BUSCANT EN BIO

Williams Silvio Modesto va ser un jugador brasiler del Barça fitxat del Terrassa a finals dels anys setanta, que va formar part de la plantilla de la Recopa del 1979 amb la llegendària final de Basilea davant el Fortuna de Düsseldorf. El davanter de color va ser l’excusa que va trobar el president Josep Lluís Núñez per canviar de proveïdor de la indumentària del primer equip. A l’inici de la nova dècada, es va abandonar la confecció artesanal que oferia Deportes Martín, que tenia una cèntrica botiga situada en plena plaça Urquinaona i era copropietat de l'exjugador Mariano Martin, els gols del qual van evitar el descens a Segona en derrotar el Reial Múrcia a la promoció amb un hat trick, a més de ser el primer pitxitxi blaugrana. Tenia com a soci un defensa tan expeditiu com Benito, els fills del qual avui dia mantenen la propietat del negoci, ara traslladat a la Rambla Catalunya. El club havia rebut una suculenta oferta de l’empresa catalana Meyba, fundada a Terrassa per Josep Mestre i Joaquim Ballber, els quals havien donat nom a la marca amb la primera síl·laba dels seus cognoms respectius, que estaven a punt de fer realitat el seu somni d’esdevenir els proveïdors dels equipaments esportius de totes les seccions de l’entitat. Tanmateix, l’acord havia de ser ratificat per l’Assemblea anual de socis compromissaris. I aquí, davant la controvèrsia que s’estava generant, va aparèixer el Núñez més persuasiu, assegurant que “necessitem les samarretes més vistoses, perquè amb les actuals, quan s’amaren de suor, els jugadors em diuen que en els partits de nit no veuen Bio per passar-li la pilota”. El president no va poder ser més convincent i d’aquesta manera, dues temporades més tard, el Barça ja lluïa al costat esquerra de les seves samarretes la M, el logotip de Meyba, just fins després de guanyar la primera Copa d’Europa el 20 de maig de 1992 a l’antic estadi de Wembley, amb un gran gol de falta de Koeman en el minut 112 de la pròrroga de la final contra la Sampdoria.

Anteriorment, Deportes Martín havia substituït un altre establiment amb tradició al carrer del Carme, la Samaritana, que va obrir les seves portes el 1899; va ser la primera botiga que venia roba esportiva a la ciutat, en ple cor del Raval, i exhibia als seus aparadors totes les indumentàries dels equips de Primera, una delícia per a un servidor. Per bé que la meva primera samarreta blaugrana no arribaria fins als onze anys, i va ser gràcies a la generositat dels Reis d’Orient, després de molt de temps d’aprofitar les del meu germà gran Jaume, que malgrat que sentia tan poc interés pel futbol, gaudia dels privilegis de ser l’“hereu”. Directe des de tot un clàssic dels comerços esportius de Barcelona com “Can Sibecas”, em va arribar el preuat regal i de propietat completa.

De samarretes del FC Barcelona n’hi ha hagut moltes al llarg dels seus cent vint-i-cinc anys d’història i això és el que ens mostra en aquest llibre únic Roger Cruz Fernández, un apassionat col·leccionista que ha trigat vint anys a reunir les dues-centes samarretes diferents que ha vestit el Barça. Començant per una rèplica exacta de la fundacional que va vestir Hans Gamper i aquell entusiasta grup de futbolistes en potència, la majoria estrangers, convocats pel suís per mitjà d’un anunci publicat a la premsa.

Els colors blaugrana són el denominador comú d’aquesta rigorosa recopilació d’indumentàries, però no serà fins a partir del 1961, a la maleïda final de la Copa d’Europa, la dels pals contra el Benfica al Wankdorf Stadium de Berna, amb la samarreta que va vestir el brasiler Evaristo de Macedo amb el dorsal 9, que totes les peces són originals. A partir d’aquí, podem contemplar joies autèntiques, com la de color taronja de Kaiserslautern que va lluir Guardiola amb el 7 a l’esquena o la que va suar Stòitxkov en la històrica final de Wembley, la de la primera Copa d’Europa el 1992. Així, la gran majoria de cracks que en els últims seixanta anys han defensat els colors del Barça en els seus diversos colors, tenen el seu espai en aquest magnífic recopilatori. Cruyff, Rexach, Maradona, Schuster, Koeman, Laudrup, Romario, Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Messi, Xavi, Iniesta, Neymar, Lewandoski i moltes altres estrelles del firmament blaugrana, tots tenen cabuda en aquest museu publicat que segur que enamorarà el lector que hi podrà escollir la seva samarreta preferida.

Pel que es refereix a mi, jo em quedaria amb aquella d’estiu dels anys seixanta, de màniga curta i coll obert en triangle i solapa. La que es va defensar amb sang, suor i llàgrimes d’emoció a la “final de les ampolles”, en la qual el Barça va derrotar el Madrid al mateix estadi Santiago Bernabéu amb un autogol del madridista Zunzunegui. “Temps era temps”, que cantaria un culer universal com Joan Manuel Serrat.