CAPÍTOL 2

EL PRIMER ENTRENADOR DE LA HISTÒRIA DEL CLUB

BILLY LAMBE (1912)

El tercer títol de la Copa dels Pirineus va arribar de la mà del primer tècnic oficial que va tenir el club. Es deia Billy Lambe, un futbolista professional que va aterrar en terres catalanes amb trenta-quatre anys disposat a exercir com a entrenador/jugador i fer un salt de qualitat a un equip que estava en ple desenvolupament.

William Charles Henry Hunter Lambe, nascut el 1876 a Woolwich, comtat de Kent, va ser un mig centre distingit amb la pilota als peus, però que excel·lia especialment per la seva empenta i personalitat. Va arribar a Barcelona després d’haver destacat com a professional, primer en el criquet i posteriorment en el football, esport en què va jugar en equips modestos com el Tumbridge Wells o el Hastings & St. Leonards, però també en el Brighton & Hove Albion, equip que el va fitxar el 1902 i amb el qual va aconseguir ascendir a la màxima categoria de la Southern League. Crida l’atenció que a les alineacions hi figura com a Lamb, cognom que apareix a la majoria dels registres que s’han pogut trobar sobre ell, inclosos els de naixement i defunció.

A les biografies publicades fins ara sobre la seva figura s’acceptava el fet que havia jugat en el Woolwich Arsenal, actual Arsenal Football Club, perquè així hi figurava en una nota publicada després de la seva defunció el 1951. Tanmateix, després de seguir la seva trajectòria als registres i de consultar totes les plantilles dels Gunners de la primera dècada del segle XX, es pot inferir que és una dada equivocada que pot provenir del fet que el seu lloc de naixement va ser Woolwich, suburbi de Londres on probablement va començar a jugar a futbol, però que no té res a veure amb el club londinenc.

L’etapa de Lambe com a entrenador/jugador va començar el 6 de gener del 1912, en un partit en què el Barça es va enfrontar al United Hospitals FC. L’anglès no va fer canvis des del punt de vista tàctic respecte a l’etapa de les comissions tècniques, ja que tots els equips de l’època, pràcticament sense excepció, s’acollien a la piràmide invertida de Cambridge. Va aconseguir reunir un equip molt sòlid, en el qual ell exercia de mig centre acompanyat del mig ala dret Walter Rositzky, un dels jugadors més distingits de l’època, i Wilson, un incansable mig ala esquerre anglès. Amb el suport d’aquest mig camp, destacava una ferma defensa formada pel triangle Renyé (porter), Irízar (back dret) i Amechazurra (back esquerre).

La línia d’atac va ser més volàtil pel que fa a noms, però cal destacar el debut del primer gran golejador de la història blaugrana: Paulino Alcántara. Aquest futbolista, nascut a Ilo-Ilo, Filipines, en els temps en què aquest país era una colònia espanyola, va viure la seva infància a Barcelona apassionat pel futbol des que va veure un partit entre el Barça i un equip de mariners anglesos. Es passava infinitat d’hores jugant amb els seus amics, com els germans Armet, entre els quals hi havia «Kinké», fundador de l’escola futbolística andalusa en la seva etapa al Sevilla. Jugaven junts a la plaça que hi havia al costat del convent dels Caputxins, que va ser destruït durant la Setmana Tràgica. Posteriorment van jugar partits inacabables a la plaça del Doctor Letamendi, que tenien la seva pròrroga a la veïna vorera de la Universitat, que estava il·luminada per focus municipals. Paulino tenia mala salut i els metges li van prohibir practicar esport, però ell va continuar marcant gols d’amagatotis a les files de l’Universitary. Als tretze anys va aconseguir les dues pessetes necessàries per ser soci del FC Barcelona i poc després va parlar amb Gamper per crear el primer equip infantil de la història del club. D’alguna manera, es pot dir que va ser el fundador del planter blaugrana, tot i que l’únic que ell realment buscava era jugar.

El president suís estava enamorat de la tossuderia d’aquell jove i escanyolit filipí, que somiava amb ser Pattullo repetint una vegada i una altra la rematada de volea contra la paret del camp de futbol. La seva persistència el va portar a assajar-la amb les dues cames, fins al punt que no es podia distingir si era dretà o esquerrà per la precisió que va arribar a assolir. Davant de la seva determinació, finalment Gamper va aconsellar a Lambe que alineés el filipí en un partit oficial del Campionat de Catalunya contra el gran rival de l’època, el Català. Alcántara va debutar amb només quinze anys i quatre mesos, però va aconseguir un hat-trick que el va convertir en el centre d’atenció del camp del carrer Indústria. A l’únic partit que va fer amb Lambe, Paulino va jugar com a interior dret dins de les davanteres de cinc de l’època. Poc temps després es faria amb el lloc d’interior esquerre, que va mantenir durant gairebé tota la seva carrera fins que es va retirar el 1927.

Lambe va demostrar visió i determinació amb futbolistes com Paulino o Alfred Massana, avi de Tete Montoliu, a qui va donar tota la confiança del món des de la seva arribada, fins al punt que el va situar com a mig centre titular als partits de la Copa d’Espanya, en els quals el tècnic anglès no podia jugar per la seva condició d’estranger. Amb aquests recursos, l’equip blaugrana va conquerir el segon Campionat d’Espanya de la seva història després de superar la Gimnástica Española per 2-0, destacant l’actuació de Massana, que va anular el davanter rival Ricardo Uribarri i va fer el primer gol del partit.

Barça 2-0 Gimnástica. Final de la Copa d’Espanya (1912).

L’altra competició atribuïda a Lambe com a entrenador va ser la tercera Challenge dels Pirineus consecutiva que va aconseguir l’equip blaugrana. En el primer partit disputat pel club en aquesta competició, corresponent als quarts de final, el Futbol Club Barcelona i l’Espanyol van jugar un dels matxs més recordats a la Barcelona dels anys deu del segle XX. Se li va donar tanta importància a aquesta competició internacional que el Barça va reclamar al Gran Pattullo, tal com era conegut per l’afició, perquè reforcés l’equip. L’escocès va recórrer els 1.800 quilòmetres que separen la seva ciutat, Glasgow, de Barcelona per jugar un últim partit amb l’equip on havia deixat empremta. Amb la participació de Pattullo, Steel, Lambe, Rositzky, Amechazurra i Summer, els blaugranes van alinear el que probablement era el millor onze de la seva breu història. Els de Lambe van aconseguir la victòria per 3-2, amb dos gols de Pattullo, un en temps de descompte, i un de Steel, mentre que pel bàndol espanyolista van marcar els també britànics Burnett i Hodge. La presència de Lambe en aquell partit ens indica que va ser el tècnic que va dirigir l’equip. Tanmateix, la pista del tècnic britànic es perd després de dos amistosos jugats el 12 i 14 d’abril del 1912 contra el New Crusaders. A partir d’aquestes dates no es troben fonts que demostrin que el futbolista i entrenador anglès continués a Barcelona. Per tant, el més probable és que Lambe tornés a la seva terra i que la fase final del torneig la disputés l’equip sense el líder que els havia portat fins allà.

La incompareixença del SC Nimois a semifinals va fer que el Barça disputés directament la final contra l‘Stade Bordelais el 5 de maig, tres setmanes després que el nom de Lambe desaparegués dels mitjans de comunicació. A la final disputada a Tolosa, el Barça va derrotar l’Stade Bordelais per 5-3, en un partit en què Steel va recuperar la posició de fals 9 i en què va ser l’home que va activar els altres atacants, especialment un brillant Morales, que va fer un hat-trick. Massana, l’hereu natural de Lambe sobre el camp, i Pepe Rodríguez van arrodonir el marcador. Segons la crònica d’El Mundo Deportivo, el partit va ser molt dur i marcat pel coratge dels dos equips,1mentre que L’Auto destaca que l’ímpetu dels bordelesos va claudicar davant de la ciència dels barcelonistes.2Tot i que aquestes cròniques són molt bàsiques pel que fa als conceptes futbolístics, sí que podem deduir que l’equip blaugrana practicava un joc de passades col·lectiu més sofisticat que l’estil d’accions individuals que caracteritzava el quadre bordelès.

Per tant, tot i que no es pot assegurar categòricament, l’absència de Lambe tant a l’alineació com a qualsevol altre lloc, ens porta a assegurar que va ser el tècnic que va aconseguir la victòria dels quarts de final contra l’Espanyol, però també es pot inferir que no va comparèixer a la final del torneig, al contrari del que s’assenyala a les publicacions que parlen sobre aquesta època.