LES PINTES DE LES BRUIXES

—Déu vos guard, la Margarida.

—Déu vos guard, el bon Joan.

Què en porteu d’aquelles terres,

vós que hi heu estat tants anys?

—No en porto ni or ni plata,

ni perles ni diamants.

Vos porto una pinta fina:

no l’han feta els cristians

sinó que l’han feta els moros

que hi han treballat set anys

sense deixar-hi cap festa

sinó les tres principals,

que són la Pasqua Florida

i la Granada i Nadal.

La pinta és un objecte màgic, i pentinar-se una acció encantadora. Si, tot pentinant-se, cauen cabells a terra o resten enredats entre les pues de la pinta, poden provocar tempestats, sobretot al mar. Però també poden lligar voluntats, o destrenar passions. Pentinar-se forma part de les arts d’encantament o d’enamorament. En el cançoner i el rondallari moltes noies en finestra enamoren els galants pentinant la seva llarga cabellera «amb pinta d’or i escarpidor de plata». La pinta és penyora d’amor. També les encantades i dones d’aigua es pentinen amb pintes d’argent vora les fonts i encanten qui les veu o les mira.

Vet aquí que a la rondalla L’amor de les tres taronges, la dona vella s’ofereix a pentinar la noia i, amb tota la malícia, li clava una pua al mig del clatell, i la noia resta encantada, adormida com una morta... o es converteix en ocell vola que volaràs... I només arrencant-li la pua retornarà a ser la noia que era.

Vet aquí que la filla del bruixot de la rondalla d’El castell d’Iràs i no en Tornaràs, s’escapa amb el seu enamorat, mutant el cavall que corre com el vent. Però la seva mare bruixa munta el que corre com el pensament i gairebé els atrapa. Si no fos que la noia —que també té virtuts embruixadores— es treu la seva pinta i la llança al seu darrere. La pinta es converteix en un bosc espès on no es coneix dia ni nit, un bosc que ni la seva mare és capaç de travessar. En altres contes, la pinta no es transforma en un bosc sinó en un riu de flames.

Vet aquí que a la rondalla d’Els tres pèls del Diable, el protagonista serà perdonat pel rei del seu país si li porta de l’infern tres pèls del Diable. Camina que camina, es troba amb tres qüestions que ha de portar resoltes a la tornada: per què una perera que feia les peres d’or havia deixat de fer fruit; per què un pou que era ple de vi s’havia assecat; i com s’ho havia de fer el barquer que passava la gent d’un món a l’altre per deixar la barca i tornar a viure entre els humans. El noi passa a l’altra riba i arriba a la porta de l’infern. Li surt l’àvia del Diable disposada a ajudar-lo. Quan torna el Diable en fer-se fosc, reposa el cap a la falda de l’àvia i aquesta li canta una cançó tot pentinant-lo. Quan el Diable s’ha adormit, la vella li arrenca un pèl i li pregunta la primera qüestió. I el Diable respon. I fa el mateix amb els altres dos pèls i les altres preguntes... I el noi en l’univers occità i català torna a Palau amb l’encàrrec complet.

LA MÀGIA DELS OBJECTES

A més de la pinta hi ha d’altres objectes màgics que són comuns arreu de les cultures, en les creences més antigues, en diferents cultures. L’anell és un poderós amulet, talismà de totes les gràcies.

En la cara moreneta

pareixeu lo meu marit.

Mentre li dóna de l’aigua

l’anell li salta del dit:

—Què n’és això, Escrivaneta

que vos ha saltat del dit?

—És l’anell que me posàreu

del vostre dit al meu dit...

Un altre objecte màgic és la sabata, que pot fer tornar invisible qui la calça, que pot menar-lo a un país llunyà, a l’altre món, i que pot encisar o provocar un encortament, la impotència sexual d’un dels enamorats. Com a La filla de l’hostalera:

Vet aquí que la mare de la noia crida el Dimoni per fer-la perdre. I el Dimoni li diu: «Mira, vés a trobar la veïna, que ella ho sap». I la veïna, que és bruixa, s’emporta unes xinel·les molt maques i arriba a la casa dels lladres on viu la noia i demana caritat. La noia li fa caritat i la vella, com per descuit, deixa les xinel·les en un racó. La noia, escombrant, les veu, s’asseu, se les emprova i en queda encantada.

Arriben els lladres i la troben el mateix que morta. Llavors el capità li fa fer un vestit blanc i una caixa amb vidres. Però les xinel·les no les hi van tocar...

Un altre objecte màgic, d’entre els clàssics, és el mirall, símbol de l’autoconeixement i l’autoestima, com en el mite de Narcís. El mirall conté i absorbeix les imatges emmirallades, i permet de veure-hi de lluny, un mitjà màgic de comunicació a distància, com el raig de sol que es mou en el joc de «la rateta».

L’escombra voladora és un altre objecte màgic. Hi cavalquen les bruixes en el cel nocturn per travessar els aires i desplaçar-se ben lluny i ben de pressa per acudir als sàbats... En aquest poema de joventut, Josep Carner relaciona escombra i pinta:

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen;

els nuvolots serveixen de cadires,

i tot sovint l’escombra fa de pinta;

si un sol cabell s’han arrencat,

ja criden; quan s’ouen trons,

són els seus peus que piquen;

quan passen llamps,

és que llurs nines brillen...

I el fus, atribut de la Gran Mare cèltica, té funcions de vareta màgica. Procura riquesa i felicitat, i preserva i guarda les cases de la bona gent, tal com es formula al final de les rondalles: «Darrere la porta hi ha un fus...».

L’encantadora Lorelei es pentina els cabells als penya-segats del Rin. Amb el seu encís atrau els vaixells i els fa estavellar contra les roques. Pintura de Karl Herrmann (1813-1881).

Album/akg-images.

La màgia del fus i la filosa és com la de la pinta: filar i pentinar, fil i cabell... La pinta de cardar llana, de pentinar flocs de lli o cabelleres d’or i plata de les encantades. Les parques, les balangueres mallorquines de Joan Alcover, filen i cavil·len els destins dels humans. I les dones d’aigua es pentinen enmig de les falgueres vora les fonts i els estanys, entre dos llustres, per encantar qui intenti descobrir-les o robar-los la seva roba blanca i impol·luta. I les sirenes —com l’embruixadora Lorelei a les penyes del Rin— que escarpeixen les seves enllunades cabelleres a les roques, per fascinar els mariners embadalits i fer que els seus vaixells hi encallin. Però Ulisses, en la seva odissea, es fa amarrar a l’arbre mestre de la nau per poder escoltar el seu cant irresistible i no ser-hi engolit.

La relació simbòlica entre filar i pentinar és ancestral. En algunes cultures tallar-se els cabells o pentinar-se’ls podia tenir, en certes circumstàncies, com mentre dura un dol, caràcter de tabú.

Si en les arts amatòries l’acció de pentinar-se provoca l’encís amorós, quan les bruixes es pentinen desencadenen tempestats. La pinta, l’acció de pentinar-se, atorga a les pentinadores un poder especial per entendre el sentit dels somnis, talment les enigmàtiques sibil·les.