La meua família d’origen pobre no s’esperava que tanta nova fàbrica ens acabaria portant una estabilitat econòmica que mai ningú abans havia conegut en tota la contornada. La gent que a principis dels anys seixanta encara batollava les ametles es va decidir per fi a abandonar els bancals perquè, a diferència del jornal de la terra, el de la fàbrica entrava fixe cada divendres. Tacatan al comptat i l’amo et donava un sobre amb uns bons durets per a comprar mantega de colors als ultramarins i merengues ben carregats de sucre al despatx de pa de mon pare.
Devia tindre uns dotze o tretze anys quan vaig sentir per primera vegada la conversa que em postulava com a futura estudiant universitària.
Matilde, si ho podem pagar, la xica ha de fer carrera.
I a on la farà? Perquè ací no se pot.
Pos a Castelló, on vols que la fage?
A Castelló a soles? Higinio, per favor.
Si no fa carrera serà com mosatros.
No sé què succeïa a la resta de cases, però a la meua els adults s’avergonyien de no saber llegir ni escriure correctament i responien a moltes preguntes amb un sincer «jo això no ho sé, fill». Podia paréixer que defugien d’entrar en qüestions de política, que segurament també hi havia un poc d’això, però crec que a mons pares el que més els pesava era que no sabien explicar res que excedira les fronteres del seu univers de farines i de cultius de secà. Ells, del que sabien, era del que hi havia de punta a punta de terme, «d’un dels termes més grans de tota la província», deia mon pare orgullós. A vore si sabeu quins són els únics pobles de Castelló més grans que el nostre, ens preguntava de tant en tant. Morella, Alcalà de Xivert i Vistabella del Maestrat, responíem a l’uníson els meus dos germans xicotets i jo.
Durant la tardor i la primavera, mon pare sempre mirava per la finestra en direcció al nord, al Penyagolosa, i quan pronunciava la frase «plou per dalt» volia dir que una tempesta s’acostava. No veus que està plovent al barranc de Casotes?, em deia assenyalant cap amunt amb un cigarro de picadura entre els dits. Quan això passava, quan la pluja baixava del barranc de Casotes en direcció al poble, ma mare em deixava cridar Paquita per a convidar-la a berenar. Obria les faldes de la taula braser i arrimava a les brases sis torrades d’allioli amb sucre perquè es feren ben cuites i ben cruixents com una crema catalana. Passats uns minuts les treia i les deixava damunt d’un plat, i nosaltres sis, els meus germans, mon pare, ma mare, Paquita i jo, esperàvem impacients fins que el pa es refredara una miqueta. Quan podíem menjar sense cremar-nos els dits ni la llengua mampreníem a mossos i allà no quedaven ni les molles.
Mons pares mai van impedir que jo jugara amb Paquita, cosa que sí que succeïa en altres famílies del poble, perquè el cognom de la meua amiga era Expósito. Això volia dir que l’havien abandonada o que no tenia pare o que, com murmuraven les males llengües, era fruit d’una violació en un mas; però si a ma mare, que era la beata de la casa, això li era igual, a la resta encara més. Perquè a mi Paquita m’agradava molt perquè sempre tenia ganes de riure i, si jo queia i em pelava els genolls, ella corria a buscar crespinell per a curar-me i, si jo m’enfadava amb els meus germans perquè no ens deixaven lloc per a jugar, ella també s’enfadava i els tirava pedres xicotetes de les que no fan mal. Culs farinosos!, els escridassava, que teniu els culs plens de farina!
Els dies d’estiu que les dos passàvem al carrer ens acostàvem a Carmen, una veïna que consumia el temps que li quedava asseguda en una vella cadira davant de sa casa. Carmen s’havia criat en una masia enclavada en la frontera lingüística amb el castellà mig aragonés, el xurro, i mesclava els idiomes en expressar-se. Deia que li feia mal el genollo, que havia dinat un plat de bajocas i que els xicuelos de hui en dia eren tots uns sinvergüenses. Li agradava ensenyar-nos les peculiaritats d’un món, el seu, que no es mesurava en grams o en quilos sinó que ho feia en barcelles, en cafissos i en arroves. El seu món tampoc es llegia ni s’explicava per la ràdio sinó que es narrava oralment d’una persona a una altra, permetent aixina posar mirades i gestos a les històries. Ens contava que el seu germà li havia pegat una manotada tan forta a una burra que allà on ell havia colpejat no li havia tornat a eixir mai més el pèl. I feia el gest amb la seua pròpia mà. O que una vegada havia nascut un xiquet amb tres caps i que l’havien batejat amb tres noms diferents: el primer cap era José, el segon cap era Desiderio i el tercer i últim cap era Juan. I feia el gest d’enumerar cada cap amb els dits. Feia temps que tot allò que Carmen coneixia i tot allò que Carmen ens llegava s’havia endinsat en les profunditats de l’oblit col·lectiu.
—La guerra —relatava asseguda en la mateixa cadira de sempre— va escomençar el mismo dia que inauguraban el hotel d’El Prat. Yo estava segant herba con mi mare en una finca allà dalt a les Fleixes i namás que véiem passar tots els cotxes que pujaven de Castelló. Ese any havíem fet el matapuerco i encara nos quedava una jarreta de frito, de suerte que vam escapar a la fam més que d’altres que vivien al poble.
Quan mon pare l’escoltava explicant-nos vagament alguna cosa de la guerra li deia que afortunadament el 38 van entrar els nacionals perquè açò era un desori. Vinga els rojos a emportar-se sagals al front i a buidar els masos i a fer maleses per ahí. I llavors Carmen ens mirava a nosaltres i mirava a mon pare amb els seus ulls castigats per la tristesa i només deia: El 13 de juny de 1938 entraron. I, en dir això, callava.
Paquita i jo havíem estat juntes des que jo recordava. Ens havíem fet amigues el primer any d’escola i havíem decidit que mai ens separaríem perquè a les dos ens agradava jugar amb pachuches a l’hivern i al sambori a l’estiu. Però en acabar l’escola l’any 1970 ella va haver d’anar a tocar a la porta de la fàbrica tèxtil del poble per a demanar-los faena. S’acabarien aixina les nostres vesprades de jocs i les nostres xafarderies a l’escola i ella començaria l’edat adulta encaixant mitges entre dos ferros en forma de cama durant vuit tedioses hores al dia. Està bé, la fàbrica, em va dir un dissabte de vesprada menjant pipes davant de la porta de l’església, però m’agradava més pintar paisatges a l’escola.
Jo no li ho confessava però a mi també m’agradava més pintar paisatges a l’escola que les classes preparatòries per a la revàlida. Com que al poble no teníem cap institut de secundària, se’ns proporcionava un professor que venia de Castelló i que ens ajuntava uns quants en una aula de l’Ajuntament a fi que ens ensenyara tot el que se suposava que s’havia de saber abans d’entrar a la universitat. Teníem uns llibres amb les pàgines molt groguenques i amb molt de número i molta lletra que resultaven difícils de desxifrar. Hi havia mapes i en els mapes ja no estudiàvem els masos ni els termes municipals sinó que estudiàvem les províncies i els països. Hi havia càlculs i ara els càlculs anaven més enllà de l’aritmètica de l’educació bàsica perquè ens tocava sumar i restar valències. En història tampoc ens parlaven ja de Victorino Fabra, l’agüelo Pantorrilles que anys arrere havia arribat a la Diputació, i el que memoritzàvem eren dinasties visigodes.
Amb el temps m’havia fet amiga de Pablo, el fill de l’alcalde. Era seriós, sempre capficat entre les pàgines grogues dels llibres, i no insultava ningú ni tirava pedres xicotetes quan s’enfadava. Però era educat i la roba li feia olor de sabó casolà i aquella olor de sabó casolà era la que més em reconfortava en les llargues hores d’estudi dins de l’aula on féiem les classes. Pablo volia estudiar Dret i aniria a viure a València. Entre classe i classe, l’únic moment en què es permetia el luxe de parlar, deia que son pare el volia presentar a les places de secretari interventor per a poder treballar en un ajuntament important. Jo li preguntava què feia un secretari interventor i m’adonava que només coneixia tres o quatre oficis: el de forner perquè el veia en mon pare, el de mestre perquè el veia en les classes i el de metge perquè el veia en posar-me malalta. «Un secretari és el que firma els papers de l’ajuntament, el que ajuda l’alcalde, el que aprova els gastos...». I, de vegades, ens descobrien de xarreta i ens renyaven perquè a les classes no podíem parlar en valencià.
Estudiar no em deslliurava d’haver d’ajudar ma mare amb les faenes de la casa. Preparàvem els menjars, cuinant sempre el que els homes volien perquè a ma casa els comensals manaven més que les cuineres, i cada divendres anàvem als llavadors municipals a rentar la roba. Els llavadors eren un total de tres basses i, tot i que a principis de segle s’havien ubicat al bell mig de la plaça, ara feia temps que estaven resguardades en un espai adjacent a l’edifici del consistori. Abans d’accedir-hi, mentre creuàvem el passadís entre l’espai públic de tothom i l’espai de safareig de les dones, s’endevinaven les converses mesclades entre el xup-xup de l’aigua. Jo sempre creuava els dits per a coincidir amb Rosa Mari, una senyora de l’edat de ma mare però que parlava molt més descarada que la resta de dones que jo coneixia.
—Tu saps si són marranos els homes que només fan que embrutar calsonsillos, mira, huit en porte per a llavar. —I alguna vegada treia la bona pitrera que tenia i ens deia—: A mi que no se me pose ningú per davant perquè amb una mamellà el tombe a terra.
De vegades no estava ella però ens trobàvem Marujín la fideuera, que es deia així perquè son pare s’havia guanyat la vida elaborant fideus, i no era tan descarada però sí que tenia molta gràcia contant les històries que passaven al poble.
—Xica, tu saps, pos no va i resulta que l’altre dia el xiquillo de Manolo el carnisser li va agarrar el cotxe a son pare sense que ell ho sapiere, se veu que li’l va agarrar del garaig i diu que se’n va anar de festa allà dalt a Vistabella perquè feien el bou en carro. I va i al dia siguient l’enganxe son pare per banda i li diu fill, jo no te dic res si m’agarres el cotxe, però per lo menos torna-me’l amb el dipòsit ple.
Aixina era com netejàvem llençols i tovalloles i calcetins i bragues quan encara no totes teníem una rentadora a casa. Ens repartíem entre les baranes de la bassa, l’una al costat de l’altra, i féiem llom amunt i llom avall per a ensabonar bé la roba i rentar-la després amb aigua. A l’estiu era agradable perquè ens refrescàvem de la solana que queia al mig de la plaça. Però a l’hivern, uf. Aquella aigua glaçada ens desfeia la pell i feia que les mans se’ns ompliren de prunyons.
Quan no estava treballant, mon pare on anava era al bar. Allà jugava partides de guinyot amb més homes com ell i entre riures i cigarros s’acusaven mútuament de fer-se trampes. De fer-se garrames, com diem nosaltres. Quasi sempre jugava de parella amb Joaquinet, un home més jove que de tant en tant passava a visitar-lo al forn de matinada abans d’entrar al torn de la fàbrica. Contra ells, Paco el capador, que era qui capava els animals quan encara calia algú que capara animals, i Fernando el del banc, l’únic de tots amb un treball d’oficina.
Mon pare era el més conservador de la partida, el que sempre dubtava en el moment de traure el que s’anomena trumfo. Joaquinet, per la seua part, tenia certa fortuna a l’hora de reunir sotes i reis per a cantar les vint i les quaranta i facilitar la victòria. En acabar la primera ronda es comptaven els punts de cada equip, sumant els cinquanta inicials, que eren les «roïnes», i els restants cinquanta, que eren les «bones». Si cap de les dos parelles aconseguia sobrepassar els cent punts entre el compte de les roïnes i el compte de les bones, s’havia de tornar a jugar en el que s’anomenava «retorn», que era la partida que invertia l’orde de les estratègies en tant que tots els jugadors disputaven les millors cartes al començament. El guinyot era difícil d’entendre i més difícil de jugar i per això ens entretenia durant tantes hores sense alçar la vista del tapet verdós de Soberano.