Tot ha quedat preciós. Després de veure tot el que ha portat en Garret per decorar l’apartament, dubtava que aconseguíssim arribar a temps a l’hora exacta, però encara queden deu minuts perquè l’Ashley arribi i tot és perfecte i tothom ja és aquí, menys en Cameron, com sempre.
—Segur que arribaven a dos quarts de deu, oi?
—Garret, m’ho has preguntat mil vegades; relaxa’t, cony —li respon la meva millor amiga bruscament. Poso els ulls en blanc i m’apropo a ell fins a posar-li una mà a l’espatlla per donar-li suport.
—Arribarà puntual i tot està perfecte; a més, en l’últim que es fixarà serà en la casa, t’ho asseguro, només tindrà ulls per a tu.
—D’acord, sí, tens raó, Jod.
—Travis, pots emportar-te en Garret i donar-li una cervesa perquè es tranquil·litzi? Ho necessita —li diu la Carly.
—Rei meu, anem a prendre’ns una copa i a parlar de la vida —li diu en Travis posant-li les mans a les espatlles per empènyer-lo passadís avall.
—Gràcies, amor —li agraeix la Carly.
—De res, vida. Jod, saps que en Cameron tindrà un infart quan et vegi, oi? I no crec que la testosterona li doni un cop de mà.
—On hi ha la gràcia, si no? —respon la Carly per mi—. D’aquesta manera no podràs evitar que et mogui el cul —afegeix donant-m’hi una palmellada.
En Travis deixa anar una rialla i jo m’apresso a tancar-li la porta als morros abans de fulminar amb la mirada l’individu que tinc al costat.
—Calia?
—És la intenció, no? Estàs com un tren i quan et vegi només podrà pensar en les mil maneres de provocar-te un orgasme celestial. —Ella m’envolta la cintura amb els braços mirant-me a través del mirall i em fa un petó a la galta—. Estàs genial, totes dues estem genials, i serà una bona festa.
L’any passat vaig descobrir que no tinc bona experiència amb les festes. En una em van intentar violar, en una altra vaig pillar en Cameron fumant marihuana i em va venir un atac de pànic i la següent va ser clau per arruïnar el meu nou començament de relació amb en Cameron. Només vaig anar a tres festes i juro que en vaig tenir prou per a tota una vida.
—És veritat, totes dues estem genials —li dic mirant-nos al mirall.
Porto un vestit negre que se m’adhereix perfectament a la pell, sense tirants i força curt. Als laterals té cinc talls rectangulars que deixen veure la pell i marquen a la perfecció les línies del cos que van des de sota els pits fins just sobre mitja cuixa. Està clar que en Cameron es morirà en veure-me’l posat i un dels seus primers instints serà tapar-me, però m’agrada provocar-lo i aquest vestit és la definició exacta de «soc sexy, soc poderosa, sé que m’estàs desitjant i soc tota teva».
Per contra, la Carly porta un vestit blanc amb lluentons i serrells. Contrasta amb el seu to de pell morena i fa que els cabells ressaltin el doble.
—Noies, l’Ash i la Bridget acaben de picar al timbre —ens comunica en Sam mentre obre la porta.
Totes dues assentim i ens dirigim a la sala d’estar per amagar-nos rere el sofà.
—Que ningú faci soroll fins que encenguin els llums, d’acord? —ens diu a tots en Garret xiuxiuejant, però alçant la veu.
—Tots sabem què hem de fer, calla i amaga’t! —exclama en Travis, i en Garret obeeix.
Tothom es queda en silenci i de seguida sentim unes passes i veus a l’altre costat de la porta.
—Tu saps què li passa a en Garret? Sap que no m’agraden els aniversaris i que els considero dies normals, però és el meu aniversari, Brid, i només l’he vist aquest matí —diu l’Ash a la Bridget mentre obren la porta—. Vivim junts i no l’he vist en tot el dia! No es fan vint-i-un anys cada dia.
—Ah..., ei!
Quan sento la seva veu, el cos se’m tensa. El mataré. El penso matar i, per la cara que fa en Garret de contenir les ganes d’estrangular-lo, ell també ho farà. En Travis li fa un gest perquè es calmi, però en Garret infla les galtes.
—Cameron? Què hi fas, aquí? —li pregunta l’Ashley.
—Crec que he arribat una mica tard o massa aviat, no sabria definir-ho —els diu amb la veu tremolosa.
—On has arribat tard? Què estàs dient?
I de cop, els llums s’encenen i tots quedem al descobert.
—Cameron, et penso matar! —l’amenaça en Garret aixecant-se.
—Per molts anys! —crido en un intent perquè tothom m’imiti, com ho teníem planejat.
—Per molts anys, Ash! —crida la Carly al meu costat, i de seguida tothom s’hi afegeix.
Quan en Garret veu el somriure i els ulls brillants de l’Ashley, s’atura abans de llançar-se contra en Cameron i s’acosta a ella.
—En Cameron ho ha espatllat tot, ho sento... —li diu, però ella no tarda a ajuntar els llavis amb els seus.
—Calla, deixa de disculpar-te. Per això m’has evitat durant tot el dia? —Ell assenteix—. No saps com t’estimo, Garret, no t’ho pots ni imaginar.
—No se t’ha acudit aparèixer en un millor moment, oi? —li diu en Travis a en Cameron, i li dona una empenta quan ell acaba d’entrar.
Vesteix una samarreta d’un grup de música i uns texans negres amb una caçadora també del mateix color. Du els cabells pentinats enrere, té els pòmuls vermells del fred i les galtes cobertes d’una barba incipient. El seu caminar és relaxat i segur. L’únic que em ve al cap és que aquest home increïble, sexy i atractiu és per a mi.
—Vols un bol per a les baves com les altres noies? —em pregunta la Santana.
La fulmino amb la mirada, però quan miro rere les seves espatlles, veig que un grup de noies comencen a riure, a col·locar-se bé els vestits i a fer-li mirades a en Cameron. «És meu i només meu, deixeu de mirar-lo i busqueu-vos una altra presa», els diria la meva part possessiva.
Serro la mandíbula i faig un pas endavant buscant en Cameron, però el passadís que tenia fa un moment per poder observar-lo directament està ple de gent i ell ja no està amb en Travis, sinó que em mira fixament. I juro que durant aquests segons noto com les cames comencen a fallar-me.
M’obligo a caminar cap a on és, però un grup de noies passen davant meu i quan aconsegueixo esquivar-les i arribar on era ell, ha desaparegut. De cop, algú m’agafa fort el braç i m’arrossega fins al passadís solitari. En Cameron m’empeny contra la paret fins que la meva esquena hi queda enganxada i les seves mans, als laterals del meu cap.
—Es pot saber quina mena de pecat he comès perquè em castiguis d’aquesta manera? —gruny mirant-me de dalt a baix fins que torna a clavar els ulls en els meus intensament. Bingo!
—Si estimar-me és un pecat, llavors pots declarar-te culpable —li dic agafant-lo de la samarreta per atraure’l més a mi.
En Cameron tensa la mandíbula i em col·loca una mà a la cintura abans de prémer els seus llavis contra els meus i envair-me la boca amb la llengua.
—I aquest és el meu càstig? Provocar-me fins que em doni un infart?
—No t’estic provocant, només t’ensenyo el que pots o no tenir.
Em mossega el llavi inferior i se separa de mi el mínim per devorar-me el cos amb la mirada.
—El que puc o no tenir? Crec que fa molt de temps que ja et tinc i que ets només meva —diu resseguint-me la pell al descobert.
El recorregut dels seus dits deixa un rastre de pèls de punta. Ric i li agafo la barbeta i l’obligo a mirar-me.
—No, amor meu, jo soc meva i, si vull, em comparteixo amb tu, però únicament amb tu. —En Cameron gruny i dona un cop a la paret estrenyent-se més contra mi i torna a ajuntar les nostres boques.
—Havies de posar-te aquest puto vestit. Ara no només tindré la petita Cameron dura com una pedra durant tota la festa de merda, sinó que acabaré la nit una altra vegada a la presó perquè penso assassinar cada persona que et posi els ulls a sobre i t’estigui despullant en la seva ment, m’és igual el gènere.
—Això vol dir que t’agrada?
—Collons, Jod, de veritat m’estàs preguntant això? El vestit me la pela, només vull arrencar-te’l, tancar-me amb tu en aquest lavabo i enfonsar-me dins teu fins que cridis el meu nom —deixa anar com el pervertit que és, però la idea és tan excitant que les galtes se’m tenyeixen de vermell i una capa de brillantor m’inunda els ulls.
La seva boca torna a la meva i les nostres llengües s’entortolliguen de seguida. Frego la cintura contra la seva mentre ell em ressegueix el cos amb les mans. En un moment tinc la sensació que m’observen i, quan obro els ulls, el mateix grup de noies a què abans s’ha referit la Santana ens estan mirant. Un parell aparten la mirada quan veuen que les observo, les altres tres em fulminen amb els ulls.
—Saps que tens un grup de fans? —li dic a en Cameron separant-me’n un moment.
Ell arrufa les celles i mira de reüll cap a les noies.
—Els ho ensenyes tu o jo? —em provoca.
—Això és cosa meva —li dic, i li agafo la samarreta pel pit obligant-lo a girar-se i a col·locar-se on era jo fa un instant. Llavors em poso entre les seves cames i el beso possessiva, amb intensitat, deixant clar a cada una d’aquelles noies que ell és només meu i que només em vol a mi.
Una vegada deixo de devorar-li la boca, me’n separo i en Cameron somriu. Quan tots dos ens girem cap on eren les noies, han desaparegut.
—Crec que les has espantat.
—És el que pretenia.
—Per cert, t’haig d’ensenyar una cosa —em diu alçant les celles.
—Si són les teves habilitats seductores, n’estaré encantada.
—Per molt que m’agradaria ara mateix, no em refereixo a això, pervertida —diu tocant-me la punta del nas.
Faig una ganyota i poso cara de pena mentre treu el mòbil i m’ensenya un correu electrònic.
—Què passa?
—Llegeix.
—«Benvolgut senyor Daniels, a la Joseph Taylor’s Mathematics Association hem rebut un treball seu de part d’un estimat professor i amic. El seu treball ens ha impressionat i ens agradaria comunicar-li que seria un plaer tenir-lo entre els nostres treballadors. Li oferim una entrevista, posi’s en contacte amb nosaltres per concertar una cita o denegar l’oferta. Atentament, Morgan Joseph» —llegeixo en veu alta.
Parpellejo intentant assimilar el que acabo de llegir.
—Diuen que el treball que vaig fer pot formar part d’un estudi que fa temps que estan investigant i que els han impressionat les meves teories i resultats. Em volen conèixer i que col·labori amb ells.
—Cameron, t’han ofert una entrevista de feina en una de les empreses de matemàtiques més importants del país, felicitats, amor! —crido saltant sobre seu com una coala per abraçar-lo amb força—. M’alegro molt per tu, sabia que et voldrien, ets increïble i la teva ment és increïblement prodigiosa. Estic molt orgullosa de tu. Felicitats, felicitats i felicitats —li dic, i li beso tota la cara.
—Arribo a saber que reacciones així i m’invento un correu cada dia —respon agafant-me les cames perquè no caigui.
—Quan ho has sabut?
—He rebut el correu aquest matí, quan he tornat de córrer, i em moria per veure’t i dir-t’ho en persona.
—T’estimo, enhorabona, et mereixes això i molt més.
Li agafo el rostre amb les mans i el beso dolçament.
—Què passa aquí? Quanta felicitat, sembla un virus! —sento que diu en Travis interrompent-nos.
—Vigila, no et contagiïs —li deixa anar en Cameron.
—Idiotes. Heu de venir a fer la foto.
—Hi hem d’anar? Potser no noten que no hi som —em diu en Cameron, i enterra el cap al meu coll per tornar a besar-lo.
—Ens quedem una estona i després marxem, d’acord?
—Vaaal, però que sàpigues que em serà molt difícil separar-me de tu i, sisplau, digue’m que portes alguna cosa sota el vestit, perquè si no és així penso arrossegar-te fora d’aquest apartament ara mateix —em diu, i la seva veu em fa pessigolles. L’aparto de mi i li ensenyo la tira del tanga—. Així m’agrada.
—A qui li ha d’agradar és a mi, col·lega, però va, anem, després celebrarem la gran notícia.
—Això espero, m’ho deus —diu picant-me l’ullet.
Poso els ulls en blanc, l’agafo de la mà i l’arrossego altre cop a la festa amb la resta de la nostra colla. Una vegada som amb ells, em llanço sobre l’Ash.
—Per molts anys! —li dic abraçant-la amb força.
Ella em torna l’abraçada i em fa un petó a la galta.
—Gràcies i gràcies per tot això, jo...
—Garret, la volies fer plorar o somriure? —el provoca en Cameron. En Garret l’agafa per la samarreta i l’estampa contra la paret—. Era broma, home.
—Aquesta nit te l’estàs guanyant —l’adverteix. En Cameron alça les mans en mode de defensa—. Ets imbècil, ho sabies? —li diu deixant-lo de peu a terra.
—M’ho solen dir —li respon en Cam arronsant les espatlles.
—Ho confirmo, soc la primera que l’hi diu —dic mentre alço la mà.
—Ho veus? —En Cameron torna a mi i m’abraça per l’esquena—. Si ella ho diu, és que és veritat.
—De debò que no sé com el suportes —em diu en Garret.
—Jo tampoc sé com et suporto a tu —li diu l’Ashley.
—Gràcies, amor meu —li respon, i ella li fa un petó a la galta—. Fem la foto? —pregunta, i tots assentim amb el cap.
Una de les noies del club de fans d’en Cameron és qui ens fa la foto i després de fer-ne unes quantes on l’Ashley és al centre amb un barret i una banda d’amfitriona, la festa comença de la millor manera.
En Garret ha pensat en tot, i això també significa un karaoke. I després de cantar Sex Bomb, I Will Survive i Toxic es pot dir que he acabat de perdre tota la vergonya i m’ha deixat d’importar que les persones que no conec em mirin malament. Què importa? Més igual la seva opinió.
És la primera festa universitària en què m’ho passo bé.
De sobte, comença a sonar Call Out My Name de The Weeknd i tinc el gran impuls d’estirar en Cameron del braç i arrossegar-lo al centre de la sala d’estar, on tothom balla sota uns llums de colors. Ell no s’hi oposa quan enganxo la meva esquena al seu pit i li rodejo el coll amb els braços. Les seves mans em ressegueixen la cintura, passant per la panxa i aturant-se en els malucs i estrenyent-me més contra ell. Em frega contra la seva cintura. Lentament, suaument, intencionadament.
En un moment donat, em gira i encaixa les nostres cintures a la perfecció sense deixar de moure’s al ritme de la música, seductora, igual que la seva mirada. Li passo els braços pel coll i li fico els dits entre els cabells. La seva boca frega la meva, molt suaument, i això em provoca una onada d’electricitat per tot el cos i m’encén cada cèl·lula.
—T’estimo —xiuxiueja acariciant-me els llavis amb la seva veu.
—T’estimo.
Ens besem lentament. Jugant a fet i amagar, temptant-nos al ritme de la música. Provocant-nos com només nosaltres sabem fer-ho, sentint-nos i estimant-nos. I de veritat que no sap com l’estimo. Fins i tot em sorprenc a mi mateixa.
Em fa sentir viva, em fa sentir coses que mai havia sentit, però sobretot em fa sentir feliç, afortunada i estimada. No m’imagino una vida sense ell, podria tenir-la, però no ho vull. I no crec que ja res pugui separar-nos, el llaç que ens uneix i la connexió que tenim són vincles tan forts que res, però res del món, podria trencar-los.
—Crec que ja és hora de marxar —em xiuxiueja separant-se de mi.
Assenteixo amb el cap i m’agafa de la mà.
M’acomiado d’en Travis amb un simple somriure quan passem pel seu costat, però no ens aturem a dir adeu als altres. Baixem les escales mig corrent i de seguida arribem al seu cotxe.
—Demà vindré a buscar el teu cotxe, el tindràs abans d’anar a la biblioteca —m’anuncia quan ens asseiem, i jo li responc tornant a unir les nostres boques; però quan intento pujar sobre seu a cavallet, m’empeny fins a fer-me tornar a caure en el seient—. Quieta, fera, abans vull fer una cosa.
—Ara que per fi estem sols, excitats i que podem fer l’amor, vols fer una altra cosa abans? —li pregunto incrèdula.
Engega el cotxe i em deixa un floc de cabells rere l’orella.
—T’agradarà, o això espero. Dona’m el mòbil.
—No conduiràs i parlaràs amb el mòbil borratxo.
—Tu ets la que està mig borratxa, no jo, i ara dona’m el mòbil, com més triguis, més tardarem a tornar a casa.
—Vaaaal —li responc mentre agafo el mòbil de la seva jaqueta i l’hi dono.
Em fa un petó a la galta i marca un número de telèfon.
—Ei, sí, hola, Roxer, ja sé que és tard, però ha de ser ara —li diu a algú.
Arrufo les celles, confosa. Roxer, de què em sona aquest nom? Estic segura que l’he sentit en algun lloc, però no sé on. Potser és un gos, sembla un nom de gos, i si en Cameron està trucant a un gos? Els gossos no poden parlar, en Cameron parla amb els gossos? Crec que l’alcohol m’està afectant molt el cervell.
—Sisplau, has de fer-me aquest favor ara, és urgent. Entesos, gràcies, tio, te’n dec una de molt grossa. Ara venim —diu, i penja el telèfon.
—El Roxer és un gos?
—I el borratxo era jo, oi?
—Sip, on anem?
—A un lloc on he passat molt de temps aquest últim any.
—Joderon —deixo anar reposant el cap al seient.
—Què?
—Tu i jo ens diem Joderon, bé, ens diuen Joderon a totes les revistes. «Jod-» de Jody i «-eron» de Cameron. Junts formem Jod-eron, Joderon. Estic seguríssima que els teus clubs de fans no ens diuen així. Avui he llegit un article sobre nosaltres, deien que érem la nova parella de moda, però que et mereixes algú millor. Bé, no ho deien, però ho insinuaven. I les noies de la festa..., podries tenir qualsevol.
—Però jo et vull a tu, sempre t’he volgut a tu, Jod, a ningú més —m’interromp mirant-me de reüll un moment abans de tornar a fixar els ulls a la carretera—. No hauries de llegir les revistes, no saben de què parlen.
Li dedico un somriure i ens quedem en silenci una estona mentre condueix. No sé per què li estic dient tot això, però de cop i volta m’he sentit insegura. Insegura amb mi mateixa i amb la nostra relació, quan he recordat tot el que diuen sobre nosaltres.
—Joderon —repeteix les meves paraules—. M’agrada força, a tu no?
—Més que Camdy —dic, i ell riu—. Què et semblen Danrier o Briels?
—Em quedo amb Joderon, em quedo amb tu —respon, aparca el cotxe i es gira cap a mi per agafar-me la barbeta. Assenteixo amb el cap i em besa dolçament—. Ja hem arribat —em comunica, i baixa del cotxe.
Faig el mateix, però una ràfega de vent em fa tremolar. En Cameron em posa la seva caçadora i m’envolta amb els braços mentre em porta dins d’un edifici vell. Pugem un parell de pisos i ens aturem davant la porta 2B.
—Aquí m’assassinaràs?
—Sí, et faré ingerir tinta.
—Què? —li pregunto estranyada, però abans que em respongui la porta s’obre i un home totalment tatuat i ple de pírcings ens assassina amb la mirada.
—Bu! —fa, i jo reacciono fent un pas enrere.
Alça les celles, sorprès.
—Ets imbècil, Roxer —li diu en Cameron.
—Tu ets l’imbècil, m’has trucat a les tres de la matinada.
—Que potser estaves fent nones? —En Roxer sospira i obre la porta—. Gateta, ell és en Roxer, el meu tatuador —m’explica fent desaparèixer la part de mi que el creia un assassí. Obro els ulls i assenteixo amb el cap, una mica confosa. No tinc ni idea de per què m’ha portat aquí—. Entrem o què? —li diu a en Roxer.
Ell assenteix amb el cap i ens deixa passar.
En Cameron em condueix per un passadís fins a arribar a una sala amb un llit de fisioterapeuta, però amb una taula plena d’agulles. M’empasso la saliva quan veig la quantitat de mides, i m’abraço al cos d’en Cameron. Ell m’acaricia el braç i em fa un petó als cabells per calmar-me.
—Eh, no passa res. En Roxer és inofensiu.
—Sí, sobretot quan no em molesten a altes hores de la matinada.
—Pots deixar de ser gilipolles? Gràcies.
—Què serà aquesta vegada, mademoiselle? —li pregunta en Roxer.
—Què estem fent aquí? —li demano a en Cameron.
—Un tatuatge —respon deixant-me anar per treure’s la samarreta.
—Què? Ara? —Faig uns ulls com unes taronges, incrèdula—. No pots dir-ho de veritat, estàs de conya, oi, Cameron?
Però quan en Roxer s’asseu a la cadira i en Cameron al llit, veig que no és broma.
—M’has portat fins aquí perquè et vols tatuar no sé què a les tres de la matinada en comptes d’anar cap a casa?
Assenteix amb el cap i jo obro la boca sense saber què dir. No sé com prendre-m’ho, no puc pensar amb claredat. Ni l’alcohol, ni les agulles, ni el munt de dibuixos terrorífics i abstractes que hi ha per tota la sala em deixen raonar.
—Què et tatuaràs?
—Ara ho veuràs, gateta. Rox, pots portar-li una ampolla d’aigua, sisplau?
En Roxer el mira, em mira i després bufa, però s’aixeca i desapareix de la sala deixant-nos sols.
—Cameron, fes el favor de dir-me immediatament què està passant.
—Fa temps que ho planejava i ja t’ho vaig comentar una vegada, però crec que no ho vas entendre bé, i com que la temporada de futbol no havia acabat, no podia arriscar-me a tatuar-me i perdre la Bowl final, però ara és el moment indicat.
—A les tres de la matinada?
—Sí.
—Per què avui? Per què ara? Què vols tatuar-te?
Ell somriu, m’agafa la mà i m’atrau cap a ell fins a tenir-me entre les seves cames i rodejar-me la cintura amb els braços.
—No ha sigut impulsivament, ja t’he dit que feia temps que ho planejava, però estàvem a la festa i només podia pensar en com t’estimo, en tot el que signifiques per a mi i que et necessito sempre en la meva vida. No podia esperar més, havia de ser ara.
—Què vols dir amb això? No entenc res. Què et vols tatuar, Cameron?
—A tu. —Puc notar com la cara m’empal·lideix. Obro els ulls mentre assimilo el que ha dit—. D’acord, crec que no han sigut les paraules adequades. No a tu en si, però sí a tu, no sé si m’explico.
—No, no t’expliques —li dic amb la veu tremolosa—. No em diguis que et tatuaràs la meva cara o el meu nom? Només de pensar-hi... Cameron, no, sisplau, és un error, no pots...
—Confies en mi? —em pregunta interrompent-me i mirant-me als ulls.
—És clar que confio en tu, però això és una burrada, no sé què dir o què pensar.
—Doncs no diguis ni pensis res, només seu i agafa’m la mà quan en Roxer em comenci a tatuar, val? —em diu entrellaçant els dits amb els meus.
Em passo l’altra mà pels cabells i assenteixo amb el cap, una mica angoixada.
—Promet-me que no et tatuaràs la meva cara o el meu nom, sisplau.
—T’ho prometo, encara que la idea de tenir la teva cara al cul seria gratificant —respon fent broma.
El fulmino amb la mirada i li dono un cop de puny a l’espatlla, però ell m’agafa el canell i em besa els artells.
—No podries haver esperat que fos de dia i que no tingués alcohol a la sang?
—No, no puc esperar més, necessito fer-ho ara.
Tanco els ulls uns segons i deixo caure el front sobre el seu.
—Crec que necessito una mica d’aigua —xiuxiuejo obrint els ulls. Ell deixa anar una rialla i em besa dolçament just quan en Roxer entra amb una ampolla d’aigua—. Gràcies.
En Cameron obre l’ampolla i me l’allarga. Me’n bec més de la meitat de cop.
—A veure, imbècil, què vols fer-te? —li pregunta en Roxer. En Cameron em fa un petó a la galta i seguidament treu el mòbil per ensenyar-li una foto—. Entesos, crec que ja ho capto.
Durant els vint minuts següents, ell i en Cameron dissenyen el tatuatge mentre jo em concentro a fer baixar la quantitat d’alcohol del meu cos per no vomitar quan vegi l’agulla.