Em passa sovint: l’alcohol m’estimula i em fa sentir intel·ligent, sagaç, clarivident. Em fa passar la son, la foragita. En entrar al pis no em vaig voler compadir de mi mateixa i de la meva mala sort —¿calia, realment calia que el pare de la meva filla fos tan tou i miserable?— ni vaig fixar-me en com n’era de fred aquell pis buit, ni vaig deixar-me caure al llit desconsolada... tot de coses que m’haurien ajudat a enfilar el son i dormir com una soca fins a mig matí. No. Vaig obrir tots els llums, vaig escombrar la sala, vaig passar un drap humit damunt la taula de la galeria, vaig obrir el portàtil i em vaig posar a escriure. En tenia moltes ganes. Potser perquè feia quatre dies que no havia traduït ni una línia, ara em calia escriure. Volia explicar aquell sopar fastigós. Ningú per escoltar el meu patiment. Ningú per aprendre ni que fos un o dos o fins i tot mitja dotzena dels noms dels meus amics ucraïnesos i preguntar-me per ells l’endemà quan em truquessin a l’hora d’esmorzar. Vens d’un país en guerra i els desconeguts que et donen la benvinguda ja ho saben tot de la guerra, ho saben tot abans que parlis tu. Ningú per preguntar què significa saber que els teus amics viuen sota les bombes i aguantar el silenci de després, perquè tindrien el silenci per resposta: se’t faria un nus a la gola i no series capaç de respondre res. Ningú que s’agenollés davant d’aquell silenci. Ningú. Ras i curt i en tres paraules: benvinguda, estàs sola.
Ningú tampoc que sàpiga res de l’ídix i vulgui entendre el meu amor a un escriptor que va fugir dels nazis just a temps i va cultivar durant tota la vida —diumenge i dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres i cada dia de la seva vida— una llengua els parlants de la qual havien estat exterminats. Ningú per fer la broma necessària per trencar el gel de la conversa: «És que nosaltres, Rosalia, som partidaris que David triomfi sobre Goliat, però voldríem que no ho fes amb la seva fona sinó tocant l’arpa». Tenia ganes d’escriure, moltes ganes. D’escriure’t. A tu. Vaig escriure sense aturall durant tres hores. I després del punt final ho vaig rellegir. Vaig imprimir-ho i vaig posar les quatre pàgines ben planes damunt la taula, una al costat de l’altra.
Però, si haig de ser franca: qui eres, tu? Espontàniament, vaig pensar d’entrada que estava escrivint per a la Solveig, la meva amiga que encara és a Lviv i que em llegiria en una de les seves pauses de fer de voluntària a la fàbrica de cervesa. La Solveig que em diu que només espera seguir amb la traducció de l’altre Isaac, el Bàbel, i que no pensa tornar a Noruega, no pensa moure’s de Lviv. Com qui seguís la conversa que vam deixar a mitges fa cinc dies. Com qui seguís el diàleg que he tingut amb ella cada vespre sense excepció des de la llarga conversa que vam tenir la nit de Cap d’Any. Però ben aviat vaig entendre que no escrivia per a ella perquè escrivia en català. Estava completament desvetllada. ¿D’on sortia, aquell estirabot de dir que demà mateix compraria un bitllet per tornar a Ucraïna? No pensava ficar-me al llit fins a decidir a qui donaria aquelles quatre pàgines perquè les llegís. Eren dos quarts de quatre de la matinada i necessitava un lector desesperadament. Vaig pensar en el Miquel, que sabia que havia tornat a Barcelona a principis de gener després d’anys de viure a Londres i si li feia un missatge segur que quedaria amb mi per esmorzar al cap d’unes hores, s’ho llegiria d’una revolada i em diria què en pensava —però no tenia ganes que el meu estimat Miquel comencés a tocar-me el que acabava d’escriure. No, ell no. Ara no.
I llavors vaig adonar-me que t’escrivia a tu, pare. A qui si no? A qui si no al meu pare estimat? Fa anys, molts anys, que tinc ganes de parlar-te. D’explicar-te què m’ha passat durant tot aquest temps que encara hi eres però havies perdut les paraules. Primer va ser la biografia de Hannah Arendt i l’estada a la residència de traductors de París, on vaig quedar-me tota una primavera per traduir-la. La primavera després del desengany. T’ho hauries passat tan bé, només de pensar que cada dia caminava per davant de la Sorbona per anar a la biblioteca on em posava a traduir... Si no haguessis perdut les paraules, també t’hauria pogut explicar el gran desencís. Com vam perdre el país i de quina manera el Fidel em va deixar a l’estacada. De quina manera vam naufragar, com es va enfonsar Catalunya i hem hagut d’aprendre a viure al fons del mar. Però ja a finals del 2017 les paraules no podien tocar-te. Em vaig llegir aquell llibre per aprendre a parlar als ancians amb demència i vaig ser una bona alumna, i tant que ho vaig ser: havia après a acontentar-me amb el gran somrís que feies cada vegada que et venia a veure. Un somriure i una mena d’«Hola, Rosalia, com estàs?» inintel·ligible. Deies només un garbuix de sons inconnexos i jo, bona alumna fins al final, havia après a mirar-te com si m’estiguessis recitant un poema d’amor críptic. No podia saber si sabies qui era jo, no podia entendre què em volies dir. Només sabia que em reconeixies, però no sabia ni tan sols si em reconeixies a mi, la teva filla, la teva Rosalia. Vull dir que sé que hi ha una última forma de memòria, aquella memòria que és encara activa quan s’han perdut les paraules i tot el passat s’ha fos com un núvol que es desfà en el cel i deixa un rastre de blau damunt del blau, sense cap veta. L’última memòria és la memòria de les cares estimades. Em somreies cada vegada, se t’il·luminaven els ulls i jo sabia doncs que m’estimaves. Ai, quina fiblada de dolor i d’alegria cada vegada! I com que sabia —això sí que ho sabia de totes totes!— que sempre t’havia agradat sentir-me parlar, jo t’explicava que ara que ens havíem separat amb el Fidel vivíem juntes la Mireia i jo, que la teva neta estava apassionada pel Senegal des que hi havien anat amb la colla dels escoltes, que ens passàvem el dia escoltant Youssou N’Dour i Cheikh Lô i la rapera Moonaya, que havíem convertit el pis que em va deixar la iaia en un cau africanista i feminista, i tu m’escoltaves amb aquells ulls que ho entenien tot. Ara fa deu mesos, quan ja no podies pronunciar ni tan sols aquell garbuix incomprensible d’abans, et vaig explicar que la Mireia havia decidit fer una pausa a la carrera de filologia francesa i marxar un any al Senegal, i tu em vas mirar amb aquells ulls tan comprensius. Recordes que et vaig dir «Ja t’ho esperaves, oi?». Sí, sens dubte t’ho esperaves. Quan la Mireia va venir a acomiadar-se de tu li vas fer el millor somriure del món. Ella et mirava, expectant, tu la miraves, somrient, i aquesta traductora va haver de fer la seva feina: «L’avi està molt content que vagis al Senegal, i més encara que hi vagis a fer d’ajudant de mestre de francès». La Mireia et va abraçar, et va abraçar llargament, i jo vaig acabar de fer la meva feina: us vaig abraçar a tots dos.
El dia del teu funeral m’ho va dir un dels teus pacients, agraïdíssim: «¿Saps per què el teu pare va ser un gran cirurgià? Perquè en sabia tant d’escoltar com d’operar».
Les pàgines que havia escrit de matinada eren per a tu, pare. He mirat l’hora: les quatre en punt. He ajuntat els fulls impresos amb un clip. He obert una carpeta a l’escriptori del portàtil: «Per al pare», i hi he col·locat l’etiqueta lila de les coses importants. Me n’he anat a dormir contenta. He vist que als calaixos de l’armari encara hi tenia un pijama net, me l’he posat d’una revolada, m’he ficat al llit i he plorat alegrement, sense aturall, fins a deixar el coixí ben xop.
Al matí he baixat a esmorzar a la plaça Letamendi. Tot i que feia fred, he volgut seure a fora. Les palmeres eren més altes que mai, com si haguessin crescut encara uns pams durant els dos mesos que he estat a Ucraïna, amb la dèria de seguir sent els arbres més alts de Barcelona. Era l’única persona que seia a fora, amb l’anorac posat i dues voltes de bufanda. Però estava tan contenta! Després he passat per la teva botiga dels puzles i n’he comprat un d’immens: un quadre de Giotto de tres mil peces. Sí, un dels teus estimats Giottos. L’impossible és sempre a tocar, em vas dir un dia. M’havien foragitat d’Ucraïna, el meu Fidel era un tou insuportable i, quan més la necessitava, la Mireia estava fent de voluntària a Dakar, però jo havia trobat un puzle dels teus. Podríem passar-hi junts moltes estones. L’he començat només tornar a casa: he separat primer les peces de les vores, com tu sempre feies, i he començat per l’angle superior esquerre. «Concentració i mètode», deies tu. ¿Quantes tardes d’estiu no vam passar junts fent puzles mentre els altres jugaven a ping-pong o feien la migdiada?
Quan et trobo a faltar recordo intensament el dia que vam pujar al Tibidabo i em vas canviar la vida. M’havies passat a buscar en sortir de fer classes a l’institut i m’havies portat al parc d’atraccions, exactament com quan era una nena. Em vas dir que t’agradava molt aquella vista dels carrers de la ciutat que baixaven fins al mar, i jo vaig entendre que t’enyoraves de quan m’hi portaves a pujar fins als núvols amb la roda, a donar voltes amb l’avió o a riure com una boja en veure’ns als miralls deformants. I et vaig parlar incansablement: que els autors que em donaven per traduir no tenien suc ni bruc, que estava farta de donar classes de francès, que el Dionís era una parella insuportable perquè no sabia què volia de la vida, i cada cosa te la deia i la redeia amb nous matisos més i més exasperants. Volia canviar de vida però no sabia com. Vaig parlar sense aturall fins que vas treure’t el puro de la boca, vas aixecar la mà amb el puro com si fossis un director d’orquestra amb la seva batuta i vas dir sense mirar-me:
—T’he trobat una beca per fer el màster de Ginebra.
Així, com qui no vol la cosa: no vas sondejar-me, ni vas parlar-me de diners, sinó que vas mirar Barcelona estesa als nostres peus i em vas donar el cop de timó definitiu. M’havies escoltat atentament durant setmanes, mesos, potser anys, sense dir-me què pensaves. Ho havies meditat i parlat amb la mare. Havíeu acordat que m’ho diries tu i així ho vas fer: em vas enviar tres anys a Ginebra perquè em convertís en una intèrpret. I mai més no vas intervenir. Ni quan vaig entrar a treballar a les Nacions Unides, ni quan vaig deixar l’ONU per tornar a Barcelona i casar-me amb el Fidel, mai més no vas tocar el timó de la meva vida. Amb un sol cop n’hi ha prou.
Un de sol. I ara t’escric perquè no puc tornar on voldria a causa de la guerra i perquè estic sola. Però parlar —parlar-te— és el millor que hi ha al món.