Camisa de dos colors amb la meitat dreta vermella, l’altra blava i tres botons blancs. A la part posterior, al coll i a les mànigues, els colors estaven invertits, per produir un major contrast. El teixit utilitzat era lli tenyit a mà. No portava escut. Els pantalons eren blancs, sovint cenyits amb un cinturó de carrer, i les mitges negres amb dues o tres franges blanques a la vora. Es va guanyar la Copa Macaya 1901-1902, la Copa Barcelona 1902-1903 (totes dues precursores del Campionat de Catalunya) i els Campionats de Catalunya de 1904-1905, 1908-1909 i 1909-1910. Aquest model es va alternar aleatòriament amb altres dissenys durant la primera dècada del club, perquè en aquella època no hi havia un criteri estricte unificat i, per tant, en una mateixa alineació hi podia haver diferents versions.

PRIMER EQUIPAMENT 1899-1910

Camisa de dos colors amb la meitat dreta vermella, l’altra blava, i sobre la part esquerra una butxaca gran, amb l’escut de Barcelona brodat. Portava tres botons blancs i, a la part posterior, al coll i a les mànigues, els colors estaven invertits, per produir un major contrast visual. El teixit utilitzat era lli tenyit a mà. Els pantalons eren blancs, sovint cenyits amb un cinturó de carrer, i les mitges negres amb dues o tres franges blanques a la vora. Es va guanyar la Copa Macaya 1902, la Copa Barcelona 1903 (totes dues precursores del Campionat de Catalunya) i els Campionats de Catalunya 1904-1905, 1908-1909 i 1909-1910. Aquest model es va alternar aleatòriament amb altres dissenys durant la primera dècada del club, perquè en aquella època no hi havia un criteri estricte unificat i, per tant, en una mateixa alineació hi podia haver diferents versions de camisa, encara que la feien servir menys perquè duien l’escut brodat.

PRIMER EQUIPAMENT 1899-1910

Samarreta de lli blau fosc amb pantalons blancs, sovint cenyits amb un-cinturó de carrer, i mitges negres amb dues franges blanques a la vora. Aquest equip es va utilitzar bàsicament com a segona indumentària del FAB (Football Association Barcelona), que era un club existent a la ciutat abans de la fundació del FC Barcelona. Quan el FAB no tenia rival, la plantilla, formada per 16 jugadors, es dividia en dues formacions per enfrontar-se entre elles, i se’ls coneixia com l’equip vermell i l’equip blau. Posteriorment, el FCB de Gamper, va utilitzar aquests colors en el vuitè i últim partit de la temporada, disputat el 14 de maig del 1900 davant el Team Vermell.

SEGON EQUIPAMENT 1899-1900

Camisa de dos colors amb la meitat dreta vermella, l’altra blava i a sobre una butxaca de color blau més clar amb l’escut de la ciutat de Barcelona brodat, i amb tres botons blancs. A la part posterior, al coll i a les mànigues, els colors estaven invertits, per produir un major contrast visual. El teixit utilitzat continuava sent de lli tenyit a mà. Els pantalons també es van mantenir blancs, sovint cenyits amb un cinturó de carrer, i les mitges negres amb dues o tres franges blanques a la vora, tot i que alguns jugadors van aparèixer amb rombes escocesos a la part alta de les mitges. Es va conquerir la Copa Barcelona 1903 i els Campionats de Catalunya 1904-1905, 1908-1909 i 1909-1910.

PRIMER EQUIPAMENT 1901-1909

Camisa de dos colors amb la meitat dreta vermella, l’altra blava, que tenia la particularitat que a sobre de la part esquerra hi tenia una butxaca vermella, i portava l’escut de Barcelona brodat. Tenia tres botons blancs i, a la part posterior, al coll i a les mànigues, els colors estaven invertits, per produir un major contrast visual. Es continuava utilitzant el teixit de lli tenyit a mà. Els pantalons eren blancs, sovint cenyits amb un cinturó de carrer, i les mitges negres amb dues o tres franges blanques a la vora. Aquest model es va alternar aleatòriament amb altres dissenys durant la temporada 1902-1903, i en una mateixa alineació hi va haver versions diferents de camisa, perquè en aquella època no hi havia un criteri estrictament unificat.

PRIMER EQUIPAMENT 1902-1903

Camisa de dos colors amb la meitat dreta vermella, l’altra d’un blau més fosc que en els altres models i, a sobre de la part esquerra les sigles «FCB» brodades. Portava tres botons blancs i, a la part posterior, al coll i a les mànigues, els colors estaven invertits, per produir un major contrast visual. El teixit utilitzat era lli tenyit a mà, igual que des del 1899. Els pantalons continuaven sent blancs, sovint cenyits amb un cinturó de carrer, i les mitges eren negres amb dues o tres franges blanques a la vora. Aquest model es va alternar aleatòriament amb altres dissenys durant la temporada 1904-1905, perquè en aquella època no hi havia un criteri estrictament unificat i, per tant, en una mateixa alineació hi podia haver diferents versions de camisa.

PRIMER EQUIPAMENT 1904-1905

Cmisa de dos colors completament invertits respecte a l’original, és a dir, amb la meitat dreta blava i l’altra vermella. Portava tres botons blancs i, a la part posterior, al coll i a les mànigues, els colors anaven invertits, per produir un major contrast visual. El teixit utilitzat era lli tenyit a mà i no duia escut. La resta de l’uniforme continuava igual, amb pantalons blancs, sovint cenyits amb un cinturó de carrer, i les mitges negres amb dues o tres franges blanques a la vora. Aquest model es va alternar aleatòriament amb altres dissenys des de la temporada 1906-1907 en endavant, perquè en aquella època no hi havia un criteri estrictament unificat i, per tant, en una mateixa alineació hi podia haver diferents versions de camisa.

Aquesta camisa només la van fer servir alguns jugadors, possiblement per un error en la confecció. Convé recordar que en aquella època tot es relativitzava i es podien jugar partits sense portar exactament el mateix model de camisa que la resta dels companys, perquè eren artesanals. Ens van conquerir els Campionats de Catalunya 1908-1909 i 1909-1910.

PRIMER EQUIPAMENT 1906-1910

Camisa de dos colors amb la meitat dreta vermella, l’altra blava i a sobre la part esquerra una gran butxaca blava, amb les costures de fil blanc. Les mànigues també estaven cosides de la mateixa manera. Portava quatre botons blancs i, a la part posterior, al coll i a les mànigues, els colors estaven invertits, per destacar un major contrast visual. No portava escut. El teixit utilitzat continuava sent lli tenyit a mà, i els pantalons blancs, sovint cenyits amb un cinturó de carrer. Les mitges eren negres amb dues o tres franges blanques a la vora. Aquest model de camisa blaugrana va ser el vuitè i últim que va vestir el FC Barcelona en la seva història abans de transformar la seva indumentària, però es va alternar, com era habitual, amb altres dissenys durant la temporada 1908-1909, perquè en aquella època no hi havia un criteri unificat i, per tant, en una mateixa alineació hi podia haver diferents versions de camisa.

Aquest model sembla que només el va fer servir l’hispano-filipí Junior Morris, que hauria fet ell mateix el seu propi disseny, ja que els detalls en fil blanc i els botons de més que portava reforçaven la peça contra estirades i possibles ruptures, perquè en aquells temps el futbol era un esport molt dur, semblant al rugbi. Es va aconseguir el Campionat de Catalunya 1908-1909.

PRIMER EQUIPAMENT 1908-1909

A diferència del que s’havia utilitzat fins aleshores, la samarreta va canviar radicalment, passant d’una meitat de cada color a franges estretes blaves i vermelles. El coll era obert, rodó, amb tancament de cordons i sis traus metàl·lics a cada banda. També va canviar el teixit, es va passar al cotó, tenyit a mà. Els pantalons es van mantenir blancs, sovint cenyits amb un cinturó de carrer i les mitges iguals, negres i amb dues o tres franges blanques a la vora. Aquest model es va estrenar en el partit contra el Central, corresponent al Campionat de Catalunya de 1909-1910, i la premsa esportiva es va fer ressò del nou uniforme blaugrana pel canvi de camisa bicolor a una samarreta amb múltiples franges verticals. Aquest canvi estètic va coincidir amb la consecució dels tres títols en joc de la temporada 1909-1910, i es va convertir en el primer equip estatal que aconseguia un trio de copes a la mateixa temporada: Campionat de Catalunya, Campionat d’Espanya i Copa Challenge dels Pirineus. Va ser el primer cicle victoriós del club.

PRIMER EQUIPAMENT 1909-1913

Aquest model exhibia els colors blau i vermell amb franges verticals estretes i un coll rodó i obert. Es tancava amb cordons amb quatre o cinc traus a cada banda de l’obertura. La particularitat d’aquest model, que el fa únic, era l’escut, extremadament rar. Es desconeix el motiu pel qual els Wallace van lluir aquest distintiu, però convida a pensar que se’l van confeccionar com a insígnia pròpia. Aquest escut era molt semblant al de la ciutat de Barcelona, però amb una forma més heràldica. La creu de Sant Jordi, la senyera i el ratpenat l’identifiquen amb la ciutat de Barcelona, però els adorns adjacents el fan diferent, i per tant, únic.

El FC Barcelona va disputar el primer títol internacional de la seva història a la temporada 1909-1910 amb la samarreta sense escut, a excepció dels Wallace, que van lluir la seva pròpia samarreta distingida. La competició es deia Copa Challenge Internacional i hi participaven els clubs residents en ciutats a tots dos costats dels Pirineus. Els inscrits procedien de les federacions catalana, basca i francesa, i la seva primera edició la va conquerir brillantment l’equip blaugrana, que va guanyar la final disputada a la ciutat de Tolosa per 2-1 contra la Reial Societat de Sant Sebastià. El torneig va tenir tanta expectació que el club va exposar el trofeu conquerit a la font de Canaletes davant l’expectació i l’alegria dels seguidors culers. A més, es van guanyar amb aquesta samarreta els Campionats de Catalunya 1909-1910, 1910-1911 i 1912-1913, els Campionats d’Espanya 1909-1910 i 1912-1913 i la Copa Challenge dels Pirineus 1912-1913.

PRIMER EQUIPAMENT 1909-1913

Bàsicament, aquest disseny s’assemblava molt als dos anteriors. El teixit utilitzat també era cotó tenyit a mà, i els pantalons i les mitges es mantenien igual, però sembla ser que es va fer servir en menys ocasions i només la van portar alguns jugadors, com Bru i Quirante. La gran peculiaritat d’aquesta peça era que incorporava, per primera vegada, l’escut que actualment tots coneixem, encara que era de grans dimensions i d’estil modernista per raó, òbviament, de l’època en que es va crear. Es va fer servir a les temporades 1909-1910 i 1910-1911, aleatòriament, en partits amistosos i probablement durant els Campionats de Catalunya. Aquest model de samarreta tan especial, que lluïa per primera vegada l’escut institucional, va trigar noranta-quatre anys en repetir el disseny amb unes franges tan estretes. Va ser a la temporada 2005-2006, quan el Samba Team de Ronaldinho i companyia van conquerir la Supercopa, la Lliga i la Champions en una temporada per emmarcar.

PRIMER EQUIPAMENT 1909-1911

Després de més d’una dècada portant camises, i un any amb models de franges estretes, van començar a aparèixer dissenys d’aspecte més familiar, com els models que es veurien a partir dels anys cinquanta, és a dir, amb una franja ampla de color blau al centre, flanquejada per dues de vermelles. El teixit també va canviar, passant del cotó fi al teixit gruixut de punt llis. Aquest model, a més, portava cordons de color clar amb un coll ample i un gran escut brodat sobre un cercle blanc.

Es va fer servir aleatòriament durant les temporades de 1910-1911, 1911-1912 i 1912-1913, i es va conquerir el Campionat d’Espanya 1911-1912 i la Copa dels Pirineus 1910-1911, 1911-1912 i 1912-1913.

És la samarreta antiga de la història del club amb què es van aconseguir més títols internacionals: tres de les quatre Copes Challenge dels Pirineus i, a més, de forma consecutiva. L’equip blaugrana va vèncer per 4-2 els francesos del «Gars de Bordeaux» el 1911, a l’Stade Bordelais per 5-3 el 1912, i al Comete Bordeaux per 7-2 el 1913, en un signe clar d’hegemonia de club al sud d’Europa en aquella època.

PRIMER EQUIPAMENT 1910-1913

Aquesta samarreta va ser el segon model clàssic de la història del club, és a dir, franja blava central flanquejada pera dues vermelles. En aquest cas tenial’obertura del coll molt pronunciada i reforçada amb una banda de teixit ultraresistent i, com a tancament, un cordó blau fosc. Es va fer servir aleatòriament a les temporades 1911-1912 i 1912-1913, i es va conquerir el Campionat d’Espanya 1911-1912 i la Copa Challenge dels Pirineus 1912-1913.

La samarreta de la fotografia correspon a Pepe Rodríguez, que va ser jugador entre el 1910 i el 1913. Aquesta és la peça original més antiga que es conserva al Museu del FC Barcelona gràcies a la col·laboració de la família del jugador i, per tant, es considera un tresor històric per al club, perquè va pertànyer al primer cicle victoriós de l’equip. Aquest disseny el van dur nombrosos jugadors, tot i que combinada amb altres samarretes en les mateixes formacions, perquè no anaven tots uniformats igual.

PRIMER EQUIPAMENT 1911-1913

Aquesta peça era de teixit molt gruixut, sense escut i amb una gran solapa. Els colors eren vistosos i els cordons eren clars o foscos segons el jugador que la portés. La part inferior de la peça se cenyia amb una franja elàstica blau fosc. Es va fer servir aleatòriament a les temporades 1911-1912 i 1912-1913, i es va conquerir el Campionat d’Espanya 1911-1912 i la Copa Challenge dels Pirineus 1911-1912. El 10 de març del 1912 es va produir el primer enfrontament internacional entre el FC Barcelona i l’Espanyol de Barcelona, corresponent a la semifinal de la Copa Challenge dels Pirineus, que va acabar amb victòria blaugrana per 3-2, en un matx celebrat a Barcelona. Després d’un partit dur, brusc i tens, l’escocès Patullo es va convertir en l’heroi del partit quan va marcar el gol de la victòria a la pròrroga i va fer embogir el públic assistent, ja que classificava un cop més el club blaugrana per a la final.

PRIMER EQUIPAMENT 1911-1913

Aquesta és una de les samarretes més extravagants de totes les que s’han vist en la història del club. Estava confeccionada amb un teixit molt gruixut de punt llis, el tacte devia ser d’allò més rústic i els colors eren foscos; però el més impactant d’aquest model era la seva enorme solapa en forma de ratpenat, que li donava un aspecte exageradament insòlit. La samarreta també se cenyia amb una franja elàstica blau fosc, com en el model anterior.

Es va fer servir aleatòriament durant la temporada 1911-1912, i es va conquerir el Campionat d’Espanya 1911-1912. Sembla ser que Pancho Estévez va ser l’únic jugador que va vestir aquest model, i només a la Copa d’Espanya de 1912. El gallec va arribar procedent del Club Fortuna de Vigo per reforçar els blaugrana durant la fase final d’aquesta competició. L’edició d’aquell any es va disputar a Barcelona, i el club amfitrió va aconseguir fer-se amb el títol en derrotar a semifinals l’Espanya per 3-0 i a la final la Gimnástica de Madrid per 2-0.

PRIMER EQUIPAMENT 1911-1912

Aquest va ser el disseny bàsic del FC Barcelona per a la segona meitat de la dècada de 1910. No portava escut. Era de teixit de cotó amb cordons, i portava cinc traus a cada banda de l’obertura del coll. Va ser el primer model que es va fer servir amb pantalons negres i, alguns jugadors, com el davanter Vicenç Martínez, la van personalitzar pintant les seves inicials en el lloc de l’escut. Es va fer servir aleatòriament des de la temporada 1913 fins a la 1918, però només es va aconseguir el Campionat de Catalunya 1916.

Després d’uns anys frenètics pel que fa a la conquesta de trofeus, el 1913 i fins al final de la dècada, es va iniciar una sequera de títols, però una major similitud entre els dissenys de samarretes, possiblement perquè a poc a poc es va anar consolidant l’opció de colors tal com la coneixem avui dia, és a dir, una franja blava central flanquejada per dues vermelles. L’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914, que va durar fins al 1918, tampoc va ajudar a evolucionar en els torneigs internacionals i va endarrerir l’estrena de nous dissenys de samarreta per l’escassetat a escala general de tot tipus de matèries primeres. Els canvis es veien sobretot a l’escut.

PRIMER EQUIPAMENT 1913-1918

Aquesta samarreta era molt semblant a l’anterior, amb la diferència que portava, per primera vegada, l’escut imprès sobre un cercle de tela blanca; un reforç a la part inferior de l’obertura del coll, i quatre traus a cada banda en lloc dels cinc anteriors. Es va fer servir aleatòriament entre les temporades 1913 i 1918, en les quals només es va aconseguir el Campionat de Catalunya 1916.

La temporada 1913-1914 es va inaugurar amb un partit amistós d’homenatge als tricampions de l’any anterior al camp del carrer de la Indústria. El club convidat va ser el Madrid FC, que era el campió vigent de la Copa Centro, i tot i comptar amb grans figures a l’equip, va caure per un contundent 7-0, amb el protagonisme dels cracs blaugrana Alcántara i Peris. L’endemà, es va repetir el partit amb una nova victòria blaugrana, però aquesta vegada, més ajustada: 1-0.

PRIMER EQUIPAMENT 1913-1918

Continuant amb la tendència de pocs canvis estètics a causa de l’austeritat de l’època, va aparèixer aquest model, de teixit de cotó fi, on destacava el disseny de l’escut, únic en la forma. Es mantenien els colors blau fosc i vermell, els quatre traus a l’obertura del coll i els mateixos cordons anteriors. Es va fer servir aleatòriament entre les temporades 1914 i 1916, i només es va conquerir el Campionat de Catalunya 1916. Fou la 17a edició d’aquest torneig, que va enfrontar els nou millors clubs catalans. A la primera fase s’enfrontaven tots contra tots, es classificaven els sis primers per lluitar pel títol i acumulaven els resultats de la primera fase per a la segona; el Barcelona va recuperar el títol de campió, perdut un any abans. Paulino Alcántara, un filipí d’origen espanyol, va acabar com a màxim golejador amb 23 gols, destrossant així el registres golejadors, amb tan sols dinou anys.

PRIMER EQUIPAMENT 1914-1916

En uns anys de poca variabilitat estètica, va sorgir, al nostre parer, la peça més bonica i harmoniosa d’aquella època. La samarreta era de teixit semigruixut, amb costures estretes a les espatlles, d’un color blau dens i un granat intens. A més, portava diferents reforços cosits, com el que s’aprecia al coll en forma de petit rectangle blanc, i una tira, també blanca, a cada banda interna de l’obertura, un tret que la va fer clarament reconeixible davant de la resta de models d’aquella època. L’escut era únic, brodat i d’estil modernista.

Es va fer servir aleatòriament durant la meitat de la dècada, però només es va aconseguir el Campionat de Catalunya 1916.

Aquesta samarreta la van portar cracs de l’època com Gabriel Bau, que va ser jugador del FC Barcelona entre el 1914 i el 1916 i màxim golejador blaugrana en el Campionat de Catalunya de 1914-1915, amb quatre gols, i tercer en el de 1915-1916, amb set gols, darrere d’Alcántara i Vicenç Martínez.

PRIMER EQUIPAMENT 1914-1916

El 1916 apareix documentat per primera vegada el FC Barcelona amb un segon equip. La samarreta era de cotó fi amb franges verticals vermelles sobre fons groc, sense un criteri fix en el gruix de les franges, cosa habitual en aquella època. L’obertura del coll, amb quatre traus a cada banda, es tancava amb un cordó groc o vermell. Els pantalons eren blaus i les mitges del mateix color o negres, amb dues franges blanques a la vora.

Sembla que aquesta indumentària només es va lluir en un partit, disputat el 18 de juliol del 1916 a Reus, ciutat situada a 16 km de Tarragona. Tenint en compte els colors de l’equip local (franges verticals vermelles i negres), els blaugrana van utilitzar aquest nou equip per facilitar la diferenciació de cada conjunt, un fet que va quedar relatat a la crònica de l’època.

SEGON EQUIPAMENT 1916-1917

Aquest equip tenia una gran solapa i, quan no estava tensada pels cordons de l’obertura del coll, les puntes s’obrien fins a les espatlles. La samarreta anava tan cenyida que alguns jugadors la portaven oberta, prescindint dels cordons. També disposava d’un reforç cosit blanc a cada banda interna de l’obertura. Incorporava un gran escut brodat sobre el pit. Només es va fer servir a la temporada 1918-1919 i es va guanyar el Campionat de Catalunya 1918-1919.

Un cop acabada la Primera Guerra Mundial es va reactivar el món del futbol, i també el club blaugrana. Aquell 1918 es va avançar en l’intent d’uniformar tots els jugadors igual a cada formació. Aquesta iniciativa es va començar a veure durant el primer torneig de la temporada, el Campionat de Catalunya, que van guanyar els blaugrana amb una superioritat aclaparadora. Després de la victòria en aquesta competició, l’equip va participar a la Copa d’Espanya, alternant aquest model segons l’eliminatòria, fins a arribar a la final contra l’Arenas de Getxo. Esgotat el temps reglamentari amb empat a dos gols, els bilbaïns van imposar la seva fortalesa física i van acabar golejant els blaugrana per 5-2.

PRIMER EQUIPAMENT 1918-1919

Tenia les mateixes característiques quant als teixits, composició, colors i solapa que el model anterior, però no portava escut. Era el model bàsic entre els anys 1918 i 1923. Amb aquest disseny es van conquerir els Campionats de Catalunya 1918-1919, 1919-1920, 1920-1921 i 1921-1922, i la Copa d'Espanya 1921-1922.1920-1921 i 1921-1922 i la Copa d’Espanya 1921-1922.

PRIMER EQUIPAMENT 1918-1923

Aquesta samarreta era una evolució del model anterior, que es diferenciava en la solapa del coll, molt més petita i, per tant, més còmoda i més apta per a la pràctica del futbol. A principis dels anys vint, aquesta samarreta va representar la primera gran dècada daurada de l’entitat blaugrana, en la qual es va erigir com a club hegemònic a Espanya. Es va fer servir aleatòriament a les temporades 1919-1920 i 1922-1923, i es va guanyar el Campionat d’Espanya 1919-1920 i els de Catalunya 1919-1920, 1920-1921 i 1921-1922. L'equip va vestir aquesta indumentària per a conquistar brillantment la Copa d'Espanya el 2 de maig de 1920 contra l'Athletic Club de Bilbao per 2-0 davant uns deu mil espectadores a la ciutat de Gijón.

PRIMER EQUIPAMENT 1919-1923

Cda cert temps, apareixia una samarreta bàsica que utilitzaven la major part dels jugadors i que no tenia escut. En aquest cas ens trobem amb una samarreta molt semblant a la bàsica del 1913, però amb algunes petites diferències, com la solapa una mica més curta i el teixit més fi i ajustat al cos.

Per acabar, l’obertura tenia tres traus a cada banda, i un setè centrat a la punta de l’obertura, un detall que la feia inconfusible. Es va fer servir de manera aleatòria entre les temporades 1921-1922 i 1923-1924, i es va conquerir la Copa d’Espanya 1921-1922 i els Campionats de Catalunya 1921-1922 i 1923-1924.

PRIMER EQUIPAMENT 1921-1924

La samarreta era blanca i de cotó, amb el coll de semipunta i, com era habitual en aquella època, de màniga llarga. Algunes peces portaven l’escut modernista de l’època brodat. Era una samarreta blanca, bàsicament perquè era oposada als colors habituals del club, i així no es confonia amb l’equip rival. Els pantalons eren negres, les mitges del mateix color i, habitualment, amb dues franges blanques a la vora.

Es va fer servir en dos partits amistosos de la temporada 1921-1922. Aquesta va ser la segona vegada que el FC Barcelona vestia un segon equip després de la senyera de 1916. Temps enrere, els equips només canviaven la indumentària si era estrictament necessari, com va passar el 1921: durant l’aturada nadalenca del Campionat de Catalunya, el club va organitzar una sèrie de partits amistosos el mes de desembre, per mantenir el ritme de competició de l’equip durant el Nadal. Es van celebrar dos partits contra el Racing Club de Madrid, que vestia de vermell i negre amb ratlles verticals, al camp del carrer de la Indústria. El FC Barcelona va guanyar amb aquesta samarreta els dos partits per 4-1 i 4-0 els dies 8 i 11 de desembre del 1921.

SEGON EQUIPAMENT 1921-1922

Aquesta samarreta d’estil senzill no portava ni solapa ni escut i s’identificava per la posició dels sis traus, diferent de qualsevol altra samarreta anterior o posterior. Era una peça austera de tons més suavitzats, i també de cotó fi. Els pantalons eren negres o de color blau fosc, segons el jugador; les mitges, negres i, habitualment, amb dues franges blanques a la vora.

Es va fer servir a les temporades 1921-1922 i 1922-1923 i es va guanyar el Campionat d’Espanya 1921-1922. Es fer servir en diverses ocasions, com en el partit amistós disputat el 16 del maig de 1921, amb victòria blaugrana per 3-2 contra el Newcastle anglès. El dia anterior, les garses havien guanyat amb el mateix resultat el partit disputat a l’interior de la fàbrica Batlló de Barcelona.

PRIMER EQUIPAMENT 1921-1923

Aquesta era la típica samarreta dels anys vint, de cotó, colors vius i amb vuit traus per als cordons. No tenia solapa i portava un escut únic, creat només per a aquesta peça. Els pantalons i les mitges seguien sent els mateixos de l’època. Es va fer servir a les temporades 1921-1922 i 1922-1923, i es va guanyar el Campionat de Catalunya 1921-1922.

La Foixarda és un sector de la muntanya de Montjuïc, els terrenys de la qual eren d’una antiga pedrera. Aquests terrenys van ser cedits per l’Ajuntament de Barcelona el 1915. A partir d’aleshores es van convertir en un parc de jardins com a únic espai natural de la ciutat. El 1920 s’hi va construir el que seria l’Estadi Català, fet de cara als jocs olímpics que Barcelona volia aconseguir per al 1924. L’estadi es va inaugurar el dia de Nadal de 1921, encara sense acabar, amb dos amistosos entre el FC Barcelona i el gran Sparta de Praga, amb victòria txeca per 2-3 en el primer partit, però amb revenja blaugrana en el segon per 2-0.

PRIMER EQUIPAMENT 1921-1923

Aquesta peça era de cotó com totes les d’aquella època, amb un coll clàssic, vuit traus per als cordons, i de color vermell intens i blau fosc. Els pantalons i les mitges es mantenien intactes. Es va fer servir a les temporades 1921-1922 i 1922-1923, i es va guanyar el Campionat de Catalunya 1921-1922 i la Copa d’Espanya 1921-1922.

Amb aquest model clàssic, el Barça –aleshores ja s’anomenava d’aquesta manera– va fer una de les millors participacions a la Copa que es recorden. Va triturar literalment rivals com el Sevilla en doble partit a quarts (8-1); l’Sporting de Gijón, també en doble partit en semifinals (8-3), i el Reial Unió Club d’Irun en la final (5-1). El Barça va guanyar totes les eliminatòries per golejada i amb una exhibició de joc poques vegades vista pel públic assistent.

PRIMER EQUIPAMENT 1921-1923

Aquesta peça, tal com les immediates predecessores, estava confeccionada amb cotó fi blau fosc i granat, amb la peculiaritat que duia els cordons vermells i un escut extremadament punxegut als vèrtexs. Es va fer servir a les temporades 1921-1922 i 1923-1924, i es va conquerir el Campionat de Catalunya 1921-1922.

PRIMER EQUIPAMENT 1921-1924

Seguint la línia de samarretes espectaculars, va aparèixer aquest model, també de cotó i de colors foscos. Tenia diverses particularitats, com un gran coll obert, ajustable només amb dos traus a cada banda i un escut propi, molt arrodonit i amb les franges d’un to blau clar. Els pantalons eren negres o blau fosc, segons el jugador; la resta de l’equip es complementava amb mitges negres i una franja blanca a la vora.

Per al torneig català, el Barça va fer servir diferents tipus de samarretes blaugranes; van arribar a disposar de fins a sis models diferents, entre els quals aquest, dut amb seguretat per jugadors com Alcántara o Samitier. Es va guanyar el Campionat de Catalunya 1923-1924 d’una manera històrica, perquè es van derrotar tots els rivals, amb un Samitier desfermat com a golejador, autor de catorze gols en deu partits.

PRIMER EQUIPAMENT 1923-1924

La particularitat d’aquest model era bàsicament l’obertura del coll, rectangular i cosida amb un rivet blanc i els cordons de tancament del mateix color. La peça era de cotó i de colors blau fosc i vermell viu. No portava escut i els pantalons i les mitges eren foscos, aquestes últimes amb dues franges blanques a la vora. Només se n’ha documentat l’ús per part de Samitier durant la temporada 1923-1924. La documentació gràfica ens permet saber que el crack català va fer servir aquesta samarreta com a mínim en tres partits, el primer l’1 d’octubre del 1923 en un partit amistós davant de l’Athletic Club de Bilbao, amb victòria blaugrana per 5-1.

La segona i tercera ja en partits oficials, concretament el 16 i el 20 d’abril del 1924 contra l’Sporting de Gijón i el Reial Unió Club d’Irun, respectivament, corresponents a la Copa d’Espanya d’aquella temporada.

PRIMER EQUIPAMENT 1923-1924

Aquesta és una de les samarretes que van aparèixer entre el 1921 i el 1928, uns anys d’explosió pel que fa a la diversitat de dissenys. Confeccionada amb cotó fi, era de colors saturats i incorporava un escut petit en comparació amb els usuals d’aquella època, que també lluïen les americanes oficials de l’equip. El coll era rodó, sense solapa, cenyit al cos, amb quatre traus a cada banda per als cordons. Els pantalons i les mitges continuaven sent els mateixos.

Es va fer servir a la temporada 1923-1924, i es va conquerir el Campionat de Catalunya. Diversos jugadors van utilitzar aquest model en la consecució del títol català, però també es va portar en partits amistosos, com els dobles disputats amb l’Slavia de Praga i el Celta de Vigo. Però el partit més especial va ser el que va disputar el FC Barcelona contra la Selecció Catalana el 1923 al camp de les Corts, en homenatge al fundador i president Joan Gamper.

PRIMER EQUIPAMENT 1923-1924

El 1923 va aparèixer una altra samarreta molt semblant a l’anterior, només diferent en la solapa del coll, més gran, amb els cordons vermells, els colors invertits i el tret distintiu més destacat: les sigles «FCB» brodades sobre un fons blau a la franja central de l’escut. L’equip va vestir aquesta indumentària per guanyar un nou Campionat de Catalunya (1923-1924), però també a l’anada de les semifinals de la Copa d’Espanya (a excepció de Samitier i Alcántara), que va acabar amb una victòria basca per 1-0, el 24 d’abril del 1924.

PRIMER EQUIPAMENT 1923-1924

Com era habitual en aquella època, les samarretes eren de cotó pur tenyit i sovint les tintades eren d’intensitats diferents. En aquest cas, va quedar una peça de colors molt suaus, menys foscos del que era habitual i a més, tenia un escut propi de grans dimensions. Disposava de quatre traus a cada banda de l’obertura del coll, els cordons eren blaus i tenia una solapa prominent.

La samarreta es combinava amb els pantalons i les mitges habituals del moment.

Amb aquest equipament es va guanyar el Campionat de Catalunya 1923-1924. Com que el Barça travessava una bona època quant a joc i títols, l’equip va fer una sessió fotogràfica personalitzada en què probablement van triar aquesta samarreta per la seva manifesta representativitat. Es va utilitzar amb seguretat durant el Campionat de Catalunya del 1924.

PRIMER EQUIPAMENT 1923-1924

Aquest és un dels dissenys de samarreta més estranys dels anys vint. Era de cotó amb un color granat molt fosc i un blau molt més clar del que era habitual, fet que li donava un aspecte molt diferent al que s’havia vist fins aleshores. A més, i a diferència de les seves contemporànies blaugrana, la franja granat de les mànigues s’unia a la franja vertical del tors, un detall estètic estrany que es veia per primera vegada. A més, presentava un coll inèdit de tres franges cosit sobre la mateixa samarreta. Els pantalons continuaven sent negres o blau fosc i les mitges també fosques, amb una franja blanca doble a la vora. Es va fer servir aleatòriament durant dues temporades, en les quals es van guanyar els Campionats de Catalunya 1923-1924 i 1924-1925.

PRIMER EQUIPAMENT 1923-1925

A mitjans de la dècada del 1920, els èxits del FC Barcelona es van disparar, i aquesta samarreta va representar la plenitud esportiva d’una gran generació de futbolistes. Com sempre, estava confeccionada de cotó, amb els colors clàssics blaugrana, sovint invertits, un escut d’estil modernista i un tipus de coll de semipunta de tres franges, que es va imposar a partir d’aquell any i va substituir els tradicionals cordons. Els pantalons i les mitges continuaven sent els mateixos. Es va fer servir durant cinc temporades, des de 1924-1925 fins a 1928-1929, i es van aconseguir una rajada de títols: quatre Campionats de Catalunya (1924-1925, 1925-1926, 1926-1927 i 1927-1928), tres Copes d’Espanya (1924-1925, 1925-1926 i 1927-1928), la Copa Campió de Campions 1927-1928 –una competició precursora de la Lliga– i la Lliga 1928-1929, la primera en el futbol espanyol.

Aquesta samarreta es va estrenar en el Campionat de Catalunya de 1924-1925, ampliat a vuit clubs i en pugna directa contra l’Espanyol, l’any en què es recorda el derbi barcelonès com «el de la xavalla». El Barça va acabar proclamant-se campió de Catalunya a l’última jornada per catorzena vegada en la seva història. Aquella mateix temporada, el club va fer el doblet en guanyar també la Copa d’Espanya enfront del potent Arenas de Getxo. La final es va disputar el 10 de maig del 1925 a Sevilla i els blaugrana es van imposar per la via ràpida amb dos gols de Samitier i Sancho, i van aconseguir així el sisè títol de Copa en una temporada per emmarcar.

PRIMER EQUIPAMENT 1924-1929

Aquest model era blaugrana, de cotó, portava els mateixos colors, però invertits, i també l’escut de la samarreta anterior, però amb la diferència que tenia el coll blau i totalment rodó. Els pantalons i les mitges eren els habituals de l’època. Es va fer servir només durant la temporada 1925-1926.

El Barça va anar al Campionat de Catalunya i la Copa d’Espanya amb el model anterior, àmpliament usat per la majoria de jugadors, a excepció de Paulino Alcántara, que va dur aquest model fins que va arribar la Final de Copa de 1926, disputada a Mestalla contra l’Atlètic de Madrid, i on el Barça defensava el títol de campió. Els matalassers es van arribar a col·locar per davant amb un 2-0, i ja acariciaven el títol, però el FC Barcelona va reaccionar i, en dos màgics minuts a la segona part, va aconseguir empatar el partit, amb gols de l’omnipresent Samitier i de Sagi. L’eufòria culer va arribar a la pròrroga, quan Alcántara, amb la samarreta protagonista, va marcar el gol de la victòria en el minut 112, amb la consegüent celebració apassionada dels barcelonistes assistents a la finalíssima.

PRIMER EQUIPAMENT 1925-1926

Aquest model era bàsicament el mateix que els anteriors però sense escut, i es va utilitzar en menys ocasions. Aquest disseny va ser un dels que es va portar, entre d’altres, per guanyar la Final de Copa més llarga de la història.

Després d’un mes i quatre dies, i dos partits empatats (1-1), el FC Barcelona i la Reial Societat es van batre en un tercer i definitiu duel a l’estadi d’El Sardinero, davant de 17.000 espectadors. Samitier, Arocha i Sastre van marcar els tres gols blaugrana enfront del solitari gol dels bascos, marcat per Zaldúa, i així van aconseguir la vuitena Copa per a les vitrines barcelonistes. Es va utilitzar durant dues temporades i, a més de l’esmentada Copa del 1928, es van guanyar els Campionats de Catalunya 1926-1927 i 1927-1928, i també la Copa Campió de Campions 1927-1928.

PRIMER EQUIPAMENT 1926-1928

Aquest és el segon model de samarreta blanca identificat fins a la data. Tenia el coll de semipunta en blau fosc i l’escut modernista de l’època. Els pantalons i les mitges eren els mateixos. Es va fer servir a la temporada 1926-1927, en la qual el Barça va assistir a la Copa d’Espanya com a vigent campió de les dues edicions anteriors, i, després de superar el Múrcia i el València a la fase de grups, va accedir brillantment als quarts de final.

Després d’eliminar el Betis, l’equip es va plantar de nou en una semifinal. El rival va ser l’Arenas de Getxo, i l’eliminatòria es va disputar en un partit únic a Saragossa.

Per evitar la confusió de colors, el club blaugrana va vestir aquest model davant dels bascos. Va ser una eliminatòria molt igualada que va acabar amb un empat a tres gols, i la tan desitjada final no es va poder aconseguir, ja que a la pròrroga, Yermo va marcar el gol de la victòria per a l’equip roig-i-negre.

SEGON EQUIPAMENT 1926-1927

Des del 1924 s’havia mantingut una continuïtat en la línia de dissenys. Aquest model mantenia el mateix escut i uns colors semblants, però el coll era clarament diferent, més ample en la franja central. Un any més tard, va aparèixer aquest mateix model, però amb els colors invertits. Es va fer servir a la temporada 1927-1928, i la versió amb els colors invertits a la 1928-1929.

A la temporada 1927-1928 es va organitzar un nou torneig en format de lliga, on van participar tots els clubs que havien guanyat la Copa d’Espanya fins aleshores, i el van anomenar Torneig de Campions o Copa Campió de Campions. En realitat, aquesta competició no era més que el primer intent organitzat de disputar la lliga i el Barça es va proclamar campió davant d’equips de la talla del Reial Madrid, el Reial Unió d’Irun, l’Athletic Club de Bilbao, l’Arenas de Getxo o la Reial Societat. L’equip va portar tots els uniformes d’aquesta segona meitat de la dècada de 1920. A més a més d’aquest títol, amb aquesta indumentària es va guanyar el Campionat de Catalunya i la Copa d’Espanya de 1927-1928 i, amb la invertida, la Lliga 1928-1929.

PRIMER EQUIPAMENT 1927-1929

Aquesta samarreta és una de les més curioses i a la vegada més precioses de totes les que s'hagin fet mai, confeccionada amb teixit de punt llis i setinat, amb un gran escut bordat de ganxet, que li donava un aspecte «pixelat». El 1928 el Barça va fer una gira per l’Argentina i l’Uruguai gràcies a la fama d’equip campió que havia adquirit després d’anys d’èxits en tots el torneigs en què participava i, per celebrar aquest esdeveniment, el club va viatjar a terres sud-americanes amb aquesta samarreta de teixit gruixut, perquè al mes d’agost a l’hemisferi sud era ple hivern. Curiosament, només la van portar en el primer partit de la gira, davant de la selecció argentina, perquè va resultar que aquest teixit era molt incòmode per practicar el futbol.

PRIMER EQUIPAMENT 1928-1929

Malgrat que a poc a poc la uniformitat es feia més patent a les formacions de cada partit, encara no existia un criteri unificador i, per tant, era habitual veure la mateixa samarreta, però amb els colors invertits, com en aquest cas. Aquest model era el mateix que havien usat des del 1924 les figures blaugranes i, així com la seva homòloga invertida, es va fer servir durant cinc temporades, des de la 1924-1925 fins a la 1928-1929. Amb aquesta samarreta es va aconseguir els millors èxits possibles, com ara quatre Campionats de Catalunya (1924-1925, 1925-1926, 1926-1927 i 1927-1928); tres Copes d’Espanya (1924-1925, 1925-1926 i 1927-1928); la Copa Campió de Campions (1927-1928) i la primera Lliga de la història (1928-1929).

Cal destacar que el FC Barcelona va conquerir aquesta primera Lliga del futbol espanyol entre molts altres títols amb aquesta fabulosa i guanyadora samarreta. Aquesta primera lliga estava formada per deu clubs, i encara que el Barça no va començar de la millor manera, va acabar remuntant posicions, amb victòries significatives, com el 0-1 davant del Reial Madrid a Chamartín, i va arribar al final amb el títol en joc entre blaugranes i blancs. El Barça va vestir aquesta samarreta a l’última jornada, i la derrota merengue, combinada amb la victòria culer, va afavorir la consecució del títol i el posterior entusiasme i celebració de l’afició barcelonista.

PRIMER EQUIPAMENT 1924-1929

Aquesta samarreta era la mateixa que el model de 1927-1929, que tenia una franja central ampla al coll, però amb els colors invertits. Es va fer servir només a la temporada 1928-1929.

Com hem vist anteriorment, el Barça va guanyar la primera Lliga de la història el 1929 amb diferents models de samarreta. Un va ser aquest, usat per alguns jugadors per disputar un dificilíssim partit a Chamartín contra el Reial Madrid, que era el líder des de la primera jornada. La victòria culer per 0-1 va impulsar el club blaugrana cap al títol, que finalment va conquerir amb 25 punts.

PRIMER EQUIPAMENT 1928-1929

Cap a finals de la dècada dels anys vint, va aparèixer un nou model, també de cotó, amb el que entenem que són els colors invertits, és a dir, una franja central granat flanquejada per dues de blaves. Aquest model, a més a més, tenia la particularitat d’un coll de semipunta a doble color. Es va fer servir a la temporada 1928-1929. Aquest insòlit model va ser l’elegit per Samitier, el crack de l’equip, durant l’eliminatòria de semifinals de la Copa 1928-1929, davant del rival de la ciutat. El club blaugrana no va ser tan contundent com a la Lliga i els blanc-i-blaus van aconseguir vèncer el partit d’anada per 2-0 i empatar el de tornada, amb constants aturades en el joc a causa de les baralles entre els jugadors dels dos bàndols, i va acabar deixant el Barça fora del «torneig del KO».

PRIMER EQUIPAMENT 1928-1929

Després d’anys de molts dissenys de samarreta simultanis, es va començar a frenar aquesta tendència. A partir del 1929, en què va aparèixer aquest model, les novetats es van reduir considerablement, amb una tendència progressiva a una major uniformitat de dissenys en cada alineació. Per al període 1929-1934, el club va vestir amb samarreta de cotó fi, de coll de semipunta amb tres franges blaugrana, i l’escut representatiu d’aquella època, més petit i menys ornamentat.

Un Barça en declivi va aconseguir guanyar els Campionats de Catalunya 1929-1930, 1930-1931 i 1931-1932 i la Copa Macià del 1931, però no va arribar a conquerir la Copa d’Espanya ni la Lliga. També va ser l’últim model de samarreta que va vestir la llegenda culer Josep Samitier, que no va renovar amb el FC Barcelona després de tretze anys brillants com a blaugrana.

PRIMER EQUIPAMENT 1929-1934

També durant la temporada 1929-1930 alguns jugadors van vestir el model anterior, però amb els colors invertits i un to blau més clar. Va ser la samarreta de la transició del reeixit Barça dels anys vint cap a un llarg i progressiu declivi. En el període en què es va fer servir aquesta samarreta, juntament amb l’anterior, només podien adjudicar-se oficialment els Campionats de Catalunya i la Copa Macià, però no van tenir opció de guanyar la Lliga i la Copa.

PRIMER EQUIPAMENT 1929-1930

Poques diferències hi va haver entre aquesta samarreta i la seva predecessora blanca del 1927. El coll tornava a ser blanc, l’escut es va adequar als anys trenta i les mitges van passar a ser totalment negres. Sembla que fou l’única vegada que l’equip va vestir la samarreta blanca en aquesta dècada.

El 4 de desembre del 1932, el FC Barcelona va rebre, a la segona jornada de Lliga, l’Alavés al camp de les Corts. Ambdós conjunts van saltar a la gespa barcelonina amb les seves indumentàries habituals i això va provocar molts errors dels jugadors per la similitud de colors. A la segona meitat es va decidir que l’equip local vestís amb la samarreta de reserva, fet que va canviar la dinàmica del partit, que havia estat de domini basc, i va acabar amb victòria culer per 2-0.

SEGON EQUIPAMENT 1932-1933

Aquesta peça continuava sent de cotó fi, amb dues o tres franges blaugrana al coll, una cosa prou habitual després d’una dècada de semipunta. Curiosament, en una època tan convulsa políticament i en què la simbologia era tan important, aquesta samarreta no portava escut.

Esportivament, l’equip s’anava afeblint a poc a poc a mesura que s’aproximava el cop d’estat del 1936, i aquell any va ser el punt d’inflexió definitiu per al club, que en perdre la final de la Copa Republicana davant del Reial Madrid de Zamora, va entrar en una crisi total, de la qual va trigar sis anys a començar a recuperar-se. Durant la Guerra Civil espanyola, es van disputar diferents torneigs reduïts a les zones republicanes, com la Lliga Mediterrània, la Copa de l’Espanya Lliure del 1937 i la Lliga Catalana del 1938. Aquest model es va fer servir des de la temporada 1934-1935 fins a la 1938-1939, i es van aconseguir els Campionats de Catalunya 1934-1935, 1935-1936 i 1937-1938, la Lliga Mediterrània 1936-1937 i la Lliga Catalana 1937-1938.

PRIMER EQUIPAMENT 1934-1939

Quan va acabar la Guerra Civil, van començar els canvis imposats pel nou règim, a tots els àmbits, un dels quals va ser a la samarreta. El març del 1939 ja se sentien veus que reclamaven un canvi de colors a la samarreta del Barcelona i no se sap exactament si a propòsit o no, però a poc a poc es van invertir els colors de les franges respecte del model utilitzat durant la República. La resta de l’equipament es va mantenir com abans. Aquesta composició va durar des de la temporada 1939-1940 fins a la temporada 1943-1944 de manera aleatòria.

El primer partit que es va disputar amb aquesta samarreta va ser el 29 de juny del 1939, coincidint amb la reobertura del camp de les Corts, per disputar un amistós entre la selecció espanyola, vestida amb la nova samarreta blaugrana, i el juvenil del cèlebre Athletic Club de Bilbao, dins dels actes de celebració del nou règim, que incloïen rituals exorcistes que pretenien foragitar esperits del passat blaugrana.

PRIMER EQUIPAMENT 1939-1944

El 1940 es va recuperar l’ordre natural de les franges a la samarreta. La resta de la peça estava confeccionada amb un coll de semipunta en teixit de canalé, més elàstic i còmode. El juny del mateix any s’enviaven els nous estatuts del club a la censura de la Governació Civil, que van patir nombrosos i substancials canvis, com ara l’escut, que va quedar lamentablement alterat, amb la substitució de la senyera per la «rojigualda» i les sigles FCB (Fútbol Club Barcelona) per «C. de FB» (Club de Fútbol Barcelona). La senyera no es va poder recuperar fins al 1949.

El primer partit que es va disputar amb aquesta samarreta va ser el 2 de març del 1941, en l’última jornada de Lliga davant de l’Athletic Club de Bilbao. Es van guanyar molts títols amb aquesta indumentària, però tal vegada la més significativa va ser la Copa del 1942, que va retornar al Barça el sabor de la victòria després d’anys de foscor. Avui dia, un títol de Copa pot tenir gust de poc, però després de la guerra, amb el club intervingut i arruïnat, aquesta copa segur que va ser un regal, sobretot perquè aquella mateix temporada l’equip va lluitar fins al final per mantenir-se a primera divisió, i fins i tot va haver de disputar una promoció de descens que va superar de manera folgada gràcies al crack Mariano Martín. A més d’aquella Copa del Generalísimo del 1942, es van aconseguir les lligues 1944-1945 i 1947-1948.

PRIMER EQUIPAMENT 1940-1947

Durant les temporades 1944-1945 i 1945-1946 es va fer servir el mateix model de samarreta anterior en diferents partits, però amb els colors invertits. Amb aquesta samarreta com a variant, per fi el Barcelona va poder proclamar-se novament campió de la Lliga després de setze anys, tot gràcies a Samitier com a tècnic. El català va dotar l’equip d’un bon sistema defensiu que li va permetre exercir les seves funcions ofensives de manera eficient i així, l’equip va encaixar pocs gols i va créixer en confiança. Una bona prova d’això va ser el 5-0 que li va clavar al Reial Madrid a les Corts el 25 de maig del 1945, i que va suposar un pas important per al Barça de cara al títol de Lliga.

PRIMER EQUIPAMENT 1944-1946

Aquesta variant es va utilitzar dues temporades més, entre 1946-1947 i 1947-1948, i es va alternar amb la samarreta base, que només es diferenciava pel coll vermell. Després d’un campionat anterior lluny d’aspirar pel títol, el Barça va lluitar per la Lliga 1947-1948 contra el València, que era el campió vigent. L’equip xe va arribar amb un punt d’avantatge sobre els blaugrana a la penúltima jornada, en què els dos clubs s’enfrontaven a Mestalla. La treballada victòria del Barça per 1-3 apropava els culers al títol, que el van conquerir en l’última jornada en vèncer l’Athletic Club de Bilbao per 3-0, per tercera vegada en la seva història. El Barça va celebrar el títol a casa en un torneig en què es van aconseguir grans golejades, com el 4-2 al Reial Madrid o el 5-1 a l’Espanyol a les Corts.

PRIMER EQUIPAMENT 1946-1948

Aquest és el quart model de samarreta blanca de la història del qual es té constància. L’únic canvi que es va fer després de quinze anys va ser l’escut, que es va alterar per imposició governamental. Es va fer servir només a la temporada 1946-1947, més concretament el 2 de març del 1947. Aquell dia el Barça va organitzar un partit amistós a les Corts contra el Llevant i, per coincidència de colors amb l’equip granota, els barcelonistes es van uniformar amb el segon equipament. El partit va acabar amb golejada local per 8-0, amb gols de César (3), Bravo, Navarro, Amorós, Bopis (en pròpia porteria) i Iturralde.

SEGON EQUIPAMENT 1946-1947

Les samarretes de la dècada de 1940 van variar poc. Podem trobar-hi petits detalls, com per exemple a la del 1947, quan es va implantar definitivament el dorsal d’hule blanc cosit a la samarreta. Un altre canvi important es va produir durant les noces d’or del club, celebrades el 1949, quan es va poder restablir les quatre barres de l’escut gràcies a Salvador Grau Mora, poc després de la mort del dictador Franco.

Aquesta samarreta es va fer servir a les temporades 1947-1948, 1948-1949 i 1949-1950, i es van aconseguir les lligues 1947-1948 i 1948-1949, la Copa Eva Duarte 1948-1949 i la gran Copa Llatina 1948-1949. La Copa Llatina va ser la competició precursora de la Copa d’Europa. Es desenvolupava en format d'eliminatòries, com avui dia, i estava integrada per les federacions italiana, espanyola, portuguesa i francesa. Es va disputar durant vuit temporades i la van guanyar grans clubs com el FC Barcelona (1949-1952), el Reial Madrid (1955-1957), el Milan (1951, 1956), el Benfica (1950) i l’Stade Reims (1953).

PRIMER EQUIPAMENT 1947-1950

Aquests mateixos clubs foren els que van regnar o van arribar a la final durant la primera dècada de la Copa d’Europa. La primera edició va ser la temporada 1948-1949, i hi van participar el FC Barcelona, el Torino, l’Stade de Reims i l’Sporting de Lisboa com a campions de les seves lligues respectives. El 3 de juliol del 1949 es va celebrar a Madrid la primera gran final continental de la història. El Barcelona va aconseguir imposar-se per un ajustat 2-1 a l’Sporting portuguès, i va poder aixecar el primer gran títol europeu a casa de l’etern rival, just a la vigília del cinquantè aniversari del club.

PRIMER EQUIPAMENT 1947-1950

Visualment, aquesta peça era pràcticament igual a la del 1947, però amb algunes petites diferències, com la senyera recuperada a l’escut o una franja blanca a la vora de les mitges. Però la gran novetat va ser que per primera vegada la samarreta blanca portava dorsal, d’hule vermell i cosit. Aquesta va ser l’última vegada, després de vint-i-vuit anys, que el club va complementar l’equipament amb pantalons i mitges negres, i només es va fer servir a la temporada 1949-1950. Era el dia de Nadal del 1949 i el FC Barcelona va celebrar un partit amistós al camp de les Corts contra el campió argentí San Lorenzo de Almagro, que també vestia –i vesteix– de blaugrana, i que es va imposar als catalans per dos gols a tres. Aquest era el tercer partit consecutiu que l’equip duia la samarreta suplent a casa, després del partit contra l’Alavés a la Lliga (1932) i de l’amistós davant del Llevant (1947).

SEGON EQUIPAMENT 1949-1950

El 1950 el club va entrar en un nova etapa, tant esportiva com d’indumentària. El coll va passar a ser només blau i la composició de les franges ja no va tornar a alterar-se fins als anys noranta. Els pantalons van passar a ser del mateix color blau que la samarreta, i les mitges tenien franges horitzontals blaugranes, cosa que donava una aparença més corporativa en conjunt, després de dècades utilitzant pantalons i mitges negres o d’un blau molt fosc. Només a la temporada 1950-1951, l’equip va utilitzar aquest tipus d’escut, de forma bastant simple. De mica en mica, l’uniforme blaugrana es perfeccionava pel que fa a la composició i els colors.

Aquesta samarreta es va fer servir a la temporada 1950-1951. Amb l’arribada de l’hongarès Ladislau Kubala va començar un altre cicle guanyador per al Barça, després del de 1910-1913 i de tota la dècada de 1920. Aquest cicle es va iniciar amb aquesta samarreta a la final de la Copa del Generalísimo de 1951 contra la Reial Societat. Amb Kubala disponible gràcies a l’alta federativa, els blaugrana van escombrar els bascos per 3-0, amb gols de César (2) i Gonzalvo (1) el 27 de maig del 1951 a l’estadi Chamartín de Madrid. Aquesta victòria va donar el tret de sortida a uns anys de gran joc i de consecució de títols.

PRIMER EQUIPAMENT 1950-1951

Aquesta samarreta era pràcticament la mateixa que l’anterior, amb la diferència que tenia el coll una mica més ample i folgat, i el color granat menys fosc. Un altre detall va ser que des del 1951 i fins al 1959 es va utilitzar un mateix escut, més elaborat i identificatiu d’aquella dècada. Si durant la dècada de 1920 va existir la samarreta campiona, amb tres franges al coll, aquesta és l’homòloga dels anys cinquanta. Amb aquesta samarreta vam veure el millor Kubala, es va aconseguir el primer triplet de la història el 1952, i també les cinc copes; es va fotografiar Di Stéfano després del seu fitxatge el 1953; es va inaugurar l’estadi del Camp Nou el 1957, i aquell mateix any el club es va coronar oficiosament campió del Món de Clubs, en un torneig en què hi van participar el Sevilla, el Botafogo brasiler i el Club Nacional uruguaià.

PRIMER EQUIPAMENT 1951-1959

Amb aquesta samarreta també es va conquerir el doblet de la Lliga i la Copa de 1958-1959 amb Helenio Herrera. La llista completa de títols amb aquest equipament és gairebé inacabable: les Copes del Generalísimo 1951-1952, 1952-1953 i 1956-1957, les Lligues 1951-1952, 1952-1953 i 1958-1959, les Copes Eva Duarte 1951-1952 i 1952-1953, la Copa Llatina 1951-1952, la petita Copa del Món 1956-1957 i la Copa de Fires 1957-1958.

PRIMER EQUIPAMENT 1951-1959

De mica en mica, el segon uniforme del club va anar evolucionant. El 1950 es van substituir els pantalons i les mitges negres per pantalons blaus i mitges blaugrana, igual que per al primer equipament. Aquest canvi va donar a la nova indumentària un aspecte més proper al Barça. El dorsal es mantenia vermell i l’escut era el mateix que el de la samarreta blaugrana de la temporada 1950-1951, cosa que ens fa sospitar que ja estava a punt per estrenar-se una temporada abans.

Actualment, el barcelonisme està molt orgullós dels triplets aconseguits (2009 i 2015). Però convé recordar que en realitat van ser tres i no dues les vegades que el club va assolir aquesta fita. El FC Barcelona va ser el primer club d’Europa en assolir una gesta com aquesta. El 1952, el club aspirava a aconseguir una fita que mai ningú no havia aconseguit fins a aquell moment: guanyar els tres títols en joc a la mateixa temporada. Doncs bé, després de proclamar-se campió de Lliga i de Copa, l’equip de Kubala es va plantar a la gran final de la Copa Llatina (copa precursora de la Copa d’Europa), després de derrotar la Juventus en semifinals. Aquesta final es va disputar a París contra el Niça. A causa de la similitud de colors entre el Barcelona i el club francès, els culers van competir amb la samarreta de reserva i van guanyar la final per 1-0, amb un gol de César al minut 20. La tornada a Barcelona va ser apoteòsica, amb milers de barcelonistes que van anar a rebre l’equip després d’aconseguir el primer triplet de la història del futbol.

SEGON EQUIPAMENT 1951-1952

Aquesta és una de les samarretes menys conegudes de la història culer per la seva raresa. L’equipament consistia en una camisa blanca amb cinc botons, a vegades amb escut i a vegades sense, i els pantalons i les mitges eren els mateixos que els del primer equipament. El dorsal era d’hule vermell i el més curiós d’aquesta indumentària és que van lluir l’escut del 1899, cinquanta-cinc anys després de la fundació del club, ja que es tractava de la competició de Copa Internacional de Ciutats en Fira. És l’única indumentària blanca que va existir amb aquest emblema al pit. Es va fer servir a les temporades 1955-1956, 1957-1958, 1962-1963 i 1963-1964.

Aquesta indumentària es va fer servir en partits concrets. Es va estrenar amb el Copenhaguen el 1955, al principi de la Copa de Fires, i també en semifinals; després ja va ser el 1958, perquè en els inicis era una competició triennal. En aquest segon partit, el rival va ser el Birmingham, durant la tornada al Camp Nou. El Barça va vestir la samarreta de reserva i va vèncer in extremis per 1-0 gràcies a l’oportunisme de l’incombustible Kubala. Aquesta victòria va provocar un tercer partit de desempat.

Quatre anys després, el Barça va recuperar aquest conjunt per enfrontar-se als Belenenses portuguesos a la tornada dels setzens de final de la mateixa competició, que va acabar amb victòria barcelonista per 3-2, i, curiosament, un cop més jugant el partit a casa amb la samarreta suplent. Hi va haver un últim partit en què es va utilitzar aquest model sense escut. Va ser en la temporada 1963-1965, en un partit amistós contra l’Atlante mexicà, que va acabar amb empat (2-2).

SEGON EQUIPAMENT EUROPEU 1955-1964

La dècada de 1950 va ser la de les samarretes blanques més innovadores. El 1957 va aparèixer aquest model, el primer que aplicava els colors blaugrana a la samarreta de manera horitzontal i amb l’escut al centre. El dorsal continuava sent presumiblement vermell i el conjunt es completava amb els pantalons blaus i les mitges blaugranes.

El 8 de maig del 1957, el Manchester City va visitar el camp de les Corts en un dels seus últims partits en aquest estadi, abans del trasllat al Camp Nou. El Barça va saltar a la gespa davant dels anglesos amb aquest uniforme i hi va haver un gran escàndol a la grada. No se sap per què el Barça va sortir amb aquesta indumentària, ja que els Citizens vestien de blau cel i, per tant, no hi havia confusió de colors. Tal vegada la nocturnitat del partit va fer pensar a algú que anar amb una samarreta blanca faria que el públic veiés millor els jugadors, però va tenir un efecte advers.

Possiblement, el públic confonia els dos equips i la protesta es va generalitzar tant que al final els jugadors del Barça van haver de tornar al vestidor i posar-se la samarreta blaugrana. El cas és que va ser la primera i l’última vegada que vam veure l’equip amb aquesta samarreta.

SEGON EQUIPAMENT 1956-1957

Durant els anys cinquanta es va començar a instaurar a poc a poc la samarreta de reserva. A la Copa de Fires, el club va fer un pas més pel que fa a la varietat de colors d’aquesta segona indumentària. En aquest cas, per reblar el clau, la samarreta era tota d’un blau intens, de cotó i amb l’escut de la ciutat Barcelona. El dorsal era d’hule blanc cosit com era habitual des de finals dels anys quaranta. Els pantalons eren blancs i les mitges blaugranes.

El club només va fer servir una vegada aquest conjunt i va ser en una ocasió molt especial, la celebració de la final de la Copa de Fires del 1958. Aquesta final es va disputar a doble partit, com era habitual en aquella època. El rival era la selecció de Londres, que es va fornir de jugadors de cinc clubs de la capital anglesa: Chelsea, Tottenham, Arsenal, West Ham i Fulham, amb cracks de l’època com Blanchflower i Greaves. Després del dissortat accident aeri del Manchester United, el combinat blue era la punta de llança del futbol anglès, però el Barça va aconseguir un valuós empat a 2 en terres britàniques, i després va apallissar els anglesos amb un contundent 6-0 al Camp Nou, amb dos gols rapidíssims de Luis Suárez (minuts 6 i 8). Curiosament, i per aixecar el títol de campió, el capità Segarra va fer servir la mateixa samarreta, però amb la versió de cordons blaus al coll. Coses de l’època.

TERCER EQUIPAMENT EUROPEU 1957-1958

Aquesta peça és el mateix model que el de la Copa de Fires, però amb l’escut institucional cosit que es feia servir per a la samarreta blaugrana dels anys cinquanta. És una raresa, perquè és l’únic disseny que s’ha vist fins al dia d’avui de samarreta blanca amb l’escut del FC Barcelona. La resta de l’uniforme era absolutament igual als anteriors models des del 1952, és a dir, pantalons blaus i mitges blaugranes.

No només és una samarreta rara en la composició, sinó també perquè tan sols es va fer servir una vegada. Va ser en un partit amistós amb el Bolonya i, com gairebé sempre, es va fer per coincidència de colors, ja que l’equip italià vestia (i vesteix) amb els mateixos colors que el Barça. El partit es va disputar el 19 de març del 1958 al Camp Nou i va acabar amb empat a dos gols. Va ser l’última vegada que el club vestia camisa o samarreta blanca jugant com a local.

SEGON EQUIPAMENT 1957-1958

La samarreta blaugrana continuava sent de cotó, bàsicament com l’anterior en tota la seva uniformitat. Després de vuit anys, es va utilitzar un escut nou, més angulós en els vèrtexs. Va durar un parell de temporades (1959-1960 i 1960-1961). Per a la temporada 1959-1960, el FC Barcelona va estrenar aquesta samarreta en l’edició de Lliga més emocionant celebrada fins aleshores. El Barça de Kubala lluitava per revalidar el títol i el Reial Madrid de Di Stéfano per arrabassar-l’hi, en una competència molt igualada. Tant és així que tots dos conjunts van acabar la Lliga amb 46 punts i només el millor goal-average general va fer campió el FC Barcelona. Però no només va aconseguir ser campió amb aquesta samarreta en el torneig domèstic, sinó que a més, de la mà del tècnic Helenio Herrera, l’equip va triomfar a Europa. Van eliminar l’Inter de Milà a quarts de final, el coriaci Club Belgrad a semifinals i el poderós Birmingham a la final, sempre a doble partit, i van conquerir el segon títol internacional de la Copa de Fires de la història blaugrana.

PRIMER EQUIPAMENT 1959-1961

Aquesta samarreta era bàsicament el mateix model amb el qual van guanyar la Copa Llatina del 1952, però amb l’escut actualitzat a aquell moment de la història. Va ser l’equipament de reserva durant vuit temporades (1959-1960, 1960-1961, 1961-1962, 1962-1963, 1963-1964, 1964-1965, 1965-1966 i 1966-1967), però curiosament no es va guanyar cap títol.

El Barça va dur aquest model en diversos partits. L’estrena va ser brillant, a la Copa d’Europa de la temporada 1959-1960, contra el Milan i a San Siro, a vuitens de final i amb victòria per 0-2. La segona ocasió en què es va utilitzar aquest model va ser l’1 de setembre del 1962 al partit Barça-San Lorenzo de Almagro (3-2), corresponent a les semifinals del Trofeu Ramón de Carranza, amb la majoria de jugadors arromangats de la calor que feia. La tercera vegada va ser la folgada victòria a Pontevedra per 0-2 contra l’equip gallec a la Lliga 1963-1964. La quarta no va ser tan alegre, perquè el Barça va encaixar una severa derrota a la cinquena jornada de la Lliga 1964-1965 al camp del Llevant, que va provocar la destitució de l’entrenador César. La cinquena vegada va ser de nou contra el Pontevedra, a la quarta jornada de la temporada 1965-1966, amb victòria gallega per 2-0. Aquella mateixa temporada es van disputar el sisè i setè partit de l’eliminatòria de vuitens de final de la Copa de Fires 1965-1966. Tant en el primer com en el tercer partit (el de desempat) amb el Hannover alemany, el Barça va vestir per darrera vegada aquest disseny, el dia que es va classificar gràcies a una moneda, ja que en aquella època no es decidia el guanyador a penals.

SEGON EQUIPAMENT 1959-1967

El Barça havia fixat una línia de disseny des del 1950, que ja s’havia tornat clàssica, i aquest model presentava pocs canvis, bàsicament a l’escut, que tot i que es va utilitzar més endavant en altres samarretes apareixia per primera vegada. Es va fer servir a les temporades 1960-1961,1961-1962 i 1962-1963 i no es van guanyar títols.

Aquesta va ser una samarreta històrica. I ho va ser per bé i per mal. Amb aquesta peça el FC Barcelona va disputar la seva primera final de Copa d’Europa el 1961 amb el Benfica. Aquella final va passar a la història per la mala sort que va tenir el conjunt blaugrana, que va arribar a estavellar fins a quatre pilotes al pal, de manera que va perdre la final amargament i injustament.

PRIMER EQUIPAMENT 1960-1963

La magnitud de la tragèdia va ser tan gran que fins i tot la UEFA va decidir canviar els pals de les porteries, que eren quadrats, per uns de rodons, i així s’han mantingut fins a l’actualitat. Al Barça se li va escapar aquella final per 3-2 davant un Benfica que l’any següent guanyaria la final al Reial Madrid, ja amb Eusebio a les seves files. Però també va ser la samarreta amb la qual Luis Suárez va guanyar la primera Pilota d’Or per al FC Barcelona, el 1960, l’única que ha aconseguit un jugador espanyol en la història del palmarès del prestigiós trofeu daurat.

PRIMER EQUIPAMENT 1960-1963

Samarreta de cotó fi de colors foscos, amb grans novetats, com la màniga curta. Aquest va ser el primer model que donava el tret de sortida a les samarretes d’estiu i d’hivern, un fet que es manté encara avui dia. Tenia el coll obert, amb solapa, un dels escuts més petits mai duts i la recuperació de la faixa horitzontal a la cintura, que s’havia utilitzat a la dècada del 1910. Només es va fer servir durant la campanya 1961-1962 i no es van guanyar títols.

Aquesta samarreta es va fer servir en alguns partits de la temporada 1961-1962, però es va estrenar abans, en el partit de comiat de Kubala al Camp Nou l’agost del 1961. L’astre hongarès deia adeu al club blaugrana després d’onze temporades i un palmarès espectacular. En aquest partit de tribut, es va immortalitzar la famosa fotografia on apareixia amb Di Stéfano i Puskas, els dos altres grans cracks contemporanis de Ladislau.

PRIMER EQUIPAMENT 1961-1962

Aquesta samarreta era bàsicament la mateixa que la del tribut a Kubala, però amb l’escut de de la final de Berna del 1961. En aquells anys seixanta era molt habitual barrejar diferents samarretes i escuts. Es va fer servir durant tres temporades: 1962-1963, 1963-1964 i 1964-1965.

Va ser una samarreta icònica a principis dels anys seixanta, perquè amb aquesta vestimenta es va aconseguir guanyar la Copa del Generalíssim del 1963 com a amfitrió. El rival va ser el Saragossa dels cinc magnífics, que havia aconseguit eliminar el Reial Madrid a semifinals i havia acabat la Lliga per sobre del Barça. Però el club blaugrana va treure la seva millor versió i va aconseguir vèncer els aragonesos per 3-1, amb Chus Pereda com a principal artífex de la victòria barcelonista. Aquest model també es va fer servir per debutar un any més tard a la Recopa d’Europa, un torneig que es va iniciar el 1960 i que amb el temps faria del Barça el millor club de la història d’aquesta competició.

PRIMER EQUIPAMENT 1962-1965

Com dèiem anteriorment, en aquella època les samarretes del Barça anaven combinant escuts, com és el cas aquí. La samarreta era la mateixa que la de Berna 1961, però portava un escut propi, que es va fer servir en diferents peces fins gairebé el 1980. En l’àmbit esportiu, Barcelona i Madrid es van disputar la Lliga 1963-1964, i amb aquesta pugna es va arribar a la jornada 27, amb el clàssic al Camp Nou que pràcticament decidiria la Lliga. Els blancs van arribar líders amb 39 punts i el Barcelona anava segon amb 36. Una victòria blaugrana hauria comprimit la Lliga a només tres jornades del final, però no va poder ser. El Dilluns de Pasqua del 1964, el Madrid, més assentat al camp i menys ansiós per la victòria, va aconseguir el triomf per 1-2 i es va convertir virtualment en el campió. En les tres últimes jornades, el Barcelona va aconseguir el ple de victòries, però va ser insuficient per pressionar els blancs, que finalment va cantar victòria aquell any.

PRIMER EQUIPAMENT 1963-1964

Seguint la línia de l’època, el Barça va estrenar un nou model a mitjans dels anys seixanta. Es mantenia com les peces anteriors, però amb un blau més intens i amb la particularitat del color al coll i els punys, que eren blau cel. Aquest disseny va tenir una variant amb l’escut de Berna 1961, però es va fer servir molt menys. Aquest model es va mantenir en els partits d’hivern durant tres temporades: 1964-1965, 1965-1966 i 1966-1967.

Durant la temporada 1965-1966, l’atzar va tornar a aparellar el Barcelona i l’Espanyol en una eliminatòria internacional, aquesta vegada als quarts de final de la Copa de Fires.

Per a l’anada, el Barça va lluir la seva habitual indumentària i va sortir a l’atac mentre que el combinat blanc-i-blau va saltar a la gespa del Camp Nou a tapar espais, taponar bretxes i obstaculitzar al màxim possible la circulació de la pilota blaugrana. I gairebé se’n van sortir, ja que l’equip local només va guanyar per 1-0 i va deixar l’eliminatòria oberta per a la tornada. En el segon partit, l’Espanyol va haver d’obrir-se una mica més per intentar igualar el resultat, però sense èxit i, als quatre minuts de la segona meitat, el Barcelona va tornar a avançar-se al marcador gràcies a Vidal. El Barça doblegava de nou els espanyolistes en una competició internacional com a l’any 1912. Amb aquesta bonica samarreta l’equip es va classificar per a semifinals, eliminatòria que els enfrontaria al Chelsea.

PRIMER EQUIPAMENT 1964-1967

Les samarretes anaven canviant cada dos o tres anys, però només amb petits detalls, com el coll, que va passar a ser més fi i del mateix color blau que la resta de la samarreta. Amb aquest model va passar el mateix que amb el model anterior, hi havia la mateixa versió però amb l’escut de Berna, que també es va usar molt menys. Es va fer servir durant quatre temporades: 1965-1966, 1966-1967, 1967-1968 i 1968-1969.

Després de l’Espanyol i el Chelsea, el Barça es va plantar a la final de la Copa de Fires del 1966, que es disputava a doble partit. El rival va ser el gran Saragossa dels anys seixanta, que va demostrar per què havia arribat a aquesta final imposant-se per 0-1 al Camp Nou. A la tornada a La Romareda, el Barça i el Saragossa van oferir un espectacle de futbol i gols. El 0-1 el va fer Pujol en el minut 3, i va silenciar tot l’estadi en igualar l’eliminatòria. Però els aragonesos van reaccionar amb un gol de Marcelino en el minut 24, que tornava a posar el conjunt saragossà per davant. El partit va ser tens i disputat, i quan el Saragossa ja acariciava el títol, el partit es va tornar boig. Pujol va marcar l’1-2 en el minut 86, però Marcelino va ficar de nou la por al cos al barcelonisme en el partit en empatar un minut més tard. Tot semblava perdut fins que Zaballa va posar el 2-3 al marcador en el minut 89 i va provocar la pròrroga. Per acabar-ho d’adobar, en el minut 112, Pujol va fer un hat-trick per rematar una final d’infart que finalment es va emportar el FC Barcelona. Era la tercera i última Copa de Fires que aixecaria el club blaugrana en la seva història.

PRIMER EQUIPAMENT 1965-1969

Aquest model va rellevar el de 1959-1966 amb pocs canvis, com el coll, que va passar a ser rodó i l’escut, que es va adequar a l’època. Va ser la samarreta de reserva durant tres temporades: 1967-1968, 1968-1969 i 1969-1970, però es va fer servir només a les de 1967-1968 i 1969-1970.

Es va estrenar en el partit amistós que l’Inter de Milà va guanyar al Barça per 3-1, el 5 de setembre del 1967. Va ser també l’última samarreta que va portar Benítez amb el Barça dies abans de morir, en la jornada 26 de Lliga 1967-1968, que va acabar amb la derrota dels blaugrana a Pontevedra (1-0). Dues temporades més tard, es va tornar a utilitzar en el partit de tornada dels quarts de final de la Copa de Fires davant de l’Inter de Milà. En el minut 34 i amb 1-0 per als neroazurri, el partit es va suspendre a causa de l’espessa boira que obstaculitzava la visió dels jugadors. Una setmana més tard, el 4 de febrer del 1970, es va reprendre amb resultat final d’empat a 1 i el Barça fora d’Europa.

SEGON EQUIPAMENT 1967-1970

La samarreta de màniga curta era molt semblant a les anteriors, però aquesta vegada d’un blau més clar i amb l’escut adaptat al moment històric. Es va fer servir durant quatre temporades: 1966-1967, 1967-1968, 1968-1969 i 1969-1970. El Barça dels anys seixanta va ser un equip que va patir per diferents causes, però va aconseguir una gesta irrepetible: guanyar el Reial Madrid al Santiago Bernabéu en una final de Copa i sota la recelosa mirada de la dictadura franquista.

Avui ens pot semblar normal que qualsevol d’aquests dos grans clubs guanyi en camp contrari, però el 1968 hi havia una infinitat d’elements esportius, polítics i intangibles que feien que aquesta gesta fos pràcticament impossible d’assolir, però tot i així ho van aconseguir. Va ser una victòria de tota una generació que anava més enllà de la victòria esportiva en si. Amb aquesta samarreta el Barça es va proclamar campió de la Copa del Generalíssim a casa del Reial Madrid dels ie-ie, que havia guanyat la Lliga aquell any i la Copa d’Europa dos anys abans. El club blaugrana va treure la seva grandesa i va aconseguir endur-se la victòria gràcies a un autogol de Zunzunegui que donava al Barça la setzena copa de la seva història. Aquell 11 de juliol del 1968, aquesta samarreta va passar a la història com la de la «final de les ampolles», batejada així pel refús del públic del Bernabéu a acceptar la derrota, fins el punt que va llançar ampolles de vidre contra els jugadors blaugrana quan van veure que se’ls escapava el triomf.

PRIMER EQUIPAMENT 1966-1970

Aquest model va ser la variant sense escut del model d’estiu de 1968, que només s’havia fet servir a la temporada 1968-1969. El Barça va exhibir aquest model en nombroses competicions, tant oficials, com la Lliga o la Recopa d’Europa, o amistoses, com els prestigiosos trofeus Carranza o Joan Gamper. Però el més bonic va ser l’homenatge al gran Kocsis, celebrat el 23 d’octubre del 1968 al Camp Nou davant de l’Hamburg alemany, que va guanyar per 2-3 i que, a més, va comptar amb la presència de Luis Suárez, un altre gran jugador que havia militat a les files barcelonistes anys enrere.

PRIMER EQUIPAMENT 1968-1969

Aquesta peça es va intercalar amb altres samarretes de l’època, perquè encara no s’havia fixat un criteri únic per als onze jugadors. La van portar alguns jugadors en partits concrets. La novetat respecte a les seves homòlogues era un escut més gran que l’habitual. Només es va fer servir aleatòriament durant les temporades 1968-1969 i 1969-1970, però no es van guanyar títols.

Aquesta samarreta va ser una raresa que va tenir poca continuïtat, va durar un parell d’anys i de manera discontínua. A finals de maig del 1969, el club va fer una gira pels Estats Units i es va enfrontar a la Juventus en un parell de partits. El dia 30, tots els integrants de l’equip es van presentar amb aquesta samarreta en un dels pocs partits en què això es va produir. La temporada següent, només la van dur una part de les alineacions amb jugadors com Castro, Zaldúa, Eladio, Martí Filosia o Marcial i en partits contra el Deportivo de La Corunya, l’Atlètic de Madrid o el Mallorca.

PRIMER EQUIPAMENT 1968-1970

Mont-halt va entrar en escena just en el canvi de dècada. Va ser la primera marca que es va encarregar de nodrir el club amb la roba esportiva. La família Montal, especialitzada en el sector tèxtil, van crear aquesta marca. Aquesta samarreta es va confeccionar per resistir com més partits millor, era el Land Rover de les samarretes. Estèticament, seguia el mateix patró que les predecessores, com el rombe axil·lar, el dorsal d’hule, la composició de les franges i l’escut de fil cosit al pit. Per primera vegada es va afegir l’etiqueta del fabricant i també la del distribuïdor, Deportes Martín, propietat de l’exjugador dels anys quaranta Mariano Martín, que tenia la botiga d’esports a la plaça d’Urquinaona. El model d’hivern era de coll rodó i màniga llarga i el d’estiu de màniga curta i coll en punta.

Amb aquesta samarreta es va guanyar l’espectacular Copa del Generalísmo del 1971 contra el València per 4-3, i també va ser la primera que va dur Johan Cruyff quan va arribar al FC Barcelona, i amb la qual va marcar el mític gol volador a Reina. També va ser el model de samarreta amb la qual el club guanyaria la Lliga catorze anys després, inclòs el 0-5 al Bernabéu que va marcar tota una generació. En l’àmbit mundial, l’holandès va aixecar dues Pilotes d’Or (1973 i 1974) com a millor jugador del món. La samarreta va tenir canvis petits però significatius, com durant la temporada 1974-1975, després de la mort del dictador Franco, en què es va recuperar l’escut original anterior a la Guerra Civil amb les sigles «FCB», i que alguns jugadors van estrenar a l’anada de la Copa d’Europa amb el Leeds United.

PRIMER EQUIPAMENT 1970-1977

Aquest model era el mateix que l’anterior, de cotó, però amb màniga curta i coll en punta. Es va fer servir a les temporades 1970-1971 i 1971-1972. Va ser el dotzè model blanc de la història del club i, en l’àmbit esportiu, en va rebre una de freda i una de calenta. Es va portar a Bilbao a la temporada 1970-1971 davant dels lleons, amb derrota per 1-0 en els vuitens de final de la Copa, encara que per sort l’equip va remuntar a la tornada, ja amb la samarreta blaugrana.

Es va repetir indumentària a la temporada 1971-1972, el 3 de novembre del 1971, durant el partit de tornada dels vuitens de final de la Recopa d’Europa. El partit va acabar amb una derrota per 2-1 amb l’Steaua de Bucarest, que va eliminar prematurament el Barcelona del títol de manera inesperada. Uns anys després, contra el mateix rival i amb una altra samarreta de reserva, però de color blau cel, tristament es repetiria la mateixa història. Finalment, aquesta samarreta es va tornar a usar aquella mateixa temporada en un amistós amb el Gavà el 21 de maig del 1972, amb una clara victòria barcelonista per 0-8, en un partit que va servir per preparar la Copa del Generalísimo d’aquell any.

SEGON EQUIPAMENT 1970-1972

El següent model de samarreta blanca va recuperar la màniga llarga i el coll rodó. Així mateix, l’escut que portava era curiosament el de les categories inferiors o seccions, que era menys elaborat quant a la confecció del brodat. Es va fer servir entre el 1974 i el 1978 i no es van guanyar títols.

Aquesta samarreta amb les sigles «C. de FB» a l’escut es va començar a utilitzar en el partit de Lliga davant de l’Athletic Club de Bilbao, amb victòria dels lleons per 1-0 a San Mamés. La temporada següent, el Barça també va competir amb samarreta blanca contra el Vasas de Budapest, i va aconseguir la victòria a la tornada dels vuitens de final de la Copa de la UEFA per la mínima (0-1) al camp hongarès, segurament amb el mateix escut. La tercera i última ocasió es va produir dues temporades més tard, en la visita del club blaugrana a l’estadi de l’Aston Villa, a quarts de final de la Copa de la UEFA. Era el partit d’anada i el Barça va aconseguir un important empat a dos gols amb el Villanos, ara amb les sigles «FCB» recuperades a l’escut.

SEGON EQUIPAMENT 1974-1978

Mont-halt va ser en general una marca conservadora que va introduir pocs canvis, com el moment que es vivia en aquella època. Només aplicava variacions quan era absolutament necessari; bàsicament l’únic que havia anat evolucionant en aquella època era el dorsal. De cosit va passar a serigrafiat, i després a un serigrafiat més elaborat visualment, amb un rivet al voltant, que quedava una mica més estètic. La resta d’elements es van mantenir fins al final de la relació amb el FC Barcelona.

Agustí Montal va deixar de ser president del club el 1977 i la seva marca va deixar de representar el Barcelona poc després, el 1979, després de la victòria europea a Basilea. Amb aquesta samarreta, Cruyff va guanyar l’últim títol amb el club, la Copa del Rei del 1978 contra Las Palmas, per 3-1 el 14 d’abril del 1978. Un any més tard, ja sense l’holandès, el Barça va aixecar la primera Recopa d’Europa a Basilea, després de derrotar el Fortuna de Düsseldorf alemany, en una final d’infart que va acabar 4-3 a favor dels blaugrana. Va ser el primer desplaçament europeu massiu, batejat com «la invasió de Basilea».

PRIMER EQUIPAMENT 1977-1979

Tal com dèiem abans, Mont-halt es considera una marca conservadora, però també va posar el seu gra de sorra en termes d’innovació a la samarreta del FC Barcelona. Els temps anaven canviant, i a mitjans dels anys setanta a algú se li devia ocórrer que després de dècades i dècades amb la samarreta blanca de reserva, el club podia lluir color i disseny nous en els partits en què fos necessari. I així va ser com va néixer aquesta samarreta, també de cotó, groga i amb una franja blaugrana creuada en diagonal. El dorsal es mantenia d’hule vermell cosit i habitualment els pantalons eren blaus i les mitges blaugranes a franges, com en el primer equipament o en la reserva blanca. Es va fer servir a les temporades 1975-1976, 1976-1977, 1977-1978 i 1978-1979, però no es van guanyar títols.

El Barça va estrenar aquesta bonica indumentària en un partit difícil, les semifinals de la Copa de la UEFA de la temporada 1975-1976. A l’anada, el Liverpool havia aconseguit guanyar al Camp Nou per 0-1, de manera que tocava fer una gesta a Anfield. El Barça ho va intentar, però no va poder ser: l’empat final va deixar l’equip de Cruyff a les portes de la final. La segona vegada va ser durant la temporada següent, als vuitens de final, també de la Copa de la UEFA amb l’Oesters suec, amb una clara victòria barcelonista per 5-1 al Camp Nou. Aquell dia, el conjunt blaugrana, a més d’estrenar escut a la samarreta groga, també va dur pantalons vermells i mitges grogues, amb la vora també vermella.

La següent ocasió es va produir ja amb el dorsal serigrafiat en vermell, i de nou en uns vuitens de final de la Copa de la UEFA, el 23 de novembre del 1977, contra l’Ipswich Town, en la desfeta per 3-0 que va patir l’equip en terres angleses. Per sort, el club va aconseguir classificar-se després de remuntar l’eliminatòria a la tornada.

TERCER EQUIPAMENT 1975-1980

Durant la temporada 1979-1980, aquest model es va utilitzar en una quarta ocasió, aquesta vegada a la tornada de la Supercopa d’Europa, torneig en què el Barça participava per primera vegada. El rival va ser el Nottingham Forest, que va guanyar l’anada per 1-0. El FC Barcelona va tornar a fer servir el model de color groc, també a casa. La il·lusió de guanyar el títol es va apoderar del públic quan Roberto Dinamita va igualar l’eliminatòria en el minut 27, però els anglesos van acabar emportant-se la Copa quan Burns va empatar en el 43. Curiosament, aquesta samarreta es va utilitzar en la primera temporada amb Meyba, ja que la marca encara no tenia samarreta de reserva per al club. Això sí, els pantalons i les mitges ja eren Meyba.

Però l’anècdota més curiosa es va produir el dia en què el River Plate va jugar amb aquesta samarreta. Va ser durant l’estiu del 1980, quan el club argentí va ser convidat al Gamper juntament amb el Vasco de Gama i el PSV. El River va viatjar a Barcelona només amb la seva indumentària habitual, sense pensar que el seu possible rival podia vestir amb colors similars, com va ser el cas. L’oponent dels sud-americans en la lluita per la tercera i quarta plaça va ser el PSV, i es va produir clarament una coincidència cromàtica. Així que veient-se sense samarreta suplent i sense temps per comprar un nou conjunt, el FC Barcelona va cedir la seva samarreta groga, que aquell any era amb coll en punta i màniga curta, perquè el River pogués competir. Això sí, van conservar els pantalons i les mitges de la indumentària argentina en una mescla de colors insòlita que va passar a la història com l’última vegada que aquesta samarreta s’utilitzava en un partit. Finalment, i durant tres o quatre anys, aquesta bonica samarreta suplent de cotó va quedar relegada als entrenaments del primer equip.

TERCER EQUIPAMENT 1975-1980

Després de gairebé seixanta anys vestint la samarreta blanca, aquest model longeu, el que ha durat més en la història culer, va arribar a la fi. En realitat, el club va recuperar el model de finals dels seixanta, de coll rodó i màniga llarga, però en va canviar el dorsal, que va passar a ser serigrafiat per primera i única vegada a la història. Es va usar només durant la temporada 1978-1979.

Si el 1952 es va guanyar la Copa Llatina i el 1958 la Copa de Fires, el 1979 va arribar el torn a la Recopa d’Europa. Malgrat que, a diferència de les anteriors, aquesta samarreta no es va utilitzar a la final, sí que es va veure en les rondes preliminars. El camí a Basilea passava per eliminar l’Ipswich Town en els quarts de final. El Barça de Krankl i companyia va perdre a l’anada a Anglaterra per 2-1 amb aquest model de samarreta en l’únic partit en què la va lluir, però a la tornada, ja vestit de blaugrana, va vèncer per 1-0 i es va classificar per a les semifinals i, després, per a la gran final, que va guanyar per 4-3 contra el Fortuna de Düsseldorf.

SEGON EQUIPAMENT 1978-1979

Als anys vuitanta i amb Meyba, va arrencar una nova era de samarretes. Meyba és una marca catalana creada en la dècada de 1940 per Josep Mestre i Joaquim Ballbé (Me y Ba). El 1979, el somni de tots dos creadors es va fer realitat en aconseguir vestir el FC Barcelona, un dels millors equips del món. Després en vindrien d’altres, com el Valladolid, l’Osasuna, l’Atlètic de Madrid, el Cadis, el Betis, el Múrcia, el Lleida, l’Espanyol, l’Andorra, el Sabadell, el Figueres, el Nàstic de Tarragona, la Damm, el Rayo Vallecano, l’Eibar, l’Oviedo, l’Alavés o el Racing de Santander. Per a la primera samarreta, Meyba va mantenir una línia continuista respecte de la història blaugrana, però amb algunes millores. La més destacada va ser el teixit sintètic, més lleuger i flexible. Cal recordar que quan la samarreta Mont-halt estava suada, s’amarava i pesava el triple, mentre que amb Meyba es va aconseguir una transpiració millor. El dorsal era serigrafiat i no portava cap detall que revelés la marca del fabricant, tret de l’etiqueta.

El primer model només es va utilitzar durant la temporada 1979-1980 i no es van guanyar títols. Meyba es va estrenar oficialment el 9 de setembre del 1979, en la primera jornada de la Lliga, amb empat a 1 davant de l’equip saragossà a La Romareda. Es va fer servir fins a la novena jornada, al mes de novembre, amb l’empat a zero davant del Màlaga, i es va tornar a utilitzar amb l’arribada del bon temps, a la jornada 28, ja a l’abril i amb un total de gairebé vint partits jugats.

PRIMER EQUIPAMENT 1979-1980

Meyba va continuar la tradició de dotar l’equip amb samarreta de màniga llarga per a la temporada d’hivern. A part de les mànigues, es va tancar el coll per tenir més protecció contra el fred, com en el model de la selecció argentina. Només es va fer servir durant dues temporades, però no es van guanyar títols. Una de les proves d’aquella època va ser el dorsal de pelfa que oferia una suavitat al tacte mai vista fins aleshores, però no va fructificar, i poc després es va tornar de nou a la serigrafia, com amb Mont-halt, que va durar fins al final de la relació d’aquesta marca amb el club, l’any 1992.

Aquesta samarreta es va fer servir durant la part central de la Lliga, amb l’arribada del fred, però també a l’anada de la Supercopa d’Europa davant del Nottingham Forest, que en aquell moment era el vigent campió d’Europa, igual que el FC Barcelona de la Recopa. Un batallador Barcelona va lluitar en un fangar davant de l’equip anglès, que finalment es va endur la victòria per 1-0, i que li va servir per defensar el resultat a la capital catalana i proclamar-se Supercampió d’Europa l’any 1979.

Curiosament, alguns jugadors encara van utilitzar aquest disseny a la temporada següent de manera ocasional.

PRIMER EQUIPAMENT 1979-1981

El tercer disseny de Meyba per al club va patir alguns petits canvis. Era d’un vermell més viu i el coll anava amb solapa a doble color. També es va introduir la reixeta a l’axil·la perquè transpirés més. Aquest model existia en màniga curta i en màniga llarga. Només es va fer servir en les temporades 1980-1981 i 1981-1982. En els primers partits encara es duia el dorsal de pelfa, però durant la temporada regular es va tornar a la serigrafia. Des del setembre fins a mitjan octubre, es va portar el model de màniga curta, després es va passar a màniga llarga i a l’abril es va tornar a la curta. Entretant, en alguns partits encara es va fer servir el model de màniga llarga de l’any anterior, com el que es va jugar contra el Betis en la vuitena jornada.

El primer èxit de Meyba amb el FC Barcelona va arribar a la final de Copa del 1981, disputada al Vicente Calderón i amb Helenio Herrera d’entrenador. El rival va ser l’Sporting de Gijón, que arribava a la seva primera final i que aquell any va fer un gran torneig coper. A més, era l’exequip de Quini. L’asturià va marcar els dos primers gols del Barça i va encarrilar una final que es va acabar guanyant per 3-1. Quini sempre va dir que aquella final li va causar una sensació d’alegria per haver marcat i haver fet guanyar el seu equip, però que a la vegada va sentir tristesa perquè l’Sporting era el seu rival. Aquell 18 de juny del 1981, el Barça va conquerir la seva 19a Copa, va salvar la temporada i Meyba va entrar a la història culer pel que fa a la consecució de títols.

PRIMER EQUIPAMENT 1980-1982

El període de 1981-1983 va ser el més intens de Meyba en qüestió de canvis. La marca buscava un model definitiu i va anar introduint variacions a poc a poc. En aquest cas, el tret distintiu d’aquest model va ser que tant el coll com les mànigues eren d’un color blau més clar que l’habitual i incorporava, a més, la mítica sanefa Meyba a les espatlles.

Segons sembla, aquesta samarreta només es va utilitzar per primera i única vegada en l’homenatge a Carles Rexach, Charlie, que es va retirar del futbol l’1 de setembre del 1981, amb trenta-quatre anys i després de tota una vida al club. El Noi de Pedralbes va jugar el seu últim partit amb el FC Barcelona davant de la selecció argentina, que era l’actual campiona del món, amb Diego Armando Maradona a les seves files, i que un any més tard fitxaria pel club gràcies a Josep Maria Minguella.

PRIMER EQUIPAMENT 1981-1982

Continuava l’època de proves de Meyba per al primer equip del club. Aquest és el primer any que, veient les diferents samarretes, ja trobem un model que ens és familiar. Com a base, la samarreta tenia alguns elements en comú amb els models anteriors: només tenia dues franges vermelles al pit, les mànigues eren blaves i es va mantenir la sanefa Meyba a les espatlles. No obstant això, en aquella temporada boja de 1981-1982 hi va haver força variants, que es podien apreciar en les formacions de l’equip. Per exemple, a vegades la samarreta duia el logotip Meyba al pit i d’altres no. Això passava perquè al vestidor no s’entenia per què els jugadors havien de fer publicitat d’una marca sense tenir-ne un retorn econòmic, cosa que va fer que de vegades veiéssim jugadors amb el logotip Meyba tapat amb un pegat blanc. Com podem veure, en les mateixes alineacions sovint hi havia jugadors que portaven diferents variants de Meyba, però, a més, fins i tot en alguns partits d’octubre i novembre del 1981, l’equip va recuperar la samarreta de màniga llarga de la temporada anterior. Aquest galimaties va durar fins a l’ultimíssim partit, la final de la Recopa, que el conjunt blaugrana va disputar contra l’Standard de Lieja belga al Camp Nou, el 12 de maig del 1982. Aquell dia, van dur un tipus de samarreta a la primera part i un altre a la segona, amb dorsal diferent, més gran.

Pel que fa al partit, el Barça va aconseguir la seva segona Recopa en quatre anys, després de vèncer els belgues per 2-1, títol que va fer salvar la temporada i ampliar el palmarès europeu del club en general i el de Meyba en particular.

PRIMER EQUIPAMENT 1981-1983

Convé recordar que, des del 1981 i durant dos anys, Meyba va anar fent proves amb les temporades en curs, fet que provocava veure sovint diferents models de samarreta en una mateixa formació, o formacions amb un sol model en un partit i amb un altre en el següent, com havia passat amb més o menys assiduïtat fins a aquell moment. En aquella temporada boja de 1981-1982, Meyba va començar a posar, tal com hem vist, el logotip de la seva marca al pit, un fet que a Europa, i sobretot al Regne Unit, ja era habitual, principalment en marques com Umbro. Doncs bé, després del primer logotip per al pit, que anava brodat, Meyba va provar de fer-lo serigrafiat amb pintura, com el dorsal. La resta de la samarreta era igual que l’anterior. Meyba va provar aquesta samarreta en una desena de partits, a vegades formant tot l’equip sencer i d’altres amb autèntiques barreges, com en el partit d’anada de les semifinals de la Recopa d’Europa contra el Tottenham, en què es poden apreciar els tres dissenys de Meyba de la temporada 1981-1982 a la mateixa fotografia d’equip.

PRIMER EQUIPAMENT 1981-1983

Aquest va ser el primer equip que Meyba va confeccionar per als partits en què el Barça jugava com a visitant i hi havia una gran coincidència de colors amb el rival. La samarreta era de teixit molt fi, setinat, i una franja blaugrana vertical travessava el logotip de la marca. A les espatlles s’estenia la mítica sanefa blaugrana i el dorsal anava serigrafiat amb pintura de color blau fosc. Els pantalons i les mitges eren de color blau, tret d’alguna excepció.

Es va fer servir durant quatre temporades (1981-1982, 1982-1983, 1983-1984 i 1984-1985) però no es van guanyar títols. Diuen que en el món del futbol hi ha samarretes maleïdes i aquest n’és el millor exemple. Només es va fer servir en quatre partits i es van perdre tots quatre. Tant és la competició, l’any o el rival. Per al Barça, vestir la samarreta groga en els anys vuitanta era sinònim de malastrugança, a diferència de dècades posteriors, en què va significar tot el contrari. La primera vegada que es va utilitzar aquesta peça va ser a Pamplona, en la derrota en Lliga per 3-2 contra l’Osasuna, que confirmava el mal moment de l’equip al final d’aquella temporada, en la qual no va aconseguir guanyar cap dels últims sis partits. Aquell dia d’estrena van fer servir, per primera i última vegada, pantalons blancs i mitges grogues amb vora vermella. La segona vegada va ser el 27 de gener del 1983, a la tornada de la Supercopa d’Europa amb l’Aston Villa. Els blaugrana, aquell dia amb la fatídica samarreta groga, però amb pantalons i mitges blaus, es van estavellar davant de l’adversari en un cruel partit que va acabar 3-0 per als locals i amb Migueli sagnant després d’un cop de colze d’un rival en el segon gol que l’àrbitre no va veure. La samarreta maleïda, a més, va quedar tacada de sang.

SEGON EQUIPAMENT 1980-1985

La temporada 1983-1984 va ser tan dolorosa o més que l’anterior, ja que la maledicció europea es va estendre a la Recopa i, més increïble encara, amb Maradona a l’equip. El rival, el Manchester United a l’Old Trafford. L’anada l’havia guanyat el Barcelona per 2-0. Tot semblava en ordre fins aquell partit de tornada en què l’equip va tornar a vestir de groc i el Teatre dels Somnis va vibrar en veure com es remuntava l’eliminatòria amb un demolidor 3-0 davant d’un Barça malastruc. Ni tan sols el Pelusa va poder trencar la maledicció. Pot semblar una pel·lícula de terror, però n’hi va haver més. L’any següent, el Barça va guanyar a Metz per 2-4 a l’anada dels setzens de final, però a la tornada al Camp Nou va vestir una altra vegada, per cortesia amb el contrincant, la fatídica samarreta groga, i es va tornar a produir el desastre. El Metz va començar a marcar gols fins a arribar a l’1-4 definitiu, que deixava el Barça eliminat ja en primera ronda. Després de l’increïble derrota, es va decidir no tornar a utilitzar mai més aquesta samarreta.

Però ni prohibint-la se’n van poder escapar. La maledicció es va estendre més enllà del mateix FC Barcelona. Quatre dies després de la catàstrofe davant del Metz, el Barça i l’Osasuna es van enfrontar al Camp Nou. La sorpresa del públic devia ser notòria en veure l’equip rival amb l’equip groc del Barça (això sí, sense l’escut, perquè van robar la indumentària de l’Osasuna de l’autocar, i el Barça va oferir la samarreta de reserva). I com no podia ser d’una altra manera, l’Osasuna va tornar a casa no només havent perdut l’equip, sinó també el partit.

SEGON EQUIPAMENT 1990-1985

Després de dues temporades d’assajos i errors, de proves i avenços, Meyba va aconseguir trobar un disseny elegant i equilibrat a finals de la temporada 1982-1983, que va servir per representar el club durant la resta de la dècada. Aquest model es completava respecte dels anteriors amb l’afegit del vermell a la part inferior de les mànigues i el logotip Meyba del pit lleugerament ampliat. Es va aconseguir guanyar la Copa del Rei 1982-1983, 1987-1988 i 1989-1990; la Copa de la Lliga 1982-1983 i 1985-1986; la Supercopa 1983-1984; la Lliga 1984-1985 i la Recopa d’Europa 1988-1989.

Aquesta samarreta és el model clàssic de Meyba que s’ha mantingut en la memòria col·lectiva culer, segurament perquè va ser el que més va perdurar en el temps, fins a vuit anys, i amb el que es van aconseguir més títols, fins a vuit. El tret de sortida d’aquest disseny definitiu es podria situar a la final de Copa de 1983, en la qual el Barcelona de Maradona va vèncer el Reial Madrid per 2-1. Va ser una samarreta que va tenir diferents teixits segons l’any i segons si era de màniga curta o llarga, d’estiu o d’hivern. La van lluir grans jugadors com el mateix argentí, Schuster o Lineker, Marcos Alonso o Tente Sánchez, i va marcar tota una generació en la dècada del 1980.

PRIMER EQUIPAMENT 1983-1990

Aquesta joia de samarreta va ser insòlita per al Barcelona, perquè era la primera vegada que una indumentària blaugrana portava un distintiu que no estava estrictament relacionat amb el club. I quin distintiu! Va ser ni més ni menys que el logotip de la candidatura de la ciutat de Barcelona per als Jocs Olímpics del 1992. Aquest emblema era senzill, de vellut i anava enganxat sota l’escut. Fora d’això, la peça era la mateixa que la clàssica, encara que en aquella època sempre hi havia petits detalls que les feien una mica diferents entre si, com les tintades o els acabats. Només es va fer servir a la temporada 1985-1986 i no es van guanyar títols.

El Barça va lluir aquesta samarreta a la Copa d’Europa de 1985-1986 davant l’Sparta de Praga (a casa) i amb l’Oporto, la Juventus i el Göteborg en els dos partits de cada eliminatòria. Aquell any el club va arribar a la final de la màxima competició continental i el destí va voler que vestís de blau celeste i que l’orelluda l’aixequés l’Steaua de Bucarest. Hauria estat una cosa excepcional guanyar la primera Copa d’Europa aquell any amb aquesta samarreta. Malgrat aquell fatídic final, el camí a Sevilla va quedar marcat per aquest bonic model amb el qual es van celebrar moments importants, com la victòria davant de la Juventus de Platini o la gran remuntada enfront del Göteborg en semifinals, amb un hat-trick de Pichi Alonso que va fer embogir el públic del Camp Nou.

PRIMER EQUIPAMENT EUROPEU 1985-1986

Després de la repudiada samarreta groga, Meyba va provar un altre color per a la de reserva. El to escollit va ser el blau celeste. Es va enterrar el groc, però va sobreviure la maledicció. Aquest model va debutar en la primera ronda de la Copa d’Europa 1985-1986 a Praga, contra de l’Sparta. Aquell dia el Barça lluïa un prototip del qual en sortiria la samarreta celeste definitiva. Aquesta samarreta de prova portava el dorsal de color blau fosc, però sembla que no va convèncer gaire, perquè des d’aleshores el van canviar per sempre al blanc. A més, es va lluir amb orgull el distintiu de la recent victòria de la ciutat de Barcelona com a candidata als Jocs Olímpics del 1992. Aquest emblema rectangular s’havia col·locat inicialment a la màniga, però poc abans del dia del partit es va decidir posar-lo sota l’escut. Aquest debut va acabar amb una victòria blaugrana per 0-1 en camp txec.

La cosa havia començat bé però va acabar en tragèdia, perquè la segona vegada que es va portar aquesta samarreta va ser a la final de la Copa d’Europa d’aquell mateix any, que se celebrava a Sevilla. El Barça ho tenia tot a favor: jugava a casa i contra l’Steaua de Bucarest romanès, que era un total desconegut. Després dels 90 minuts de partit i la pròrroga es va arribar als penals i a la desfeta. Duckadam, el porter de l’Steaua, va aturar els quatre llançaments del Barça i es va convertir en l’heroi de la final en donar a l’equip romanès la seva primera i única Copa d’Europa. Després de les doloroses derrotes de Berna l’any 1961 i de Sevilla el 1986, la maledicció semblava que es convertiria en una condemna eterna. Curiosament, el Barça va disputar la final sense el distintiu dels Jocs Olímpics.

SEGON EQUIPAMENT EUROPEU 1985-1990

Per a la campanya següent, però a la Copa de la UEFA, el club va vestir per tercera vegada la samarreta celeste, amb el mateix logotip de Barcelona 92 que en la blaugrana, de forma arrodonida, i tampoc va donar gaire sort, ja que l’equip va empatar a 1 davant d’un rival clarament inferior, com era el Flamurtari albanès, a l’anada dels trenta-dosens de final.

L’any següent es va repetir la mateixa història: el mateix rival, la mateixa competició, però sense el logotip dels Jocs Olímpics i amb un resultat pitjor. Aquesta vegada, amb una derrota per 1-0 als vuitens de final, encara que el Barça havia guanyat a l’anada al Camp Nou per 4-1.

La sort va començar a canviar durant la Recopa 1988-1989. El Barça es va enfrontar a l’Sredets de Sofia, a Bulgària, a la tornada de les semifinals, i va certificar el passi a la final vencent els búlgars per 1-2. Aquell dia, com a única vegada, els jugadors portaven màniga llarga. A la final davant de la Sampdoria es va tornar a vestir de color blau celeste i es va aconseguir per fi el primer títol europeu amb Meyba, en guanyar els italians per 2-0 i, a més, a la fatídica ciutat de Berna, on el Barça havia perdut la final de la Copa d’Europa el 1961. La maledicció semblava superada, però no va ser així. A la temporada següent, Barça i Milan es van enfrontar a la Supercopa d’Europa i el malson es va repetir. Després de l’empat al Camp Nou, catalans i italians es van veure les cares de nou a San Siro i els Van Basten i companyia van tornar a aigualir-li la festa al Barça amb una victòria per 1-0, i van tornar a renéixer vells fantasmes europeus amb aquesta samarreta blava.

SEGON EQUIPAMENT EUROPEU 1985-1990

Meyba va considerar oportú que el FC Barcelona disposés d’un tercer equipament per als partits europeus, i després del groc i el blau celeste, va ser el torn del vermell. Hi va haver diferents versions tant de samarreta com de pantalons, i malgrat que era l’última opció estètica, es va fer servir més del que sembla per ser als anys vuitanta. El primer model era totalment vermell, incloent-hi els pantalons i les mitges, només adornat amb la sanefa Meyba a les espatlles i amb una reixeta axil·lar blanca, com el dorsal. Es va fer servir només contra el Bayer Uerdingen alemany, en el partit d’anada dels vuitens de final de la Copa de la UEFA 1986-1987, que va acabar amb una victòria barcelonista per 0-2 contra l’equip de l’aspirina.

TERCER EQUIPAMENT EUROPEU 1986-1987

El disseny de la samarreta era un calc de les precedents groga i blau celeste, amb la franja blaugrana vertical. Es va fer servir només a les temporades 1988-1989 i 1990-1991. El Barça va fer servir aquest model per primera vegada davant del Fram de Reykjavík, també amb els pantalons vermells, com les mitges, que, a més, portaven dues franges blanques a la vora.

El Barça iniciava el seu camí europeu cap a la Recopa i aconseguia la victòria per 0-2 a principis de setembre del 1988. A la ronda següent, els vuitens de final, es va enfrontar al Lech Poznan, i després de l’empat a 1 de l’anada, no quedava altre remei que patir davant d’un equip aparentment inferior, però rocós. Així, aquesta vegada el Barça va repetir vestimenta de màniga llarga, a causa del fred polonès, el dia que debutava Valverde amb l’equip de Cruyff. Però l’empat final a 1 va forçar a resoldre l’eliminatòria en els penals i el Barça no va fallar, es va classificar per a la ronda següent i va guanyar el torneig amb la participació d’aquesta magnífica peça. La tercera i última vegada que l’equip va vestir amb aquest model va ser en l’eliminatòria de vuitens de final també de Recopa, però de la temporada 1990-1991, i de nou contra el Fram de Reykjavík islandès. A la tornada van fer servir l’uniforme reserva, amb victòria per 3-0 i certificació del passi a quarts de final. L’equip va vestir igual que el 1988, però aquesta vegada amb pantalons blaus i mitges vermelles.

TERCER EQUIPAMENT EUROPEU 1988-1991

Meyba va fer una tercera evolució d’aquesta samarreta vermella. Aquest model es diferenciava per les marques d’aigua a la franja vertical blaugrana del pit, brillants, i el logotip que portava al damunt, de vellut i amb la paraula Meyba. La reixeta de l’axil·la va passar a ser de color blau fosc i el logotip de Meyba es va inserir al dorsal. En definitiva, podem dir que es va vestir una samarreta vermella en cinc ocasions, modificada tres vegades. Aquest model es va fer servir només a la temporada 1990-1991, en l’anada dels vuitens de final, també de Recopa, i de nou contra el Fram de Reykjavík, amb victòria culer per 1-2 en terres escandinaves. El model es va fer només en màniga llarga, i s’intueix que el van dissenyar tenint en compte el fred islandès.

TERCER EQUIPAMENT EUROPEU 1990-1991

La temporada 1990-1991, el club va acceptar viatjar al Japó per disputar un parell de partits corresponents a la minigira nipona contra una selecció de la Lliga d’aquell país; era la primera vegada que el Barça trepitjava terres japoneses. L’acord comercial implicava que el club blaugrana havia de fer publicitat a la samarreta, però Núñez no estava disposat a tacar-la, així que es va decidir utilitzar el segon equipament, la celeste. Els japonesos van imprimir el logotip JAL (Japan Airlines) en pelfa en els dos partits, que van acabar amb victòria celeste (4-2) i empat (1-1). Els ingressos d’aquella gira van servir per finançar el fitxatge de Ronald Koeman, que havia aterrat feia uns mesos per l’escandalosa quantitat de 780 milions de pessetes (gairebé 5 milions d’euros de l’època).

Finalment, el Barça va tornar a repetir vestimenta a la final de la Recopa d’Europa de la temporada 1990-1991, que l’enfrontava al Manchester United de Sir Alex Ferguson. La peculiaritat d’aquella final va ser la inclusió del logotip Meyba al dorsal, cosa que ja s’havia fet amb la samarreta blaugrana i amb la vermella, però amb la celeste només es va fer aquesta vegada. La final, però, va ser el súmmum de les malastrugances: es va perdre una altra final europea amb el color celeste i a més, els dos gols que donaven el títol als diables vermells els va marcar Mark Hughes, que havia deixat poc abans el club blaugrana. Després de perdre tres finals europees de quatre, Meyba va decidir canviar de nou el color per a la temporada següent, la de 1991-1992.

SEGON EQUIPAMENT EUROPEU 1990-1991

Aquest va ser l’últim disseny blaugrana de Meyba. Després de set anys amb un únic model, es va adequar la samarreta als nous temps. Per això, es va canviar el teixit, més brillant i amb multitud de franges fines que reflectien llampades blaugrana. El logotip del pit va passar de cosit a imprès i amb el nom de la marca sota el logotip. El dorsal també va quedar corporativitzat. Aquesta peça va quedar invicta a la Lliga: dues temporades, dos títols. Amb aquesta samarreta es va iniciar el millor cicle del Dream Team. En el record culer queden grans moments com la golejada a la Catedral per 0-6, amb hat-trick de Stòitxkov, durant la temporada 1990-1991, o bé la victòria amb el Madrid al Camp Nou, amb el famós autogol de Spasić. En la temporada 1991-1992 també es van aconseguir grans efemèrides, com la Supercopa contra l’Atlètic de Madrid per un global de 2-1 (0-1 i 1-1), l’espectacular 0-4 de gols i joc a Riazor contra el Superdepor o el 2-0 enfront de l’Athletic de Bilbao a l’última jornada de Lliga que, combinada amb la derrota del Madrid a Tenerife, donava al FC Barcelona el segon títol de Lliga consecutiu.

També a Europa va donar grans alegries al barcelonisme, perquè va ser el model amb el qual es va aconseguir vèncer per 2-1 el Benfica al Camp Nou, cosa que va suposar l’accés de l’equip a la final de la Copa d’Europa del 1992. Després de la victòria de Londres, Meyba va decidir posar la fi a la seva relació amb el FC Barcelona amb una edició especial per als aficionats, que incloïa la inscripció brodada al pit per recordar la primera Copa d’Europa aconseguida pel Barça.

PRIMER EQUIPAMENT 1990-1992

El quart color escollit per Meyba com a visitant va ser el taronja, que va passar a formar part de la història culer. En la darrera temporada en la qual va vestir el Dream Team, Meyba va crear un disseny nou. Van canviar de lloc les franges blaugranes i es van afegir les marques d’aigua de Meyba per tota la samarreta. Els pantalons i les mitges també eren taronges. El club continuava perseguint el seu gran somni i finalment ho va aconseguir amb el color taronja. Però abans d’arribar a Wembley, el club va disputar dos partits amb aquest model. Es va estrenar amb el Hansa Rostock, amb una derrota per 1-0 als setzens de final. No hi feia res, perquè a l’anada havia guanyat folgadament per 3-0.

A la ronda següent la van tornar a portar en el partit de tornada amb el Kaiserlautern alemany, que havia perdut a l’anada al Camp Nou per 2-0. Se sabia que els blaugrana, uniformats de taronja, patirien a l’infern vermell del Fritz Walter Stadion, però el que va succeir no estava previst. El Barça es va veure superat físicament per la piconadora alemanya, que, empesa per l’afició, va provocar una pluja de gols fins a arribar al 3-0 que capgirava l’eliminatòria. En la memòria col·lectiva culer va quedar la retransmissió a TV3 de Lluís Canut i Pere Escobar, que intentaven mantenir els ànims culers malgrat la desfeta que s’albirava. Quan tot semblava perdut, una falta llançada per Ronald Koeman des del centre del camp i un cop de cap de José Mari Bakero va enviar la pilota al fons de la porteria, amb el consegüent èxtasi del barcelonisme.

SEGON EQUIPAMENT EUROPEU 1991-1992

Curiosament, la samarreta utilitzada contra el Hansa Rostock i el Kaiserlautern era diferent de la que es portaria a Wembley. El model era gairebé idèntic, però el taronja de les eliminatòries prèvies era més carabassa, brillant i de màniga llarga, mentre que per a la gran final només es va fer servir la màniga curta, i el color era una mica més apagat i taronja.

Després de l’heroica gesta a Alemanya amb el Kaiserlautern, el Barça va anar passant rondes fins a arribar a la gran final, disputada a Londres contra el campió italià, la Sampdoria de Vialli i Mancini. Els dos clubs van disputar el duel final amb les seves samarretes de reserva. Va ser un partit carregat de tensió pel pes de la història, ja que finalment un dels dos clubs es proclamaria campió d’Europa i, malgrat que els dos equips van tenir ocasions clares de gol per endur-se el títol, el partit va acabar 0-0. En el minut 111 de pròrroga, Ronald Koeman va passar a la posteritat en marcar de falta un gran gol des de fora l’àrea. Amb aquell gol, no només es trencava la maledicció del club a la Copa d’Europa, sinó també la mala sort de Meyba en aquesta competició. Enrere quedaven els patiments amb els dissenys de color groc o celeste. El taronja va passar a la història culer com el color de la victòria a la primera Copa d’Europa del FC Barcelona.

SEGON EQUIPAMENT EUROPEU 1991-1992

Amb Kappa no només va arribar el canvi de marca, sinó també la revolució de les samarretes modernes. El primer model va ser trencador, amb colors més vius que mai, exaltació del logotip de la marca per tota la samarreta i la gran polèmica del moment: una franja blanca a les espatlles i als laterals del pantaló que va provocar un escàndol en el terreny mediàtic i social. La marca italiana va recuperar el dorsal de pelfa en les dues primeres campanyes, i per a la temporada de 1994-1995 es va fer un pas més enllà amb el dorsal sublimat. Es va fer servir en totes les competicions durant tres temporades: 1992-1993, 1993-1994 i 1994-1995, i es van guanyar dues lligues (1992-1993 i 1993-1994) i les Supercopes de 1992-1993 i 1994-1995.

Són molts els moments viscuts amb aquesta samarreta: la cua de vaca de Romário a Alkorta en el 5-0 del 1994; els espectaculars partits contra l’Atlètic de Madrid amb molts gols; les lligues guanyades a Tenerife l’any 1993 i contra el Superdepor el 1994, o la remuntada a la Champions amb el Dinamo de Kíiv per 4-1 el 1993.

PRIMER EQUIPAMENT 1992-1995

Entrem en la dimensió fantàstica. Kappa va continuar evolucionant en el món de les samarretes esportives i per als partits europeus va uniformar l’equipament amb peces especials. Com a campió d’Europa que era en aquell moment, el Barça va disputar la Supercopa d’Europa amb el Werder Bremen alemany i la Copa Intercontinental contra el São Paulo de Raí amb la Copa d’Europa brodada sobre l’escut. En l’aspecte tècnic, aquesta peça era de teixit més gruixut que l’habitual de la Lliga, portava les marques d’aigua de l’escut reflectides a la samarreta i els logotips Kappa en blanc sobre una franja vermella a les espatlles i els laterals del pantaló. El dorsal era de pelfa gruixuda i estava enganxat. Aquest disseny està considerat una obra d’art molt buscada entre col·leccionistes de les samarretes del FC Barcelona.

Kappa va entrar al club en ple Dream Team i això va fer que poguéssim gaudir de moments inoblidables amb grans dissenys de samarretes, com aquesta. Malgrat que no es va poder guanyar la Copa Intercontinental, que hauria estat la cirereta del pastís per a l’equip de Cruyff, sí que es va trencar una altra barrera històrica: la Supercopa d’Europa. L’equip ho havia intentat amb Mont-halt el 1980 i també amb Meyba el 1980, el 1983 i el 1990, sense èxit, però l’any 1993 amb el Werder Bremen, per fi es va sumar un altre títol europeu al palmarès del club i per primera vegada va ser amb aquesta preciosa samarreta.

PRIMER EQUIPAMENT EUROPEU 1992-1993

Durant la temporada 1993-1994 es va utilitzar sobretot el model intercontinental per lluir els colors del club en els partits de Champions League, però tenien algunes diferències respecte de la predecessora. Van desaparèixer les marques d’aigua i el dorsal va passar a ser a vegades sublimat i a vegades serigrafiat. També es va implantar el pegat de la Champions cosit a la màniga esquerra, que era quadrat, de tela i amb el logotip de la màxima competició continental brodat en negre.

El Barça va estrenar aquest model a la lligueta de la Champions, en els partits amb el Galatasaray, el Mònaco i l’Spartak de Moscou (abans havia eliminat el Dinamo de Kíiv i l’Àustria de Viena amb el model de Lliga a setzens i vuitens de final). Com a primer de grup es va enfrontar, ja en semifinals, a partit únic al Porto al Camp Nou, amb el mític gran gol de Koeman des de fora de l’àrea, que li va donar accés a la segona final de Copa d’Europa en tres anys. Curiosament, a la final, disputada a Atenes, el club blaugrana no va lluir el pegat de la Champions, i aquest va ser l’únic partit en què va competir sense l’icònic distintiu. Sense aquest emblema, el Barça va sucumbir davant del Milan d’Arrigo Sacchi per un contundent 4-0, en una final per oblidar, perquè no només van haver de patir per la derrota, sinó que a més, tècnicament, el Dream Team va acabar la seva etapa gloriosa a l’estadi grec. Va ser l’única vegada que el club va disputar una final de Champions amb indumentària de la marca Kappa, i hauria estat meravellós poder veure l’equip de Cruyff aixecar l’orelluda amb aquell preciós model de samarreta.

PRIMER EQUIPAMENT EUROPEU 1993-1994

Per al segon equip, Kappa va escollir un verd suau adornat amb detalls blaugranes a la samarreta i als pantalons, i la mateixa franja blanca a les espatlles. El dorsal, com a la samarreta blaugrana, era de pelfa encolada a la samarreta. Curiosament, en els tres anys que es va mantenir aquest model, no es va fer servir mai en partits de Lliga o Copa, només en els partits de la Champions i, dels dos únics partits en què es va portar aquesta peça, només un va ser a casa. Va ser el 16 de març de 1994 durant la lligueta de Champions contra l’Spartak de Moscou. El Barça va golejar els russos per 5-1 amb la samarreta visitant i amb el pegat de Champions invertit al de la samarreta blaugrana, és a dir, fons negre i lletres brodades en blanc. L’altre partit també va ser durant la lligueta 1993-1994, en la visita a Mònaco, que va acabar amb victòria barcelonista per 0-1.

SEGON EQUIPAMENT EUROPEU 1993-1994

Aquella temporada de 1994-1995 la UEFA va instaurar una normativa que prohibia lluir excessos de publicitat a les samarretes. Així, la samarreta Kappa, que portava el logotip de la marca italiana per tota la seva samarreta, va veure reduït el disseny a només el logotip del pit. Aquesta variació va convertir aquests dissenys (n’hi va haver uns quants) en autèntiques rareses, molt valorades pels col·leccionistes, perquè no es van vendre a les botigues i, per tant, tenir-ne una significava tenir una de les samarretes més boniques no només de Kappa, sinó de tota la història del club. Com que encara no hi havia res consolidat, podíem trobar-nos samarretes amb dorsal serigrafiat i altres amb dorsal sublimat. A la Champions d’avui dia només es llueixen dos tipus de pegats a la màniga, l’StarBall i el commemoratiu, que només duu el campió de l’edició anterior, però al començament, la UEFA tenia diferents dissenys per als clubs. Com hem vist, el Barça va lluir el blanc i negre a la samarreta de la temporada 1993-1994, i a la de 1994-1995 se’n van utilitzar dos de més evolucionats, durant la fase de grups. Un era l’icònic d’estrella, que va fer servir amb el Galatasaray a casa i contra el Göteborg, a fora. L’altre, quadrat en blanc i negre, que també era espectacular, es va dur en l’última exhibició del Dream Team, amb Stòitxkov i Romário en el 4-0 contra el Manchester United, a Istanbul amb el Galatasaray i contra el Göteborg al Camp Nou.

PRIMER EQUIPAMENT EUROPEU 1994-1995

Aquesta samarreta va canviar alguns detalls de la que era habitual en la lligueta per als partits de Champions. Presentava un blau més lilós i un vermell més rosat, tenia un coll diferent, així com el pegat de la competició, que era platejat i negre. El dorsal anava sublimat amb el logotip de la marca a la part inferior. Aquesta peça va ser l’èxtasi de les samarretes Kappa europees, tant en color com en disseny, insuperable. Aquest model tan vistós estava destinat a fer-se servir a la fase final de la Champions League i es va estrenar en els quarts de final amb el PSG de Weha, Ginola i companyia al Camp Nou, amb empat a un gol. El destí va fer que el Barça no passés de ronda, perquè vivíem els darrers espeternecs del Dream Team de Cruyff, però hauria estat extraordinari poder guanyar la Champions League amb aquesta exquisida samarreta.

PRIMER EQUIPAMENT EUROPEU 1994-1995

Aquesta samarreta era pràcticament la mateixa que la de la temporada 1993-1994, però amb l’aplicació de la normativa UEFA i, per tant, sense les marques d’aigua ni els logotips a les mànigues. També canviava el dorsal, que va passar a ser serigrafiat o sublimat, segons el partit. Amb els emblemes de la competició va passar el mateix, es va utilitzar tant el d’estrella com el quadrat de color plata i negre.

Aquestes limitacions de la UEFA convertien aquestes samarretes Kappa en úniques i, si a més hi afegim els diferents pegats de la competició, encara més. Aquest model, amb pegat d’estrella i dorsal serigrafiat en pintura, només es va dur contra el Manchester United, a Old Trafford. Amb el PSG es va tornar a fer servir aquesta samarreta de reserva, però amb el pegat quadrat i el dorsal sublimat. Vivíem uns temps en què la UEFA provava diferents emblemes i distingia les samarretes com no s’ha vist mai en la història de les samarretes, no només del Barça, sinó també del futbol en general.

SEGON EQUIPAMENT EUROPEU 1994-1995

Des del nostre punt de vista, aquest va ser el model de Lliga i Copa més bonic i més treballat mai creat per la marca italiana. Aquesta samarreta és una mescla de modernitat en el disseny i la integració dels colors, amb la part més clàssica al coll i les mànigues. És una evolució de la primera Kappa, però amb més detalls. El teixit era més transpirable, tenia més complexitat en el disseny dels colors i les franges a les espatlles i els laterals dels pantalons, un coll més resistent i els elements més ben distribuïts. El dorsal sublimat va quedar definitivament incorporat a la samarreta i va aparèixer una de les grans novetats en la història de les samarretes del Barça: el nom del jugador juntament amb el dorsal. Això era una cosa que ja es veia al Mundial des del 1994, però va trigar una mica més a instaurar-se en l’àmbit dels clubs. Durant la primera campanya (1995-1996), el nom apareixia de color blau dins d’un rectangle blanc, mentre que en la temporada següent el nom lluïa més ben integrat, en color blanc i perfilat amb blau, igual que el dorsal. Un altre gran detall va ser l’aparició del logotip de la Lliga a la màniga dreta. Els pantalons feien joc i les mitges eren de ratlles, amb una visió de conjunt molt completa i visual. El primer any en què es va vestir aquest model, el club vivia moments baixos, com la derrota a la final de Copa de 1996 contra de l’Atlètic de Pantić, ja sense el mestre Johann Cruyff.

PRIMER EQUIPAMENT 1995-1996