La població conjunta del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà supera per poc els 20.000 habitants, una xifra que representa el 0,27% de la població catalana. Si mirem el producte interior brut de les dues comarques, només suposa 449 milions d’euros l’any 2020, que significa el 0,20% de l’economia de tot Catalunya. Si analitzem aquests dos indicadors, ja ens podem fer una idea del pes econòmic i poblacional dels Pallars respecte al país sencer. Sort que la quantitat, sovint, no és el més important, sinó que en realitat el que verdaderament importa és valorar les oportunitats econòmiques i socials del lloc on és viu. Si observem els darrers decennis, els Pallars han viscut alts i baixos conjunturals. Sigui com sigui, l’aigua, l’agricultura, la ramaderia, el turisme i, darrerament, l’agroindústria són els principals vectors que marquen l’evolució del seu creixement.
Per entendre la transformació econòmica del darrer segle en aquestes dues comarques cal situar-nos en els primers anys del segle XX. En el període que va de 1910 a 1935 s’inicia una etapa nova, caracteritzada per una transformació econòmica i social sense precedents per als habitants del Pallars Jussà i el Sobirà. Tot i així, la situació geogràfica de les dues comarques queda lluny del nou ambient fabril que defineix l’inici de segle a moltes ciutats catalanes. La gran distància d’aquestes terres fins a les zones més poblades del Principat, agreujada per les nul·les o deteriorades comunicacions viàries, representa un hàndicap per a la població de la comarca, que, durant segles, ha subsistit gràcies a l’activitat agrícola i ramadera.
Però les coses canvien durant el primer quart de segle. Als Pallars parlar d’aigua és parlar de vida, perquè els rius i els embassaments constitueixen durant dècades l’essència de la seva economia. Això queda ben palès quan, al començament del segle passat, aquest bé tan preuat fa possible la creació de l’energia que necessita la potent indústria barcelonina. D’aquesta manera, el Pallars Jussà es converteix en un punt estratègic per al país, perquè a la Vall Fosca és on es construirà la primera gran central hidroelèctrica de Catalunya, la de Cabdella. L’encarregat de posar en marxa aquest complex energètic al nord del Jussà és el grup Barcelona Traction, Light and Power, més coneguda com «La Canadenca», fundada per l’enginyer Frederick Stark Pearson.
L’any 1913 s’inicia també la construcció del pantà de Sant Antoni, a tocar de Tremp, Salàs, Talarn i la Pobla de Segur. Les obres les porta a terme l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de «La Canadenca». En aquest cas, cal dir que una de les poblacions més afectades positivament és Vilamitjana, perquè és on resideixen bona part dels obrers mentre dura la construcció de la presa. L’any 1935 també es posa en marxa l’embassament de Terradets, aigües avall de la Noguera Pallaresa.
A conseqüència d’aquests esdeveniments econòmics, la comarca entra en una gran transformació, perquè s’obren noves carreteres i es creen colònies per als 4.000 treballadors que arriben de les comarques properes o d’indrets més llunyans. Venen per les condicions laborals que representa aquest nou mercat de feina. També coincideix amb la proliferació del vehicle i, sobretot, de camions, vitals per poder desenvolupar les grans infraestructures hídriques a la zona. A tall de curiositat, el trinomi format pel transport mecanitzat, les noves vies de comunicació i la realització de grans obres accelera la presència de fotògrafs en aquestes contrades. Volen immortalitzar el patrimoni natural i cultural de la zona i donar fe també de l’evolució econòmica. Així doncs, el Pirineu, en general, i els Pallars, en particular, cada cop tindran més interès arreu.
A partir d’aquells anys, l’energia esdevé el principal sector econòmic d’unes comarques que es troben molt allunyades de les zones més habitades. Allunyades i en certa manera aïllades, perquè els ports de muntanya i les carreteres estretes i perilloses es converteixen en una dificultat afegida per al transport i l’impuls industrial que sí que viu la capital catalana i altres ciutats grans de casa nostra. Mentrestant, el cereal de secà, el farratge i els trumfos conformen una part de l’agricultura del Jussà, mentre que la ramaderia, sobretot la de vacum de carn i de llet, són la base del Sobirà.
Però les grans infraestructures tiren endavant. Després de la Guerra Civil Espanyola, una de les principals necessitats és la demanda de ciment per fer front al boom de la construcció. Aquest és el cas de la fàbrica de Xerallo, situada en un poblet del municipi de Sarroca de Bellera (Pallars Jussà). L’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER) la posa en marxa el 1951 fins que abaixa la persiana vint-i-dos anys després. Aquesta cimentera s’ubica en aquest indret perquè es troba a tocar de les pedreres calcàries de les quals s’extreu la matèria primera. També és a prop de les mines de Malpàs, d’on s’aprofita el carbó de combustible per als forns de la fàbrica. El principal objectiu d’aquesta empresa és abastir de ciment de qualitat les obres hidràuliques de la Ribagorça, com ara l’embassament de Santa Anna, Canelles i Cavallers. Però aquest material constructiu també es destina a altres grans obres de la conca de l’Ebre, com són les de Casp, Mequinensa i Riba-roja. Durant el punt àlgid de producció, Xerallo produeix 200.000 tones a l’any. Entre les mines de Malpàs —que aleshores formava part del Jussà i ara de l’Alta Ribagorça—, i la cimentera es dona feina a uns 400 treballadors, que resulta, per a molts, una riquesa afegida per a la comarca.
I donant un cop d’ull a la història econòmica dels Pallars, també cal citar la importància del patrimoni cultural. Per exemple, les esplèndides obres del romànic de la Vall de Boí i el balneari de Caldes de Boí, que du a terme una ampliació de les instal·lacions el 1951, un any després d’arribar-hi la nova carretera. Cal recordar, però, que amb la constitució de l’Alta Ribagorça, l’any 1987, aquests dos enclavaments ja no formen part del Pallars Jussà. Tanmateix, si fins llavors són un focus turístic de primer nivell per a la comarca, ara encara han guanyat més protagonisme des que l’any 2000 la UNESCO aprovà la inscripció d’aquestes esglésies a la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat.
I parlant d’entorns magnífics, l’any 1955 es fa la declaració del parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’únic parc nacional de Catalunya, que suposa una gran notícia per a aquestes comarques. Una superfície que abasta 105 quilòmetres quadrats d’alta muntanya on s’aprecia l’aigua de rius, cascades, estanys, valls glacials i gairebé 200 llacs de muntanya. És una de les joies de la corona del Pallars Sobirà, perquè ara atreu més de 500.000 visitants cada any. Aquest espai natural, doncs, és una altra gran atracció per als Pallars, perquè la seva promoció suposa una acceleració del sector serveis pel que fa a les fondes, hotels, restauració o transports, subsectors ben necessaris per fer front a l’augment de visitants.
El patrimoni natural, cultural i històric cada cop és més atractiu per al turisme, que, de mica en mica, augmenta la seva presència. L’auge d’aquest sector, de fet, va en paral·lel amb la disminució de l’activitat agrícola i ramadera, que fins llavors lidera l’economia d’aquestes contrades. A més, a les portes dels anys setanta, irromp un altre sector, que també tindrà el seu pes, sobretot, durant l’hivern: les estacions d’esquí del Pallars, animades per l’èxit de Baqueira Beret, inaugurada l’any 1964 a la Val d’Aran, a so de bombo i platerets.
Llessui, Espot i Port Ainé, cadascuna amb característiques i sorts diferents, suposen una empenta per atraure més visitants, encara que les dificultats no triguen a aparèixer, entre altres coses, per la competència de les pistes de la Val d’Aran, Andorra i Osca. L’any 1966 es posa en marxa la pista d’esquí de Llessui, gràcies a l’impuls dels germans Sagalàs i de l’empresària pallaresa Flora Cadena Senallé, filla de Rialp, i amb el suport de diversos socis del Pallars. La precipitació a l’hora de dur a terme els estudis tècnics preliminars, així com la mala orientació de les pistes i el vent, que obliga molts dies a tancar els remuntadors, auguren els números vermells; entre altres motius, aboquen l’estació al seu tancament vint anys després.
L’any 1967-68 neix Super Espot, a tocar del parc nacional d’Aigüestortes. Durant els més de 55 anys d’història, l’estació ha passat per diverses mans, fins que el 2011 Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) es converteix en el nou titular. Això suposa entrar en una etapa de noves inversions que asseguren la viabilitat del complex hivernal, que disposa de 20 quilòmetres esquiables i 1.000 metres de desnivell.
Super Espot, malgrat les dificultats per la manca de neu suficient algunes temporades, es manté ferma, igual com Port Ainé, fundada per Josep Mesegué el 1986-87 i ara també propietat de FGC. Precisament el seu fundador va rebre un homenatge l’any 2017, coincidint amb el 30è aniversari de la posada en marxa de les pistes d’esquí situades en una zona privilegiada sota el Pic de l’Orri (2.440 m). Cal dir també que l’any 1991 es posa en marxa l’estació d’esquí de Tavascan, oficialment anomenada Estació d’Alta Muntanya Tavascan Pleta del Prat, que pertany al terme municipal de Lladorre.
Una de les conseqüències de l’obertura d’aquests complexos per poder esquiar al Pallars dona pas a un altre tipus d’activitat a l’aire lliure, el ràfting, que es posa de moda a partir de la dècada dels vuitanta i fins a l’actualitat. Aquest descens amb barquetes per les aigües braves de la Noguera Pallaresa es du a terme principalment entre Llavorsí i Sort. L’esquí i les experiències esportives practicades en els rius propicien l’augment de més iniciatives empresarials creades per poder allotjar adequadament els nous visitants.
Ben segur que aquests dos tipus d’activitats han ajudat a alentir la despoblació dels Pallars, una xacra molt estesa a les comarques pirinenques en general i als Pallars en particular els darrers decennis. A tall informatiu, les dues comarques sumen uns 30.000 habitants l’any 1960 —uns 20.000 el Jussà i 10.240 el Sobirà—, mentre que l’any 2022, el nombre total de persones és de 20.400. Una conclusió evident és que en 62 anys aquestes contrades han perdut una tercera part dels seus habitants. Ara bé, aquí caldria descomptar unes 3.500 persones que han canviat de comarca, després d’integrar-se a l’Alta Ribagorça a partir de la seva creació. Tot i així, el degoteig poblacional és molt gran. De fet, hi ha una causa que hi contribueix decididament. Es tracta de l’arribada de la mecanització al camp, amb la irrupció del tractor com a peça central i amb tots els nous estris necessaris per treballar la terra. Això provoca, d’una banda, la utilització de menys mà d’obra per a la pagesia, un fet que implica que molts cabalers hagin de marxar a altres indrets a buscar-se la vida. A més, els petits productors també es veuen obligats a emigrar, perquè ni tan sols els surt a compte l’adquisició de la nova maquinària agrícola, pel seu elevat cost, en ser propietaris d’extensions de terra molt petites.
La caiguda de la població té conseqüències, perquè l’abandó d’un poble és alguna cosa més que la marxa de la seva gent. Suposa en molts casos deixar caure la casa i deshabitar les masies, que han esdevingut un nucli organitzador i unes empreses familiars agroalimentàries molt eficients per a l’economia rural a Catalunya els darrers segles. A més, també comporta deixar les terres de conreu ermes, la desaparició d’oficis i el trencament de famílies senceres. I el pitjor de tot és que es talla la possibilitat que els descendents puguin seguir exercint un modus vivendi en la seva comarca, tal com ho han fet els seus avantpassats. Això, sens dubte, aboca a la decadència econòmica, perquè desapareixen les perspectives de progressar i donar una vida millor a les generacions posteriors. A més, com menys població, menys empreses, i, per tant, menys riquesa i possibilitats d’emprendre nous projectes.
Seguint amb aquesta línia argumental, el Pallars Jussà és una de les comarques més despoblades de Catalunya, conjuntament amb el Sobirà i l’Alta Ribagorça, segons un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut Ramon Muntaner. Partint d’aquesta recerca, només el municipi de Tremp té una quinzena de nuclis de població on no hi viu ningú. Per això, adquireixen més valor encara iniciatives com les d’alguns empresaris i gent de la societat civil que empenyen per crear aquestes estacions d’esquí o noves iniciatives esportives en els rius. L’aigua, doncs, torna a ser rellevant, igual com ja ho va ser en els inicis del segle passat.
Però una comarca no només pot viure de l’aigua, l’esquí, els esports d’aventura, els cereals o la ramaderia, sinó que necessita empreses i indústria d’altres sectors. Els darrers anys del segle passat es produeix un fet que, en un primer moment, passa un xic desapercebut, però que amb el temps se’n veu la rellevància. El celler Vila Corona, amb moltes generacions de tradició vitivinícola, torna a potenciar el negoci del vi a partir del 1993, quan posa en marxa el nou celler a Vilamitjana. Poc temps després, el celler Torres de Vilafranca del Penedès adquireix unes finques a Sant Miquel de Gurb, al terme de Tremp, per plantar-hi vinya d’altura. En aquest cas està situada a 950 metres per sobre del nivell del mar. La decisió es pren per combatre l’augment de les temperatures a conseqüència del canvi climàtic. De fet, la companyia del Penedès busca, per diversos indrets de Catalunya, llocs on abundin temperatures més baixes per al conreu de vinya amb l’objectiu d’alentir la maduració del raïm. Es tria el Pallars perquè es considera que té unes característiques idònies per a aquest objectiu. Poc després, concretament el 2001, el celler Castell d’Encus, propietat de l’enòleg lleidatà Raül Bobet, escull el terme de Talarn i la Vall Fosca per plantar ceps entre 800 i 1.250 metres d’altura.
A partir d’aquí, petits cellers familiars o nous emprenedors de la zona aposten per les comarques dels Pallars per elaborar vins d’altura davant dels efectes del temut escalfament del planeta. Això fa que en només dues dècades el Jussà tingui una dotzena de cellers, molts d’ells iniciats per empresaris joves i amb presència també de dones innovadores. Però el Sobirà tampoc ha volgut quedar-se enrere. El 2006 el Celler Batlliu de Sort, fundat per quatre companys pallaresos, es llança a l’aventura per fer vi en aquestes contrades d’alta muntanya. L’experiència surt bé, fins al punt d’arrossegar, actualment, fins a quatre o cinc iniciatives més en aquesta comarca. El més important és que aquest sector obre la via a la creació de nous llocs de feina relacionats amb el món de l’agricultura, molt diluïda pel lideratge que ostenta el turisme.
Però no només hi ha més cellers i més vinyes els darrers anys als Pallars, sinó que també s’han posat en marxa noves iniciatives empresarials, això sí, bona part d’elles pertanyen al sector de l’agroalimentació. A més dels vinaders, també avança amb força un grupet d’emprenedors que han engegat la producció i la comercialització d’olis de muntanya de qualitat, fins i tot alguns d’ells ja ho fan amb ampolles de disseny destinades als restaurants de gamma alta i al mercat internacional. S’han recuperat varietats autòctones que tenen les seves arrels diversos segles enrere. Fins i tot s’ha creat l’Associació de Productors d’Oli del Pallars, que ja té més de 70 associats que tracten entre 700.000 i 800.000 quilos anuals d’oli premsats a la comarca. A més, una de les peculiaritats és que l’Institut de Recerca Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), que treballa conjuntament amb el programa Al teu gust, aliments del Pallars (www.alteugust.com) i aquesta associació, ja ha definit l’ADN, tant de les oliveres com dels seus fruits, de 27 varietats diferents. Es tracta d’una xifra fora del que és habitual en altres zones productores d’arreu del món, que solen tenir, com a molt, un màxim de sis o set varietats destinades a l’elaboració d’oli. Es considera que sis o set d’aquestes varietats pallareses tenen una qualitat excepcional per a l’elaboració d’aquest condiment alimentari.
D’altra banda, també hi ha diversos productors de iogurts i formatges a les dues comarques pallareses. Amb l’augment de la tendència del consum de productes de proximitat, aquestes petites empreses elaboren i venen tant els iogurts com els formatges de cabra, ovella o vaca. L’ús de la tècnica artesanal, així com la qualitat de la llet, procedent dels animals que pasturen als prats de la vora de l’obrador, posicionen aquests aliments làctics, fins i tot per sobre dels que comercialitzen les grans multinacionals del sector.
No cal dir que aquesta agroindústria de nova fornada apareguda els darrers anys, sumada a les empreses consolidades a la comarca, algunes de caràcter centenari, suposen força llocs de feina. És el cas del sector de la carn, gairebé en la seva integritat ecològica. Per posar-ne un exemple, només tres empreses d’aquest sector donen feina a més de 120 treballadors a la Pobla de Segur.
Després caldria parlar del mercat. Moltes de les empreses agroalimentàries d’aquestes contrades comercialitzen arreu de Catalunya, però una part substancial es queda als Pallars. Això fa que molts visitants, atrets per la natura i el paisatge, les activitats de neu i de riu o el llegat cultural d’aquestes valls, també tinguin en compte l’apartat comercial. És a dir, ja que es fa el viatge et pots emportar algun producte fet a la comarca. Això fa que proliferin petits establiments on es pugui adquirir productes de quilòmetre zero, en definitiva, un tros del Pallars. I no cal dir que gràcies al ressorgiment de noves petites empreses també en surten beneficiats els restaurants, els bars, les fondes, els hotels o les cases de turisme rural, cada dia més nombroses al Pirineu i Prepirineu. Tanmateix, altres empreses més grans del sector de la construcció, de la indústria de la fusta, agències de turisme, hotels, restaurants i promotors i organitzadors de festivals, concerts i actuacions musicals també són imprescindibles per fer rodar l’economia. I tampoc no s’ha d’oblidar la ramaderia i l’agricultura, perquè l’important és que l’economia estigui diversificada, aquí i en qualsevol indret.
El cert és que darrere del Pallars hi ha un món ple d’oportunitats de negoci. A més, hi ha un patrimoni cultural i artístic de primer nivell. Les vinyes d’altura obren un ventall de noves possibilitats per a l’agricultura, que ben segur es poden complementar amb el cultiu més tradicional del cereal. A més, els prats i la pastura són determinants per obtenir l’alimentació de la ramaderia ecològica, de vaca o de corder, imprescindible per millorar la qualitat de la carn i cuidar el medi ambient.
Un altre element vital per continuar amb la normalitat econòmica de les dues comarques és l’arribada d’internet. El desenvolupament i l’estesa de fibra òptica, així com el fet de disposar de la cobertura per a la telefonia mòbil als municipis i nuclis urbans del Jussà i el Sobirà, són determinants per potenciar-ne l’economia. És imprescindible que tots els poblets de la zona estiguin ben connectats. Amb aquestes noves comunicacions es podrà recuperar i guanyar nova població procedent d’altres indrets del país. Avui dia hi ha moltes feines que es poden fer mitjançant el teletreball, només cal una bona connectivitat. La possibilitat de treballar en distints indrets del Pirineu obre les portes a l’entrada de nous residents, i, per tant, de noves professions i feines que, ben segur, complementen el mercat sociolaboral dels Pallars.
La consolidació de les empreses existents, l’aparició de noves iniciatives empresarials, l’empenta dels joves emprenedors i emprenedores o l’aportació que fan les persones innovadores són claus perquè l’economia de les dues comarques avanci. És molt necessari, també, que el paper de les àrees de promoció econòmica de les administracions de la zona acompanyin les primeres passes dels nous projectes. Destaquen iniciatives com les que es desenvolupen en el marc del programa Treball a les comarques tant al Pallars Jussà com al Pallars Sobirà, on les administracions i les empreses cooperen per tirar endavant diverses iniciatives de desenvolupament local, és el cas del programa Al teu gust, aliments del Pallars, impulsat per l’ajuntament de Tremp en col·laboració amb el Consell Comarcal del Pallars Jussà, i Sobirà Dinàmic, un nou projecte de Desenvolupament Local i econòmic del Pallars Sobirà coliderat pel Consell Comarcal i Ajuntament de Sort, que té per objectiu acompanyar a les empreses locals i a les persones emprenedores a desenvolupar les seves activitats econòmiques i a impulsar projectes de desenvolupament econòmic pel territori (www.sobiradinamic.cat).
També ho està fent PallarsActiu, una entitat publicoprivada, que neix fa deu anys amb el propòsit d’influir, promocionar i desenvolupar els interessos econòmics dels Pallars. També és imprescindible fer esment de les Jornades per a l’Excel·lència, unes conferències anuals de referència per a professionals que se celebren des del 2014 a Esterri d’Àneu. Qualsevol entitat o associació que tingui per objectiu l’impuls econòmic i empresarial de les dues comarques sempre serà benvinguda.