—Està ple?
—A vessar.
A la Leonor Morell també li agrada espiar entremig dels feixucs cortinatges del madrileny teatre Variedades i mirar cap a la platea, però no pas per comprovar quant de públic assistirà a la funció d’avui, com la seva amiga Pili la Gallarda. El joven Telémaco, l’obra que representen des de fa gairebé dues setmanes, és un èxit clamorós, fins al punt que el cap de setmana faran dues sessions diàries, i potser també una al matí el diumenge. El que vol confirmar la Leonor és que a la quarta fila, a la butaca de la vora del passadís, tal com ha passat d’ençà del dia de l’estrena, hi ha el senyor Cándido Serra.
—No sé com et pot consentir tant.
—Perquè soc la millor companyia que pot trobar a Madrid.
—I la més cara per a tan poc benefici.
El somriure que la Leonor dedica a en Cándido es queda suspès en l’aire quan en Francisco Arderius tanca el teló i els ordena que vagin al camerino a preparar-se. Elles —la Leonor, la Pili i la resta de coristes, les suripantes— s’han convertit en el principal atractiu de la funció. Qui els havia de dir que els arribaria l’èxit amb aquell nom tan estrany: suripantes? Ni tan sols l’Arderius havia somiat amb tanta celebritat. Va arribar de París amb dues idees: no només ser actor, sinó també empresari teatral i importar l’espectacle que triomfava a la capital francesa; per això va crear la companyia dels Bufos Madrileños.
La crítica ha qualificat el gènere buf com l’apoteosi de la grolleria, però a qui li importa l’opinió dels crítics? Des del petit teatre Variedades del carrer de la Magdalena, ha revolucionat l’escena madrilenya: números musicals lleugers, diàlegs plens d’equívocs i dobles sentits, una escenografia espectacular, però no hi ha res que provoqui més aplaudiments que les coristes. Els madrilenys perden el cap per elles: joves i guapes, bones ballarines, ensenyen una mica més del que es veuria en altres teatres: les espatlles, les cames, l’inici de l’escot... L’Arderius sap alimentar la fama de les seves noies: a l’entrada del teatre hi ha fet col·locar un cartell que anuncia que es prohibeixen els accidents i els desmais per la bellesa de les coristes, amb una multa de cinc duros.
Una nit més, dibuixant un semicercle a l’escenari, la Leonor i les seves companyes, vestides amb túniques que els marquen les formes, despleguen la coreografia i la tornada —estranya i incomprensible— que enardeix el públic.
Suri panta la suri panta,
Macatruqui de somatén;
Sun fáribun, sun fáriben,
Maca trúpiten sangarinén.
Els aplaudiments encara els ressonen dins del cap quan la Leonor i la Pili entren després de la funció al teatre-cafè de Capellanes.
—Com s’entén que tot Madrid canti aquesta absurditat?
En Miguel Ramos Carrión, un jove autor originari de Zamora, aquesta nit s’ha unit al grup habitual que, juntament amb en Francisco Arderius, la Pili i la Leonor, acompanya el senyor Cándido Serra. És ell qui sempre tria on soparan, ja que també és ell qui sempre es fa càrrec d’un compte que no acostuma a ser petit.
—Potser li hauries de preguntar a l’Eusebio Blasco d’on va sorgir la inspiració, perquè la teva sarsuela com a mínim deu tenir el mateix èxit.
Darrere d’un bigoti que pretén dissimular la seva joventut, en Ramos Carrión s’acomoda a la taula reservada i es queixa de la pressió que l’Arderius exerceix sobre els seus autors: al teatre Variedades no es pot fallar; si una obra no triomfa durant les primeres sessions, ràpidament es retira i una altra ocupa el seu lloc. Això és el que li pot passar a la que ell està escrivint, Un sarao y una soirée, una comèdia sobre com els costums francesos s’han convertit en els preferits de la burgesia.
—Rei, per què no demanem una d’aquelles ampolles de Perrier-Jouet, a veure si el xampany il·lumina el nostre jove escriptor? Potser així se li acudeixen uns versos a l’altura del grec inventat d’en Blasco.
En Cándido Serra és incapaç de negar-se a una petició de la Leonor. Silenciós, com gairebé sempre, i amb una timidesa que sorprèn en un home de la seva edat —ja ha superat els cinquanta anys—, desplaça la seva figura prima com un ganivet entre els parroquians que emplenen el cafè tot buscant un cambrer per complaure la seva estimada, mentre que els de la taula, esvalotats i riallers, tornen a repassar la passió que una estrofa tan absurda causa entre el públic.
—«Suri panta la suri panta, Macatruqui de somatén...».
La cançoneta de la Pili i la Leonor crida l’atenció d’altres taules, aquest tema és conegut a tot arreu, i algunes mirades també delaten el desig de tenir tan a prop dues d’aquelles boniques coristes.
—Felicitat! Felicitat i rialles! —exclama l’Arderius després d’haver-se polit la primera ampolla de xampany—. Això és el que necessita aquesta ciutat. Ja fa massa temps que Madrid es lamenta de la seva reina, de la misèria i dels polítics. Hem de gaudir una mica més de l’espectacle, que la vida se’ns escapa entre tantes llàgrimes. Tinc raó o no, amic Cándido?
—Jo seré el primer d’enyorar aquestes vetllades quan marxi cap a l’Havana.
—Però ja està pensant a marxar?
La Leonor clava els colzes a la taula, aguantant-se les galtes amb els punys, com una nena enfadada. Sap quan ha de dedicar tot el seu interès a en Cándido, com captar-li l’atenció perquè ell se senti com si estiguessin sols al Capellanes. Com si ella el necessités.
—Les negociacions amb el govern ja s’estan acabant, tot i que això no vol dir que els terratinents que hem vingut de les Antilles estiguem contents amb el resultat: els impostos segueixen sent massa elevats.
—Per treure-li alguna cosa a la nostra reina —intervé en Ramos Carrión—, s’ha de disfressar de monja, com sor Patrocinio, o tenir els bigotis de Carlos Marfori, tot i que en aquest cas pot ser que acabi al seu llit, i jo preferiria pagar impostos abans que passar per aquest tràngol.
Riuen de les bromes mentre una altra ampolla de xampany arriba a la taula. La Leonor pateix per si, des de les plasenteries habituals, la conversa deriva cap a temes més seriosos, com Prim i la seva exigència de llibertat o els freqüents aldarulls militars que pretenen derrocar el règim de la reina Isabel II. Però per sort, en Franconetti, un cantaor mig gitano mig italià tan corpulent que abans es guanyava la vida de picador, puja a l’escenari del cafè. L’enèsima queixa de l’Arderius contra la reina s’apaga amb els compassos d’una seguidilla.
—Ha posat el cant flamenc al nivell de l’òpera —sent la Leonor que diu algú d’una altra taula. Després de deu anys per Amèrica, a l’Argentina i l’Uruguai, en Silverio Franconetti ha tornat a Espanya, i ara la seva veu imposa un silenci devot entre la tumultuosa clientela del cafè Capellanes.
La Leonor sent que el cantaor ha aconseguit crear un món nou, diferent de la realitat, una bombolla que té per parets els seus laments i els acords de la guitarra que l’acompanya, una bombolla on ells estan suspesos, i pensa que si una cosa es pot considerar art, és la veu d’en Franconetti. Tots els presents al cafè sembla que experimenten la mateixa comunió, excepte en Cándido Serra. A la Leonor li molesta enxampar-lo mirant-la amb fascinació, tal com ella escolta el cantaor; li somriu com qui es prostra davant d’una verge. Ella intenta oblidar-ho, gaudir de la música com abans, però és impossible. La veneració que en Cándido li mostra d’ençà que la va conèixer la fa sentir malament: ha estat jugant amb ell, donant-li falses esperances per gaudir de la seva posició, del seu xampany i de les seves invitacions als millors restaurants.
Són les tres de la matinada quan abandonen el cafè. En Francisco Arderius s’ha acomiadat, però han aconseguit convèncer en Franconetti perquè els acompanyi a l’habitació d’en Cándido Serra al Grand Hôtel de Paris. Altres clients del Capellanes s’han afegit al grup, guiats per la temptació de continuar escoltant el cantant en una festa flamenca particular, i també per la de conèixer l’interior de l’hotel més luxós de la capital, en plena Puerta del Sol.
El vi i el xampany que continuen bevent aconsegueixen espantar la mala consciència que la Leonor tenia al cafè i, desinhibida, balla i riu enfilada al llit amb la Pili i uns homes dels quals no sap el nom i que se senten afortunats de poder-la agafar per la cintura en un dels passos de ball, mentre en Franconetti i el seu guitarrista converteixen l’habitació d’en Cándido en una d’aquelles coves on, segons diuen, els gitanos canten i ballen fins a trenc d’alba.
Comença a clarejar quan la Leonor surt en un dels balcons per prendre l’aire. Suada i una mica beguda, fa una calada a un cigarret. Als seus peus, la Puerta del Sol, molt més àmplia ara, després d’uns quants anys de demolicions d’edificis: la font que hi ha al mig alça l’aigua a més de trenta metres d’alçada. Aquí i allà, pidolaires, jugadors que tornen a casa amb les butxaques buides, gana.
—Amb prou feines hem pogut parlar.
En Cándido es repenja al balcó, al seu costat. No sembla cansat, tot i haver passat la nit en blanc, i tampoc afectat per la beguda.
—De fet, no tinc gaire res a dir.
—Tan sols sabent una mica més de la teva vida em conformo.
—Soc la filla d’un barber i d’una bugadera que cantava com els àngels. D’aquí em ve el gust per la música, pel teatre i —fingint una veu greu, de dolenta de conte infantil— per tallar colls.
La Leonor riu amb una alegria que sap que pot abatre qualsevol indici d’enuig d’en Cándido.
—L’última vegada, el teu pare era hostaler i la teva mare s’havia mort durant el part.
—Avui m’agrada més ser la filla del barber i de la bugadera cantant.
En Cándido capta un deix de tristesa en la Leonor, que, incòmoda pel desmentiment, ha parat de riure. S’abraça a si mateixa, protegint-se d’un corrent d’aire fred que porta l’albada. Potser aquest misteri que és la mateixa Leonor és el que va atrapar en Cándido des del primer dia, no només la seva bellesa. Se sent un estrèpit llunyà que reverbera a la ciutat, un tro, pensa ella, l’avís d’una tempesta.
—M’encantaria que algun dia m’acompanyés a fer un volt pels Campos Elíseos —murmura ell a la seva esquena—, així podria gaudir de la seva companyia a la llum del dia.
La Pili s’agafa de bracet a la Leonor quan abandonen el Grand Hôtel de Paris. La borratxera amb prou feines li permet aguantar-se dreta, i tampoc posa cap trava als seus pensaments.
—I després vols que no diguin que les suripantes som unes fresques. Mira què estàs fent amb el pobre Serra. Tornarà a Cuba amb les butxaques plenes de teranyines i ni un petó de record.
—És un avi, Pili, no li penso fer cap petó. A més, per què hem de complicar les coses? Ens ho passem bé, no? Doncs d’això es tracta. Felicitat i rialles, tal com diu l’Arderius.
Uns cavalls entren al galop pel carrer Mayor. Tan bon punt es giren, sorpreses per l’estrèpit, veuen com els guàrdies civils descarreguen les escopetes contra una colla de gent que s’arremolinava a la Puerta del Sol. La sang d’alguns tenyeix l’aire mentre els crits i l’aldarull d’altres que treuen mobles vells de no se sap on, amuntegant-los com una barricada per resguardar-se, es barregen amb aquells trons que ha sentit abans des del balcó, que es repeteixen, i que ara s’adona que no avisaven d’una tempesta, sinó que eren trets de canons i el que anunciaven era una batalla campal.