Primer cercle
—Vols ser tan poderós com la reina? No tindràs mai palaus, ni joies ni exèrcits, però sí que pots ser com ella. Fins i tot més. Treu-li la vida a algú, a un gat, a un d’aquells drapaires que no saben ni el seu nom. Fes-ho a poc a poc, que sàpiga que te l’estàs emportant, i veuràs a la seva mirada que, en aquell moment, per a aquella persona, ets més que la reina, ets més que Déu.
Estàvem asseguts a les escales de l’església de San Sebastián, dos nens d’uns deu o dotze anys —no he sabut mai del cert quin any vaig néixer— que esperaven la sortida de missa per demanar almoina. Ens imaginàvem que abandonàvem els parracs d’orfes i que no només teníem un plat de menjar calent al dia, sinó també un carruatge tirat per cavalls àrabs, un castell, un país, quan ell, amb la mirada entremaliada, em va confessar com podria ser encara més gran que la reina. La meva memòria ha tornat moltes vegades a aquell Madrid que boquejava exhaust després del còlera, miserable i brut, arrossegant-se als peus d’uns quants que refulgien com emperadors banyats en or. A aquelles paraules. Haurien de passar molts anys, per entendre que no tenien ni un bri d’inofensiu.
La meva vida, erràtica i equivocada, em va treure d’aquell Madrid, em va deixar oblidat en un convent de Calatrava, on, malgrat els monjos —feres que utilitzaven aquell nen i després adolescent com un burro de càrrega—, vaig aprendre les lletres i a tenir el valor necessari per fugir. Encara no era conscient que aquell seria el tret distintiu dels meus dies: la fugida, sempre inútil, perquè el covard mai no aconsegueix fugir del tot, i jo no soc res més que un covard perseguit per la por i la culpa, com aquell ull sense parpella del relat de Philarète Chasles, enganxat a la meva esquena, observant-me.
No pretenc pas erigir-me com a protagonista de res, ni tan sols del viatge a l’infern que és la meva vida; no val la pena detallar les vicissituds que em van dur fins a aquesta illa de les Antilles, i tampoc importa el meu nom.
Hi ha tants noms que, alguns, els vull oblidar, i els que recordo prefereixo ometre’ls. Em falta el valor cec dels herois, aquell que no mesura les conseqüències. Només en diré un, aquí: Santa Catalina de Baracoa. Un nom que també és una història. La d’un navili, un vaixell fantasma que van trobar el 1852 a la badia de Cochinos, a Cuba.
Segons deien, dos pescadors criolls i analfabets del pantà de Zapata van ser els que el van trobar: l’Anatael i el seu fill Bardo. Vaig decidir buscar-los, esbrinar si podia haver-hi alguna relació entre aquell vaixell fantasma i el lloc que havia destruït la meva vida.
Vaig conèixer en Bardo en una barraca insalubre on el jove pescador s’havia instal·lat lluny del mar, encara atemorit, com si visqués en el matí posterior al malson. Em va dir que aquella mateixa por va ser la que es va endur la vida del seu pare, l’Anatael, que si pogués abandonaria Cuba, que qualsevol racó del món seria millor que aquesta illa on habitava el dimoni. Vaig pensar de contestar-li que, quan el dimoni et trepitja l’ombra, no hi ha enlloc on fugir, però no hauria servit de res atiar les brases del seu terror.
En Bardo es va trobar amb el seu pare a la platja Larga a l’albada d’un dia de juny del 1852. L’Anatael ja havia preparat les xarxes. Com molts altres matins, el noi arribava tard. La nit abans s’havia deixat endur pel ball i l’aiguardent a la taverna d’Izaguirre, una botiga construïda amb tova on els pernils i els xoriços penjats al sostre feien l’aire tan espès com la llet. Aquell matí en què el sol es resistia a despuntar —i no ho va arribar a fer, em va dir en Bardo, com si l’astre hagués preferit no veure el que passava a sota seu— no es va voler discutir amb el pare i va encaixar els retrets en silenci.
Encara no havien superat el primer cai quan van veure aparèixer una barca. Cabotejava encallada entre els coralls que voregen l’est de la badia, ocults i perillosos per a qualsevol navegant que no ho conegui, i això va ser el primer que van pensar quan s’hi van acostar: abandonada, malmesa pel costat de babord, van suposar que era un naufragi, que els seus ocupants devien haver saltat al mar, la costa no era lluny i s’hi podia arribar nedant. Però d’on venia aquella barca? A l’aleta hi van llegir una inscripció, «Santa Catalina», i l’Anatael va aventurar —amb encert— que aquella barca bé podria ser el bot salvavides d’algun dels clípers que, a vegades, arrecerats per la nit, atracaven en aquelles platges a les quals ningú no parava atenció per entregar mercaderia prohibida.
«Hauríem d’haver girat cua llavors», es lamentava en Bardo quan vaig estar amb ell. Un cop al poble, haurien d’haver buscat un guàrdia civil, alguna autoritat a qui poder transmetre la troballa, i així sortir d’aquesta història com a actors secundaris. Però no ho van fer, es van endinsar al mar de les Antilles perquè el seu pare estava decidit a no tornar fins que omplissin les xarxes de pagres i tilàpies roges. I llavors, la silueta del Santa Catalina es va dibuixar com una esquerda en el mur gris que era el cel aquell matí.
Van remar fins al derelicte, un clíper de tres pals, amb veles quadrades i almenys quaranta-cinc metres d’eslora; una autèntica daina. Tot i que ja estaven de moda els vaixells propulsats a vapor, els clípers mantenien la seva vella dignitat a l’hora de travessar l’Atlàntic. L’elegància del Santa Catalina va desaparèixer quan hi van ser més a prop: el pal de mitjana trencat, les veles esquinçades incapaces d’acollir el vent, i un silenci absolut mentre s’enfilaven per l’escaleta, un silenci opressiu i prenyat del tuf de carn putrefacta.
En Bardo es va tapar el nas i la boca tot just posar els peus a la coberta. D’on venia aquella fetor? Ni tan sols el mar era capaç de tapar-la, s’imposava a totes les coses, era àcida i penetrant, se li clavava a dins. En canvi, a l’Anatael semblava que no l’afectava. Cridava aquí i allà mentre recorria una coberta deserta i malmesa per una suposada tempesta, sense cap rastre de la tripulació.
Les veles caigudes entre els pals majors estaven tenyides de vermell i, quan les va alçar, en Bardo va descobrir la font de la pestilència. Cossos blancs s’amuntegaven amb els d’alguns negres mig nus; deu, potser més, em va dir en Bardo, no va arribar a comptar-los, estaven bruts de sang resseca, i les ferides obertes de ganivets i també de trets verdejaven com la fruita que revela la podridura interior a través d’una aurèola a la pell. Es va apartar entre nàusees i va buscar amb la mirada la pau del mar. L’Anatael el va abraçar. «Un motí», li va dir el pare, el Santa Catalina potser transportava esclaus, no seria pas el primer que dipositava aquella mercaderia a la badia de Cochinos, malgrat que tots dos sabien que deu o dotze negres no podien pas ser tota la càrrega d’un clíper com aquell.
Per què els cadàvers estaven amuntegats al mateix lloc i no escampats per la coberta, que hauria estat el més lògic si allà s’hi hagués viscut una batalla? Van buscar algun supervivent. Van arribar al castell de proa, a la cabina del capità. Van mirar a dins sense esperança, tal com havien mirat a tot arreu. El naufragi semblava que també havia afectat els objectes: una ullera de llarga vista, un mapa, la taula, estaven preparats per submergir-se en les aigües i deixar-se amortallar pels coralls, perquè els peixos fossin els seus nous amos. «No miris», va dir el pare, però en Bardo, com sempre que sentim una ordre com aquesta, va fer el contrari.
En una cadira, lligat als braços del seient, hi havia el capità, tal com confirmava la seva indumentària. En un primer moment, en Bardo es va pensar que estava viu, ja que els seus ulls, el seu rictus, no eren els d’un cadàver, sinó més aviat els del malalt que dedica totes les energies a contenir-se el dolor. Un fil de sang li baixava pel front. «Ves-te’n, surt d’aquí», li va ordenar l’Anatael, i li hauria agradat fer-ho, però el seu cos no reaccionava. Al capità li havien arrencat la tapa del crani —després s’adonaria que era als seus peus, rasurada—, i al cervell —que devia ser la massa sangonosa que podia veure— li havien clavat dos pals prims, com branques d’un arbust, lligats de tal manera que semblaven un crucifix, però feia la impressió que, fos qui fos el torturador, s’havia entretingut removent aquella tosca creu, batent el cervell fins a convertir-lo en una amalgama viscosa.
L’Anatael va treure el seu fill a empentes de la cabina. Quin dimoni és capaç de fer una cosa així?, es desesperava en Bardo. No recordava què més va dir, però els seus crits van ressonar per tot el vaixell. Guiant-lo de la mà com a un cec, el pare el va conduir cap a la bodega, on havia sentit uns cops. Abans, però, va agafar un ganivet que va trobar entre els cadàvers; no sabia què s’hi trobarien, sota la portella que, ara, algú tornava a picar amb insistència.
Quan la van obrir, centenars d’ulls i boques, de rostres negres que amb prou feines respiraven, desnerits, com morts vinguts d’un altre món, es van clavar en ells dos.
«I, no obstant això, res de tot aquell malson va ser el que va fer posar malalt el meu pare», em va revelar en Bardo a la seva barraca. «Va ser el gos. Un gos negre que no sabíem d’on havia sorgit i que de sobte era a la coberta. Lladrava i bavejava com si tingués la ràbia, amb les potes del davant ben clavades a terra. Ens mirava i semblava que ens deia: vosaltres no hauríeu de ser aquí. Aquest és el meu regne. Us condemnaré per sempre més per haver pujat al meu vaixell».
Les històries que es van explicar del Santa Catalina s’aturen en l’horrible mort del capità, en el carregament d’esclaus moribunds, i cap no parla d’aquell gos. De l’animal que en Bardo i el seu pare van veure a la coberta i que es va convertir en una obsessió. A l’Anatael li semblava que el sentia cada nit, tenia por de despertar-se i trobar-se’l al costat del llit. Arribava a tenir tanta por que al final va esdevenir una malaltia i, amb el pas dels anys, el va anar debilitant, perquè la por també pot matar.
El meu amic de la infantesa, si és que se’n pot dir així, sí que coneixia l’existència d’aquell gos, jo mateix el vaig poder veure més tard, per això va escollir el nom de Santa Catalina de Baracoa per al seu ingeni: per tancar en aquelles paraules la història del vaixell i fer-la seva. Per homenatjar el gos.