però fa unes passes cada cop més curtes: aquesta és l’única diferència a penes visible, perquè el que és el cap li funciona amb la mateixa barreja de lucidesa, memòria, precisió i agudesa de sempre. Fins i tot la mala llet amb què de tant en tant salpebra algun dels seus comentaris no deixa de fer la seva aparició quan toca: «Soc fill de militar, i a mi que no em vinguin amb hòsties», em diu mig disculpant-se —amb un somriure, això sí— quan veu que ha estat particularment dur amb algú. Dinem a Le Léopard i, tot repassant aquesta etapa de reclusió forçada de la seva vida, em diu: «Per a mi el confinament ha estat una etapa prou bona: llevat de viatjar i veure exposicions, he continuat fent el que m’agrada. La casa és gran, hi tinc molts llibres i força quadres, i he pogut passejar-hi cada dia de manera disciplinada. Per tant, em considere un afortunat. D’altra banda, veient com s’ha degradat la vida política i cultural arreu del país i del continent, entendràs que no tinga gaires ganes de moure’m: podent anar de tant en tant de València a Barcelona i passar-hi uns dies per veure els quatre amics que em resten, ja en tinc prou».

 

Més sobre en Margarit: tocarà fer una antologia severa de la seva obra (com de fet ja ho va fer ell amb els seus primers llibres). L’excés de producció, presència i projecció han estat tals que, per evitar la seva devaluació i un llarg purgatori, ho demana a crits. Però quan hagi estat feta quedarà clar, i a la vista de tothom, que va ser un poeta molt considerable.

 

De la inauguració d’ahir de l’exposició d’Antoni Llena als Espais Volart, em quedo amb la imatge de la trobada entre l’Antoni Vila Casas (noranta anys), en Paco Rebés (noranta-nou anys, l’artífex de la Galeria A34) i el mateix Llena (vuitanta anys): és a dir, l’artista, el seu galerista i qui ara ha fet possible —des d’una fundació privada— aquesta antològica que Barcelona incomprensiblement li devia. Cadascun a la seva manera, mogut per una fe incombustible en l’art: un triangle virtuós de tres supervivents. Chapeau a tots ells!

 

Quan me n’anava de casa la mare després d’haver-hi passat el dia, insisteix que em quedi, que no la deixi sola (no hi està mai), i al final em diu tota seriosa i empipada: «Si marxes, em divorcio de tu».

 

Em veig amb en Domènec Corbella, a qui fa un mes i mig van posar un parell de bypass. S’ha aprimat molt, se’l veu tocat, però alhora confiat a recuperar els ànims. Ha deixat tots els seus papers de caire històric i etnogràfic a l’Arxiu de Santa Coloma de Queralt, però en canvi no sap què fer amb la seva obra pictòrica (cada dia conec més artistes a qui, a partir d’una certa edat, els passa el mateix: com a resultat final de tota una trajectòria, ha de ser descoratjador). D’aquí a uns dies marxarà cap a Vallfogona de Riucorb per refer-se. Em parla de les últimes setmanes agòniques del seu cosí, el psicòleg Joan Corbella, amb qui estaven molt units.

 

Visita a la Casa Guarro de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, l’actual Escola Italiana: la carcassa de l’edifici s’ha mantingut prou intacta —noucentisme en estat pur—, però la porxada i el gran jardí de dos nivells que tenia han desaparegut per complet i han estat substituïts per un pavelló i unes pistes esportives. Ara mateix, el millor de la casa són els frescos que va fer el pintor Josep Obiols per a la sala de música (ara menjador) i la gran torratxa amb llar de foc inclosa, des d’on hi ha una vista magnífica. Per a què devia servir, què hi devien fer?, ens demanem amb la Marta Cervelló i en Josep Casamartina mentre contemplem a l’altre cap de carrer la casa del poeta J. V. Foix i una posta de sol exsangüe, de primavera cansada.

 

Homenatge a l’Alfons Borrell a l’Ateneu. Sala plena, molts amics i família, però uns ponents d’allò més avorrits. Com pot ser que hi posin tan poques ganes? Com pot ser que en general els catalans siguem una colla d’ensopits, de tímids o de retrets, i tinguem tan poc sentit de l’espectacle? Per què no ens deixem anar més? Davant la falta d’eloqüència dels ponents, el moderador —en Bernat Puigdollers— pateix i dona per acabat l’homenatge abans d’hora: inaudit. Sort que en l’endemig ens han passat un audiovisual d’en Toni Moreno sobre l’Alfons Borrell i com a mínim ens n’anem amb el record de la seva veu i les seves paraules enregistrades molt poc abans de morir: «En el fons, a mi m’hauria agradat ser pintura». Com en Jaime Gil de Biedma, a qui més que poeta —deia que va descobrir un dia— li hauria agradat ser poema. Normalment sol passar el contrari: poden més les ganes de convertir-se en un personatge que les de preocupar-se realment per l’obra.

 

Dinar amb Jordi Esteva al Bocca di Bonifacio. Ens havíem saludat en diverses ocasions però mai no havíem tingut cap conversa tête-à-tête. Un personatge curiós i poc freqüent: algú que ha aconseguit fer la seva durant bona part de la vida, i fer-ho de manera alhora tossuda i tranquil·la. Coneix com pocs els països àrabs, el desert, l’animisme, l’arquitectura de fang, els oasis, la música de tots aquells països. De jove va viure cinc anys al Caire fins que el van detenir per «revolucionari» i es va acabar el seu somni: «Llavors aquells països encara tenien línia directa amb el seu passat més gloriós: les tècniques agrícoles, la vestimenta, el menjar, tot s’havia transmès i conservat sense solució de continuïtat des de temps immemorials. Jo no sabia ni em podia imaginar que estava vivint els últims temps de connexió amb el passat. Ha estat trenta anys després que me n’han fet adonar: aquell món que jo vaig viure ja no existeix però sobreviu a les meves fotografies. Probablement vaig ser un dels últims a capturar-lo». Però l’impuls nòmada no el va abandonar i va continuar passant llargues temporades al Brasil, Colòmbia, l’Índia: «L’impuls nòmada és un estat de gràcia i, com a tal, s’acaba quan s’acaba. Per sort, a mi m’ha estat concedit durant molts anys».

 

Dies de lectura —o relectura, en molts casos— dels articles aplegats en el nou llibre de J. F. Yvars, Retratos, semblanzas, perfiles (DeBolsillo, 2021), a la coberta del qual hi figura un triple (!) retrat de perfil que li va fer Sigmar Polke en un restaurant de València després d’haver inaugurat una seva exposició a l’IVAM el 1994, quan l’Yvars n’era director. Com s’aguanten tots ells, i que estimulants que tornen a resultar llegits amb perspectiva! I, en aquest cas, a més, la seqüència del llibre està molt ben trobada: no es tracta d’una mera arreplega de textos de procedència vària sinó d’«Un abecedario artístico personal», com diu el subtítol de l’obra. D’Adorno a Warburg, una setantena de «figures de la cultura» que travessen tot el segle XX i es converteixen en un destil·lat de l’obra d’aquest gran crític d’art que és l’Yvars, un dels millors d’aquests últims cinquanta anys: onze volums publicats anteriorment per aquesta mateixa editorial així ho certifiquen, des de Los colores del hierro (2003) fins a Virutas de color (2016). En el cas que ens ocupa, de vegades un sol nom aglutina més d’un «retrat, semblança o perfil» —Benjamin, Duchamp, Freud, Klee, Miró, Morandi o Picasso—, i això ja ens indica la importància que té per a ell i alhora la dificultat d’encabir-lo en un sol text, la necessitat d’abordar-lo des d’un altre punt de vista, de tornar-hi uns quants cops, d’insistir. Altres textos són obituaris —Arroyo, Castellet, Fuster, Milicua o Vallcorba—, però uns obituaris com no se’n fan: defugen l’excés d’encens i ens presenten l’amic traspassat des de l’afecte i l’admiració, però amb totes les seves virtuts i defectes. Són uns obituaris plens de vida, com els retrats del Faium.

Reunits en un sol volum, aquest conjunt de papers —que es nodreixen «del modesto taller de mi biblioteca, ajeno a la presión globalizadora y el ansia de totalización que suele dirigir la atención del estudioso actual»— és no sols un compendi sinó sens dubte la millor porta d’entrada a l’obra i el món de l’Yvars.

 

Visita a l’exposició de Miquel Villà (1901-1988) al Museu de Maricel de Sitges: una meravella. Comissariada per Susanna Portell i Ignasi Domènech, de principi a fi aneu enfilant un conjunt d’obres molt ben triades que ens mostren un pintor amb una personalitat abassegadora, imponent, lliure i insubornable com poques. Els seus quadres amb vaques, sínies o bodegons tenen una rotunditat fora mida, una presència compacta gairebé tàctil, però sens dubte on més excel·leix és en els paisatges (siguin del Masnou, Eivissa, la Pobla de Segur o Altea: el seu quartet d’escenaris més recurrent), que aconsegueixen el més difícil en qualsevol art: tenir vida pròpia. Parteix de la superfície per arribar al fons. De la matèria n’acaba fent substància i concepte fins a situar-se, com ja va dir Sebastià Gasch a La Publicitat el 1932, «per damunt dels ismes»: ni figuració ni abstracció sinó tot el contrari, una figuració abstracta o una abstracció figurativa. Una pintura feta de color, matèria, arquitectura i temps que repensa i redimeix la realitat, que ens la torna corregida i augmentada. Una pintura densa, greu i feixuga, que pretén reflectir tota la corporeïtat del món, però que alhora aconsegueix extreure de la matèria una llum interior d’una potència continguda esbalaïdora. Una pintura sense concessions.

Tota la seva obra, una gran lliçó de perseverança en la recerca d’un estil propi sense deixar d’estar remirant pel retrovisor els grans mestres (Gauguin, Cézanne i, per damunt de tots, Rembrandt, «enclastat al clatell», com li diu en una carta a Pous i Pagès). Va ser, doncs, un enemic declarat de qualsevol forma de facilitat en uns temps que li eren proclius i això el va salvar: «El que hi ha en un quadre es va formant de mica en mica, a mesura que vivim, amb els anys, amb els segles, amb tots els sediments de la història. I hom no pot fer això de pressa, emprant mitjans d’expressió primaris. Aquells qui pinten de pressa tan sols aconsegueixen alguna cosa per casualitat, per simple atzar». D’aquí el títol de l’exposició, «Miquel Villà, la pintura sense atzar».

 

Dino amb Carles Casajuana al Gresca: fa gairebé un any que no ens veiem, però la conversa arrenca amb força des del principi. No ens hem vist, però ens comuniquem tot sovint. Ara passa llargues temporades a Mallorca, d’on és la seva dona, la Margarita. «He anat deixant totes les consultories que feia i, en aquests moments, em sento més lliure que mai: sé que ja no m’interessa tornar a treballar i m’ho puc permetre. L’únic que vull és llegir i escriure, que és com m’ho passo millor, però fer-ho amb les mínimes interferències possibles. Ara només me’n queda una, d’interferència, que és l’article setmanal per a La Vanguardia. Pot semblar no res, un article, però entre que trio el tema, el penso, l’escric, el deixo reposar i l’envio, han passat uns quants dies. Ho deixaria si no fos que aquesta mena d’articles d’opinió són molt agraïts. Ara, a Madrid, la premsa és tan dretana, per no dir ultradretana, que hi ha força gent que llegeix La Vanguardia: imagina’t com estan les coses. Viure-hi es fa molt difícil: és una olla a pressió on tothom opina cridant. Hi ha un clima irrespirable, per això sempre que puc m’escapo a Mallorca». Li comento que a Barcelona no percebo ni de lluny aquest clima: potser és una qüestió psicològica. O fins i tot climàtica (un efecte de la marinada). Hi ha més consciència de no ser el centre de res i tothom va més a la seva. En tot cas, crec que som molts els qui de fa temps hem posat distància amb el que està passant: les lluites intestines entre els dos partits independentistes. Un espectacle, tot s’ha de dir, tan lamentable com patètic. Aquí potser la gent treballa més i opina menys. A la tardor sortirà la seva propera novel·la, Últimes notícies del Chaco, i me n’ensenya la coberta, feta a partir d’una obra de Rousseau: en lloc de la pampa on passa la novel·la, la selva. Una d’inventada pel gran pintor francès. Té gràcia.

En Casajuana és una de les persones amb qui em ve més de gust trobar-me: intel·ligent, viatjat, agut i gens pagat de si mateix tot i atresorar una trajectòria diplomàtica que faria que molts, al seu lloc, s’estarrufessin com lloques. És justament això el que li dona una perspectiva sobre les coses diferent: el seu punt de vista no casa gairebé mai ni amb els uns ni amb els altres. El Gresca, com sempre: un dels restaurants que més m’agraden de Barcelona.

 

«El millor és quedar-se en un mateix lloc amb els mateixos temes. La relació de dos o tres formes, l’harmonia de dos o tres colors és suficient per aprofundir els nostres estudis de la naturalesa durant tota la vida» (Miquel Villà, d’una carta a Manuel Capdevila del 1950).

 

Avui divendres he dinat amb en Francesc Parcerisas al Bocca di Bonifacio: abans ens hem trobat amb en Perejaume a l’exposició d’en Llena a Volart. Tots dos, particularment embadalits amb el seu «Viatge d’hivern»: fet i fet, un viatge a l’interior de la pintura on un s’hi pot perdre una bona estona. En Parcerisas em porta un volum que conté més de cinquanta anys de correspondència amb en Josep Miquel Sobrer: «Més enllà del seu possible interès, crec que és valuós com a document epistolar d’una relació tan sostinguda en el temps. Això, ara ja no seria possible». M’explica que ha passat un confinament deliciós: «Horta és un barri molt tranquil i no he fet més que llegir. Fer-ho sense cap mena de pla, saltant d’un llibre a l’altre amb una intensitat com feia temps que no ho feia: llegir només pel plaer de fer-ho, sense pensar a treure-li cap mena de rendiment, com quan era jove i estava descobrint el plaer de la lectura. En canvi, no he escrit gens: això de poder-ho deixar sempre per l’endemà se m’ha girat en contra, però no passa res. El que havia de fer ja ho he fet, si més no en bona part». Parlem de política («el moment actual és molt descoratjador, però ara toca ballar-la: no em perdo cap manifestació i soc dels qui creu que no ens en sortirem si no estem disposats a tot»), de l’homenatge a en Margarit («No hi vaig anar perquè em va semblar excessiu: si a ell se li fa un acte al Liceu, on hauríem d’haver fet el d’en Vinyoli?») i del seu últim llibre («encara no l’he llegit: és evident que no en tinc gaires ganes, m’ensumo la decepció»), però aquí soc jo qui xerra més, perquè vaig anar a l’homenatge i he llegit el llibre: no entenc com l’han deixat publicar sense a penes corregir-lo («és el que tinc entès, per l’editor, que volia en Joan», em diu en Parcerisas). Després la conversa s’enfila per altres branques i anem parlant d’un bon grapat d’amics comuns —sobretot de la nissaga dels germans Serrahima—, i finalment de la seva mare, que vaig conèixer en una ambulància un dia que també ens van recollir a la meva mare i a mi que l’acompanyava, i que encara és viva, «tot i que hauríem de matisar molt aquest adjectiu», precisa.

Feia temps que ens devíem un dinar, però en canvi ha semblat que l’últim cop fos abans-d’ahir: la connexió ha estat immediata. Amb ell no sempre passa, però: tant podeu sentir-lo molt a prop com molt lluny. En aquest sentit, en Parcerisas és algú molt desconcertant.

 

Més ecos de la pintura de Miquel Villà tot repassant el magnífic catàleg de l’exposició de Sitges: «Voldria desprendre’m de persistents residus lineals que sempre són un artifici, car la matèria ho és tot en pintura, evidentment quan el foc hi crema i la vivifica creant l’organisme vivent que esdevé com un fragment d’univers. La matèria té, doncs, una vida íntima que no val a confondre amb la crosta» (d’una altra carta a Pous i Pagès del 1934).

 

Trobada amb Jordi Pàmias: rostre xuclat, cos prim i desmanegat, però un determinisme poètic de pedra picada. Una perseverança lírica que el fa tirar endavant malgrat tot (fa tan sols uns mesos, el càncer maxil·lofacial de la Maria, la seva dona, amb una traqueotomia d’urgència inclosa, que l’ha tinguda hospitalitzada al Parc Taulí de Sabadell durant quatre setmanes: «una d’aquelles sorpreses doloroses que la vida et té reservada, però no em queixo: ens n’hem sortit»).

Em porta un nou llibre, inèdit, provocat per un viatge a Israel que van fer amb ella fa una dotzena d’anys, Llum a Terra Santa. Vol que me’l llegeixi, per què? No ho tinc clar, però igualment ho faré. Quan me’n parla, sembla que encara hi siguin, els seus ulls se n’hi van i me’n parla transportat, com si aquell món el tingués a tocar. En la mesura que també és el de la fe, l’hi té. S’estaven a la Maison d’Abraham, situada just al damunt del Mont de les Oliveres: «Encara hi somio, en aquelles oliveres mil·lenàries, els jardins de Getsemaní que hi ha als seus peus, l’eixam de tombes desordenades al fons de la vall i la visió de Jerusalem reintellant a l’horitzó: és una de les vistes més commovedores que m’ha estat donat tenir». De sobte em mira i diu: «Els poemes que n’he fet són breus, condensats, despullats d’anècdota: una mena de destil·lat d’aquell viatge ja llunyà però tanmateix ben proper en el meu record. Un dels grans viatges de la meva vida».

 

Després de L’eternitat enamorada del malaguanyat Josep Igual, una altra perla dietarística ens arriba del País Valencià i d’Edicions 3i4, No sé què mor de Ramon Ramon (Catarroja, 1970). No recordo haver-ne llegit res abans, però amb aquest dietari en tinc prou per saber que estem davant d’un autor a tenir en compte: un excel·lent conreador del gènere, algú que el toca amb veu pròpia, sabent de què parlar i com fer-ho.

Tant en un cas com en l’altre, quan els llegeixo, el país i la llengua se’m fan més grans del que eren: el seu de l’Horta i l’Albufera no és el meu món, ni ha estat igual l’apropiació de la llengua que han hagut de fer. Els autors del País Valencià, com els de les Illes, el Rosselló o la Franja, articulen i fan sonar la llengua d’una altra manera: amb ells s’eixampla i enriqueix la seva tessitura. Però no només això: la fan sonar i, sobretot, la ballen d’una altra manera. Per això no és només una qüestió fonètica, sinó també lèxica, sintagmàtica, sintàctica i, doncs, al capdavall rítmica. Tan centralistes com som els principatins, i sobretot els barcelonins, lingüísticament parlant, llegir aquest parell d’autors és una experiència tremendament estimulant i alhora una cura d’humilitat: des de les perifèries del país la realitat i el món es poden veure tant o més bé que de la capital estant.

 

Em ve a trobar en Francesc Miralles des de Calonge: fa molts anys que no ens hem vist ni sabut res l’un de l’altre. El vaig tractar molt fa una vintena d’anys quan a Viena Edicions li vam publicar tres volums sobre Mir i un altre sobre Gimeno. Als seus més de vuitanta anys, el veig en bona forma: cara lleonina, esguard afilat i cos ferreny. Convençut que volia presentar-me algun projecte d’exposició, li vaig donar de seguida dia i hora, però el primer que em diu quan ens veiem és que mai no ha demanat res a ningú i que li hauria agradat més quedar a dinar. Que l’únic que vol és fer-la petar sense cap objectiu precís. Per què no m’ho va dir d’entrada? Veig que, asseguts l’un davant de l’altre al meu despatx, ell se sent incòmode —com engabiat— i al cap de poca estona s’aixeca per emplaçar-me a dinar la pròxima vegada que vingui a Barcelona. Provo de retenir-lo i ho aconsegueixo inquirint pels seus orígens tarragonins i el formidable Mas de Miralles que la seva família tenia entre l’Aleixar i Almoster. Després la conversa deriva cap a possibles projectes d’exposició: «Saps quina m’agradaria tirar endavant algun dia? Una antològica de Meifrèn: és un pintoràs i no arribo a entendre que el tinguem tan deixat de la mà de Déu. Ara, és un projecte car: hi ha molta recerca a fer i uns quants viatges en aquells països on ell més va estar-se. Un projecte que només pot tirar endavant el MNAC». Finalment l’encoratjo a escriure unes memòries: «No ets el primer que m’ho demana, però no ho tinc clar». Resposta immediata servida amb safata: «Doncs llavors recopila els teus textos principals —sobre Anglada-Camarasa, Mir, Gimeno, Pruna, Llorens Artigas o Oleguer Junyent— i fes-ne un volum, o altrament es perdran». Els ulls de sobte li brillen, riu i llavors m’etziba: «És justament d’això que et volia parlar, però ja ho farem tot dinant més endavant».

 

Revetlla de Sant Joan al jardí de casa amb els amics Oliveras-Borrell i en Josep M. Via: un quintet més que suficient per passar-ho bé. Si bé durant el matí ha plogut amb ganes, quan ha arribat el capvespre ha emergit una llum fonda i brunyida que ha fet les delícies del nostre aperitiu. La vall de Sant Miquel semblava encantada —flonja i vaporosa de primer, però cada cop més encesa fins a l’últim racó— i ha retingut la llum del dia més llarg de l’any més enllà del previsible. Una nit blanca, vet-ho aquí. Després, bon sopar i bona conversa, d’aquelles en què uns i altres acabem abordant qüestions personals complicades en relació amb pares, dones i fills. Com que en general, si més no els homes, no som gens donats a aquesta mena de converses, tenir-ne una la nit de Sant Joan mentre sentiu com espeteguen de manera ininterrompuda tota llei de petards i entrexoquen remolins de música vària, té la seva gràcia: és com si en el fons tota aquesta fressa ambiental preservés el caràcter íntim de la conversa, d’una conversa que qui sap el temps que trigarà a tornar a produir-se amb la intensitat amb què ho ha fet avui. Tant uns com altres ja són avis, nosaltres encara no, però és evident que l’edat pesa. Revetlla divertida i alhora greu, tal com sona.

 

Dies de pont a Calaceit: lectura, caminades i banyades al riu (l’Algars). Com des de fa una pila d’anys, hi baixo caminant sota una solellada de mil dimonis sense que m’importi gens ni mica: una immersió formidable en aquest paisatge de secà, esbaldregat, però solcat de barrancs plens de feixes d’oliveres i vinyes a banda i banda. L’Algars fa de partió entre el Matarranya i la Terra Alta, i la gran gorga de l’Assut del Molí Nou és el nostre paradís particular a cavall entre les dues comarques. Caminant cap al fons d’aquest encreuament de valls, perdo la noció del temps. Em perdo en el temps: observo les parets de pedra seca que flanquegen el camí i els camps d’oliveres tan cuidats com un jardí zen. De tan reconcentrades com poden ser, algunes oliveres em semblen un autèntic monument: si les soques en són la viva expressió del dolor del pas del temps, les seves frondes esborrifades, obscures i segons com platejades ho són d’una indefallent capacitat de renovar-se i llevar fruit. Aquests dies són un preludi —espero— del que seran els primers dies de vacances d’aquí a un mes. No ens veiem amb ningú, cosa extraordinària. Deixem que el temps faci amb nosaltres el que li doni la gana, i això és el millor regal que ens podem fer.

Una nit, mentre estem llegint, de sobte la Núria em deixa anar: «Quan tu et moris, jo me n’aniré darrere teu. No aguantaria viure sense tu». M’ha agafat tan per sorpresa que callo davant d’aquesta declaració d’amor excessiva i alhora reveladora de la seva capacitat d’entrega. Hi dono voltes, rumio possibles respostes, però cap no està a l’altura i opto per callar definitivament. Avui la meva dona ha estat incommensurable i val més no espatllar-ho.

 

A punt d’acabar No sé què mor: una meravella de text. Això és el que tenen els bons dietaris: que generen una certa addicció. Caieu sota les seves urpes i ja no voldríeu sortir-ne: és el gènere que més escau a la vida. Que més pot reflectir-la en tota la seva diversitat d’estímuls, experiències, sentiments i decepcions, que més ens pot ajudar a retenir-los i alhora a pensar-los. Avui he trobat d’on venia el títol d’aquesta obra de Ramon Ramon: «Fa unes setmanes va morir un cosí germà meu i se m’ha emboirat la noció de la mort. Sé qui mor, però no sé què mor en mi. (...) La nostra natura està devastada. La nostra cultura està devastant-se. Sabem qui mor entre nosaltres, però desconeixem què mor dins de nosaltres».

 

Quan ens en tornàvem cap a l’estació d’Atocha amb la Sílvia Martínez Palou, vista per atzar a la Fundació Map­fre de Madrid l’exposició «Miró Poema»: un gerro d’aigua fresca enmig d’un dia de calda xardorosa i resseca. Miró té com pocs artistes el do de meravellar-te sempre, de sobrepassar la teva capacitat de sorpresa i d’admiració. És un pintor «únic» i això es pot dir de molt pocs. No és comparable a gairebé cap altre: va crear un món que no deixa de créixer —com uns focs d’artifici lírics en explosió permanent— i que permet infinites aproximacions, com aquesta de la Mapfre que parteix d’una idea simple però decisiva per explicar com es va forjar el seu imaginari: «No faig cap distinció entre pintura i poesia». Més aviat les converteix en vasos comunicants, les empelta i és així com fa de la pintura un art que es projecta cap a unes cotes d’un lirisme, primitivisme o màgia fins llavors desconegudes (o a penes abastades).

És, doncs, la descoberta de la poesia —de l’obra d’uns quants poetes, per ser més precisos: Jarry, Éluard, Tzara, Desnos, Prévert o Dupin entre els francesos, Salvat-Papasseit, Foix i Brossa entre els catalans— el que li permet passar d’una pintura de caire narratiu o descriptiu a una de saturada de poesia. Més que saturada, il·luminada. Per això l’obra de Miró sempre sembla tocada per alguna forma de revelació.

Miró o les hierofanies plàstiques.

 

Hem dinat al Racó de plaça Urquinaona amb en Feliu Formosa i la seva filla Clara, que em porta la seva recent traducció de la novel·la inacabada d’Hugo von Hofmannsthal, Andrea (Quid Pro Quo Edicions, 2021). En Feliu porta barret de palla i bastó, fa bona cara, se’l veu content. De seguida es posa a parlar de Brecht i les mans se li activen (bon senyal: reconec les mans ensinistrades d’un vell actor que sap com manejar la paraula tot pautant-la amb un moviment de palmells molt característic): «Estic recopilant totes les traduccions de poemes seus que he fet, i m’he endut una sorpresa de les bones: en tinc moltes d’inèdites que no recordava, i que han estat com un regal que m’he fet sense saber-ho. De moment les ordeno, les reviso i hi intercalo les noves que vaig fent a partir de l’edició de la seva Poesia completa que manejo: va fer uns 2.250 poemes. Per l’edat en què va morir, és una producció gairebé desmesurada, però el fet és que amb pocs poetes connecto tant com amb ell. Per això em fa tanta il·lusió fer una tria, pel cap baix, d’un parell de centenars de poemes: el meu Brecht, vet-ho aquí, un dels autors que més m’ha acompanyat al llarg de la meva vida. Soc conscient que molt probablement sigui l’última gran feina de traducció en què m’embranqui, però de moment em permet projectar-me en el temps d’una manera mínimament realista, com d’altra banda ho he fet sempre, i això per a mi és bo: és com si gràcies a la feina que m’imposo li anés esgarrapant uns quants mesos més, si no algun any». Demanem unes olives de Kalamata i uns bunyols de bacallà com a entrants per compartir i després cadascun un plat de pasta, tot regat amb un vi blanc sec de Ca n’Estruch que es fa als peus de Montserrat. Havent dinat passen a veure l’exposició de l’Antoni Llena abans de tornar-se’n cap a Igualada.

 

Llegida amb autèntic plaer la plaqueta de Xavier Febrés Banyuls, mon amour (Vibop Edicions, 2021), sobre l’encanteri que aquest racó de món —o «món a part», o mena de Tebaida— li provoca: «Abans que un vi d’anomenada, Banyuls és un territori mil·lenari i una cultura empedreïda, un microcosmos sobreviscut, la miniatura del paisatge «grec» (per l’aridesa solar) que dibuixen els quatre municipis que abasta la denominació: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure», però també el país de Maillol, un dels més grans escultors del segle passat, l’últim a fer del cos un paisatge que relliga dos mil cinc-cents anys d’història. Una obra, la seva, que només podia ser concebuda en aquesta vall arcàdica.

Banyuls, segons Febrés: «Hi trobo un detallisme entendridor, l’elegància de la naturalitat, un salvatgisme mitigat, una eloqüència sense parauleria, una petitesa sumptuosa, la dosi justa de poesia que porta en germen una sang molt antiga, llunyana i fonda. (...) Un microcosmos que em fa violentament feliç». No sols l’entenc, sinó que ho comparteixo del tot.

 

Ahir vam dinar a Le Léopard amb en J. F. Yvars: una cara cada cop més translúcida i unes passes cada cop més curtes, però el cap li funciona esmolat com sempre. Els seus ulls tenen la mobilitat dels d’un ocell: no se’ls escapa res. Alterna rampells de geni amb algun de tendresa, sobretot quan parla de música (ahir em va sorprendre amb la troballa d’uns duets de Caccini). A finals d’any vol deixar el pis de Barcelona i m’etziba de sobte: «El problema són els llibres, però. Què en faig si ningú no me’ls vol? Amb els quadres, en canvi, tinc molt clar què haig de fer: vendre-me’ls. Ja sabem què passa amb la gran majoria de donacions: són curosament dipositades a les reserves del museu que siga i dormen el son dels justos per sempre més. Tant per tant, me’ls venc i santes pasqües». Encara que digui que no per això deixarà de venir a Barcelona, entenc que se n’allunya: per això és important fer-li un homenatge abans no acabi l’any. Ja n’hem parlat amb el Museu Picasso i el Cercle del Liceu, i tothom hi està d’acord: un homenatge encobert, esclar, o altrament no l’acceptaria. Un homenatge —proposo— en forma de conversa. Després em parla del que vol que sigui el seu últim projecte de comissariat: «Tres mestres: Juli González, Gargallo i Manolo». Vol que el fem junts i en comencem a parlar tot seguit. Per a mi, el punt més interessant rau a considerar Manolo com un mestre al costat de dos experimentadors inqüestionables. Una exposició d’una cinquantena de peces, totes molt triades. Tres soliloquis o una gran conversa? No ho tenim clar. Potser aquest projecte no és sinó un últim cordó umbilical per mantenir, si més no durant un cert temps, un mínim contacte amb Barcelona abans d’allunyar-se’n definitivament. Crec, però, que hem de relligar més i millor aquest tercet d’escultors.

 

ARCO ha obert avui (7 de juliol) les portes després de no haver-ho pogut fer el mes de febrer passat. La descongestió ha estat evident i del tot positiva per al visitant: menys galeries, menys gent, cap senyal d’histèria ni d’histrionisme. En comparació amb el ritme habitual d’aquesta mena de fires, sensació de càmera lenta: el temps d’estada en cada galeria ha augmentat considerablement. Si penso en tot el que hem vist —una barbaritat: molt més del que els nostres ulls poden absorbir sense emborratxar-se—, és evident que, tant si ens ha agradat com si no, bona part anirà a parar al cubell de l’oblit, però ja em conformaria a recordar de tant en tant l’exposició de la Magda Bolumar a la galeria Marc Domènech, obres esparses d’ací d’allà —l’arlequí de Gargallo, una escultura de Juan Muñoz, un bodegó de Barceló, una Ofèlia de Colita, un gravat de Plensa o les escultures totèmiques d’Antony Gorm­ley— i els quatre Tàpies d’Elvira González, Lelong i Mayoral. De fet, des de fa molts anys, enmig del guirigall imperant en aquesta fira, les obres de Tàpies sempre m’han salvat: són com un illot on recalar i refer-se. Matèria, esgrafiats, senyals. Missatges segons com xifrats, però alhora oberts a la capacitat interpretativa de cada espectador. Espais inesperats de pausa i d’un mínim de meditació: l’obra d’un clàssic. I, tanmateix, per què la seva fundació està en hores tan baixes? Això són figues d’un altre paner, però n’hem parlat tot dinant amb en Carles Guerra, que n’ha estat l’últim director: una fundació no deixa de reflectir el nivell d’acord entre els membres del seu patronat.

Sopo amb en Carles Casajuana i la Margarita en una terrassa de la plaça Oriente: demà se’n van cap a Mallorca i ja s’hi queden fins ben entrat el mes de setembre. Fa un vespre molt agradable. Circula una mica d’aire, la llum és neta i hi ha l’animació suficient perquè no ens recordem gaire de la pandèmia. Saluda uns amics seus que hi ha a una taula de més enllà. Quan torna em diu qui són: Joaquín Almunia, l’humorista Peridis i Carmen Romero: «Madrid és una olla a pressió. Els indults no els entén pràcticament ningú, i encara menys els mitjans de comunicació, cada cop més escorats a l’extrema dreta: d’aquí el soroll imperant. De fet, l’Almunia va ser un dels pocs de la vella guàrdia del PSOE que va signar un article d’El País favorable als indults. Quan el vaig felicitar, però, em va respondre: “Lo de viejo, sí, pero de la guardia, no”. En qualsevol cas, és un dels pocs històrics del PSOE que encara és decent. La resta han envellit molt malament. Però canviem de tema, que aquí no es parla d’altra cosa. Acabo de llegir l’edició del cinquantè aniversari de Las rumbas d’en Joan de Sagarra i m’ho he passat la mar de bé. Vaig començar fullejant-les i m’hi vaig quedar atrapat: és sempre pertinent, cosa que abans no sempre m’ho semblava, però ho és de la forma més impertinent possible. Es riu de tot déu: de la censura, del patufetismemoleninisme, de les cançonetes d’en Serrat (per enviar a la tieta o al nòvio), de Raphael, de l’Espriu que es queixa tot el sant dia de les dificultats de ser català, de la Sagrada Família, que intueix que es convertirà en una autèntica mona de pasqua, o de la Vicky Combalía, a qui acusa de fer uns articles il·legibles. Es riu del mort i de qui el vetlla, sí, però rellegits mig segle després aquests articles resulten paradoxals: no fa més que burlar-se de la cultureta, però ara hi ocupa un lloc d’honor. Estan escrites en castellà perquè no tenia més remei, però el seu jazz verbal és tan català com l’Escolania de Montserrat o l’ou com balla. En el fons, les seves rumbas són filles contestatàries dels aperitius de son pare, vet-ho aquí».

 

Dinar amb en Francesc Miralles al Mercat: un personatge d’una vitalitat intel·lectual considerable. Calba lluent (amb gorra de beisbol incorporada), mirada de falcó i riure franc, mentre em diu: «Encara que no ho sembli, en tinc vuitanta-un i t’asseguro que pesen». Amb l’ajut d’un parell de copes de vi blanc, la conversa de seguida s’anima. Resulta que forma part del selecte club dels antipicassians, la qual cosa pot semblar una bestiesa o una provocació, però no és ni una cosa ni l’altra: «No hi ha dubte que era un geni, però era un “mal” pintor: entenguem-nos, no és que no sabés pintar, sinó que era víctima d’una facilitat aclaparadora. Et pot sorprendre, ja ho sé, però a aquestes altures de la vida dic el que penso». Resulta que s’ha trobat amb un altre descregut: sempre he pensat que el 70% del que va pintar Picasso és pura fullaraca, però el 30% restant una meravella. Va pintar massa i massa de pressa. Pla tenia raó quan va dir que Picasso va ser el primer pintor periodista de la història. «Entre Picasso i Miró —em diu en Miralles—, no ho dubto ni un instant: l’un tanca una època, l’altre en comença una altra. I és segur que Picasso ho sabia, això, n’era del tot conscient. Ell no es veia a si mateix com un modern, com ho prova l’anècdota amb Matisse que refereix Françoise Gilot a les seves memòries». I afegeixo: «L’acarament amb els seus mestres, el perd sempre, com va quedar clar en una exposició del Prado».

El motiu de la trobada l’he sabut al final del dinar: l’editorial Afers de Catarroja s’ha interessat per una recopilació dels seus assajos sobre Mir, i dubta entre dues propostes. La primera consistiria a publicar un llibre conclusiu format per dos blocs de textos inèdits on planteja un estat de la qüestió pel que fa a la investigació sobre aquest pintor, «Per començar» i «Per acabar», mentre que la segona, més àmplia, constaria d’aquest parell de textos al principi i al final, i de tot el recull d’assajos que li ha anat dedicant en el decurs d’una vintena d’anys. M’ha portat, impreses i enquadernades, totes dues opcions i hem quedat que m’ho llegiria aquest estiu i que en tornaríem a parlar al mes de setembre. El més curiós d’aquesta passió per Mir és que té un origen del tot circumstancial i atzarós: quan des del Museu d’Art Modern de Tarragona el 1996 li van proposar que escrivís el text d’un llibre sobre Mir al camp de Tarragona, el seu interès pel pintor era mínim: «D’entrada jo no vaig acceptar l’encàrrec perquè el món de Mir queia lluny dels meus interessos, però un fet va provocar que acabés acceptant la proposta: durant la seva estada al sanatori Pere Mata de Reus, Mir havia estat diverses vegades al Mas Miralles, a mig camí entre l’Aleixar i Alforja, i entre ells es va establir una certa amistat. Quan jo era petit, mon pare m’explicava facècies i converses que havia tingut amb el pintor, i el que em cridava l’atenció és que ho feia en el mateix lloc on s’havien produït. El cert és, doncs, que vaig acceptar aquest treball més en record del meu pare que per admiració cap al genial paisatgista a qui després acabaria dedicant una bona vintena d’anys a estudiar-lo».

 

Presentem amb en Carles Duarte al CIC el nou llibre de poemes d’en Manuel Montobbio, escrit arran dels atemptats del 17 d’agost de 2017, Rambles de la vida (Pagès, 2021). Segon llibre seu en català: me’n congratulo. Un sol poema, poema-riu o estuari: una resposta, un alliberament, una catarsi, una invocació. Un poema que no es pot trossejar i que no podia deixar de ser escrit: per això ens convenç de la raó de la seva existència. La poesia com a crítica de la vida (Matthew Arnold), però alhora com a paraula transfiguradora —o catalitzadora— per «fer de les Rambles de la mort les Rambles de la vida». Fer un poema sobre les Rambles, però, en principi no és fàcil: és més, és un repte enverinat. Montobbio se n’ha sortit prou bé perquè l’arrela (Simone Weil) en la pròpia experiència i n’acaba fent un poema iniciàtic, de formació i de maduresa: les Rambles travessen tota la seva vida.

Arran de l’estrena de Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores el 1935 a Barcelona, García Lorca va adreçar unes paraules —i quines paraules!— a les protagonistes de la seva obra, les floristes de les Rambles, que val la pena recordar en un dels seus passatges: «Toda la esencia de la gran Barcelona, de la perenne, la insobornable, está en esta calle que tiene un ala gótica donde se oyen fuentes romanas y laúdes del quince y otra ala abigarrada, cruel, increíble, donde se oyen los acordeones de todos los marineros del mundo y hay un vuelo nocturno de labios pintados y carcajadas al amanecer. Yo también tengo que pasar todos los días por esta calle para aprender de ella cómo puede persistir el espíritu propio de una ciudad». Abans de l’atemptat i del confinament, però, qui hauria gosat dedicar-los un poema? Ningú, havien mort d’èxit: el turisme n’havia espoliat l’ànima. Així estaven les coses i era, doncs, impensable que ningú hi anés a aprendre-hi «com pot persistir l’esperit propi d’una ciutat». Per tant, aquest poema de Montobbio es construeix sobre una paradoxa sagnant: ha estat escrit perquè un atemptat i una pandèmia ens les han tornat. Ens han donat l’oportunitat de tornar a sentir com a pròpies les Rambles.

A «Poesía y poema», Octavio Paz fa unes consideracions que escauen d’allò més bé a les Rambles de la vida: «La poesía es conocimiento, salvación, poder, abandono. Operación capaz de cambiar al mundo, la operación poética es revolucionaria por naturaleza, es un método de liberación interior. La poesía revela este mundo; crea otro. (...) Plegaria al vacío, diálogo con la ausencia: el tedio, la angustia y la desesperación la alimentan. Oración, letanía, epifanía, presencia. Exorcismo, conjuro, magia. Sublimación, compensación, condensación del inconsciente. (...) Niega a la historia: en su seno se resuelven todos los conflictos objetivos y el hombre adquiere al fin conciencia de ser algo más que tránsito». És en aquest sentit que es tracta d’un poema catalitzador i transfigurador.

Amb tot, crec que aquesta «invocació» encara podria créixer una mica més i així li ho dic al seu autor: per una banda, se’m fa estrany que no hagi al·ludit a l’origen etimològic de rambla; per l’altra, a l’atemptat se li podria posar rostre (els d’aquells jovencells assassins i suïcides) i fer-lo menys abstracte. Entre una cosa i l’altra hi ha un vincle significatiu que fa d’aquestes rambles un escenari, una artèria, un «torrent» de vida molt especial i simbòlic que connecta de ple amb aquells versos cèlebres de les «Coplas a la muerte de su padre» de Manrique: «Nuestras vidas son / los ríos que van a dar en la mar / que es el morir». Més que no un poema-estuari, el poema com a rambla on va a parar-hi de tot, on tot hi transita, que tot ho arrossega, pateix i recicla: un poema-rambla. Vet aquí el principal encert d’aquest llibre: haver-se inventat un nou gènere.

 

Visita a l’estudi d’en Jordi Pausas. L’havia llegit, ens havíem escrit, havíem parlat per telèfon, però avui ens hem conegut al seu estudi del Poble-sec, ple a vessar de quadres seus, entre els quals un s’ha de moure com un autèntic equilibrista. Estudi i habitatge, després m’ho precisa. Sobretot retrats i nus, però de tant en tant descobriu algun paisatge o vista urbana (dels anys que va passar a París: molts dels seus cèlebres ponts sobre el Sena), fins i tot algun autoretrat. El seu aspecte és desconcertant: ni en la veu, ni en la fesomia, no reconec el polemista, l’autor de tantes i tantes cartes al director de La Vanguardia que posaven el dit a l’ull de la impostura de bona part de la creació contemporània. Durant uns anys el MACBA va ser la seva víctima propiciatòria (ara ho és la meva). De vegades es passava de frenada (sobretot quan es ficava amb Tàpies), però sovint tenia més raó que un sant. Quan llegia una de les seves cartes tan punyents i sornegueres, gairebé sempre signades a París (això els donava un plus de credibilitat, no cal dir-ho), sempre em preguntava: qui deu ser aquest català que té els pebrots de posar per escrit el que pensa? Doncs ara el tenia davant meu i no el reconeixia: en Pausas més aviat té aspecte de xaiet murri. No aparenta els setanta-cinc anys que diu que té. Us observa amb una barreja de desconfiança i cordialitat, us tempteja, deixa que feu i remeneu entre aquelles dobles o triples fileres de quadres de tots formats repenjats a les parets. Si bé els motius solen ser sempre els mateixos, els sotmet a un procés de variacions prou aconseguit: un efecte plàstic d’allò més musical. Una pintura fresca, la seva, directa i ràpida, en què el dibuix juga un paper decisiu: construeix l’obra. Sempre feta a partir del natural: «Sense el motiu no hi ha emoció. Veig de seguida quan un quadre ha estat fet a partir d’una fotografia perquè és fred com una mala cosa». La pintura d’algú, però, que en el fons té més ofici que coses a dir, com passa tan sovint: els motius són abordats de manera massa superficial, com si en el fons importessin més aviat poc. No pot ser que entre tants de retrats les diferències siguin mínimes, quan cadascun hauria de ser un món a part. De sobte veig unes obres d’un to diferent, més elaborat, tot i el seu aspecte sovint inacabat: «Aquestes són del meu pare. No estan gens malament. Era molt amic d’en Pruna. Un dia ens va deixar: es va oblidar de nosaltres. Només vivia per pintar i feia una vida absolutament bohèmia. Quan duia al damunt unes quantes copes, s’oblidava de nosaltres, fins que un bon dia no va tornar. No era mala persona, però només li interessava la pintura i beure. Amb en Pruna s’ha de dir que formaven un tàndem molt consistent, massa i tot: per això l’un i l’altre es van quedar sols».

Ens asseiem. La conversa ens porta als seus anys de París i de treball amb la galerista Katia Granoff, d’origen rus: «Una gran dona, com la Dina Vierny del museu Maillol. Què ho fa que aquestes dones russes siguin tan especials? En un primer contacte se us mostren com el que són, unes dones de negocis alhora implacables i generoses, o més ben dit, pràctiques: a mi, la primera vegada que em va veure i li vaig ensenyar obra meva, es va quedar uns quants quadres i em va donar un feix de bitllets que acabava de treure d’un calaix mentre em deia: «Ja veig que sou treballador, segur que ens entendrem». I així va ser: vam treballar plegats una quinzena d’anys fins que es va retirar a finals dels anys vuitanta. Però de seguida vaig descobrir que aquella dona tan pragmàtica traginava una gran cultura. De fet, la Granoff escrivia poemes i és autora d’unes memòries ben interessants. T’haig de dir que ha estat una de les poques galeristes de veritat que he tingut i per a mi és tot un honor haver format part dels seus poulains». Abans d’anar-me’n em mostra un quadern de dibuixos i quedo parat: variacions sobre un mateix tema, sí, però quina vivacitat i ritme no tenen!

 

Dissabte de canícula. Encara que sigui una mica bèstia, surto a passejar cap a la una del migdia i entomo el sol més fort. Paisatge ressec: tot cruix i el xerric de les cigales arriba a ser obsessiu. A principis de setmana va haver-hi un incendi a Castellví de Rosanes que va durar un parell de dies i va cremar 250 hectàrees. Ahir se’n va declarar un a Llançà que ha cremat de manera descontrolada tota la nit en direcció al Port de la Selva. En aquest sentit, pot ser un estiu fatídic, mentre la cinquena onada de la pandèmia ens ha agafat a tots per sorpresa.

Sopar d’estiu a Sant Quirze Safaja a casa d’en Xavier Roig i la Rosa Maria amb uns quants amics. Hem quedat d’hora, a les set, perquè torna a haver-hi toc de queda a partir de dos quarts d’una de la matinada. Bon ambient, sopar excel·lent (ensalada russa de gambes, esqueixada de bacallà; rosbif amb salsa tàrtara i escalivada; gelat de crema), vins molt encertats (un blanc de LaFou i un negre Mas Oller). La conversa va d’una banda a l’altra, però és un goig comprovar que en general hi ha un bon nivell de lectura (parlem sobretot d’un parell de llibres: L’home sense cara de Markus Wolf i Mossad, el largo brazo de Israel, d’Eric Frattini). Indubtablement en Fermí Puig s’ha erigit en el pal de paller de la conversa, per taules, sentit de l’humor i també per costum, però sense evidenciar mai cap senyal de fatuïtat: «En efecte, soc un cuiner estrellat: tots els restaurants en què he treballat han tancat després que me n’anés». De mica en mica ha anat refrescant i hem acabat tots amb jersei.

 

Parell de dies a París per començar a preparar una nova exposició al Museu Maillol i parlar de possibles projectes futurs. Fa una calor de mil dimonis. La ciutat està buida, esprimatxada, sense bufera: del tot estabornida. Els francesos estan sent envestits per una quarta onada de contagis i molts ja han tocat el dos de vacances. Mai no l’havia vist així d’apagada. Dilluns sopem a l’Affable amb Olivier Lorquin, president del Museu Maillol. Demano lletons de vedella de llet amb vi de Banyuls (és gairebé inevitable tenint en compte amb qui estic i de qui ens disposem a parlar). En la conversa, l’Olivier té sempre molt present la seva mare, Dina Vierny: d’ençà que la va rellevar, no crec que hagi fet res que pensés que ella no hauria beneït (si més no és el que vol creure, però qui en dubta soc jo). Parlem de la possibilitat de dedicar-li una gran exposició: com a model de Maillol, Matisse i Bonnard, galerista d’un nombre molt considerable d’artistes (des de Kandinski i Duchamp a Poliakoff i Séraphine), col·leccionista insaciable, impulsora del Museu Maillol i gestora del seu llegat. Si a tot això hi sumem una vida de pel·lícula, està clar que estem davant d’una «donassa», que diria la Marta Pessarrodona.

L’endemà visitem la Galeria Dina Vierny —rue Jacob, al costat del Café de Flore—, que ella va fundar el 1947 i inaugurar amb una exposició dedicada a Maillol, l’artista principal de tota la seva vida. Amb uns plafons de suro a les parets de regust déco i una cava a l’entresol on sentiu una humitat «històrica», manté un sabor d’època innegable: a penes l’han tocada i aquesta és la gràcia. Ara la porten els seus nets Alexandre i Pierre i s’hi exposen una dotzena d’obres de Séraphine, una altra de les seves apostes. La continuïtat en tots els sentits sembla, doncs, assegurada.

 

Entrar en un parell de bones llibreries i firar-se: a diferència d’altres, aquesta és una modalitat de plaer fàcil i raonablement suportable. Compro l’últim volum de dietari de Jean Clair, Terre natale (Exercices de piété), i unes quantes obres de Simon Leys d’allò més prometedores. Tot literatura de no-ficció, de fa temps la que amb diferència més m’interessa.

 

Si a l’anada vaig llegir Una vil·la a Florència de W. Somerset Maugham, a la tornada Los náufragos del «Batavia» de Simon Leys: la primera és una novel·la i la segona una crònica o reconstrucció d’uns fets històrics, però l’eficàcia narrativa de totes dues és prou semblant. Quan llegeixes, sovint això és el que més agraeixes.

 

Dies a Palafrugell per presentar i inaugurar a Can Mario l’exposició «Miró, Gaudí, Gomis. El sentit màgic de l’art». Després de la roda de premsa, anem a dinar a La Xicra, que es troba al principi del carrer Estret: com a entrant, unes anxoves per llepar-se’n els dits, i, després, un dels seus plats més típics, el catxuflino. El d’avui, perquè no té per què ser sempre igual, està fet amb rossinyols, mandonguilles, gambes i musclos. La Montse, vídua d’en Pere Vehí, ens n’explica l’origen: «El catxuflino era un plat de subsistència que es feia amb tot el que un arreplegava a la nevera o al rebost. Per tant, és un plat basat en la improvisació i la intuïció. En Pere solia dir que era un plat molt jazzístic. Jo, que ja l’havia vist fer al meu pare, diria que és un plat col·lectiu i festiu, que només s’entén com a conseqüència de l’arribada d’una colla de gent que no esperàveu. És un plat imprevist i això és el que el fa únic». En Marko Daniel, director de la Fundació Miró, escolta les explicacions amb una atenció reconcentrada, com si no pogués ser cert tot el que està sentint. És nascut a Alemanya i crescut a Anglaterra: s’entén que badés uns ulls com unes taronges davant d’aquesta manera de procedir tan lliure.

Havent dinat me’n vaig a Rupià per triar les obres d’en Jordi Sardà que volem que figurin en l’exposició «Localismes universals», destinada a aplegar una trentena d’artistes que viuen i treballen a l’Empordà: és un projecte que està comissariant en Toni Álvarez de Arana, i és amb ell que hem quedat. El mas en qüestió es troba als afores del poble i és una meravella. Un mas distingit, d’una elegància extrema, i envoltat de terres: vergers, camps de conreu, i un jardí amb una avinguda de xiprers imponents. Un mas senyorial. El centre del seu món. Només cal donar-hi un cop d’ull per entendre les poques ganes que el pintor tenia de moure’s d’aquí. Pel que fa a l’exposició, el d’en Sardà és un cas excepcional que confirma la regla per partida doble: de tots els artistes triats ell serà l’únic absent (va morir aquí encara no fa un parell d’anys amb només seixanta-sis), i alhora serà l’únic plenament figuratiu que hi haurà (pel que es veu, cada cop costa més ser-ho, i s’entén: vol ofici, constància, paciència, humilitat, una lluita diària amb el motiu a la qual no tothom està disposat). Per això se’ns va acudir començar l’exposició per ell, com un homenatge a l’artista mort prematurament però sobretot perquè ha estat dels pocs a fer de l’Empordà matèria plàstica de gran nivell. Anem a les golfes, que és on tenia l’estudi i s’hi guarda bona part de l’obra: entre la seva dona Elena i la seva filla Júlia ens en mostren una àmplia selecció. M’agraden especialment les vistes del massís del Montgrí, la seva particular montagne Sainte-Victoire: és un motiu recurrent, hipnòtic i al capdavall obsessiu, com ha de ser quan ens trobem davant d’una porció de món que se’ns revela com a inexhaurible i susceptible de ser contemplada des de múltiples punts de vista. La muntanya del bisbe mort, una presència indefugible. Quan torno cap a Palafrugell m’adono que hi ha una gran fumera negra borbollejant damunt seu: el Montgrí està cremant.

 

Divendres a les 12 h: quan s’acaba el programa de RAC1 a Can Mario, marxo cap a Camallera, on he quedat amb l’Alícia Marsans per veure el fons d’obra del seu pare que la família guarda. Avui fa una calor endimoniada. Quan surto del cotxe l’aire crepita i les cigales xerriquen frenèticament. No hi ha ningú pels carrers, Camallera sembla un escenari fantasmagòric. L’obra es troba en un petit magatzem fosc il·luminat per una única lluerna. Ens hi veurem? L’Alícia comença per mostrar-me la maqueta d’un llibre en què en Marsans havia estat treballant els últims anys de la seva vida: el seu Proust, la seva Recherche, ordenada i seqüenciada tal com ell va imaginar-la. Una obra magnífica, una de les millors lectures de Proust que s’hauran fet mai, però aquest és un llibre —m’explica l’Alícia— que Gallimard incomprensiblement no ha volgut publicar. Malgrat tot ens hi veiem, cada cop millor. Dues persones tancades en un cau de mala mort que miren —o trafiquen?— olis i gravats d’un artista maleït sota un sol de justícia: l’escena gairebé sembla extreta d’un conte gòtic o d’una novel·la policíaca. De tant en tant bevem un got d’aigua: alta cultura en condicions extremes. De Proust passem a l’obra per la qual va ser més apreciat: els seus bodegons —amb biblioteques, metrònoms i rams de mimosa— i les vistes urbanes de Sarrià. M’interesso per l’obra última de què ell m’havia parlat les darreres vegades que vam veure’ns, l’obra que cap galerista no va voler: escenes de guerra, bodegons reduïts a la seva mínima expressió, astronautes i coets enlairant-se. Desconcertant però al capdavall comprensible: «El meu pare va voler contravenir la imatge que tothom s’havia fet d’ell com d’algú que vivia reclòs en el seu món refinat i aristocratitzant. D’aquí la necessitat de fer aquests bodegons a partir d’elements insignificants —un saler, una capsa de llumins, unes piles o una ràdio: qualsevol cosa li anava bé—, però també de recordar la guerra civil o de deixar-se endur pels records de l’arribada de l’home a la lluna, un dels fets històrics que més l’havien colpit. Cap galerista no va fer l’esforç d’entendre’l i es va quedar sol, sense ingressos, però confiant en el que feia».

Dinem a Sant Jordi Desvalls amb en Berni, el seu home, i en Mateo, el seu fill, que acaba de tornar de Suïssa per desavinences amb la seva directora de tesi. És ell qui fa uns quants anys va ajudar el seu avi a maquetar la seva obra sobre Proust. Té vint-i-set anys i no sap quin futur l’espera, però està tranquil: aquesta llibertat es veu que es porta a la sang.

 

Avui a les dues de la matinada he acabat Terres mortes (Anagrama, 2021), de Núria Bendicho: quin debut més espectacular el d’aquesta autora de vint-i-sis anys! No me’n sé avenir: si s’ha estrenat amb una novel·la tan bèstia, rotunda i punyent com aquesta, què no serà capaç de fer en el futur? Al seu darrere hi ha un gran talent i una plena consciència del que és la literatura amb majúscules: forma significant. En cadascun dels seus capítols es noten moltes hores de vol lector, des de Faulkner a Bernhard passant per Víctor Català, Vallmitjana, Guimerà o Rodoreda, però tot perfectament paït i amalgamat: de tan gran com és la capacitat d’encanteri verbal de les diverses veus que ens hi parlen, és una obra que es podria llegir en veu alta i s’aguantaria perfectament. Un thriller, un drama rural, una mostra extemporània de literatura gòtica, neodecandentista o tremendista, o una al·legoria sobre els nostres temps? Poc importa com la definim, perquè en cap cas li farem justícia: em meravella, això sí, aquesta prosa hipnòtica, polifònica i calidoscòpica amb què l’autora va desembolicant meravellosament tots els rostres d’aquella barbàrie on «la maldat és com la morfina. Que amb una mica al principi en tens prou, però que cada vegada en necessites més per sentir-te millor i encara més i més si tens un bon públic a qui no pots decebre amb les teves humiliacions i bromes de mal gust».

 

Visito l’exposició «De Palafrugell a París, 1913-1925. Josep Pla i els artistes, una mirada literària» a la Fundació Pla, que es troba al carrer Nou, a tocar de l’hotel on m’estic aquests dies. Es tracta d’una exposició petita pel que fa al nombre d’obres però molt interessant per veure fins a quin punt l’art —de primer o de segon nivell, nacional o internacional— va jugar un paper decisiu en la formació de Pla i el va ajudar a forjar la seva pròpia mirada literària: es va valer, doncs, de l’anàlisi de l’obra de certs pintors per acabar de trobar el propi estil i definir millor els seus propòsits. No oblidem que el seu primer llibre, Coses vistes, no va ser publicat fins al 1925. En aquest sentit, l’exposició és com la cresta d’un iceberg i, el catàleg, la part que no es veu però que queda, allò que realment la justifica: el fruit d’una excel·lent feina de recerca i documentació per part de qui n’ha estat la comissària, Mariona Seguranyes. M’agrada descobrir un Pla realment apassionat per l’obra de tants artistes i disposat a fer tota mena de papers per contribuir a difondre-la (des d’articles i cartes de recomanació a galeristes a textos per a catàlegs o tasques de comissariat adjunt en una exposició d’artistes catalans al Saló de Tardor del 1920 a París!).

Tot i que la nòmina d’artistes pels quals s’interessa en aquests seus anys de formació és llarga i diversa, les afinitats més duradores seran amb l’obra de Gimeno, Casanovas, Sunyer i Manolo, un magnífic quartet d’artistes. De l’exposició em quedo, però, amb La nena dels préssecs de Sunyer (1921), procedent d’una col·lecció privada i fins ara mai no mostrat: un oli extraordinari, que justifica per si sol la visita de l’exposició. Quina factura més impecable, quin grau d’objectivitat, quin nivell d’abstracció i, tanmateix, quina presència més abassegadora la seva! La mirada aparentment candorosa d’aquesta nena —o nena-noia, per ser més exactes— que us somriu a punt de mossegar un préssec amb tot un cistell que n’és ple a la seva falda, és la d’algú que està a punt de clavar unes quantes queixalades a la vida sense ser-ne encara del tot conscient: una mirada àvida, expectant i confiada, a la qual no sembla que res se li pugui resistir.

 

Una pregunta fins ara sense resposta (segons que em ratifiquen l’Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla, i la mateixa Mariona Seguranyes): com és que interessant-li tant l’art a Pla, havent escrit sobre tants artistes i sent amic de molts d’ells, no es conserva cap quadre o escultura que fossin seus? És creïble que Pla no hagués anat fent una col·lecció, encara que només fos amb els presents que tots aquests pintors i escultors li devien fer? No els acceptava, se’ls venia, els regalava? No s’entén: si tenia una biblioteca, que segurament va haver de refer unes quantes vegades, és molt estrany que en el decurs de la seva vida no l’acompanyessin uns quants quadres i escultures.

 

Primera trobada amb Laura Cornejo i Stefano Palumbo, director de la fundació Nando Peretti, per parlar d’una possible exposició sobre Elsa Peretti, morta sobtadament fa uns mesos a la seva casa de Sant Martí Vell, a l’Empordà: «Una tarda li va dir a la seva dona de fer feines que se n’anava a descansar una estona, però que li preparés el sopar i que després ja se’n podia anar. Quan el sopar va estar fet, ella ja no era d’aquest món, així de senzill».

La gràcia d’aquesta exposició és que abordi totes les seves vides —Florència, Roma, Barcelona, Nova York, Barcelona i l’Empordà— i facetes: la de dissenyadora de joies per a Tiffany, però també la de musa i model de tants fotògrafs (des de Colita, Maspons i Pomés a Helmut Newton), col·leccionista i amiga d’artistes (des de Dalí a Andy Warhol passant per Corberó o Llimós) i filantropa tan discreta com eficaç. La seva tasca en l’àmbit del mecenatge cultural, científic, humanitari, educatiu i de defensa dels drets humans va ser impressionant. Encara recordo l’envergadura de la seva implicació en l’Any Llull o en el Teatre Akadèmia... Una persona, doncs, amb moltes cares no sempre ben conegudes: d’aquí l’interès d’aquest projecte. Qui més em va parlar d’ella va ser el politòleg Alessandro Tessari, exdiputat pel Partit Comunista, que venia tot sovint a Barcelona per tirar endavant els seus projectes relacionats amb el set-cents aniversari de la mort de Llull.

 

Últim dia de la Glòria Bosch a la fundació: demà formalment es jubila. Teníem previst fer-li un dinar de comiat, però no ha pogut ser per les restriccions imperants. A l’espera que la situació millori, l’hem ajornat fins a la tardor. L’Antoni Vila Casas ens proposa d’anar a dinar tots tres al Léopard. La Glòria haurà estat a la fundació una vintena d’anys, però ja feia temps que se la veia cansada i, segons com, desanimada d’haver de lluitar tant per tirar endavant els seus projectes: dubto que en faci un balanç obertament positiu. Li pregunto quins han estat els projectes de què se sent més satisfeta i, sense pensar-s’ho gaire, em diu: «Llistes d’espera» i «L’amistat infinita», és a dir, el primer i l’últim. Són els projectes que responen millor al que per a mi ha de ser una exposició: l’exploració d’un tema transversal a través d’una proposta multidisciplinària, o bé el resultat de la consulta i estudi d’uns arxius que ens revelen una realitat fins llavors desconeguda. Curiosament, són dos projectes en què ha pogut actuar amb total llibertat i amb la complicitat de la mateixa persona, la historiadora de l’art Susanna Portell. En l’endemig, vint anys d’una feina excessivament tutelada i interferida que no l’ha acabat d’omplir ni de satisfer: prou que s’entén.

 

La sagacitat de moltes dones enfront de la ceguesa —o miopia— de tants homes. Tòpic cert, que comprovo tot sovint. Ahir, sense anar més lluny, vam trobar-nos pel carrer amb uns amics de Calaceit a qui només veiem d’estiu en estiu. Fa un any els vam proposar de sopar plegats, però de seguida va quedar clar que més aviat esquivaven la trobada: ho vam atribuir a un excés de zel per la pandèmia i el risc de contagi. Enguany s’ha repetit l’escena, amb una resposta igualment evasiva.

Quan hem arribat a casa li he comentat la sorpresa a la Núria, i tot d’una m’ha respost: «A la P. li passa alguna cosa. T’hi has fixat que somriu més que no parla?». De sobte ho he entès tot: allò que ni m’havia passat pel cap se m’ha fet de sobte evident. La capacitat d’observació i anàlisi de determinades realitats per part de les dones pot ser molt superior a la de molts homes.

 

Anem al riu, al toll de l’Assut del Molí Nou. Són més de cinc quilòmetres que baixen giragonsejant entre oliverars, vinyes i camps d’ametllers: un paisatge de què mai no em cansaria. Igual a si mateix des de fa segles, però permanentment renovat. Eixut, recremat i tanmateix fructífer. Treballat, arrugat, clivellat, assedegat. Un paisatge sofert discretament viu que gasta, però, uns certs aires d’immortalitat que li donen tants anys de constància i d’un compte de resultats tangibles. Al fons de la vall, fent de partió entre Terol i Tarragona, el curs de l’Algars. Baixa amb força menys aigua que fa un mes, però banyar-se al nostre gorg continua sent una delícia: un plaer de déus.

 

Les Fures (Viena, 2020) de Llorenç Villalonga: una reedició d’una de les seves obres més desconegudes. Va ser publicada a Mallorca el 1967 i fins fa uns mesos no ha tornat a estar a l’abast del lector. Escriptura irònica, intel·ligent i d’una gran plasticitat: pocs autors com Villalonga produeixen aquest efecte amb tanta immediatesa. Tot és començar l’obra i quedar atrapat per la seva xarxa verbal que tot ho pot i tot ho sap. L’obra pertany al cicle de Bearn i se centra en l’evocació dels anys d’infantesa: «Puc dir que dec la vida a una rebel·lió, i aquests primers records foren la lliçó més gran d’immoralitat que he rebut en la meva no ben encarrilada vida». Una ben curiosa novel·la de formació, doncs: l’efecte paradoxal Villalonga. De vegades és excessiu: la veu del narrador no acaba d’encaixar —per massa sàvia— amb la del personatge que encarna, però tant és: quin gust llegir aquest narrador tan saberut... Sobretot la primera part, que m’ha fet pensar en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber. Bearn com a «llogaret d’ègloga», la infantesa com una arcàdia, sí, però són les Fures, «profetitzadores de desastres», les qui millor encarnaven tot aquest món màgic: per això «seguien igual, miserables com sempre, apartades de tothom, endolades, sense edat, quasi sense sexe, vertaders esperits malèfics». Sense el contrapunt de les Fures, aquest món no seria tan enyorat: d’elles prové, doncs, l’energia narrativa amb què és evocat i gairebé invocat.

 

Dinem a la solana de casa amb els fills i uns seus amics: encenc la llar de foc, destapo una ampolla de cava i fem l’aperitiu mentre crema el foc i es va fent la brasa. Fa trenta anys que prenem aquestes botifarres, xoricets i baldanes d’arròs i de ceba a la brasa i mai no ens han fallat: tenen el gust i la textura de sempre; retenen intacta la capacitat de satisfer les nostres papil·les. Cada cop passa menys, però, que un mateix producte mantingui les qualitats al llarg del temps, no es ressenti de cap forma de degradació o adotzenament.

Rituals d’estiu a la casa de sempre: que per molts anys els puguem continuar fent.

 

Després d’haver enllestit la seva traducció dels poemes de Rose Ausländer, en Feliu Formosa prossegueix incansable la seva tasca com a intèrpret de poesia alemanya i ja està treballant en un volum recopilatori de totes les de poemes de Bertolt Brecht fetes fins ara i alhora ampliat amb noves traduccions: una magnífica notícia. Si hi ha un poeta que reflecteixi totes les tensions, contradiccions, somnis, utopies i decepcions del segle XX és Brecht: en aquest sentit, pocs autors encarnen tant l’esperit del segle passat com ell. Potser cap. Però en Formosa va més enllà, tal com em diu en l’últim correu que m’envia: «Crec que la tria dona una idea de la importància de Brecht i de la gran i sorprenent actualitat que té la seva poesia. Vivim en un món en què les amenaces, les injustícies i les dures realitats que ell va viure encara les podem reviure, i ell en parla amb un deteniment i una qualitat poètica indiscutibles». De fet, potser és normal que sigui així: la bona poesia té una actualitat permanent. La sentim sempre com a contemporània.

He dit «intèrpret de poesia alemanya» a consciència: els bons traductors no són sinó l’equivalent literari de la figura musical de l’intèrpret. Si parlem de les Variacions Goldberg de Glenn Gould o de les últimes sonates de Beethoven de Maurizio Pollini, també s’hauria de poder parlar del «Brecht de Formosa».

 

Sopar inesperat amb les dues filles al Consolación, a Mont-roig de Tastavins, un hotel situat a la rectoria d’una església barroca del segle XVIII. L’església, sorprenent per les mides i una cúpula espectacular, està buida i desafectada, però condiciona l’atmosfera tranquil·la i tan especial d’aquest paratge: no podeu deixar de sentir en tot moment la seva presència, el gran buit d’aquelles parets tan despullades. Fins fa relativament poc la idea de sopar fora de casa hauria vingut dels seus pares, però avui han estat elles que ens ho han proposat. Tot i ser molt joves —vint-i-cinc i vint anys— ja pensen en clau adulta i estan desenvolupant uns nivells de sibaritisme considerables. Provo d’allunyar-me’n i me les miro amb afany d’objectivitat: maques, alegres, confiades i fins burxetes amb son pare (com tantes vegades ell ho ha estat amb elles). Plaer de veure-les així de radiants. L’adjectiu pot semblar exagerat, però es vol precís i objectiu: certament és l’efecte dels aires de l’estiu —d’aquesta llum seca i brunyida del capvespre— que tot ho transfiguren, però val a dir que l’una i l’altra es troben ja en aquella edat daurada en què la vida comença a desplegar a consciència bona part de les seves arts de seducció sense mostrar encara les urpes.

 

Organitzada per Octavi Serret i Antoni David, lectura de poemes amb Emili Rosales a la plaça dels Artistes de Calaceit: a mesura que van deixant-nos, la plaça en qüestió s’omple amb una escultura en record d’aquells escriptors i artistes que hi van viure. Les ombres de José Donoso, Ángel Crespo, Mauricio Wacquez o Teresa Jassà ens acompanyen, doncs, aquest vespre tòrrid en què de mica en mica s’ha anat aixecant un corrent d’aire la mar d’agradable. L’Emili llegeix poemes del seu recull inèdit Calaré foc a la terra, que ja coneixia, però que avui em semblen encara més bons. Una poesia d’arrel elegíaca, la seva, on plana sobretot la mort de la mare però també la d’alguns amics, que provoquen uns poemes de gran alè i sàvia vitalitat, com «Un dia qualsevol» («No hi ha cap dia qualsevol: / atura’l i celebra’l / i abraça la llum / i la veu que ressona a l’escala. / No hi ha cap dia qualsevol: / ves i proclama-ho / i si convé corre pel passadís») o «Si em vetllen» («si és cert que algú vetlla per mi / ocult a l’espiral del temps [...] si és cert que en la confusa direcció del temps, / la fletxa desnortada entre ahir i demà, / algú m’ha vetllat i no l’atzar combinatori»). Retalls caçats al vol de poemes que convé llegir sencers. Per què no els ha volgut publicar, però? Vet aquí un enigma difícil de desxifrar: cap dels motius esgrimits em sembla gaire convincent i, d’altra banda, em resisteixo a pensar que l’editor —l’Emili Rosales és de fa anys el director editorial del Grup 62— s’hagi cruspit l’autor. Aquests poemes són massa bons per haver-hi deixat de creure. Pertanyen a la categoria més buscada, o si més no la més preuada: la d’aquells poemes que no poden deixar de ser escrits i que per això mateix tant ens convencen de la seva raó de ser.

Sopem a la solana de casa amb els nostres amics rapitencs: sopa de meló i truita de patates, vins de la Terra Alta. A partir dels poemes que l’Emili els ha dedicat, ens esplaiem sobre un parell d’homenots com ho van ser Gerard Vergés («Tan a prop de l’olivera mil·lenària com del laboratori, / l’home dels ulls d’un dia sense núvols, / una intel·ligència centellejant, / conrea així la gravetat com la ironia. [...] Tan discret i tan murri que als esnobs passa per alt») i Baltasar Porcel («Com una caravana adelerada / has passat pel món, / fugint d’aquest clot instintivament, / i de nou sotmetent-te / al seu magnetisme, / la casa entre els pins / on vas veure desfilar els déus grecs»). L’immens privilegi i la sort d’haver-los conegut, d’haver-ne estat amics i d’haver compartit aquesta amistat en tots dos casos. Al lluny es veu com parpellegen els llums d’Horta i, més difusos, els d’Arnes. Al fons de tot de la nit, una cinta fosca precinta la cúpula espurnejant d’aquest altiplà: la corona abrupta i escarpada dels Ports, que es desplega fins gairebé als peus de Tortosa.

 

Converses d’estiu: erràtiques o trobadisses, divertides o absurdes, lleugeres o greus, però gairebé sempre refrescants i benvingudes. Plaer de xerrar pels descosits, d’explicar o recrear anècdotes, d’escoltar encuriosits, d’obrir-se davant dels altres —la pròpia família, els amics— més del que normalment ho faríeu. Converses desinteressades que acosten, traven o estrenyen relacions, que deixen —poc o molt— un pòsit. El de la seva gratuïtat.

Recuperar la paraula com a centre d’un món compartit amb uns i altres: converses a la solana, el jardí, la terrassa o el pati de les cases. O converses de carrer, com passa davant de tantes cases a Calaceit, on la gent es pot estar xerrant fins a les hores petites. En qualsevol cas, converses airejades, i això n’afavoreix al màxim la fluència.

 

Després d’haver-nos proveït de queviures per a tota una setmana, salpem del Moll de Llevant del port de Maó a quarts de cinc de la tarda. Des de la nàutica que ens lloga el veler, ens recomanen passar la nit a port perquè està previst que a partir de les onze de la nit bufi un vent de gregal d’una intensitat considerable, però no estem gaire disposats a fer-los cas: poden més les ganes de navegar i fer nit en alguna cala del sud de l’illa.

 

El port de Maó: des que l’emboques fins a la seva reculada colàrsega, més de sis quilòmetres que són un autèntic prodigi de la naturalesa, un seu monument. Per molt que l’acció depredadora dels humans hagi fet l’impossible per carregar-se’l, el port sempre acaba sobreposant-se a tots aquests estralls —o despropòsits— i manté intacta la seva capacitat de meravellar-nos. Amb les seves illes, cales i calanques, molls, canals, fars, torres de guaita, barrancs, coves, ermites, bateries, fortaleses, llatzerets, hospitals, cases angleses, barraques de pescador, cases d’estiueig, cementiris, polvorins, indústries vàries, pobles i ciutat, és tot un món per explorar i descobrir, que mereixeria una obra a part, un monogràfic exhaustiu: algú disposat a caminar-lo durant unes quantes setmanes, sense presses, i a mirar-se’l amb uns ulls afuats de curiositat, a estudiar-lo fins a l’últim detall en tots els seus aspectes (geogràfics, naturals, biològics, antropològics, etnogràfics, climàtics, històrics, demogràfics, portuaris, navals, industrials i culturals). Algú que estigui a l’altura d’aquesta obra de la naturalesa que els humans han fet seva per a bé però també per a mal. Algú que de tot això en faci un destil·lat personal: el més difícil de fer. Un repte com una casa de pagès.

Però qui? El primer nom que em ve al cap, l’autor ideal, hauria estat sens dubte W. G. Sebald: penso en la veu narrativa d’una obra com Els anells de Saturn, que camina i pensa alhora, una de filiació peripatètica. Si som realistes, però, un dels pocs autors capacitats per fer aquesta obra és el menorquí Josep M. Quintana, que viu des de fa anys en una de les cales del port de Maó i ja va escriure una bona biografia sobre la capital menorquina. Té molts dels coneixements que s’han de tenir sobre el port i prou versatilitat literària per sortir-se’n airosament. L’únic que ha d’evitar és que tota aquesta documentació li acabi pesant massa i se’l mengi des d’un punt de vista narratiu.

 

Magnífic el llibre de Cees Nooteboom sobre Venècia, Venecia. El león, la ciudad y el agua (Siruela, 2020, traduït per Isabel-Clara Lorda Vidal): un compendi de tots els viatges i estades que hi ha fet durant més de mig segle. Un còctel, una amalgama, un collage, un fotomuntatge, un immens mosaic pampalluguejant com els que es troben a la basílica de Sant Marc. Una visió calidoscòpica que té la virtut de plantejar-se des d’una gran diversitat de punts de vista, des dels més prosaics i quotidians fins als més eteris i rebuscats, com així ho demana una ciutat atrapada en el seu propi passat que «lleva ya más de mil años fingiendo que no existe el tiempo». Venècia són moltes Venècies, la de les seves grandeses però també la del seu dia a dia, barris perifèrics (boníssima l’anada a l’Isola di San Pietro i la visita a l’antiga catedral de Venècia) o altres illes de la llacuna on ens esperen més variacions sobre uns mateixos temes (la basílica de Santa Maria Assunta a Torcello, on el món de Bizanci «toca aquí por primera vez el de Venecia»): no per res durant els seus primers temps es parlava de les Venècies (i Paul Morand prou que ho sabia quan va titular el seu llibre sobre la ciutat en plural).

Certament, moltes pàgines d’aquest volum no deixen de ser un regal de la ciutat més inversemblant i alhora pròdiga de totes, però Déu-n’hi-do les que també ha provocat la curiositat de l’autor, que de seguida va aprendre a deixar-s’hi perdre, badar i escodrinyar-la, que no s’ha estat de llegir molts dels millors llibres que s’han escrit sobre ella i que no ha parat de buscar les pessigolles a una ciutat fins a aconseguir llegir «un libro que pasa sus páginas solo», que és allò en què s’ha acabat convertint la ciutat. Venècia, però, les primeres vegades que t’hi passeges et sobrepassa, t’encanta i t’atordeix de mala manera, et converteix en un seu titella, et redueix a la inerta condició d’espectador excessivament rendit als seus atributs. Retut, paralitzat: tanta devoció no pot ser bona. Per poder extreure’n alguna cosa, per poder començar a dir-hi la teva, no n’hi ha prou amb ser reincident: li has de fer els honors, t’hi has d’instal·lar, hi has de passar unes quantes temporades de manera absolutament desinteressada. Llavors pot ser que se t’obri i comencis a traspassar aquella primera fase d’obnubilació, sabent —això sí— que la seva capacitat de meravellar-te és inextingible. Et caldrà, però, elaborar un mínim mètode per poder entrar en alguns dels seus secrets i misteris. Encara que Nooteboom ens digui que «ahora que estoy aquí me doy cuenta de lo difícil que es hacer lo que en el siglo XIX se hacía sin ningún reparo: describir minuciosamente lo que se ve, de forma impresionista, hasta el último detalle», és evident que el té o que l’ha trobat: un de contrapuntístic o ambivalent, impressionista i alhora realista, reactiu i proactiu, detectivesc i flâneur, concret i abstracte, pacient i persistent, vital i llibresc. El resultat és aquest llibre tan ric, profús, excessiu, contradictori i sorprenent com ho és una ciutat que pots llegir «al ritmo de tus pasos». Un llibre que està a la seva altura, cosa no gens fàcil ni previsible, sense tenir d’altra banda la més mínima pretensió d’exhaurir-la (no ens parla d’algú tan venecià com Mariano Fortuny ni a penes del Ghetto, ni de San Sebastiano, al Dorsoduro, on hi ha alguns dels millors frescos de Veronese, ni sobretot de cap dels seus grans músics, màxima absència, perquè els Gabrielli, Andrea i Giovanni, Monteverdi o Vivaldi encarnen l’esperit de Venècia tant com ho puguin fer els seus pintors, per no parlar de Liszt o Wagner, que també hi van mantenir una relació de gran intensitat). Però no passa res, perquè com ell mateix diu: «Esta ciudad no tiene fin, ni en la imaginación ni en la realidad. Una ciudad rodeada de agua carece de límites, está en todas partes. Una ciudad telaraña, un laberinto imposible de desenmarañar y en cuyas redes sigues atrapado, aunque lleves ahí un año». Estic segur que la seva Venècia encara no s’ha acabat: ni pot ni ho vol.

 

Aquesta obra de Cees Nooteboom està datada el setembre del 2018 a Sant Lluís, Menorca, i l’atzar ha volgut que jo l’hagi llegit tres anys després en aigües menorquines, entre les cales de Binigaus i Algaiarens, sense posar el peu a terra ferma. Potser per això hi he sintonitzat tant: em trobava en el medi adequat.

 

Un cop arribem a Fornells, anem a veure la Glòria Prat a casa seva. Ja ens esperava: té l’aperitiu a punt i pugem al que havia estat l’estudi d’en Josep Serra Llimona. Tot hi està tal com ho va deixar: els dos cavallets, un oli a mig fer i un parell d’obres penjades a les parets (un bodegó amb cebes i albergínies i un paisatge del camí de Tramuntana). I, des de la finestra, aquella vista impagable sobre el port, la badia i el Toro que va pintar tantes vegades: en va fer el seu motiu més recurrent. Per a ell, que era tan «joanmaragallista», segur que aquella badia encalmada era com un tros de paradís. Recordo la facilitat amb què l’esbossava a cop de llapis quan es disposava a pintar-la de nou: era un paisatge absolutament interioritzat. L’havia analitzat des de tots els punts de vista i el duia a dins, però necessitava sentir-lo a prop per pintar-lo. En Pep va ser un pintor dels d’abans, dels de tota la vida, dels qui sense la presència i l’estímul del motiu —el que sigui— són acabats. Aquest és el primer estiu sense ell i el recordem tot fent un ginet en aquella terrassa on havíem passat plegats tantes nits d’estiu xerrant, prenent la fresca o abismant-nos en aquell cel formiguejant d’estrelles.

 

L’espectacle oral o escrit dels sentiments, en general no m’interessa gaire: el trobo obscenament retòric. D’una obscenitat tan enganyosa com insofrible: no hi ha res més fràgil, fluctuant i evanescent que això que en diem sentiments. Molts, la gran majoria, se’ls endú l’aire com si res: neixen amb la mateixa facilitat que moren. Per això soc del parer que no cal prestar-los gaire atenció i més aviat relativitzar-los tant com sigui possible abans de veure la facilitat amb què es fan fonedissos. Ara bé, al costat d’aquest sentimentalisme de foc d’encenalls, vacu i embafador, hi ha una categoria de sentiments que, justament per tenir un pes específic considerable, més val que romanguin en silenci fins al dia que verbalitzar-los tingui tot el sentit. Normalment la millor manera de demostrar la majoria de sentiments és per la via dels fets.

 

L’últim dia de travessa hem sopat a Sant Joan de Binissaida amb en Josep M. Quintana i na Gràcia Seguí, que s’han jubilat però no paren, cadascun a la seva manera i al seu ritme. Abans ens hem passejat pels oliverars que envolten aquest hotel rural fins a arribar a un parell d’eres antiquíssimes que acaben de restaurar: tot i el seu abandó, són un monument a uns temps i a una feina no tan pretèrits. Ara estan recobertes d’unes pinzellades de líquens d’un color entre ocre i ferruginós, però si ens hi acostem veurem com de desgastades estan les toves del seu paviment: aquí sí que, valent-se de batolles, corrons o trills, s’hi va separar el gra de la palla durant molts anys (la casa principal és del segle XVIII). Emmudides com estan, només un pintor —en Miquel Vilà, en Vives Campomar?— les pot fer parlar de nou des del seu fora de joc irremeiable. Tots aquests camps d’oliveres, tan ben delimitats per unes parets seques que serpentegen fins a la cala de Sant Esteve, fan presagiar un gran oli fet amb arbequina i amb la varietat d’origen grec koroneiki, com així ho comprovem al cap d’una estona.

Després d’haver regentat una farmàcia fins a la jubilació, na Gràcia ara és síndica de greuges i per això no ens podem estar de parlar de l’Emili de Balanzó, que també n’era i ens va deixar al principi de tot de la pandèmia. Intueixo que devem ser molts els qui el trobem a faltar, els qui aquest primer estiu que hem pogut tornar a l’illa sentim permanentment un gran buit: de manera tan discreta com eficaç, la seva era una presència que omplia com poques n’he conegut. «A l’única cosa que no m’acostumo —diu en Josep M.— és a pensar que ja no ens tornarem a creuar pel carrer ni farem cap més xarreta. Sense ell, els carrers de Maó no són el mateix, ni la vida cultural de l’illa: ell estava al darrere de moltes de les iniciatives que es tiraven endavant des de la societat civil. Va ser un ciutadà, i un conciutadà, dels més compromesos i cordials que mai he conegut». Això ho diu algú que tampoc no ha parat d’impulsar nous projectes de tota mena, però hi ha una diferència decisiva: l’un és illenc i no deixa de ser una baula més d’aquella burgesia il·lustrada i emprenedora que va néixer amb la colonització dels anglesos; l’altre era un barceloní que hi havia anat a parar per feina a principis dels anys seixanta i que s’hi va integrar del tot fins a convertir-se en la cara més visible de la promoció de l’illa en tots els fòrums turístics nacionals i internacionals.

 

Em truca en Daniel Giralt-Miracle per fer-me unes consultes sobre el dia que ens vam conèixer —a la galeria Dau al Set, a principis dels anys vuitanta, en companyia de Marià Manent, Tomàs Garcés i Josep Piera—, però sobretot per dir-me, eufòric, que ja porta escrites una cinquantena de pàgines d’un text memoria­lístic que no serà ben bé unes memòries, sinó més aviat «unes espurnes, uns llampecs, uns retalls de memòria, que no és el mateix, prou que ho sé: algunes de les coneixences i episodis més interessants que he fet i viscut. Ara estic evocant els prolegòmens de l’Any Gaudí, quan havia de convèncer a una i altra banda de la plaça Sant Jaume de la necessitat de celebrar-lo amb la seva implicació conjunta en uns temps en què les relacions entre Generalitat i Ajuntament estaven sota mínims, però m’he proposat deixar bé, molt bé, tant el president Pujol com l’alcalde Maragall, perquè em semblen dos grans polítics: ja m’agradaria que els tinguéssim ara».

Amb la quantitat d’artistes que ha conegut, feines que ha tingut i projectes que ha impulsat, no dubto que pot ser un text molt i molt sucós, però l’amic Giralt-Miracle haurà d’aprendre, escrivint, a ser menys educat i exquisit del que sempre ho és en el tracte personal. No es pot quedar bé amb tothom: unes memòries sense sal i pebre surten irremeiablement descafeïnades.

 

Anem a veure l’Elena Cristòfol a Naüja: noranta-set anys molt ben portats. La trobem al jardí, sota una ombrel·la, de cara al Puigmal. Viu en una barreja —o, més ben dit, una simultaneïtat— de temps fascinant, com si el passat pugnés per ocupar el lloc del present i, a aquestes altures de la vida, s’haguessin gairebé esborrat del tot les fronteres entre l’un i l’altre. Es nota que això és el que li agrada i que, així que pot, torna a estimbar-se en algun episodi del passat per mirar de reviure’l amb la màxima precisió: quan ens en parla, va amunt i avall, fent tentines, com si anés a les palpentes, i fa tot l’efecte de ser un bus que busca orientar-se en aquesta nova experiència del temps. Ens torna a parlar de la primera vegada que se’n va anar de Cerdanya, del seu viatge iniciàtic a Santander, just acabada la guerra mundial; de la trobada amb Joaquín Fernández Sahagún, amb qui va visitar per primera vegada el Prado. O de com, d’un dia per l’altre, es van decidir a casar-se amb l’Antoni Cayrol, que amb el temps esdevindria el poeta Jordi Pere Cerdà. De comú acord amb la seva filla Marie, l’Elena ha decidit no pujar a Perpinyà i passar l’hivern a Sallagosa, a casa seva: «Aquests aires em proven, aquestes muntanyes són les que vull veure, sento que formen part de mi. Soc cerdana de soca-rel i és aquí on vull passar els meus últims temps. Després, un cop no hi sigui, que les meves cendres es barregin amb les de l’Antoni i els nostres fills les espargeixin al Pastoral, en aquell prat just al damunt de Sallagosa des d’on hi ha la millor vista sobre Cerdanya». Ens ho diu somrient, com qui no vol la cosa. Quina gran dona!

 

Al seu llibre sobre Venècia, Cees Nooteboom a penes parla de música, i menys encara de música veneciana. En tot el llibre hi ha una única escena en què sí que ho fa: un vespre de tardor l’autor s’acaba refugiant de la pluja a l’església de San Rocco i assisteix bocabadat a un concert del Cor Thomas Tallis en què s’interpreten sobretot obres de Palestrina, però també d’altres compositors com «Gabrieli, William Byrd y Christopher Tye; todo ello de una grata antigüedad». Sense especificar si es tracta de l’oncle o del nebot, el de Gabrieli és, de fet, l’únic cognom de compositor venecià que apareix en tot el llibre, cosa del tot sorprenent si en l’altre plat de la balança hi posem les constants al·lusions a artistes venecians; és més, el paper cabdal que per ell juga la pintura a l’hora de desentrellar l’esperit de la ciutat. No es tracta en cap cas de buscar les pessigolles a l’autor, sinó de posar de manifest com ens encaminem cap a un món on el paper de la música dita clàssica —medieval, renaixentista, barroca, neoclàssica, romàntica, moderna o contemporània, tant és— cada cop serà més residual fins al punt de convertir-nos tots plegats en uns analfabets musicals, la qual cosa no és pas dolenta per ella mateixa, si no fos que el nostre patrimoni musical és d’un pes i un interès aclaparador. Sense tot aquest llegat musical no ens acabem d’explicar, ni cadascun de nosaltres ni encara menys cadascun dels mons i societats en què es va originar.

I Venècia tampoc. N’hi ha prou amb escoltar unes quantes obres d’Andrea o Giovanni Gabrieli —motets, madrigals o música purament instrumental— per adonar-nos de fins a quin punt la seva música explica el món venecià de la segona meitat del segle XVI —la transició del renaixement cap al barroc— tan bé com ho pugui fer l’obra del Ticià, Il Tintoretto o Il Veronese, per no parlar dels seus evidents punts de contacte, dels paral·lelismes que relliguen uns i altres, com ara la recerca de la potenciació del color plàstic i musical. La música d’aquest parell de compositors, oncle i nebot, resulta inconfusible pel seu so net i potent, pel cromatisme, pels contrastos i el dramatisme sonor: uns termes del tot insuficients, però, per referir-nos al seu caràcter exultant i exuberant. La música d’una societat benestant, cultivada i confiada que s’hi veia del tot reflectida. En qualsevol cas, és una música que s’ha d’entendre en estreta relació amb un determinat espai arquitectònic: el de la imponent basílica de Sant Marc, d’una acústica excel·lent, amb les seves galeries i balconades separades, on certs compositors van optar per disseminar els diversos grups d’instruments i cors —cori spezzati, que en deien— per treure partit de l’asincronia del so inevitable entre uns i altres i obtenir uns efectes acústics estereofònics d’allò més espectaculars. Així neix la «policoralitat», com la conseqüència directa d’un determinat espai arquitectònic, però que després es va difondre arreu d’Europa. En qualsevol cas, els Gabrieli van compondre un seguit de grans obres per a dos i fins i tot tres cors, grups de metalls, instruments de corda i orgue —a Sant Marc n’hi havia un parell d’oposats— que es van erigir en les màximes representants del que se’n va dir l’estil antifònic —alternat— per oposició al polifònic. I després d’ells va arribar a Venècia el gran Monteverdi, que durant trenta anys va ser mestre de capella de Sant Marc —com els seus predecessors— i va acabar de segellar el pas del renaixement al barroc bo i convertint-se alhora en un dels més grans compositors de tots els temps. Monteverdi mereixeria un capítol a part, però tot i acompanyar-me des de fa molt de temps no seré tan temerari per gosar-lo fer. Sigui com sigui, potser cap com ell ajuda a entendre l’esperit tan ambivalent i contradictori de la ciutat que el va acollir.

 

Penúltim dia de vacances: sopem al jardí de casa davant d’una lluna gairebé plena. Fa una mica de fresca, la justa per mantenir-nos amb els sentits desentumits. Aire net, brunyit, gairebé resplendent, que permet que les carenes de les muntanyes que ens envolten es retallin amb una precisió inusitada i que la cúpula del cel sigui una cabassada d’estrelles. Concert de grills inacabable, policoral i obsessiu: sembla omplir tot el cosmos. Un sopar discret, fet de les sobralles d’aquests dies: una mica de trempó, amanida de ruca, pa amb tomàquet i fuet, formatge de Maó amb raïm. Destapem una ampolla d’un vi correcte, sense pretensions. I tanmateix la sensació de plenitud és completa. Tant la Núria com jo sabem que a la vida sovint no cal demanar-li gaire més, que moments com aquest són impagables i que la recepta d’una felicitat assequible pot ser fins i tot simple.

 

Després de molts anys d’haver-la llegit en una edició de Seix Barral i en una altra d’Adelphi a Venècia ja fa més de trenta anys, rellegeixo Andreas d’Hugo von Hofmannsthal, l’autor de la cèlebre Carta de Lord Chandos a Francis Bacon en què a principis del segle XX (1902) palesava una crisi de llenguatge així com una mena de desintegració del propi jo per justificar el seu silenci literari davant un amic: «passava només que els mots abstractes, als quals els llavis per força se sotmeten per donar llum a qualsevol judici, se m’esmicolaven a la boca com bolets corruptes (...) però a poc a poc s’estengué aquest dany com la taca d’un àcid corrosiu (...). És a dir, no escriuré cap llibre més perquè el llenguatge amb què potser se m’oferiria no sols la possibilitat d’escriure sinó també la de pensar, no és ni el llatí, ni l’anglès, ni l’italià ni l’espanyol, sinó un llenguatge del qual no conec ni una sola paraula, el llenguatge que fan servir les coses mudes per parlar-me, i amb el qual, potser, quan seré a la tomba, hauré d’enfrontar-me amb un jutge desconegut». Un text visionari, crític, simptomàtic com pocs. D’aquí la curiositat per veure com després se les va manegar aquest autor tan lúcid a l’hora d’escriure aquesta novel·la que l’editorial pollencina Quid Pro Quo publica per primer cop en català en traducció de Clara Formosa Plans. Pot ser que amb aquesta novel·la es proposés sortir de l’atzucac en què es trobava? Segurament: hi va començar a treballar cinc anys més tard i hi va estar treballant fins gairebé el final de la seva vida. Diguem-ho d’entrada, es tracta d’una novel·la inacabada, potser fallida i tot, i tanmateix d’un enorme interès: una novel·la de formació —un viatge d’un jove austríac a Venècia l’any de la mort de l’emperadriu Maria Teresa, el 1778—, però d’una formació impossible per un excés de consciència de si mateix («una religió del jo») i d’ambició de totalitat («la naturalesa completa d’un home ha de sortir a la llum en una lluita com aquesta amb el seu caos interior») i, doncs, narrativament avortada. Però aquesta mateixa impossibilitat d’acabar-la propicia un canvi sobtat de registre i, a partir d’un cert moment, el text es desplega més com un guió del que hauria de ser la novel·la que no pas com una novel·la stricto sensu, i això paradoxalment n’agilitza el ritme i redobla —i de quina manera!— l’interès de l’obra. En successius afegits —diaris, cartes i apunts diversos—, Hofmannsthal no cessa de fer i refer nous plans i sinopsis dels diversos capítols de la novel·la, va polint la caracterització de cadascun dels seus personatges, les escenes decisives i els moments clau dels diàlegs, fins a fer d’això, d’aquesta recerca del guió ideal de l’obra, la mateixa novel·la, o si més no allò que més s’hi acosta. Estem, doncs, davant d’una novel·la que es busca a si mateixa en la mesura que el seu principal protagonista també ho fa de manera obsessiva («L’habitual “jo”, una construcció insignificant, un espantaocells»): una novel·la de formació que deriva en una de caire filosòfic (en la línia de les de Goethe o Novalis, de les quals no per res en cita tot sovint idees).

Feta de dualitats i dobles sentits («Tot té un doble sentit»), dualitats personificades i en un mateix («Hi ha homes capaços [...] de tenir un igual i un oposat?»), dualitats i polaritats irreconciliables («Les dues meitats de l’Andreas, l’una disjunta de l’altra»: cos/esperit, aparença/essència, sensualitat/idealisme, tangible/intangible, angoixa/serenitat, dependència/llibertat, superfície/fons, extroversió/introversió, ser/aparentar, atzar/
fatalitat, finit/infinit, aglutinant/dissolvent, luxe/ascetisme, inhibició/desinhibició, tots ells conceptes que en un moment o altre apareixen en aquest llibre); crisi de subjectivitats («l’Andreas no creu realment en les seves experiències»), salts en el temps i discontinuïtats narratives, Andreas palesa la impossibilitat d’assolir una autèntica harmonia entre aquests contraris de què el personatge se sent fet: «Soc una existència fallida, precipitada enmig de la tempesta des de l’altura de la meva família».

 

Per què, però, va a Venècia l’Andreas? «Perquè allà la gent gairebé sempre porta màscara» i «són les màscares que diferencien els individus», segons que se’ns diu. Aquesta ciutat li agusa alhora la sensibilitat i l’enteniment: «La seva explicació de què li ha ensenyat a no respectar la perfecció sensual, malgrat que hi és sensible (aquella perfecció sensual, com la que es manifesta en Veronese, en la relació d’un blanc perfecte amb una gola nua, i també en Correggio): l’estat de decadència de Venècia li ha ensenyat la vanitat de totes les coses».

Venècia o el gran teatre del món.

 

Conversa amb el meu cosí Oriol Nadal, que a finals de febrer va rebre la terrible notícia que tenia un sarcoma molt agressiu, però a qui la setmana passada van comunicar que el càncer primari havia disminuït bastant i la metàstasi dels pulmons pràcticament desaparegut: la químio ha donat molt bons resultats, encara que ja n’ha iniciat un nou cicle i en té encara per quatre mesos ben bons, és a dir, fins a finals d’any. Se’l veia content i animat, amb bona cara i una lluïssor als ulls que ho deia tot: durant molts mesos va creure que no se’n sortiria, veia el futur molt negre i tenia clar que li quedava a tot estirar un any de vida. Es va disposar a arreglar papers i calaixos per quan no hi fos, a deixar una situació endreçada a la família, a traspassar la feina a la seva dona, la Lídia, però no va poder evitar —em diu— unes setmanes d’un humor molt macabre que van patir-lo els qui estaven més a prop seu: «Quan hi penso, ara em sap greu, però necessitava fer-ho, no ho podia evitar: era una vàlvula d’escapament, va ser la manera de canalitzar la barreja de cabreig, incertesa i impotència que sentia en tot moment. Em sentia acorralat i l’únic que podia fer era practicar un cert sarcasme amb els qui em sobreviurien, com si en tinguessin cap culpa». Quan menys s’ho esperava, però, s’han capgirat les tornes i ara l’Oriol més aviat ha de frenar l’envestida d’optimisme que des de fa uns dies s’ha apoderat d’ell: «Sort que les cames m’ho recorden tot sovint, que estic fet una desferra. No tiro ni a cops de sabatot. L’altre dia li deia a l’Andrea: “Ja ho veus: t’havia promès que aquest estiu pujaríem al Torreneules i ens hem hagut de conformar, i encara gràcies, amb anar a la font del Coronel”». Així que pugui, li recomano distreure’s amb la posada a punt del seu assaig inèdit sobre ortotipografia, segurament l’obra de la seva vida, si més no aquella a què ha dedicat més hores. Espero que el vegem publicat d’aquí a un any o dos a tot estirar.

 

Llegit el llibre de Lluís Maria Todó Un diàleg imaginari (Club Editor, 2021), sobre Stendhal, Flaubert i Proust: sens dubte el millor homenatge que un lector, professor, traductor i escriptor com ell podia fer a tres dels seus autors preferits després d’haver-hi conviscut durant quaranta anys. Un llibre de jubilació, literalment i en tots els sentits. Una obra d’autoajuda amb què es recupera d’una malaltia greu (no ens diu quina): «He passat bastant de temps malalt, més d’un any estirat al sofà de casa o al llit, sense energia» (així comença, proustianament, aquest text). Un híbrid entre assaig, crítica i memòries que li permet abordar l’obra i la figura d’aquests autors des de múltiples punts de vista, entrar-hi i sortir-ne amb una gran llibertat de moviments i propiciar no sols un diàleg amb ells sinó entre ells, i aquí és on el llibre assoleix alguns dels seus millors moments, quan es converteix en una gran conversa. «Un llibre de relectures», ens diu l’autor. Una obra-collage, podríem afegir: «Aplega pàgines que han sigut escrites expressament, i d’altres que procedeixen d’articles, dietaris, conferències, pròlegs o apunts de classe», però quin collage, perfectament trenat, acoblat i equilibrat (si no ho sabéssim, ni ho sospitaríem). El seu ritme compositiu és d’una gran agilitat, varietat i imprevisibilitat: el text es fa i refà constantment i acaba adquirint un ritme gairebé calidoscòpic. Per què? Perquè al seu darrere hi ha, abans que res, un escriptor, de totes la condició que li va arribar més tard, però sens dubte aquella on totes les altres van acabar confluint: per això el llibre es llegeix per damunt de tot com un producte literari, molt més que no assagístic o acadèmic. Com un estuari on fan cap, d’una manera o altra, algunes de les principals lliçons d’aquests tres escriptorassos: «Stendhal, el mestre en les arts de viure, estimar i escriure; Flaubert, l’artífex d’una perfecció impol·luta que sembla costar la vida; Proust, el més gran de tots, la companyia eterna, l’inventor de molts de nosaltres».

Quan el 1990, essent jo editor, vaig encarregar a Lluís Maria Todó la traducció de Madame Bovary i al cap d’un parell o tres de setmanes em va portar unes quantes pàgines de mostra, vaig quedar tan gratament sorprès per com de bé lliscaven que se’m va encendre la llumeta: «No deus ser pas novel·lista?», li vaig preguntar. Es va quedar molt sorprès que ho hagués intuït, detectat o endevinat a través «només» d’una poques pàgines traduïdes, però em va semblar molt evident que només algú que escrivia podia traduir un text tan complicat amb tanta expertesa. L’endemà em feia arribar el manuscrit de la seva primera novel·la, entretinguda als despatxos d’un parell d’editorials, la vaig llegir de seguida i quaranta-vuit hores després ja signàvem el contracte d’edició de la que seria la seva primera novel·la, Els plaers ficticis, que va sortir un any abans que la traducció de Madame Bovary. Llegint Un diàleg imaginari també ens queda clar que darrere seu hi ha un autor molt considerable que potser ha escrit, tot sigui dit de passada, una de les seves millors obres, si no la millor. La més sàvia i pletòrica, aquella per a la qual s’havia estat preparant tota la vida sense saber-ho.

 

Arribem a l’Escala cap al vespre (primer dia de setembre). Abans del pregó que li han encomanat, l’Antoni Vila Casas (a punt de fer noranta-un anys) vol passejar una estona: sap molt bé on vol anar, hi va de dret. Tarda esplendorosament esllanguida, mar de calma blanca: la badia de Roses als nostres peus. Només sortir del cotxe s’adreça a una dona jove per demanar-li el nom d’una casa, i després a una altra per saber on és la farmàcia que solia haver-hi en aquella cantonada, i més endavant a una altra per saber el nom d’un bar: «Oi que aquí hi havia un bar que es deia La Cavorca?». «No, fa molts anys que som aquí i no n’hem sentit mai a parlar». «Quant de temps fa que sou aquí?». «Molts anys, cap a setze. De quan ens està parlant vostè?». «No ho sé, de principis dels anys seixanta». Llavors la cara d’aquella dona granadeta s’il·lumina: «Ah, encara no havia aterrat a l’Escala». L’Antoni es queda momentàniament desconcertat, però reacciona ràpid: «Vostè és molt jove i jo molt gran: aquesta és la qüestió». Era clar que estava buscant el seu propi passat amb una urgència mal dissimulada per encertir-se que el que es disposava a explicar —un enfilall de records relacionats amb els vuit anys que hi va tenir una casa i l’amistat amb el farmacèutic Puig Guillot, el primer a parlar-li’n— s’ajustava a la realitat.

Una estona després, feia el pregó a la plaça de l’església i la capbussada en el món dels seus records va calar entre el públic, sobretot quan algú sentia a parlar de manera inesperada de son pare, d’un familiar o d’un conegut. Arribar en aquestes edats amb una tal barreja d’energia i disponibilitat, que admirable i envejable! Després encara ens espera un sopar al Molí amb l’alcalde i uns quants amics comuns (Duarte, Planas, Seguranyes, etcètera). Ens aixequem de taula a la una, però tret de l’alcalde ningú no sembla tenir son.

 

Ens llevem amb ganes de fer una passejada fins a Empúries, però plou. Visita a la Fundació l’Olivar d’Enric Pladevall, a Ventalló: fa temps que hi volia anar però no acabava de trobar el moment. La llum d’avui, tamisada i fresca, esmorteïda, és perfecta per passejar en aquest parc d’escultures: sembla talment que estiguem a Anglaterra (penso en el museu a l’aire lliure de Yorkshire, on fa uns anys vaig veure unes magnífiques exposicions de Miró i, sobretot, de Plensa: potser la millor que li he vist i que li veuré mai). El paraigua fa que cadascú es concentri més en el que veu i sent i flaira. Escampades d’ací d’allà, les escultures fan un gran efecte. La pluja les ha rentat i el material de què estan fetes —ferro, fusta o basalt— té com una lluïssor interior que crida el visitant: per les seves mides, però sobretot pel seu emplaçament, algunes semblen tòtems. Com la que s’anomena «Tità amantis», de nou metres d’alçària, feta de fusta d’auró i ferro: impactant en la seva aparent senzillesa monumental. De lluny estant, us rep quan entreu: us espera sense presses, segura de si mateixa, imanta la vista, us hi heu d’acostar per tocar-la i saber què hi fa, tota sola, enmig d’aquell prat immens. De sobte us adoneu que aquesta gran clariana envoltada d’alzines, oliveres i xiprers, evoca l’espai d’una catedral amb les seves capelles a banda i banda, on ens esperen —mig amagades— algunes de les millors escultures, com l’homenatge a Noguchi, un dels seus referents, feta amb cinc pedres de basalt procedents del Japó i arrecerades per un absis de xiprers: «Quan creixin una mica més, els podaré per dalt i així s’eixamplaran fins a formar un únic arbre». Caminem més en silenci que xerrant: l’escultor no sembla voler imposar-nos cap teoria ni s’esplaia en xerrameques vàcues, està prou segur del que ha fet i deixa que cadascú es vagi trobant amb les seves obres i s’hi relacioni com vulgui. Aixeco la vista i sempre n’entreveig alguna que fins llavors m’havia passat desapercebuda. Al fons de tot d’aquesta immensa clariana ens hi espera una cripta: a dins, una olivera mil·lenària procedent de l’Algarve. Un monument de la natura reconvertit en art: just el contrari del que passa amb les altres escultures, que més aviat volen arrelar i fusionar-se amb el paisatge on es troben. Al fons de la cripta una fina pel·lícula d’aigua on es reflecteix; de tant en tant, un degoter que trenca el silenci i dona vida a tot plegat. Miro i remiro l’olivera, polida, entortolligada en si mateixa però deslliurada del seu pes i funció: ara flota, no pesa. M’adono que està capgirada i que sembla una crucifixió. Un gran moment.

 

Trobada amb la Viki i l’Alejandro, germans del pintor Luis Claramunt (1951-2000), als Espais Volart: tots tres van estudiar a l’escola Aula, però només un any, el primer de l’escola, quan estava situada en una torre a la cantonada dels carrers dels doctors Roux i Carulla (en Luis l’anomenava jaula: no s’hi va trobar bé i els pares van decidir treure’n els tres germans). Amb la Sílvia Martínez Palou —arquitecta i autora de l’única tesi sobre el seu cosí pintor— els expliquem in situ el plantejament d’exposició que tenim al cap i ja els sembla bé que el vulguem presentar sobretot com un pintor-pintor (a diferència de l’exposició del MACBA, en què se’n distorsionava la imatge des de plantejaments més conceptuals), com algú que des del principi va tenir clar què volia ser i fer: «Quan era jove, sempre que podia anava al Museu d’Art Modern del Parc de la Ciutadella: li encantava, s’hi va passar moltes hores. De fet, va ser allà que es va formar, i era capaç de passar un munt d’hores davant de La batalla de Tetuan o dels olis d’en Casas, Rusiñol, Nonell, Gimeno o Mir: aquesta va ser la seva autèntica escola». Parlem del títol: a la Viki ja li agrada «Naufragis i tempestes», però l’Alejandro prefereix el primer que havíem dit, «L’illa del tresor». Per la germana gran, metgessa i molt pròxima al seu germà, el títol funciona en la mesura que reflecteix prou bé el que va ser la seva vida. Al germà petit, en canvi, li sembla que la pintura d’en Claramunt, més que dramàtica, és molt literària: «Des de sempre en Luis va viure en una mena de realitat paral·lela a través de la lectura d’una sèrie d’obres que rellegia cada any, i sovint més d’un cop: a més de L’illa del tresor —jo tinc el seu exemplar i no pot estar més rebregat—, Els secrets del mar Roig d’Henry de Monfreid, que va traduir, i altres obres, com un tractat de tortures medievals que l’entusiasmava. Moltes de les seves obres reflecteixen aquest gust per un imaginari gore, i és per això que a mi em sembla que el títol de “L’illa del tresor” funciona millor, però entenc el punt de vista de la meva germana: al cap i a la fi, la trajectòria del Luis va tenir un nombre de naufragis i tempestes superior al normal. Però potser això va ser així justament perquè vivia en un món molt literari, massa i tot. Les seves topades amb la realitat venen d’aquí. Va ser, però, una opció vital claríssima: no volia viure de cap manera una vida burgesa i això el va portar literalment a desclassar-se, agitanar-se del tot, anar-se’n a viure al barri Xino, freqüentar tavernes, passejar pel port i imaginar-se vivint una vida d’aventures. És a dir, convertir-se en un personatge d’aquelles novel·les que tant li havien agradat i continuaven fascinant-lo».

 

Avui divendres (3 de setembre) dinem tard al restaurant D&C de la Fosca, davant del mar: un rèmol a l’all cremat deliciós. Fa sol, la mar està remoguda, bufa una llevantada considerable (la típica d’aquestes dates). Sembla que encara podrem fer una sucada abans d’anar a Palafrugell, però en qüestió de minuts el temps canvia i descarrega un bon xàfec que deixa carrers, terrasses i jardins del tot negats. A les set del vespre, diàleg a la Fundació Josep Pla amb Mariona Seguranyes a propòsit de l’exposició que ella mateixa hi ha comissariat, «De Palafrugell a París, 1913-1925. Josep Pla i els artistes, una mirada literària». Llegim una selecció de cartes entre Pla i Sagarra, Pujols, Casanoves, Ynglada, Mercadé, Carles, Sunyer, Ricart i Manolo. En Pla té només vint-i-tres anys però ens sobta —i enlluerna— la seva agudesa («començo a orientar-me en la metafísica de l’herba retallada i pulcra, que és, jo crec, la metafísica de França»), la seva ironia («La mansarda, amic Ricart, torna l’home una mica més cínic, una mica més independent, però jo us dic que només els que vivim en mansardes podem saber tot el valor i el gust exquisit que té un niuet»), la intensitat de la seva vida moral, la capacitat de retratar els altres amb tots els seus clarobscurs, i alhora la passió i generositat amb què es desviu pels seus amics artistes, recomanant-los a galeristes, escrivint articles o textos per a catàlegs, fent de comissari adjunt en algunes exposicions, com la del Saló de Tardor del 1920 a París. D’aquells anys de formació —a la Penya de l’Ateneu, però encara més a París— en viurà el Pla madur dels «homenots» i «retrats de passaport». Aquells són uns anys pletòrics en què Pla està convençut que l’art català brilla amb llum pròpia en un context internacional.

Per què, però —no puc evitar de preguntar-me—, alhora que Pla es desmarca de la literatura noucentista aposta pels artistes noucentistes? Què fa que no connecti amb uns i sí amb uns altres? Potser la qüestió de la llengua: el decalatge formal entre escriptors i artistes. Mentre els uns encara estaven esforçant-se per afinar el seu instrument (Ors, Carner, Guerau de Liost), els altres pintaven o esculpien amb molta més naturalitat o desimboltura. I és ben cert que, pel que fa a la llengua, Pla no és gens noucentista: es treu del damunt cotilles i temptacions exhibicionistes, i tira pel dret a fi d’assolir un estil molt més viu, directe i pròxim a les coses, a la realitat, a la vida.

 

Dissabte ens llevem d’hora, esmorzem davant del mar i anem caminant fins a Cala Estreta pel camí de ronda tot passant pel castell de Sant Esteve, la pineda d’en Gori, s’Alguer, el Mas Juny, la platja de Castell, el Mas Castell, el poblat ibèric, la Foradada i la barraca d’en Dalí, amb les illes Formigues com a únic punt de referència a l’horitzó. Aquest tros de costa verge és tanmateix molt dens des d’un punt de vista històric, cultural, patrimonial i fins i tot personal: déu-n’hi-do de tots els estrats, escenes, experiències i personatges que s’hi acumulen i juxtaposen... El dia es va aixecant amb una certa mandra, i això fa que la gent trigui a sortir de casa: beneïda mandra. Un cop a Cala Estreta, fem una banyada, segurament l’última de l’estiu. Sensació inequívoca d’estar-lo escurant.

Havent dinat veig que a can Nadal Farreras hi ha algú i pujo a saludar sense saber quin dels onze germans em trobaré: per uns moments em sembla veure, assegut a la terrassa, el tio Manel —el mateix perfil i actitud d’embadaliment davant del mar, la mateixa impassibilitat, la mateixa cara plena d’una felicitat insondable—, però de seguida m’adono que és en Quim, igualment envoltat de fills i nets, com tantes vegades hi havia vist el seu pare: «Pels qui normalment estem a segona línia, passar uns dies a la casa dels pares davant del mar és un autèntic privilegi: m’agrada tant, però, que no faria res més que mirar i mirar, quedo com encantat. Si visqués aquí no sé si seria gaire capaç d’escriure una sola línia».

 

Dino amb Alberto Garcia Demestres, que, cansat de tanta discriminació positiva a favor de les dones, des de fa uns mesos es presenta com a Alberta: «Ara, si no ets una dona, i a més jove, sembla que no tinguis res a fer: ets del tot invisible. Per això he pres aquesta decisió, com una broma, esclar, però també com una sortida d’emergència davant del cul-de-sac en què em trobo», em diu posant-se a riure estrepitosament al restaurant on ens trobem (La Bocca di Bonifacio). A més de ser un dels compositors amb més talent que conec, l’Alberto és tot un personatge: histriònic, tendre, voluble, fràgil, sarcàstic i persistent. De fa temps s’ho ha volgut jugar tot a una sola carta, la de viure de la composició, i, esclar, el viatge l’està pagant car: aguanta com pot i, quan sembla que està a punt de naufragar, algun encàrrec inesperat el rescata i li dona aire per un temps. Ara sembla que es troba en aquest punt: amb una mecenes estan a punt de crear la Fundació Pou Demestres, i això podria ser la seva salvació, ara que comencen els anys més durs i desvalguts. Quan li ho comento, ni en vol sentir a parlar i de sobte es posa a fer-ho d’El jardí de les delícies de Hieronymus Bosch: «Sempre m’ha captivat per la seva inventiva tan jocosa i burlesca i per les situacions impossibles que trobem en les seves obres. M’hauria agradat conèixer-lo, com a Rossini. El fet és que sempre que vaig al Prado les meves passes em porten de dret cap al seu tríptic i quedo embadalit: m’encurioseix sobretot el panell de l’Infern, amb tots aquests instruments musicals simbolitzant el pecat, i tots aquests turments d’un infern que s’assembla molt, curiosament, al paradís a la terra del Marquès de Sade».

Li agraden molt els formatges i s’està posant les botes amb la forma, que li va ser descoberta per un llibreter d’una petita llibreria de Mòdena, la Librein, quan tot just hi havia acabat d’arribar —el setembre del 1985— i després d’haver-s’hi comprat l’obra completa de Pavese i tot el que va trobar de Calvino: «Aquest llibreter, Mauro Bompani, em va convidar a sopar a casa seva i em va obsequiar amb un risotto fet a dins de la forma: no l’he oblidat ni crec que l’oblidi mai. Va ser una de les experiències gustatives i olfactives més intenses de tota la meva vida: gairebé com una mena d’iniciació al món del parmigiano». És un italianòfil consumat: quan parla d’aquells anys i dels amics que hi va fer, tot ell recupera una alegria que el fa imparable.

 

Amb motiu del seu vint-i-cinquè aniversari, inaugurem l’exposició de la col·lecció de la Fundació Salvat a Can Framis. Veure en Xavier Peris (vuitanta anys) i l’Antoni Vila Casas (noranta anys), tots dos empresaris ja jubilats del sector farmacèutic però al peu del canó de les seves respectives fundacions culturals, produeix una certa recança: aquesta burgesia compromesa amb l’art i la cultura del seu país s’està enfonsant irremeiablement i no crec que torni a jugar cap paper rellevant. Ara és una burgesia decadent, molt, i així ens va. Com a màxim, serà substituïda per una altra mena d’empresaris. Són, doncs, dos supervivents d’una manera d’entendre els negocis i el compromís amb la societat que se’n deriva (o se n’hauria de derivar). Quan parlem de societat civil, tant l’un com l’altre l’encarnen com poques persones: són dos senyors de Barcelona. En queden gaires més?

 

Visito l’estudi de Marisa Morón amb en Jaime López. Me n’havia parlat en Francesc Artigau, que em va enviar unes fotos de la col·lecció de retrats que estava fent: tres o quatre centenars de cares de dones de tots els temps, oficis i cultures que li desperten alguna forma d’interès. Són de format molt petit, gairebé com una postal, i no m’acaben de convèncer: crec que pesa més la voluntat reivindicativa que no la qualitat o l’autonomia plàstiques. Però alhora reconec que costa valorar-los: en molts casos ho fem en funció de la semblança que detectem o no amb la imatge que ens ha arribat —o ens hem fet— de la retratada. De sobte, treu uns llençols d’uns grans cavallets i em mostra cinc grans retrats de dones d’ara acompanyades per algun element de la naturalesa (un lliri, una planta, fruites diverses i un ram de flors desfet): molt més convincents que la col·lecció de petits retrats. I al final encara em mostra una tercera sèrie d’obres de format mitjà: una quinzena de mans amb un mòbil a les mans. «Són mans robades al metro: quan trobo que em diuen alguna cosa, les fotografio d’amagat i a l’estudi miro de recrear-les». De les tres sèries aquesta és la que més m’ha agradat, probablement perquè no hi havia cap mena de reivindicació o missatge que no fossin plàstics.

 

Arribem a Calaceit cap a les set del vespre. Deixem la bossa a casa i anem a caminar fins al poblat ibèric del Tossal Redó. La connexió amb aquests camins és immediata i molt reconfortant. Després, sopar a la Fonda Alcalà i lectura fins a les hores petites. Acabo Una família d’en Toni Sala, sens dubte un dels nostres autors més interessants. En aquest cas, ha anat de la ficció a la no-ficció però el fet és que sempre manté un to molt personal.

 

Som a Calaceit i fem una última remullada a l’Algars, a la nostra gorga de l’Assut del Molí Nou: un cop més, sols. És un privilegi que no m’explico: que duri molts anys, però. Com sempre, hi baixo caminant: una de les meves passejades preferides, entre olivars, vinyes i camps d’ametllers. Turons secs i eixarreïts, camins polsegosos, però al final de tot unes fondalades amb canyissos i deus d’aigua invisibles de tan embardissades. Ara les figueres vinclen les seves branques cada dia una mica més: fruita madura, a punt de ser collida, que és el que faig abans de tirar-me a l’aigua i nedar una estona.

Al vespre, lectura de poemes a Bellmunt del Mesquí amb en Ramón Mur i la María José Rebullida, una pastora poeta i regidora. No hi havíem estat mai: es troba al límit del Matarranya, a prop de la Codonyera. Des del tossal i l’ermita de Sant Josep hi ha una gran vista sobre tot el Baix Aragó: segons Coromines, d’aquí ve el seu nom. Deu ser un dels pobles més desconeguts de la comarca i això el preserva del turisme. Visitem l’Arxiu Membrado, que és on després farem la lectura: quedo impressionat pel fet que tota aquesta biblioteca i documentació dels segles XVII, XVIII, XIX i XX s’hagi pogut preservar tot i les maltempsades que ha patit aquesta comarca. La casa té una capella amb un pal·li barroc absolutament extraordinari. Llàstima que la verge que l’ocupa sembli tan esllanguida i exànime... Desentona enmig d’aquelles columnes historiades, però aquesta és potser la gràcia: el contrast insalvable entre l’art d’una època i l’altra. Als sants d’Olot fa temps que els falta vida: n’han tingut algun cop?

 

Trobada a l’estudi d’en Santi Moix amb l’Enrique Juncosa per parlar de l’exposició del 2023 als Espais Volart. Tot el que hi veig de gran format em sembla força repetitiu —variacions sobre uns mateixos motius—, però això passa amb no pas pocs pintors: sembla com si a partir d’un cert moment ja no sabessin què més dir i es dediquessin a repetir-se, en lloc de fer una pausa, sortir d’ells mateixos, airejar-se, carregar bateries i esperar que torni la inspiració. Puc semblar dur però estic cansat de veure-ho. Espero que l’obra que guarda a Nova York sigui menys manierista i entre tot plegat puguem fer una bona exposició: el que és evident és que costa molt mantenir sempre un bon nivell. Potser el problema de fons no és sinó el costum d’anar cada dia a l’estudi: haver-ne fet com una obligació. Llavors un té tots els números per produir molt més del compte. Tant costa prendre-s’ho amb una mica més de calma? El Gresca està tancat i anem a l’Igueldo: mengem una tonyina al forn espectacular acompanyada d’un xarel·lo del Penedès. A la pregunta de com li van les coses en temps de pandèmia, en Juncosa ens diu: «Després de l’etapa de Dublín vaig tornar a Palma i durant quatre anys em va costar guanyar-me la vida. Vaig haver de demanar diners prestats a una colla d’amics i la bola s’anava fent cada cop més gran, fins que va arribar la pandèmia i, quan més cru m’ho imaginava, la situació va canviar del tot i ara estic guanyant més diners que mai: sorprenent però cert». Després passem per la Marlborough, on estan muntant la pròxima exposició d’en Pedro Moreno Meyerhoff: fluixa, mancada de vida. Alguns paisatges de Creta i Menorca, un carrer de Barcelona, tres bodegons de flors i una sèrie d’obres taurines tremendament toves i tòpiques. És un cas de pintor molt dotat però que tampoc no sap gaire què dir: respecte a anteriors obres seves, no hi veig cap creixement, s’ha quedat del tot estancat. Una obra manierista que només se sustenta sobre l’ofici, i encara. Quan sortim en Santi Moix diu: «No m’interessa gens. A mi els artistes que m’agraden són els que rivalitzen amb la natura, no els que la copien».

 

Visita a les reserves del MACBA amb la Patricia Sorro­che i la Sílvia Martínez Palou per veure algunes obres d’en Claramunt, tant sobre paper (dibuixos, gravats i llibres autoeditats) com olis (el gran retrat que va fer d’en Barceló o altres quadres dels anys de Barcelona en què vivia a la plaça Reial o al carrer Jerusalem). Vida noctàmbula de grans ressaques, flamenc, baralles de galls, passejades al port, a l’estació de França —o a la del Nord: grans baluernes que l’engoleixen— i lectures obsessives —sobretot La isla del tesoro, traduïda per Gaziel, il·lustrada per Junceda i editada per Seix Barral el 1924—, amb el contrapunt dels estius a Horta de Sant Joan, d’on era la seva companya, Teresa Lanceta. Us pot interessar més o menys el seu món, però el que és indubtable és que és una obra que encara batega, i que al darrere hi havia algú que tenia coses a dir i una manera de dir-les que l’ha sobreviscut.

Al vespre visito unes quantes galeries: avui és el tret de sortida del que en diuen Barcelona Gallery Weekend (!). De tot el que he vist, em quedo amb els paisatges de la Ricarda que ha fet Bea Sàrrias per a la galeria Lab 36 del carrer Trafalgar: hi veig un creixement respecte al que li coneixia. La seva és una obra que sempre recrea espais arquitectònics, normalment interiors, però en aquest cas ha gosat sortir a l’exterior i ens presenta un conjunt de vistes sobre la Ricarda —Casa Gomis— envoltada de boscos de pins que tenen molta més vida que els interiors que ens mostra en la sala adjacent. Hi veig una pinzellada molt més intencionada i rítmica: la lliçó de Cézanne. L’obra deixa de ser deutora del seu motiu i passa a tenir vida pròpia, a ser més real que la mateixa realitat.

 

Un somni curiós: X em diu que s’ha enamorat de mi i m’omple de petons. De fet, ens omplim de petons. Al cap de no res em desperto amb un regust deliciós i durant bona part del dia no me’l trec del damunt. Retinc aquest conglomerat de sensacions com si m’hagués passat de veritat. Estrany poder de certs somnis, sorprenent capacitat de persuasió. Sort que no passa gaire sovint, però, o altrament aniríem de bòlit: acabaríem confonent els somnis amb la realitat.

 

Taula rodona sobre Llena als Espais Volart amb Pepa Balsach i Martina Millà. Tot i assegurar-nos que no té gran cosa a dir i que desconfia de l’art que s’ha d’explicar, al final qui xerra més és l’artista mateix. Bo i simulant amagar-se rere l’obra, de mica en mica l’Antoni Llena no se’n pot estar i revesteix els seus quadres, dibuixos i escultures d’un discurs tant o més rotund que l’obra: sent la necessitat d’explicar-la i és llavors que s’il·lumina, però alhora ell la traeix, en condiciona massa la interpretació. Em pregunto si al capdavall el seu pensament no va més enllà que la seva obra.

A diferència del que sol passar al cap dels anys amb el 99 % dels reculls d’articles, els dos que fins ara ha publicat en Llena, La gana de l’artista (1999) i Per l’ull de l’art (2008), em semblen d’un interès permanent: crec que estem davant d’una de les mirades més lúcides i personals que conec sobre l’art i, en aquest sentit, seria convenient reeditar-los en un sol volum, per no parlar del seu llibre d’escrits sobre Tàpies, encara inèdit (espero que per poc temps, però).

 

Trobada amb en Josep M. Quintana per parlar de la seva novel·la Ningú no pot enganyar els morts, una de les millors que li he llegit. Potser no la més ambiciosa, però sí la més rodona i eficaç des d’un punt de vista narratiu: la història d’un pintor que travessa la Història del segle XX (guerra civil i segona gran guerra). En un moment determinat, parlant del retorn inesperat del protagonista al seu poble natal després de més de cinquanta anys de no haver-hi posat els peus, en Quintana em diu: «Tots es pops van a morir a sa colàrsega». Definitiu.

 

Visito les noves exposicions de la galeria Marc Domènech dedicades a Henri Michaux i Apel·les Fenosa, un tàndem d’artistes que no poden semblar més allunyats l’un de l’altre. Per una banda, l’obra plàstica de l’autor d’Ecuador, Un barbare en Asie o Idéogrammes en Chine, llibres tots ells molt bons: la línia que somia —«una línia cega d’investigació», com diu ell—, les aparicions com a fruit d’una taca, el tremolor d’un traç, les vibracions d’un frottage, «imatges com energia», «presències no convidades», falsos alfabets. Ras i curt, la capacitat de crear «petits mons» a partir de gairebé no res, sense la més mínima consciència d’escala: tot podia ser alhora microscòpic i còsmic, absent i present. L’obra d’algú que es proposa «dibuixar la consciència d’existir i el fluir del temps, com qui es toca el pols» i acaba fent el cicle majestuós de les Grandes encres. L’obra d’algú que es va valer de la mescalina per explorar-se, per abismar-se, per perdre’s i retrobar-se en un altre lloc: «Formidable espectacle òptic. Però infligit més que no ofert. Jo estava desbordat, inundat». Així doncs, l’obra d’un poeta que també dibuixa i pinta? No, l’obra d’algú per a qui escriure i pintar són mitjans diferents per arribar on ningú més ho ha fet.

Per altra banda, les figuretes inclassificables d’Apel·les Fenosa: líriques, arcaïtzants, metamòrfiques. Un món també fet a partir de ben poca cosa: «M’agradaria representar l’esperit sense matèria. Això mai no s’ha vist, però tan sovint es troba matèria sense esperit. Si pogués fer una escultura sense matèria seria feliç... Allò creat per l’esperit és més viu que la matèria. Si faig estatuetes és perquè tenen la mateixa espiritualitat que les grans, però menys matèria». Una escultura lleugera, aèria, gairebé inconsútil, però que també sap aterrar en la més crua realitat, com ho demostren tots els retrats que va fer als seus amics —entre els quals un de magnífic de Michaux—, o l’escultura monumental en record dels màrtirs d’Orador de Glana (Oradour-sur-Glane, en francès), de la qual podem veure’n aquí una maqueta de dimensions considerables. Ell modelava amb argila tot el que feia. Unes fotos de Jean Marie del Moral ens mostren les prestatgeries del taller de París de Fenosa atapeï­des de retrats i estatuetes (guixos i terracotes): és llavors que un s’adona de la diversitat i palpitació de tot aquest món aparentment menor i repetitiu. Cada obra per separat pot semblar-nos poca cosa, però juntes s’imposen pel seu esperit: un esperit més viu que la matèria de què es val. És indubtable que Fenosa es va sortir amb la seva.

 

Dissabte amb els Oliveras-Borrell i Cabré-Alsina a Sant Sebastià de Montmajor, una vall situada entre les muntanyes de Gallifa i del Farell —al Vallès Oriental— on es troba un veïnat amb una dotzena de cases i una església romànica mil·lenària. Des de Can Salvi, la casa dels nostres amics, no es veu cap altra masia: només uns xiprers escadussers ens indiquen on n’hi ha alguna. El torrent baixa sec, als gorgs l’aigua és estagnant, d’un verd d’ampolla bruta. Plou durant bona part del dia, però, i de mica en mica tot revifa: després d’una setmana de molta xafogor, ambient tardoral que tots agraïm. Boira, pluja i fresca sobtades. Tocada per les llepissades de l’aigua, la terra argilosa recupera el seu to més viu, més encès, com el verd dels roures i alzines, que fa tot l’efecte d’il·luminar-se per dins. Després d’un llarg temps de sequera, tota la vall agraeix aquest dia de pluja mansa i continua­da: és com si agafés aire. Sembla que estiguem dins un quadre d’en Rafael Benet. Per què cada cop és més difícil que la pintura —l’art en general— reflecteixi la bondat de moments com aquest?

 

Avui dilluns (22 d’octubre), presentació al Cercle del Liceu de l’últim llibre de J. F. Yvars, Retratos, semblanzas, perfiles. Un abecedario artístico personal (DeBolsillo, 2021), en forma de conversa amb en Llàtzer Moix, que ha intervingut poc —segurament menys del que hauria volgut—, però decisivament: cada pregunta seva desencadenava una llarga i prolixa resposta del seu entrevistat. L’Yvars ha estat en tot moment a la seva altura, cosa cada cop menys fàcil als seus vuitanta-set anys: loquaç, brillant, lúcid i, quan tocava, irònic, incisiu o fins corrosiu. Tot un espectacle: no en deuen quedar gaires, de crítics o historiadors a Europa amb aquesta capacitat dialèctica aplicada al món de l’art. És llavors que t’adones del perfecte encaix del que diu amb els seus articles, o més aviat a l’inrevés: els articles són una emanació del que pensa i diu en veu alta. Per això els dicta i, malgrat el seu estil filigranat, no perden mai la frescor de l’oralitat. Picasso, Miró, Tàpies i, molt especialment, Paul Klee, Juli González i Morandi —pels quals té un autèntic faible i per això n’ha parlat en uns termes gairebé emotius—, han estat alguns dels noms més recurrents d’aquest vespre, però tant com el que ens ha dit sobre cadascun d’ells allò que més m’ha interessat són les seves consideracions més genèriques sobre l’art com a exploració i drama formals i la crítica com un exercici d’interpretació igualment creatiu: «El problema —ha dit— és que normalment la crítica envelleix molt pitjor que l’obra d’art: d’aquí la necessitat de renovar les lectures que fem dels artistes que més ens interessen i l’obligació de ser humils en les nostres aproximacions».

 

Visita al taller d’en Toni Giró en un dels carrers més recòndits de Barcelona, el de la Santíssima Trinitat del Mont, que s’enfila juganer per la falda del Tibidabo. Li conec poc l’obra, però així que entrem amb la Mercè Vila al seu estudi quedo molt gratament sorprès: la mena d’instal·lació d’escultures, pintures i dibuixos que ha improvisat funciona com un tot en què les parts dialoguen entre elles. En tots els llenguatges de què es val ell treballa per sèries i després deixa que les unes s’entrelliguin amb les altres. De seguida veus que al darrere d’aquest conjunt d’obres hi ha algú que busca i concep l’obra com una exploració de materials, volums, tècniques o utillatges: «Aquesta sèrie de trenta dibuixos que en dic “Naturalismes” és com un atles d’imatges per conjurar temps d’incertesa com ho han estat els de la pandèmia. Durant les diverses fases del desconfinament sortia a passejar per la muntanya i es pot dir que d’alguna manera vaig aprendre a mirar, a llegir de nou tot aquest món de pedres, plantes i insectes que reveia amb una intensitat fora del normal. Com ho vaig traduir des d’un punt de vista plàstic? Doncs reduint la gamma de colors a les possibilitats que m’oferia la combinació de iode i tinta xinesa: tot el que faig és molt intuïtiu i només més endavant soc una mica capaç d’entendre-ho mínimament i d’explicar-ho, com ara ho estic fent amb vosaltres».

Miro a una banda i altra de l’estudi i em sorprenen unes quantes sèries d’escultures, d’aquelles que se te n’hi va la vista. Obres amb presència, ben disposades i seqüenciades, patinades amb molta gràcia, originals, gens retòriques ni gratuïtes. Per una banda, dues sèries d’escultures a l’entorn de l’objecte llibre com a volum pur i alhora cec (sense pàgines): una biblioteca en què tot de formes volumètriques evocadores de llibres se’ns mostren i presenten de maneres molt diverses («Volums muts»); i després una estesa pel terra de tot de llibres de mides i formats molt diversos: com una partitura de volums significants («Bibliogeometria»). Per l’altra, una estesa semblant, però aquest cop de bosses de plàstic negre gairebé hiperrealistes («La mida d’una bossa»). Tot fet amb ciment i patinat amb pigments diversos. És evident que hi ha ofici i coses a dir: això que sembla tan senzill és el més difícil de trobar.

 

Dinar amb en Jordi Falgàs al Mercat. Compartim interessos molt semblants i això fa que la conversa llisqui amb fluïdesa i sigui molt agraïda. Em porta el catàleg de la propera exposició de la Fundació Rafael Masó, dedicada a l’Almanach dels Noucentistes publicat el 1911 com a targeta de presentació del nou grup que inspirava i liderava Xènius: «L’almanac en qüestió no deixa de ser una publicació miscel·lània en què el calendari de cada mes anava acompanyat per un text en prosa, un poema i la reproducció d’una obra d’art, però el que el fa més interessant a ulls nostres és la presència de certs noms com Pujols, Lleonart o Puig i Ferreter entre els escriptors, o Mir, Nonell i Picasso entre els artistes, que mai no associaríem amb el noucentisme. Sigui com sigui, em va semblar interessant fer una exposició a l’entorn d’aquest volum fundacional per mostrar el caràcter tan eclèctic i obert amb què es va voler donar a conèixer el noucentisme. Tot amb la finalitat, un cop més, de revisar i qüestionar la interpretació tan restrictiva i carregada de prejudicis que sovint encara fem d’aquest moviment». Després li pregunto pel projecte de futur Museu d’Art Modern i Contemporani de Girona que s’havia de fer a Casa Pastors a partir de la compra del fons Santos Torroella feta per l’ajuntament de Girona el 2014 (!), i constato amb desànim que el més calent és a l’aigüera. Que les obres estan temporalment suspeses i que tot el projecte està empantanegat després d’haver-se aprovat una moció a proposta de Guanyem per dedicar aquells recursos a la creació contemporània. Com pot ser que passin aquestes coses ara que és més necessari que mai revitalitzar els comerços del casc antic? El fet és que avui la Col·lecció Santos Torroella és, com ha dit en Quim Nadal en un parell d’articles antològics, «un patrimoni públic clandestí».

 

Inauguració de la temporada 2021-2022 del Liceu amb una de les òperes de Strauss que més m’agraden, Ariadne auf Naxos, la tercera col·laboració de les sis que va fer amb Hofmannsthal com a llibretista: una autèntica meravella musical i teatral, un gran divertimento, una obra que regalima a parts iguals lleugeresa i gravetat, un còctel d’ingredients a priori incompatibles —el món de la tragèdia clàssica amb el de la commedia dell’arte—, però que gràcies al tàndem Strauss-Hofmannsthal esdevé una de les òperes més inspirades que conec. Una obra en què l’òpera seria —Ariadna— i buffa —Zerbinetta— s’empelten l’una amb l’altra fins a formar un conjunt prodigiós de recitatius barrocs, danses populars, coloratures mozartianes, cançons de bressol schu­bertianes, passatges neoclàssics i ressons wagnerians, tot relligat pel talent immens de Strauss: una pura meravella que el públic de la gala, però, no va saber valorar com tocava. Això és el que passa quan convides gent que no han escoltat mai —o gairebé mai— òpera, i menys encara del segle XX: que no hi entren i li giren l’esquena. Soc del parer que aquesta mena d’inauguracions estan del tot passades de moda i ara no tenen cap sentit. Però tant els intèrprets com el director de l’orquestra i la directora escenogràfica es mereixien uns aplaudiments molt més càlids dels que van rebre.

 

Avui (dijous 23 de setembre) en Paco Rebés ha fet cent anys, i els ha fet amb el cos atrotinat —es desplaça amb caminadors— però amb plena lucidesa: què més es pot demanar? Es tracta d’un dels personatges més literalment extraordinaris que ha donat Barcelona. N’hem estat prou conscients? Molt em temo que no. L’he conegut gran, però haver-hi pogut tenir unes quantes converses tranquil·les a la seva galeria ha estat una sort i un privilegi. Poques persones han conegut i s’han lliurat a l’art del seu temps amb la intensitat que ho ha fet ell. A/34 és sens dubte una de les millors galeries de Barcelona i totes les exposicions que s’hi veuen són una autèntica delikatessen.

 

Vaig llegint les traduccions de Bertolt Brecht que fa uns dies em va enviar en Feliu Formosa. Més d’un centenar de poemes que són tremendament depuratius: en els nostres temps, poques vegades la poesia es proposa ser-ho —més aviat tot al contrari— i, si mai s’ho proposa, rarament se’n surt. Aquesta és una de les singularitats d’aquests poemes. Una altra: aconsegueixen capturar l’esperit del seu temps com pocs poetes ho han fet (molts ho han pretès, això sí, però la majoria han fracassat, com s’ha vist al cap dels anys: poemes amb data de caducitat programada de tan partidàriament ideològics com eren). Quan llegeixes aquests poemes, en canvi, tens la impressió que et remeten de manera el·líptica, irònica o descarnada però sempre lúcida a uns fets històrics aparentment incompatibles amb la poesia. Els seus, uns poemes travessats, rosegats, ventejats, colpits i masegats per la història, i, malgrat tot, han aguantat, s’hi han sobreposat. Aquesta és la grandesa de Brecht com a poeta: haver-s’hi atrevit i haver-se’n sortit amb una economia de mitjans que fa de molts dels seus poemes autèntics projectils lírics d’una extrema eficàcia. Com el que es titula «A Walter Benjamin, que es va suïcidar fugint de Hitler»:

La tàctica de l’esgotament era el que t’agradava

Tot assegut a la taula dels escacs a l’ombra de la perera.

L’enemic que va allunyar-te dels teus llibres

No es deixa ara esgotar per un dels nostres.

Amb en Jordi Barnadas anem a veure en Francesc Artigau al seu estudi de Sant Pere Més Baix. Està acabant una de les obres més ambicioses que ha fet mai: un conjunt de deu teles que formen una sola obra de 260 × 640 cm, El meu escenari, tot un compendi del seu món i de la seva poètica. Provo de resumir el que hi he vist: des del SandwiChez de Via Augusta/Brusi on sol anar a esmorzar cada matí, l’Artigau desplega una mena de gran teatre del món en què apareixen tant els clients del bar com tots els seus referents familiars (el fill, la jove, els nets), artístics (Picasso, Beckmann, Brueghel i Utamaro, entre d’altres), així com les seves models, pintades totes elles del natural. Pintura en directe i pintura feta de memòria, càlcul i llibertat. Pintura no sols figurativa sinó habitada, i molt: hi apareixen una cinquantena llarga de personatges. Una gran celebració de l’acció de veure-hi i de l’art que n’és la principal conseqüència. Un homenatge a la pintura i a aquells pintors que més l’han marcat, una gran conversa amb tots ells plena de picades d’ullet. Una obra palimpsest en què se superposen múltiples capes de sentit. Una obra pletòrica i feliç com poques n’he vist. Una obra a l’abast de molt pocs artistes. Als seus vuitanta-un anys l’Artigau està en plena forma. És el nostre Hockney.

 

La vigília del pont de la Mercè pujo a Queralbs amb tren. A l’estació d’Arc de Triomf em trobo amb en Miquel Rosa que també hi va i, un cop a Ribes de Freser, son germà Enric ens recull amb el cotxe. Entre una cosa i l’altra arribo a casa gairebé a les vuit del vespre. Tarda fresca, cel net, l’herba del jardí crescuda: es nota que aquests dies ha plogut força. Com que la botiga del Xix està tancada i no tinc res casa, vaig a sopar a Cal Litus: el restaurant és ple d’un grup de dones de la meva quinta que celebren l’aniversari d’una d’elles, però al bar del costat trobo un racó i sopo la mar de bé. Com a colofó inesperat, licor de nous procedent de la Vall d’Aran. Havent sopat faig un tomb fins a l’església de Sant Jaume per veure el fust de les columnes de marbre del seu nàrtex mil·lenari: això em fascina una cosa de no dir. Quantes mans les deuen haver acaronat durant la seva llarga vida? D’on van venir, aquestes columnes d’un marbre blavís que relluen de nit més que de dia? De l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, del Priorat de Serrabona? I per on, passant per Mentet, el coll de Tirapits i després Coma de Vaca? Per poc que gosem imaginar-la, l’escena medieval de traginers i picapedrers és formidable. El fet és que aquí es troba l’origen del meu món, davant d’aquesta galeria de solana. L’origen i el seu centre de gravetat. L’afirmació entenc que pugui semblar exagerada, però són molts anys de constatar-ho, més de mitja vida sabent que aquí comença tot. Tot penja, doncs, d’aquestes columnes mil·lenàries i de l’encanteri que exerceixen damunt meu: el poder d’uns simples capitells mínimament historiats. Uns primers balbuceigs de pedra.

 

Tot sopant, la Núria em parla del dietari que està transcrivint de la seva mare: «Està escrit el 1985 i parla de tots nosaltres. De tots nosaltres i de les nostres parelles, però no de tu, que vas aparèixer més tard. No tots hi sortim ben parats i es queixa molt de la soledat que ella i en Paco pateixen: no l’entenen i creuen que no la mereixen. Es van arruïnar, d’acord, però mentre les coses van anar bé ens ho van donar tot. Potser va ser aquest el seu error: no tenir mesura, ni en l’abundància ni en la ruïna. Potser és això el que els fills no vam entendre. Llegint aquestes pàgines em faig uns tips de plorar, però, perquè és ara que els entenc: entenc sobretot el patiment tan injust de la seva soledat».

Em sorprèn el coratge i la força de voluntat de la Pètia (la meva sogra): una cosa és començar un dietari —quants no se n’han començat i abandonat al cap d’uns dies?—, i, una altra, anar a fons, no defallir en l’intent i d’alguna manera considerar-lo acabat. D’on la va treure aquesta força, però? Potser justament del sentiment d’injustícia de què creia haver estat objecte per part dels fills.

 

Un altre torpede de Brecht, «Jo, el supervivent»:

És clar que ho sé: només ha estat per sort 

Que a tants amics he sobreviscut. Però en somnis la nit passada

He sentit aquests amics que em deien: «Els més forts sobreviuen».

I m’he odiat.

Quan soc aquí dalt, si em desperto a les hores petites o de matinada, m’agrada treure el cap per la finestra o fins i tot sortir al jardí a mirar el prat d’estrelles que pasturen damunt nostre i la carena de muntanyes que ens envolten perfectament retallades en el cel: l’encaix amb aquesta vall pirinenca és tan gran que necessito sentir com passa el corrent fins en les hores més intempestives. Després reprenc —o no— el son, però aquesta és una altra història.

 

Em venen a veure els fills d’en Manuel Cusachs (1933-2019), l’escultor mataroní, i de seguida tenim clar que se li podria organitzar fàcilment una exposició de caps: una selecció d’una trentena dels molts retrats que va fer a nombrosos personatges del país. Poques coses tan difícils, però, com un bon retrat! Un que ens remeti a la nostra visió del personatge —a la visió que ens n’hem fet, tant si l’hem conegut com no: sempre ens en fem una o altra— i que alhora tingui vida pròpia: que s’aguanti per ell mateix. En aquest sentit, els de Josep Pla, Espriu, Fuster, Jordi Pere Cerdà, Joan Coromines, Miquel Martí i Pol, Josep Vallverdú o Espinàs em semblen molt bons. A les escultures s’hi podrien afegir, em diuen els fills, els dibuixos preparatoris, alguns dels quals figuren al seu llibre de retrats L’armari blanc. Amb Pla van ser molt amics, fins al punt de ser dels pocs que va acompanyar-lo en els seus darrers dies i moments, com ho demostra un dibuix que en va fer de cos present. Amb Josep Vallverdú també hi va haver una relació molt estreta, o amb Espriu, que abans d’acceptar ser retratat es veu que li va dir: «No hi perdeu el temps, que a mi no m’agrada cap part de la meva cara, ni la veu que tinc». Quina mena d’escultor fou en Cusachs, però? Quan feia retrats, se’l podria qualificar d’expressionista; quan feia una obra més lliure, com ara il·lustrar els poemes d’El caminant i el mur, un figuratiu líric que en alguns moments podia fer pensar en Apel·les Fenosa.

 

Trobada amb Víctor Medem, un dels millors programadors musicals del país, l’artífex de les últimes Schubertíades, que, amb la canònica de Vilabertran com a epicentre, s’estan escampant per tot l’Alt Empordà. Parlem de la possibilitat de col·laborar a Can Mario, encara que això signifiqui passar de l’Alt al Baix Empordà, i després ens esplaiem sobre l’oportunitat malaguanyada de fer un festival Albéniz a Camprodon que també pogués arribar fins a Ceret i altres indrets del Pirineu: tot i que se’n feia càrrec ell, l’Ajuntament de Camprodon no ho ha vist clar. Una autèntica llàstima, perquè la figura d’Albéniz i els seus amics —Granados, Séverac, Paul Dukas, però també Felip Pedrell, Morera, Falla o Fauré, per esmentar-ne només uns quants— donarien molt de si i podrien fer de Camprodon una mena de capital musical del Pirineu. Encara que fos per atzar, hi va néixer un dels músics més singulars que ha donat aquest país, un grandíssim intèrpret i compositor, i a Camprodon no saben què fer-ne més enllà d’anar repetint cada estiu una interpretació de la Ibèria a l’església de l’antic monestir de Sant Pere.

 

Visita a l’estudi de Margarita Gil Granero, que es troba on abans hi havia tingut el seu taller l’escultora Luisa Granero, tia seva: una planta baixa d’una vella casa de dalt de tot de Sarrià amb un jardí acanalat i ombrívol que de mica en mica es va obrint fins a arribar a una gran clariana i caure damunt d’un barranc atapeït de canyissos. Una meravella de jardí: amagat, reclòs, ple de racons foscos i frescos. M’ha dit que era petit i això és el que sembla al principi, però després un descobreix que no. Mentre vaig mirant l’obra de la Margarita no me’l trec del damunt. Per què no pintar-lo, per què no fer-ne matèria, d’alguns dels seus quadres? De vegades em costa entendre una obra tan allunyada del que un veu cada dia, la qual cosa no vol dir que no tingui personalitat o interès, com és el cas. La seva és una obra abstracta amb reminiscències figuratives de caràcter arquitectònic o líric (fragments de poemes, elements naturals, joguines). Fa anys que va crear el seu imaginari plàstic i no se n’ha mogut: una obra que sembla aparèixer darrere una paret escrostonada, com si la pintora en cadascun dels seus quadres es proposés de trobar què hi ha darrere d’aquelles capes sobreposades de temps i pintura. Quan apareix un o altre element figuratiu —de vegades, gairebé res: l’empremta borrosa d’algun objecte o joguina—, llavors abandona el quadre. És per això que podem dir que la seva obra és plena de troballes.

 

Després de més de dos anys de no veure’ns per culpa dels successius rebrots de contagis a una i altra banda dels Pirineus, avui ens hem retrobat amb en Llibert Tarragó. Fa bona cara, se’l veu content i li falta temps per dir-me: «Et diré una cosa, on em sento millor és aquí. Aquests dies que he passat al Vilosell i ara al Poblenou m’ho han tornat a confirmar. La vida aquí és molt més agradable que a França, no hi ha color. França és un país deprimit i devastat des del punt de vista de les relacions, mentre que aquí, malgrat tot, es manté una calidesa en les relacions interpersonals molt agraïda i reconfortant. Passejar-se pel Poblenou, en aquest sentit, és una delícia. Hi trobo el que la Ibarz en deia “febre de carrer”, que és una cosa que m’agrada molt i que ha desaparegut de França. Què se n’ha fet d’aquell romanticisme de carrer de les fotos de Doisneau? Aquí els carrers estan vius, tothom es coneix i la gent està contenta de reveure’m fins a uns extrems que de vegades em sobrepassen: no hi estic acostumat. Si no fos pels nets, em plantejaria tornar-hi a viure. Per això em vull fer una casa al poble del pare, per tenir altra vegada un peu en aquest país que m’obligui a venir-hi amb més freqüència». És que aquí s’hi viu molt bé, massa i tot, i això sovint ens fa frívols o massa dependents del present: el dia a dia, aquí, és una meravella. Ningú no sembla mirar gaire més enllà. Per a bé i per a mal, som un poble inconscient. Molt més intuïtiu que racional, més emotiu que analític. Per això estic segur que en Llibert Tarragó, al cap d’uns dies d’estar amb nosaltres, en certs moments deu enyorar algunes formes i virtuts franceses, com ara l’educació, el respecte pel patrimoni o la qualitat del seu pensament, que es reflecteix als mitjans de comunicació i en l’oferta editorial, a anys llum de la nostra. Nosaltres, som molt més bàrbars. Insisteixo, per a mal però també per a bé. Potser per això s’hi troba tan bé, al país d’origen dels seus pares.

 

A petició d’en Joan Anton Maragall, he quedat a Horta amb la Glòria Prat per acabar de triar les obres d’una petita exposició que vol organitzar a la Sala Parés en record d’en Josep Serra Llimona, mort aviat farà un any. A mesura que les anem posant damunt del cavallet, torno a comprovar una cosa que sempre em va admirar d’en Pep: la capacitat que tenia per trobar el «motiu» allí on menys semblava que n’hi pogués haver un. En aquest sentit, va ser un pintor molt menys previsible del que podia semblar. Vull dir que hi va haver un Serra Llimona que no era el que solia mostrar la Parés: hi ha moltes obres seves que no ho semblen, i això, lluny de ser un demèrit, em sembla una gran virtut. La capacitat de desmarcar-se d’un mateix, de jugar-se-la i assumir el risc d’equivocar-se o de no haver-la encertat tant com un voldria. El dia que se li dediqui una retrospectiva això es podrà veure com mai no s’ha fet i per a molts serà una bona sorpresa. Per què n’era capaç? Per versatilitat formal, esclar, però també per una qüestió en principi extrapictòrica: la capacitat de meravellar-se davant de les realitats més diverses i les consegüents ganes de respondre-hi plàsticament, el seu «franciscanisme».

Cap a les set venen de can Parés a recollir la vintena d’obres que hem triat i llavors sortim al jardí a prendre una copa de vi blanc, amb una mica de raïm i formatge de Maó: una magnífica manera de començar el cap de setmana.

 

Després d’un parell d’ajornaments causats per la pandèmia, finalment fem la lectura de poemes al Museu Episcopal de Vic, amb en Carles Duarte i la mezzo Marta Valero: un espectacle ideat per en Jordi Lara, que té lloc a tocar de les pintures murals de l’absis de Sant Martí del Brull, una Majestat de l’església de Sant Boi del Lluçanès i el Davallament d’Erill la Vall, tot del segle XII. Magnífic, llegir en tan bona companyia! Crec, a més, que es podria organitzar un cicle de lectures poètiques i cant —«Veus que s’enlairen», es deia el d’avui— en algunes esglésies romàniques del Pirineu.

 

Roda de premsa de l’exposició «Monstres» d’en Joan Fontcuberta a Can Framis. Feia tretze anys que no se’n feia cap d’important a Barcelona: un indici més del desconcert o dels llimbs en què es troben certs museus de Barcelona, i més si pensem que el 2013 va guanyar el premi Hasselblad. Després dino amb ell i l’Antoni Vila Casas al Cotton Club, seu de l’antic gremi de cotoners. En Fontcuberta es mostra proper i la conversa flueix sense entrebancs. Li descobreixo un costat sibarita que no m’hauria imaginat en algú que sembla viure només per la seva feina. Al vespre, inauguració apoteòsica: més de quatre-centes persones a la plaça de Can Framis. És com el tret de sortida del curs artístic 2021-2022. L’any passat ja va passar el mateix amb la celebració del vintè aniversari de la fundació i la inauguració de l’exposició de les «Càpsules de confinament». La d’en Fontcuberta és alternativament aspra, punyent, incòmoda, divertida i inquietant: ningú com ell per sabotejar el llenguatge fotogràfic, per resseguir-ne les runes (com quan va al «purgatori» dels arxius on es guarden les fotografies malaltes), detectar-ne els paranys (alguns dels seus enganys són formidables i han aixecat polseguera), jugar-hi (com quan deixa que els cargols es mengin les invitacions d’exposicions que va rebent i els converteix en coautors de les seves obres) o explorar les possibilitats de la intel·ligència artificial per crear els seus propis «monstres» a través d’algoritmes. El talent d’en Fontcuberta és d’una mena molt especial: estem davant d’un fotògraf que, no creient en la fotografia, s’ha proposat d’explorar-ne totes les debilitats i esquerdes a base d’intel·ligència, perspicàcia, ciència i ironia. Estem, doncs, davant d’un dels primers post-fotògrafs de la història? No ho descarto pas.

 

Dinar amb en Vicenç Villatoro a Ca l’Estevet. És la mena de restaurant que fa per nosaltres. La mestressa ens ha saludat i ha recordat les diverses etapes en què l’un i l’altre l’hem freqüentat en funció de la proximitat amb la nostra feina. La cuina de sempre: un món sorprenentment immutable, un dels pocs derelictes que queden d’una Barcelona desapareguda fa temps. Un escenari immillorable per a la mena de conversa que sense dir-nos-ho ens disposem a tenir. Fa poques setmanes que l’han nomenat director del Memorial Democràtic: «Tot i que fent vida d’escriptor a casa m’hi trobava la mar de bé, vaig ser conscient que aquesta seria l’última vegada que trucarien a la porta per oferir-me un càrrec d’aquesta mena i per això vaig acceptar-lo. De temps per quedar-me a casa, si la salut m’acompanya, me’n sobrarà i tot». Parlem de com la mediocritat s’ha ensenyorit de la nostra classe política, però encara més del nostre fracàs generacional en molts aspectes: ras i curt, del món que deixarem als nostres fills. La democràcia va arribar quan érem uns joves que ens volíem menjar el món i, en aquest sentit, hem estat uns autèntics privilegiats: hem tingut l’oportunitat, des del sector públic i privat, de tirar endavant tota mena de projectes, d’ocupar tota mena de responsabilitats, de contribuir a la reconstrucció de Catalunya i a la projecció nacional i internacional de la seva llengua i cultura, però quan més felices ens les prometíem de sobte vam estavellar-nos contra els aparells de l’estat, després vam embarrancar i ara ningú no sap ni com ni quan ens en sortirem, si és que ens en sortim. L’error de càlcul pel que fa a la correlació de forces amb l’adversari va ser colossal i demostra, un cop més, la barreja d’imperícia i ingenuïtat de la majoria dels nostres polítics, que pretenien fer la quadratura del cercle: una revolució dels somriures, sí, un canvi de fronteres sense que s’hi vessés cap gota de sang (quan se’n van adonar ja era tard i d’aquí la suspensió de la independència, en un dels episodis més grotescos que he viscut mai). L’excepció, en Jordi Pujol: l’únic que ho hauria evitat, l’únic que mai no hauria portat el país a la situació en què es troba ara.

Sortim de Ca l’Estevet amb un regust ben agredolç.

 

Visita de l’exposició d’en Txema Salvans a Foto Colectània, titulada «Perfect day» en record de la cançó de Lou Reed: una sèrie de cinquanta fotografies analògiques que capten un determinat imaginari d’oci al llarg de la costa mediterrània, des de Barcelona a Algesires. Persones anònimes que descansen, pesquen, s’estimen, mengen o prenen el sol enmig de paisatges degradats i sobreexplotats on no sembla possible passar ni un sol minut d’oci i, tanmateix, la costa mediterrània n’és plena, d’aquests escenaris i d’aquestes persones que no dubten a passar-hi una bona estona, abstrets de tot i de tothom. «Escenografies d’oci d’una societat postindustrial», com diu en Fontcuberta en el text introductori de l’exposició. En aquestes fotografies tot passa a tocar del mar, però mai no el veiem: el fotògraf li gira l’esquena. «El mar soc jo», ens diu, «i en el fons és com si ens estigués mirant, del tot perplex». Una mirada antropològica, la d’en Salvans, que fluctua entre la crítica, l’humor, el lirisme i fins i tot la pietat. Però com pot fer-les, aquestes fotografies? «La millor manera de passar desapercebut és ser molt vistós: jo planto un trípode, vaig amb una armilla groga, no miro mai ningú i enfoco allò que la gent no vol veure, el paisatge demencial on es troben: dec passar per un topògraf». I a fe que ho és, un topògraf, però justament dels insondables relleus de l’ànima humana, capaç de solaçar-se en els llocs més inhòspits i absurds.

Acabem la visita entrant a la cambra frigorífica on guarden les fotografies del seu fons i en Pepe Font de Mora, director de Foto Colectania, ens mostra les capses que contenen les d’en Joan Colom: quina meravella anar-les passant d’una en una... Són còpies vintage de petit format preservades per un embolcall de plàstic, però la seva capacitat de persuasió es manté intacta. El poder del blanc i negre.

 

Coincidint amb l’exposició que se li dedica a la Biblioteca de Catalunya, taula rodona sobre Rafael Benet (1889-1979) amb en Josep Maria Cadena, Francesc Fontbona i Rosa Benet, neta seva, que em toca moderar sense que me n’acabi de sortir. En Cadena ens ha dictat el primer capítol d’unes hipotètiques memòries seves, que bé es podrien titular Nen, calla, que és l’advertiment que més va sentir durant tota la seva infantesa i contra el qual sembla rebel·lar-se en molts moments. Per ell, en Rafael Benet va ser justament una de les primeres persones que va conèixer —de la mà d’en Busom i en Curós— davant les quals no calia callar: algú que més aviat parlava i et feia parlar. Ell va ser dels qui se’n van haver d’anar tot just començada la guerra: els escamots de la FAI se l’haurien pogut carregar. Quan després d’uns anys al Rosselló, a Sant Feliu d’Avall, torna a Barcelona, deixa de fer crítica d’art a la premsa però es dedica a escriure monografies i reprèn les exposicions. De les monogra­fies que va dedicar a Manolo, Darío de Regoyos, Velázquez, Nonell, Viladomat, Nogués, Joaquim Vancells i Sunyer ens en parla amb profusió en Fontbona, que en destaca el rigor i la vigència, així com de la seva història de l’art del segle XX en dos volums, Impresionismo i Simbolismo, «que s’allunya de totes les altres que conec i on desplega una visió de l’art tremendament personal i allunyada dels relats oficials: ell tenia la seva manera de veure les coses i això el singularitzava del tot». La seva neta el recorda com algú molt proper al seu pare —en Jordi Benet, amb qui va escriure algunes de les seves darreres obres—, només preocupat per les «seves coses», sempre envoltat de tertulians, d’amics pintors, que li reconeixien una ascendència: «Aquest mestratge, malgrat tot, el va poder exercir durant tota la seva vida». En això coincideixen tots tres membres de la taula: tot i el daltabaix enorme de la guerra, un cop ell torna a Barcelona té una actitud possibilista i pragmàtica que li impedeix queixar-se i el torna a situar al centre d’un grup important d’artistes. Com a pintor, es va situar en un terreny ambigu, entre el noucentisme i les avantguardes, sense ser ni una cosa ni l’altra: la seva era una figuració postcezanniana, menys idealista que la del noucentisme però menys trencadora que la de les avantguardes. Una figuració moderna i alhora tranquil·la, del tot preponderant a Catalunya abans i després de la guerra, fins al punt que el Comissariat de Propaganda de la Generalitat va promoure aquests artistes en l’àmbit internacional a través del llibre 33 pintors catalans d’en Joan Merli, que era el marxant i galerista de molts d’ells. Per tot això encara sobta més que el MNAC els hagi bandejat del tot del seu relat de l’art català del segle XX: des de fa una colla d’anys aquests pintors són majoritàriament a les reserves del nostre museu nacional. Una gran vergonya. Un escàndol com una casa de pagès (o com la torre Agbar).

 

Som a Queralbs des d’ahir al vespre. Hi vaig arribar amb tren fins a Ribes i després amb el cremallera: tres hores des de Barcelona. La Núria venia amb cotxe de Vila-seca i va arribar un parell d’hores més tard que jo. Nit estrellada, carenes retallades, poble desert, aire sec. Sopem —bolets a la brasa, pa amb tomàquet i embotit, amanida i formatges— i destapem una ampolla de vi: un Sotneral, de la Vall del Corb (Costers del Segre). Justament avui ens hem escrit amb en Domènec Corbella, que es troba a Vallfogona de Riucorb acabant la suite de dibuixos de la vall del seu país. He vist com anava creixent i ara dubto que pugui donar-la per acabada algun dia. El motiu és inexhaurible, però crec que hi hauria de saber posar punt final.

Després de passar la setmana separats, les retrobades dels divendres al vespre han anat instaurant un ritual que l’un i l’altra esperem: sembla obligat celebrar-ho, com a mínim, destapant una ampolla de vi.

 

Treballo tot el dia en el text sobre l’obra d’en Claramunt: a penes una trajectòria de trenta anys però que va poder desenvolupar-se plenament. D’un expressionisme tremendista a un d’abstracte: al llarg de tots aquests anys va anar modulant el seu expressionisme autodidacte. En el fons, pertany a la gran família dels expressionistes de tots els temps, que ho són de manera visceral, inevitable, fatal: perquè no poden ser altra cosa ni pintar altrament.

Abans de dinar sortim a fer un tomb fins al pont de fusta. Fa un dia encapotat, tranquil i reticent: ideal per treballar. Després destapem una ampolla de xarel·lo d’en Jané Ventura feta per commemorar el centenari de la Biblioteca Popular del Vendrell el 2020: boníssim. Un gran vi sense pretensions. Migdiada i represa de la feina fins a la una de la matinada. Dia rodó.

 

Els esmorzars d’aquí dalt: un dels millors moments del dia. M’hi poso que el sol encara no ha sortit de darrere la serra de la Canya. Componc un bodegó amb les melmelades (de llimona, taronja amarga i gerds), el tou de mantega, la tassa que fumeja, l’olor del cafè amb llet, el silenci reverencial d’aquests primers minuts del dia hàbils. Al cap d’una estona, el sol despunta, vessa muntanya avall i, en qüestió de segons, ho inunda tot amb uns feixos de llum que es disparen en totes direccions. La vall del Freser, el jardí i el bodegó s’encenen de manera consecutiva: un gran moment.

 

Aquí dalt un és en tot moment conscient d’estar molts metres per damunt del mar. No sé si això contribueix d’alguna manera a la sensació de plenitud que sovint hi experimento, però podria ser: és com un baix continu que vibrés suaument dins meu i produís una mena d’escreix de consciència en tot moment. Sigui com sigui, d’aquí dalt estant les coses es veuen d’una altra manera, amb molta més perspectiva, no, la justa.

 

Tot tornant dels Plaus, conversa amb la Núria sobre els nostres amics neuròtics (una bona colla): tots comparteixen una forma d’intel·ligència que se’ls ha acabat girant en contra. N’ha fet unes persones hipercrítiques, dràstiques, intransigents, inflexibles, egoistes, permanentment descontentes i empipades amb tot i tothom. Aquestes persones, he observat que entre elles es defugen: cadascuna actua com un mirall per a l’altra i això no ho poden aguantar. Aquest tipus d’intel·ligència et pot fer enormement infeliç: amb el pas dels anys, arriba un moment que no la pots controlar, n’acabes sent una víctima i fas infeliços els qui tens més a prop.

El meu pare en va ser un altre cas. No he pogut entendre mai què el va fer tan infeliç durant els seus últims anys. Quan anaves a veure’l sempre tenies la impressió de sobrar-hi, de fer nosa, de no ser ben rebut. Vivia tancat en les seves lectures —assaig, història, novel·les— i la seva música —jazz i clàssica— i d’allí no el treies: criticava tothom, ningú no fa res bé i el món és ple d’inútils o d’incompetents, aquest era el seu diagnòstic. Semblava un amargat. Ho era? Segurament no —llegir l’omplia molt—, però aquesta era la impressió que normalment ens transmetia a fills, nores, gendres i nets. És com si a partir d’un cert moment no hagués volgut assumir més el rol de pater familias, però el fet és que ho era i que tots esperàvem que, si més no en determinades ocasions, fes el paper. Per què es va cansar de la família? Per què va tenir tan poc interès en els seus nets, per què els va mostrar tan poc afecte? N’hem parlat sovint amb alguns dels meus germans i mai no n’hem tret l’entrellat, ni crec que l’arribem a treure mai. Tot això per concloure que, arribats en aquest punt, no tinc cap dubte que la bondat i l’afecte són molt superiors i preferibles a segons quines formes d’intel·ligència.

 

Per poc que les circumstàncies ens ho permetin, aquí dalt, i sols com estem, tenim el do de desbaratar de mala manera els nostres horaris: ahir vam dinar passades les quatre i fins a les onze no ens entaulàvem per sopar. Tant en un cas com en l’altre, àpats acompanyats d’una bona ampolla de cava o de vi, és a dir, traient partit al dinar o al sopar, vivint-los com una estona de plenitud compartida. A una certa edat, poques coses omplen tant com ser capaços de gaudir en companyia d’aquests moments fets d’una sensorialitat tan ensinistrada com agraïda. Si una parella no és capaç de passar-ho bé així, probablement és que no té remei (com a parella). Val la pena aguantar-se l’un a l’altre per poder viure moments com aquests en què ens sabem supervivents d’uns quants naufragis.

 

Ahir vam presentar les noves exposicions dels Espais Volart: una mena de retrospectiva del pintor francoisraelià Daniel Enkaoua i una col·lecció de seixanta cartells modernistes procedents d’un concurs internacional promogut el 1901 i el 1902 per l’empresari olotí Manuel Malagrida per anunciar els Cigarrillos París a l’Argentina. Quan introdueixo l’exposició de l’Enkaoua, em permeto dir que és una magnífica ocasió per abordar la següent qüestió: es pot ser un artista plenament contemporani fent una pintura figurativa? La seva no és una pintura realista, vaig insistir, sinó que busca fer emergir «presències» en cadascuna de les seves teles, ja siguin retrats, paisatges o natures mortes. És més, contamina aquests gèneres i en fa vasos comunicants fins al punt que certs retrats de cossos ajaguts són autèntics paisatges o certs bodegons tenen el grau de presència d’un retrat.

Als diaris d’avui, però, el silenci respecte a l’exposició de l’Enkaoua ha estat clamorós, ofensiu, goso dir que injust, però sobretot molt revelador dels prejudicis de pedra picada respecte a l’art figuratiu. M’esperava un mínim d’atenció, si més no la que en l’àmbit informatiu li pertocava, o un cert debat a l’entorn de la qüestió plantejada en forma d’esquer. Ningú no hi va picar i el qui ha demostrat ser un gran càndid he estat jo. E pur si muove... No en tinc cap dubte: es pot ser un artista plenament contemporani fent una obra figurativa.

 

Dino amb en Carles Casajuana al Blau: pocs interlocutors com ell per estirar una conversa, per fer-ne una experiència estimulant i alhora reconfortant. Per què no són fàcils de trobar, aquesta mena d’interlocutors? Perquè cal que hi concorrin diversos factors: intel·ligència, vivacitat, esperit crític, sentit de l’humor i generositat. En ell s’hi dona tot i per això és un plaer conversar-hi del primer a l’últim minut. Per culpa d’això, però, tant l’un com l’altre, a Barcelona o a Madrid, hem perdut més d’un tren que ens retornava a la ciutat on vivim.

 

Després d’uns dies en què he buscat estones de lectura com un gos la seva presa, acabo Hamnet de Maggie O’Farrell (L’Altra Editorial, 2021), traduïda per Marc Rubió Rodon, i quedo en estat de xoc. No me la trec de sobre, s’ha ensenyorit de mi: m’ha posseït com feia temps que no em passava amb una novel·la.

Hamnet o el prodigi de la literatura, el seu miracle impossible. Una novel·la incommensurable, punyent, commovedora. Una meravella de text i de traducció al català: la sensorialitat de la seva prosa la tensa i travessa de cap a cap. Una novel·la històrica? No, una obra sobre l’arbitrarietat de la vida i la mort, sobre l’amor filial, el dolor, el dol, la seva superació i la creació. Sobre la dona de Shakespeare —quin gran personatge en fa la Farrell!—, els seus fills, «ell» i l’origen de Hamlet. Sobre el poder de la paraula i la màgia del teatre. Sobre la gènesi de la creació i l’experiència receptora (ja sigui com a espectadors o com a lectors). Després de llegir-ne l’última paraula, quedes atuït, trasbalsat, «tocat i enfonsat». Literatura catàrtica, regeneradora. Una obra meravellosament dura que desprèn una màxima plenitud —o felicitat— narrativa del principi al final. Inspirada, precisa, punyent. La literatura com a diàleg amb els nostres morts i redempció. Com a consol, com l’única victòria que ens és donat assolir malgrat les experiències de pèrdua i degradació que ens envesteixen. Una obra al final de la qual t’emociones —com feia molt de temps que no em passava— i et veus impel·lit a aplaudir, com si estiguessis al teatre (de fet, els personatges principals s’hi troben, i tu amb ells). L’experiència lectora en tota la seva plenitud.

 

L’obra i els plantejaments teòrics d’en Joan Fontcuberta tenen alguna cosa d’embruix: escoltant-lo semblaria que avui dia ja no es pugui ser un fotògraf dels d’abans. La seva desconfiança sistemàtica respecte a la imatge, l’operació de sabotatge a què sotmet els fonaments de la fotografia i la seva conversió inevitable en postfotografia un cop ha passat a ser digital —la mort de la fotografia— ens poden fer pensar que ja no es pugui fer fotoperiodisme, ni reportatges, ni fotografia amb afany artístic o expressiu: res més lluny de la realitat. Una cosa no treu l’altra, però escoltant la potència dels seus arguments semblaria que la fotografia s’ha acabat. Això passa una mica amb tot, però al final resulta que es pot continuar pintant, o fent poemes, o esculpint un tors. Tots els llenguatges artístics han implosionat, però la possibilitat de dialogar amb la tradició sempre hi serà.

 

Trobada a Tàrrega amb en Josep Minguell, que ha convocat una sèrie d’amics al seu molí. La fàbrica amb coberta a dos vessants de teula àrab és imponent i encara té tres dels quatre trulls amb què es feia la molta, batuda, premsada i decantació. Fora d’ús, tots aquests corrons troncocònics i les respectives soleres de pedra formen un paisatge cada cop més inútil, mut i abstracte i, per això mateix, més enigmàtic. Aquest és un dels molins de sang més vells i grans de la vila: data de les darreries del segle XVIII i, abans de pertànyer al nostre amic, va ser durant gairebé dos segles el molí dels Vidal i, només a partir del 1974, el molí de cal Pedrolo, que l’heretà de la seva tia soltera, dona Daria Sánchez de Molina. En Josep Minguell, aquí, no només hi treballa sinó que també hi viu: s’hi ha construït una mena de bungalous interiors de fusta molt funcionals on s’hi troba la mar de bé, tot i que els targarins no ho acaben d’entendre: «“Ara que ja teniu l’estudi hauríeu de buscar-vos una casa”, ens diuen, però no entenen que aquí al molí no ens falta de res», em diu l’Eva Serra, la seva dona, que és arquitecta. Quan dic que hi treballa vull dir que prepara el projecte dels frescos que més endavant farà en alguna església. Per una banda, articula el relat del que ha d’explicar i fa un munt de proves per veure com ho ha de formalitzar —el què, doncs, però sobretot el com—; per l’altra, es distreu fent falsos strappos que es poden exposar en alguna galeria o acabar recobrint les parets d’algun absis o volta. Ara hi té una maqueta de l’absis de l’església barroca de Santa Maria de l’Alba, on només li queda per pintar l’absis: «Quan l’acabi haurà estat l’obra més important que hauré fet, si més no des d’un punt de vista de metres quadrats: pensa que gairebé és tan gran com la Sixtina». Davant per davant de la maqueta, una pila de fulls aquarel·lats on en Minguell ha anat imaginant què podria explicar als targarins: «M’hi poso d’aquí a un parell de mesos i l’únic que sé del cert és que no serà cap d’aquests dibuixos que veus. Quan pujo dalt la bastida, em deixo posseir per l’espai i de fet improviso: justament puc fer-ho gràcies a totes aquestes proves que he fet abans, que només m’hauran servit per saber per on no haig d’anar. Ni vull ser obvi ni puc ser abstrús: haig de trobar com una mena de punt intermedi que ens satisfaci a tots plegats. Pensa que, en el cas d’una intervenció tan decisiva com aquesta, m’estic adreçant de manera molt directa als meus convilatans i, si no els agrada o convenç, no tindran pietat. No té res a veure amb exposar en una galeria: aquí passo un examen d’aquells que, a ulls d’una comunitat, et pot salvar o condemnar per sempre més». Em porta a la biblioteca situada en un altre bungalou: veig tot de primeres edicions d’obres de referència, com ara el tractat Perspectiva pictorum et architectorum (1693) d’Andrea Pozzo, l’autor dels frescos de la volta de l’església de Sant Ignasi a Roma, que va fer valent-se de la tècnica il·lusionista de la quadratura, en què es barregen pintura, escultura i arquitectura tot generant uns efectes òptics espectaculars. L’edició sembla impagable: «També en tinc un parell de traduccions modernes al castellà i al francès, però prefereixo llegir l’edició original perquè les traduccions no són de fiar i no s’hi val a equivocar-se. La vaig trobar a Florència i no m’ho podia creure. El mateix llibreter m’ho va dir: “Aquest llibre és per a vostè: és evident que l’estava esperant”».

Després d’haver-hi passat tot el dia, tinc la impressió d’haver fet un viatge en el temps i accedit a un d’aquells obradors dels pintors medievals, per als quals la pintura era abans que res un ofici artesanal que anàveu aprenent gràcies al guiatge d’un mestre i la perseverança en aquest aprenentatge. Ara i aquí els mestres són aquests tractats que en Josep Minguell se sap de memòria i gràcies als quals s’ha convertit en un dels poquíssims pintors murals al fresc que queden en tot l’estat espanyol. En un dels pocs que n’ha fet no sols el seu modus vivendi sinó una manera de viure: «No em sé veure a mi mateix sense viure al meu estudi. Pensa que cada matí quan em llevo ja quedo fascinat per l’espectacle de la llum que rebota i regolfa entre aquestes parets de mil maneres: per a un pintor això és la màxima provocació. Al meu estudi visc enmig d’un caos considerable de documents, restes de treballs, carpetes i més carpetes plenes d’esbossos, objectes i utillatge diversos, llibres de consulta, però en canvi m’agrada tenir els pigments ordenats, calç vella a punt per afrescar, tot d’eines, velles i noves, algunes d’heretades del meu pare i el meu avi: aquest és un ofici que es transmet de pares a fills, que no és concebible sense aquesta continuïtat, i això m’agrada molt especialment perquè no té res de romàntic. És una cura d’humilitat molt sana que m’ha estalviat molts dels mals que pateix l’art contemporani, tothom volent ser original al preu que sigui: quina immensa bestiesa...».

 

Primera trobada i conversa amb Santiago Palet, l’artífex de l’Homenatge a Picasso que es va fer a Vallauris el 1972 com a desgreuge per l’onada d’atemptats que van tenir lloc a diverses galeries i llibreries de Barcelona, València i Madrid, arran de la celebració del seu norantè aniversari l’any abans: una col·lecció de quatre-cents «tapets» fets per artistes com Miró, Calder, Tàpies, Millares, Saura, Arroyo, Equipo Crónica, Mompó, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernàndez Pijuan, Hans Hartung, Renato Guttuso, Karel Appel i Asger Jorn, entre molts altres. Setanta anys ben portats. Amb el seu barret, un accent lleugerament italià i els aires entre desmenjats i desconfiats que gasta, té pinta d’actor retirat que ja no sap, però, com deixar d’actuar en tot moment. Ens mira i escorcolla amb una mirada aigualosa, com volent dir: què cony volen de mi, aquest parell de curiosos?, és a dir, la Nadia Hernández i un servidor. Molt simple: només saber com un jovencell d’a penes vint anys s’ho havia fet per tirar endavant una moguda tan considerable —embolicar més de tres-cents artistes nacionals i internacionals— i arribar a exposar-los a Vallauris davant del mateix Picasso: «El primer que em va animar a fer alguna cosa com a desgreuge pels atemptats va ser en Tàpies, que a més em va suggerir d’implicar-hi molta gent i d’utilitzar un foli com a suport fàcil i accessible per tothom. El seu, de foli, el vaig anar a recollir l’endemà mateix, i també me n’hi vaig trobar un de la Maria Lluïsa Borràs. Després va ser en Dalí qui em va proposar —per telèfon, des de la seva suite de Le Meurice de París— d’utilitzar un suport amb més prestància que un simple foli: les blondes de pastisseria, de què ell ja s’havia servit quan era jove. Per això se’m va ocórrer d’anar a un convent de monges del passeig de la Bonanova i encarregar-los quatre-cents tapets que vaig anar enviant o portant jo mateix a tots els artistes seleccionats. Però tot i mostrar un gran interès i animar-me molt emfàticament a tirar-ho endavant, al final en Dalí se’n va desdir quan va veure que entre els participants hi havia tants comunistes. Qui em va posar en contacte amb molts artistes suecs va ser l’Amèlia Riera, i als italians hi vaig accedir a través d’un directori on figuraven les adreces de tots. Ja veieu que, en aquella època, curiosament tot era molt més fàcil que ara. I així, de l’un a l’altre, vaig anar fent fins a poder comptar amb més de tres-cents artistes de tot arreu», ens diu com si fos la cosa més fàcil i normal. «Miró? El vaig anar a veure a Mallorca i de seguida s’hi va avenir: amb ell tot va ser molt fàcil i ràpid. Chillida, en canvi, m’ho va fer gruar: “Oye, Palet, ya lo tengo, pero he tenido que hacer un gran esfuerzo intelectual para conseguir hacer algo en un soporte tan femenino”. A la majoria d’artistes els vaig anar a veure in situ, i això vol dir que durant un any no vaig dedicar-me a res més que a tirar endavant aquest projecte des de casa dels pares, al carrer Prats de Molló, que és on encara vivia. En principi havia de ser una iniciativa del Taller de Picasso, però poc després de l’atemptat en Jordi Costa, que és amb qui portàvem la galeria, se’n va anar a fer el servei militar i llavors la seva mare va mig agafar-ne el control per evitar que s’hi tornessin a produir atemptats: s’entén perquè ella era la propietària de tot l’immoble i aquells eren temps de molta por». Quedava per aclarir una cosa, qui va pagar les misses: «En Fernando Guereta, el galerista basc, que llavors vivia a Madrid: quan li vaig explicar què volia fer, de seguida em va dir: “¿Cuánto necesitas?”. Li vaig dir una quantitat molt alta de diners i la seva resposta va ser: “Venme a ver mañana a primera hora”, i allí m’esperava amb un feix de bitllets: mai n’havia vist tants de junts. No m’ho creia, però gràcies a això vaig poder tirar endavant el projecte, que en principi s’havia de fer a Barcelona, però ningú no s’hi va atrevir. Recordo haver-me entrevistat amb el regidor de Cultura de l’ajuntament de l’època, però no hi va haver res a fer: com us deia, hi havia molta por, i és cert que els grups terroristes d’extrema dreta estaven molt actius». Un cop s’acaba l’exposició de Vallauris els tapets tornen amb grans dificultats a Espanya —van quedar aturats unes quantes setmanes a la duana de Perpinyà, d’on em va ajudar a treure’ls el meu germà Carles, el futur diplomàtic— i van a parar a en Guereta, que després els vendria a Jani Figueras, el fundador del grup hoteler Mas de Torrent, fins que encara no fa un any els fills d’en Figueras els revendrien a l’Antoni Vila Casas i per això es podran veure d’aquí a mig any als Espais Volart de la seva fundació.

«A en Picasso ja l’havia anat a veure en Jordi Costa per demanar-li si podia utilitzar el seu nom per a la galeria: resulta que a l’àtic d’aquell immoble Picasso hi havia tingut un dels seus primers tallers i d’aquí el nom de la galeria. L’endemà d’inaugurar l’exposició a Vallauris, em va venir a trobar una persona que se’m va presentar com el barber de Picasso i em va dir: “Venga conmigo, que Picasso le espera”. Jo ja havia pujat a veure la seva casa de Mougins, Notre-Dame-de-Vie, i l’havia entrevist de lluny, però dubtava de si arribaria a conèixer-lo o no. Ja era gran, molt gran, tenia noranta-un anys, però em va fer un gran efecte: em va donar les gràcies i es va interessar per la situació política a Espanya, això és tot el que recordo, penseu que han passat cinquanta anys», ens diu fent un mig somriure i aixecant-se d’una revolada. És evident que havia donat per acabada la funció.

 

Llegeixo d’una tirada Eroica (L’Avenç, 2021) de Cristina Masanés, i com s’agraeixen aquestes obres que tenen la virtut d’abduir-te durant un parell o tres d’hores. Literatura sorgida per necessitat, la que més m’interessa, probablement perquè és la que més ens convenç de la raó de la seva existència: la sorgida perquè no podia deixar de fer-ho. La literatura com a revers de la vida, o una seva fatal conseqüència. La literatura com a paraula titubejant que cerca d’il·luminar-nos —o guiar-nos— en temps de foscor, dolor, mort i desconcert: «el contramón que deixa emergir i que el brogit de cada dia acostuma a tapar».

A l’empara de La pesta de Camus i del Concert per a piano núm. 5 de Beethoven, l’«Emperador», l’autora ha escrit un dietari líric sobre els tempos del confinament i les envestides del record del suïcidi de la mare, ocorregut trenta anys enrere, la seva ombra més present que mai durant aquest «temps de clausura»: «És aquesta la feina que ha vingut a fer aquest estrany recés del món: fer emergir absències i suturar-ne d’altres?». Com es veu que va dir Haydn després de l’estrena privada d’aquell concert per a piano de Beethoven, «s’ha col·locat en el centre mateix de la seva obra». I «posant-se en el centre de la música, Beethoven havia acceptat el seu destí»: això mateix és el que ha fet Cristina Masanés, i fent-ho ha acceptat el seu destí. «És heroic qui guanya el monstre», ens diu tot parlant de nou de Beethoven, però aquest cop de la seva tercera simfonia: «Tothom pot ser heroic, és això el que encomana la seva audàcia sonora?». D’aquí el títol de l’obra: «Després de remuntar cingleres i variacions d’una melodia obsessiva extremament llarga, sortim al món, esllanguits, havent creuat l’Eroica».

 

«Amb el suïcidi no perds una mare; ingresses en un estat nou, una marca de vida, una nova condició d’existència que mai no abandonaràs: ser filla d’una mare suïcida»: aquesta és la «melodia obsessiva» de què també ens parlava Cristina Masanés.

 

Visita del cementiri d’Arenys de Mar amb l’escultora ceramista Madola i la Mercè Vila. Hi vaig ser fa molts anys: només en recordo les escultures modernistes d’en Llimona i en Vallmitjana, probablement de les millors que s’han fet mai. Hi anem amb tren: fa molt bon dia, la mar és plana, tota ella s’eriça de reflexos i de tant en tant la solca algun veler. Situat al capdamunt del turó de la Pietat, el cementiri fa l’efecte d’estimbar-se damunt del mar, encara que a sota hi tingui la via del tren i la carretera. Coincidint amb el centenari de Salvador Espriu, la Madola va proposar a l’Ajuntament d’Arenys de fer una intervenció escultòrica en un parell de grans parterres del cementiri inspirant-se justament en els poemes de Cementiri de Sinera. Per sort, el que només havia de ser una exposició temporal ha acabat sent permanent i per això avui la podem veure. Al costat de cada obra, una cartel·la amb el poema d’Espriu i, en blanc, els versos decisius per entendre-la. Una escultura de ceràmica, la de Madola, de formes rudes, arcaïtzants i tel·lúriques, sovint abstractes, on de tant en tant cristal·litza algun pany de color esmaltat: blaus cobalt, mangres i negres reconcentrats. S’integra i fins i tot es camufla entre les tombes: algun ocell veig que s’abeura en una de les escultures on s’ha format una cadolla d’aigua. Sovint us hi heu de fixar per veure-les, però. No era un repte gens fàcil: diria que se’n va sortir prou bé i que els anys juguen a favor seu. Potser d’aquí a un temps la integració serà completa i els visitants futurs creuran que sota d’aquestes escultures hi reposen els ossos d’algú.

Prosseguim la visita i de sobte topo amb un nínxol de marbre blanc sense cap inscripció aparent: per això m’hi acosto, i llavors veig que és el de Salvador Espriu. En el cementiri modernista per excel·lència, un dels més teatrals del país, el seu nínxol és el més lacònic però eloqüent de tots: gran lliçó.

 

Al vespre, i amb el record encara fresc del cementiri d’Arenys precipitant-se al mar, he anat al Liceu a escoltar el War Requiem de Benjamin Britten, compost per a la consagració de la nova catedral de Coventry (Birmingham) el 1962 després que fos completament destruïda pels bombardeigs de la Luftwaffe durant la Segona Guerra Mundial (hi ha una cèlebre foto en què es veu Churchill passejant entre els enderrocs encara fumejants de la catedral assolada). El text de què va partir Britten és una alternança de poemes de guerra del poeta i soldat anglès Wilfred Owen (1893-1918) amb fragments de la missa de rèquiem llatina, i el seu propòsit no era altre que el de refermar la reconciliació de les nacions anteriorment en guerra. Per això s’hi solen reunir solistes procedents dels tres principals països occidentals implicats en la contesa: el Regne Unit, Alemanya i Rússia. Cada vegada que l’he escoltat he quedat tocat i enfonsat, i avui no ha estat pas menys. Britten és certament un dels meus compositors preferits del segle XX.

En aquest cas, estem davant d’un dels rèquiems més monumentals de tota la història de la música, però per això mateix la seva interpretació és extraordinàriament difícil: cal que orquestres —simfònica i de cambra—, cors —adults i de veus blanques— i solistes —baríton, tenor i soprano— s’amalgamin i formin una sola maquinària musical i coral perfectament greixada, modulada i compensada, o altrament es poden produir constants desajustos que impedeixin que l’obra se’ns lliuri com un tot fins a arribar al clímax de l’últim moviment, «Libera me», a través del poema «Strange Meeting» que conté el vers més decisiu de tots: «I am the enemy you killed, my friend», que canten els dos soldats encarnats per un baríton (Matthias Goerne) i un tenor (Mark Padmore) especialment inspirats. Sota la batuta de Josep Pons, tot això s’ha aconseguit de manera esplendorosa. He sortit del Liceu atuït i alhora pletòric, com només la música ho pot aconseguir. Les rambles estaven plenes de gent i de mica en mica he anat tornant a l’absurda realitat postpandèmica d’eufòria descontrolada.

 

«Una vetllada amb el professor J. F. Yvars»: així, tot evocant aquella «Soirée avec Monsieur Teste» de Valéry, vam titular l’acte que avui (dijous 28 d’octubre) ha tingut lloc a la sala d’actes del Museu Picasso, coorganitzat per la Fundació Vila Casas, el Cercle del Liceu i el mateix Museu Picasso. Un homenatge en forma de conversa amb Emmanuel Guigon, Pepe Garcia Reyes i jo mateix davant d’un públic nombrós i selecte. Des d’un bon principi s’ha vist, però, que l’homenatjat no estava gaire disposat a sotmetre’s a cap qüestionari i, per tant, el que hauríem volgut que fos com una mena de A fondo a tres veus, un cert repàs de totes les etapes, facetes, mestres i referents que l’han configurat com un dels grans crítics d’art d’aquest país, s’ha acabat convertint en un soliloqui digressiu i erudit, exhibicionista, un punt autista, de vegades àcid i divertit, on només molt de tard en tard, però, he reconegut el mestre que tant he admirat.

 

Pont de Tots Sants a Calaceit: temps molt temperat, massa per l’època de l’any en què ens trobem. Divendres sopem a la Fonda Alcalà i el xef, l’Ignacio, em parla del centenari que volen celebrar l’any vinent (em comprometo a ajudar-los). Cada dia, a mig matí, hem sortit a caminar cap a una o altra ermita (Santa Anna, la Misericòrdia, Sant Pol). Camins entre camps d’oliveres i vinyes torrades, aire molt net, llum encara brunyida. Em fixo en les soques d’oliveres: com s’hi agrumolla el temps, com la fusta es retorça i sembla escolar-se sobre si mateixa. Denses soques centenàries revestides, però, d’un fi mantell de branques amb fulles esverades: s’ericen o tremolen per no res. Dinem a la solana, davant dels Ports, en una taula plena de rodals de vi, com ha de ser: una taula amb una bona memòria de tots els àpats que s’hi han fet. És gairebé impossible no destapar cap ampolla davant d’aquest escaquer de camps —vinyes, ametllers i oliverars— i el fermall dels Ports al fons de tot. Vespres i nits de lectura sota la mirada de Piranesi.

 

Sang calenta d’Irène Némirovsky (Kíiv, 1903-Auschwitz, 1942) en traducció d’Anna Casassas: una meravella de nouvelle, un dels últims Petits Plaers (Viena, 2021). El 2005 es va trobar entre els seus papers: aquesta dona de vida tan breu va escriure com una condemnada: novel·les, nouvelles, contes i memòries. Sembla un pou sense fons.

En aquest cas es tracta d’una sèrie de quadres narratius on cap dels personatges no és el que sembla. Llargues vetllades a l’entorn d’una taula ben parada, falsa literatura costumista al cor d’una plàcida Borgonya de grans cases burgeses: cada personatge amaga una història d’efectes secundaris i sovint retroactius. L’únic que han de fer és esperar el seu moment, però tothom sap que aquella feixuga placidesa acabarà saltant pels aires: el pes de la tradició, del lloc, de les mirades, del passat, arriba un moment que es fa insuportable i ho fa esclatar tot. Gran Némirovsky!

 

Trobada amb Oscar Tusquets a casa seva. Em mostra una segona proposta de disseny de la seva exposició per d’aquí a un any als Espais Volart tot coincidint amb la de Proust i Marsans: això li agrada, havien estat bons amics. La proposta està dividida per seccions —dues ciutats (Barcelona i Benidorm), natures mortes, natures vives (jardins), nus, Hot Days, Anna (la suite que va dedicar a la seva segona dona, l’Anna Bohigas, morta molt jove) i la mort (representada per sengles homenatges al Sant Sopar i al «Cristo velato» de Nàpols)—, però convenim que, un cop fixada la seqüència, caldria introduir el factor sorpresa jugant amb obres de petit format procedents d’altres seccions.

Tot dinant donem voltes al títol —«Ciutats, cossos, objectes: una antològica, 1972-2022»— i parlem de l’estiu. El mes d’agost l’ha passat a casa seva, com sempre, però el juliol va estar navegant per les Cíclades amb l’Eva i els fills: «Jo soc urbà però m’agrada molt el mar; la muntanya, en canvi, gens, m’ofega i em deprimeix». Com a bon fill supervivent de la gauche divine que és, viu a Pedralbes en una casa amb jardí feta per ell l’any 1992, i un estany que a l’estiu es transforma en piscina. Després de tota una vida dedicada a l’arquitectura, el disseny i l’assaig (els seus llibres valen molt la pena), als seus vuitanta anys el que més l’omple ja no és projectar, dissenyar o escriure sinó dibuixar i pintar: més que no cap gran ambició, els seus quadres i dibuixos traspuen la felicitat del diletant aplicat i perseverant.

 

Fa uns quants dies que rellegeixo un dels millors llibres de Zbigniew Herbert, El senyor Cogito, ara que acaba de sortir en català traduït per en Xavier Farré i editat a Jardins de Samarcanda. Tot i les dificultats d’entrar en imaginaris tan allunyats des del punt de vista lingüístic i cultural, és un recull que sentim molt proper: potser pel fet de tractar-se d’una mena d’alter ego filosòfic de l’autor, en cadascun dels seus poemes notem que hi ressona una veu molt reconeixible, agradosa i empàtica, la d’algú que sembla rabejar-se en l’horaciana aurea mediocritas. Més aparent que no pas real: en el fons el lector percep que sota aquest capot de resignació s’hi coven tot de formes d’insurgència vària contra la vida en general, però encara més contra un règim que tot ho podreix. Poemes d’algú que se’ns adreça en veu baixa i desconfia del to més grandiloqüent, seriós o impostat d’algun dels seus col·legues: Herbert més aviat maniobra dintre la consciència dels propis límits i, sobretot, en la dels que li marca el règim comunista del seu país durant uns anys en què justament li van estar buscant molt les pessigolles amb constants interrogatoris. Poemes, doncs, saturats d’història —d’ara i de sempre— però alhora d’una voluntat inequívoca de transcendir-la, o si més no de relativitzar-la, de riure-se’n. Ras i curt, poemes irònics o mofetes, sempre savis i, quan cal, tendres o punyents: d’aquí la seva extraordinària eficàcia lírica.

 

L’Anna Belsa, ànima de la galeria El Quadern Robat, em convoca al taller d’en Joan Roma, el gravador de Tàpies, amb qui van treballar plegats durant vint-i-cinc anys. Em rep amb un punt de desconfiança, o així m’ho sembla: està a l’expectativa, em vol veure venir. M’observa i escolta. M’avinc al joc o a la seva necessitat de saber amb qui se les té. És gat escaldat: fa deu anys que en Barceló es va passar un any sencer treballant amb ell i d’un dia per l’altre va desaparèixer sense donar mai més senyals de vida fins al desembre passat, en què va enviar-li un exemplar dedicat de la seva versió il·lustrada de La transformació de Kafka: «Mai no he entès què va passar ni els motius del seu silenci. Fins vaig arribar a pensar que no en sabia prou i vaig entrar en crisi. Sort de les meves classes de gravat a la universitat del Caire, que em van ajudar a airejar-me i a recuperar la confiança en mi mateix». Passa, però, que en Roma té estampats tots els gravats d’un llibre extraordinari d’en Barceló sobre el motiu borgià del tigre, Dins la panxa del bou, així com un nombre considerable de gravats que ell mai no ha vingut a recollir sobre motius diversos (autoretrats, mistos, paisatges de Mali, ximpanzés o fauna submarina diversa, com ara pops, sèpies, gambes o escamarlans). Me’ls va mostrant i comentant: en cada cas el concurs del gravador és essencial, com també ho és la major o menor interacció que es pugui produir entre artista i artesà: «Jo em considero un artesà al servei de l’artista: ho tinc molt clar, i per això al llarg de la meva vida no he parat d’explorar els límits i les possibilitats de totes aquestes tècniques. En aquest sentit, amb en Tàpies la col·laboració va ser molt fructífera i agraïda: encara recordo algunes grans obres calcogràfiques que vam fer al rebedor del seu mas de Campins, on vaig haver d’improvisar un taller. Unes obres de grans dimensions amb què l’Antoni espremia al màxim les possibilitats expressives d’aquesta tècnica tan antiga. Això és el que més m’agrada de l’ofici: ajudar a fer créixer l’artista en la seva recerca, fer possibles les seves idees o intuïcions, ser un mitjà però alhora poder ser propositiu».

Anem a dinar al Da Raimondo, un petit restaurant del barri del Putxet, i de mica en mica descobreixo una persona afable i viscuda, irònica i vivaç, un gran lector amb dues biblioteques considerables a les cases de Barcelona i el Caire, on des de fa més de vint anys passa llargues temporades.

 

Paella a casa d’en Josep M. Mainat amb en Vicent Sanchis, un cop més, fent de xef estel·lar. Mentre es va fent la paella —avui de l’Horta, amb bajoqueta, garrofó, tavella, carxofa i pollastre—, el condiment desprèn uns efluvis tremendament insidiosos i no tardem a destapar un parell de màgnums Roederer que han portat alguns dels comensals. Tot i que ha refrescat, al sol s’hi està bé i encara podem dinar al jardí, enmig de grans xiprers centenaris. Som al barri d’Horta i el silenci d’avui és espès i no té gaires esquerdes: costa de creure. Llarga sobretaula —amb partides d’escacs, trucs de màgia i recomanacions de llibres— fins que comença a fosquejar. D’ençà que hem deixat enrere les diverses fases del confinament, és en dinars com aquest que es fan més evidents les ganes que tenim de retrobar-nos. En aquest sentit, la gran aturada ens va anar bé.

 

III Premi Proa a la Fundació Tàpies: el guanya na Maite Salord de Ciutadella amb El país de l’altra riba, sobre l’emigració menorquina a Algèria. En Xavier Pla ens en parla molt bé —«una gran novel·la sobre la memòria i la identitat»— i després l’Anna Guitart li fa una entrevista molt sucosa en què treu el cap Camus, «el menorquí d’Algèria». Ens conta que va aprofitar els mesos del confinament per reconnectar amb la novel·la, que havia hagut de deixar de banda a causa de la política: durant aquells anys la Maite Salord va ser presidenta i consellera del Consell Insular de Menorca. Quan ens saludem, però, això és el primer que em diu: «Ai, Àlex, d’ençà que ens va deixar, com he trobat a faltar n’Emili! Tant és així que l’he convertit en un personatge d’aquesta novel·la canviant-li lleugerament el nom, això sí, i ara es diu Emiliano». L’empremta de certes persones, un cop traspassades, pot ser molt fonda i duradora. Jo també hi penso tot sovint, en qui va ser durant tants anys l’ànima del Foment del Turisme de l’illa, el bon amic Emili de Balanzó, el meu primer mort per la covid.

 

Visita a la Fundació Arranz-Bravo a la Tecla Sala de l’Hospitalet: hi he quedat amb l’Albert Mercadé, que n’és director des del primer dia. Només entrar-hi, un gran retrat de Van Gogh —de 450 × 200 cm— presideix l’exposició i s’imposa de manera aclaparadora sobre la resta d’obres, totes del 2020 (!). No m’acaben de fer el pes: una pintura massa decorativa i superficial, indefinida, colorista i prou. Pintar per pintar quan ja no es té gaire res a dir no porta enlloc. Per què tants artistes cauen en una mena d’hiperproducció tardana i no saben emmudir, o si més no dosificar-se? En Mercadé, però, m’explica que, d’aquests retrats com el de Van Gogh, l’Arranz-Bravo en té uns quants més —Rembrandt, Vermeer, Velázquez— i li proposo la possibilitat de mostrar-los a Can Framis d’aquí a uns anys juntament amb tota la sèrie d’autoretrats anuals que fa més de trenta anys que es fa. Això podria alterar positivament la percepció que se sol tenir de la seva obra, massa deutora —crec— del pop dels anys setanta i d’intervencions murals com la de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès ara fa cinquanta anys: allò va tenir molta gràcia i va situar el tàndem Arranz-Bravo i Bartolozzi a l’avantguarda de l’art català, però bona part de l’obra posterior pot ser vista com una llarga agonia d’aquells anys d’un pop-art entre surrealista, abstracte o figuratiu, però desproveït de l’aire que li donava sentit. Només a través d’un cop de timó visible i eficaç l’obra d’aquest artista podrà recuperar bona part del crèdit —o sentit— perdut al llarg de tants anys de repetir-se.

 

Presentació a la llibreria Ona de la poesia completa de Marta Pessarrodona, Tot m’admira (Viena Edicions, 2021), juntament amb Àngels Gregori. Cadascú fa una breu intervenció i després ens anem alternant en la lectura d’uns quants poemes, que, més enllà del que hàgim pogut dir l’un i l’altre, és el que realment dona la mesura de qualsevol poeta. La Marta és autora d’un bon grapat de poemes memorables i això és el que compta: tota la resta és xerrameca més o menys inspirada, però xerrameca al capdavall. M’adono, però, que presentar un volum de poesia completa està abocat al fracàs: és l’obra de tota una vida i no pot despatxar-se amb quatre idees. Per tant, ja ho dic d’entrada, i afegeixo que el que realment m’agradaria —ara— és trobar-nos al voltant d’una llar de foc amb una copa d’armanyac a les mans i anar llegint i comentant alguns d’aquests poemes que l’han convertit en una de les veus més interessants, personals i genuïnes de la poesia catalana contemporània (aquesta seria, a parer meu, la millor presentació possible: un acte d’agraïment a l’autora d’uns poemes que ens han acompanyat i ajudat a ser com som). És més, jo diria que si la Marta Pessarrodona fos anglesa, francesa o alemanya, la consideraríem una gran dama de la literatura europea d’aquests últims cinquanta anys: aquest és probablement el qualificatiu que li fa més justícia.

 

Visita a l’estudi d’en Santi Moix a Gràcia: cada cop hi té més obra, tant de nova com d’èpoques passades que ell porta quan torna de Nova York. Em mostra unes quantes carpetes d’obra sobre paper en blanc i negre i els últims olis que està fent, exuberants de traços, color i textures: «A l’exposició que farem —em diu— vull que hi passin moltes coses. La meva obra ha anat canviant força al llarg del temps i aquí pràcticament ningú no la coneix. D’exposicions tan completes com aquesta no crec que en faci gaires més, ni aquí ni enlloc, això prou que ho sé. Per tant, és una oportunitat per mirar enrere i fer un cert balanç, cosa que fins ara no havia fet mai: sempre m’ha interessat més l’obra que estava per fer que no la que havia fet. I no et pensis que no em costi, això de mirar enrere, però tinc clar que ha arribat el moment de fer-ho. Et diré més, el més còmode és no enfrontar-te a tu mateix i, en aquest sentit, d’ençà que em vas plantejar fer l’exposició, m’estic obligant a fer-ho. No sé si li acabaré trobant el gust, però t’asseguro que m’hi aplico», em diu amb un mig somriure.

Anem a dinar al Bar But (una antiga barberia, potser?): patates braves, revoltim de ceps i tataki de tonyina. Vi blanc de Costers del Segre. És llavors que en Moix es relaxa, se li il·lumina la mirada i parla sense pors. Fa poc va morir la seva mare i m’explica que ell i els seus germans es van trobar un sobre per a cadascú on els deia quin era el seu nom real: van ser adoptats quan ells eren unes autèntiques criatures òrfenes de pare i mare arran dels aiguats del 1962 al Vallès. Vivien en una barraca del barri de les Arenes de Terrassa a tocar d’una riera i els pares biològics van desaparèixer la fatídica nit d’aquell 25 de setembre quan ell tot just tenia un parell d’anys: «No en recordo res, esclar».

 

Amb l’Antoni Vila Casas anem a la inauguració de l’exposició «Spanish Modern Landscapes 1880-1950» que s’ha inaugurat aquest vespre a la galeria Artur Ramon, coorganitzada juntament amb la Sala Parés i procedent de la Colnaghi Gallery de Londres. Com que l’exposició va tenir-hi un èxit de vendes considerable, moltes de les obres que hem vist són diferents, però els artistes són els mateixos: Fortuny, Meifrèn, Rusiñol, Barrau, Nonell, Mir, Anglada Camarasa, Raurich, etcètera. Amb l’excepció de Francisco Pradilla, tots són catalans: ara que el món ja sap que existim, per què no atrevir-se a presentar-nos com el que som? Sigui com sigui, l’exposició és magnífica —especialment les obres de Mir i d’Anglada Camarasa, no sols els més ben representats sinó els que en surten més ben parats—, però som poca gent i la mitjana d’edat significativament alta. No fa gaires anys la galeria hauria estat plena de gom a gom i amb cua al carrer. El del col·leccionisme d’aquesta pintura és un món que s’acaba.

 

Aquest matí hem arribat a París amb en Naxo Farreras: demà s’inaugura una exposició seva al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, que es troba al cor del Marais. Plugim, boira i molta humitat. Fa un dia del tot baudelairià: «Quand le ciel bas et lourd pèse comme un couvercle...». Havent dinat —un steak tartare amb frittes a Le Chat Bossu— ens plantem al CEC i passem la tarda muntant l’exposició: sempre m’ha agradat fer-ho, i més encara quan es tracta d’escultures. Les d’en Naxo, a més, orgàniques com són, donen molt de joc. Quan disposem les que van davant de les grans vidrieres que donen al carrer la gent s’aturen i observen encuriosits: bon senyal. Sopem a la Braserie de l’Île de Saint Louis i ens animem a demanar una gran choucroute per celebrar aquesta exposició i sobretot el fet de ser a París. Tot i que queda lluny, tornem caminant fins a l’hotel. Després d’un parell d’anys de pandèmia, de mica en mica tornem a agafar el gust de viatjar.

 

Matí als museus Rodin i Picasso per veure l’exposició Rodin-Picasso. Una lluita entre dos colossos. Aparentment tenen poc a veure, però realment molt: tots dos són forces de la naturalesa, uns autèntics golafres de vida, uns romàntics exacerbats, uns frenètics de la forma. Només cal veure el paper tan decisiu que juga l’erotisme en les seves obres des d’un bon començament fins al final de tot: és el motor de gran part de les seves recerques. L’un i l’altre sotmeten aquest motiu a tota mena d’indagacions formals i ruptures: una combinatòria gairebé malaltissa i obsessiva. Punt de partida i punt d’arribada per a aquest parell de primaris insaciables. Un motiu inexhaurible i inextingible: el gran motiu. La dona, però, en el fons és una presa inabastable o inaferrable: potser per això no van deixar mai d’abraonar-s’hi plàsticament amb tots els mitjans i llenguatges que tenien al seu abast.

Dino amb Jean Clair i Laura Bossi a Chez Georges, com altres vegades: després de prop de tres anys de no veure’ns, els trobo molt bé, millor del que m’esperava. Parlem sobretot del seu últim projecte, la gran exposició sobre l’Infern que ha fet a les Cavallerisses del Quirinal per celebrar els set-cents anys de la mort del poeta: «Diguem que hi exploro els terrains vagues tan fèrtils que hi ha entre les arts visuals i la literatura, la ciència i l’estudi de la psicologia humana. Ja saps que el que m’interessa és la història de les formes d’art, no com un fi en si mateix, sinó com a testimoni de la identitat d’una època». Ells prenen el plat del dia i jo una andouillete. El consum de vi és considerable i ja ens porten una segona ampolla: «El set-cents aniversari de la mort de Dante és només una ocasió per detenir-nos en una por universal i ben fonamentada que, des de fa una desena d’anys, ens torna a qüestionar com a humanitat, alimentada per les problemàtiques de l’extinció dels animals, l’escassetat d’aigua, la destrucció de la natura, la crisi agrícola, i que l’epidèmia actual continua alimentant: la por a la sisena extinció de les espècies i la desaparició de l’home a la Terra». Aquest projecte es va covar en bona part durant el confinament i tots aquells mesos en què els museus francesos estaven tancats i no hi havia activitat cultural: «Crec que per primera vegada una exposició d’art investiga l’univers diabòlic, relatant la seva fortuna iconogràfica, des de l’antiguitat fins als nostres dies, per oferir una nova interpretació de l’imaginari del poeta florentí, que a la Divina Comèdia en va elaborar un autèntic mapa mental i simbòlic». Un Tatin per postres per a tots tres mentre Gérard Régnier (el nom real de Jean Clair) reprèn la seva explicació: «De fet, el tema de l’infern m’ocupa des de fa temps: ja l’any 2006 vaig proposar un projecte expositiu a uns quants museus francesos i al Prado, que té l’obra més bona sobre el tema, El jardí de les delícies del Bosch. La resposta va ser un no rotund, com si en aquell moment fos del tot incongruent interessar-se per l’Infern. D’aquí la meva alegria quan vaig rebre la invitació de les Scuderie del Quirinale per comissariar-los una exposició sobre l’Infern de Dante. En certa manera, el projecte fa realitat un antic somni meu: el de tancar la meva feina com a comissari d’exposicions treballant sobre un tema espectacular que em toca molt especialment». L’exposició comença justament amb la Porta de l’Infern de Rodin i es desplega a través de deu seccions sobre la topografia del mal, els viatgers a l’infern (Ulisses, Dionís, Orfeu, Hèrcules, Enees, Jesucrist), Dante, l’Infern i l’art, l’infern a la terra (la representació de guerres i epidèmies en l’art entre els segles XVI i XIX amb Callot i Goya com a principals artistes), el Romanticisme i l’atracció de l’infern (Goethe, Blake, Füssli i Delacroix), l’infern de la psique (la medicalització del mal: no oblidem que Jean Clair ja havia dedicat una exposició a Freud) i, finalment, l’infern dels totalitarismes (amb la presència de Zoran Music, esclar, em comenta tot recordant la gran exposició que vam dedicar-li a la Pedrera el 2009). Caldrà anar a Roma, sens dubte.

 

Inauguració de l’exposició d’en Naxo Farreras. Venen una cinquantena de persones, però sens dubte el vernissatge té dos moments especials per a l’artista: la retrobada amb Luisa Valls després de molts anys de no veure’s (els Valls eren íntims dels seus pares quan es van exiliar i el van veure créixer, en Naxo), i la que es produeix amb el pintor italofrancès Valerio Adami i la seva dona Camilla: va ser treballant com a assistent amb ell que l’any 1975 va reconèixer la seva vocació d’escultor. S’hi va estar un parell d’anys, amb l’Adami: «No em pagava cap sou, però em comprava tot el que necessitava. Recordo que per a mi era una situació ben estranya perquè em costava molt demanar-li segons què fins que em vaig adonar que em tractava com un fill, el fill que no havia tingut». A partir d’una certa edat, tancar cercles pot ser molt reconfortant.

 

Convocats per en Josep Palomero, sopar al Secret de València amb Marc Granell, Josep Piera, Enric Sòria i Josep Porcar. Feia temps que no ens vèiem. El motiu de la retrobada: demà divendres l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedica tota una jornada a l’obra de Marc Granell, després d’Estellés segurament el poeta més llegit aquests darrers anys al País Valencià, gràcies a Versos per a Anna —més de set mil exemplars venuts d’ençà de la primera edició: un autèntic long-seller poètic— i als seus llibres de poemes per a joves. Però això no deixa de ser del tot paradoxal: la veu poètica de Granell és de les més dures, lúcides i cantelludes d’aquests últims quaranta anys en llengua catalana. Durant el sopar, Pep Piera porta la veu cantant, de vegades de manera excessiva o exagerada, però ja el coneixem i en el fons ens agrada comprovar que els problemes de salut que ha patit no li han laminat gens ni mica l’energia verbal. Al seu costat, Marc Granell escolta, assenteix i intervé només molt de tard en tard, però quan ho fa sembla que desballesti tota la retòrica barroca i apassionada d’en Piera. Enric Sòria s’ho mira tot amb un somriure mig irònic mig burleta, i en Josep Porcar, força més jove, escolta bocabadat alguns dels seus mestres. Està content: es veu que aquest vespre han presentat a València la seva traducció de Bertolucci.

Una retrobada de vells rockers de la poesia: encara no sentim gaire nostàlgia dels nostres anys joves ni s’ha apagat del tot l’afecte entre nosaltres, però aviat perdrem aquestes dues batalles.

 

«Reserva Marc Granell»: per manera de ser, per necessitat de preservar una espècie en vies d’extinció i com a vi que ha sabut envellir. Així podria titular-se la meva intervenció sobre la seva poesia, en què parla més la condició de lector —arbitrari, capriciós, imprevisible— que no el professor que vaig ser. Una dotzena de títols al llarg de quaranta-cinc anys: ni poc ni molt, però allò realment important és si ha escrit aquell grapat de cinc, deu o quinze poemes pels quals algun dia algú el recordarà. No tinc cap mena de dubte que sí: la seva és una veu molt personal i reconeixedora, i ho és des del seu primer llibre, Llarg camí llarg (1977), en què els poemes tenien ja una manera molt seva de dir-se i un món molt seu per transmetre: un món fet de polaritats, irremeiablement escèptic i tanmateix rebel, individualista i compromès, corrosiu i tendre, reticent i expansiu, nihilista però urbà fins al moll de l’os —amant de la polis—, prosaic i líric, però sempre —sempre— lúcid. Una qualitat poc freqüent en la poesia més popular i apreciada dels nostres temps, molt donada a l’exhibicionisme, la filigrana, l’efecte truculent, una volguda verborrea verbal que ens fa perdre el món de vista, quan en el fons és l’últim que alguns volem: no sols no perdre’l de vista sinó veure’l millor, amb totes les seves llums i ombres, amb tot aquest joc de contrastos incessant que fa que la vida pugui ser fascinant i alhora una immensa broma de mal gust. La de Granell és una de les veus poètiques més lúcides i ben enfocades d’entre totes les que han escrit en català aquests últims quaranta anys, aviat és dit. Lucidesa en oposició a qualsevol forma d’engany o d’autoengany, de condescendència amb un mateix, de pena o llàstima. Lucidesa per oposició als focs d’artifici tan pagats de si mateixos de què parlàvem fa un moment. Més aviat tot el contrari: Granell va optar per concebre el vers com un bisturí o escalpel amb què viviseccionar la pròpia vida moral. La poesia, doncs, com a «crítica de la vida» (bo i adoptant la justa definició de Matthew Arnold). Com a instrument privilegiat per passar comptes amb un mateix, fer balanç de la vida en general i de la nostra en particular, per detectar debilitats i fortaleses, oportunitats i amenaces; ras i curt, per fer el millor DAFO possible d’això que en diem vida. Sense estridències vanes però sense mica de contenció (quan cal): per això sovint els seus poemes ens enfronten a nosaltres mateixos amb un grau de cruesa a què no estem acostumats.

 

Celebració del centenari de la mort de Déodat de Séverac a la Biblioteca de Catalunya organitzada per l’associació que du el seu nom. Una vetllada d’allò més contrastada: els parlaments d’uns i altres no podien ser més fluixos, s’hi respirava un aire ranci, han sonat fins i tot els himnes de França i de Catalunya (calia?), però per sort la música de Séverac ha dissipat a l’acte tots aquests nuvolots imprevistos que no hi tenien res a veure: un cop han sonat els primers compassos de la suite Cerdanya interpretada per l’Albert Guinovart, si més no uns quants d’entre el públic ens hem oblidat de tota aquella parafernàlia buida i llavors sí que el nom d’aquest músic ha ressonat amb tota la seva capacitat de persuasió.

 

Anada a Madrid per veure’ns amb Juana de Aizpuru i Concha a la seva galeria. Fa un dia hivernal. Aire viu, fred tallant, llum de neu, però igualment decidim anar caminant fins a la galeria des de l’estació d’Atocha: una manera com una altra de despertar-nos. Entrem a la recta final dels preparatius de l’exposició que dedicarem a Luis Claramunt i toca negociar el valor de les obres de cara a l’assegurança, recollir tota l’obra sobre paper i gràfica que hem d’emmarcar i repassar el llistat final de préstecs. Mig per atzar descobrim un retrat seu fet per l’Alberto García-Alix que incorporem a l’acte a la nostra exposició. Mare i filla després ens conviden a dinar. Avui tot són compliments i afalacs: mai no ens havien tractat tan bé com avui. Potser és que al final s’han adonat de l’envergadura de l’exposició que estem tirant endavant amb la Sílvia Martínez Palou. Quan arribem a Barcelona plou a bots i a barrals. Dia cansat però rodó.

 

Divendres dino amb en Francesc Miralles al Mercat: curiós personatge! Vol que l’ajudi a buscar editor per al seu llibre sobre Mir. Me’n mostra el quadern central, ple de documents, fotografies i obres majoritàriament desconegudes. Una meravella que ens confirma com Mir va ser un molt bon pintor des del principi fins al final: «Ja és hora que se sàpiga que Mir és el més gran paisatgista espanyol de tot el segle XX». A banda de Mir, li demano quins són els altres artistes als quals ha dedicat més atenció: «L’Anglada Camarasa, sens dubte, un altre pintor extraordinari que no ocupa el lloc que es mereixeria: pensa que a principis del segle passat era l’artista internacional més cotitzat de tots. I el tercer nom seria el d’en Cardona Torrandell, però en aquest cas el pitjor enemic va ser ell mateix».

 

Dissabte a Cantallops. Visitem el celler Vinyes dels Aspres amb en Xavier Albertí i en Pep Admetlla, l’ànima i l’artífex respectivament del celler i de la seva ampliació: una casa pairal noucentista —Can Batlle— els fonaments de la qual daten, però, del segle XVII. És aquí, al celler antic tot ple de voltes catalanes, on es fa l’envelliment del vi en botes de roure francès, i la intervenció d’en Pep Admetlla ha consistit a afegir-hi un celler més modern, de ressons corbusierans, on el pas de la llum es transforma en tota una lliçó d’astronomia. Cantallops deu ser —o si més no ho sembla— una de les poblacions més remotes de Catalunya i això es respira tot just hi poseu els peus: vida reclosa, a penes ningú pels carrers, bufa tot just una mica de tramuntana, no gaire, perquè la serra de l’Albera fa de parapet. Cantallops sembla un poblet entotsolat entre boscos d’alzines sureres, fonts i vinyes de tardor ben torrades. Res a veure amb el Baix Empordà, aquest país fronterer té un punt feréstec molt atractiu (com el vi que s’hi produeix: Oriol, Xot, Negre dels Aspres, Contrapàs, S’Alou o Soques, una gamma de negres de Vinyes dels Aspres esplendorosa). És a Can Batlle on passava els estius el gran Eduard Toldrà i aprofitava per treballar en un seu racó a tocar de la casa pairal: moltes de les seves cançons més aconseguides van ser compostes aquí mateix, amb una vista impagable de tot l’Empordà als seus peus, des del golf de Roses fins a la muntanya del bisbe mort. Acabem el dia al monestir de Sant Quirze de Colera, l’abadia benedictina de l’antic comtat d’Empúries. Si a Cantallops sentiu que sou lluny de tot, al monestir de Sant Quirze la impressió es redobla fins a uns extrems insospitats: situada a prop del camí vell del coll de Banyuls, aquesta gran baluerna fosca del segle X impressiona per les seves dimensions —una església de tres naus amb capçalera de tres absis semicirculars, les restes d’un claustre, el refetor i el dormitori, del palau abacial i d’una torre de defensa—, però encara més per la seva capacitat de resistència. Un gegant de pedra mutilat però no abatut. És, en efecte, una construcció romànica del tot desproporcionada per l’indret on es troba, però sembla disposada a continuar plantant cara al pas del temps. Maillol, que s’hi va acostar mai des de l’altra banda del coll de Banyuls?

 

Avui a mitjanit (dimarts 30 de novembre) rebo un missatge de l’Antoni Llena per dir-me que l’Oriol Bohigas ha mort. Encara que fos una mort anunciada —era molt gran i feia temps que no estava bé—, la notícia no deixa de ser un cop per a tots els qui vam tenir la sort i el privilegi d’haver-lo conegut. Tant o més que un gran arquitecte, l’Oriol ha estat un dels personatges clau del ressorgiment, transformació i projecció de Barcelona a finals dels anys vuitanta del segle passat: una transformació urbanística que va generar admiració arreu del món i que va tenir el seu moment culminant amb la celebració dels Jocs Olímpics del 92. En aquest sentit, poques hauran estat les ciutats que s’hagin servit d’uns jocs per reinventar-se com ho va fer Barcelona, i això la va convertir en model per a moltes altres que s’hi van emmirallar per mirar de dur a terme processos semblants. D’ell prové, a més, un dels conceptes que més va definir —i prestigiar— aquesta transformació de la ciutat, el de la recuperació de l’espai públic, i a ell devem també bona part de la planificació urbanística que va permetre capgirar l’orientació de la ciutat per tal que tornés a mirar cap al mar (Cerdà li havia fet donar-hi l’esquena).

Però més enllà d’aquest paper decisiu com a urbanista i de la seva obra com a arquitecte —molt més discutible, a parer meu: quines de les moltes obres que va fer l’estudi MBM Arquitectes són realment bones i dignes de visitar, o va ser la seva una arquitectura per damunt de tot funcional?—, hi ha l’home de cultura compromès fins al moll de l’os amb la seva ciutat i el seu país, és a dir, el ciutadà, l’activista, el polemista, l’articulista i, esclar, l’amic. En aquest sentit he conegut molt poques persones amb un compàs d’interessos —i compromisos— tan i tan vastos i variats com els d’en Bohigas, que s’interessava per tot: la música, la literatura, la poesia, l’assaig, l’art. Va ser un gran lector i algú que et podies trobar en qualsevol esdeveniment cultural de la ciutat. Algú amb coses a dir —amb idees pròpies— sobre una gran quantitat de qüestions (només cal repassar els diversos llibres on s’apleguen els seus articles per comprovar-ho). Tal vegada un rebrot tardà i actualitzat del noucentisme més compromès i lúcid? Sovint m’he dit que sí. Un ideòleg, un estrateg, un planificador, un executor, però encara més algú disposat a viure la vida a fons, amb passió, generositat i humor, i és la suma de tot plegat el que en va fer un personatge únic, gosaria dir que irrepetible. Mai no oblidaré els concerts i les presentacions que vam organitzar amb ell i la Beth Galí a casa seva per presentar joves intèrprets, cedés o llibres (per exemple, la suite Cerdanya de Séverac, les cançons de Nin-Culmell, l’obra per a piano de Montsalvatge o L’amor a Barcelona de la Marta Pessarrodona), després dels quals fèiem un piscolabis amb tots els assistents i uns quants encara anàvem a sopar a l’Amaya: en sortíem indefectiblement cap a les dues o les tres de la matinada, però l’endemà a les nou del matí et trobaves l’Oriol Bohigas fresc com una rosa en una reunió a l’Ajuntament, el Liceu o l’Ateneu. La seva va ser una energia que semblava poder amb tot, i tant com la trobarem a faltar...

 

Visito l’exposició de Calsina (1901-1992) a la Sala Parés: una meravella. Un pintor amb una personalitat única. D’on surt el seu realisme màgic? Probablement més del Poblenou on va néixer que de cap corrent artístic o pintor concret, però si mai algú l’estudia a fons ens podem endur sorpreses (degudament païdes, un hi pot veure afinitats amb noms tan potents com els de Goya, Hogarth o Daumier, però també amb certs pintors del Novecento o fins de la «nova objectivitat»: d’aquí una certa sintonia amb l’obra de Feliu Elias). El fet és que els seus quadres tenen un magnetisme molt particular fet a partir d’elements d’allò més diversos i sovint difícils de conciliar: sentimentalitat, sàtira, surrealisme, comicitat, gravetat, embadaliment, lleugeresa i sentit del grotesc. Tots ells al·ludeixen al seu món del Poblenou valent-se d’una sèrie de motius recurrents i sovint combinats: una platja, el gasòmetre, globus aerostàtics, la Torre de les Aigües del Besòs, els terrats, la vida al carrer, la fleca, les criatures, el teatre i un munt d’objectes que sovint agafen vida pròpia (que bons que són els seus bodegons!). Un món naïf? Només en aparença, i no sempre: Calsina pinta des d’un domini molt considerable dels seus recursos i sap molt bé on vol anar a parar. Tal vegada estem davant del món de la infantesa i l’adolescència convocats a consciència des de l’edat adulta? Sí, però no només. Sabem que era fill de flequers i que de petit va poder admirar els globus aerostàtics del trofeu internacional Gordon Bennet des de la platja de la Mar Bella, però també que va viure a París, va visitar i pintar al Louvre, va exposar i hi va conèixer força col·legues. Els seus olis és innegable que tenen ofici, gràcia i sovint misteri; un sentit del misteri molt seu i reconeixible; una poètica del tot pròpia, cosa a l’abast de no gaires artistes.

En Joan Anton Maragall em comenta que l’exposició està funcionant molt millor del que s’esperaven: me n’alegro perquè, vist el panorama en què es troba bona part de la pintura catalana del segle passat, jo no n’hauria donat ni cinc.

 

Trucada de na Magda Moll, menorquina des Mercadal, per preguntar-me què va dir en Miquel Vilà en el col·loqui posterior a la presentació de Desaïllant l’art de Carles Jiménez a la llibreria Alibri, ja que ella no l’havia entès per culpa de la mascareta. Ho recordo perfectament: «Que és absurd parlar d’art contemporani, que d’art només n’hi ha de bo o de dolent i que, en conseqüència, els museus d’art contemporani no haurien d’existir». Encara que a alguns els pogués semblar una boutade, té tota la raó: és com si els poetes, novel·listes o dramaturgs diguessin que fan poesia, novel·la o teatre contemporanis. Oi que sembla una bestiesa? Doncs aquesta mateixa bestiesa és la que es produeix en el camp de l’art i ja quasi ningú sembla sorprendre-se’n. D’aquí l’oportunitat de recordar-ho per part del pintor Miquel Vilà. Després la conversa ha derivat cap a altres qüestions —el club de lectura que acaba de muntar a casa seva amb uns quants amics, del funcionament del qual està tan satisfeta— fins que, parlant d’una de les obres llegides i comentades, Les tribulacions del jove Törless, recorda una cosa que li va dir son pare farmacèutic: «És molt més difícil fer-se home que fer-se dona». No ho tinc gens clar —més aviat m’inclino per creure que tant ho és una cosa com l’altra—, però la frase em sembla prou interessant per pensar-hi.

 

Arribo a Queralbs cap a les vuit i encara tinc temps d’anar a comprar alguna cosa a Cal Xix. Fred sec, neu glaçada als carrers, pocs llums encesos, celístia espurnejant grandiosa. Fa fred però no tant com m’esperava. Hi ha poques coses que m’asserenin tant com entrar en aquesta casa. Encenc el foc a terra, llegeixo una estona i me’n vaig a sopar a Cal Litus. Entra una parella de mallorquins i amb la seva fonètica alegren el meu sopar. Fan una trucada als pares d’ella i no puc sinó pensar en la llunyania entre aquest món pirinenc i l’insular, tan diferents però alhora tan semblants en el seu aïllament.

Havent sopat reprenc la lectura tot just encetada —Una educació (Univers, 2021) de Miquel Berga— i no paro fins a acabar-la. «Una memoir de Londres durant els setanta» —com diu el subtítol—, «quan érem joves i, per tant, ignorants, cruels i descarats», que es llegeix d’una tirada. Es tracta d’un enfilall d’episodis varis que reflecteixen el contrast i la trepidació d’aquella ciutat per a un jove procedent d’un país sota el jou d’una dictadura agònica, però més encara d’uns fets que, vistos en perspectiva, acaben sent percebuts com «la destil·lació d’una certa educació sentimental»: «Va ser en aquella dècada i en aquella ciutat on jo havia après a descodificar el món amb uns ulls nous». Se’ns diu que és un «viatge a l’alegria de viure que només és possible a certes edats» i justament per això hi he trobat a faltar més marxa, més música, més descobertes literàries o artístiques, i, sobretot, més captació de Londres i de la idiosincràsia del món anglès. Se m’ha fet curta: si n’hagués estat l’editor hauria animat aquest professor de literatura anglesa a deixar-se anar més, però no pot evitar d’anar amb peus de plom: «Lluny de deliris autobiogràfics o d’escriure unes “memòries”, vaig pensar que podia valer la pena explorar un cert nombre d’episodis viscuts i convertir-los en evocacions a l’estil del noble art menor de la memoir, tan corrent d’altra banda en la tradició anglesa. Potser ha estat una estratègia per permetre’m, per una vegada, fer literatura del jo amb la garantia de saber que es tracta d’un jo en minúscula» (!?). Aquesta és bona: existeix un «jo en minúscula» quan algú es disposa a fer-ne literatura? Sigui com sigui, està clar que es tracta d’una provatura feta des de la màxima cautela, «sense ofendre el meu propi pudor i, potser, entretenint algun lector», ens diu amb l’acostumada falsa modèstia tant pel que fa a una cosa com a l’altra. Quan un escriu, es reconegui o no, vol arribar al màxim nombre de lectors, i, si a més es proposa fer-ho des d’una forma o altra de literatura memorialística, llavors no s’hi valen gaires pudors. Aquest tipus de literatura és, d’una manera o altra, impúdica per naturalesa. Cal, això sí, vigilar certs perills o temptacions —no ser excessivament partidari de les pròpies emocions, no agradar-se massa— i, sobretot, no oblidar mai que, més enllà de la veracitat del que s’hi explica, estem fent literatura i hi ha d’haver en tot moment una voluntat de forma que orienti les nostres passes.

 

«Els poetes són la llengua dels seus versos, la resta és fullaraca» (d’un article de Narcís Comadira sobre Dante i Baudelaire a l’Ara).

 

Cap a les vuit del matí la claror comença a despuntar amb força, però encara no ens arriba a la vall del Freser: cal que sobrepassi els dos mil metres d’altura del cim de Roques Blanques i la serra de la Canya. M’agrada que, mentre esmorzo, es produeixi aquest moment en què el sol sobreïx per damunt la carena de llevant i es vessa muntanya avall. De sobte, el món s’encén i és com si el veiéssim per primer cop: un espectacle grandiós, emocionant, excitant. Mentrestant el cafè fumeja, les melmelades semblen extretes d’un quadre de Chardin, la mantega s’estova i jo preparo unes torrades per començar el dia: la sincronia entre l’exterior i l’interior és màxima. Sembla fàcil però no passa tan sovint.

 

Llegeixo El país de l’altra riba (Proa, 2021) de Maite Salord, una novel·la sobre la memòria, la identitat i el sentiment de culpa d’un supervivent de l’Holocaust, un jueu d’origen hongarès «nascut a Brussel·les, pied-noir per lleialtat i menorquí per amor»: una vida que travessa alguns dels episodis més tràgics del segle XX bo i refugiant-se en el silenci per sobreviure («Em mir aquest assassí camuflat entre la gent normal i em veig a mi, camuflat entre la gent normal. La víctima i el botxí amagats per no haver-nos de dir. Per sobreviure»). Després de la seva mort, la neta escriu: «Brussel·les, Alger, Fort de l’Eau, Maó... Ha arribat l’hora de reconstruir la història familiar, de mirar el passat de cara i sense por. De situar cada fet al seu lloc des de la perspectiva correcta. Potser enfilar paraules calma la incomprensió de la mort (...) Però hi ha fils invisibles que ens lliguen als altres i que no arribaríem a saber mai si no fos perquè l’atzar els tensa fins a fer-te mal i ja no te’n pots desfer mai més».

Cap al final de l’obra es produeix l’aparició del secretari del Foment del Turisme de Menorca, n’Emilià Pujol, un transsumpte de n’Emili de Balanzó: «Un home amb els cabells blancs, menut i d’ulls blaus, camina al costat de la família cap a la sortida del cementeri. Era el millor amic de Daniel Gold. La persona que, sense ser família directa, més l’ha plorat aquests dies». Una picada d’ullet a l’enyorat amic que es va endur la pandèmia: la primera víctima propera que es va cobrar, la que li va posar rostre. Estic segur que a l’Emili li hauria agradat trobar-se convertit en un personatge novel·lesc. «Amb vida, és la persona que més sap de Daniel Gold. I la jove que camina al seu costat, la que més vol saber. Potser havia arribat el moment de pagar el deute amb els seus. De donar-los la veu que només el mort amb comptagotes ha anat dosificant al llarg de la seva vida»: d’aquí la novel·la de Maite Salord.

 

Avui ha estat nevant tot el dia. Nevant o nevisquejant. Abans de dinar hem sortit a passejar una estona cap a la Font del Coronel. El món en suspens, un silenci espès i el ball de les volves, ara ingràvides, adés feixugues. De veure nevar, un no se’n cansa mai.

 

Fa temps que observo entre força artistes un desinterès notori per l’obra dels altres, siguin col·legues o no, coneguts o desconeguts, consagrats o emergents. És com si els escriptors no ens llegíssim entre nosaltres, com si visquéssim permanentment reclosos en nosaltres mateixos (algun hi està, però la majoria diria que no). Se’m fa difícil entendre-ho i sovint atribueixo l’estancament de no pas pocs artistes a partir d’una certa edat a aquesta falta de curiositat i interès per l’obra dels altres. Avui he rebut un correu d’en Jordi Pausas que aborda de manera molt honesta aquesta qüestió: «Gràcies per advertir-me de l’exposició d’en Calsina a can Parés —el vaig tractar força: era amic del pare— i la de l’Enkaoua als Volart, que de ben segur s’ho valen. Dit això, anys enrere vaig llegir en un paper que Rodin, en visitar no sé quin Saló del seu temps, anà directament on s’exposava la seva escultura, se la mirà de tots costats, i tot seguit marxà sense donar ni un cop d’ull al que exposaven els altres...

»El fet demana punt i a part, ja que aleshores jo tindria uns trenta anys. Vaig manifestar als companys de tertúlia de Le Select la meva total desaprovació. Ho vaig interpretar com a desaforat orgull. Però sense més ni més cap als seixanta anys vaig deixar d’interessar-me progressivament per l’obra dels altres, fossin “vells” o aprenents d’artista.

»I no és orgull ni menyspreu. Senzillament tinc traçades les coordenades en el meu laberint de la visualitat circumdant que em dona força i m’estimula per treballar: visc submergit en el meu món pictòric. A la meva edat he vist tantes coses...».

Aquests arguments d’en Pausas no em convencen: perdre la curiositat per l’obra dels altres ens porta —amb les excepcions que vulgueu— a fer una obra resclosida, o repetitiva, o estrafolària, o innòcua, o prescindible. Ens porta a perdre, entre d’altres, el principi de realitat. Als meus seixanta-quatre anys no em veig deixant de llegir, de veure exposicions o d’anar a concerts.

 

Finalment la neu ha pres: el jardí de casa és tot blanc, però no hi veiem gaire més enllà de tant com neva. Llegim al costat del foc a terra. Si normalment no sentim res, ara el silenci s’ha espessit o quallat del tot. Com a màxim, molt de tard en tard, algun esquellot d’alguna bèstia que pastura esquerda per uns instants aquest silenci de pedra picada. Com m’agrada la impressió d’aïllament que genera la neu... Llegeixo els últims poemes de Clive James (1939-2019), l’autor d’Unreliable Memoirs, agrupats en edició bilingüe a Fin de fiesta (Pre-Textos, 2021): tota una descoberta. Poemes de vellesa poc condescendents amb un mateix —al capdavall no sol haver-hi gaires motius per ser-ho—, però del tot reconciliats amb la vida. Una autèntica meravella. Poemes savis, irònics i resignats d’algú que es resisteix, però, a anar-se’n d’aquest món sense donar les gràcies, i, donant-les ben donades, sap que potser encara pot esgarrapar a la vida una mica més de temps. Si és que un en té l’oportunitat, que difícil que deu ser saber tocar el dos... Clive James és dels pocs que conec que se’n surt airosament.

Em desperto cap a les vuit sobtat pel feix de llum gèlida que entra per l’escletxa dels porticons. La claror de la neu verge ho envaeix tot: és una llum incandescent, concentrada, ígnia. Vagis on vagis de la casa, ella t’espera i t’assalta, se’t tira a sobre i rebota de paret a paret. De fet, te la trobes flotant per tota la casa com si s’hi hagués instal·lat. Dura poc, però mentre ho fa és del tot hipnòtic.

 

«Existeixen de debò, els estats d’ànim predestinats. Hi ha un moment, que acostuma a ser cap als últims anys de la mitjana edat, en què alguna cosa es coagula, se solidifica i enquista; i aquesta cosa és el teu fat, el teu destí. És com et sentiràs la resta de la vida. Has trobat el teu estat d’ànim predestinat, i ell t’ha trobat a tu» (Martin Amis, a Des de dins). Existeixen, certament, però per això mateix ens hi hem de rebel·lar amb totes les nostres forces, o altrament la vida és una condemna (alguns amics no hi ha dubte que l’han trobat, el seu estat d’ànim predestinat, i prou que ho pateixen).

 

Dinar a casa de la Marta Pessarrodona (dilluns 13 de desembre), que ens ha convocat de manera una mica misteriosa —o intrigant— a fer una raclette a un grupet d’amics: l’Àngels Gregori, la Carolina Hernàndez i n’Andreu Gomila. No es tracta —encara!— de la celebració dels seus vuitanta, ens diu d’entrada, però cap de nosaltres no sap ni sospita el motiu de la trobada. «A tu et sorprendré amb el vi: mira què he trobat», em diu picant-me l’ullet i passant-me una ampolla —un Saint-­Émilion Grand Cru, Chateau Peyreau del 2017— perquè la destapi. «Pas mal, oi? N’intueixes el sentit, però?». Davant la meva negativa, deixa anar finalment: «És en aquest castell on els Ferrater van passar la guerra, des del 1938, quan en Ricard Ferraté Gili, el pare d’en Gabriel, és nomenat canceller del consolat d’Espanya a Bordeus, fins a finals del 1941, en què tornen: ho he sabut fa poc i, gràcies a una amiga meva, he aconseguit comprar-ne un parell d’ampolles per al dinar d’avui», i ens repassa a tots per veure quina cara fem. «Tocats i enfonsats, d’acord, Marta, segur que serà un gran vi i això ja és un gran què, però què t’ha portat a convocar-nos a dinar un dia feiner?», no em puc estar de preguntar-li després d’haver-ne servit una copa a tothom. Se li desplega un gran somriure i llavors ens diu amb una certa solemnitat mofeta: «Aquest dinar, ja us ho dic d’entrada, és una emboscada: sou aquí, avui, perquè us vull proposar a tots quatre que sigueu els meus marmessors. Fa temps que hi donava voltes i ara ho tinc molt clar. D’aquí a uns dies sereu convocats davant de notari per signar la documentació corresponent. Marmessors i hereus, puntualitzo, però no us feu il·lusions, que la meva obra no rendeix gaire, i, a més, sapigueu que de moment no penso morir-me», ens diu reprimint un somriure. Els quatre al·ludits ens hem mirat, hem rigut i hem brindat amb la Marta, abans de disposar-nos a atacar la raclette. Del tema en qüestió no se n’ha tornat a parlar més durant tot el dinar, que en aquest punt tot just es trobava al començament.

 

La Creació de Haydn a L’Auditori, però abans un petit homenatge a J. V. Foix a càrrec de Joan Manuel Serrat, que llegeix un dels seus poemes més coneguts, «És quan dormo que hi veig clar»: de fet, comença cantant-lo —l’havia musicat el 1978— però al cap de dos versos s’adona que no se’n surt i passa a llegir-lo. Tot plegat estrany, una acció mig fallida que gairebé ningú del públic deu entendre.

No recordo haver escoltat mai en directe aquest oratori de Haydn sobre la creació divina del món basat en El paradís perdut de Milton. El fet és que el text —en la seva versió catalana, després d’haver estat adaptat a l’alemany pel baró Gottfried van Swieten— em sembla molt fluix. Fluix per ell mateix, però més encara en relació amb la música, boníssima i convincent del primer a l’últim compàs. Acabar un dia feiner amb un bon concert pot ser la millor manera de remuntar-lo (o fins de reparar-lo).

 

Visita del taller de l’escultora Elisa Arimany (Sant Vicenç de Castellet, 1933): es troba en una nau adjacent a la fàbrica de gres i ceràmica de la família, als afores de Cerdanyola, a tocar del Parc Tecnològic del Vallès. Fa un dia gris i empastifat, humit i fred, d’aquells que no conviden a fer res de profit. Hem passat arran d’una de les seves obres més monumentals, l’escultura de ferro Europa (2002), que es troba a la rotonda de la plaça homònima. Una estructura de dotze pilars travats per una anella superior que estabilitza l’obra: les dotze estrelles de la bandera europea relligades en forma de sardana. Tot i haver-ne vist una exposició a Montserrat fa uns anys, la d’Elisa Arimany és una obra que em resulta força desconeguda. Per això, quan després de caminar una estona entre toros i estibes per un parell de naus finalment arribem al seu cau, l’efecte és considerable: de sobte teniu davant vostre bona part de la seva obra, disposada de manera cronològica per sèries. Una exposició sense gaires pretensions però d’una gran eficàcia: serveix per fer-vos adonar que esteu davant d’una escultora molt considerable. Una obra que parteix del fang i el gres, però que de seguida incorpora altres materials, com el paper, la porcellana, la pedra, el coure i el ferro, i és així com Elisa Arimany deixa de ser ceramista per passar a ser escultora de ple dret. Una escultora posseïdora d’un llenguatge molt seu mitjançant el qual sembla que vulgui expressar tot un món de textures, tensions, equilibris, diàlegs, contrapesos i pressions. Un món de pura plasticitat tridimensional, que tant us pot evocar algun element reconeixible —com ara una nau gòtica— com ser del tot autoreferencial: l’escultura com a investigació dels seus materials i recerca d’una plasticitat autònoma i expressiva per ella mateixa. Hi ha un moment de la seva evolució, però, en què les obres demanen desenvolupar una monumentalitat latent, i és llavors quan assoleix la seva màxima projecció internacional, sobretot als EUA, on li fan diversos encàrrecs. En aquest sentit, una de les obres que trobo més impactants de tota la seva trajectòria és La força d’una idea, que va estar emplaçada en un vell abocador de Long Island, el Socrates Park de Nova York, i que ara es troba a la Fundació Bassat: una obra feta de làmines de ferro que es resol a través d’un joc de forces en pugna, contraposicions i equilibris prodigiós. Una escultura que per si sola dona la mesura de la seva obra.

Aquest espai expositiu i els diversos tallers on Elisa Arimany treballava estan tal com ella va deixar-los fa una dotzena d’anys, quan l’Alzheimer se la va endur cap a un món sense records. Encara és viva però ja no sap que va ser una gran escultora.

 

Passo a recollir a casa de la Glòria Prat un oli d’en Pep Serra Llimona per al nostre fill Biel, que demà passat farà trenta-un anys. Ara ell viu en el que havia estat un dels seus estudis i m’ha semblat que tindria tot el sentit del món que al pis en qüestió de la plaça Cucurulla hi pengés una obra que no sols hi hagués estat pintada sinó que s’hi referís: en el cas d’aquesta, podríem pensar que es tracta d’una visió del carrer de la Portaferrissa des d’una de les finestres del seu antic estudi, però en el fons no és sinó un quadre sobre la recerca de la llum, sens dubte una de les principals de tot pintor. En el cas d’en Serra Llimona, diria que és la principal: l’autèntic tema d’aquesta obra al qual se subordina tot no és altre que la llum. Una llum de tarda de finals d’hivern o principis de primavera: fràgil però tossuda. Una llum que ho desdibuixa —o desmaterialitza— i omple tot.

 

Acabo l’última obra de Martin Amis, Des de dins (Anagrama, 2021), en la traducció que n’ha fet Ferran Ràfols Gesa (molt bona). Una obra espectacularment intel·ligent, brillant, dura i sàvia: com una mena de continuació o revers d’Experiència (2000), que ja em va agradar molt. Una obra tan plena de vida com de literatura: una en què justament s’hi imbriquen de manera inevitable: no pot haver-hi vida sense literatura, ni literatura sense vida: es necessiten l’una a l’altra, es complementen, formen un tot: per això es busquen de manera desesperada: tot això semblen dir-nos aquestes sis-centes pàgines d’una escriptura que et convenç de la seva raó de ser de cap a cap perquè és capaç de concitar «una submissió agraïda a la força que desperta cada matí». Si bé en aquell cas es tractava d’unes memòries, aquí estem davant d’una autobiografia novel·lada —o del que ell també en diu «escriptura de la vida» o «la meva novel·la sobre la vida»—, articulada a l’entorn de tres figures clau per entendre’s a si mateix: Saul Bellow, Philip Larkin i Christopher Hitchens. És a dir, un novel·lista, un poeta i un assagista, sens dubte les persones que més l’han marcat. Bellow, «el mestre de l’alta biografia; l’escriptor de la vida», «un escriptor sacramental; vol transliterar el món tal com li és donat. Pirateja el que és real; és una mena de plagiari de la Creació». Larkin, «amb la seva memorabilitat gairebé sinistra i la seva barreja única del to lapidari i el col·loquial (...) el poeta més divertit en llengua anglesa per uns quants ordres de magnitud (...) Els seus narcisos eren les seves indignitats». I en Chris, el seu amic de l’ànima, el «bolxevic Bollinger», el «noi que es construeix una vida interior eloqüent, subversiva i indomable», «aquell que sentia l’impuls incontenible d’anar a buscar sempre la posició més difícil», un dels periodistes i assagistes més brillants de la seva generació. Els fa el millor homenatge possible: recordant-los en diversos moments de les seves vides creuades però sobretot comentant-los, mostrant fins a quin punt té interioritzada l’obra de tots ells i, cosa més important, li serveix per explicar-se a si mateix en molts dels moments clau de la seva vida. El millor homenatge i la millor crítica: una de viscuda. Saltem de l’un a l’altre sense solució de continuïtat fins a arribar a la mort de tots ells: Amis els acompanya tant com pot, hi xerra, se’ls escolta, mira de confortar-los o d’entendre què està passant en el seu cervell. Des de dins és també una obra esborronadora sobre la vellesa, les malalties degeneratives, la decrepitud, el dolor, la mort i el dol. I, mentrestant, Martin Amis manté una apassionant conversa amb el lector —«ets el meu convidat»— des de la primera línia de l’obra, convençut com està de «l’estranya coidentitat entre escriptor i lector»: «lector i escriptor són en certa manera intercanviables (perquè una narració, i un narrador, no són res sense un oient). I el lector també és un artista (...) Quan escrivim també llegim. Quan llegim, també escrivim. D’alguna manera, llegir i escriure són el mateix». Una obra hipnòtica, addictiva i tremendament estimulant.

 

Exposició sobre Gaudí al MNAC, «(Re)conèixer Gaudí: foc i cendres». Abassegadora i desconcertant de tant material com s’hi mostra i per la relectura tan parcial i intencionada que en fa el seu comissari, Juanjo Lahuerta, director de la Càtedra Gaudí de la UPC. Museogràficament m’ha semblat una exposició feta amb criteris d’una altra època en què sembla prevaldre la quantitat —més de sis-centes cinquanta peces— per damunt de la interpretació: ja sabem que no hi trobarem els edificis de Gaudí, però em sembla que això no hauria d’impedir explicar-los justament en tot allò que els fa únics des d’un punt de vista formal, constructiu i funcional. En el fons, una de les principals preguntes que ens hem de continuar plantejant davant de la seva obra tan excèntrica és: què la fa tan única i irreductible? Com s’explica l’aparició d’un arquitecte tan peculiar? Per què va passar d’estar oblidat i menyspreat a convertir-se en l’arquitecte més conegut i popular de tota la història? És una exposició en què trobo, doncs, que es parla poc d’arquitectura i potser massa de disseny. Tota la resta és com si es donés per sabuda. Però hi ha un altre aspecte que me l’ha feta especialment incòmoda: Gaudí se’ns explica a través del seu conservadorisme, el cristianisme, la relació amb la gran burgesia barcelonina —amb Eusebi Güell com a principal comitent— i els capitostos de l’Església, així com els conflictes sociopolítics de l’època que van fer de Barcelona la «Rosa de Foc», però no en clau nacional. La seva profunda catalanitat, el compromís amb el seu país i la lluita per recuperar-lo en tots els àmbits (no oblidem que Gaudí encarna encara l’esperit de la Renaixença, com Verdaguer pel que fa a la llengua i la poesia), ens són escamotejats. A més, resulta que aquesta exposició després anirà al museu d’Orsay de París, la qual cosa encara m’empipa més. Vint anys després de la celebració de l’Any Gaudí, em sembla evident que hem anat endarrere i que estem, doncs, davant d’una gran oportunitat malaguanyada. No entenc com des de la direcció del museu no s’hi ha posat remei.

Després anem al concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi convocat per Debat Constituent. No hi vaig gens convençut: mai no m’han agradat aquests revivals, siguin de qui siguin, però la Núria fa uns quants anys que treballa amb la gent de Debat Constituent i no puc ni vull fallar-li. No entenc, doncs, la gent que es deleix per tornar a escoltar la música de la seva joventut per boca d’uns intèrprets irremeiablement envellits. Catorze anys després d’haver-se retirat dels escenaris, però, en Llach està pletòric de veu i les seves cançons, més vives que mai. Va repassant alguns dels seus temes més coneguts —els que donen més joc polític— i, de sobte, recordo que fa quaranta-sis anys (!) molts dels qui ara omplim aquest Palau també érem al Palau d’Esports de Montjuïc escoltant les mateixes cançons i fent més o menys les mateixes proclames (tret de la d’independència, esclar). De mica en mica el meu entusiasme per la música es va desinflant i surto més aviat desconcertat i amb una sensació descoratjadora de dia de la marmota: som allà on érem, lluitant per sobreviure. En sortirem mai, d’aquest cercle viciós? Serem mai un país normal que no s’hagi d’estar defensant tot el sant dia?

 

Magnífic concert al Palau de barroc català —potser fora més correcte parlar de barroc hispànic— a càrrec de la Grande Chapelle, sota la direcció d’Albert Recasens, i una Escolania de Montserrat que a última hora no ha pogut venir per contagi d’un dels seus cantaires: motets dels segles XVII i XVIII de Cererols, Miquel López i Narcís Casanoves (tots ells mestres de capella de Montserrat) i la missa Scala Aretina de Francesc Valls (mestre de capella de Santa Maria del Mar i de la catedral de Barcelona), sens dubte l’obra més coneguda d’aquest compositor tan prolífic i polèmic en el seu temps per culpa d’una «dissonància sense preparació» que va incorporar sobre el mot miserere en el Gloria d’aquesta missa (una innovació formal en una sola nota inadmissible en l’harmonia hispànica de l’època que va provocar un autèntic terratrèmol entre cinquanta-set mestres de capella de tota la península Ibèrica). Sigui com sigui, es tracta d’un dels cims de la música barroca hispànica, una obra per a onze veus en tres cors que, per la sumptuositat de certs passatges com el Kyrie o el Credo, no puc evitar de relacionar amb la Missa Salisburgensis de Biber. En sortir li demano a l’amic Joan Vives, compositor, si ha pogut copsar la famosa nota transgressora, i aquesta és la resposta: «Tot i estar-hi atent, mentiria si et digués que sí: la nostra oïda ja no ho sent». El que sí que s’ha trobat a faltar, sobretot en els motets inicials, ha estat el coixí sonor de l’Escolania, l’efecte tan especial de les seves veus blanques.

 

Últims dies de l’any a Queralbs carregant piles, és a dir, llegint, caminant i escrivint. Però també destapant ampolles de vi —o cava— i regalant-nos bones estones d’intimitat compartida. Sovint hi penso: què seria de mi sense la meva dona? La vida es buidaria de bona part del seu sentit o, més ben dit, de bona part del seu equilibri, contrapès i, sobretot, plenitud. La plenitud —entengui-se’m bé, aquella forma de plenitud relativa i fràgil a què com a màxim podem aspirar de manera intermitent— només s’assoleix amb l’altre. Sols, podem arribar més o menys lluny en les nostres coses però no pas a la mena de plenitud vital que més m’interessa i desitjo: la compartida, la que ens permet esprémer a fons la vida i anar-la gaudint amb totes les fluctuacions i contratemps i sorpreses que encara la fan més interessant.

Una plenitud, però, que s’ha de buscar dia a dia, i després alimentar com si fos una criatura viva. Una plenitud passatgera i segons com capriciosa, mai no estable del tot, que quan menys t’ho esperes es pot esquerdar, torçar o ensorrar-se com un castell de cartes. En un tres i no res. No saps com però alguna cosa —aparentment nímia, gairebé sempre inesperada— ha tingut uns efectes sísmics devastadors i n’ha precipitat la caiguda sense contemplacions. I tornar a refer-la o produir-la o provocar-la o tocar-la, aquesta evanescent sensació de plenitud, pot ser dur i treballós —per començar, hi heu d’estar disposats tots dos—, però no crec que hi hagi res en què valgui tant la pena invertir el propi temps com aquesta remuntada, per lenta o exasperant que sigui.

 

Dies inusualment càlids: cada matí hem sortit a caminar un parell d’hores en màniga curta a més de mil cinc-cents metres d’altitud. Solem fer la mateixa volta: enfilem la carretera de Fontalba, després el camí del Puig, el de la Mina Saragossa fins a arribar als Plaus —on hi ha una casa amb una vista prodigiosa—, i després ja tornem sense mai no deixar el camí de la Saragossa fins al punt de partida a Queralbs. Una volta irregular de 360 graus que ens permet anar canviant el nostre punt de vista sobre la confluència de valls que es produeix en aquest racó del Pirineu. En lloc del que hauria estat esperable, cada dia les congestes de neu són més petites.

 

Fa dies que estic rellegint l’obra poètica de Philip Larkin en la magnífica versió que n’ha fet Marcel Riera, La vida amb un forat a dins (Quaderns Crema, 2021). Quatre llibres, a penes un parell de centenars de poemes: tot un exemple de contenció, però el que sempre més me n’ha agradat és el seu to tan poc condescendent, amb ell mateix, els altres i el món. Deu fer prop de quaranta anys que m’hi relaciono amb un interès sostingut fins ara, que m’ha deixat un regust agredolç, com si molts dels seus poemes no envellissin bé. Una cosa és llegir-lo esporàdicament, i, una altra de ben diferent, repassar el conjunt de la seva obra durant uns quants dies. Tot el que alguns poemes tenien de més cru i punyent en el fons i en la forma («Desitjos», «Retorn als gripaus», «L’home és egoista», «Un estudi sobre els hàbits de lectura», «Disbauxa» o «Que aquest sigui el vers»), amb el pas del temps han anat perdent bona part del seu efecte. No es pot fer bona poesia a partir del ressentiment o la mala llet, ni encara menys contra la vida o contra l’amor, i aquesta és la sensació que tot sovint produeix. Hi ha poemes que em continuen agradant molt («Pell», «Finestrals», «Els jugadors de cartes», «Dublinesa», «Passes tristes» o «Herba tallada»), però la majoria els trobo mancats de vida, o empantanegats en la seva aversió a viure. Com si s’hi hagués posat de cul. En aquest cas, però, resulta que «l’estat d’ànim predestinat» de què parla Amis a Des de dins es va apoderar de Philip Larkin no pas en els últims anys de l’edat mitjana sinó al principi de l’edat adulta: vet aquí, crec jo, el motiu del principal problema —o limitació, o debilitat— de la seva obra.

 

Després de força temps de no fer-ne cap, acabo l’any treballant en un nou poema, «Pandèmica»:

Aïllats els uns dels altres

amb noves restriccions,

quarantenes imprevistes,

teletreball a la carta,

tocs de queda recurrents,

mascaretes obligades

i salutacions confuses

així que ens reconeixem;

vacunats amb doble pauta

—i una dosi de record!—

i tanmateix vulnerables

amb cada irruent variant

d’aquest virus prepotent

que uns i altres ha delmat

de manera impietosa;

desconcertats, atuïts,

abatuts i resignats,

com més va més enclaustrats

dins de nosaltres mateixos,

portem ja un parell d’anys

sense viatjar enlloc que

no sigui l’ara i l’aquí:

la vida se’ns ha pansit

de mala manera

i el món s’ha fet menys abellidor

però més inabastable

com una fruita prohibida.

Formidable article de J. F. Yvars per començar l’any sobre el quart i últim volum pòstum de la biografia de John Richardson sobre Picasso, subtitulada Els anys del Minotaure, 1933-1943, que va sortir a finals d’any en anglès publicada per Knopf: «una hàbil argúcia per aplegar contraris: els anys amenaçadors del caos europeu (...), però també els anys d’activitat febril de Picasso, que defineix, qüestiona i refà amb vehemència la seva originalitat plàstica despullant alhora el vigorós devorador de dones que aireja sense pudor i amb traç gruixut el revers de la seva explosiva personalitat». Un Picasso que adopta la personalitat d’un minotaure per «engolir tot el que admira —amors i tradicions artístiques— i posseeix la diabòlica prestància per doblegar influències i rendir fidelitats». L’aiguafort Minotauromàquia de 1935 com a preludi del Gernika i alhora el conjunt de gravats més imponent del segle XX, la Suite Vollard, que du el nom del marxant que l’hi va encarregar, on la figura del minotaure ho arrasa tot.

Yvars ens transmet el plaer de llegir una monografia a l’altura del biografiat: «El relat de Richardson és brillant com tots els seus. Entrecreua destrament història, anècdota i experiència viva en una trama sens respir que puntua la panoràmica d’una època en crisi, però que atrapa en paral·lel la vitalitat desbordant d’un artista que fuig de narratives còmodes o especulatives i va al gra en la figuració veraç d’una trajectòria sense doblecs ni retòriques d’escola». Així acaba l’article en qüestió: «L’entrega final de la saga picassiana de Richardson ens deixa contra el temps un sabor punyent de grandesa i enyor. L’homenatge d’un amic». De Richardson a Picasso, esclar, però també —salvant totes les distàncies— de l’Yvars a Richardson.

 

La vigília de Reis pujo en tren fins a Móra la Nova i allà m’esperen en Josep Minguell i l’Eva Serra, que venen de Tàrrega en cotxe: plegats anem a Calaceit. Encenc la llar de foc i vaig a comprar. Després reprenc Els amants de Coney Island i cap a les nou me’n vaig a sopar a casa dels amics targarins. En Josep Minguell deu ser un dels últims pintors al fresc que queden en tot Europa, amb intervencions a més de quaranta-cinc esglésies o edificis civils escampats pel país: «Més que no un pintor muralista o pintor al fresc, m’agrada més l’ús d’aquest neologisme: pinto frescos i soc, doncs, un “fresquista”. Tinc tot el dret a voler-lo reivindicar. Si mai no diria que soc un “pintor a l’oli”, per què hauria d’agradar-me sentir dir que soc un “pintor al fresc”? Dit això, el que m’agrada del meu ofici és que som hereus d’una tradició mil·lenària, que en el meu cas em va ser transmesa per mon pare, i a mon pare per mon avi». D’aquí a quinze dies començarà a pintar el presbiteri de Santa Maria de l’Alba, a Tàrrega, i, quan l’acabi, haurà acabat de pintar al fresc gran part d’aquesta església, en la que sens dubte serà l’obra més important i ambiciosa de tota la seva trajectòria (entre la nau, la volta i el presbiteri, més d’un miler de metres quadrats, aviat és dit): «Però el que em disposo a fer d’aquí a uns dies és la traca final, el punt nuclear, perquè el presbiteri és sens dubte l’espai que relligarà tot el que he fet fins ara i tindrà un efecte multiplicador sobre la resta d’intervencions». Ara, al Museu Comarcal de Tàrrega s’hi exposen els treballs preparatoris per a la seva pròxima intervenció sota el títol de «L’hora de l’Alba»: «Tot i que al moment de la veritat es pot dir que improviso, que em deixo portar per l’experiència del moment i el lloc i també per la tirania de la calç, en aquest cas l’únic que sé és que serà una intervenció molt pictòrica i amb menys contingut iconogràfic que a la nau i la volta: l’absis tindrà com a tema central la llum de l’alba, la seva aparició alhora tan lenta i tan ràpida, tan hipnòtica, que és com un miracle, però com ho formalitzaré encara no ho sé: aquesta és la gràcia de la pintura al fresc, que és una experiència amb molts condicionants. T’enfiles en una bastida estreta per on vas resseguint la paret i la corba dels arcs a través de passadissos que no et permeten tenir cap visió de conjunt: per això dic que és com treballar a les mines».

 

Dinar de Reis al maset de la Maria Garau, entre feixes d’oliveres, vinyes, foc de sarments, tovalles de roba de llengües i un silenci radiant. On hem estat, però? Llevat de l’amfitriona, ningú més no seria capaç de tornar-hi. L’única certesa és que som al cor del Matarranya, gaudint d’un sol d’hivern, un bon àpat a la fresca i la grata companyia d’uns quants amics. Res que sigui gaire negociable, això sí: un d’aquells dies que a mesura que es perdin en el temps cada cop s’assemblarà més a un illot de felicitat irreductible.

 

He començat l’any llegint un assaig curiós per «extemporani», Una vida tranquila de Coradino Vega (Galaxia Gutenberg, 2021), en què l’autor aborda de manera entrellaçada les poètiques de Morandi, Jane Kenyon i Frederic Mompou amb el contrapunt d’algunes escenes de la pel·lícula De dioses y hombres de Xavier Beauvois com a teló de fons. És a dir, les obres d’un pintor («toda una vida de amor al oficio y a la materia, pintando paisajes sin presencia humana en los que no se cuenta nada, inmóviles»), una poeta («un oficio de paciencia, un arte ascético [...] un poema fue siempre un círculo trazado alrededor de una cosa, un círculo donde el pájaro de lo real queda preso») i un compositor («hizo algo muy complejo: dilatar al máximo la tolerancia de su escucha [...] se trata de una música inclemente, de una gran exigencia para el oído, pero que no reniega del placer»). Les obres d’uns creadors que, de la calma i la contemplació o l’audició, van fer-ne no sols el fonament de la seva obra sinó una manera d’estar en el món, com els monjos cistercencs de l’esmentada pel·lícula, que opten per no moure’s del seu monestir en plena guerra civil d’Algèria: tots ells comparteixen «la audacia tranquila de atreverse a ser extemporáneos».

 

Un bon títol per a un llibre de poemes eròtics, Amant de gasela: se m’ha acudit avui tot d’una passejant entre vinyes i olivars amb el record —suposo— del llibre de Coradino Vega i les seves al·lusions a la traducció del Càntic dels càntics feta per Fra Luis de León. Llàstima que hagi fet tard... Els meus, de poemes eròtics, fa temps que sé que algun dia els agruparé sota el títol de Memòria del cos.

 

L’Antoni Vila Casas és, des de fa un parell de dies, a l’hospital de la Vall d’Hebron: es va contagiar de covid per Cap d’Any i l’han internat perquè és immunodeficient i no genera prou anticossos. Parlem per telèfon: se’l veu encara força animat, aferrant-se amb totes les forces a la vida, preguntant per un o altre projecte, però sap que no sap quan en sortirà ni si en sortirà, esclar. Té noranta-un anys i és plenament conscient de trobar-se al caire del precipici. Té clar, això sí, que no podrà assistir a la inauguració de l’exposició d’en Claramunt ni conèixer la Juana de Aizpuru, i això li sap greu: deu ser la primera vegada en vint anys que no assisteix a la inauguració d’una exposició en algun dels seus museus. «Tinc tot el temps per pensar, massa temps i tot», em diu, «prepara’t perquè vull fer molts canvis». Està aïllat, ningú no el pot visitar per motius obvis, a penes deu llegir —no en té gaire el costum— i el temps d’espera se li deu fer etern, és a dir, insuportable. Quina situació més bèstia, la seva: acorralat com poques vegades i, en canvi, proveït de menys mitjans que mai per fer-hi front.

 

En Ricardo Bofill ha mort de coronavirus als vuitanta-­dos anys. Un personatge brillant, ambiciós, independent, incòmode i egòlatra —diguem que una mica més del que ja ho són la majoria de creadors però ni més ni menys que qualsevol altre arquitecte estrella. Sens dubte el nostre arquitecte més «nòmada» i internacional, però també un dels més envejats i debatuts. Una veu díscola en relació amb l’anomenada Escola de Barcelona: això és el que segurament el va fer més interessant, que des d’un bon principi va anar per lliure i no va deixar d’anar-hi mai (una mena de Baltasar Porcel de l’arquitectura: per això s’entenien tan bé). Tot i haver-se queixat, però, de la manca d’encàrrecs a la seva pròpia ciutat, és un dels arquitectes d’aquí amb més obres i més significatives, des dels habitatges dels carrers Bach (1963) o Nicaragua (1965) fins a la terminal 1 de l’aeroport del Prat (2010) —sens dubte una de les seves obres més reeixides: una espasa de llum d’una elegància i funcionalitat extremes, tant que ni es fa notar—, la seu de l’INEFC (1991) —el primer edifici construït amb formigó arquitectònic en tot l’estat espanyol, segons la tècnica del prefabricat i encofrat in situ—, el TNC (1997) —un amfiteatre grec situat dins un temple: un exemple massa flagrant i tot d’un postmodernisme o neoclassicisme que sovint naixia mort, com crec que és el cas— o l’hotel W —popularment conegut com a Vela— (2009), situat en un dels punts més estratègics del front marítim de la ciutat. Un arquitecte, doncs, també amb una forta presència a Barcelona i voltants (no oblidem obres tan singulars com la urbanització del Castell de Kafka [1968] a Sant Pere de Ribes o el Walden 7 [1974] a Sant Just Desvern, la culminació del seu projecte d’habitatge comunitari de Ciutat en l’Espai: com una mena de casba moderna!).

No el vaig tractar gaire, però el vaig veure en diverses ocasions, l’última ara fa un parell d’anys tot coincidint amb la inauguració de l’exposició de Jesús de Vilallonga —pare de la Marta, la seva dona—, als Espais Volart, però a principis dels anys vuitanta havia anat a una festa a la fàbrica de ciment de Sant Just on va traslladar el taller d’arquitectura que havia fundat el 1961. Aquesta cimentera rehabilitada —la més antiga d’Espanya i la que tenia la xemeneia més alta— em sembla un dels espais arquitectònics més extraordinaris que he visitat mai: brutalista, surrealista, expressionista i monumental, Bofill va aconseguir preservar aquestes restes d’un paisatge postindustrial abandonat —ple de sitges, cisternes, escales, xemeneies, naus i túnels subterranis: una escenografia certament delirant— tot donant-los uns nous usos i, sobretot, demostrant que forma i funció no tenen per què anar de bracet: només així s’explica que hi visqués i treballés des de feia més de quaranta anys. Sens dubte aquesta és l’obra més programàtica d’algú que no va parar de reinventar-se —va ser un dels arquitectes més camaleònics del seu temps—, però aquí tot el seu talent sembla concentrar-s’hi i haver cristal·litzat en una obra única i tremendament personal.

 

Després d’uns quants intents fallits, finalment ahir vam poder dinar amb en Feliu Formosa i la seva filla Clara al Racó de plaça Urquinaona. Quan arribo ja hi són i de seguida reprenem la conversa com si l’haguéssim interromput fa tot just uns dies, quan la nostra última trobada em sembla que va ser a mitjan setembre. Tot i l’artrosi de maluc que li dificulta la mobilitat, la cara i les mans d’en Feliu mantenen intacta la seva expressivitat d’actor jubilat, però actor al capdavall. Se’l veu animós, amb ganes d’entaular conversa i anar al gra. Ens parla dels seus projectes més immediats: «El primer que haig de fer és el pròleg de les meves traduccions dels poemes de Brecht: pensa que és l’autor amb qui probablement he mantingut una relació més duradora. És més, diria que ha estat la relació més duradora de tota la meva vida... Mig segle són molts anys i vull explicar tot el que m’ha donat i he après llegint i traduint-lo: al cap i a la fi, traduir deu ser la millor forma de llegir que hi ha». Després ens comenta que acaba d’aplegar en un sol volum tots els seus textos sobre poesia escrits entre principis dels anys setanta i el 2001: «Més de tres-centes pàgines sobre Espriu, Pere Quart, Bartra, Anna Murià i molts dels autors que he anat traduint que m’agradaria publicar amb el nom de Temptatives, aquest concepte que Brecht utilitzava per referir-se al conjunt de la seva obra. Els meus textos també són “temptatives” de lectures i interpretacions». I, finalment, parlem dels seus quatre últims dietaris, que també convindria recuperar, és a dir, A contratemps, El somriure de l’atzar, Sala de miralls i El temps robat: «Com que junts fan més de vuit-centes pàgines, crec que el millor seria començar pels dos últims, que van patir una distribució i una promoció molt deficients, i després recuperar els dos altres». Quedem que la Clara l’ajudarà a digitalitzar-los i jo a trobar editor. D’aquí a uns dies ella haurà acabat de traduir una nova novel·la d’Eduard von Keyserling, aquest novel·lista alemany bàltic nascut a Curlàndia, i llavors s’hi podrà dedicar: «Si trobo qui em dicti el text, puc fer molta via». Abans de tornar cap a Igualada, passaran pel pis d’en Feliu a Sant Andreu a recollir una obra de Heine que ell vol traduir: «Al final no m’he acabat d’animar a traduir els poemes de la Hilde Domin, em semblen massa hermètics, i potser per això m’han entrat ganes de traduir teatre: tinc necessitat de traduir un text àgil, directe, viu, i crec que un d’en Tankred Dorst sobre Heine que es diu El cap de Harry m’ho proporcionarà». Quan ens acomiadem, em diu: «Em sap greu perquè hem xerrat molt més de mi que de tu, però pensa que enguany en faré vuitanta-vuit i cada cop que ens veiem no puc evitar de pensar que potser és l’última vegada que ho fem: suposo que això és el que em porta a xerrar més del compte. Per cert, et volia recomanar una peça de música: la Partita en re menor per a violí sol de Bach, que acaba amb una xacona en memòria de la seva primera dona. No sé si la coneixes, l’he escoltada una dotzena de vegades i més que hi tornaré». Tota la partita, però molt especialment aquesta gran xacona que sovint s’interpreta de manera autònoma —de fet, dura més que tots els altres quatre moviments junts—, és una meravella: conté el talent de Bach ben reconcentrat, n’és com un destil·lat.

 

Avui ens hem llevat amb tota la vall de Sant Miquel gebrada. De tant que ho estava fins podia semblar que havia nevat, però no: era una espessa capa de gebre que s’havia format sobre prats, camins, marges, pendissos, arbustos i arbres durant les hores petites. Abans d’esmorzar he sortit al jardí: el sol encara no havia despuntat darrere els cingles i t’envestia un fred sec, compacte, viu, tallant (pel meu gust, reconfortant i tot). A mig matí hem sortit a caminar i hem hagut d’anar amb compte de no relliscar: el paisatge semblava tot ell cristal·litzat, fins sabia greu trepitjar-lo. Te’l miraves i creies trobar-te en un laboratori: de tan preciosista com se’t presentava, després d’una nit de gelada, no semblava natural. Com una naturalesa excessivament artificiosa, així t’has trobat avui la vall que veus gairebé cada dia de l’any.

 

Llegir els poemes de l’últim llibre d’en Narcís Comadira com qui es regala una copa d’armanyac: poesia envellida en barrica de roure gironí, la seva, plena del gust o el regust de tantes coses com ha viscut, vist, escoltat, sentit i pensat. Plena de temps, i de memòria, oblit, dolor, enyor, desenganys i, malgrat tot, d’una fe immarcescible en el poder de la paraula que tot ho redimeix, o si més no ho prova: «Escriure és excavar. Quantes vegades / un poema no es proposa dir res! / Només anar excavant. Fondo, més fondo»... Aquesta perseverança, o tossuderia, o tal vegada vici, sovint el porten a recrear, com un pintor, motius d’altres llibres —paisatges, bodegons, retrats, marines—, variacions sobre un mateix tema, però també a endinsar-se en terrenys inconeguts o pantanosos o aspres, com passa en els poemes més ambicio­sos —reflexius, discursius o narratius—, com ara «Els moviments humans», «Bèlgica», «Claveria, 10», «Paysage moralisé», «Sarabanda» o «Tots ho sabem»: «M’he fet, com saps, condemnadament vell». Al costat de tots aquells dibuixos i aquarel·les sovint deliciosos però innocus o excessivament melindrosos, són aquests grans olis d’Els moviments humans (Edicions 62, 2022) els que donen l’autèntica mesura de l’ambició de l’autor.

D’aquí a molt pocs dies, en Narcís Comadira farà vuitanta anys: per molts anys, mestre i amic!

 

Quan arribo de la feina a casa m’hi espera una lluna plena que tot just comença a despuntar darrere els contraforts del massís de l’Ordal: em quedo al jardí abocat com una llotja sobre la vall de Sant Miquel i veig com una claror brunyida ho inunda tot enmig d’un gran silenci expectant. Pleniluni de gener, miro de no faltar a la teva cita: de totes, ets la lluna més exultant de l’any. És el fred, o la claror, que semblen deixar-ho tot en suspens? Com si la natura no tingués més remei que retenir el seu alè davant d’un tal devessall de llum.

 

Dinar al Mercat amb en Carles Casajuana, a qui fa poc han nomenat nou ambaixador a Grècia: «Després de més deu anys allunyat del ministeri d’Exteriors, ha estat una autèntica sorpresa que s’hagin recordat de mi. M’ho prenc com un autèntic regal de la vida quan ja no n’esperava cap més a aquest nivell. De fet, primer em van oferir l’Argentina, però els vaig dir que no podia ser per motius personals: tant la mare de la Margarita com la meva són molt grans. I al cap d’unes setmanes, quan ja estava del tot convençut que jo mateix havia tancat l’última porta diplomàtica que se m’obria, va produir-se una segona trucada del ministre amb la proposta de Grècia: llavors sí que no m’ho vaig pensar dues vegades. Si mai havíem de tornar inesperadament cap a Espanya, des d’Atenes ho podíem fer en qüestió de poques hores. I ara porto unes quantes setmanes d’immersió en la història de Grècia que m’han resultat apassionants: és com si de sobte hagués canviat de vestimenta o, més ben dit, d’ulleres. A partir del nomenament, el meu punt de vista comença a ser un altre i això comporta un aprenentatge accelerat particularment estimulant. He llegit un parell de llibres extraordinaris de l’historiador britànic Roderick Beaton, Greece: Biography of a Modern Nation i el més genèric The Greeks, te’ls recomano tots dos». Se’l veu content, animat i rejovenit, en Casajuana, com un nano amb sabates noves. No m’estranya: per a un novel·lista doblat de diplomàtic, un destí com aquest al final d’una carrera diplomàtica és un autèntic regal. Segur que n’hi traurà molt de suc.

 

Em ve a veure Gabriel Rigo: a penes en conec l’obra —recordo vagament alguna exposició seva a la Sala Vayreda—, em porta tot de catàlegs i l’escolto. És un de tants artistes deixats de la mà de Déu, sense galeria des de fa uns quants anys, que desitja —com tothom— ser exposat. Mentre va ser a la Vayreda i era jove les coses li anaven prou bé, però tot va ser tancar la galeria i començar un periple erràtic que el va dur a Puerto Rico, fins ara, que viu a Castellterçol, aïllat de tot i tothom, pintant per a ell mateix. No es diu Rigo de cognom sinó Martínez: «L’ús de Rigo és un homenatge al meu pare, que als dinou anys va veure com se li morien els seus, de pares, a pocs metres, de resultes d’un bombardeig de l’aviació feixista italiana a Sant Adrià. D’ençà de llavors va haver de guanyar-se la vida pintant per totes les ciutats d’Espanya, però fent una pintura ràpida i comercial que li permetés tirar endavant la família. Amb el pas dels anys va anar-se enfonsant fins a la depressió i perdre el cap: no va poder superar aquella mort tan bàrbara dels seus pares davant dels seus nassos. Com que amb el meu cognom Martínez no anava enlloc, vaig decidir servir-­me del seu pseudònim a tall d’homenatge: al cap i a la fi jo he tingut la sort de ser allò que ell no va poder ser».

 

Dinar de diumenge a casa amb els Garriga-Serrahima, en Toni i l’Anna, amics de fa tants anys. En ple mes de gener fem l’aperitiu al jardí —que bé que s’hi està prenent aquest sol d’hivern inofensiu però amable!— i després dinem a dintre amb la llar de foc encesa i un parell d’ampolles de vi que, amb la llum que entra per la finestra, refulgeixen com un diamant fosc. La taula parada té aires de bodegó holandès. Si fos pintor, crec que aquest seria un gènere al qual tornaria un cop i un altre: la taula parada com a promesa de tantes coses i senyal de civilitat.

En Toni en té vuitanta-vuit, l’Anna vuitanta: la nostra amistat és gairebé tan vella com la relació amb la meva dona. Són dels amics amb qui ho hem passat millor: sempre a punt per veure’ns, viatjar, anar a veure una exposició, sopar o passar plegats un cap de setmana, l’un i l’altre tenen el do tan rar de saber esprémer la vida sense grans escarafalls ni excessos, però amb una perseverança indefallent i modèlica.

 

Em ve a veure en Jordi Faulí, arquitecte en cap de la Sagrada Família. Em comenta la situació de crisi en què es troben per la davallada tan notòria de visitants que s’hi ha produït arran de la pandèmia: «Els nostres ingressos durant aquest parell d’anys han caigut en picat i hem hagut d’acomiadar no pas poca gent: d’un equip de vint-i-set persones hem passat a ser-ne deu. D’altra banda, ja hem abandonat el somni d’acabar la Sagrada Família el 2026 bo i coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí. Ara no hi ha ningú que gosi fer prediccions, ni crec que ningú en torni a fer. No cal, les obres avancen segons el ritme de les nostres possibilitats i ja està: fins i tot diria que tots plegats hem perdut la pressa o l’obsessió d’acabar el temple. Quan s’acabi ja ho celebrarem, però no ens hi volem obsedir». Escolto, atent, la paraula pausada d’en Jordi Faulí, i, tot mirant-lo, m’adono que cada cop s’assembla més a Gaudí: és un cas de mimesi gradual sorprenent. S’ha anat produint a la vista de tothom sense que ningú se n’hagi mai sorprès, com si de tants anys de dedicació completa a una obra com aquesta no en pogués sortir indemne.

 

Dinar amb en Francesc Miralles al Mercat: Mir, sempre Mir com a tema principal i recurrent. Veu el món a través dels ulls de Mir: l’ha estudiat del dret i del revés i en parla amb una barreja de passió i coneixement del tot convincents. Durant uns anys es va convertir en una obsessió i ara en vol fixar el record publicant en un sol volum el gruix dels estudis parcials que li ha dedicat per demostrar, entre altres coses, que Pla no tenia raó en presentar-lo com un primari: «Se’l podia fer, però no en tenia res. Algú que llegeix Ruskin o compila cançons tradicionals és difícil que ho sigui». De Mir saltem a Elisa Arimany, que ell va conèixer molt bé: «És una gran escultora, poc o gens coneguda, però sens dubte una de les trajectòries més potents de l’escultura catalana de l’últim quart del segle XX. Un cop troba el seu llenguatge tira endavant i desplega la seva obra amb una força i una determinació només a l’abast de molt pocs, i més encara tractant-se d’escultura. Com sol passar, el país li deu una gran exposició, però la cua és tan llarga que, a l’Elisa Arimany, no sé quan li tocarà ni si ho veurem».

 

Trobada amb en Jordi Mir —l’amic trempolí, l’excursio­nista indefallent però també l’estudiós i compilador de tota l’obra de Pompeu Fabra, amb qui ens vam conèixer fa molts anys al cementiri de Jóc, al Baix Conflent, el dia que enterràvem l’amic comú Francesc Català— per planificar un cap de setmana a Tremp i visitar el castell i la col·legiata de Santa Maria de Mur, l’església de Sant Esteve d’Abella i el castell de Llordà: «El Pallars Jussà és una comarca que d’entrada sembla no tenir l’encant d’altres, però té una autenticitat i un pòsit d’història que moltes voldrien: això no ens ho treu ningú. Són terres de frontera sotraguejades un cop i un altre per la història i, doncs, plenes de cicatrius de pedra. Aquest és el nostre principal actiu: estar recosits de castells i ermites. Anirem a veure aquestes tres joies del romànic religiós i civil que dèiem, però és que en l’endemig us mostraré una desena més d’esglesioles que també s’ho valen i mostren fins a quin punt fou intensa la reconquesta d’aquest territori als sarraïns. El que us proposo és que arribeu a casa un divendres al vespre, sopem plegats vora la llar de foc —una sopa de ceba, unes torrades amb pa amb tomàquet, all i uns bons embotits— i l’endemà fem una ruta per la conca de Tremp».

 

Estrena de l’obra Desig d’en Josep Maria Benet i Jornet al TNC sota la direcció de Sílvia Munt i amb quatre bons actors (Laura Conejero, Anna Sahun, Carles Martínez i Raimon Molins). No s’havia reposat d’ençà que es va estrenar al Romea el 1989. La cosa promet. Hi he anat amb la meva filla Clara, que arriba pels pèls però està radiant: desprèn aquella barreja espurnejant d’una curiositat i avidesa més inconscients que conscients que sovint es perd massa aviat. És la primera vegada que anem plegats al teatre i, en aquest sentit, la disposició en forma d’amfiteatre del TNC imposa quan un la veu per primer cop. Avui, però, s’han carregat l’escenari a la italiana i han posat graderies a l’altra banda de l’escena, amb la qual cosa els espectadors l’embolcallem per davant i per darrere. Hi ha l’ambient de les grans estrenes, moltes cares conegudes i ganes de saludar uns i altres després de tant de temps de no poder-ho fer. Un cop comença l’obra, però, al cap de pocs minuts noto com es produeix una petita esquerda sobre l’escenari —res, una mena d’aspror, uns diàlegs cada cop més incomprensiblement tensos, la creixent juxtaposició de dos nivells de consciència que generen un sens fi de curtcircuits entre tots els personatges: un d’evident i un d’el·líptic, superficial i latent, racional i irracional— que anirà en augment fins a deixar-nos, a la gran majoria, exhaustos i desconcertats. Fer pivotar tota una obra en la diferència entre el que diem i el que realment pensem no garanteix que s’aguanti: és una operació quirúrgica d’alt risc que té moltes possibilitats de fracassar, com s’ha vist aquest vespre. Aplaudiments de compromís per als actors i actrius, que s’hi han esmerçat de valent, però cap mostra visible d’entusiasme com sol ser el cas de les estrenes. Qui més qui menys surt atuït o decebut del teatre i al gran hall de l’entrada s’hi formen petits grups d’espectadors que mirem de treure l’entrellat d’aquesta gran fallida. Algú diu: «Han volgut prescindir de les pauses per agilitzar l’obra i ningú no ha pogut processar tota la informació que ens estaven donant». Un altre: «Un Pinter de segona». No ho sé: només sé que el teatre, com la poesia, no tolera la mitjania, i que avui en surto empipat: no m’explico com la directora i els actors —gats vells, la majoria— no han vist a venir que l’obra no aixecava el vol de cap de les maneres. La meva filla Clara, però, em diu: «Pare, no siguis tan destroyer, que no n’hi ha per tant».

 

Presentació de l’exposició de Jean Marie del Moral a Palau Solterra, a Torroella de Montgrí. Un home tranquil, afable, franc i agraït com ja no en queden. Fa dies que s’ha instal·lat en una fonda de Torroella i s’hi troba la mar de bé. Sembla estar de tornada de moltes coses, però no de totes: «Avui, quan m’he llevat, el Montgrí m’ha deparat una imatge formidable, i això no té preu». Fill d’exiliats, fa tota la impressió de sentir-se fill d’una època i d’un país que ja no existeixen més que dins el seu cap: l’Espanya republicana de què van haver de fugir els seus pares, ell de Jaén i ella de la Granja d’Escarp, abans d’anar a parar al camp d’Argelers. Potser per això ens diu que, si mai hagués de triar una sola foto d’entre totes les que ha fet, no ho dubtaria ni un segon: la de la seva àvia, Higínia Marquès Guardiola: «Per la seva presència i la dignitat que transmet, per ser la memòria d’un país que hauria pogut ser i no va ser, però que va sobreviure en molts dels exiliats». És un fotògraf dels d’abans: enamorat de la vida i del seu ofici fins al punt de no haver «robat» mai cap fotografia: «Abans de fer una foto, busco entaular un diàleg, una forma o altra de relació, després del qual en tot cas demano permís per fer la fotografia. No he estat mai dels qui perden l’oremus per fer una foto. No m’agrada sentir-me un voyeur sinó que necessito establir una mínima empatia amb el que em disposo a fotografiar. Ara mateix he estat una setmana a Cuba i, passejant per l’Havana vella, no he fet cap foto: quin sentit té fotografiar aquella gent negada en la seva misèria, quin dret tinc de fer-ho?».

Del Moral ha estat el fotògraf dels artistes —de Miró a Barceló passant per Fenosa i tants d’altres—, però també el fotoreporter que ha viatjat per mig món. Per tant, algú que deu haver fet uns quants milers de fotografies. L’exposició que presentem: una tria d’una vuitantena d’instantànies per resumir una trajectòria de prop de mig segle, és a dir, la punta d’un vast iceberg, però malgrat tot hauria de ser possible poder mostrar una determinada mirada sobre el món, la vida, les persones i les coses. Una mirada mínimament homogènia, coherent o personal, tot i la dispersió de motius, escenaris i personatges inherent a una obra tan viatjada i curio­sa. Això és el que ha pretès en Pere Antoni Pons, que n’ha estat el comissari: «Segurament l’obra de Jean Marie del Moral dona per a una dotzena de tries com la que hem fet, però cap no seria millor que aquesta i totes serien igualment representatives de la seva obra. Jo m’he limitat a fer una antologia de fotografies com si se m’hagués demanat d’antologar l’obra d’un poeta». Després anem a dinar a Can Carcan, plaça d’Ernest Lluch, i ens esplaiem a gust sobre els amics comuns mallorquins, sobretot poetes i pintors, de Blai Bonet a Barceló passant per la gent del Taller Llunàtic. Quan ja som a les postres, el veí de taula se’ns acosta abans de marxar i ens diu: «No sé qui sou però ha estat un gust sentir-vos parlar de Blai Bonet i altres autors mallorquins: en soc un gran lector». Al costat seu, la seva dona ho corrobora: «És un lector acèrrim de poesia mallorquina i molt especialment del poeta de Santanyí». Quan ja són fora, en Pere Antoni Pons diu: «La posteritat no és més que això». I té raó, la millor posteritat és la que et regala un qualsevol lector el dia més inesperat.

 

Acte inaugural del doble centenari dels mestres Manuel Oltra i Xavier Turull al Conservatori del Bruc amb glosses a càrrec, respectivament, de Josep Maria Serracant i Mònica Pagès, i la interpretació d’un conjunt d’obres de cambra per intèrprets diversos. Complicat, això d’unir en un mateix acte l’obra de dos compositors: cadascun s’hauria merescut un acte en solitari, però és millor això que res. Aprenc coses de tots dos que desconeixia (que l’Oltra fundés el Conservatori Hispano-Marroquí de Tetuan o exercís la docència a l’Institut de Rítmica Joan Llongueres, i que en Turull vingués d’una família del tèxtil de Sabadell, els propietaris del Vapor Turull, o que hagués viscut a Colòmbia i l’Argentina uns quants anys), però sobretot ens és donada l’oportunitat d’escoltar obra seva, cosa del tot inusual. Per què tenim el nostre patrimoni musical tan oblidat? No tocar la música ni de l’un ni de l’altre és com tenir abandonat un jaciment arqueològic o una església romànica: oi que fa mal als ulls? Doncs en aquest cas fa mal a l’oïda i, en tots dos casos, fa mal a l’esperit, i més encara quan fa uns quants anys que ens voldríem independents.

Cançons d’Oltra a partir de poemes de Pere Quart, Rafael Alberti i García Lorca (quan tornarem a sentir, però, les seves cantates o El càntic dels càntics, epitalami per a contralt, baríton, cor mixt i orquestra?); una Sonatina per a flauta i piano, Dansa trista per a violoncel i piano i Tres apunts per a piano. De Turull escoltem algunes de les cançons del cicle L’amor incert sobre poemes de Rosa Leveroni, el Quartet en forma coral, Divertimento per a violí i Farfalle per a piano. Turull, el gran amic de Mompou, Montsalvatge i Nani Valls: quin quartet més extraordinari no devien formar! Una petita mostra de la seva obra de cambra que no fa més que despertar la gana de més audicions d’obra seva. Serà el cas? Ho dubto. Ni l’un ni l’altre no són grans compositors, però tenen un segell molt seu i no hi ha dubte que tots dos es mereixerien sovintejar més les programacions de les nostres orquestres i formacions de cambra. Una música molt d’aquí, que neix amb la clara voluntat de dialogar amb la tradició catalana i aportar-hi el seu granet de sorra. Una música que busca despertar en l’oient la sensació de trobar-se a casa, de reconèixer-se. Una música culta que no busca sinó fer ressonar la nostra catalanitat, tot aquest paisatge sonor que ens fa diferents o, més ben dit, que ens fa ser com som. És un tòpic del tot cert: és en la seva música que ressona l’ànima d’un país, o, si ho preferiu, d’una cultura.

 

Dinar amb en Santi Moix: la perspectiva d’una futura gran exposició l’atreu i l’aterreix al mateix temps. Cada cop que ens veiem, veig que canvia de plantejament i no avancem gaire, però el temps es va escurçant i ara ens queda menys d’un any per inaugurar-la. El fet de tenir bona part de la seva producció a Nova York és un problema afegit. Espero, doncs, que la pròxima trobada amb l’Enrique Juncosa, que serà el comissari de l’exposició, ens ajudi a donar-li forma. Em diu que cada dia es lleva a les sis per assegurar-se que pinta un mínim nombre d’hores. D’acord que la inspiració és millor que t’agafi treballant, però crec que no té per què ser sempre així. Allunyar-se de la pròpia obra, sortir d’un mateix, interessar-se pels altres, carregar piles fent altres coses —sobretot llegir o escoltar música—, en certs moments pot ser el millor que un pot fer per sortir de certs culs-de-sac o embarrancaments. Sempre m’he preguntat a què treu cap aquest entossudiment a produir tant per part de molts artistes (i alguns poetes). És bo tancar-se cada dia de l’any a l’estudi per veure què en surt? No és el de la sobreproducció un dels problemes més visibles i recurrents de bona part de la creació contemporània?

 

Presentació a Laie del llibre Heretar Mauthausen (Pagès Editors, 2022) de Joan Tarragó (el Vilosell, 1914 − Briva la Galharda, 1979) i Llibert Tarragó (Briva, 1947), traduït per en Josep Maria Pinto i prologat per en Francesc-Marc Álvaro: una nova contribució a la memorialística dels camps de concentració i extermini, però no una més. En aquest cas, es tracta d’un llibre dual en què pare i fill dialoguen en el temps sobre la deportació, la vida als camps, la condició de «revivent» i, sobretot, els efectes en els qui hereten aquest feixuc fardell de memòria tenebrosa. Dialoguen, això sí, de manera diacrònica perquè no va ser possible fer-ho sincrònicament: «En la ment del pare jo estava destinat a escriure les seves memòries. El meu ofici de periodista, en el qual debutava, m’hi designava. Quina idea desencertada! Pobre home! Als vint anys em sentia més inclinat a recórrer el Yellow Submarine dels Beatles que no pas a pujar els 186 graons de la pedrera de Mauthausen (...) El món de fora em cridava, així que m’hi vaig precipitar “salvatgement”, convençut que la meva “fugida” m’allunyaria de la negror de la Memòria». El fet és que ara de primer ens trobem amb les memòries del pare, escrites vint-i-nou anys després d’haver sortit amb vida del camp d’extermini de Mauthausen; després amb la resposta del fill, «Eren dos», el gruix del llibre, cinquanta-cinc anys després que el pare li demanés d’escriure les seves memòries, i quaranta-tres anys després de la seva mort; a continuació l’autobiografia del pare; després un text del fill sobre Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis (1977) i Josep Benet; i, finalment, els passatges del llibre de Montserrat Roig en què es parla de Joan Tarragó o parla ell mateix. És a dir, la veu del pare obre i tanca significativament el llibre, i en l’endemig hi trobem el testimoniatge del testimoniatge, la necessitat d’enfrontar-se a la memòria del pare, la de la mare i la seva, d’analitzar-la, de contrastar-la, per tal de poder passar-la a fills i nets. Quan li toca intervenir, en Llibert Tarragó ens diu, lacònic però contundent: «La memòria ha de ser treballada i documentada. La història és la ciència en consciència». De tots els llibres que ha fet, aquest és sens dubte el de gestació més lenta i problemàtica: abans de posar-s’hi, va haver d’esperar a la jubilació, decidir emprendre el seu particular viatge cap als orígens, instal·lar-se a Barcelona i descobrir tot un país —la seva geografia, llengua, història, literatura i cultura—, escriure El puzle català (2008), passar comptes amb la guerra civil a El document de Prats. Informe de l’èxode a Prats de Molló del 27 de gener al 16 de març de 1939 (2009) i tornar a viure a França després d’aquell parèntesi català. Només llavors va ser capaç d’enfrontar-se també amb la seva condició no sols de fill d’exiliat sinó de fill de deportat: «Confirmo: el pare es va equivocar quan em va demanar que redactés les seves memòries. Era com si exigissin a un atleta principiant que corregués els cent metres en deu segons». Em sigui permès de discrepar: és molt probable que sense aquesta petició paterna precipitada o «fora de temps» avui no tindríem aquest llibre.

A la coberta, un retrat de Joan Tarragó fet per Francesc Boix (1920-1951) poques setmanes després de l’alliberament. El retrat d’un supervivent: la foto potser no ho diu tot, però és impressionant. Com pesa la mirada d’aquest home... El llibre que ha confegit el seu fill n’honra la memòria i està a l’altura de la comesa.

 

Després d’haver visitat plegats l’exposició d’en Claramunt («el seu traç és molt potent, molt més que el de la majoria de coetanis seus, i per això aguanta tan bé el pas del temps»), dinar amb l’amic Yvars a Le Léopard: el temps fa anys que no sembla passar per a ell, i això no deixa de sorprendre’m. Com s’ho fa? Me’l miro amb atenció i no en trec l’entrellat: és el mateix amb qui fa més de vint anys que ens veiem regularment. Em parla de la longevitat de la seva àvia materna —centenària—, en contrast amb la breu vida de la seva mare, que morí abans d’arribar a la cinquantena: «A qui m’assemble és a la meua àvia, menuda i resistent com jo. Ma mare era tota una altra cosa: feia gairebé un metre vuitanta, imagina’t. No era molt maca, però amb aquesta còrpora, qui en fa un problema?». Ens esplaiem parlant de Foix, Miró i Dalí, tres dels més grans, sens dubte: l’un podria ser vist com l’equivalent líric dels altres. Tots tres pouen a fons en la tradició per anar més enllà, molt més enllà, i ser plenament moderns, del seu temps, o, més ben dit, per projectar-se cap al futur. Les seves obres són pous sense fons que mai no s’acaben d’explicar, i això els fa grans, diferents, únics, sens dubte irrepetibles. D’on va sortir, però, aquesta mena de talent tan idiosincràtic, d’on brollava aquest seu devessall de creativitat? Què els va fer possibles? L’esperit de la Renaixença combinat amb les avantguardes? La doble necessitat d’arrelar-se en el passat i projectar-se cap al futur?

Una conversa en bona part intranscrivible, però. Fins i tot si l’haguéssim enregistrat, es perdrien el to i el ritme, que són la pedra angular sobre la qual se sosté aquest ping-pong verbal, cadascun un trampolí per a l’altre, les idees que van i venen, col·lideixen o s’empelten, aquells moments irrepetibles com espurnes d’una sintonia fecunda i estimulant. La conversa com una variant de l’escriptura que no deixa més traça que una sensació de proximitat infreqüent i agraïda. Quan l’Yvars no hi sigui, amb qui més les podré tenir?

 

Dos anys després de l’última, llentiada amb cotechino a casa de la Mercè Trullén amb el seu germà Josep M. i la Isabel Turull. Dediquem la vetllada a l’Eudald Solà, mort fa una vintena d’anys. Un cas curiós, el seu, d’irradiació post mortem: com si mai no hagués acabat d’anar-se’n. No ens costa gens convocar-lo. De seguida és amb nosaltres, proveït d’idees i un entusiasme encomanadís. Estem d’acord que el primer que hauríem de fer és aplegar en un sol volum les seves traduccions de Kavafis i les de Carles Riba: tindríem un magnífic volum amb tota l’obra d’aquest poeta neogrec al qual va dedicar tants anys de la vida acadèmica. Després podríem fer-ne un altre amb totes les seves traduccions de poetes neogrecs: Palamàs, Seferis, Elitis, Ritsos, Patrikios i Pieris, a més de Kavafis, esclar. Més idees: reunir tots els seus textos sobre llengua, literatura i cultura gregues. I encara una altra: un últim volum amb textos, articles, pròlegs i conferències sobre autors catalans i italians. Llentiada excel·lent en òptima companyia, Gotim Bru i Brut Nature de Llopart: la conversa llisca amb vent de popa. En Josep M. Trullén, ja jubilat, acaba de tornar de París, on ha vist una gran exposició al Louvre —«Paris-Athènes. Nais­sance de la Grèce moderne (1675-1919)»— de la qual ens porta el sumptuós catàleg. Quan era director del Museu d’Art de Girona va impulsar-ne una de molt bona tot coincidint amb el centenari de la descoberta del déu Esculapi al jaciment d’Empúries: «Fascinació per Grècia. L’art a Catalunya als segles XIX i XX». Fullegem el catàleg acabat d’arribar de París i només hi trobem a faltar Maillol, que, a diferència de Rodin i Bourdelle, als quals es dedica un article, sí que hi va anar, a Grècia, com vam poder mostrar en una exposició al Museu Marès, quan en Trullén n’era director (ho va ser de molts i arreu va deixar-hi una bona petjada).

 

Morandi a la Pedrera: l’apoteosi de la «pintura de cambra». De la plasticitat en sordina. De la variació com a mètode. Del bodegó com a escenari principal i motiu inexhaurible. Pots, gerros, ampolles, fioles, vasos, brocals, bols i flascons disposats de mil i una maneres per tal de buscar uns determinats efectes plàstics de llum, to, color, forma, volum i composició. Una pintura feta també de pols, temps i paciència que busca la seva tercera dimensió. L’art alhora com a visió, ressò i arquitectura. Una pintura metafísica? No, més aviat musical: l’equivalent plàstic de la «música callada» de Mompou. L’art per l’art més extrem i depurat fins a una creixent desmaterialització. Pintura de cambra: una obra de mínims grandiosa que ressona per sempre més en nosaltres.

En un segle convuls com el XX sobta l’existència d’aquesta trajectòria tan excèntrica i aparentment atemporal: un illot de serenitat, concentració, harmonia, indagació, perseverança i saviesa. L’obra d’un solitari recalcitrant a qui res ni ningú no van aconseguir distreure del seu únic objectiu.

 

Dino amb en Santi Moix i l’Enrique Juncosa: la conversa gira sobretot a l’entorn de Kitaj, un pintor de l’Escola de Londres molt oblidat que, curiosament, ens agrada a tots tres. Vaig estar a punt de poder-li dedicar una exposició a la Pedrera, però amb l’envestida de la crisi del 2009 aquest pintor nord-americà jueu va ser el primer a caure de la programació. Ni en Narcís Serra ni l’Adolf Todó, president i director general de Caixa Catalunya, van avenir-se a raons i em van obligar a cancel·lar l’exposició quan teníem tots els préstecs d’obra concedits i faltaven només quatre mesos per inaugurar-la. Una obra molt colorista, vital i punyent, la seva, sota la qual, però, un pot anar descobrint moltes capes de sentit. L’obra d’un pintor que es baralla amb la Història, que no pot sostreure’s al drama de l’Holocaust, però que encara més dialoga ferotgement amb alguns dels seus predecessors. Els seus quadres, sovint, són autèntics palimpsestos que s’han de desxifrar. Kitaj encarna com pocs «l’ansietat de la influència»: constantment entaula converses amb Ingres, Delacroix, Dégas, Van Gogh, Cézanne o Picasso. Converses o combats plàstics. La seva és, doncs, una obra molt més ideològica del que sembla. Una obra cada cop més neuròtica i encriptada, però. De vegades em fa pensar en la narrativa d’un Philip Roth, per potència, judaisme i desinhibició moral. Arran de la mort de la seva segona dona, la pintora Sandra Fisher, Kitaj fum el camp de Londres i retorna a Califòrnia amb els seus fills i nets, però mai més no va tornar a ser el mateix: es va suïcidar a Los Angeles el 2007 quan estava a punt de fer setanta-cinc anys.

 

Divendres (11 de febrer) anem a Maó amb en Joan Fontcuberta i la Sylvie Bussières: demà s’inaugura «Monstres» a Ca n’Oliver procedent de Can Framis. Roda de premsa i dinar a l’American Bar, on tantes vegades havíem quedat amb l’Emili de Balanzó, el gran absent. Maó buida i desavinent: la majoria de bars, restaurants i comerços estan tancats. Els pocs que no ho estan, plens de gom a gom i amb un xivarri considerable. Havent dinat baixem pel passeig de Ses Voltes fins al port: fa bo de passejar-hi sense ningú, però els records de l’estiu llavors s’esbraven indefectiblement. Al vespre, lectura de poemes al saló de plens de l’ajuntament (no recordo haver-ne fet mai cap a cap saló de plens) i sopar a l’American Bar amb els Fontcuberta després d’un parell d’intents fallits de canviar de restaurant. Entrama de vedella amb salsa d’escalunyes i carxofes arrebossades amb romesco. Amb una copa a les mans el cos revifa i tots quatre brindem per un dia tan llarg i profitós. Aquest quartet improvisat de mig amics —o amics circumstancials— ha funcionat prou bé al voltant d’una taula, i això és bàsic (i no sempre fàcil) per anar consolidant una relació. En Fontcuberta, però, és un dels artistes més confortablement intel·ligents que conec i la Sylvie li fa en tot moment de contrapunt. Costa trobar parelles tan ben compensades. Conversa plena d’humor i esperit, d’aquelles que et deixen alguna cosa més que un bon regust. Hem passat una gran nit d’hivern a Maó i, quan sortíem del restaurant, m’he adonat que el cap de setmana no havia fet més que començar. Què més es pot demanar?

 

Dinar al Círculo Ecuestre en homenatge a la galerista Juana de Aizpuru, fundadora i primera directora d’ARCO: devem ser una quarantena de convidats (és un dir, perquè cadascú es paga el seu dinar). Durant l’aperitiu observo com a tots els grups s’hi parla en castellà i, després, passa el mateix durant el dinar. Em sorprèn especialment en el cas de certes persones que, molt probablement, et dirien que ho fan per «educació» o per no fer-ne un problema. Passa, però, que parlar en castellà a conciutadans catalans no té cap sentit si no és el de contribuir a un progressiu decandiment de la nostra llengua i, doncs, a la seva minorització irreversible. Una llengua sense prestigi social està perduda. Tant costa adonar-se’n? Algú pot dir-me que aquesta és una guerra perduda: no dic que no, però mentre em quedin forces tinc molt clar que aquesta és una de les meves guerres (perduda o no, en tot cas ja es veurà). Pren la paraula l’Enrique Lacalle per glossar l’homenatjada: un parlament descafeïnat, insuls, desproveït de la més mínima capacitat de persuasió. Tot plegat, la viva imatge d’una elit decadent... Sort que després la Juana de Aizpuru, als seus vuitanta anys més que repicats, ha aportat tota la gràcia que els d’aquí no havíem estat capaços de tenir!

 

Arribo tard a Palafrugell: fa fred i cau una mena de brusquina, ni una ànima pels carrers. Passegem a la recerca d’un restaurant. La Xicra i el Pa i Raïm estan tancats, Can Tres i l’Arc també. Al final entrem a l’únic que trobem obert, La Fraternal, l’antic casino de Palafrugell, que es troba a la plaça Nova: una gran baluerna on aquest vespre no hi ha ningú, però. Ens expliquen que va ser construït el 1878 i reformat, ai las sense cap mena de gràcia, el 2008. Contra tot pronòstic, hi sopem molt bé. En tota la nit només hi entra un trio d’arreplegats. La sala no pot ser més desangelada, però la conversa amb en Toni Giró i l’Isaac Candelario sobre les bondats de l’escultura catalana —de Maillol a Plensa, passant per Manolo, Gargallo, Juli González, Fenosa, Rebull, Cristòfol, Villèlia, Marcel Martí, Elisa Arimany, Subirachs, Susana Solano o Naxo Farreras— ha fet més passadora la nit. Tornant els mostro el carrer Estret i les cases on va néixer i viure Pla. De tant en tant topem amb alguna citació seva incrustada en un cap de carrer o plaça: aquesta població transpira Pla per tots els seus porus. No crec que a ell li hagués agradat gaire, però vol dir fins a quin punt la seva obra es va apoderar de l’imaginari de tot un territori. S’hi va sobreposar fins a confondre-s’hi: fins i tot sense ser-ne conscients, molts veuen el món amb els seus ulls. Pocs autors deuen haver estat tan permanentment presents en l’atmosfera d’un determinat país com Pla. Durant la nostra tornada a l’hotel no ens creuem amb ningú i això accentua la presència fantasmal de l’autor d’El carrer Estret, a qui dediquem bona part de la nostra conversa. Una població del tot reclosa en la pròpia closca, això és Palafrugell una nit desavinent d’hivern com avui.

M’imagino que de resultes d’haver-los-la evocat, un cop a l’habitació començo a donar voltes a un possible poema sobre l’única vegada que vaig visitar Pla l’endemà de la mort del general. N’acabava de parlar als meus companys de taula i passejada nocturna, però no m’estranyaria que també hi tingués alguna cosa a veure la sorpresa d’haver trobat uns quants poemes en l’últim llibre d’en Narcís Comadira que eren evocacions de fets molt llunyans, com ara «Corpus, 1959», «A la catedral, 15 d’agost de 1967» o «Adolescència. Juliol, 1958»: la possibilitat de fer reviure, de rescatar líricament experiències iniciàtiques —o moments carregats d’un o altre escreix de sentit— perduts en el temps.

 

Conec Teresa Lanceta als Espais Volart: ha vingut amb la seva mare i nebots a veure l’exposició d’en Claramunt. És una artista tèxtil amb una llarga trajectòria —La alfombra roja, Tejidos marroquíes, Tejida abstracción, El paso del Ebro i Adiós al rombo són alguns dels seus projectes expositius més coneguts—, però no és una visitant més: encara que la història no acabés bé, va ser el gran amor d’en Claramunt. Es passeja per l’exposició d’una banda a l’altra, va i ve per reveure certes obres: els quadres la interpel·len com potser no ho fan amb ningú més. Sap on, quan i com van ser pintats. Sembla que floti i es deixi endur pel corrent. «Quan vam anar a viure al barri Xino i vam conèixer un grup de gitanos, en Luis va quedar fascinat: va ser la descoberta de l’altre i s’hi va abocar, com feia amb tot, i com després va passar-li amb el flamenc. Pensa que durant molts estius vam anar a tots els festivals de flamenc que es feien a Andalusia, però això es va acabar, curiosament, quan vam anar a viure a Sevilla. Llavors es va entregar a la pintura i es va allunyar de tot allò que pogués distreure’l. Va ser un viatge sense retorn a la pintura. Ara, on crec que va arribar a la seva màxima plenitud com a pintor va ser a Marràqueix, com es pot veure en totes aquestes obres de la plaça Djemà-el-Fna. Vam fer-hi set estades d’uns quants mesos i, mentre jo estudiava l’art popular tèxtil del Marroc, ell pintava com un posseït. Allà es concentrava més que enlloc i això es nota». Li proposo la possibilitat d’organitzar una conversa amb la Sílvia Martínez Palou i amb mi, però no s’hi acaba d’animar: «M’agradaria però no me’n sento capaç, encara em fa mal». Em presenta la seva mare, d’Horta de Sant Joan: «En Lluís hi va passar una vintena d’estius, li agradava i pintava molt. Llàstima que no me’ls hagin demanat, perquè jo tinc una sèrie de quadres d’Horta que li haurien anat molt bé per a l’exposició».

Aquesta primavera, Teresa Lanceta farà una exposició al MACBA i això vol dir que tots dos coincidiran a la cartellera barcelonina durant un mes: benvinguda carambola!

 

Cap de setmana al Pallars Jussà amb el centre d’operacions a Tremp. Divendres al vespre lectura de poemes a la Biblioteca Maria Barbal, sopar a casa dels nostres amfitrions, en Jordi Mir i la Neus Bòria, de Cal Teixidor: «Aquí és on vaig néixer, a la mateixa cambra on ara dormo quan venim els caps de setmana». Mentre sopem, en Jordi s’esplaia com el savi ultralocal que és: «Tremp, ja no diguem la Conca, no ens l’acabarem pas aquests dies: a principis dels anys setanta, va passar de ser un dels municipis més petits de Catalunya, amb poc més de 10 km², a ser el més gran, amb més de 300 km² d’extensió per l’annexió d’antigues poblacions com ara Espluga de Serra, Fígols de Tremp, Gurp, Palau de Noguera, Sapeira, Suterranya i Vilamitjana. El seu terme va, doncs, d’una Noguera a l’altra, de la Pallaresa a la Ribagorçana. Però el més interessant és que aquestes són terres de frontera que delimiten la Catalunya Vella respecte de la Nova: per això al Pallars Jussà hi ha tants castells, torres de defensa, esglésies, santuaris i ermites, que ens parlen de la Reconquesta sota el guiatge d’aquell cavaller indòmit que va ser Arnau Mir de Tost. El romànic hi ha deixat, per tant, una gran empremta: llevat d’unes quantes excepcions de primeríssim nivell, en general es tracta d’un romànic discret i rústic, però deixa’m dir-te que a mi aquestes esglesioles escampades per tots els plecs i replecs de la comarca em tenen el cor robat. Te les sols trobar quan menys les esperes i aquest factor sorpresa fa que les estimis per sempre més i vetllis per la seva conservació. Sempre tan ben emplaçades, sovint remotes, sí, però com et deia a mi em toquen més que el patrimoni més reputat i espectacular. Aquesta terra, la meva terra —Tremp, la Conca, el Pallars Jussà i el Sobirà—, no t’amago que me la conec pam a pam. Les meves cames, bé, les meves i les de la Neus, l’han caminat en totes direccions i han gosat enfilar-se a tot arreu: si poguessin parlar, no deixarien gaire ben parat el seu amo. Fins fa ben poc, aquestes cames no tenien aturador i de vegades han estat unes inconscients. La serra calcària del Montsec, per cert, fa de frontera natural i es divideix en tres sectors: el Montsec d’Estall, el d’Ares i el de Rúbies. Quan el veureu, aquest Montsec tripartit, entendreu d’on ve el seu nom: montem sectum, és a dir, ‘muntanya tallada’. Tallada a pic, seccionada amb la mateixa perfecció amb què nosaltres tallaríem una poma».

 

Dissabte visitem el castell de Llordà. Construït entre els segles IX i XII, consta de dos recintes clarament diferenciats: l’inferior conté l’església i la canònica, i el superior el veritable castell, amb la imponent mola del palau central de quinze metres d’alçada —residència d’Arnau Mir de Tost, mà dreta del comte d’Urgell— senyorejant la Conca, i les estances de la tropa en un nivell més baix: «Des d’aquest castell es controlava el pas de la Conca de Tremp a l’Alt Urgell pel coll de Bóixols i a la Noguera per la serra de Comiols. Mireu-vos-el bé perquè esteu davant d’un dels màxims exponents de l’arquitectura romànica civil a Catalunya», ens diu el nostre amfitrió i guia. Després ens arribem a Biscarri per visitar l’església de Sant Andreu, documentada des del segle XI en el testament d’Arsenda, dona de l’indòmit cavaller, present arreu de la Conca: aïllada al costat del cementiri, em sorprèn el seu estat de conservació en relació amb el camp de ruïnes del poble abandonat, la compactesa aterrossada d’un temple que va anar creixent amb el temps, però sobretot l’absis principal, amb una ornamentació llombarda que és una pura delícia, les restes intactes del romànic més primigeni. D’aquí era la mare de la Neus i aquí ella hi va passar els llargs estius de la seva infantesa. De Biscarri anem a Abella de la Conca: un poblet incrustat en un paratge superb. L’església romànica de Sant Esteve val la visita, tot i que dels seus dos retaules gòtics només es pugui veure el de Pere Espallargues. El de Pere Serra, Goigs de la Verge, del segle XIV, va ser robat als anys setanta del segle passat i posteriorment recuperat i dipositat al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell després d’un llarg periple que el va dur fins als Estats Units, com ens ho explica l’Anna Codorniu, guia de l’església. El periple del de Pere Espallargues, el retaule de La Pietat, del segle XV, va ser diametralment oposat: veient el que havia passat amb el de Pere Serra, la gent se’l va repartir, el van guardar a casa seva i es va fer la llei del silenci per evitar que se’l poguessin endur, els lladres, l’administració o el Bisbat (!), bo i protagonitzant així «un dels gestos patrimonials més emocionants que he vist mai, l’exaltació màxima d’un sentiment de propietat comuna que calia defensar a qualsevol preu», com ens diu Albert Velasco al seu llibre A la recerca de l’obra perduda.

Només quan t’allunyes d’Abella cap a llevant, però, t’adones de la grandiositat wagneriana d’aquest racó de món tan desconegut per als del cap i casal. Un poble que necessita un bon pintor que s’hi encari, cosa cada cop més difícil. Si jo ho hagués estat, segur que m’hi hauria acarnissat, plàsticament parlant s’entén. No pot ser que ja no siguem capaços de reaccionar davant d’aquests espectacles: en aquest sentit, per a un artista, la vida —i qui diu la vida diu les cares, els cossos, els paisatges, les ciutats, certs monuments, una taula parada o el món aparentment estèril dels objectes— hauria de ser un reclam més que suficient per no perdre el temps amb segons quins focs d’encenalls, elucubracions o soliloquis. Diria més, un reclam força constant i d’entrada inexhaurible: ens en podem arribar a cansar mai, de certes visions? Segur que no: com més grans ens fem, més se’ns aguditzen certes formes de desig. Per tant, n’hi hauria d’haver prou amb no badar, amb deixar-se temptar, si ho voleu assumint fins i tot riscos. Per què ens n’hem allunyat tant, però, de la realitat? Per què ja no sabem com posar-nos-hi, davant el que la vida ens regala gairebé cada dia? Sigui com sigui, no s’entén com —pel que fa a l’art— hem arribat al cul-de-sac on ens trobem. Una visita assossegada a un indret com Abella de la Conca hauria de bastar per activar tots els nostres ressorts.

 

Diumenge, mentre esmorzem, en Jordi Mir ens prepara per al que ens espera avui amb una succinta lliçó d’història entre torrada i torrada: «La línia fronterera que es va anar configurant durant la primera meitat del segle XI tot a l’ample de la vall de la Noguera Pallaresa va tenir com a front de suport la serra del Montsec, però a més calia consolidar i reforçar tots els llocs estratègics que havien servit per anar reconquerint aquella bossa baixa del comtat pallarès que és la Conca de Tremp. Un home, el nostre home, va ser el gran impulsor d’aquesta teranyina protectora: des dels castells d’Abella, Biscarri i Llordà a llevant, fins a les torres de defensa d’Alsamora, Arbull i Montllobar a ponent, una trentena de fortificacions van estar sota el control d’Arnau Mir de Tost. D’entre totes, un parell de bastions mereixen una atenció obligada: el castell de Llordà, a la Conca de Dellà, que ja coneixeu, i el castell de Mur, a la Conca de Deçà, a la ribera dreta del riu, on anirem avui, sens dubte el bastió més imponent, el vaixell ensenya, el testimoni més espectacular de la història del Pallars».

Per molt que us hagin avisat, la visió directa de Mur és de les que no s’obliden: per la seva situació, estat de conservació, inexpugnabilitat i envergadura de l’obra. Aixecat damunt d’una roca, de planta triangular en forma de vaixell i estructura molt simple, conserva sencers els murs perimetrals de petits carreus on tot just s’hi obren algunes espitlleres, i la torre mestra d’uns setze metres d’alçada. Mur, la contundència monosil·làbica del nom ja ens ho diu tot: la fortalesa romànica del segle XI més ben conservada de Catalunya, l’emblema dels castells de frontera dels comtats catalans. A un centenar de metres hi trobeu la Col·legiata de Santa Maria, del mateix segle, coneguda sobretot pel diabòlic strappo dels frescos de l’absis principal encarregat per Lluís Plandiura i posterior venda a l’Hotel Savoy de Nova York, on van ser adquirits pel Museu de Belles Arts de Boston, que és on es troben des del 1921. Per sort, això va provocar que la Junta de Museus, encapçalada per Folch i Torres, es mobilitzés per evitar altres espolis en marxa de pintura mural romànica catalana i s’arribés a un acord amb els diversos compradors per recomprar i arrencar tot el conjunt de frescos que ara es troben al nostre Museu Nacional, miraculosament salvats in extremis. Retinguem, doncs, el nom de Mestre de Mur, per tal com seus són tots els frescos d’aquesta església d’estil romànic llombard, de planta basilical amb tres naus voltades i dos absis semicirculars, presidits per un gran Crist en majestat i les figures dels quatre evangelistes que formen el tetramorf. Una pintura mural d’una gran plasticitat i eficàcia expressiva. Crec que sense Picasso no en parlaríem en aquests termes: va ser sobretot ell qui ens va ensinistrar la mirada per sempre més i del romànic en va fer un llenguatge radicalment modern. Si no, no m’explico com hi podem connectar tant, molt més que amb les taules gòtiques que vam veure ahir: quan em miro la cara de Crist no puc evitar de pensar en algun autoretrat de Picasso. En qualsevol cas, de la canònica de Santa Maria se’n conserva, a més de l’església, el magnífic claustre, del segle XIII, així com les restes d’una muralla ciclòpia que circumdava castell, monestir i poble castral i els convertia en una gran fortificació. Castell i Canònica de Mur, símbols del domini militar i espiritual d’aquest territori de frontera acabat de conquerir als musulmans, per qui si no, per Arnau Mir de Tost. El Pallars Jussà, quin gran país!

 

El poema sobre Pla ha anat avançant i ara ja està en disposició de ser transcrit. Es diu «Mas Pla, 1975» i fa així:

L’endemà de la mort del dictador,

uns quants estudiants desvagats,

intrèpids i inconscients,

vam fer cap al mas de Llofriu

sense més pretext que unes cartes

creuades amb l’avi d’un de nosaltres

i les ganes de conèixer-lo

en una data tan assenyalada,

ell que havia convertit

un país vençut en literatura

i la seva obra en un país

més viu que la realitat;

ell que sabia tots els racons de la llengua

i l’extreia dels llocs més impensats,

dura, concreta i saborosa;

ell que no va deixar de celebrar la vida

en tot el que té de més sensitiu

i ser-li permanentment agraït:

per això diu a Un viatge frustrat

que «de vegades la felicitat

del país em fa por».

Avui (24 de febrer) Rússia ha envaït Ucraïna. Ningú no s’ho esperava, però ha acabat passant: una guerra a tocar d’Europa, no, què dic, una guerra a Europa. Potser això ha estat l’origen del problema: un cop s’ensorra l’URSS, una manifesta incapacitat d’acceptar o d’acollir Rússia per part de la UE. Aviat n’advertirem les conseqüències i el paper que es disposaran a jugar els països de l’OTAN. Es preveu que la guerra serà curta, però ja es veurà.

Com recordo que va escriure Julien Green en un seu dietari, «Déu sap què hi pot haver en germen en aquesta notícia».

 

 

 

 

 

 

 

Gelida, 17 de febrer del 2021 −
24 de febrer del 2022