Foc. Això recorda, només: el foc.
Que potser no era cap incendi atroç, potser no hi havia flamarades colossals com les que anys a venir causarà ell mateix, contra els enemics de Roma, les forces de Vulcà i les que calguin, a qui importaran els crits dels homes atrapats per les llengües ardents, els infants calcinats com pollastres eixarrancats a la graella, calbs, sense ulls, les boques obertes en el darrer inútil crit, a qui importaran?
No pas a Tiberi.
El foc paorós, l’únic foc que de nits el farà tremolar de basarda, que el despertarà com ara que s’ha mig incorporat a punt de cridar, és aquell incendi als cabells de la mare.
De la mare.
Que no n’esperi cançons per a dormir, de la mare. Perquè viu amb Octavi Cèsar i sense els fills, i, sobretot, perquè és la mare. Cap moixaina, per tant, ell prou que ho sap, prou que ho sent i prou que de vegades encara ho troba a faltar.
Tiberi té sis anys, gairebé set. Creix recte, com li correspon. A casa del pare. Les coses que entén i les que es guarda per a entendre més tard se li acumulen al fons dels ulls, tan tendres encara, tan estranyament severs. I aprèn les lliçons i escolta Neró quan conversa amb els amics, quan atén els clients, quan calla. Li agrada molt, moltíssim, escoltar el pare, però encara li agrada més que el tregui de Roma dalt del cavall com fa de vegades, i contemplar el cel i els camps ben treballats des de l’alçada ondulant de l’animal, protegit per la barana dels braços que, per a Tiberi, encara són els més forts del món.
També li agrada la nit. El silenci i els presagis i les estrelles. Però de vegades, no. De vegades li passa com ara, que s’ha desvetllat per la cremor del malson, espantós i ardent.
Panteixa.
Els ulls, de mica en mica, es van acostumant a la fosca de la cambra. No hi ha cap llum, cap bramul, cap foc enlloc, i això el calma. Però sap que li costarà reprendre el son. Té, massa vívides rere les parpelles, les toies altíssimes, l’amenaça de les flames dins del bosc.
Sua.
Tot just si comptava dos anys de vida i encara no havia pronunciat paraula. Sempre cap endins i envoltat de perills, així ha crescut. Ara ja no, és cert. Ara l’emparen murs gruixuts, es reconeix la casa i el pare dorm i, quan va néixer el germà, el petit Drus que tothora l’esguarda amb ulls d’admiració, Tiberi va jurar que per sempre el protegiria. Ara ja no però duu aquella basarda encastada als sentits. La d’aquell foc. La de l’aigua que havia precedit l’incendi: embarcar-se cap a l’exili entre penombres, silenci absolut, silenci de llosa fosca que trenquen les veus en un xiuxiueig, confoses amb la fusta que cruix, un ensurt quan sembla que l’home que tenen al davant hagi de caure, i la mare l’aguanta, i queden immòbils a mig passar, i l’aigua negra a sota com dient vineee... vineeeee... vine i delata’t.
Més que records, són impressions, pors, escenes embastades que després Tiberi anirà refent amb les històries que en sentirà, que correran pertot a mitja veu, el setge de Perusa, la fugida, el port de Nàpols, els espartans que els van acollir, els amics que havien arrufat el nas a Sicília, l’exili que no s’acabava i, en el darrer episodi d’aquell córrer d’una banda a una altra, de cop, el bram de les llengües enceses, l’ofec, la calor pertot, la mare que va dient no passa res no passa res no passa res fins que Tiberi sent la cremor arran de l’espatlla, i ella també.
En realitat, aquell foc que li ha deixat cicatriu endins no devia ser tan terrible com el mostra la imatge recurrent dels seus malsons, perquè a la malmesa Colònia Júlia Coríntia no hi creixen boscos grandiosos que justifiquin ara les muralles enceses que el desperten a mitjanit, però el fet és que van cremar i els van barrar el pas i ell era tan menut que tot li semblava immens i s’aferrava a la mare com una paparra, que així ho explica Lívia encara quan li vol recordar a Octavi les penes que va haver de patir per causa seva.
—Deus voler dir per causa del noble marit que tenies —retopa ell.
—Tu que ens perseguies —ella.
—Neró que mai no encertava el bàndol bo —Octavi.
Com una paparra.
I així comença el joc de qui tindrà la darrera paraula:
—Prou que Juli Cèsar l’havia volgut, el meu marit, per aclarir-li el mar a Alexandria.
—El Nil —Octavi.
—I el mar també —Lívia.
—Prou que volia ell després retre honors als assassins —Octavi.
—Però bé que te’l vas quedar de pretor a Roma, malgrat tot —Lívia.
—Va ser cosa de Marc Antoni —Octavi.
—I Neró sempre li ha estat fidel —Lívia.
—En contra meva —Octavi.
—Pensant en el bé de la República —Lívia.
—Au, ja surt la República com a escut del seu profit.
I s’embranquen en el joc i burxen i de vegades riuen i s’obliden de Tiberi, que queda ferit en un racó i ningú no li desencasta la paparra clavada al mig del pit com una estaca.
I no importa si passen els anys, tres, cinc des d’aquell incendi al bosc i els homes que corren i la mare també i cau una branca com un càstig ardent, com una llança encesa que hagués enviat el mateix Mart per frenar-los la fugida, per socarrimar-los les pestanyes i la roba i els cabells, on aneu?, qui us persegueix?, si us encalça la venjança d’Octavi Cèsar mai no sereu prou ràpids, mai prou lluny, mai prou altius, no importa el temps que faci des d’aquella nit, ni els pocs anys que tenia, els pocs que encara hi ha afegit: la barreja espessa de records i recreacions forma part d’això que és, d’aquest Tiberi que es configura i que tem.
El foc, la mare, la paparra.