Tingueu present que la mare era la petita de la família Brewster, i després ho vaig ser jo —d’aquí que el suposat accident que va ser el naixement de la Little Ray el consideressin com un precursor del caràcter no planificat de la meva vinguda a aquest món. Aquesta era la suposada i triple opinió de les meves ties: que tant la Little Ray com jo vam ser tots dos fills no buscats; que un caos consegüent va acompanyar els nostres naixements, i que la resta de les nostres vides estaria marcada per un infortuni constant.
Enfront d’aquesta amarga convicció, sostinguda categòricament per la tia Abigail i la tia Martha, l’àvia havia il·luminat (ni que fos breument) el meu naixement amb una llum no verificada però persistent: és a dir, i si jo era un fill buscat? I si en realitat jo no havia sigut un accident? Si la Rachel Brewster s’havia proposat de tenir-me, això no em convertia en l’única raó de la meva existència? Com que jo tenia una mare que decidia de passar sis mesos de l’any lluny de mi, potser entendreu per què jo m’aferrava a aquesta esperança.
No vull dir que no veiés mai la mare a la temporada d’esquí. Ella no venia mai a casa per Nadal ni per Cap d’Any, ni tampoc per les meves vacances del març; treballava de monitora d’esquí, i aquells dies eren els de més feina de la temporada d’esquí. Tanmateix, em venia a veure a North Conway —la setmana entremig de Nadal i Cap d’Any, i una altra vegada durant la setmana que jo tenia vacances al març.
Els dies de Nadal i de Cap d’Any els passava «al nord», en la cordial i planera companyia dels noruecs de Nou Hampshire. La part Vinter de la família no era universalment positiva. L’oncle Martin i l’oncle Johan eren optimistes de manera incessant. Aquells homes robustament actius s’ocupaven de nosaltres, la canalla —i no només ens enceraven els esquís i n’afilaven els cantells, sinó que també ens animaven quan estàvem cansats, o quan teníem gana o fred. En Martin i en Johan eren amants de la natura, constantment actius i alegres; no eren els noruecs suïcides que ens evoca Ibsen.
Els oncles no eren dels que es tiren al fiord, però eren noruecs, cosa que una vegada em va fer pensar que devien haver vist o llegit alguna obra d’Ibsen. Havien posat als seus fills Henrik i Nora. Al final va resultar, segons m’informaria la Nora, que a en Henrik no li havien posat aquell nom per l’obra de teatre, i la Nora no tenia res a veure amb la Nora de Casa de nines. «Encara que deixa’m que et digui», em va dir la Nora obscurament, «que si jo tingués tres fills, els abandonaria. Si en tingués un, tocaria el dos».
La Nora tenia moments en què es tiraria a un fiord; era la noruega pessimista de la part Vinter de la família. Era la més gran dels cosins, i la filla única de l’oncle Martin i la tia Abigail. Amb la guerra que la Nora va lluitar valerosament amb la seva mare, una dona plena de prejudicis, es va guanyar el meu cor. Jo em pensava que la Nora ho sabia tot, i normalment era franca amb mi, en allò que sabia. Les noies Brewster —la seva mare, la meva i la tia Martha— eren llestes, a l’hora d’amagar-nos coses als fills, i als seus propis pares.
—Potser fins i tot l’una a l’altra —m’havia insinuat la Nora.
—Per què s’haurien d’amagar coses l’una a l’altra? —li vaig preguntar. Ella tenia sis anys més que jo. De petit i d’adolescent, no solament me l’estimava, sinó que la Nora era el meu ídol.
—Ta mare és la més misteriosa, i la més llesta. La meva i la Martha són unes imbècils.
Jo tenia deu o onze anys. La Nora en devia tenir setze o disset; ja tenia carnet de conduir. Devien ser les vacances d’estiu, perquè estàvem estirats a la platja de Little Boar’s Head. Sentir a dir que era «la més llesta» em capgirava tot el que m’havien insinuat fins llavors sobre la intel·ligència de la mama.
Tot i ser la defensora de la Little Ray, fins i tot l’àvia criticava el fet que la mare no tingués una formació com cal. Així com a l’Abigail i la Martha les havien enviat a Northfield, la mare s’havia negat a marxar de casa.
—Bé, la veritat sigui dita, Adam —em deia la tia Abigail, aprofundint aquest tema—, la Little Ray no era gaire bona estudiant.
—Si hagués demanat d’entrar a Northfield, no l’hi haurien acceptat —va ficar-hi cullerada la tia Martha.
La Mildred Brewster volia que les seves filles anessin on ella havia anat. L’Abigail i la Martha serien noies de Northfield; van anar a Mount Holyoke, també. El fet que la mare insistís a quedar-se a casa per fer el batxillerat la va limitar a la formació per a noies que s’oferia a Exeter. He llegit que el Seminari Femení Robinson d’Exeter, que va obrir el 1867, antigament tenia unes intencions nobles: un institut acadèmic per a noies, amb uns nivells semblants als aplicats als nois que assistien a l’Acadèmia Phillips Exeter. Però la majoria de les noies que anaven a l’institut després no anaven a la universitat. El 1890, el Seminari Femení Robinson havia revisat el seu currículum; a l’epígraf de la ciència domèstica es van afegir la costura i les arts culinàries. La mama no parlava mai dels anys que havia anat a l’institut. No va mostrar gens d’interès per cosir ni per cuinar. Jo tenia la sensació que no li interessaven gaire les feines domèstiques —se’m feia difícil imaginar que ho hagués estudiat mai. Potser al Seminari Femení Robinson és on va aprendre a odiar la ciència domèstica.
Que la mare hagués fracassat a Bennington en un temps rècord demostrava de manera concloent per a les ties que la Little Ray estava per sota de la mitjana intel·lectualment. D’entrada, que hagués anat a Bennington ja era prou motiu per relegar-la a la inferioritat intel·lectual, als ulls de l’Abigail i la Martha.
Bennington no era una de les respectables Set Germanes —la constel·lació d’universitats d’Humanitats del nord-est dels Estats Units, totes elles (històricament) universitats per a dones. A més a més, m’havien insinuat que la mare potser tenia una «deficiència mental» —aquestes van ser les paraules textuals de la tia Abigail.
«Potser la Little Ray no està del tot fina», va ser la manera maliciosa com ho va dir la Martha. Insinuava que l’àvia era massa gran per quedar-se embarassada, o que això és el que s’havia pensat la iaia —en el sentit que la mare li havia arribat per sorpresa. L’Abigail i la Martha sospitaven, a més, que al volum d’esperma del director emèrit li «faltava vigor», o potser això és el que s’havia pensat la iaia. La Nora em va haver d’explicar què era el recompte d’esperma, i coneixent la Nora, pot molt ben ser que s’inventés una bona història sobre la part del «vigor».
—Creu-me, Adam —em va dir la Nora aquell estiu (i la vaig creure)—. Es pot ser llest sense haver anat als millors instituts i universitats. Ta mare és la més llesta de totes les mares.
—No em diguis que és més llesta que la iaia, també; la iaia també és una mare —vaig apuntar. Als deu o onze anys, jo tenia sempre les de perdre, amb la meva cosina, més madura; la veritat és que jo sempre tindria les de perdre amb la Nora.
—Sí que et dic que ta mare és més llesta que la iaia, també —em va dir la Nora—. La conformitat comença amb la iaia. Ma mare i la Martha s’hi avenen, són conformistes. Són com xais! —va insistir la Nora—. Però ta mare no, ella no fa el que se suposa que ha de fer, i no pensa fer-ho. És d’estúpids, fer només el que s’espera que facis. Ta mare té pebrots, Adam..., i grossos —em va assegurar la Nora.
La Nora era la meva confident, la informadora en qui més confiava jo, i la meva aliada en una causa comuna: ni l’un ni l’altre no suportàvem els viatges obligatoris al nord, encara que per raons diferents. En el meu cas, jo havia de compartir l’habitació amb en Henrik, el fill únic de l’oncle Johan i la tia Martha. En Henrik tenia dos anys menys que la Nora i quatre més que jo; la Nora li feia la guitza, i —quan la Nora no hi era i no em podia defensar— en Henrik em feia la guitza a mi.
Pel que semblava, el fet que jo sempre portés calçotets que li havien quedat petits era motiu suficient perquè m’insultés. Jo portava roba heretada tant de la Nora com d’en Henrik, però no duia calces de la Nora. Tot i que ella era com un xicot, i vestia com a tal, la tia Abigail li feia portar calces. En Henrik opinava que jo hauria de dur calces de nena, també —«sobretot les que la Nora ha tacat de sang», tal com ell ho deia. Quan vaig apuntar que les calces de la Nora no tenien cap forat per on jo pogués pixar, en Henrik va dir que jo no tenia «cap penis del qual parlar». A parer d’en Henrik, jo era un nen de la mama, i m’hauria d’asseure al vàter i pixar com una nena.
En el cas de la Nora, ella compartia habitació al nord amb diverses noies Vinter: les seves parentes dones entre els noruecs de North Conway. Aquelles noies rosses no eren com xicots; eren noies femenines, de l’edat de la Nora, si fa no fa. Les rosses es vestien per seduir els nois. «Putes esquiadores», els deia la Nora. Quan les rosses es reien d’ella perquè es vestia com un noi, la Nora les atonyinava.
—Hauríem de compartir habitació —em va dir la Nora—. No és que vulguem fer res; si ho intentessis et fotria un gec d’hòsties. Això va més de la qüestió de la conformitat dels Brewster; això va de la merda sobre el que se suposa que hem de fer. Ta mare ho tindria clar, ta mare ens deixaria dormir a la mateixa habitació. Què m’hi jugo que ens deixaria dormir al mateix coi de llit.
—La meva mare no hi és prou per posar normes —vaig assenyalar.
—Has de superar això del «no hi és prou»... Això és per la manera com és ella —em va dir la Nora.
Jo tenia uns onze anys quan vaig acceptar el raonament de la Nora sobre aquesta qüestió. Encara no havia començat a Exeter, i la Nora devia tenir-ne cap a disset. Havíem passat del tema de la manera de pensar independent de la mare a conjecturar que per a la iaia no va ser una sorpresa trobar-se prenyada de la meva mare. Tant la Nora com jo crèiem que no havia estat un accident, quan l’àvia es va quedar embarassada de la Little Ray. Tal com em va dir la Nora:
—La idea de quedar-se sola amb el director emèrit l’angoixava, a la iaia. T’ho dic, Adam, la iaia sabia perfectament que es podia quedar en estat; estic segura que ho va fer expressament. Qui es voldria quedar sol amb el director Brewster?
—Potser era més divertit quan enraonava —vaig apuntar.
—Jo me’n recordo, de quan enraonava —va dir ella—. Aquell merda seca no callava mai!
Llavors vaig veure una oportunitat de preguntar, igual com havia preguntat a la iaia:
—Com és que va deixar de parlar?
—Ta mare no li va dir que estava embarassada. I no l’en culpo! —va exclamar la Nora—. Tenia dinou anys, no volia dir qui era el pare, no tenia plans de casar-se. Ta mare no es volia casar amb ningú.
—Però la mama ho va dir a la iaia, oi? —vaig preguntar a la Nora, que va assentir.
—I la iaia ho va dir al director emèrit. Coneixent la iaia —va dir la Nora—, devia ser una història molt llarga, si no era tota la història.
—La versió Moby Dick —vaig dir; la Nora va tornar a assentir—. I llavors va ser quan el director Brewster va deixar de parlar? —vaig suposar.
—No ben bé —va respondre ella—. El director emèrit es va posar a sanglotar; no podia parar de sanglotar. Per fi, quan es va poder asserenar, va exclamar: «La Little Ray no!». Dit això, va deixar de parlar... no va enraonar més —em va dir la Nora.
—Per què la nostra família té tants secrets, Nora? —li vaig demanar.
—Per què et retorces les mans? I què, si les tens petites? Quan siguis prou gran, Adam, tindràs secrets —em va dir la meva cosina més gran que jo i més llesta.
Hi havia un altre motiu «al nord» pel qual la Nora i jo érem ànimes bessones: la resistència mútua a aprendre a esquiar, per bé que ens vam resistir a tot un seguit de monitors d’esquí (incloent-hi la mama) de maneres diametralment diferents. Ens vam situar en extrems contraris del no voler aprendre’n.
La Nora i jo no vam arribar a cometre aquell delicte força corrent entre els cosins primers; no ens n’aniríem mai al llit. No érem tan valents, però érem companys de delicte. Una revolta més tímida —la determinació que no ens entusiasmés esquiar, en una família amant de l’esquí— és el que la Nora i jo vam fer, en lloc de muntar-nos-ho.
Jo tenia catorze anys, prop de quinze, quan la Nora em va dir les paraules següents. Tingueu present que la Nora ja en tenia vint-i-algun. «Si no ets prou gran per entendre això, Adam, aviat ho seràs», va començar dient la Nora. «Els problemes que tenim, pel fet de ser Brewsters, tots tenen a veure amb el sexe».
Quan m’adormia a la nit, intentant no pensar en el sexe, em veia a mi mateix a l’escena de «Deixa convidar-te a una copa» d’Arrels profundes, el moment que l’atractiu però baixet Alan Ladd clava un cop de puny a en Ben Johnson, més corpulent, i l’engega a l’altre costat de les portes batents del bar.
Mentre encara estava despert, i tots els pensaments que em venien eren sobre el sexe, solia pensar en l’escena de l’«infame ianqui mentider» —el tiroteig, quan maten d’un tret en Jack Palance i queda colgat sota unes botes de fusta que li cauen a sobre.
—Compte, Shane! —sentia que li cridava en Brandon De Wilde. En la foscor de la meva habitació, sentia el tret que venia llavors, seguit d’un silenci i després la música que pujava de to. Evidentment, els meus pensaments continuaven sent tots sobre sexe, com si el sexe fos allò de què en Brandon De Wilde hauria d’haver avisat en Shane.