Quan la Dolors i l’Arnau entren a la biblioteca, un encorbatat juga a fer girar suaument amb el dit una gran bola del món sostinguda per un peu de fusta. En veure’ls, dissimula i es tomba en direcció als prestatges plens de llibres. Alguns exemplars tenen les cobertes rònegues i desgastades. D’altres llueixen lletres daurades impreses en enquadernacions de pell de colors: blau marí, marró, verd ampolla, negre...
La resta de la comitiva és a la segona sala, que, a més de ser una continuació de la biblioteca, també era el despatx d’Eduard Toda. Conversen distesos de peu dret al costat d’un escriptori de fusta massissa situat just davant de la xemeneia de pedra, i contemplen un gran oli del qui va ser el flamant senyor del castell carregat de medalles i vestit amb les seves millors gales. La sardina entra al despatx i s’atansa cap als taurons a poc a poc, amb cautela, confiant haver esmenat l’error que acaba de cometre per aquell moment de debilitat pueril.
—Arnau, vine, vine. Abans no us he pogut presentar.
Qui el crida és Llibert Vadó, el propietari de Construccions Vadó, un tauró blanc que ha après a disfressar-se de tintorera. L’Arnau s’hi acosta amb mandra i un somriure ample i impostat.
—El conseller Francesc Garcia, del Departament de Territori i Sostenibilitat, i Alfons Porta, secretari general del Departament d’Economia i Hisenda. L’enginyer i geòleg Arnau Serra.
—Encantat —saluda el primer mentre encaixen les mans—. En Llibert ens ha parlat molt bé de tu, diu que tens una empresa petita però que ets molt bo fent la teva feina.
—Ens preguntàvem si podries fer el sondeig d’exploració del terreny la setmana vinent —l’interromp el segon—. Com bé saps, és una infraestructura estratègica però impopular, i ens convé molt començar-la tan aviat com sigui possible ara que estem a mitja legislatura, m’explico, oi?
«La setmana vinent? El sondeig d’exploració? Impossible», calcula l’Arnau. El constructor li llegeix el pensament. El xicot —per a ell l’Arnau és un xicot perquè té la mateixa edat que el seu fill, trenta-dos anys— és llest, en sap i té raó. De fet, encara no han parlat de l’import que li pagarà per subcontractar els seus serveis. És clar que això depèn de les comissions que li xuclin aquesta colla de sangoneres; a veure amb quins tants per cent li surten durant el dinar. Hauran d’acordar usar algun tipus d’eufemisme perquè l’Arnau no s’adoni de què parlen. Entrades, sí. Entrades per al Barça. No, millor, per al Circuit de Montmeló, ara que s’acosta el Gran Premi de la Fórmula 1. Exacte, bona pensada! Vadó respira fondo, satisfet. Sap que molts dels seus subalterns el consideren un perfecte incompetent, però ell té molt clar que si ha convertit Construccions Vadó en una de les empreses més importants del país és ben bé per mèrits propis, és a dir, per fer sempre i a qualsevol preu la rosca al poder.
—Jo crec que ho podríem tenir enllestit per a divendres vinent, oi, Arnau? Dilluns de l’altra setmana a tot estirar —aventura sacsejant-li una mica l’espatlla.
L’Arnau ho percep com si fos una fuetada. Ja visualitza la setmana que li ve a sobre: trucades, e-mails, nervis i hores, moltes hores, recorrent el terreny amb tot tipus d’aparells, recopilant dades, abocant-les a l’ordinador i, el més complicat de tot, interpretant els resultats i extraient-ne conclusions.
—Ho intentarem. És un bon repte, perquè anem molt justos de temps, però faré tots els possibles per tenir-ho enllestit —respon amb fermesa.
—Així m’agrada. Aquest és l’esperit que ens cal per aixecar el país —l’elogia el conseller abans de sortir en grup de la sala.
L’únic que es queda és l’Arnau. Es treu l’iPhone de la butxaca del texà i comença a mobilitzar a cop d’e-mail els perforadors que han de fer les cales dels sondejos sense saber ni tan sols què els podrà pagar ni quin marge quedarà per a ell. Plup! Una notificació de WhatsApp salta a la pantalla. És de la Laia, la seva dona. «Reservo l’hotel?». Tres emoticones de petó llençant un cor. Merda, ho havia oblidat! Aquest cap de setmana havien dit de gastar l’Smartbox que els va regalar la germana de l’Arnau el Nadal passat i que està a punt de caducar: «Escapada romàntica amb spa i tast de vins», promet la capsa. La Laia agafarà una emprenyada de les bones si ara ho han de cancel·lar. Potser si reservés en un hotel que fos per aquí a prop..., s’autoenganya. «D’acord», tecleja. «Agafa l’hotel per la zona del Priorat o el Baix Camp, et duré a un lloc». En prémer el botó d’enviar ja ho lamenta. S’ha precipitat. Sap perfectament que no podrà fer cap de les dues coses bé i la Laia s’enfadarà igualment. Li hauria d’haver dit la veritat, però és que ja no sap què fer per redreçar les coses entre tots dos. Té por que qualsevol fotesa acabi per desembocar en un problema més gran, en un divorci, per dir-ho clar.
Abans de sortir del despatx de Toda, fa un darrer cop d’ull a les estanteries. Hi ha la màscara mortuòria del diplomàtic. És de color marfil i està feta d’algun tipus de resina. A sota de la màscara hi ha un llibre petit i vell, marró. Sent curiositat per obrir-lo però li fa angúnia tocar la màscara d’un mort. Per evitar-ho, s’ajup i abaixa el coll fins que queda situat a l’altura del quadern per mirar de llegir-ne el títol, però no pot. No li queda altre remei que fer una pinça amb dos dits i alçar amb cura la màscara. Està freda i és suau i una mica llefiscosa. Amb els dits de l’altra mà arrossega el quadern cap enfora per agafar-lo.
—Es pot saber què dimonis està fent?
La veu de la Dolors ressona dins la cambra com un tro. L’Arnau deixa anar de cop el quadern i la màscara i se separa de l’estanteria d’un bot.
—Sembla mentida. Ja m’he contingut prou abans de dir-li res a aquell maleducat que tocava la bola del món. Què li passa a la gent avui en dia? Que ja ningú té cap mena de seny ni d’educació? Des de quan es poden tocar les coses dels museus? —retruny.
—Disculpi’m, no sé per què ho he fet, encara estic una mica atabalat per tot allò d’abans. Em sap greu.
«A sobre, quina barra!», voldria escopir-li la Dolors a la cara. És ella qui hauria de tenir dret d’estar atabalada. Porta mitja vida lluitant pel castell d’Escornalbou, per dignificar-lo, per convertir-lo en el monument nacional que mereix ser, i ara que estava a punt d’aconseguir-ho... Què? Què passarà, ara? Adeu al seu somni d’obrir-hi un restaurant, d’omplir-lo de nens per fer-hi tallers infantils i d’organitzar-hi visites teatralitzades.
En arribar a l’esplanada que s’estén davant l’església, fita el grup d’encorbatats amb desdeny, cadascun immers en el seu propi batibull de paraules i de pensaments: converses ermes, diàlegs interns, rialletes impostades, comentaris amb segones, ambicions personals, pors inconscients i, per rematar-ho tot plegat, whatsapps que fan vibrar els mòbils cada dos per tres.
—Bé, doncs... La visita s’acaba aquí. Si volen, ara poden pujar per aquestes escaletes d’aquí al darrere fins a l’ermita de Santa Bàrbara —els interromp la Dolors en el to més amable de què és capaç.
Masteguen en silenci asseguts als graons de pedra de l’escala que s’enfila fins a la petita ermita de Santa Bàrbara, la punta més alta del cim. Aquí dalt, davant l’esglesiola, tot està en calma. En acabar-se el pa amb botifarra que han dut, l’Antoni treu un llapis i el quadern marró de la jaqueta.
—Altre cop?
—Seran cinc minuts —li promet mentre comença a traçar l’estructura quadrada i la teulada a dues aigües de l’ermita blanca. L’Eduard no la troba gens interessant i tomba el cap a l’altra banda per contemplar la vista sobre el mar i les muntanyes.
—Anton! —alça la veu al cap de pocs segons.
—Què —fa ell absort, movent el llapis amunt i avall.
—Res, res, perdona.
Pocs minuts després, l’Antoni alça el cap.
—Ja estic. Què volies?
—Mira, has vist aquella muntanya acabada en punta? És una piràmide perfecta.
L’Antoni es posa les dues mans al damunt de la visera de la gorra, en un gest instintiu per veure-hi millor. El sol de les dues del migdia l’enlluerna.
—Sí, és veritat. I què?
—M’encanten les piràmides. Algun dia vull viatjar a Egipte. Tu no?
—Però d’on treus aquestes idees? —riu l’Antoni admirat. Es pregunta de quina pasta deu estar fet el seu amic. Ni ell ni cap de les persones que coneix, n’està convençut, tenen aquesta mena d’inquietuds.
—D’un llibre en francès que té el meu oncle.
I tot seguit es posa a parlar compulsivament de mòmies, de faraons i de pots amb cara de gat, vaca i cocodril plens de vísceres en conserva. L’Antoni l’escolta amb atenció i de tant en tant fa ganyotes de fàstic en broma.
—Vols que ens acostem fins a la muntanya? —proposa l’Antoni—. Tenim temps. Potser trobem l’entrada a una tomba... —bromeja en to de suspens abans de començar a riure de nou.
A l’Eduard se li il·luminen els ulls davant la perspectiva d’una nova aventura. A l’escola l’Antoni té fama de poc graciós i ensopit, però això és perquè ningú s’ha molestat a coneixe’l de debò. Ell sap que té una imaginació prodigiosa. Només cal tocar les tecles adequades i enganxar-lo de bon humor, com ara, mentre desfan camí i, un cop més, s’encaparra a defensar la seva mula.
—No sé per què et queixes tant de la mula xaruga —diu—. Jo trobo que va a bon ritme.
—És clar. —L’Eduard torça el cap—. Perquè ara fa baixada!
I tots dos esclaten en una gran riallada. En arribar al pla de l’era es desvien de la ruta que han fet abans i prenen un sender nou que surt a mà dreta i que els porta a un vial més ample. Té la terra premsada i s’hi veuen marques de roderes de carruatges.
—Vols dir que anem bé?
—Sí, la muntanya piramidal és allà davant, no hi ha pèrdua —respon l’Eduard amb una confiança granítica.
Poc després es creuen amb una tartana carregada de viatgers i de gàbies de gallines dirigida per un conductor rodanxó que se’ls mira encuriosit.
—Que us heu perdut, vailets? —demanen uns ulls petits soterrats sota unes galtes inflades.
—De cap manera —nega en rodó l’Eduard.
—Vós sabeu si per arribar dalt d’aquell cim anem bé? —aprofita per demanar l’Antoni.
—Vols dir el Collet Rodó? Sí, de moment seguiu tot recte. Quan arribeu a la bifurcació, preneu el camí de la dreta. Però aneu amb compte! —els adverteix abans de fer arri—. Aquests són boscos de bruixes.
—Ui, quina por! Moltes mercès. Ho tindrem ben present —respon l’Eduard amb aire condescendent.
Passada la bifurcació, prenen el camí de la dreta, tal com els ha indicat l’afable conductor. Està enclotat entre muntanyes i les flors silvestres que creixen als marges dibuixen tot de clapes grogues i malves. No hi circula ni una gota d’aire. A la xafogor aclaparadora de primera hora de la tarda s’hi suma el brunzit molest d’uns mosquits remenuts que planen en petits núvols sobre els caps de les bèsties.
—Anton, mira! —l’Eduard abaixa la veu i atura el cavall d’una estrebada. Una noia acaba de desaparèixer bosc endins per un corriol estret i costerut que es desvia a mà esquerra.
—Per aquest corriol tan estret i costerut hem de pujar? —remuga la Laia, amarada de suor.
—Va, no protestis, que et porto a veure una cosa que t’encantarà.
L’Arnau té l’esperança de redimir-se per les quatre setmanes infernals que han viscut. Quatre setmanes sense sopar plegats, sense caps de setmana, sense poder veure ni un episodi de la sèrie d’HBO que miren ara, sense l’spa i tast de vins per a dos, que al final van haver de cedir als sogres perquè no caduqués... Fa dotze anys que estan junts i dos que són casats, i diria que la seva relació no havia estat mai en hores tan baixes.
Encara està pendent de rebre una darrera anàlisi de les fotogrametries aèries, però es pot dir que per fi ha acabat la prospecció del territori on es farà la pedrera. L’avantprojecte, tal com es preveia, es va gestar al restaurant de Cambrils, regat amb un bon grapat de whiskies i de gintònics, perquè ara resulta que el cava, com el Facebook, només agrada a la gent gran i perquè, segons va braolar un dels taurons alçant la copa abans de brindar, cada vegada hi ha menys ocasions de celebrar coses. L’únic tràmit pendent és l’aprovació del projecte als plens municipals dels ajuntaments implicats, però com que els espera una bona pluja de milions i ajudes ningú no dubta que l’obra rebrà llum verda a la tardor. El que dèiem, un simple tràmit.
—Dona’m la mà, Laia. Aquest últim tros és una mica difícil —admet enfilat entre dues roques esgraonades.
—No cal, ja puc jo sola —esbufega ella. I en lloc d’agafar-li la mà, s’agafa a un pi blanc. Ho fa per amor propi, perquè no el necessita per a res i perquè no li ve de gust donar-li la mà—. De totes maneres, merci —murmura.
Tan bon punt separa la mà de l’escorça, nota els dits enganxifosos. «Merda! És resina». A ella, aquesta mena de coses li passen. És la nena que agafa la varicel·la tres dies abans de fer la primera comunió, l’estudiant que cau de la góndola en un viatge de fi de curs a Itàlia, l’adolescent a qui impacta a la cella un CD llençat des de l’escenari del Razzmatazz, la universitària que suspèn un examen perquè a la darrera operació matemàtica posa dos per tres igual a cinc, la núvia que es casa a la platja una tarda de llevantada. I ara és la dona a punt d’arribar a la trentena a qui tothom li pregunta quan serà mare, perquè ser arqueòloga a seques es veu que resulta insuficient. «Quan tingui plaça de professora titular a la Rovira i Virgili», sol respondre per tallar la conversa de soca-rel.
Després d’un quart d’hora de pujada, fan el cim. És una cresta ampla i allargassada. Aquí dalt ja no hi creixen arbres, només matolls de boix i de margalló, i hi sol bufar un fort vent. El terra està revestit d’unes grans lloses planes i erosionades per on es pot caminar còmodament. L’Arnau avança fins a situar-se ben bé arran del precipici.
—Tatxan! —exclama.
La Laia contempla el paisatge que s’estén més enllà de l’abisme. A l’altra banda de la carena, a la mateixa alçada on són ells, s’eleva un turó acabat en punxa.
—No, no. Vull dir a terra, Laia, a terra. Aquí, en aquesta llosa d’aquí —emfatitza ell assenyalant els seus peus.
El primer que veu la Laia en abaixar el cap és un clot de dos pams de diàmetre ple d’aigua de pluja. Del clot, en surten diverses línies gravades a terra que s’estenen com una teranyina per tota la llosa. Van a parar a altres clots més petits, de la mida d’una medalla olímpica, si fa no fa. D’aquests forats en surten més línies que van a parar a més forats i així successivament fins a arribar ben bé a la punta mateixa del penya-segat.
—És un gravat prehistòric! Tot això que veus són inscultures! —xiscla la Laia de sobte.
Per fi l’Arnau la veu somriure. Ella se li atansa i li fa un petó. És sec i ràpid, però té molt de valor. És el primer que li fa en dies.
—Va! Seguim-la! —murmura l’Eduard excitat mentre baixa del cavall d’un salt.
—Què? No. Ni parlar-ne. No vull sortir del camí amb la mula.
—Deixem-la lligada com estic fent jo. Va, vinga, que se’ns escapa! —exclama arrencant a córrer rere les faldilles de la noia.
L’Antoni rebufa contrariat però li fa cas, lliga la mula a un pi i el segueix apressadament corriol amunt. La pujada és pronunciada, però arreu hi ha pedres i arrels que els fan de graons. I allà on el camí es posa encara més vertical, sempre hi ha algun pi blanc on agafar-se. En arribar gairebé a dalt de tot, l’Eduard s’atura en sec.
—Què fas aquí parat? —esbufega l’Antoni amb l’alè entretallat.
—Xxxt!
L’Eduard assenyala la noia amb el dit, que murmura alguna cosa agenollada arran de precipici i amb els ulls tancats. L’observen amagats entre dos matolls de boix. L’Eduard es fixa en la cabellera morena deixada anar. L’Antoni, en la camisa ampla que la fa anar mig espitregada. La noia s’alça de cop i pren una gerra de terrissa que té al costat, s’ajup de nou i comença a abocar a terra un líquid fosc que llisca per tota la llosa. Quan ja l’ha vessat del tot, s’aixeca, es col·loca la gerra dalt del cap i desapareix rere els matolls.
Quan surten de l’amagatall i s’atansen fins a la llosa, el líquid encara patina a través d’unes línies gravades que comuniquen diversos forats rodons d’uns set centímetres de diàmetre. S’ho miren callats. Cap dels dos té la més remota idea de què és el que estan veient. L’Eduard decideix ajupir-se i tocar el líquid amb el dit. L’ensuma i després el tasta.
—Sang! —exclama alçant la veu—. Ho sabia! És un ritual malèfic! Hem de trobar-la i esbrinar de què va tot això. Em moro de curiositat. Tu no? —diu mirant-se’l. No, l’Antoni el que vol és marxar d’allà tan aviat com sigui possible. Ja els ho ha advertit l’home del carro... Però abans de poder-li dur la contrària, l’Eduard ja ha desaparegut rere els matolls i l’ha deixat amb la paraula a la boca.
Perplex, palplantat davant d’aquell gravat al qual és incapaç de posar nom, medita què pot fer ara. Potser li serà útil fer un dibuix de la figura per poder-la mirar i remirar amb calma quan siguin a casa. Pren el seu quadern i l’obre. Primer reprodueix les petites esferes connectades per les línies, de dalt cap a baix, i després esbossa el gran clot on conflueixen totes, que gota a gota ha començat a omplir-se. Ara que s’ho mira de prop, però, no sembla que el líquid sigui sang, hi atansa el nas i li arriba una bafarada que li resulta familiar. Dubta uns segons però, a la fi, es decideix a sucar-hi un dit i posar-se’l a la punta de la llengua. Però si és vi!
En incorporar-se de nou, la mirada se li’n va horitzó enllà. Just al davant, a la mateixa altura del cim on són, hi ha la muntanya piramidal on volien pujar abans de seguir aquestes faldilles endimoniades. L’Antoni observa tot el conjunt, torna a obrir el quadern, agafa el llapis i al dibuix hi afegeix també el cim que s’eleva a l’altra banda de la carena. Primer en fa un vessant, després l’altre, però abans que pugui repassar-ne els contorns sent un crit.
—Eduard?
El vent xiula entre les branques i les fulles.
—Eduard? Estàs bé?
Neguitós, camina en direcció als matolls amb el quadern en una mà i el llapis a l’altra. Un petit sender li assenyala el camí a seguir. Els pensaments se li amunteguen. «I si s’ha fet mal? I si la bruixa l’ha atacat?». Encegat per la por i amb el cor desbocat, accelera el pas i en una giragonsa, bum!, topa frontalment amb la noia, cau de cul a terra i nota com un boix ufanós li esgarrinxa la ronyonada.
—Deixeu-me tranquil·la! —xiscla ella mentre s’alça d’un bot i arrenca a córrer de nou.
—No marxis! No tinguis por! Som bona gent —se sent cridar l’Eduard.
Quan l’Antoni s’alça de terra la noia ja ha desaparegut camí amunt.
—Anton! Aquí!
L’Eduard li fa senyals amb el braç des de dins d’una balma. Ell se’l mira atordit i sense entendre res.
—Pensava que eres tu qui havia cridat, però ara ja veig que ha estat ella. M’he espantat molt, saps? I tu, mentrestant, aquí rient tan tranquil —li retreu en entrar dins de l’abric—. I a sobre m’has pres el pèl: el líquid que ha vessat a la pedra és vi i no pas sang.
—Ha, ha, ha! L’has tastat, oi?
L’Antoni sospira. Si no fos perquè l’aprecia tant...
—Però es pot saber què ha passat? —diu per canviar de tema.
—Res.
—Ja...
—D’acord, entesos. Sí, ha cridat ella... És que l’he agafada pel braç. No ho hauria d’haver fet —admet l’Eduard a la fi—. Només volia que m’expliqués el ritual, que em digués què significa el gravat de la pedra, però la noia que no, que deixa’m estar..., i com que ja marxava i jo volia respostes l’he agafada pel braç per retenir-la. Ha estat un impuls —s’excusa—. Llavors és quan ha cridat. Jo l’he deixada anar de seguida, eh? Bé..., de seguida tampoc, és que volia que em donés alguna pista, però res, no ha badat boca, i al final l’he deixada marxar. Per cert, has vist quins ullassos que té? Són del color d’una maragda. És una noia bonica. Molt bonica.
L’Antoni es frega els seus i fa que no amb el cap. No, ell no l’ha trobada gens bonica. I els ulls de la noia li han semblat més aviat sinistres.
—Una cosa et puc ben assegurar, Eduard: tu i jo mai ens barallarem per cap dona. I la teva mare es faria el senyal de la creu si sabés que trobes maca una dona que va vestida d’espantaocells i que, a sobre, és bruixa.
—I tant que ho és! I m’encanta! Dins del cistell duia un reig bord —especifica com si hagués trobat una prova incontestable.
—L’àvia Rosa sempre explica que un del poble se’n va empassar un i va quedar tocat del bolet per sempre més.
—Bah! No serà tant. Només és al·lucinogen. Els grans homes en prenen per expandir les seves idees.
—Doncs saps què he descobert jo mentrestant? —diu l’Antoni amb ganes d’afegir encara més emoció a l’aventura—. Que el gravat està perfectament alineat amb la muntanya piramidal. De fet, he inclòs la muntanya en un dibuix que ens serà útil per mirar d’esbrinar el significat del gravat i que... —De sobte calla mentre es palpa les butxaques de la jaqueta—. I el meu quadern? El duia a la mà quan he caigut a terra. Dimonis, l’he perdut! Eduard, ajuda’m a buscar-lo, si us plau —s’exclama tot sortint de la balma en direcció als matolls.
La Laia porta una bona estona fent fotos del conjunt de cassoletes i reguerons, el nom tècnic que fan servir els arqueòlegs per parlar dels forats i les línies gravats en pedres i lloses.
—I dius que a aquest tipus de marques se les anomena inscul... què?
—Inscultura.
A l’Arnau no li queda aquest nom. El troba complicat de dir i també de recordar. Ell d’arqueologia en té quatre nocions, les que va aprendre en un parell d’optatives sobre excavacions arqueològiques que únicament va agafar perquè «són fàcils d’aprovar i a sobre la classe està plena de ties», li va assegurar en Guim, el seu millor amic de la facultat i actual soci de la seva petita SL. Ho va encertar de ple, perquè va ser gràcies a aquestes assignatures que va conèixer la Laia.
—Ja sé que no m’has dit que em duies a un conjunt prehistòric per fer-me una sorpresa, però el proper cop porta una càmera de debò per poder fer bones fotos. Les que fa el meu mòbil són horribles. Com que em vas obligar a comprar un smartphone de marca xinesa... Si almenys tingués un iPhone com el teu...
—No t’hi vaig obligar, va ser un suggeriment. Té, si vols l’iPhone te’l deixo.
—No, que té la pantalla trencada i un dia em vaig tallar tocant-lo.
Ell esbufega: que difícil és fer-la contenta. Res mai és suficient. Sempre hi ha un motiu de queixa.
—Aquí baix hi ha una balma; s’hi pot baixar per un caminet que des d’aquí no es veu, rere els matolls aquells. Vaig cap allà i tu ja vindràs, d’acord?
Baixa pel sender capcot. Comença a pensar que la seva relació no té remei. La Laia que va conèixer no era així. Sempre ha estat una dona amb tendència a autocompadir-se, de les que veuen l’ampolla mig buida, però abans de casar-se no estava permanentment enfadada i a la defensiva, sempre amb cara de dur un pal d’escombra clavat al cul. Comença a pensar que la Laia només va accedir a casar-se perquè tocava, perquè era el que tothom esperava d’ells o potser perquè no es devia veure amb cor d’entrar a la trentena soltera i amb la sensació d’haver «llençat per la borda la seva millor època, els daurats vint», com li va recriminar un dia en una discussió.
Assegut dins la balma, amb les cames plegades com un indi i la vista perduda mirant enfora, repassa escenes concretes del dia de merda que va ser el seu casament: la fredor d’ella cada cop que li feia una moixaina, la seva cara tibada en tallar el pastís. Ni tan sols van fer l’amor a la romàntica suite amb vistes sobre la badia de Roses. Després de passar-se quaranta minuts de rellotge tancada al lavabo, desfent-se el monyo encarcarat de laca i traient-se tots els gafets que duia clavats al cap, va desar el picardies blanc que li havien regalat les amigues dins la capsa, va ficar-se dins del llit amb una samarreta baldera i unes calcetes amples i va mormolar que estava esgotada.
Sí... Comença a pensar que allò ja va ser el primer senyal d’alarma. Ara, a més, s’hi suma la qüestió dels nens, el meló que no gosa obrir perquè a hores d’ara encara no ha tret l’aigua clara sobre si la seva dona vol tenir-ne, no en vol tenir o sí que en vol tenir però no encara. És ben bé que no hi ha manera d’aclarir-se.
—Ja he acabat. Estic gairebé segura que és un gravat neolític. Has mirat si aquí dins hi ha més traces? Hosti, si trobéssim algun sílex ja seria massa —fantasieja ella entrant dins la balma.
—No, no he mirat res.
—I què has estat fent tota aquesta estona?
—Pensar —admet ell en to desafiant, conscient que la resposta no li agradarà.
En efecte, ella arqueja les celles i posa els ulls en blanc. La tendència de l’Arnau a embadalir-se amb qualsevol tonteria la treu de polleguera.
—És a dir, que has fet el badoc —li retreu mentre escruta cada mil·límetre de les parets de la balma.
—Per què si ho faig jo és fer el badoc i si ho fas tu és meditar o reconnectar o com collons en diguis?
Sense rèplica possible, la Laia prossegueix el reconeixement de l’interior de la balma en silenci.
—Res. A primer cop d’ull no veig res, però per estar-ne segura hauria de venir amb una llanterna. Segur que els qui van fer el gravat de dalt venien aquí a resguardar-se del fred. Has vist que aquí no fa vent?
L’Arnau assenteix amb el cap. El que tu diguis, pensa.
—Dilluns ho comentaré a l’Indi i li demanaré de fer una prospecció més a fons. Potser ho podríem catalogar i tot —frisa. Té davant una ocasió d’or per guanyar punts davant del director del departament d’arqueologia de la universitat.
—Catalogar-ho? Però, Laia, si tot això saltarà pels aires. No perdis el temps amb...
—Amb més motiu ho hauríem de catalogar —l’interromp ella alterada, gesticulant amb el cap i en un to alt i agut. Mal senyal.
Ell respira fondo i procura mantenir la calma.
—Jo només dic que...
—Jo ho vull fer —el talla de nou.
—Doncs jo no crec que sigui adequat. Encara embolicarem la troca, si comences a portar per aquí dalt la teva genteta de la universitat. Aquest terreny és com si ja no existís, m’entens? Em pot caure el pèl. He pencat com un animal per tenir aquest projecte, comprens? Hi guanyaré calés llargs.
—A diferència de la merda que guanyo jo, ja ho sé, no cal que m’ho tiris en cara.
No, no li tira res d’això en cara. El que vol que entengui és que aquest és el primer projecte important que els encarreguen i no pot arriscar-se a perdre’l. Una cosa era ensenyar-li la inuscultura aquella o com l’anomeni ella i una altra de ben diferent és implicar-hi l’Indi dels nassos.
L’Indi mai no li ha caigut bé, és una qüestió de pell. Sap que la Laia l’admira, que l’idolatra, més ben dit. Fins i tot creu que, si pogués, se’l tiraria. Sí, n’està convençut.
—Llavors per què m’has dut fins aquí dalt si no ho podré investigar, si no en podré dir res a ningú, eh? Per què? —somica ella mig plorosa.
Quan està a punt de respondre-li un «per fer-te contenta, per passar un bon dia plegats», rep una notificació de WhatsApp. És d’en Guim. «Acaben d’arribar-me els resultats de la planimetria aèria. Els tens a l’e-mail».
Deixa que la Laia marxi sola cap a dalt, no té cap ganes d’anar-li al darrere, i descarrega el PDF adjunt. Està impacient per veure el plànol amb totes les dades incorporades. Uau! Ha quedat fantàstic. Quan ja s’ho ha mirat tot del dret i del revés busca la zona on són ara, per fixar-se si es veu el gravat. Li encanta mirar als mapes el lloc on es troba en aquell moment. I sí, ràpidament identifica la gran llosa plana i encimbellada on ara mateix deu estar-se passejant la Laia, enrabiada. Just davant, a l’altra banda de la carena, es veu el cim del Collet Rodó. La muntanya no només acaba en punta i prou, tota ella és una piràmide perfecta. El pla zenital ho revela a la perfecció: són quatre vessants idèntics i rectes! Instintivament, busca l’orientació assenyalada en el plànol. «Òndia! És increïble», pensa abans de sortir corrents per anar a buscar la seva dona.
Se la troba estirada al damunt del gravat amb els ulls tancats, pressuposa que reconnectant amb l’energia de la Terra, per dir-ho tal com ho expressa ella.
—Aixeca’t, si us plau —li demana en el seu to de veu de quan ha de dir alguna cosa important.
Ella reconeix aquell to a l’instant. «Ara em dirà que es vol divorciar, que ja no m’aguanta més», s’imagina.
—Va, de debò. Aixeca’t. Acabo de descobrir una cosa flipant.
La Laia obre els ulls i veu l’Arnau de peu dret amb l’iPhone a la mà. S’alça, s’hi atansa i veu que té l’aplicació de la brúixola oberta.
—Aquesta muntanya del davant es diu Collet Rodó i no sé per què carai s’anomena així perquè, en realitat, és una piràmide perfecta. I saps què és el més increïble de tot? Que els quatre vessants coincideixen amb els quatre punts cardinals.
—I si aquest gravat neolític hi tingués alguna relació? Aquí dalt estem a la mateixa altura que el cim del Collet Rodó, ho veus? De fet, estem alineats amb el vèrtex. És com si el gravat l’assenyalés, no? —diu ella situant-se arran del precipici. Tot seguit es miren l’un a l’altre i somriuen a l’uníson. Per fi estan d’acord en una cosa.